La geografia
Situat entre dos potents sistemes muntanyosos, els Pirineus a l’E i la serralada Cantàbrica a l’W, el relleu basc és constituït pel feix d’anticlinals i sinclinals arquejats que s’estenen del golf de Biscaia a l’Ebre. Morfològicament, cal distingir-hi dues regions: les Muntanyes Basques al N i la Plana de Vitòria al S. Les Muntanyes Basques (serres d’Ordunte, Orduña, Gorbea, Anboto, Elgea, Aizkorri, Aralar), d’altitud moderada (1.300-1.500 m), constitueixen un sistema orogràfic on dominen les calcàries i margues cretàcies, materials que enllacen amb els Prepirineus i amb el sector santanderí de la serralada Cantàbrica, però que representen una ruptura respecte als eixos paleozoics pirinenc i asturià. La meitat occidental del País Basc constituí durant el Mesozoic un geosinclinal que s’anà reblint de sediments de gran potència, plegats i en part fracturats durant el Neozoic. L’estil juràssic del plegament també s’oposa al pirinenc, així com la direcció, que no és E-W, com als Pirineus i a la serralada Cantàbrica, sinó que els plecs es vinclen, paral·lelament al litoral basc, en direccions NE-SW (a Guipúscoa) i SE-NW (a Biscaia), resultat de topar amb els blocs paleozoics dels Pirineus i la Meseta, respectivament. Les serres de Gorbea, Aizkorri i Aralar, formen la divisòria del N muntanyós amb la plana de Vitòria, d’origen sedimentari, que enllaça, cap al S, amb la depressió de l’Ebre, zona que constitueix, passats els contraforts de la serralada Cantàbrica i la serra de Vitòria, l’anomenada La Rioja Alabesa. La costa és considerablement retallada. Comprèn el litoral abrupte entre els caps de Billano i Higer (Matxitxako), les petites ries de Gernika, Deba, Orio, Pasaia i Bidasoa, formades per l’acció dels rius, i el sinclinal que forma la gran ria de Bilbao, a la desembocadura del Nerbion. El sistema hidrogràfic comprèn dos vessants, l’atlàntic i el de la conca de l’Ebre, dividits per la vall de l’Ibaizabal, en direcció E-W. Al vessant atlàntic els rius són curts i cabalosos. Destaquen el Nerbion, l’Ibaizabal, el Deba, l’Urola, l’Urumea i el Bidasoa, que forma frontera entre Espanya i França. Al vessant de l’Ebre, els rius, entre els quals destaca el Zadorra-Urquiola, són sensiblement menys cabalosos. Climatològicament, bé que hom pot adscriure el País Basc a la influència atlàntica (temperatures suaus i abundant pluviositat), hi ha un sensible augment de la continentalitat a mesura que hom avança cap a l’interior. A la façana costanera, la mitjana de febrer és de 9,2 °C (Bilbao), mentre que a Vitòria és de 5,4 °C; la d’agost, de 20 °C a Vitòria i 19 °C a Bilbao. Les precipitacions anuals són de 1.506 mm a Sant Sebastià i de 843,9 a Vitòria. La influència marítima confereix una considerable humitat ambiental al litoral i a l’àrea muntanyosa de l’interior. A la plana alabesa aquesta humitat minva molt. Al litoral i a les Muntanyes Basques la vegetació és de tipus centreeuropeu (bosc de fullatge caduc de freixes, avellaners, roures i faigs). L’acció de l’home ha fet retrocedir bona part de la vegetació autòctona, que ha estat substituïda per prats als estatges més baixos i per pinedes als més alts. Més al S, la vegetació autòctona esdevé més mediterrània, amb l’alzinar com a formació típica.
L’econòmia
El sector primari és poc important. Els primers anys noranta, aportava poc més de l’1% del PIB i ocupava menys del 4% dels actius. La façana marítima se centra sobretot en el boví i en el farratge, amb l’explotació forestal com a complement. A Àlaba, l’agricultura té un caràcter més mediterrani (vinya, horta, moresc, cereals, patates) i hi té una certa importància el bestiar oví. La pesca aprofita els nombrosos i rics caladors de la costa, però d’antic té més entitat la pesca d’altura. Els ports pesquers més importants són Pasaia, Ondarroa i Bermeo, amb instal·lacions per a la fabricació de conserves i congelació del peix. La indústria ha estat tradicionalment el capítol més rellevant de l’economia basca. Els anys noranta aportava prop del 42% del PIB de la comunitat autònoma i ocupava el 35% de la població activa. L’explotació de les mines de ferro de Biscaia, avui pràcticament exhaurides, permeté el desenvolupament de la siderúrgia, que des de la segona meitat del segle XIX fins ben entrat el segle XX constituí la base de l’economia basca. La indústria pesant (drassanes, siderúrgia, metal·lúrgia) s’ha concentrat sobretot a la ria del Nerbion, on ciutats com Bilbao, Barakaldo, Sestao, Portugalete, Basauri, Getxo i Santurtzi formen un continu industrial que, a més, agrupa altres branques (mobles, química, tèxtil, mecànica, paperera, etc.). A Guipúscoa predomina la indústria lleugera, que és força diversificada (mecànica, tèxtil, química, alimentària). A banda de Sant Sebastià, destaquen com a centres industrials Eibar, Usurbil, Andoain, Errenteria, Pasaia i Tolosa. L’orientació clarament exportadora d’aquest creixement ha donat lloc a una intensa activitat comercial, amb ports com el de Bilbao (el primer de la península Ibèrica) i Pasaia. La industrialització d’Àlaba, per contra, no s’inicià amb una certa solidesa fins al final dels anys seixanta, i tingué com a motius principals la necessitat de descongestionar la indústria del litoral i la forta crisi en què entrà la siderúrgia, provocada per l’obsolescència de les instal·lacions i l’augment dels costos de producció. No obstant això, Vitòria és ara com ara l’única zona industrial important d’Àlaba, en la qual destaquen els sectors de l’automòbil, químic, mecànic, tèxtil i alimentari. Des del final dels anys vuitanta el sector terciari supera el secundari en la composició del PIB. Branques importants dels serveis són la banca, que té al País Basc una llarga tradició des de la seva formació amb capitals procedents de la indústria i que actualment és una de les més sòlides de l’Estat espanyol, i el turisme, bé que aquest és encara molt localitzat a Sant Sebastià. Pel que fa als transports, el relleu accidentat dificulta les comunicacions terrestres. Els principals eixos viaris són les autopistes Bilbao - Eibar - Sant Sebastià - Irun i Bilbao - Logronyo - Madrid i l’autovia que, provinent de Miranda de Ebro (Castella i Lleó), comunica Vitòria, Pamplona, Saragossa i Barcelona. Bilbao és un dels ports amb més volum de tràfic de l’Estat espanyol, i el principal aeroport és a Vitòria.
La població
El poblament a Àlaba és predominantment rural (església de San Andrés de Argomaniz, Burgelu)
© C.I.C. - Moià
La comunitat autònoma del País Basc és una de les zones més densament poblades de tot l’Estat espanyol. La densitat mitjana era de 288,3 h/km2 el 1991. Hi ha, però, substancials diferències entre l’interior i el litoral. Aquesta part acull les màximes concentracions, sobretot a la riba dreta de la ria del Nerbion, on s’assoleixen densitats superiors als 1.000 h/km2, però també a Sant Sebastià i la seva perifèria, amb valors al voltant dels 700 h/km2. Cap ciutat no arriba als 500.000 h, però a Biscaia i Guipúscoa hi ha nombroses ciutats mitjanes (Amorebieta, Bermeo, Durango, Mungia, Ondarroa, Arrasate, Bergara, Irun, etc.) i, a la riba del Nerbion, Bilbao i les poblacions adjacents (Barakaldo, Sestao, Portugalete, etc.) formen una mateixa conurbació. A Àlaba el poblament difereix notablement: densitat mitjana molt inferior (90 h/km2 el 1991) i pocs nuclis importants de població (només Vitòria, Laudio i Amurrio superen els 10.000 h). Des de l’inici de la industrialització, a mitjan segle XIX, fins a la segona meitat del segle XX a Biscaia i a Guipúscoa tingué lloc un augment demogràfic sostingut, conseqüència tant del creixement vegetatiu com d’una considerable immigració, procedent primer de les regions de l’interior i de Navarra, i a partir dels anys quaranta sobretot d’altres zones de l’Estat espanyol. D’ençà dels anys setanta, el relatiu estancament econòmic del litoral i l’impuls experimentat per Vitòria com a nou centre industrial, així com la capitalitat de la comunitat autònoma establerta el 1980, produí una inversió de les tendències demogràfiques: alentiment i fins i tot aturada del creixement a Biscaia i a Guipúscoa i fort impuls de Vitòria, que del 1950 al 1990 triplicà la població i fins i tot n’absorbí de procedent del N. En virtut de l’Estatut d’Autonomia aprovat el 1979, el País Basc disposa d’un parlament unicameral de 75 escons (25 per província). Des del seu restabliment el Partit Nacionalista Basc ha estat el partit amb més representació al Parlament i, llevat del període 2010-12, el president del govern basc (lehendakari) ha estat sempre un membre d’aquest partit. A banda del Partit Nacionalista Basc, sota successives denominacions (Herri Batasuna, Euskal Herritarrok, Batasuna, Bildu), l’esquerra nacionalista té també una important, bé que fluctuant, presència a la cambra. Pel que fa als partits d’àmbit estatal, tenen representació bàsicament el Partit Socialista d’Euzkadi-Euzkadiko Ezkerra-PSOE i el Partido Popular. Els idiomes oficials són el basc i el castellà. Des del seu establiment, l’Administració autonòmica impulsa la normalització lingüística del basc, la presència del qual ha crescut en els mitjans.
La història
Els darrers anys del franquisme, al País Basc de l’Estat espanyol es gestà una conflictiva transició a la democràcia, que donà lloc a l’establiment d’una comunitat autònoma a Biscaia, Guipúscoa i Àlaba. En la constitució del nou autogovern fou decisiva la creació, el 1977, de l’assemblea de parlamentaris bascs (amb majoria del Partit Nacionalista Basc i el Partido Socialista Obrero Español), la qual negocià amb el poder central un règim transitori preautonòmic, en vigor a les tres regions basques des del 1978.
Foren restablerts el Consell General Basc i la figura del seu president, el lehendakari, els quals impulsaren la redacció d’un estatut d’autonomia, en el qual eren reconeguts els drets històrics dels territoris forals, a més del caràcter oficial de la llengua basca i de la ikurriña dins del territori delimitat. La duresa que presidí la negociació de certs apartats de l’estatut, com ara l’ordre públic, la segregació de Navarra, l’ensenyament, etc., afegí un nou factor de radicalització. Aquestes tensions es reflectiren en la crida a l’abstenció del PNB en el referèndum sobre la Constitució del 1978, on només anà a votar el 44,6% del cens (per contrast amb el conjunt de l’Estat, on ho feu el 67,1%). Dels vots emesos, el 69,1% fou favorable al text i el 23,5% contrari.
A l’octubre del mateix any fou ratificat favorablement l’estatut d’autonomia, que donà peu a la constitució democràtica, el 1980, d’un parlament i un govern bascos, ambdós amb seu a Vitòria. Des de l’inici de l’autogovern, la persistència de la violència d’ETA en forma d’atemptats i de disturbis que afectaren la vida pública (violència que ha rebut, d’altra banda, el suport d’Herri Batasuna i els seus sectors afins) ha estat el centre entorn del qual ha girat la vida política basca.
En l’àmbit institucional, la dicotomia repressió-negociació polaritza les posicions entre els partits estatals (i l’Estat espanyol mateix), d’una banda, i els partits bascs, singularment el PNB, de l’altra. Tot i el protagonisme d’ETA, cal fer esment també de l’inici de la normalització lingüística, especialment en l’ensenyament i als mitjans de comunicació (creació de la radiotelevisió basca, 1983). Les primeres eleccions autonòmiques del 1980 donaren la victòria al PNB, el líder del qual, Carlos Garaikoetxea Urriza, esdevingué lehendakari i formà un govern monocolor.
Discrepàncies internes dins el partit nacionalista menaren al relleu (1985) de Garaikoetxea per José Antonio Ardanza Garro, també del PNB, partit que el 1984 havia tornat a guanyar les eleccions autonòmiques. La crisi en el PNB desembocà en una escissió encapçalada per C. Garaikoetxea, que donà lloc a un nou partit polític, Eusko Alkartasuna (EA). Per la seva banda, el PNB passà a ser dirigit per Xabier Arzalluz Antia.
En les eleccions avançades del 1986, i posteriorment en les del 1990, el PNB i el PSOE mantingueren llur lideratge amb algunes variacions, seguits d’HB i EA. En ambdues legislatures els dos partits majoritaris formaren un govern de coalició presidit pel mateix Ardanza. El 1983 tingueren lloc els primers atemptats contra membres i simpatitzants d’ETA per part d’uns autoanomenats Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL), d’adscripció incerta però als quals hom suposà vincles amb els aparells de seguretat de l’Estat.
Des del 1986 la col·laboració més activa del govern francès feu augmentar l’eficàcia de la lluita antiterrorista, bé que també ETA perpetrà alguns dels atemptats més sagnants. A l’interior d’ETA i HB, aquesta situació enfrontà els partidaris de la violència i de la negociació. El 1988 fou signat l’anomenat pacte d’Ajuria Enea, destinat a definir una estratègia comuna dels partits (a excepció d’HB) en la lluita antiterrorista, la interpretació del qual, no obstant això, donà lloc a fortes tensions entre els partits bascs i els d’àmbit estatal.
En les eleccions del 1994 s’accentuà la tendència a la dispersió del mapa polític basc, per tal com Ardanza hagué d’incorporar també EA a la coalició de govern PNB-PSOE presidida per ell. Per la seva banda, el Partido Popular augmentà substancialment la seva representació i Izquierda Unida entrà per primer cop al Parlament basc. Des de mitjan anys noranta, ETA estengué els seus atemptats també contra càrrecs polítics dels partits estatals. El rebuig que aquestes morts suscitaren es reflectí en multitudinàries manifestacions.
Al seu torn, HB convocà contramanifestacions, motivades sobretot per la situació dels presos d’ETA. La segona meitat dels anys noranta estigué també marcada per la intervenció judicial en el conflicte d’ETA: foren processats els responsables del GAL i, simultàniament, hom procedí a l’encerclament d’HB i el seu entorn, amb l’empresonament de tota la seva direcció (1997) i la clausura de mitjans de comunicació afins. Al març del 1998, el rebuig dels partits estatals a un pla de pau confegit pel PNB provocà el trencament del pacte d’Ajuria Enea.
Pel setembre, l’anunci per part d’ETA d’una treva indefinida i, uns quants dies després, l’adhesió dels partits nacionalistes (HB inclosa) a l’anomenada declaració de Lizarra, plataforma sobiranista que advocava per una solució negociada del conflicte, capgirà les aliances: en les eleccions autonòmiques celebrades a l’octubre, el PNB obtingué majoria relativa i el gener del 1999 el nou lehendakari, Juan José Ibarretxe Markuartu (del PNB), formà un govern de coalició nacionalista que incloïa EA i Euskal Herritarrok (nom amb el qual Herri Batasuna es presentà als comicis), partit que per primera vegada trencava el seu tradicional absentisme al Parlament basc.
La reacció del PP, secundada pel PSOE, fou un boicot sistemàtic al govern basc i al PNB, al qual acusaren de complicitat amb ETA. El bloqueig parlamentari, el trencament de la treva d’ETA (novembre del 1999) i la persistència de la negativa d’EH a condemnar els atemptats forçà Ibarretxe a convocar eleccions anticipades el 2001, en les quals el PNB augmentà la representació. Ibarretxe formà un govern de coalició amb EA i IU. Al juny fou creada una nova formació, Batasuna, successora d’Euskal Herritarrok, que havia sofert una gran pèrdua de vots en aquestes eleccions.
El 2002, el govern central i el poder judicial intensificaren el setge contra l’entorn d’ETA amb mesures especialment contundents: d’una banda, s’obriren diligències contra plataformes i moviments com ara KAS i Batasuna, contra el diari Egin i contra individus particulars. D’altra banda, entrà en vigor la llei de partit polítics, pactada entre el PP i el PSOE, per la qual el 2003 el Tribunal Suprem il·legalitzà Batasuna i les formacions que l’havien precedit (Euskal Herritarrok i Herri Batasuna). La negativa del president del Parlament basc Juan Maria Atutxa Mendiola d’executar la il·legalització obrí una nova crisi institucional i propicià el seu encausament, situació que es repetí en els anys següents.
També el 2003 fou clausurat per ordre judicial l’únic diari íntegrament en basc, Egunkaria, mesura que provocà una gran controvèrsia. Paral·lelament a aquesta ofensiva, el govern basc presentà un projecte de conversió d’Euskadi en un estat lliure associat amb Espanya (Pla Ibarretxe) el 2002 i una proposta de nou Estatut el 2003. Ambdues reberen un rebuig frontal del govern espanyol. Al marge de les controvèrsies, al llarg del 2003 tingué lloc una minva progressiva dels atemptats d’ETA, així com de les accions de violència al carrer (kale borroka).
Al desembre, Josu Jon Imaz San Miguel substituí Arzalluz al capdavant del PNB. Les eleccions al Parlament basc de l’abril del 2005 donaren novament un govern de coalició nacionalista liderat per aquest partit amb Ibarretxe a la presidència. Després de l’anul·lació de diverses candidatures alternatives, els vots de Batasuna anaren majoritàriament al Partit Comunista de les Terres Basques, que esdevingué la quarta força al Parlament. La legislatura s’inicià amb un bloqueig del PSOE i el PP a la continuïtat d’Atutxa com a president del Parlament (defensada pel PNB), que forçaren a canviar per Izaskun Bilbao Barandika, també del PNB.
Al juliol ETA declarà una treva parcial, i al novembre la tensió augmentà novament en iniciar-se un judici de grans proporcions a l’anomenat entorn d’ETA. El març del 2006 ETA declarà l’inici d’una nova treva. Paral·lelament al procés del líder de Batasuna Arnaldo Otegi Mondragón per delicte d’enaltiment del terrorisme i a nous encausaments de l’entorn abertzale, el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, anuncià al juny la represa de contactes amb ETA.
Tanmateix, el bloqueig de les negociacions comportà finalment una nova represa de la violència en l’atemptat a la terminal de Barajas el desembre del 2006, que provocà la mort de quatre persones, tot i que oficialment ETA no declarà trencada la treva fins el juny del 2007. Aquest mes el lehendakari fou processat, acusat d’haver-se reunit amb Batasuna (cosa que també havia fet el Partit Socialista d’Euskadi).
A la tensió que generà aquesta iniciativa s’hi afegí la convocatòria d’Ibarretxe d’un referèndum de clares connotacions sobiranistes (si bé no obertament d’autodeterminació) per a l’octubre del 2008, que fou aprovada al Parlament basc amb els vots dels partits nacionalistes i IU. Uns mesos abans, l’esquerra independentista havia creat un nou partit, Acció Nacionalista Basca (ANB), que concorregué a les eleccions municipals i forals del maig del 2007. Els mesos següents continuaren els atemptats (en conjunt menys mortífers que els d’etapes anteriors), la kale borroka, les detencions i els processos a l’esquerra abertzale, que tingueren la màxima expressió en l’empresonament d’Arnaldo Otegi el juny del 2007.
En una acció d’encerclament, el setembre d’aquest any el Tribunal Suprem acordà la dissolució d’ANB i del Partit Comunista de les Terres Basques i totes les formacions que els tribunals dictaminessin que estaven instrumentalitzats per ETA. L’ofensiva policial contra aquesta organització continuà amb nombroses detencions. Tot i el seu afebliment, perpetrà alguns atemptats. L’octubre del 2008, el Tribunal Constitucional declarà il·legal el referèndum d’Ibarretxe.
En les eleccions al Parlament basc del març del 2009 el PNB i el PSE augmentaren la representació amb 30 i 25 escons, respectivament, mentre que el PP la disminuïa lleugerament (13), Eusko Alkartasuna i IU sofrien una davallada important (1 escó cadascun), mentre que Aralar (formació nascuda el 2002 d’una escissió de Batasuna que condemnava explícitament el terrorisme) emergia amb força amb quatre diputats i hom assistia a l’entrada d’un representant de l’espanyolista Unión Progreso y Democràcia.
D’altra banda, l’exclusió a causa de la il·legalització dels partits independentistes d’esquerra de més implantació (que en aquesta ocasió donà lloc a la creació del partit D3M, al qual també s’impedí de concórrer) repercutí en un fort augment del vot nul. Tot i el reforçament del PNB, aquestes eleccions significaren un tomb inèdit en la política basca quan un pacte entre els partits d’àmbit estatal (PP, PSOE i UPyD) possibilità la investidura al maig del socialista Francisco López Álvarez (Patxi López) com a lehendakari al capdavant d’un govern format per membres del Partit Socialista d’Euskadi i per independents.
D’aquesta manera el govern basc deixà per primer cop d’estar dominat pel PNB (tot i la inclusió, en algunes legislatures, d’alguns consellers socialistes) des del restabliment de l’autogovern basc el 1980. Un mes abans, aquests mateixos partits havien acordat investir presidenta del Parlament basc la popular Arantza Quiroga. Per la seva banda, Juan José Ibarretxe abandonà la política activa. Al final del mes de març el Tribunal Europeu de Drets Humans rebutjà el recurs interposat per Batasuna contra la seva il·legalització el 2002, corroborant d’aquesta manera les mesures de les instàncies judicials i del govern espanyols.
Malgrat la continuació dels atemptats, des del trencament de la treva (2006), ETA entrà en una fase de declivi progressiu, propiciat sobretot tant per la creixent efectivitat de la pressió policial, especialment a l’Estat francès, com per la pèrdua de suport popular a l’estratègia violenta. Per contra, l’independentisme no violent propugnat per plataformes com Elkarri (creat ja el 1992), la seva successora Lokarri (2006) i Aralar (2000) guanyà adeptes gradualment entre els sectors afins a Batasuna (que seguia sense condemnar ETA). Els atemptats, bé que alguns de gran aparatositat, esdevingueren cada cop més espaiats, i el nombre de víctimes mortals disminuí progressivament (una desena, entre els anys 2007 i 2011).
Els primers mesos del 2010 s’inicià el que semblava l’etapa final d’ETA. Tingueren lloc, en aquest context, diverses iniciatives promogudes des d’instàncies mediadores per tal de posar fi al conflicte. La primera fou l’anomenada Declaració de Brussel·les el març del 2010, que demanava a ETA un alto el foc supervisat internacionalment i al govern espanyol d’encetar un procés de legalització de l’esquerra abertzale i d’acostament dels presos al País Basc, proposta que fou presentada al Parlament Europeu.
Al setembre ETA difongué a través de la cadena britànica BBC un anunci de suspensió de les accions armades i un compromís amb una solució democràtica del conflicte i, al mateix temps, en l’anomenat acord de Gernika una trentena d’organitzacions polítiques i socials basques secundaren l’obertura d’un procés de pau negociat. Per la seva banda, el líder de l’esquerra independentista basca empresonat Arnaldo Otegi afirmà la incompatibilitat de la violència amb l’assoliment de la independència.
El gener del 2011 ETA anuncià un alto el foc “permanent, de caràcter general” i verificable internacionalment. Paral·lelament, l’esquerra independentista creà Sortu, un partit que rebutjava explícitament la violència. Aquesta formació política no fou admesa perquè la judicatura espanyola la considerà adscrita a la trama civil d’ETA, però la seva successora, Euskal Herria Bildu, amb uns plantejaments idèntics pogué presentar-se a les eleccions municipals de l’abril, en les quals obtingué bons resultats.
Al setembre el col·lectiu majoritari dels presos d’ETA se sumà a l’Acord de Gernika, i a l’octubre se celebrà a Sant Sebastià una conferència internacional que renovà les expectatives sobre la fi del conflicte. La conferència incloïa figures destacades de la política internacional, entre les quals hi havia Brian Curri, Kofi Annan, Gerry Adams, Bertie Ahern i Gro Harlem Brundtland.
Assistiren a la conferència tots els partits polítics del País Basc tret del PP i d’Unión Progreso y Democracia, i tampoc no hi assistí el lehendakari Patxi López. La resolució final instava l’organització terrorista a renunciar irrevocablement a la violència i el govern espanyol a comprometre’s a la pacificació i la normalització, i abordava qüestions essencials, com ara la gestió del final de la violència, la política penitenciària, la legalització de Sortu o el reconeixement de les víctimes del terrorisme.
El 20 d’octubre ETA feu públic un comunicat en el qual anunciava l’abandó definitiu de l’acció armada sense condicions, verificable internacionalment, amb el compromís d’iniciar un procés de diàleg amb els governs espanyol i francès. El comunicat reconeixia també els procediments democràtics com els exclusivament legítims per a assolir l’objectiu polític de la independència, i posava èmfasi en el dret a decidir i l’autodeterminació.
El nombre de víctimes mortals en els 52 anys de conflicte etarra s’estimava en unes 830. Malgrat el protagonisme polític i social d’ETA i la interferència que comportà en els afers quotidians del País Basc, en conjunt els anys de democràcia foren de creixement econòmic i de modernització. Malgrat la reconversió del tradicional i nuclear sector siderometal·lúrgic, de vegades traumàtica, hom reeixí a incorporar nous sectors econòmics. Mostra d’aquests canvis profunds fou la transformació radical de la ciutat de Bilbao i de les ciutats del seu entorn industrial, la icona més difosa de la qual és el Guggenheim Bilbao Museoa (1997).
Tot i la interferència del terrorisme etarra (sobretot a causa de l’extorsió practicada amb l’anomenat impost revolucionari, els segrestos i la violència en general), que ha contingut les inversions, l’economia del País Basc s’ha beneficiat del règim fiscal excepcional del concert econòmic, que comparteix amb Navarra i que, a diferència d’altres territoris, li permet disposar directament dels propis ingressos, eludint la intervenció redistributiva de l’Estat espanyol.
Paral·lelament al progressiu afebliment d’ETA, a l’abandonament de la lluita armada i a la reconversió de l’esquerra independentista en una opció política explícitament desvinculada de la violència, el govern de López hagué de fer front a les repercussions de la crisi econòmica global. Bé que el País Basc se’n ressentí considerablement menys que la resta de l’Estat espanyol, les crítiques del lehendakari a les mesures d’austeritat del govern espanyol feren perillar el suport parlamentari extern del PP basc, que el retirà el maig del 2012. Tres mesos més tard, López convocà eleccions anticipades per al 21 d’octubre.
Els resultats posaren de manifest un acusat ascens dels partits d’obediència basca, però mentre que el PNB liderat per Iñigo Urkullu perdé part del suport (27 escons) tot i mantenir-se com a força més votada, l’esquerra independentista basca representada per Bildu obtingué un suport inèdit (21), que la convertí en la segona força a la cambra. Els partits d’obediència espanyola sofriren un considerable retrocés, especialment els socialistes, que obtingueren només 16 escons, i més discretament el PP (10), mentre que UPyD conservà l’escó. Al desembre Urkullu fou investit nou lehendakari amb els únics vots del PNB.
Malgrat el govern en minoria, la legislatura transcorregué amb una considerable estabilitat. Hi contribuïren la preservació de l’alto el foc permanent d’ETA, encara que continuaren les detencions de membres de l’organització i el conflicte dels presos, les repercussions lleus de la crisi econòmica al País Basc (sobretot en comparació de la resta de l’Estat), el compromís de totes les forces polítiques en el manteniment del concert econòmic i unes relacions estables i d’una certa entesa amb el govern espanyol del PP, en contrast amb l’enfrontament d’aquest amb la Generalitat de Catalunya. El març del 2016 fou alliberat Arnaldo Otegi. El 25 de setembre se celebraren eleccions al Parlament basc, amb un resultat pràcticament idèntic al del 2012, malgrat la irrupció de Podemos (PNB, 28 escons; Bildu, 19; Elkarrekin Podemos, 11; PP, 9, i PSOE, 9, el seu pitjor resultat). Després de les eleccions, en les negociacions posteriors, socialistes i nacionalistes tancaren un acord per a la formació d’un govern de coalició. Amb els vots d’aquests dos partits, Iñigo Urkullu fou investit novament lehendakari el 24 de novembre. El 8 d’abril, precedit d’un anunci als mitjans al mes anterior de “desarmamanet total unilateral”, ETA lliurà a la Comissió Internacional de Verificació (CIV) una llista de 8 dipòsits clandestins d’armes. Els dies següents, la policia francesa procedí a desmantellar els arsenals i, per la seva banda, els membres de la CIV foren interrogats per jutges francesos. El govern espanyol respongué a aquest moviment sense modificar la seva exigència de rendició incondicional.
Tot i això, la vida política basca prosseguí el procés de normalització: el juny del 2017 el govern espanyol autoritzà a l’Ertzaintza l’accés a les dades de l’Europol, i poc després tingué lloc l’alliberament dels darrers líders independentistes empresonats per intentar reconstruir Batasuna. Simultàniament ETA accelerà l’autodissolució: l’abril del 2017 lliurà les armes a les autoritats franceses i un any després (maig del 2018) demanà perdó públicament a les víctimes dels seus atemptats, i el 3 de maig anuncià oficialment la seva desaparició. El desembre del 2019 el jutge dictà presó contra tres dirigents del PNB d’Àlaba que protagonitzaren el cas de corrupció més greu des del restabliment del govern autònom, investigat des del 2009.
Al Congrés dels Diputats, la bona entesa del PNB (malgrat criticar la repressió a Catalunya) amb un govern espanyol necessitat de suports permeté, després de 10 anys, desbloquejar, el novembre del 2017, l’actualització del concert econòmic i aprovar la quota derivada del concert econòmic més avantatjosa en anys. Després de la caiguda del govern de Rajoy (juny del 2018), el PNB no modificà l’estratègia a la cambra espanyola i fou un dels garants (juntament amb Bildu) de l’estabilitat de l’executiu espanyol igualment precari presidit pel socialista Pedro Sánchez, malgrat tensions puntuals a causa de Catalunya i, a partir del març del 2020, de la gestió centralitzada de la pandèmia de la COVID-19, que afectà el País Basc amb una considerable gravetat. A l’agost, el govern basc assumí el comandament únic de la gestió de la pandèmia.
El 12 de juliol de 2020 les eleccions al Parlament basc reforçaren el PNB amb 31 diputats, i l’augment de Bildu a 22 consolidaren la majoria sobiranista, enfront del retrocés general dels partits estatals (PSOE, 10; Podemos, 6; coalició PP i Ciudadanos, 5) i l’entrada testimonial d’un diputat de l’extrema dreta espanyola (Vox). Tot i l’augment, el PNB no arribà per 7 diputats a la majoria absoluta i hagué de negociar suports per a la investidura d’un nou govern. Iñigo Urkullu fou investit lehendakari per tercer cop consecutiu el 3 de setembre al capdavant d’un govern de coalició amb el PSE.