L'urbanisme modernista

L’urbanisme dels anys del Modernisme no va tenir, per definició, el caràcter teòric i global de l’urbanisme racionalista d’Ildefons Cerdà i els «homes del 1855», definits per Salvador Sanpere i Miquel. No hi hagué una «Teoria general de la urbanització» com la publicada el 1867 per Cerdà, ni un «Pla d’Eixample» de Barcelona com el que fou aprovat el 1859. Però l’urbanisme del Modernisme fóra impensable sense el projecte de construir una «Barcelona moderna», o una «Nova Barcelona», dels revolucionaris del 1855.

Tampoc no s’entendria l’urbanisme del Modernisme si aquest projecte de la generació del 1855 no hagués tingut èxit. És a dir, si Barcelona no hagués experimentat un gran creixement urbà, del qual el creixement de la població és causa, motor, i, alhora, efecte, resultat. Així, si la població de Barcelona no s’hagués multiplicat per 2 en 30 anys, entre el 1870 i el 1900, o si els 500.000 habitants de la ciutat el 1900 no s’haguessin tornat a multiplicar per 2 en uns altres 30 anys, entre el 1900 i el 1930, no es podria parlar d’«urbanisme modernista».

Barcelona, 50 anys, Chicago, 100 anys

De fet, la definició de la història de Barcelona que donà, el 1931, Pere Corominas, escriptor i economista, era prou clara: ens trobaríem, segons Corominas, amb una ciutat antiga, romana, ningú ho dubta, però, alhora, amb una nova ciutat (amb el mateix nom de l’antiga), d’origen recent, molt semblant al d’una ciutat com Chicago. És a dir: una ciutat producte de la combinació de grans migracions/industrialització moderna que caracteritzà el segle XIX a Europa i a Amèrica. La diferència, segons Corominas, era que Chicago estava a punt de celebrar els seus primers 100 anys (el 1933, amb una Fira Mundial), i de la Nova Barcelona, d’aleshores, del 1931, només es podia dir que «no en té gaires més de 50 d’anys». I que estava situada a Europa i no a Amèrica.

Els «homes del 1855» van posar en marxa, amb la idea de l’Eixample, una màquina urbana molt potent, de producció i distribució de béns i serveis, que va permetre multiplicar, diversificar, i col·locar en els mercats (sovint, llunyans) una gran varietat de productes de tota mena. La funció de producció que s’anava dissenyant incloïa, és clar, els factors bàsics: 1) el factor treball, la mà d’obra simple procedent de la muntanya i del camp català, del País Valencià i de les Illes Balears, i, aviat, de més lluny, ja que, el 1931, ja eren «de 100 a 150 mil els immigrants procedents de terres de llengua no catalana»; 2) el factor capital, resultat de les acumulacions internes fetes possibles amb el comerç internacional, especialment, amb Amèrica, reprès a final del segle XVII, i els inicis d’una inversió estrangera que, en certa forma, s’«integrava» al teixit empresarial del país; 3) el factor terra, o recursos naturals, propis, resultat d’una recerca pacient de les riqueses pròpies (per exemple, els rius), i aliens, procedents, sovint (per exemple, el cotó) de molt lluny, i 4) el factor tècnica, amb l’absorció, de vegades, rapidíssima, de la tecnologia més avançada de cada moment.

L’«Espanya Llemosina»

A part de la ciutat de Barcelona, a altres ciutats catalanes, i altres punts del territori de l’Arc Mediterrani, de Camprodon a Alacant, del Tren Groc de Catalunya Nord al Tren dels Anglesos d’Alcoi a Gandia, s’anirien confegint, a l’últim terç del segle XIX, i a les primeres dècades del XX, plans d’eixample. O colònies agroindustrials, o àrees turístiques, a una altra escala, amb resultats variats, sovint, d’una gran qualitat, i d’una diguem-ne «transcendència» equivalent.

El model del 1855, però, tenia, segons els modernistes, uns límits: l’igualitarisme uniformista i monòton de la seva utopia podia posar en entredit les capacitats creadores dels individus, i, doncs, les mil possibles iniciatives dels emprenedors de totes les classes. Cap a la fi de segle, un modernista tan arquetípic com Pompeu Gener, escriptor i sociòleg-antropòleg ho va veure molt clar, per exemple, en un assaig llarg publicat, per primer cop el 1903. La creativitat dels empresaris, dels obrers i dels homes de ciència de Catalunya, i, en general, de l’«Espanya Llemosina», era conseqüència, deia Pompeu —«Peius»— Gener, de la seva autonomia relativa. Els polítics del centre d’Espanya volien, és clar, uniformitzar, adotzenar els treballadors catalans per convertir-los en màquines de fer diners al seu servei. Amb les seves paraules exactes: «El Centro quisiera que, en Cataluña, hubiera sólo el “honrado obrero”, el hombre del montón, adocenado, útil, laborioso, empleable y hábil en especialidades, máquina de hacer dinero, para que el Estado tome lo que necesite para enriquecer ministros, y mantener los déclassés de ambas Castillas, de toda Andalucía, y de otras provincias». I, afegia: «Así, conviene a los centrales el socialismo nivelador, la democracia unitaria que prepara una raza de proletarios habladores, ricos de palabras y pobres de voluntad, [...] que tienen necesidad de quien les dirija y les mande, de jefes...».

L’urbanisme modernista voldria, ben entès, contribuir a construir una societat de producció industrial, però, també, una societat imaginativa, creadora, competitiva, exportadora. Amb paraules de Gener, «supernacional». La crítica al monòton uniformisme (un sol to, una sola forma) igualitarista (no diferenciat) intemporal (sense temps) del model d’Eixample Cerdà tindria aquest sentit. Segons els modernistes, el progrés econòmic i els avenços culturals i científics serien més factibles en un marc urbà més versàtil, més imaginatiu, menys dependent de les rigideses d’una geometria massa poc variable, massa rígida. Tal com ho explicava Pompeu Gener, «en Cataluña el ciudadano tiende a robustecer su yo. El obrero es ácrata [...] abundan los individuos diferenciados, los de excepción, y el hombre cada día es más fuerte, más vital y más rico de dinero, y de inteligencia». Com s’ha arribat a aquesta situació tan plena de dinamisme? Resposta de Corominas: «Gracias a la falta de prejuicios nacionales, gracias a su comunicación constante con todo lo notable de las demás naciones, gracias a la enorme multiplicidad de pensamiento y de práctica, de arte y de industria.»

La translació d’aquestes idees a l’arquitectura i l’urbanisme era immediata: l’arquitectura i l’urbanisme modernistes volgueren enfortir: el «jo» individual, les diferències entre individus, les personalitats excepcionals. I ho feren, gràcies: 1) a la manca de prejudicis, o d’aprioris; 2) l’interès pel que consideraven millor de l’arquitectura i de l’urbanisme de les altres nacions (i d’altres moments histories). I gràcies, també a 3) el foment de la multiplicitat (o de la complexitat) de les teories, i de les pràctiques, artístiques i industrials.

De Cerdà a Jaussely

A la base inicial, hi havia la retícula regular, uniforme, rígida de l’Eixample Cerdà del 1859. Des del 1903-05, però, s’hi van afegir, o superposar, les múltiples suggestions dels projectes presentats al Concurs Internacional de Pla d’Enllaços de Barcelona i els municipis del seu Pla, convocat per l’Ajuntament de Barcelona, amb un jurat on hi eren Francesc Cambó, polític, assagista, i financer (i mecenes), i Josep Puig i Cadafalch, arquitecte i polític (i historiador de l’art).

El projecte guanyador del concurs fou el de l’arquitecte-urbanista occità, resident a Roma, i cofundador de l’Associació Francesa d’Urbanistes, Léon Jaussely (1875-1932). Curiosament, anys després, el mateix Léon Jaussely intervindria, també, en el planejament urbanístic de l’Havana i de Buenos Aires, dues ciutats amb una forta relació amb les ciutats catalanes, i on la presència econòmica i cultural catalana seria considerable.

Un altre participant destacat en el concurs del 1903 fou Frederic Armenter, enginyer, que proposaria un segon eixample entre la muntanya de Montjuïc i el Delta del Llobregat: un avenç del que ha anat succeint realment durant tot el segle XX, a partir de la progressiva urbanització de Can Tunis i l’anomenada «Zona Franca», que ha acabat amb denominacions que inclouen el «2»: «Montjuïc 2», «GranVia 2», etc.

Les grans peces, dins i fora de l’Eixample Cerdà, i dins i fora dels eixamples de les altres ciutats catalanes, de l’urbanisme modernista foren les següents.

Rondes, avingudes, passeigs i passatges

La superposició d’un sistema viari orgànic, diferenciat, amb rondes, passeigs, passatges, i passos soterrats sobre la trama ortogonal de l’Eixample Cerdà. Una malla triangular damunt una malla quadricular. Passeigs amb palmeres davant del mar enfront d’una diagonal geomètrica. Un exemple: la diagonal oberta al barri d’El Poblet de l’Eixample de Barcelona, entre la Sagrada Família i l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, avui coneguda com a «Avinguda Gaudí».

De fet, les excel·lents Rondes de la Barcelona dels Jocs Olímpics del 1992, construïdes amb l’excusa dels esdeveniments de ressò planetari fabricats per, a aquell any, són hereves directes de l’esquema viari dibuixat quasi cent anys abans en l’anomenat Pla d’Enllaços de l’arquitecte occità resident a Roma Léon Jaussely.

Paviments, senyals, mobiliari

L’inici de dissenys de paviments «orgànics», de la senyalització elemental, del mobiliari urbà (fanals de gas i bancs per seure, fonts d’aigua potable), de retalls més o menys extensos de «verd urbà», i d’espais per a escultures a l’aire lliure. Algunes d’aquestes peces, per exemple les rajoles de la casa Escofet, es fabriquen, sense quasi interrupcions, des del 1886. D’altres d’aquestes peces, després d’un període relativament llarg d’oblit, han entrat o bé en processos de restauració, o bé s’han fan edicions facsímil destinades al comerç.

En qualsevol cas, la gran difusió d’elements arquitectònics modernistes (que ha teoritzat Ignasi de Solà-Morales) ha estat, en una part important, una difusió capil·lar, extensa, molt visible d’elements de «mobiliari urbà». És a dir, de tot allò que ha d’acompanyar les grans opcions urbanístiques.

Microciutats dins l’Eixample

La formació d’algunes supermansanes, formades per 2, 3, 4 (2 x 2), o per 15 (5 X 3) mansanes de l’Eixample Cerdà. Algunes d’aquestes supermansanes s’organitzarien internament de forma totalment diversa a qualsevol de les previstes en el Pla del 1859. Els casos més emblemàtics foren: 1) la supermansana amb façana al carrer Comte d’Urgell, formada per 4 mansanes-tipus, destinada a la Universitat Industrial de Catalunya, basada en la gran fàbrica Batlló projectada per Rafael Guastavino, i en diversos projectes de Joan Rubió i Bellver, arquitecte i urbanista, i altres, i 2) La supermansana diagonalitzada, formada per 15 mansanes un xic irregulars, destinada a contenir la Ciutat Sanitària Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, projectada per Lluís Domènech i Montaner, arquitecte i polític. Una ciutat jardí sanitària, de 145.000 m2, amb un doble sistema viari intern: els carrers a la superfície, i la xarxa subterrània de passadissos. Una «ciutat dins la ciutat» declarada per la UNESCO, cent anys després, Patrimoni Arquitectònic de la Humanitat.

El precedent de la supermansana de la Universitat Industrial de la Mancomunitat de Catalunya eren les dues mansanes de la neoromànica Universitat de Barcelona, que formaria part del sistema universitari de l’Estat espanyol. Una construcció historicista, amb un paranimf neomudejar, d’Elies Rogent, i un jardí que prefiguraria els jardins «naturalistes» pròxims, potser sense saber-ho, als pressupòsits estètics modernistes. El precedent de l’Hospital de Sant Pau del barri barceloní d’El Poblet fou una joia de l’arquitectura modernista: l’Institut «Pere Mata» de Reus, projectat, també, per Lluís Domènech i Montaner.

«Urbanisme soterrani», perforacions i excavacions

L’aparició de l’«urbanisme soterrani», i de les perforacions i excavacions d’ús urbà. L’«urbanisme soterrani» fou el de la modèlica xarxa de clavegueres de l’Eixample de Barcelona, projectada en plena eufòria modernista, a partir del 1893, per l’enginyer municipal (i excel·lent demògraf) Pere Garcia Fària. Segons Laurent Coudry de Lille, el Pla Garcia Fària fou «un tardà però indispensable complement del Pla Cerdà». Si aquesta idea es pogués estirar, es podria dir que l’urbanisme modernista fou un urbanisme «complementari» de l’urbanisme de Cerdà. I, alhora, «indispensable».

Les perforacions foren les dels túnels que havien de permetre entrar i sortir de Barcelona. El precedent hauria estat, el 1848, el túnel de Montgat del ferrocarril Barcelona-Mataró. Però una de les obres més importants fou, el 1884, la perforació dels nou túnels que travessaven el massís del Garraf, i connectaven els eixamples de Barcelona i de Vilanova i la Geltrú. Una iniciativa de l’americà vilanoví Francesc Gumà.

Les excavacions iniciades a l’època modernista permetrien, per exemple, la redescoberta de ciutats amagades, o oblidades, com ara Empúries. En aquest cas concret, l’excavació anava aparellada a una altra obra pública important: la fixació de dunes, projectada pels enginyers forestals. En el cas de la ciutat grecoromana de Sagunt, la cronologia és diferent: les excavacions comencen al segle XVIII, i es reprenen amb més mitjans a partir del 1920.

Les desenes de quilòmetres de caves dels cellers modernistes, de les «catedrals del vi», no foren, és clar, «via pública». Però, sí «urbanisme privat» (i soterrat), destinat a la fabricació, l’emmagatzematge i el transport d’un producte —justament, denominat, «cava»— destinat a arribar, a les últimes dècades del segle XX, als mercats mundials. Simptomàticament, Josep Puig i Cadafalch, l’arquitecte de les caves «Codorniu», amb 26 km de naus subterrànies, fou, també, el president de la Mancomunitat de Catalunya, amb més decantament pels temes de política territorial.

Ciutats jardí

Les ciutats jardí, a desgrat dels fracassos dels seus promotors, són una de les peces més significatives de l’urbanisme modernista. Serien una síntesi d’alguns dels elements de la definició de Pompeu Gener: el «jo» del qui es fa una casa o torre, el contacte amb el món, començant pel món natural, la combinació d’art i noves tècniques del transport (tramvies, funiculars, ferrocarrils de via estreta). Un film català del 2003, titulat Un instant de vida aliena, documenta molt bé la vida sense prejudicis a una ciutat jardí (la Societat Anònima «El Tibidabo»). I, encara, les comunicacions que estableixen els seus habitants amb gent de les diferents cultures del món, de Sevilla a Nova York.

Elements de l’urbanisme del vi de Josep Puig i Cadafalch, a Sant Sadurní d’Anoia.

R.M.

La ciutat jardí més emblemàtica fou l’anomenada «Park Güell», a Barcelona, projectada per l’arquitecte Antoni Gaudí. El baixíssim ritme de construcció d’habitatges privats, però, féu que l’operació immobiliària fracassés, i que, de retruc, la ciutat esdevingués parc urbà municipal, i, doncs, urbanisme públic (i no àrea residencial privada amb control d’entrada). El Parc Güell ha estat declarat, també, Patrimoni Arquitectònic de la Humanitat per la UNESCO.

Sense moure’ns de Barcelona, caldria afegir-hi els diversos projectes d’«urbanització rural de la muntanya de Montjuïc», de l’arquitecte Josep Amargós (el més antic, del 1894). I els projectes de la falda de la serra de Collserola: la Ciutat Jardí Sivatte, la Societat Anònima El Tibidabo, i la Ciutat Jardí de Sant Pere Màrtir, a Pedralbes. D’aquestes, la que es convertí en un aparador d’arquitectura i jardineria modernistes fou El Tibidabo, que, el 1907, ja disposava d’un Pla General, elaborat per l’enginyer i polígraf Marià Rubió i Bellver.

Les ciutats/suburbi jardí de muntanya, prop, o lluny, de l’urbs barcelonina, s’explicarien a partir de la dinàmica econòmica del Montseny i les Valls pirinenques. I del creixent prestigi de l’únic turisme conegut inicialment: el turisme alpí o turisme de muntanya.

A la falda del Montseny, l’arquitectura modernista d’estiueig de l’ampli Passeig de La Garriga configura un ambient específic, que també es troba en els jardins dels balnearis catalans.

A la Garrotxa, l’Eixample d’Olot, dibuixat pels arquitectes Joan Roca i Pinet i Josep Esteve, fou plantejat, des dels seus inicis el 1916, com una ciutat jardí juxtaposada a aquesta ciutat fàbrica dels Pirineus. La iniciativa fou, com succeeix, sovint, amb l’arquitectura i l’urbanisme modernistes, de Malagrida, un americà. La diferència, però, és que, en aquest cas, l’americà no era originari de la costa mediterrània, sinó d’una vall dels Pirineus.

El Passeig de la Font Nova i el Passeig Maristany de Camprodon foren els eixos de dues ciutats jardí modernistes situades, també, en una vall pirinenca. L’Eixample d’Olot, però, va tenir —ha tingut— més autonomia pròpia, mentre que els passeigs-parcs de Camprodon han estat més lligats a la dinàmica de l’alta burgesia barcelonina.

L’arquitectura de l’aigua

Els balnearis, les aigües caldes romanes són, és clar, molt anteriors a l’època modernista. Però alguns dels seus temes (un cert «retorn» a la naturalesa, els camins de l’aigua, els canvis de color i de temperatura, un cert narcisisme) són pròxims al món del Modernisme.

Als Pirineus, a Caldes de Boi, per exemple, la microciutat modernista de l’aigua ocupa 24 ha. d’una vall, la de Boi, amb unes esglésies romàniques restaurades que han estat declarades Patrimoni de la Humanitat. Inclou habitatges (hotels), termes (banys públics), fonts, piscines d’aigua calenta i aigua freda, camins, jardins, etc.

A Caldes de Malavella, a la Serralada Prelitoral, el gran balneari de Vichy Catalán del 1898 fou dissenyat per Gaietà Buïgas, un dels arquitectes de la Barcelona del 1888, un dels arquitectes de la transformació de Sitges, i un dels portadors del Modernisme català a l’Uruguai i l’Argentina. L’estil del balneari fou «neoislàmic», en sintonia amb els «neos» que serien a la base de la cultura modernista.

Colònies industrials

Les colònies industrials de les valls i de les planes interiors de Catalunya, i del País Valencià, no eren, d’entrada, urbanisme modernista, sinó una variant de l’urbanisme de la ciutat fàbrica de la primera Revolució Industrial. Però algunes de les colònies industrials de final del segle XIX i inici del XX es van impregnar d’alguns elements modernistes: esglésies, casinos o jardins. Els casos més destacats són: 1) la Colònia de la gran instal·lació de l’Electroquímica de Flix: una illa d’arquitectura Beaux-Arts alemanya al costat del riu Ebre; 2) la Colònia Güell, al Baix Llobregat, amb una peça —l’església projectada per Gaudí i construïda en part- que, per les seves extraordinàries qualitats plàstiques ha fet la volta al món, i 3) Raimat, una colònia agroindustrial, mig a la superfície, mig soterrada, amb vinyes perfectament ordenades integrades al conjunt, amb la intervenció de Joan Rubió i Bellver, l’arquitecte del recinte i de moltes de les construccions de la Universitat Industrial.

La fàbrica de ciment pòrtland d’El Clot del Moro de la Pobla de Lillet, construïda en cascada, amb voltes de maó pla, seguint el projecte de Rafael Guastavino, i els Jardins Artigas, també a la Pobla de Lillet, a banda i banda del riu Llobregat, dibuixats per Antoni Gaudí, el 1903, són dues construccions inicialment privades que han acabat configurant, a la fi del segle XX, un itinerari «urbà» modernista situat en plena natura, prop de les fonts del riu, nervi de la Catalunya central. La fàbrica Asland fou la més ambiciosa realització de Guastavino abans de saltar —per quedar s’hi— a Amèrica. Els jardins de Gaudí eren diferents del Parc Güell en un punt essencial: eren —són— uns jardins humits, amb aigua, mentre que el Parc era —és— un jardí sec.

Els «eixamples de mar»

El que podria anomenar-se «eixamples de mar» de final del segle XIX i inici del XX, localitzats a les ciutats de mida mitjana pròximes a les costes de l’Arc Mediterrani, combinen: 1) les noves necessitats de localitzacions industrials i residencials; 2) la voluntat política i la capacitat inversora dels americans, és a dir dels indians que han acumulat capitals, coneixements i experiències artístiques a Amèrica, i 3) els inicis, a les palpentes, de l’urbanisme turístic, lligat, de vegades, al que Pere Estasen en deia «immigrants rics». Aquesta combinació va generar un tipus d’urbanisme que si bé inicialment era deutor del model de l’Eixample d’Ildefons Cerdà, a la llarga, vist amb perspectiva històrica, es pot qualificar com a veritablement modernista.

Els «eixamples de mar» van del Pla Frederic Esteve (1878) de Lloret de Mar al Pla d’Eixample de Gandia (1880) de Lluís Ferreres, passant pel Pla de reforma i eixample de Mataró (1878) de Melcior de Palau i Emili Cabanes, el Pla Joan B. Pons (1895) de Badalona, el Pla d’Eixample de Vilanova i la Geltrú (1876) de Francesc Gumà, l’Eixample de Palamós (1901) de Rafael Coderch o el Pla General de Reforma de Sant Feliu de Guíxols (1897) de General Guitard Lastaló.

Potser una de les millors mostres —i una de les que és més en perill de desaparició— de l’arquitectura del «modernisme popular i vernacle» siguin les casetes dels Poblats Marítims d’El Cabanyal-Canyamelar, de cara al mar de la Mediterrània.

Microciutats modernistes dins la ciutat antiga

L’urbanisme modernista és tant un urbanisme d’eixample i ciutat (o suburbi) jardí com un urbanisme d’intervencions puntuals, o no tan puntuals, en les ciutats medievals. Algunes d’aquestes intervencions foren cronològicament anteriors als anys del Modernisme i tenen un caràcter netament «racionalista» o «higienista». O «utòpic». Les intervencions modernistes són espacialment limitades, però qualitativament significatives.

A Sitges, des de final del segle XIX, i partint de la idea de museu viu de Santiago Rusiñol, i de la saviesa compositiva de l’enginyer Miquel Utrillo, es van construir, rere l’església, unes edificacions molt suggestives. Estaven destinades, amb el temps, a convertir-se en el petit barri («racó de la calma») modernista de la vila, i a atraure, en el futur, desenes de milers de visitants cada any.

El Racó de la Calma, una intervenció urbanística al centre historie de Sitges (Garraf). Amb la participació de l’enginyer Miquel Utrillo.

R.M.

A dos punts de la Barcelona antiga, dues obres arquitectòniques (la seu social de l’Orfeó Català, i la parròquia catòlica de l’Església del Carme) a desgrat de les seves relativament reduïdes dimensions, van generar, al seu interior i al seu entorn immediat (format per carrers estrets), uns originals «espais urbans modernistes», mig privats mig públics, d’una gran qualitat, amb diversos graus d’utilització. D’altra banda, podria ésser que els melòmans hagin acabat sent més que els que fan vida de parròquia, o, senzillament, que el Palau de la Música Catalana de Lluís Domènech i Montaner fos més plàsticament espectacular que l’Església del Carme de Josep M. Pericas.

A l’antic municipi de Les Corts de Sarrià (agregat a Barcelona el 1897), la Casa de la Maternitat modernista de la Goss-Barcelona d’inici del segle XX, combinà pavellons, instal·lacions de serveis i jardins urbans, segons projecte de l’arquitecte Camil Oliveras. Cent anys més tard, els usos de la Maternitat són molt diversos, sempre controlats per l’administració de la Diputació provincial.

Al centre de la València antiga, quan l’Eixample modernista ja feia dècades que funcionava, es va projectar, el 1910, el Mercat Central. Una microciutat de dia (i de matinada) de 8.000 m2, amb carrers, botigues i places, situada al costat de la Llotja gòtica, que ha esdevingut el mercat d’aliments frescos més gran d’Europa. El projecte fou responsabilitat dels arquitectes Alexandre Soler i March i Francesc Guàrdia Vidal, que ja tenien molta obra a l’Eixample de Barcelona. Segons la historiadora de l’art Trinitat Simó, la construcció de l’excepcional Mercat Central de València cal situar-la en el context de dues grans manifestacions valencianes d’arquitectura efímera i urbanisme durador: les Exposicions del 1909 (dita «Regional») i del 1910 (dita «Nacional»).

Al límit de la ciutat antiga, un mateix arquitecte modernista (Demetri Ribes) va dissenyar dues grans estacions de tren: l’Estació del Nord de Barcelona i l’Estació Central de València. Les estacions ferroviàries, com els grans mercats, són unes microciutats. A l’estació de València, hi ha, a més, una esplèndida i extensa mostra sòlida i policroma de productes de l’Horta.

El «Gran Hotel» de Lluís Domènech i Montaner a Palma de Mallorca fou, també, una obra arquitectònica aïllada dins una ciutat medieval. Però fou un espai públic, destinat a una població passavolant i fugissera, els turistes d’hivern, que arribaven per mar, i podien subministrar a la ciutat noves formes de vida, més «modernes». El seu destí, cent anys després, ha estat esdevenir centre cultural d’una caixa d’estalvis de Barcelona. Un destí que s’avé, també, amb els pressupòsits del Modernisme.

Palmeres

Les palmeres, sempre amb ressonàncies tropicals, són una peça no secundària de l’urbanisme modernista català. De fet, configuren el perfil més característic, o, si es vol, defineixen l’alçat, de la gran majoria de passeigs marítims dels «eixamples de mar» de les ciutats situades a les costes de l’Arc Mediterrani. I són presents en molts dels jardins modernistes del que se n’ha dit «modernisme d’estiueig».

D’altra banda, hi els palmerars d’algunes ciutats del sud valencià: Elx, Alacant, Oriola. El Palmerar d’Elx va ser declarat, l’any 2000, per la UNESCO, Patrimoni Arquitectònic de la Humanitat (per bé que fóra més, o tant, «urbanístic», com, únicament arquitectònic). Naturalment, els horts de palmeres datileres d’Elx, i de les altres ciutats, tenen el seu origen a l’Edat Mitjana. Però justament el Modernisme es caracteritza per la utilització de tècniques tradicionals (voltes de maó pla, ferros forjats, vidrieres, o... palmeres) per produir objectes, edificis, carrers i ciutats.

Peces de l’urbanisme modernista català a Amèrica

Als anys del Modernisme, alguns dels catalans (valencians, mallorquins, menorquins, etc.) que van anar a Amèrica per quedar-s’hi, o per tornar a Europa, van participar en la definició i en la construcció d’elements urbanístics concrets, de «peces» per a la redefinició de fragments concrets de les ciutats americanes. Els catalans (valencians...) «d’Amèrica» van actuar en diferents àmbits, de diverses maneres, però, sempre, assajant, com feia el Modernisme, tot i connectar amb les savieses tècniques tradicionals, de respondre a les necessitats de la modernització «modernista» de les societats. És a dir: la modernització que no anul·laria els individus, ni la geografia, ni la multiculturalitat.

Així, no ha d’estranyar que el marc on van actuar fos el de les societats americanes més avançades, des de la Costa Est dels Estats Units fins a l’Argentina i la República Oriental de l’Uruguai.

Milers de voltes catalanes

Començant pel nord del continent americà, cal parlar, en primer lloc, de l’extensa gamma d’elements urbans subministrada per una empresa singular: la «Guastavino Fireproof Construction Company», fundada a Nova York el 1885 per Rafael Guastavino i Moreno.

Guastavino, nascut a València el 1842, havia construït a Catalunya el complex industrial de Batlló Germans, unint i redefinint 4 mansanes de l’Esquerra de l’Eixample Cerdà de Barcelona, i un conjunt arquitectònic «en cascada» d’un gran interès: la Fàbrica Asland, a la Pobla de Lillet, al capdamunt de la vall del Llobregat. El 1881 havia emigrat a Nova York. Ràpidament, va oferir a la societat nord-americana un sistema de construcció ininflamable (fireproof) nou per a ella: la volta catalana, que ell havia redefinit i perfeccionat.

Amb les seves voltes, Guastavino va construir, des del 1885, una gran quantitat d’edificis, sobretot edificis públics i centres de serveis, i molts elements que configuren l’urbanisme modern: estacions de metro i de ferrocarril, ponts, parcs, universitats, hospitals, hotels, ajuntaments, museus, esglésies i clubs.

A la ciutat de Nova York s’han catalogat unes 360 obres de Guastavino Co, de les quals 240 a l’illa de Manhattan. A Boston, un centenar, a Pittsburg, unes 30, a Filadèlfia, unes 20, etc. Així, Rafael Guastavino va aconseguir col·locar, en el món dels gratacels, voltes catalanes: una combinació, o si es vol, una síntesi, que s’acosta molt a la quintaessència del Modernisme. Així, el New York Bridgemarket és presentat per la crítica d’aquesta forma: «Bridgemarket is widely considered to be one of Rafael Guastavino’s most dramatic and exciting public espaces». El somni d’un hipotètic urbanista modernista: fer espais públics «dramàtics» i «excitants».

L’empresa, que va durar fins al 1962 (ja que l’«ombra» del Modernisme sembla que és allargada) va construir també voltes al Canadà, Mèxic i l’Índia (concretament, un conjunt d’edificis governamentals a Nova Delhi, la capital).

Una organic city

Rafael Guastavino va projectar dotzenes de temples: catòlics, protestants, jueus i maçònics. Cebrià de Montoliu i de Togores, que era de la Societat dels Amics, és a dir, de la religió quàquera (com Josep Pijoan, un altre català dels Estats Units), un cop traslladat, també, als Estats Units, va projectar Fairhope, una organic city a Alabama.

Cebrià Montoliu, nascut a Palma de Mallorca el 1873, havia introduït i impulsat, a Catalunya, el moviment de la ciutat jardí (i el socialisme municipalista anglès). Havia traduït John Ruskin, un dels pensadors del Modernisme, i havia escrit i publicat, gairebé simultàniament, sobre dos grans figures nord-americanes (Walt Whitman i Henry Ford) que, en certa manera, representen les dues cares dels temps moderns: l’entusiasme democràtic i el càlcul racionalitzador. La seva organic city americana fou cronològicament tardana (era del 1920), però la idea bàsica era molt anterior, i, d’altra banda, el Modernisme literari i artístic, a Amèrica, havia arribat, procedent d’Europa, i arrelaria, amb un lleuger decalatge.

D’altra banda, la pertinença de Montoliu (o de Pijoan) al món quàquer és interessant. La raó és que els quàquers, a Occident, i els jaïnistes, a Orient, han estat definits com a capitalists without capitalism. Aquesta definició encaixaria perfectament amb la proposta d’un modernista com Pompeu Gener, que hem presentat abans.

Dos Plans Jaussely

El 1903, l’occità Léon Jaussely guanyà el concurs internacional de Pla d’Enllaços de la ciutat de Barcelona. Era un pla ple de corbes i giragonses, amb rondes, diagonals, belles perspectives, grans parcs, i vistes al mar. El seu objectiu era «completar» el Pla Cerdà.

El barri amb elements modernistes d'El Vedado, a l'Havana.

Montserrat Villaverde

Vint anys i escreix més tard, el mateix Jaussely va presentar un «Plan para el Embellecimiento y Ensanche de La Habana», que projectava elements i detalls «embellidors» per a una ciutat que, com Barcelona (el 1855), havia enderrocat les seves muralles (el 1863) i havia aprovat diversos projectes d’urbanització, com ara El Vedado, seguint el model de l’eixample, vagament inspirats en alguns aspectes de l’obra de Cerdà.

El paral·lelisme l’Havana-Barcelona, o el fet que Vilanova i la Geltrú fos anomenada «La Havana Xica», només té sentit si es pensa que molts mestres d’obres catalans, i molts catalans que no eren mestres d’obres, emigraren massivament, des de la primera meitat del segle XIX, a Cuba. I que entre els factors que defineixen més una ciutat ocupen un lloc no secundari l’habitació popular, de mestre d’obres, i els comerços de cantonada, de «proximitat». Avui se sap que un dels components estilístics de la «Habana Vieja» (declarada, per cert, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO) és el que és conegut com a «modernismo catalán». Tal com ha dit Eusebio Leal, «la influencia catalana desborda la frontera de intramuros y se extiende a las barriadas populares y burguesas de las primeras décadas del siglo XX, donde la impronta del Modernismo quedó estampada en la arquitectura, a manos de profesionales y maestros de obra catalanes».

Un museu públic

El 1899 fou inaugurat a Santiago de Cuba el Museu Bacardí, el primer museu públic de l’illa, un museu que presentava els petits i els grans tresors que el sitgetà Emili Bacardí havia reunit, mòmia egípcia inclosa, a partir de la seva curiositat, i dels guanys obtinguts per la seva empresa de producció i comercialització d’un beguda (el rom) que, fins aquell moment, només bevien els pirates.

D’entrada, la idea de Bacardí seria una idea modernista: difondre, fer popular, i digerible, un gust estrany, reservat, fins al moment, a una minoria (en aquest cas, homes extremament perillosos). El museu seria com una continuació de la mateixa idea: fer arribar a la gent mostres de cultures llunyanes, o desaparegudes. Aquest era, exactament, una peça clau del programa modernista: una ciutat moderna necessitava grans avingudes i grans parcs, però, també, museus que la connectessin amb altres cultures, altres èpoques i altres visions del món.

Les peces de Bialet Massé: un forn històric, un canal, un sistema d’aigües i gas, i escoles públiques

Joan Bialet Massé (nascut el 1846 a Mataró), que va arribar a l’Argentina el 1873 amb el títol espanyol de metge, va anar desenvolupant una tasca amplíssima en el camp educatiu, i en la definició del que se n’ha acabat dient «estat del benestar». Amb el títol argentí de llicenciat en dret el 1879, fou el discret impulsor de la Llei 1420, del 1884, una llei d’«Educació comuna, neutral, obligatòria i gratuïta». Després de França, la República Argentina seria el primer estat del món que posaria en marxa un sistema d’ensenyament públic. Però Joan Bialet Massé va anar descobrint algunes de les altres dimensions de la modernitat, començant per les constructives i urbanístiques.

El 1884 va crear, a la vall de Punilla, la Fàbrica de Calçs i Ciments «La Primera Argentina». Fou el primer intent de produir calçs hidràuliques i ciments artificials per a totes les noves obres obres públiques que el país argentí necessitava. Cent anys després, el forn de la fàbrica de calç, situat prop de la Ruta Nacional 38, ha estat declarat Monument Històric, com a «Horno Histórico».

Materials nous, doncs, per reconstruir i ampliar ciutats, com Córdoba, que competien per modernitzar-se, per la via de les infraestructures bàsiques: l’abastament d’aigua potable, el regadiu de les zones agràries dels voltants, la instal·lació de gas, etc. El 1906, un any abans de morir, Bialet publicà el Primer censo general de población, edificación y recursos de la ciudad de Córdoba.

L’accent «modernista» dels elements urbans de Bialet Massé es podien trobar en la fusió entre la minuciositat dels coneixements estadístics, i els d’enquesta, la complexitat de les propostes i el risc empresarial assumit en algunes de les realitzacions. A desgrat de la qualitat dels seus productes, «La Primera Argentina» va haver de tancar el 1890. També es podia trobar en el fet que en els seus projectes fou visible un cert interès en la no separació entre ciutat i camp. Fins al punt que, el 1906, als 60 anys, doncs, el metge i advocat Bialet Massé esdevingué enginyer agrònom.

L’últim tret modernista de les peces urbanístiques de Joan Bialet Massé seria que, curiosament, però no paradoxalment, el metge, pedagog, advocat i enginyer acabaria donant nom, un nom format pels seus dos cognoms, és a dir «Bialet Massé», a una municipalitat situada a 15 km de Córdoba. Aquesta localitat ha esdevingut un conjunt històric museable i, per tant, un punt de referència artístic. Segons J. C. Cantoni, A. M. Rochietti i M. I. Capurro, han escrit un text titulat: «Bialet Massé: patrimonio cultural, desarrollo turístico e identidad local». Ben mirat, cap modernista català, tot i la càrrega individualista de molts d’ells, ha arribat a donar nom i identitat a una població, per bé que la «Barcelona de Gaudí» ha esdevingut un fet.

Buenos Aires, 1900

La ciutat de Buenos Aires el 1900 tenia uns 900.000 habitants, gairebé el doble de població que Barcelona. Uns 350.000 no hi havia nascut. D’aquests, 180.000 eren italians, 81.000 procedien de l’Estat espanyol, 33.500 de França, uns 7000 eren britànics, i uns 3500, alemanys.

Els procedents d’Espanya —asturians, gallecs, bascos, catalans— treballaven en diferents tipus de feines i tenien les seves pròpies organitzacions i els seus propis òrgans d’expressió. Algunes activitats —per exemple, les comercials— eren més «visibles», més urbanes. Per exemple, algunes de les activitats dels catalans foren el comerç, la construcció, la restauració, i la pintura.

Així doncs, la ciutat del 1900 es construïa seguint els estils d’origen dels seus habitants: Belle Époque, Art Nouveau, Liberty, Jugendstil, Sezession i Modernismo catalán. El cens de construccions modernistes catalanes fou petit, és clar, però el conjunt de la ciutat, ordenat i caòtic, tot a l’hora, tenia un cert aire barceloní. Potser hi contribuiria, entre d’altres, la cadena «Ambos Mundos» de basars, que havien adoptat una decoració Art Nouveau, o modernista, i era impulsada per Josep Roger Balet, des que arribà a Buenos Aires el 1906.

Un dels 10 del segle, i un dic

L’empresari Josep Roger Balet fou, també, un filantrop. Dedicà una part de la seva fortuna a finançar la construcció d’escoles públiques a l’Argentina, però, també, a l’Uruguai, i a Xile. Fins al punt que Josep Roger ha estat considerat, en una enquesta periodística, com un dels 10 uruguaians del segle XX. La construcció d’escoles fóra una activitat «noucentista», però ser un número 1, és a dir, destacar, és ser «singular», com aspiraven a ser els modernistes.

Una altra obra pública, urbanística, singular, promoguda per un català fou el Dic Cibils, o Dique Cibils-Jackson, al Port de Montevideo, impulsat per Jaume Cibils i el seu gendre, cap al 1880, i comprat per l’Estat uruguaià el 1910, i rebatejat com a Dique Nacional. Fou, en aquell moment, l’obra de més volum en el seu gènere a l’Amèrica Llatina. Com a altres ciutats americanes, també en aquesta època, un emprenedor català, el mateix Cibils del Dic, impulsà un teatre, el Teatro Cibils, que seria destruït per un incendi el 1929.

Ni els dics, ni els teatres, ni els comerciants són modernistes. Però, de la combinació dels tres conceptes, o de les tres realitats, a final del segle XIX, a mans d’un català d’Amèrica, encara se’n parla el 2004. D’altra banda, el carrer Jaime Cibils de Montevideo és un carrer important, segons l’«Informe Uruguay», perquè «no sólo cruza a todas las importantes, sino que [...] sirve para todo».

Bibliografia

• Benito Goerlich, D.; Jarque, F.: Arquitectura modernista valenciana, Caixa d’Estalvis de València, Castelló i Alacant, València, 1992.
• Cacciavillani, C. A.: L’arquitettura del modernismo catalano, Gangerni Editore, Roma, 2003.
• Calduch, J.; Varela, S.: Guia de arquitectura de Alacant, Col·legi d’Arquitectes d’Alacant, Alacant, 1979.
• Collins, G. (et al): Guastavino Co.: 1885-1962. Registre de l’obra a Catalunya i Amèrica, Col·legi d’Arquitectes, Barcelona, 2002.
• Coromines, P: Apologia de Barcelona i altres escrits, Diputació de Barcelona/La Magrana, Barcelona, 1989.
• Costa, O.: L’imaginari imperial, Institut Cambó, Barcelona, 2002.
• Corredor-Matheos, J.; Muntaner, J. M.: L’arquitectura industrial a Catalunya. De 1732 al 1929, Caixa de Barcelona, Barcelona, 1984.
• Coudroit, L.: «A propos des “ensanches mineurs” en Espagne», dins www.univ-paris 12 tr/labvu/xicd/vuicdtex/icdensan.htm.
• Domènech, E.: «L’arquitectura dels magatzems de taronja», dins La Fruita Daurada, València, 1989.
• Estasen, P.: Cataluña (1900), Base, Barcelona, 2000. (Pròleg de Francesc Roca)
• Gener, P: Cosas de España, Joan Llordachs, llib., Barcelona, 1903.
• Jaén, G. (et al): «Cinco ciudades», dins Canelobre, 2, 1984.
• Leal, E.: «La reconstrucción de La Habana Vieja», dins www. Almamater.cu/actualizaciones/20abril/paginas/cultura.
• Laboratori d’Urbanisme de Barcelona; Esteban, J.: Los ensanches menores en la región de Barcelona, Escola Tècnica Superior d’Arquitectura, Barcelona, 1976.
• Llorens, T. (dir.): Katalanische Kunts des 20. Jahrhundrets, Staalische Kuntshalle, Berlín, 1978.
• Mackay, D.: Modern architecture in Barcelona, 1854-1939, BSP Professional Books, Oxford, 1989.
• Marcé, F.: 25 imatges de la història de l’Hospitalet, L’Hospitalet de Llobregat, Museu d’Història de la Ciutat/Banco de Bilbao, 1979.
• Martinell, C.: Construcciones agrarias en Cataluña, Col·legi d’arquitectes, Barcelona, 1975.
• Martínez, A.: «Turisme, litoral i arquitectura en el Baix Vinalopó», dins www.ua.es/dta/iecbv/ espanyol/cont-amartinez.htm.
• McBride, S.; Black, A.: Living in Cuba, Sriptum Editions, Londres, 1998.
• Muñoz, P.: Alemanys de l’Ebre. La colònia química alemanya de Flix, El Mèdol, Tarragona, 1994.
• Oyon, J. L.: Barcelona, 1930. Un atlas social, UPC, Barcelona, 2001.
• Ribas Piera, M.: Jardins de Catalunya, Edicions 62, Barcelona, 1991.
• Roca, F.. (dir.): Cebrià Montoliu (1873-1923), Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1993.
• Roca, F.: Teories de Catalunya. Guia de la societat catalana contemporània, Pòrtic/Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2000.
• Rovira, J. M.: La arquitectura catalana de la modernidad, UPC, Barcelona, 1987.
• Sagués, R. (et al.): Resum d’història de Badalona, Ajuntament de Badalona, Badalona, 1984.
• Sànchez, A. (dir.): Barcelone, 1888-1929, Autrement, París, 1992.
• Seguí, M.: El modernisme a les Illes Balears, Conselleria d’Obres Públiques/Govern de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 2000.
• Simó, T: La arquitectura de la renovación urbana en Valencia, Albatros, València, 1973 (Pròleg de Joan Fuster).
• Serra, R.: Colònies tèxtils a Catalunya, Caixa de Manresa-Angle editorial, Manresa-Barcelona, 2000.
• Solà-Morales, I. de (dir.): Arquitectura balneàrica a Catalunya, Departament de Política territorial/Generalitat de Catalunya-Cambra de la propietat urbana, Barcelona, 1986.
• Solà-Morales, I. de (dir.): Arquitectura modernista. Fi de segle a Barcelona, Gustau Gili, Barcelona, 1992.
• Solà-Morales, M. de: Les formes de creixement urbà, UPC, Barcelona, 1993.
• Sorribes, J.: La ciutat desitjada. València entre el passat i el futur, Tàndem, València, 1998.
• Sorribes, J.: Un país de ciutats, o les ciutats d’un país, Universitat de València, València, 2002.
• Time Out Barcelona Guide, Harmondsworth, Penguin Books, 1998.
• Vilagrasa, J. (dir.): Transformacions territorials a Catalunya. Segles XIX-XX, Pagès, Lleida, 2000.