Breu història de les telecomunicacions

Comunicar a distància, un hàbit recent

Els sistemes de comunicació a distància o de telecomunicacions formen part de la nostra vida quotidiana, del nostre univers de costums, fins al punt que sovint en fem ús sense ser-ne ben bé conscients. Per fer-nos una idea de com l’ús de les diverses formes de telecomunicació s’ha convertit per a nosaltres en una pràctica habitual, podem fer una petita comprovació. Tots som capaços de recordar —potser havent de fer algun esforç de memòria— les primeres cartes que vam escriure i que vam llegir o les primeres pel·lícules que vam veure al cinema. Intentem recordar, però, fent igualment l’esforç necessari, quines van ser les primeres trucades que vam realitzar. Segurament ningú no en serà capaç. És com si haguéssim començat a fer servir el telèfon abans de tenir plena consciència del que fèiem. Mirem de recordar el primer cop que vam escoltar la ràdio o que vam mirar la televisió. Novament serà difícil, si no impossible, fixar un record precís. Això és un indici del fet que, en la nostra societat, l’ús dels sistemes de telecomunicació és un hàbit molt arrelat, fins al punt que comencem a utilitzar-los des de la nostra tendra infantesa, i ens fa l’efecte que hem après a telefonar o a mirar la televisió amb la mateixa naturalitat amb què hem après a caminar i a parlar.

Quan una pràctica ens sembla natural, immersa en els nostres hàbits i en la nostra visió de la vida, se’ns pot fer difícil de projectar-nos mentalment en un temps en què no existia. Per a qui està avesat al telèfon, per exemple, no és fàcil comprendre veritablement la fascinació que va provocar en el moment d’aparèixer per primera vegada. Ara bé, si volem establir una perspectiva històrica del fenomen de les telecomunicacions, ens caldrà esforçar-nos per a fer-nos-en una idea, per a prendre les distàncies mentalment respecte dels nostres hàbits, per a imaginar el món sense les telecomunicacions, per a adonar-nos de com han transformat la vida humana.

Les tecnologies de la comunicació a distància, convé recordar-ho, representen una novetat històrica sorgida en una època relativament recent. Abans del segle XIX, cap societat no havia tingut la possibilitat de comunicar-se a distància només mitjançant el transport físic, en circumstàncies absolutament extraordinàries, de cartes i paquets. En aquest sentit, són excepcionals el tam-tam utilitzat en algunes regions africanes, els senyals de fum d’alguns pobles indis d’Amèrica o els complexos sistemes de senyalització lluminosa emprats durant segles a les regions costaneres de la Mediterrània per a alertar de l’arribada de naus sarraïnes. Es tracta, en efecte, d’instruments de comunicació a distància, però amb unes finalitats molt concretes i unes possibilitats molt limitades. Només serveixen per a la celebració d’alguns rituals o per a la transmissió d’una gamma restringida de missatges, com són l’alarma, la fi del perill o l’allunyament de naus o de flotes amigues o enemigues. A diferència d’aquests sistemes de comunicació excepcionals, les telecomunicacions, tal com les entenem actualment, són instruments que es poden utilitzar en tot moment; a més, serveixen per a transmetre qualsevol tipus de missatge verbal, i també dades, sons i imatges.

Requisits per al desenvolupament de les telecomunicacions

Les telecomunicacions van sorgir entre la fi del segle XVIII i les primeres dècades del XIX. Aquests mateixos anys es produïa, primerament a Anglaterra i més tard en altres països europeus, la Revolució Industrial, i s’engegava un procés que comportaria, en el decurs de poques dècades, el naixement dels estats moderns, constitucionals, que ja no es basaven en el poder absolut de la monarquia. Però quina relació hi ha entre aquests processos i el naixement de les telecomunicacions modernes? Doncs, la Revolució Industrial va significar un augment de la mobilitat de les primeres matèries, les mercaderies i fins i tot de les persones. Per aquest motiu, es va desenvolupar una xarxa de carreteres, es van construir canals i, sobretot, es van crear les línies de ferrocarril, que a partir del 1829 es van estendre primer per Anglaterra i després per tot el món. Alhora, calia també una transmissió ràpida de notícies i de dades diverses, perquè la informació ràpida era vital per al desenvolupament econòmic d’aquesta societat industrial emergent. Per aquesta raó, es va desenvolupar el correu i el telègraf i es van experimentar tècniques tan diverses com el telèfon, la ràdio i la televisió.

La tècnica i els inventors

En primer lloc, convé recordar que els instruments de la telecomunicació formen part de la tecnologia, és a dir, són objectes concebuts per l’home a fi de treure profit del seu medi: el telègraf o la xarxa telefònica impliquen la utilització d’una tecnologia igual que la maquinària tèxtil o els forns utilitzats per la siderúrgia. L’era de la Revolució Industrial es caracteritza pel fet que la recerca i el desenvolupament continu de noves tècniques, el que s’anomena la innovació tecnològica, esdevenen una part essencial de l’activitat econòmica. I, precisament en aquesta època, apareix una figura relativament nova en la història, la de l’inventor, és a dir, el “professional de la innovació”. Samuel Morse, l’inventor del telègraf elèctric, Alexander Graham Bell, l’inventor del telèfon modern, Guglielmo Marconi, l’inventor de la ràdio i del telègraf sense fils, i molts d’altres, han estat científics clau en el naixement i el desenvolupament de les telecomunicacions en el període que va de la fi del segle XVIII a la fi del XIX.

Amb l’arribada del segle XX, s’acaba l’època dels “grans inventors”. Força gent sap que Marconi va inventar la ràdio, encara que molts científics i tècnics van contribuir a fer-ne possible la invenció; però quanta gent recorda qui va inventar la televisió? Per respondre aquesta pregunta, hauríem de citar diversos noms i tenir present que cadascun d’ells correspon, no pas a un individu que treballa sol, sinó al director d’un grup, d’un equip. Al segle XX, l’inventor individual ha estat substituït pel que podríem anomenar “inventor col·lectiu”, que són els grans laboratoris universitaris o industrials, on determinats científics i grups de recerca han ideat sistemes tecnològics com el televisor, el transistor o l’ordinador. De tota manera, el paper dels inventors individuals o col·lectius del segle XX ha estat igualment fonamental, ja que sense ells les telecomunicacions no s’haurien pogut desenvolupar.

Tècniques de producció, tècniques de comunicació

Quan es parla de tecnologia, es fa referència als sistemes concebuts per a actuar sobre el medi i sobre els objectes, per a produir (la maquinària agrícola o industrial), per a transportar (el ferrocarril o els vaixells) o per a destruir (l’armament). Les tècniques de comunicació, en certa mesura, també actuen sobre el medi. En el decurs dels últims 150 anys, s’han estès centenars de milers de quilòmetres de cable sobre tota la superfície de la Terra, fins i tot a través dels deserts i per sota el mar, a fi d’unir punts allunyats. Per a poder comunicar-se millor i més ràpidament, la humanitat ha après a explotar els fenòmens naturals que sempre han existit, però que abans no es coneixien, com és el cas de les ones electromagnètiques, que s’utilitzen per a la ràdio i la televisió; també ha creat sistemes tecnològics força sofisticats, com els satèl·lits de telecomunicacions, que giren entorn de la Terra “fixos” sobre un punt de la superfície del planeta i que, per mitjà d’ones de ràdio, permeten enviar veus, sons, dades i imatges d’un extrem a l’altre del planeta. La funció d’aquestes tècniques és concreta i específica. I és que no serveixen per a produir, desplaçar o destruir res, sinó que permeten establir i mantenir relacions de diversa mena entre éssers humans. Es tracta de tecnologies que més que actuar sobre les coses fan de mediadores entre les persones. El desenvolupament d’aquestes tecnologies s’ha produït quan s’ha posat de manifest la importància d’establir una comunicació entre punts allunyats i en un temps breu; i quan alguns sectors de la societat, cada cop més nombrosos, han començat a sentir i a tenir la necessitat d’enviar i de rebre missatges i informacions fins al punt d’estar disposats a pagar-ne el servei, a pagar per enviar o rebre una informació de la mateixa manera que es paga per a l’adquisició de qualsevol producte material.

Pagar per comunicar-se

Aquest sistema té el seu origen al final del segle XVIII i a les primeres dècades del XIX, amb el desenvolupament de la societat industrial i de la moderna economia de mercat, quan es va començar a considerar que “el temps és diner”, és a dir, que l’estalvi de temps té per si mateix un valor econòmic. D’aquesta manera, les tècniques de telecomunicació, que són un instrument bàsic per a l’estalvi de temps, van adquirir una rellevància econòmica anàloga a la de les tècniques de producció.

En una economia moderna, com la que va començar a configurar-se al final del segle XVIII, el mercat afavoreix el qui disposa d’una informació més exacta i oportuna. Segons una anècdota famosa, els banquers de la família Rothschild, autèntics amos de les finances europees a la primera meitat del segle XIX, que se servien dels coloms missatgers (un mitjà “natural” de comunicació a distància molt antic) per tal d’assegurar la rapidesa de les seves comunicacions, van ser informats, mitjançant aquest sistema, de la derrota de Napoleó en la batalla de Waterloo abans que ningú i van poder especular sobre totes les borses europees, de manera que van obtenir grans beneficis econòmics. Tant si és certa com si no, aquesta anècdota demostra la gran necessitat de comunicar-se a distància que es tenia en aquella època, atès que els mercats ja afavorien els qui podien actuar amb la màxima rapidesa, per bé que els instruments fossin rudimentaris.

En aquella mateixa època, els estats moderns van reorganitzar el sistema de correus, un “invent” molt antic, i el van posar a disposició del conjunt de la població. El servei postal, però, estava destinat a experimentar modificacions derivades de l’aplicació de les noves tècniques de telecomunicació (vegeu “El naixement del sistema de correus”).

Al segle XVIII també es va desenvolupar el periodisme modern, que des d’aleshores ha estat un dels principals usuaris i difusors de les telecomunicacions. El cas és que els mitjans d’informació necessiten obtenir les notícies amb la màxima immediatesa possible, i són sempre els primers usuaris de les tècniques noves que permeten reduir el temps de recepció d’un missatge i de millorar-ne la qualitat de la transmissió.

Naixement de les xarxes de telecomunicació

Hi ha una altra característica important de les telecomunicacions modernes, a la qual normalment no parem gaire atenció, potser perquè ens sembla banal, però que cal tenir ben present per a entendre com han sorgit i com s’han desenvolupat les telecomunicacions. Provem d’analitzar una trucada per telèfon. Despengem l’auricular de l’aparell telefònic, marquem un número, el timbre sona, algú respon i comença la conversa. Què ha fet possible la conversa? D’una banda, la nostra acció de telefonar, de l’altra, la presència del nostre interlocutor prop de l’aparell i la seva disponibilitat per a respondre... i què més?, doncs, és clar, el fet que tots dos aparells estiguessin connectats.

Existeixen diversos tipus de connexió possibles entre dos telèfons. Per exemple, podríem imaginar dos aparells connectats entre ells, de manera que, quan se’n fes funcionar un, només es pogués establir contacte amb l’altre aparell corresponent. És el cas de l’intèrfon, però també dels primers telèfons. En canvi, des d’un telèfon actual, ens és possible comunicar-nos, no pas amb un únic interlocutor, sinó amb tothom que disposi d’un aparell telefònic. Aquesta possibilitat es deu a l’existència d’una xarxa, que és un sistema permanent de fils, de centraletes, d’aparells emissors i receptors que permet, en qualsevol moment i des de qualsevol punt de la xarxa, posar-se en contacte amb tots els altres punts. El sistema telefònic és la xarxa de telecomunicacions més complexa i extensa. De fet, tots els mitjans de comunicació a distància disposen de xarxes. Si no existís una xarxa telegràfica, per exemple, mitjançant un telègraf només es podrien enviar missatges a alguns punts receptors col·locats en una línia i no a totes les oficines de telègrafs existents: en tal cas, la seva utilitat seria força limitada. Anàlogament, la ràdio i la televisió requereixen un sistema de transmissió, de recepció i de retransmissió per a enviar els seus missatges, no a través d’un fil sinó mitjançant les ones electromagnètiques, perquè puguin ser captats per les nostres antenes. Com més extens sigui el territori, més nombrosa serà l’audiència i més articulada la xarxa.

Així doncs, perquè hi hagi telecomunicacions és necessària l’existència de xarxes de comunicació. Però les xarxes són costoses, ja que requereixen grans equipaments i grans inversions, que, en molts països, són dutes a terme per empresaris privats només quan es preveu que sigui una operació rendible, és a dir, quan es calcula que hi haurà moltes persones disposades a pagar per a comunicar-se. A Europa, la instal·lació de les xarxes de telecomunicacions ha anat a càrrec principalment dels estats, consolidats en el transcurs del segle XIX, ja que les xarxes del telègraf i del telèfon, com també la de correus, es consideren essencials per a la cohesió d’un estat. A més, els estats moderns han pensat durant molt de temps que el control d’aquestes xarxes era indispensable per al manteniment de la pròpia autoritat política i militar sobre la població.

Xarxa elèctrica, xarxa de comunicacions

Les xarxes de telecomunicacions es basen, en la gran majoria de casos, en el fenomen físic conegut com l’electromagnetisme. El telègraf òptic, per exemple, no es basa en l’electricitat, sinó en la transmissió i la retransmissió de missatges visuals, com en la famosa experiència protagonitzada per l’abat francès Chappe durant la Revolució Francesa. Tampoc no requereix l’electricitat el correu pneumàtic, anomenat també “telegrafia atmosfèrica”, que es va instal·lar els últims quaranta anys del segle XIX en nombroses ciutats europees i nord-americanes. Constava d’una xarxa de tubs en què circulaven, empesos per aire comprimit, petits cartutxos metàl·lics que duien els missatges enrotllats a l’interior. El correu pneumàtic continuà funcionant a París fins que va ser desplaçat del tot pel telèfon i pel fax. També s’ha mantingut com una relíquia en algunes oficines i redaccions de diaris.

Tret d’aquestes tecnologies, totes les formes de telecomunicació es basen en l’electromagnetisme. Per tant, han estat possibles només a partir del desenvolupament de l’electrònica i, especialment, del progrés en el coneixement de l’electricitat dinàmica. Els experiments, en el camp de l’electricitat i de la pila, dels físics italians Luigi Galvani (1785) i Alessandro Volta (1800) i els del nord-americà C. Sturgeon (1819) i el suec Hans Christian Oersted (1920), sobre els fenòmens electromagnètics, són la premissa essencial del desenvolupament de la xarxa telegràfica i més tard telefònica, xarxes elèctriques totes dues. Per què l’electricitat és tan important en la història de les telecomunicacions? Per a entendre-ho, cal tenir present dos aspectes. En primer lloc, la velocitat a què l’electricitat es propaga, que és anàloga a la velocitat de la llum; en segon lloc, el fet que es poden enviar impulsos a la xarxa elèctrica i que aquests impulsos poden ser vectors de missatges. Aquests dos principis es van aplicar íntegrament en el primer dels mitjans de telecomunicació moderns: el telègraf.

Del telègraf al fax

Els primers intents d’utilitzar l’electricitat per a la transmissió ràpida de missatges es van dur a terme a les darreres dècades del segle XVIII. Però els coneixements en aquesta matèria encara eren massa escassos i incerts per a fer possible la creació de sistemes tecnològics eficaços.

De tota manera, és remarcable l’esforç científic i la visió social del metge, professor i investigador barceloní Francesc Salvà i Campillo, un precursor de la telegrafia elèctrica que el 16 de desembre de 1795 va llegir a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona una memòria titulada La electricidad aplicada a la telegrafía , on va presentar un petit aparell de transmissió telegràfica de vint-i-sis fils, que havia inventat uns anys abans (probablement el 1791). En posteriors experiències, va adoptar un sistema de conductor únic i, segons es diu, va muntar una línia telegràfica experimental entre Madrid i Aranjuez, residència estiuenca de la família reial. Però aquestes destacades experiències van tenir un ressò molt reduït.

Mentrestant, durant les primeres dècades del segle XIX, científics i tècnics de diversos països van realitzar també els seus aparells telegràfics basats en l’ús del corrent elèctric, amb resultats satisfactoris. Aquells anys es va produir una autèntica cursa del telègraf elèctric. Gairebé simultàniament van enginyar-se molts invents que es feien la competència, que provaven de respondre a les mateixes necessitats i que es basaven en els mateixos principis bàsics. És un fenomen que s’ha repetit diverses vegades en la història de la tecnologia, en què una sèrie d’inventors intenten alhora assolir un mateix resultat; però, al final, s’imposa només un dels invents i els altres desapareixen. En el camp de la telegrafia elèctrica, es va imposar el sistema creat per l’inicialment pintor de retrats nord-americà i després reconegut inventor, Samuel Morse, contra els seus “adversaris”, com l’anglès Charles Wheatstone, els francesos M. Foy i Abraham-Louis Bréguet, el baró Schilling i l’alemany W. Steinheil.

El sistema Morse

Samuel Morse va idear el seu sistema de transmissió i recepció dels missatges cap al 1832, el 4 de setembre de 1837 va realitzar la primera transmissió a distància i l’any següent va establir l’alfabet que porta el seu nom. Van caldre, però, alguns anys més perquè el seu invent interessés a les autoritats polítiques. Però el 1843, el Congrés dels Estats Units va decidir destinar 30 000 dòlars (en aquell temps, una xifra considerable) a la instal·lació d’una línia experimental. D’aquesta manera, Morse va obtenir el que encara no havia aconseguit cap dels seus competidors en la cursa del telègraf: la possibilitat de posar a prova el seu invent i de demostrar al món que funcionava.

La primera línia, de Washington a Baltimore, es va instal·lar el 1844, i de seguida es va demostrar que era eficaç. Com funcionava el sistema Morse? Ho podrem entendre a partir de la descripció que en va fer un enginyer francès contemporani: “El missatge s’escriu en una tira de paper mitjançant un punxó que fa forats, els quals corresponen a senyals o lletres; n’hi ha prou amb fer passar aquesta tira foradada per l’aparell elèctric perquè l’alternança de buits i de plens produïda per la perforació determini els impulsos o les interrupcions del corrent. Aquests impulsos i interrupcions provoquen a l’altre extrem del fil el moviment d’un llapis o d’un punxó, que marquen sobre una tira de paper els senyals corresponents als de la tira originària. D’aquesta manera, la rapidesa de la transmissió no es veu limitada pel funcionament dels nostres òrgans ni dels nostres sentits. El missatge es confecciona primer i després s’envia tot de cop”.

Aquesta descripció ens recorda les dues característiques fonamentals del sistema Morse, que són la clau del seu èxit immediat. La primera consisteix en el codi especial que es va utilitzar. Morse va idear per al seu telègraf un sistema convencional de signes corresponents a lletres o a d’altres signes, un alfabet de punts i ratlles, que encara és vigent. El codi Morse es basava en l’alternança dels plens (representats pels forats) i dels buits, i sobre la possibilitat de dos tipus de ple, el llarg, o línia, i el breu, o punt. D’aquesta manera, es podien configurar 40 senyals, aptes per a representar tots els caràcters essencials de l’escriptura; i cada senyal es podia compondre, aproximadament, en una mitjana d’un terç de segon.

Tot plegat permetia al sistema Morse una considerable rapidesa d’emissió. Es calcula que podia transmetre una trentena de paraules per minut, la mateixa velocitat que s’assoleix amb l’escriptura manual. La rapidesa de transmissió era la màxima possible, la de la llum. Morse va intuir abans que els altres les característiques pròpies de la comunicació elèctrica, basada precisament en l’impuls i la interrupció. Mentre que la resta de sistemes es basaven en codis de tipus visual que imitaven el de Chappe o intentaven unir als extrems del fil les diverses lletres, el de Morse és el primer codi binari, i anticipa les característiques dels codis que es faran servir en el camp de la informàtica.

Una segona característica important del sistema Morse és que, a diferència del telègraf òptic, com també dels altres models de telègraf elèctric, produïa textos escrits, per bé que en un codi específic, com eren els senyals recollits a la tira de paper de l’estació receptora. Així doncs, als avantatges de la comunicació ràpida s’afegien els de la comunicació documentada.

La difusió del telègraf

Gràcies a aquests avantatges, però també a l’impuls donat pel govern americà, el sistema Morse es va imposar ràpidament per tot el món industrialitzat. Als Estats Units, les línies telegràfiques de seguida van ser gestionades per companyies privades, atès que l’administració de correus s’havia negat a acceptar la patent de Morse. D’aquesta manera, es van crear una sèrie de companyies, cadascuna de les quals havia de pagar a Morse una comissió. El 1851 n’hi havia una cinquantena. Els anys següents, i sobretot en el període de la “conquesta de l’oest” (1865-90), el ràpid desenvolupament de les línies telegràfiques, que formaven una xarxa unitària coordinada i gestionada per un gran monopoli privat, la Western Union, va resultar essencial per a permetre el control unificat de l’immens territori dels Estats Units.

Els fets relacionats amb l’invent i la difusió del telègraf van ser un primer exemple del que s’esdevindria repetidament al llarg de la història. Els Estats Units, un país fortament industrialitzat, amb un immens territori i amb necessitats de comunicació a distància més urgents de les que semblava tenir Europa, van ser, doncs, pioners en la introducció de tècniques de telecomunicació que més tard es difondrien per Europa. D’altra banda, cal tenir present que als Estats Units l’empresa privada i el mercat sempre han tingut una importància fonamental, mentre que a Europa ha estat generalment l’estat el qui ha tingut el control de les noves xarxes.

A França, la Gran Bretanya i Rússia, entre d’altres, el telègraf va esdevenir ben aviat un servei públic, en mans de la mateixa administració que gestionava el servei de correus. A partir d’aquí van néixer les administracions de correus, telègrafs i telèfons, que, en molts països, es van convertir en ministeris i van assumir la gestió de les telecomunicacions europees fins al final del segle XX.

En un moment donat, el problema crucial consistia a garantir les connexions internacionals, superant mars i oceans. Això era bàsic, d’una banda, per a respondre a les exigències del mercat, que adquiria un abast mundial i, de l’altra, per a respondre a les exigències dels organismes estatals, que havien de controlar, a més del propi territori, els imperis colonials que s’estenien de vegades per tres o quatre continents.

La innovació que va permetre que el telègraf pogués fer front a aquestes necessitats va ser el cable submarí, un cable recobert de goma, dipositat sobre el fons del mar per unes embarcacions especials, segons una tècnica practicada d’ençà de mitjan segle XIX. Els primers cables submarins es van estendre a la dècada dels cinquanta del segle XIX al llarg del canal de la Mànega, per unir França amb la Gran Bretanya. Pel que fa als primers cables transoceànics, es van instal·lar després de la guerra civil americana, el 1865, entre Europa i els Estats Units. Precisament aquell mateix any, el periodista i escriptor blanenc Nil Fabra i Deàs va fundar a Madrid una agència de notícies telegràfiques, anomenada Centro de Correspondencias, que més tard es diria Agencia Fabra.

A l’inici del segle XX, existien més de 10 milions de quilòmetres de línies telegràfiques terrestres arreu del món i més de 600 000 km de submarines, de les quals més de la meitat eren controlades per l’imperi britànic. Els Estats Units només disposaven de prop d’un terç de les línies mundials, Alemanya en posseïa 900 000 km; França, 700 000 km, i Itàlia, 260 000. Alguns països colonitzats, com l’Índia, disposaven d’un sistema telegràfic relativament modern (amb prop de 600 000 km de línies); d’altres, com gairebé tots els països africans, es trobaven en una situació de gran endarreriment.

Les agències de premsa i l’evolució de l’escriptura a distància

Entre els anys 1830 i 1850, durant el mateix període en què s’aplicava el telègraf i es racionalitzava el servei postal (el segell va ser inventat a la fi de la dècada), també naixia l’agència de premsa, un nou tipus de servei. El desenvolupament dels diaris de tirada llarga va comportar la demanda, per part del públic, de notícies recents, no únicament de fets locals, sinó també de fets polítics, econòmics i diversos esdevinguts en altres països. Les agències de premsa serveixen precisament per això, ja que fan arribar, en el mínim temps possible, notícies actuals als diaris de manera que aquests puguin informar els seus lectors sense haver de recórrer únicament als propis corresponsals.

La primera agència de correus, Havas, es va crear a París els anys trenta del segle XIX. Durant els primers temps, es va servir exclusivament del servei postal per a enviar els seus comunicats. L’adopció del telègraf va transformar profundament els seus procediments. Gràcies al telègraf, aquesta agència podia fer arribar les seves informacions als diaris permanentment, actualitzant-les minut a minut. D’altra banda, el telègraf, a causa del seu cost, imposava un estil específic, ràpid i concís, i corresponia als redactors dels diaris de reescriure i enriquir els comunicats. I, com que el telègraf a França era propietat de l’estat, l’agència, per poder utilitzar-lo, havia d’adequar-se a les exigències polítiques del govern en matèria d’informació.

Posteriorment a l’adopció del telègraf, van aparèixer emuladors i imitadors de l’agència Havas en altres països. Així, el 1849, Bernard Wolff va fundar una agència pròpia a Alemanya; el 1851, Julius Reuter en va crear una a la Gran Bretanya; i a Itàlia, per iniciativa del comte de Cavour, es va fundar l’agència Stefani. Mentrestant, als Estats Units, naixia l’Associated Press, copropietat dels sis principals diaris del país. Algunes d’aquestes agències (com la Reuter o l’Associated Press) encara existeixen, d’altres han canviat de nom o de sistema d’organització. Per exemple, a Itàlia, al final de la Segona Guerra Mundial, va sorgir l’ANSA (Agenzia Nazionale Stampa Associata), mentre que a França l’agència Havas va ser substituïda per Agence France-Press. Les agències han estat possiblement les institucions que s’han mantingut més estables en la història del periodisme modern. Mentre els diaris naixien i morien, i es modificaven els estils periodístics i els gustos dels lectors, el sistema de les agències es conservava sense canvis substancials.

En el transcurs de la seva llarga història, les agències de premsa han estat, juntament amb els aparats burocràtics i militars i el món de les finances, un dels organismes que han estimulat més, a causa de la utilització que en feien, la innovació tecnològica en el camp de les telecomunicacions. Van ser uns grans usuaris del telègraf fins al final del segle XIX i capdavanteres, a les darreres dècades del segle, en la difusió d’un nou invent, el telègraf múltiple o teletípia, del francès Émile Baudot, patentat el 1872. Uns quants anys més tard, el 1876, el sistema Baudot incorporava un codi diferent del de Morse, basat en trenta-dos senyals, cadascun dels quals era compost de cinc codis de tipus binari (estímul o interrupció del corrent). L’operador escrivia el senyal per mitjà d’un teclat de cinc tecles. Al pol receptor, hi havia un teclat idèntic, que traduïa el senyal i l’escrivia amb les lletres de l’alfabet. Aquest sistema es va aplicar el 1879 a la línia París-Lió.

Seguidament, els últims anys del segle XIX, gràcies al perfeccionament del sistema Baudot, naixien els teletips moderns. L’operador escrivia el missatge mitjançant un teclat anàleg al d’una màquina d’escriure; els estímuls elèctrics que enviava la màquina accionaven en el pol receptor un teclat idèntic, que escrivia el missatge sobre un paper.

El sistema Baudot perfeccionat era d’una rapidesa força superior a la del telègraf, ja que podia assolir 400 paraules per minut, una velocitat gairebé equivalent a la de la lectura mental. A més, també presentava altres avantatges respecte al sistema Morse. En primer lloc, l’operador que treballava amb el teletip no estava obligat a conèixer el sistema Morse, n’hi havia prou que sabés escriure a màquina. En segon lloc, el text transmès podia ser llegit immediatament per qualsevol persona.

Així va néixer la xarxa de tèlex, que és com s’anomena la xarxa de telegrafia ràpida basada en l’ús del telèfon. És una xarxa de telecomunicacions especialitzada, al servei d’usuaris públics i privats, destinada a cobrir les necessitats dels organismes que depenen de les comunicacions a distància, com són les grans administracions públiques i privades, els bancs, les empreses més importants i, naturalment, les agències de premsa. El tèlex ha tingut fins fa poc una gran importància, però ha estat substituït progressivament pel fax i, actualment, per les telecomunicacions informàtiques.

La transmissió de la imatge

Les agències de premsa també han estat pioneres pel que fa al camp de la transmissió de la imatge. Un dels límits del telègraf i del teletip del sistema Baudot rau en el fet que només poden transmetre la còpia d’un text realitzada mecànicament. No és possible, mitjançant aquests sistemes, ni transmetre les imatges ni transmetre els escrits a mà (per exemple, les signatures). Fins al principi del segle XX, aquest tipus de document només es podia transmetre per mitjà del correu i, per tant, en un temps molt superior respecte del que oferia la telecomunicació elèctrica. Aquest problema es feia especialment palès en el món de la informació, ja que des de l’última dècada del segle XIX la premsa va començar a utilitzar cada cop més il·lustracions d’actualitat, en un primer moment dibuixos i més tard fotografies. Però el problema també era important per a les administracions burocràtiques i financeres, on la possibilitat de transmetre a distància una còpia idèntica d’un text manuscrit significava poder transmetre ràpidament a distància, i per tant de verificar, una signatura. I és per la signatura que, en la nostra civilització, es comprova sovint la identitat dels autors de textos i d’actes.

La tecnologia més avançada en transmissió a distància de les imatges va ser ideada pel francès Édouard Belin. El seu aparell, creat al voltant del 1907, funciona grosso modo de la manera següent. El document que s’havia de transmetre s’enrotllava a un cilindre, una cèl·lula fotoelèctrica descomponia la imatge en múltiples línies i les llegia una per una, com una successió de plens i de buits (o, si es vol, de negres i de blancs) i transmetia els estímuls corresponents, al llarg de la línia telegràfica, a una font lluminosa, que escrivia igualment línia per línia la mateixa successió de plens i de buits en un full blanc, disposat sobre un cilindre idèntic al del transmissor. La descomposició (o rastreig, en anglès scanning) de la imatge en línies és el principi bàsic en què es fonamenta la transmissió de la imatge a distància. Això és extensible a l’anomenada telefotografia, que, creada a partir de la belinografia o sistema de Belin, es va començar a difondre en el món de la informació a la fi dels anys vint del segle XX. També ho és a la televisió, que, com tindrem l’ocasió de veure, transmet les imatges per mitjà d’impulsos electrònics, que les reconstitueixen punt per punt i línia per línia. Igualment es basa en aquest principi una de les innovacions més recents en el camp de les telecomunicacions, com la telecòpia per via telefònica o fax. Els primers exemplars de fax, del final dels anys seixanta, eren gairebé idèntics al model original de Belin. La màquina s’ha anat perfeccionant progressivament, sobretot amb l’aplicació de tècniques informàtiques i de telecomunicació. La novetat del fax consisteix en l’ús de la xarxa telefònica, la qual cosa ha permès la difusió de l’aparell pertot arreu on hi havia telèfon, oficines grans i petites, comerços, cases particulars, fins i tot en terminals de radiotelèfon o telèfons mòbils. Gràcies al fax, la transmissió d’imatges i de textos en temps real s’ha convertit, els darrers anys, en una pràctica tan freqüent i senzilla com la transmissió de les paraules a través del fil telefònic. El fax representa la confluència definitiva de les tecnologies de transmissió a distància de textos i d’imatges sobre paper amb la tecnologia clau de les telecomunicacions, la telefonia. Tanmateix, ara, cada cop més, es redueix l’ús del paper com a suport de les telecomunicacions a favor de l’embranzida que estan adquirint la transmissió electrònica i les xarxes de teleinformació.

La transmissió del so i la xarxa telefònica

Com el telègraf, també el telèfon, l’aparell que transmet els sons però que sobretot compleix la funció d’enviar i rebre a distància la veu humana, no és el fruit de l’enginy d’un sol inventor. Durant dues dècades, científics i tècnics de diversos països van intentar idear un aparell capaç de transportar i fer audibles els sons.

El naixement del telèfon

La història de la tècnica assegura que Antonio Meucci, un italià emigrat a Nova York, va concebre a mitjan segle XIX un aparell elèctric que era capaç de transmetre i rebre les veus, però el seu invent no va ser mai oficialment reconegut. A França i a Alemanya, es van dissenyar aparells semblants, si fa no fa contemporàniament, que també han esdevingut una mena de curiositats històriques, ja que la data de naixement oficial del telèfon és el 24 de febrer de 1876, el dia en què l’americà Alexander Graham Bell, que s’havia dedicat prèviament a les tècniques d’ensenyament del llenguatge per als sordmuts, va inscriure la sol·licitud de la seva patent d’un aparell de transmissió del so. Es tractava d’un estri enginyós, en què el micròfon era format per una làmina vibrant que s’activava amb el so i que modulava el corrent elèctric. Aquesta modulació del corrent es transmetia i servia per a accionar la làmina d’un altre aparell idèntic, col·locat a l’altre extrem del fil conductor de l’electricitat. D’aquesta manera, un mateix instrument podia complir la funció de transmissor i de receptor. En realitat, en el moment d’inscriure la patent, la invenció de Bell era una bona “idea en brut”, que encara calia perfeccionar. Només a partir de les modificacions proposades per molts altres inventors, que van aportar les seves idees per a millorar el funcionament del micròfon —com ara l’ampliació de l’emissió gràcies a la instal·lació d’una pila en el micròfon, o la creació d’un aparell auricular que fa de receptor, i els dispositius complementaris que permeten enviar i rebre les trucades; després, el micròfon i l’auricular es van allotjar en el microtelèfon, que és el que utilitzem avui—, va ser possible que el telèfon assolís prou fidelitat en la reproducció del so.

Curiosament, el mateix dia 24 de febrer de 1876, un altre inventor americà, Elisha Grey, va presentar només dues hores més tard que Bell la sol·licitud de la patent també d’un aparell telefònic, per bé que basat en un altre sistema. A partir d’aquí es van succeir alguns anys de demandes i enrenous judicials. Finalment, la victòria de Bell va ser possible sobretot pel fet d’haver estat el primer a inscriure la sol·licitud, encara que hagués estat només per tan poc temps d’antelació.

Aquestes primeres experiències telefòniques es van seguir amb molt d’interès als Països Catalans. La primera comunicació telefònica mantinguda a l’estat espanyol tingué lloc entre l’antiga ciutadella militar i el castell de Montjuïc, a Barcelona, el 16 de desembre de 1877. Deu dies després, Barcelona i Girona van quedar enllaçades telefònicament per mitjà d’una línia estesa al llarg de la via del tren. Al cap de poc van ser instal·lats els primers telèfons a les redaccions de diaris i revistes i en alguns domicilis particulars. Amb tot i això, al principi, el creixement de la xarxa telefònica va ser bastant lent.

La xarxa telefònica

L’aportació principal de Bell a la història i al desenvolupament de la telefonia no consisteix probablement en el seu invent, sobretot si tenim en compte que el telèfon, tal com el coneixem avui, és fruit més aviat de les millores successives que del projecte originari. El mèrit de Bell rau sobretot en la lucidesa amb què va concebre i emprendre la construcció d’una xarxa telefònica, que ben aviat es convertiria en el sistema de comunicació més estès arreu del món.

Ja el 1878, només dos anys després del registre de la patent, Bell demostrava, en una carta adreçada als accionistes de la societat Electric Telephone —l’empresa creada per a l’explotació comercial de l’invent— una lúcida percepció del futur del seu aparell. Hi deia que “el gran avantatge del telèfon respecte a les altres formes d’aparells elèctrics consisteix en el fet que no es requereix cap especialització per fer funcionar l’aparell. Totes les altres màquines telegràfiques produeixen senyals que han de ser traduïts per experts i, per això, aquests instruments són extremament limitats en les seves aplicacions, mentre que el telèfon permet una comunicació directa, i per aquest motiu es pot fer servir amb gairebé totes les finalitats pròpies de la llengua parlada.”

I continuava així: “Actualment disposem d’una xarxa perfecta de canalitzacions de gas i d’aigua a totes les grans ciutats. Tenim conductes principals que passen per sota dels carrers i que es comuniquen amb els habitatges a través de conductes laterals. [...] Igualment podem imaginar que els cables del telèfon es poden soterrar o penjar en pals i connectar-se a través de fils laterals amb cases particulars, oficines, comerços, fàbriques, etc., units pel fil principal a una central, en què el fil es pot connectar amb l’extrem del fil desitjat, de manera que s’estableixi una comunicació directa entre dos punts qualssevol de la ciutat. [...] I és més, crec que en el futur els fils uniran les seus de les companyies telefòniques de ciutats diferents i que una persona des d’una part del país podrà comunicar-se amb paraules, a viva veu, amb una altra que es trobi en un lloc allunyat...”

Els progressos successius van seguir bàsicament el model proposat per Bell des d’un bon principi. En primer lloc, es va introduir la possibilitat que l’usuari del telèfon es connectés directament amb tots els aparells de la xarxa. A aquest efecte, es van crear les centrals telefòniques, on s’efectuava la commutació, és a dir, la connexió entre diverses línies. La primera central telefònica es va crear a New Haven, a l’estat nord-americà de Connecticut, el mateix any 1878. Durant diverses dècades, la commutació es realitzava manualment. Per això, l’abonat trucava a una operadora de la centraleta (es tractava pràcticament sempre de mà d’obra femenina) i li donava el número de l’abonat amb qui volia posar-se en contacte.

El 1912, l’escriptor anglès Arnold Bennett descrivia una central telefònica de Nova York encara en aquests termes: “una llarga filera de noies assegudes a la penombra sobre una llarga filera de tamborets idèntics, davant d’un aparell de forats, clavilles i trossos de fil elàstic, totes elles molt concentrades. Es veia de seguida que cap d’aquestes noies no disposava ni d’un instant per distreure’s; totes eren guiades per aquella màquina tremenda, és més, per una part de la màquina. Havien de mantenir el ritme de la màquina i no gosaven desviar-ne la vista ni per un moment”. Per iniciar la trucada, l’abonat havia d’enviar una lleugera càrrega elèctrica que feia sonar un timbre. Aquesta operació es feia manualment, donant unes quantes voltes a una manovella instal·lada en l’aparell telefònic. Posteriorment, aquest sistema basat en el timbre s’ha conservat, atès que sembla el mitjà més eficaç de senyalització de les trucades que es reben. Només recentment, en els telèfons més moderns, aquest sistema s’ha perfeccionat i es pot veure el número del telèfon que truca en la pantalla de l’aparell receptor. Doncs bé, aquella manovella va desaparèixer a partir del moment en què era la mateixa xarxa elèctrica que alimentava el telèfon la que enviava els estímuls elèctrics necessaris per a accionar el mecanisme sonor.

També s’ha eliminat gairebé totalment la necessitat d’intervenció de les operadores de les centraletes, ja que la commutació manual ha estat progressivament substituïda per la commutació automàtica arreu del món. L’abonat marca directament, en el teclat o el disc de l’aparell, el número de l’altre abonat a qui vol trucar. El telèfon emissor envia senyals elèctrics a un selector, que es troba a la central, el qual orienta automàticament la trucada cap a la línia corresponent al número seleccionat, i activa el timbre de l’aparell receptor.

Els primers experiments de commutació automàtica van tenir lloc els anys 1891 i 1892, als Estats Units, si bé les centrals completament automatitzades no es van instal·lar a les grans ciutats fins un quart de segle més tard. A partir d’aleshores, la “tremenda màquina” descrita per Bennett només va requerir la intervenció humana per a les funcions de control i de manteniment. A més, d’aquesta manera, es garanteix més fàcilment la intimitat de la trucada.

Una altra intuïció bàsica de Bell va ser la d’imaginar que la comunicació telefònica no s’havia de limitar a les àrees locals, sinó que havia d’oferir, des d’un bon començament, la possibilitat d’unir diverses zones. És el que als Estats Units s’anomena comunicació telefònica de llarga distància, i en alguns països europeus, trucades interurbanes. Aquest tipus de comunicació presentava l’inconvenient de la dispersió del senyal telefònic, o sigui de l’atenuació progressiva de l’impuls elèctric, amb la consegüent minva en la comprensió de les vibracions al llarg de la línia. Es va haver d’esperar els primers anys del segle XX perquè es posés en funcionament un sistema que contrarestés la dispersió i amplifiqués el senyal de manera que arribés a l’aparell receptor en bones condicions d’audició, com si hagués estat emès de prop. L’amplificació es basava en el mateix principi de la vàlvula termoiònica que havia de permetre l’amplificació de les transmissions radiofòniques i dels altaveus.

La comunicació interurbana, d’un cost molt alt per a les companyies, era però la que oferia més perspectives econòmiques. De fet, mentre que la tarifa d’abonament permetia inicialment al propietari de l’aparell telefònic un nombre de trucades urbanes il·limitat, o gairebé, les trucades interurbanes, des d’un bon començament, s’havien de pagar a part, en funció del temps emprat en la conversa i de la distància de l’aparell receptor. Actualment les tarifes de les trucades interurbanes constitueixen la principal font de beneficis de les companyies telefòniques, i han permès durant molt de temps, en alguns casos, de reduir les tarifes urbanes per sota del seu cost real. Però, és clar que els darrers anys els preus de les trucades urbanes també han augmentat força en molts països, i al mateix temps, des del món empresarial, es fa pressió perquè es redueixin les tarifes interurbanes.

Durant moltes dècades, per a poder controlar millor la durada i la distància de les trucades interurbanes, la gestió i la connexió d’aquest tipus de trucades van continuar anant a càrrec de les centraletes. La tècnica de la commutació automàtica aplicada a les comunicacions interurbanes, tot i haver estat provada amb èxit al principi dels anys vint, no es va adoptar plenament fins als anys cinquanta i seixanta. La posada en funcionament de la commutació automàtica de les trucades internacionals va requerir una connexió entre xarxes gestionades per companyies diferents, amb els consegüents problemes, força complexos, de càlcul de les tarifes i d’adequació entre tecnologies diferents.

En el decurs de poc més d’un segle, s’ha passat d’una pluralitat de sistemes telefònics urbans locals a una gran xarxa telefònica que cobreix tot el planeta, per bé que gestionada per companyies diferents. La xarxa telefònica mundial ha estat possible gràcies a l’aplicació de diversos sistemes tecnològics tant en superfície com a l’aire o al mar. De fet, avui, existeixen nombrosos cables telefònics submarins; però el primer cable intercontinental, anàleg als que havien instal·lat inicialment les companyies telegràfiques, es va fer estendre a través de l’Atlàntic el 1927. Des del 1915, per a enviar telefonades a llarga distància, s’havia pogut recórrer sistemàticament a la ràdio. A partir de la fi dels anys seixanta, ja s’adopten els satèl·lits de telecomunicacions, no solament per a les transmissions radiofòniques i televisives, sinó també per a les comunicacions telefòniques, les quals s’envien per ones de ràdio al satèl·lit, que les amplifica i retransmet, igualment per ràdio, a les estacions receptores d’altres continents.

Les companyies telefòniques

Aquell mateix any 1878 en què Alexander Graham Bell definia els seus objectius, s’iniciava la creació d’aquell gran monopoli, conegut amb el nom de “sistema Bell”, que havia de gestionar la xarxa més gran de serveis del món fins el 1983. Bell i el director general de la seva companyia, Theodor Vail, van concebre una organització de caràcter piramidal, que va ser dirigida per una companyia mare, batejada amb el nom d’American Telephon and Telegraph (AT&T). Aquesta empresa gestionava directament les línies interurbanes i controlava desenes de companyies, grans i petites, que s’encarregaven de la gestió de les línies locals. Segons els gestors del sistema Bell, el telèfon només podia ser administrat eficaçment si estava a les mans d’un únic organisme (a propòsit d’això, es parla de “monopoli natural”). El primer eslògan de l’AT&T responia a aquest criteri: “Un sol sistema, una sola política, un servei igual per a tothom”. Tot i que els darrers anys del segle XIX l’opinió pública americana era en general força contrària als monopolis, és a dir, a les empreses que s’apropiaven de tot un mercat, la idea del “monopoli natural” va permetre a l’AT&T de preservar el control exclusiu de la telefonia americana, un control que va mantenir fins el 1983. Per tal de fer més eficaç el seu domini del mercat, el sistema Bell es va apropiar de la Western Electric i va fer d’aquesta companyia la fabricant exclusiva d’aparells telefònics, de les centrals i de tots els productes necessaris per a la gestió de la xarxa. Sota el control d’aquesta gran empresa, que es convertiria aviat en l’empresa més gran del món pel que fa a l’ocupació i la propietat de la qual es repartiria entre centenars de milers d’accionistes, la telefonia americana va experimentar una expansió que no tenia punt de comparació amb la de cap altre país. N’hi ha prou de recordar que, el 1940, el nombre d’abonats al telèfon als Estats Units arribava a 21 milions i que hi havia 152 milions de quilòmetres de línies.

Durant les dècades successives, l’expansió va mantenir el seu ritme intens. El 1983, els abonaments telefònics als Estats Units superaven els 85 milions, és a dir, hi havia un telèfon per cada tres habitants. Però aquell any, per voluntat del govern americà, es va desmantellar el sistema Bell per tal d’afavorir la competitivitat en el mercat de la telefonia, que aleshores ja no implicava només el telèfon, sinó també molts altres serveis de telecomunicacions que utilitzen els fils de la xarxa. Se separava L’AT&T de les seves filials (anomenades baby Bells o ‘petites Bells’), mentre que la seva activitat quedava restringida a la comunicació interurbana, en què a més havia de competir amb altres empreses. Un model que al començament de la dècada dels noranta es va començar a aplicar a Europa.

Però, mentre que als Estats Units el telèfon era en mans d’una empresa privada, per bé que molt particular, en gairebé tots els principals països europeus les xarxes van passar immediatament sota control de l’estat. A Alemanya, un país que va experimentar un desenvolupament ràpid, tot i que no tan intens com el dels Estats Units, el ministeri central de correus, el Reichspostministerium, va destinar un departament exclusiu per al telèfon. A Catalunya, la Mancomunitat va assumir el 1915 el control dels telèfons. Aquesta intervenció va revertir a l’estat quan Primo de Rivera, deu anys després, va abolir la Mancomunitat. En aquell moment, a Barcelona ja hi havia més de 14 000 telèfons. En crear-se la Compañía Telefónica Nacional de España (CTNE), el 1924, li va ser assignada la xarxa dels Països Catalans. El 1926 es va establir la comunicació directa entre Barcelona i Madrid, i el 1928 era inaugurat a Barcelona el servei automàtic. Aquesta companyia va impulsar el 1970 una àmplia diversificació de serveis i la progressiva automatització de les instal·lacions. La xarxa telefònica catalana tenia 100 000 abonats l’any 1940, 1 milió el 1970, uns 2 milions el 1977, més de 2,5 milions el 1987 i gairebé 3 milions deu anys més tard. El 1995 a Catalunya hi havia 461 línies telefòniques per mil habitants i al País Valencià, 381, i el grau d’automatització de la xarxa era total. Al començament del 1997, l’empresa Red Técnica Española de Televisión (Retevisión), establerta a Barcelona, en iniciar la seva activitat va posar punt i final a setanta-tres anys de monopoli de la Compañía Telefónica en telefonia bàsica.

Del telèfon domèstic al telèfon personal

De totes les intuïcions expressades per Bell el 1878, la més revolucionària era la que avui ens sembla gairebé la més òbvia. Amb l’aparició del telèfon, les telecomunicacions modernes entraven directament, i per primer cop, dins de les llars dels ciutadans. Cada casa podia posar-se en contacte sense intermediaris amb altres cases, amb el món del treball o amb les institucions. El telèfon representava l’avantatge de reunir la rapidesa i el caràcter simultani, propi de les telecomunicacions elèctriques, amb la confidencialitat, que fins aleshores només havia estat possible amb la comunicació per carta. I, a més, hi afegia la intimitat que permet l’ús de la veu. Al llarg de les dècades successives, hi hagué altres formes de comunicació que ultrapassaren les parets domèstiques, des del fonògraf (més tard el gramòfon i avui l’equip estèreo) a la ràdio i a la televisió. Això no obstant, el telèfon va ser el primer mitjà de telecomunicació que s’introduïa a les cases. I encara és el que més utilitzem per a posar-nos en contacte directe amb el món exterior, en part perquè, a diferència de la ràdio i de la televisió, és un mitjà interactiu, és a dir, que ens permet, no tan sols escoltar i rebre missatges, sinó també, especialment, parlar i emetre nosaltres mateixos els missatges. I això, per a la majoria, és molt important. En una primera fase, el telèfon es va difondre sobretot per les oficines, els comerços i les cases de les classes benestants. La introducció del telèfon a les cases dels treballadors, que als Estats Units va ser relativament ràpida, a Europa va requerir molt més temps. Tant a França com a la Gran Bretanya, per exemple, es pot dir que el seu ús s’ha estès per tota la població només a partir de la dècada dels setanta. Però, la difusió del telèfon per totes les cases ha contribuït a canviar profundament determinats hàbits culturals; per exemple, d’ençà de la seva existència, l’antic costum de les visites sense avís previ ha anat desapareixent progressivament, mentre que es generalitza l’hàbit força més estès d’organitzar les visites amb l’avís corresponent. D’altra banda, el telèfon ofereix a tothom la possibilitat, si més no en teoria, d’“entrar” directament a la casa de qui sigui a qualsevol hora. Això ha fet indispensable l’adopció d’un veritable codi d’urbanitat, un sistema de normes necessàries per a preservar la pau i la intimitat domèstiques i per a limitar-ne les intrusions. Així, arreu, queda bé dir el propi nom al començament de la trucada i preguntar cortesament si s’hi pot posar una persona determinada, i arreu està molt mal vist “atabalar” l’interlocutor o trucar molt tard al vespre. Totes aquestes normes es van instaurar ja durant els primers anys del telèfon. A més a més, en el transcurs de les darreres dècades, han aparegut alguns instruments tècnics que contribueixen a la protecció de la intimitat. Els contestadors automàtics ofereixen la possibilitat, entre altres coses, d’abstenir-se de respondre i, al mateix temps, d’enregistrar les trucades rebudes. En alguns casos, en especial amb els telèfons mòbils, hi ha la possibilitat de veure a la pantalla el número des del qual se’ns truca, i de decidir per tant si ens interessa o no respondre en aquell moment. I, com a “blindatge definitiu”, alguns models disposen d’un sistema de preselecció dels números des dels quals l’usuari accepta rebre una trucada, de manera que la resta de números en queden exclosos.

Amb tot, a partir dels anys seixanta, s’ha produït un canvi important en l’ús domèstic del telèfon. Fins aleshores, cada habitatge havia disposat, en general, d’un únic aparell, que tota la família feia servir i que es trobava normalment en un lloc al qual tothom tenia accés. Progressivament es va anar estenent a cada casa la tendència a instal·lar aparells en estances diferents. D’aquesta manera, els diversos membres de la família poden preservar la pròpia intimitat respecte de la resta de la família, encara que això sovint comporti que la factura sigui més elevada al final de mes. Però aquest és només l’exemple d’una tendència i d’una exigència que han anat augmentant posteriorment. Actualment, el telèfon és per a molts, si més no als països desenvolupats, una eina personal (com també ho és l’ordinador o el walkman), i tothom desitja disposar-ne individualment i si pot ser en qualsevol moment. Això també explica la difusió de l’ús dels telèfons mòbils, que segueixen el seu propietari com una ombra i són disponibles tothora. Amb els telèfons mòbils, el número de telèfon ja no correspon a un lloc físic, com una oficina o una casa, sinó a una persona; el número, i el telèfon, petit, a la butxaca o a la bossa, es mouen amb ella.

La difusió per ones: ràdio i televisió

Els mitjans de telecomunicacions desenvolupats al llarg del segle XIX, des del telègraf fins al teletip o al telèfon, han fet possible la comunicació en un temps breu i entre llocs distants, encara que sempre per mitjà d’un lligam físic constituït pels fils. El 1887, una descoberta del físic alemany Heinrich Rudolph Hertz obria el camí a la nova possibilitat de transmetre missatges entre llocs distants no connectats entre ells físicament. Per aquest motiu, el que avui anomenem ràdio es va batejar en un principi amb el nom de telegrafia (després telefonia) sense fils; a Anglaterra, el terme wireless, que significa igualment ‘sense fil’, encara és d’ús corrent. La possibilitat de prescindir dels fils feia que aquesta nova forma de telecomunicació sorgida de la descoberta de les ones electromagnètiques esdevingués revolucionària. Quedava inaugurada la “gran carretera del cel”, tal com la va definir David Sarnoff, el fundador de la companyia de ràdio i televisió nord-americana NBC.

El telègraf sense fils

Un cop feta pública la descoberta de Hertz, molta gent va intuir que les ones electromagnètiques podrien tenir una utilització pràctica en l’àmbit de les telecomunicacions. Entre aquestes persones hi havia el físic i metge francès Édouard Branly i el físic rus Aleksandr Popov. El primer experiment amb èxit de transmissió telegràfica sense fils va ser dut a terme el 1896 a Bolonya, Itàlia, per Guglielmo Marconi, un jove de 22 anys d’una família benestant, que havia realitzat estudis de física de manera irregular. Novament, com en el cas de Bell, l’habilitat de Marconi es va fer palesa, no tan sols en la fabricació de l’instrument tècnic eficaç per a superar els esculls amb què havien topat els altres intents, sinó també en la capacitat de trobar una aplicació pràctica a les seves descobertes. Fill de mare anglesa, el jove va viatjar a Anglaterra pocs mesos després dels primers experiments amb èxit, i allà va ser acollit amb interès pel director de l’administració de correus sir William Preece, el mateix que, curiosament, pocs anys abans havia mostrat el seu desinterès envers el telèfon, un mitjà que, segons deia, no tenia futur a Anglaterra. Però va ser sobretot la potent marina militar anglesa que es va interessar pels treballs de Marconi i que va incentivar-ne la continuació. Com és fàcil d’imaginar, la possibilitat d’una transmissió a distància sense fils és de gran importància per a qui es troba en un vehicle en moviment, com és el cas de les naus i dels avions. A més, la possibilitat de connexions mòbils i ràpides ha estat sempre una necessitat que s’ha evidenciat en temps de guerra. L’incentiu que Marconi va rebre a la Gran Bretanya el va empènyer a crear, el 1897, la seva pròpia companyia, la Marconi Wireless Telegraph and Signal Company, per a explotar el seu invent patentat. La creació d’aquesta empresa, que el 1911 va instal·lar un centre telegràfic al Prat de Llobregat (Baix Llobregat), va permetre Marconi dur a terme experiments cada cop més complexos, fins a realitzar, el 1899, la primera transmissió sense fils d’una banda a l’altra del canal de la Mànega i, el 1901, la primera connexió transoceànica. En tots aquests experiments es transmetien senyals en Morse. El terme de telègraf sense fils indicava, precisament, la possibilitat d’enviar a través de l’aire senyals codificats en el mateix codi que s’emprava, des de feia més de cinquanta anys, per a enviar a distància les paraules escrites. Mentrestant, d’altres investigadors experimentaven diversos perfeccionaments en la invenció de Marconi. En primer lloc, es va perfeccionar el receptor. Es va constatar que els senyals eren més recognoscibles si es feia servir un cristall de sulfur de plom (o galena), capaç de detectar fàcilment les ones de ràdio. El 1907, l’americà Lee De Forest va inventar la vàlvula anomenada tríode, que posseïa la propietat de captar el senyal i d’amplificar-lo. Amb aquestes millores, la telegrafia sense fils —o radiotelegrafia, com es començava a anomenar— es va poder fer servir com a instrument de comunicació entre els vaixells i els ports pels volts del 1915, al mateix temps que els exèrcits de molts països van començar a experimentar-ne l’ús per mar i per terra.

De la radiotelegrafia a la radiotelefonia

Ja el 1902, un científic americà, R.A. Fessenden, havia començat a experimentar una altra possibilitat que oferia la invenció de Marconi, això és, la utilització de les ones electromagnètiques per a transmetre, a banda dels senyals codificats, veus i sons. Al final del 1906, Fessenden va obtenir un èxit considerable en transmetre un extens “programa”, com diríem avui, que comprenia la lectura d’alguns textos i uns fragments musicals. Era el naixement de la radiotelefonia o radiofonia. Per a fer-nos una idea dels avantatges que presenta la radiofonia respecte a la radiotelegrafia, n’hi ha prou amb remetre’ns a la carta de Bell que hem llegit abans. Anàlogament al que deia a propòsit del telèfon en oposició al telègraf, es pot recordar que “la radiotelegrafia produeix senyals que han de ser traduïts per experts, i per això és extremament limitada en les seves aplicacions, mentre que la radiotelefonia permet una comunicació directa, i per aquesta motiu es pot fer servir amb qualsevol de les finalitats pròpies de la llengua parlada. Es podria dir que la radiofonia era la ràdio per a tothom. Però ni tan sols els seus pioners ni els més fervents defensors no van intuir-ne totes les possibilitats.

Va ser la Primera Guerra Mundial la que va accelerar el procés de la comunicació sense fils, tant pel que fa a la radiotelefonia com a la radiotelegrafia. I precisament en el marc de la guerra i de la dominació econòmica, per tal de mantenir el contacte efectiu entre les diverses parts del seu vast imperi colonial, el govern francès va instal·lar una gran xarxa radiotelefònica que connectava trenta-cinc estacions situades en diverses zones de l’imperi, amb l’emissora central a la torre Eiffel. En general, però, al llarg de la guerra, es va optar preferentment per l’ús de la radiotelegrafia i no pel de la radiotelefonia, en part perquè la primera havia estat més perfeccionada (i permetia la transmissió a distàncies superiors) i en part perquè els senyals en Morse eren més precisos i es prestaven a menys malentesos.

De tota manera, la guerra marcaria el futur de la ràdio a Europa, ja que els poders polítics i militars dels diversos països europeus van prendre consciència de la necessitat que la ràdio estigués rigorosament sota control de l’estat.

La radiodifusió

Un dels problemes més seriosos que planteja la telecomunicació sense fils és el de la confidencialitat. Atès que les ones viatgen per l’aire, qualsevol aparell receptor situat en el seu radi de propagació, és a dir, suficientment a prop per a ser accessible, pot rebre el senyal, i per tant captar els continguts de la comunicació. Naturalment, les emissions d’especial importància podien i poden ser xifrades o codificades, o sigui, traduïdes a un llenguatge especial, concebut per poder ser llegit només per qui disposi del codi (pràctica habitual en temps de guerra). Però la incertesa sobre la possibilitat de mantenir la confidencialitat de la comunicació era un inconvenient per a l’ús de la telegrafia i de la telefonia sense fils.

D’altra banda, aquest mateix inconvenient podia resultar un avantatge si aquesta tècnica es feia servir per a experimentar una nova forma de comunicació que no pretengués posar en contacte dos interlocutors, cadascun dels quals hauria d’estar en condicions o bé d’emetre o bé de rebre el missatge, que és la finalitat per a la qual es va concebre la radiofonia.

El nou tipus de comunicació es va designar, en anglès, amb el terme broadcasting, que es podria traduir literalment com ‘emissió en un radi ample’, però que usualment s’anomena, simplement, radiodifusió. Aquest sistema efectua la propagació d’un missatge en totes les direccions, a diferència d’una “comunicació lineal”, que posa en contacte exclusivament dos interlocutors.

Utilitzada d’aquesta manera, la ràdio esdevé un mitjà de comunicació de masses, com la premsa. Així, un únic missatge podia arribar simultàniament a molts oients situats a llocs molt diferents. D’altra banda, era inconcebible la idea que una comunicació general fos també bidireccional, és a dir, que tot oient pogués intervenir i respondre al missatge que rebia. Amb la radiodifusió, s’estableix una separació neta entre l’emissor, l’estació que envia el missatge, i l’oient o receptor, tots aquells que només reben el missatge, sense poder-hi intervenir o contestar almenys directament i sense intermediaris.

Sorgida a l’inici dels anys vint, la radiodifusió universal va interessar en un primer moment a un públic restringit, els afeccionats que es construïen receptors (generalment de galena) o que podien assumir l’alt cost d’un aparell de vàlvules. Més endavant, l’augment de públic permeté d’abaixar els preus, i recíprocament la caiguda dels preus féu augmentar el públic.

El desenvolupament de la radiodifusió no suposava, però, la desaparició de l’ús de la ràdio com a mitjà de comunicació entre dos interlocutors. El progrés tecnològic va fer possible d’ampliar considerablement la gamma de les ones electromagnètiques aptes per a les emissions, de manera que moltes d’elles es podien reservar per a les comunicacions marítimes, d’altres per a les militars i d’altres per als radioafeccionats. Però per a la major part de la població dels països desenvolupats, a l’inici dels anys trenta, la ràdio ja era bàsicament un gran mitjà d’entreteniment i d’informació. De llavors ençà, escoltar la ràdio ha volgut dir engegar un aparell domèstic que durant moltes hores al dia transmet música, notícies i tota mena d’informacions diverses. A Catalunya, a la resta dels Països Catalans i, de fet, a tot l’estat espanyol, la primera emissora de ràdio havia estat Ràdio Barcelona, fundada al novembre del 1924, absorbida més tard, en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, per Unión Radio Madrid. En resposta a aquesta absorció, al desembre del 1929 es va fundar Ràdio Associació de Catalunya, que va esdevenir molt popular i va constituir una cadena radiofònica integrada per Ràdio Girona, Ràdio Lleida i Ràdio Tarragona. El 1936 l’emissora fou intervinguda per la Generalitat de Catalunya, i el 1939 va ser convertida en Radio España de Barcelona. Ràdio Associació va tornar a emetre a partir del 2 d’abril de 1984, a l’empara de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.

Les xarxes radiofòniques, el sistema americà

Els primers experiments de radiodifusió es van realitzar als Estats Units. Alguns petits empresaris i grups locals de diverses ciutats van prendre la iniciativa entre el 1918 i el 1920. Les primeres estacions emetien poques hores al dia, i la programació era preferentment musical, destinada als afeccionats que estaven disposats a adquirir els primers aparells. Els programes anaven acompanyats de publicitat, que representava el mitjà principal de finançament, si no l’únic. El 1922, existien dos centenars d’estacions de ràdio americanes. Com en el cas del telègraf i del telèfon, també en el camp de la radiofonia es va optar, als Estats Units, per la via privada. La gestió de les comunicacions no era competència de l’estat, sinó que quedava en mans de la indústria comercial. Però mentre que el telèfon i el telègraf eren controlats pel monopoli de grans companyies, en el cas de la ràdio va ser diferent. Durant alguns anys, la radiofonia nord-americana es va caracteritzar per una gran fragmentació, amb centenars i, més tard, milers de petites companyies independents.

L’intent de l’AT&T d’imposar el seu propi control sobre la ràdio, al·legant que la radiotelefonia era igualment telefonia i que, per tant, entrava en l’àmbit del seu “monopoli natural”, va ser desautoritzat pels tribunals, i va provocar un gran rebuig per part de l’opinió pública, que temia la influència i el poder, considerats excessius, de la companyia telefònica. Uns quants anys més tard, l’RCA, la principal productora d’aparells radiofònics, va tenir més èxit, atès que l’entitat radiofònica que aquesta productora promocionava, l’NBC (National Broadcasting Corporation), en lloc d’intentar apropiar-se del mercat sencer, com havia fet l’AT&T, va crear un nou tipus d’empresa en el camp de les comunicacions, el network (o ‘xarxa’).

El network distribueix programes a les estacions locals afiliades; en canvi, aquestes insereixen a l’interior dels programes la publicitat enviada pel network. A la pràctica, les estacions actuen sobre el mercat publicitari local, venent el seu temps de transmissió a les empreses de la zona, mentre que el network actua sobre el mercat nacional.

Després de l’NBC, creada el 1926, van néixer altres xarxes semblants, entre les quals destaca la CBS, Columbia Broadcasting System, el 1927.

Com es pot veure, a la base del sistema radiofònic americà hi ha, des de bon principi, la publicitat. A les empreses els interessa que els seus missatges publicitaris arribin al màxim de públic possible. La radiodifusió és un mitjà ideal per a assolir aquest objectiu, ja que té un públic molt vast i arriba a tots els sectors de la població. D’altra banda, si la publicitat és suficient per a finançar les transmissions, les companyies radiofòniques poden “regalar” els programes als oients, la qual cosa permet, alhora, mantenir una audiència elevada. El 1938, menys de vint anys després de l’inici de les transmissions, als Estats Units ja hi havia uns 26 milions d’aparells de ràdio.

Les xarxes radiofòniques a Europa

En molts països europeus, les primeres transmissions radiofòniques van anar a càrrec de companyies privades. A gairebé tot Europa, però, es va establir un sistema de finançament diferent. Els propietaris dels aparells radiofònics havien de pagar un abonament, una mesura intermèdia entre una taxa i una subscripció al diari. En alguns països, com la Gran Bretanya, l’abonament era l’única font d’ingressos de l’emissor; en d’altres, com per exemple Itàlia, a part els guanys de l’abonament hi havia els de la publicitat.

A més, a gairebé tots els països europeus, tret de França, al cap de pocs anys del començament de les transmissions radiofòniques, l’estat es va apropiar directament o indirectament de les emissores i va instaurar un règim de monopoli públic, que responia a finalitats polítiques. El control de la ràdio, que en pocs anys es convertí en el mitjà de comunicació de masses més influent, permetia a cada govern propagar la pròpia ideologia. Aquest fenomen es va accentuar en els règims totalitaris, com el feixisme i el nazisme, que van fer de la ràdio un dels principals instruments de difusió, no tan sols dels postulats del règim sinó també de la pròpia veu del dictador. En canvi, la Unió Soviètica va actuar amb més cautela i va mostrar més interès per difondre la seva ideologia per mitjà de la ràdio dels altres països que no pas per distribuir aparells radiofònics per tot el seu immens territori.

Malgrat tot, en la majoria dels països, les transmissions estrictament propagandístiques van ocupar una part limitada del temps radiofònic. L’èxit de la ràdio depenia sobretot de la possibilitat de tenir a les cases, juntament amb les preses d’aigua, de llum, de gas i de telèfon, una altra “presa”, la de l’espectacle a domicili, musical i teatral, i de la informació. I també va ser un gran èxit a Europa: el 1937, a Alemanya hi havia més de 8,4 milions d’abonats a la ràdio; a Anglaterra, més de 8,3 milions; i a França, més de 4 milions. La programació radiofònica va començar ben aviat a organitzar-se a fi de satisfer les necessitats de les persones que, a diverses hores del dia, es trobaven a casa i estaven disposades a escoltar; per exemple, al matí, programes adreçats sobretot a les dones, a la tarda programes per al jovent i al vespre per a tota la família, tot i que es dedicava especial atenció als homes i al cap de família.

La ràdio emetia un flux continu, però organitzat, d’emissions per a un públic força divers. Els anys posteriors al 1950, quan la televisió va ocupar la plaça principal com a mitjà d’entreteniment domèstic, la ràdio va optar per l’especialització i va tendir a adreçar-se a un públic predominantment femení i jove.

La televisió

La idea de la transmissió a distància de la imatge, com hem vist, va sorgir paral·lelament a la telegrafia i va trobar les primeres aplicacions pràctiques en els aparells ideats per Belin. Però amb el desenvolupament de la ràdio, la recerca en el camp de la transmissió de les imatges va rebre un nou impuls. Els mateixos anys en què es desenvolupava la radiodifusió circular, alguns investigadors americans i britànics, que treballaven per separat i competien entre ells, van estudiar i van posar a punt els elements bàsics d’aquella tecnologia que aleshores s’anomenava més sovint “radiovisió” que televisió.

Respecte a les tècniques de transmissió de la imatge ideades al principi de segle, la televisió presenta tres novetats essencials. En primer lloc, no es limita a transmetre imatges fixes, sinó que transmet imatges en moviment, segons un principi semblant al del cinema. En el cinema, recordem-ho, la successió de 24 fotogrames per segon genera l’efecte d’una imatge única i contínua en moviment. En segon lloc, la televisió tradicional transmet les imatges per mitjà de les mateixes ones electromagnètiques que utilitza la ràdio. Existeix, certament, el sistema de transmissió televisiva per cable, però encara s’ha difós poc fora dels Estats Units (tot i que se li augura un gran futur arran de la digitalització de les telecomunicacions). En tercer lloc, la televisió ha estat concebuda des del seu inici com “la ràdio amb imatges”, un mitjà de difusió universal dissenyat per portar a les cases entreteniment i informació. D’acord amb tot això, és significatiu que en la majoria de països el desenvolupament de la televisió hagi anat a càrrec de les mateixes companyies que anteriorment havien administrat els sistemes radiofònics, això és, les grans xarxes als Estats Units i els monopolis estatals a Europa.

De la “radiovisió” a les transmissions televisives regulars

El principi essencial de tots els sistemes de transmissió de la imatge és el sistema de rastreig, en què la imatge descomposta en línies o punts es pot transmetre a un receptor que la recompon. La idea originària de la transmissió de la imatge en moviment, experimentada per l’anglès John Baird, a partir d’una intuïció prèvia de l’alemany Paul Nipkow, consistia en un disc, que porta el seu nom, amb perforacions disposades en espiral, que girant ràpidament resolia el problema de l’exploració de la imatge, descomposta en punts, i que ha estat fonamental en el desenvolupament de les tècniques televisives. Baird va realitzar les primeres transmissions experimentals, que avui anomenaríem “de molt baixa definició” (és a dir, amb un nombre molt limitat d’elements d’imatge) el 1923; pocs anys més tard, el 1926, el físic i enginyer rus naturalitzat nord-americà Vladimir Zworykin va aplicar per primera vegada al camp de la transmissió de la imatge els avenços de la nova branca de la física coneguda amb el nom d’electrònica, i així va poder crear una vàlvula especial, que va rebre el nom d’iconoscopi. Acabaven de néixer la imatge electrònica i la pantalla de televisió.

Les primeres transmissions televisives van tenir lloc els anys trenta, concretament a la Gran Bretanya i a Alemanya, on abans de la Segona Guerra Mundial es transmetien programes regularment algunes hores al dia, per bé que adreçats a un nombre molt restringit d’usuaris. La guerra, però, va provocar una brusca interrupció en la difusió de la televisió, en part perquè les fàbriques de material elèctric i electrònic es dedicaren indústria bèl·lica. D’altra banda, el desenvolupament de la tecnologia electrònica que es va produir gràcies a la guerra comportaria a partir del 1945 un intens desenvolupament del nou mitjà.

Als Estats Units, la televisió va començar a difondre’s amb una gran rapidesa a partir del 1948, any en què el nombre d’aparells en funcionament al país va passar de poc més de 150 000 a gairebé un milió. Tres anys més tard, n’hi havia 15 milions. Un desenvolupament semblant és el que va viure la Gran Bretanya. En altres països europeus, l’arribada de la televisió es va anar produint progressivament. A l’estat espanyol, després d’algunes demostracions dels sistemes tècnics primitius, les primeres emissions pròpiament dites són del febrer del 1959, des de Madrid; cinc mesos més tard es van crear els estudis de Miramar, a Barcelona, i el 1962 es va inaugurar l’emissora i l’antena de la muntanya del Tibidabo, també a Barcelona. El 10 de setembre de 1983, va iniciar les emissions, íntegrament en català, l’emissora de televisió catalana dependent de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, coneguda també amb el nom de TV3. Pel que fa a la televisió al País Valencià, el Canal 9, creat en el si de l’ens públic Ràdio-Televisió Valenciana (RTVV), va començar les emissions de prova el 5 de setembre de 1989 i les emissions oficials el 9 d’octubre del mateix any.

De fet, la televisió es va imposar a les societats occidentals a un ritme força superior al de la ràdio. Això es deu en part al fet que la ràdio li havia preparat el terreny, és a dir, que havia creat l’hàbit del lleure domèstic, estimulant una demanda de consum d’espectacle a l’interior de les cases, a la qual la televisió responia força millor que la mateixa ràdio. A més, les companyies radiofòniques que gestionaven el desenvolupament de la televisió ja no eren les empreses pioneres dels inicis, sinó que s’havien convertit en gegants tecnològics i financers capaços d’estimular la demanda de televisió i de satisfer-la.

Però la televisió va néixer en blanc i negre. Precisament els anys en què els espectadors del cinema s’estaven acostumant al color, el nou mitjà els oferia una imatge sense colors. Els primers anys de la televisió, aquest fet no va ser motiu d’atenció. Tot i això, les companyies televisives i els fabricants d’aparells van començar a preparar la incorporació del color, conscients que el públic es veuria obligat a comprar nous televisors.

El primer sistema de televisió en color va ser adoptat als Estats Units el 1953. Era l’NTSC (National Television System Committee, que era el nom del comitè que va aprovar la tècnica). La difusió de la televisió en color a les cases americanes no es va produir de cop, sinó gradualment, i no es va imposar definitivament fins ben entrats els anys seixanta. A França, el sistema SECAM (Séquentiel Couleur à Mémoire) es va presentar el 1959, mentre que el sistema ideat per la indústria alemanya que li feia competència, el PAL (Phase on Alternative Lines) es va donar a conèixer quatre anys més tard. Dels tres sistemes, l’NTSC és segurament el menys evolucionat tècnicament. Pel que fa als dos sistemes europeus, són si fa no fa equivalents, però durant anys han estat enfrontats en una dura guerra comercial.

En blanc i negre o en color, la televisió ha modificat profundament els hàbits i l’organització del temps de lleure de les societats occidentals i també de les menys desenvolupades, com per exemple el Brasil, en què s’ha difós per tots els sectors de la població. Es calcula que avui, en molts països, la població mira de tres a sis hores diàries de televisió, una quantitat de temps només superada per les hores de repòs. D’altra banda, contràriament a algunes expectatives, la televisió no ha creat formes artístiques pròpies, i ni tan sols un “llenguatge” específic. El flux de programes televisius ha absorbit una bona part de les formes de comunicació i d’espectacle existents, des de la pel·lícula produïda originàriament per al cinema fins al teatre o l’entrevista; des dels concursos i els informatius fins a grans esdeveniments esportius i polítics. Totes, o gairebé totes, les formes de relació social han entrat a formar part de l’univers de les telecomunicacions.