En apropar-nos a la realitat de l’arquitectura popular, que es troba en l’àmbit rural, cal considerar les característiques geogràfiques de l’indret, l’ús d’aquesta arquitectura com a hàbitat o magatzem o vinculada a una explotació agrícola, ramadera o a una realitat pesquera, així com l’estructura de la propietat. Una arquitectura que, com deia Giorgio Grassi, respon a la lògica de l’obvi.
Parlem d’una arquitectura que ha aconseguit quasi sempre una relació de perfecte equilibri amb l’entorn natural que la complementa, el qual en molts casos en determina la ubicació i l’orientació mateixes, perquè es tenen en compte les possibilitats que ofereix l’orografia del terreny.
Una arquitectura l’autoria de la qual correspon majoritàriament a autors que han tingut molt present el mestratge del temps i la tradició, a la qual han aportat escassos canvis i innovacions. Una arquitectura que no cerca específicament el renom dels seus autors, aspecte evident quan es tracta de construccions efímeres (tendals, envelats, etc.), autors que coneixen les formes, les tècniques i els materials que l’entorn ofereix i que aconsegueixen edificacions que s’adapten com un guant al medi que les envolta. Ha estat també una arquitectura que des de sempre s’ha mantingut en la més total indefensió pel que fa a actuacions posteriors, canvis d’ús, destruccions parcials o totals i fins i tot l’abandó. Aquesta realitat s’agreuja davant el buit legal; encara hi ha pocs municipis que tinguin un pla de protecció del seu patrimoni.
L’autoria de l’arquitectura popular sòlida i arquitectura popular efímera
Encara avui intentar esbrinar i determinar l’autoria d’aquesta realitat arquitectònica és una tasca difícil, atès que hi ha molts factors que hi intervenen.
En la majoria dels casos la manca de documentació històrica no permet conèixer ni l’autor, ja fos arquitecte o mestre d’obres, ni el constructor o el promotor, ni la possible participació d’artesans, com ara paletes, pintors, esgrafiadors, fusters, manyans..., fins al punt que sovint ni es pot fixar la cronologia exacta d’aquest tipus d’arquitectura.
Fins i tot en les escasses ocasions en què es conserva documentació, aquesta difícilment fa referència específica a l’apartat de l’autoria. El més habitual és esmentar la construcció de les edificacions principals, és a dir, l’habitatge (masia, masoveria...), però sense fer esment a la resta d’edificacions annexes que poden existir en una propietat. Excepte la capella, en el cas que es volguessin obtenir els permisos pertinents per part de l’estructura eclesiàstica de la zona; però l’obertura de la capella no comporta necessàriament la referència a l’autor de l’edifici.
Aquest buit documental, a més d’existir respecte de la propietat i també, més tard, respecte de les administracions corresponents, també es dóna pel que fa als autors d’aquesta arquitectura.
Aquesta manca de documentació minva a mesura que ens apropem al segle XX, amb la creació d’un conjunt de normatives que comporten la presentació, per part dels propietaris, d’una documentació a les administracions respectives, que no sempre, però sí en algunes ocasions, especifiquen l’arquitecte i, en el nostre cas, majoritàriament el mestre d’obres i el constructor que participa en l’aixecament de l’edifici principal. La resta de les edificacions annexes continuen mantenint-se fora d’aquest control documental previ. A més, l’existència d’aquesta documentació aporta el fet cronològic i sovint una breu descripció del que es vol fer. La informació gràfica, o sia, un dibuix, un plànol, és un tipus de documentació que només es troba en els casos de grans propietats i coincidint sobretot amb les circumstàncies en què l’autoria del projecte correspon a un arquitecte o un mestre d’obres provinent de l’arquitectura no popular, és a dir, la urbana, i que el que fa és traslladar tot un seguit de procediments que són habituals i obligatoris per a l’arquitectura de les ciutats.
Un altre factor que dificulta el fet d’esbrinar l’autoria de l’arquitectura popular és, sens dubte, que es tracta d’un tipus d’arquitectura que al llarg dels segles ha anat acumulant solucions formals i tècniques i l’ús de materials constructius que han anat evolucionant molt lentament, de manera que els canvis i les innovacions han estat escasses, per la qual cosa s’han mantingut unes propostes arquitectòniques durant llargs períodes de temps, fet que ha dificultat alhora fixar la cronologia d’aquesta realitat arquitectònica.
A més, cal considerar un altre factor que dificulta el coneixement de l’autoria del procés constructiu de l’arquitectura popular, i és el fet que en moltes ocasions els mateixos propietaris o usuaris d’aquest tipus de construccions n’eren els autors, com a bons coneixedors dels materials constructius, la majoria provinents del seu propi entorn, i alhora coneixedors d’arquitectures similars de la zona.
Convé no oblidar que l’arquitectura popular ha evolucionat més tenint en consideració l’ús o la funció que no pas l’aspecte innovador. Aquest fet s’accentua encara més en el cas de les edificacions annexes, com són les cabanyes i les pallisses, la funció de les quals s’ha mantingut durant segles, i aquest immobilisme en l’ús ha comportat un immobilisme constructiu i formal amb petites variacions.
I el darrer factor que dificulta encara més conèixer l’autoria d’un patrimoni arquitectònic encara avui oblidat com és el popular ha estat la infravaloració de què ha estat objecte, fet que ha afavorit l’alteració d’aquesta arquitectura amb la introducció d’elements constructius i d’ús nous que han malmès i malmeten, junt amb l’abandó, un patrimoni difícilment recuperable.
En el cas de l’arquitectura efímera (tendals, envelats, carpes de circ...), la dificultat de fixar l’autoria és també evident. Només quan ens apropem al nostre segle, i sovint gràcies a l’existència de nissagues de famílies d’enveladors i constructors de tendals que han mantingut el seu ofici fins als nostres dies, hem pogut conèixer més i millor un tipus d’arquitectura actualment quasi inexistent.
La casa, l’hàbitat
La masia
Encara avui historiadors, arquitectes i geògrafs discuteixen sobre l’origen de la masia. Ja al començament del segle XX, durant els primers anys del Noucentisme català, l’arquitecte i historiador Josep Puig i Cadafalch defensava l’origen romà de la masia en considerar la imatge d’una arquitectura que mostraven uns mosaics romans del mausoleu de Centcelles (Tarragona) i la d’uns altres mosaics trobats a Tabarca (Tunísia). Per contra, arquitectes com Josep Danès, Lluís Bonet o Jeroni Martorell, també a la primera meitat del segle mostraven el seu desacord amb aquella teoria i desvinculaven la unitat d’explotació agrària romana de la masia catalana, en considerar la invasió musulmana la causa de la destrucció de qualsevol lligam romà i establien l’origen de la masia catalana al segle IX, amb la repoblació franca.
Més tard, d’altres arquitectes, com Fernando García Mercadal, han recuperat la proposta de Puig i Cadafalch en parlar de la masia catalana i han reafirmat l’origen d’aquesta en l’edificació agrícola romana, caracteritzada per ser un cos paral·lelepipèdic amb coberta a dos vessants, porta principal al mig i finestrals al pis superior, i una distribució interna per plantes, sent la planta baixa la que conté el vestíbul, el celler, les corts del bestiar o un espai destinat a magatzem d’estris agrícoles. També hi trobem la cuina i el menjador, amb el forn, i una quadra al fons, i l’escala que condueix a la planta superior, on s’ubicaven els dormitoris, una àmplia sala de reunió i les estances de magatzem de fruita o d’altres productes agrícoles, que podien estar també en una planta superior o a les golfes, on solia haver-hi els dormitoris dels assalariats. Aquest model d’hàbitat rural es perpetuà amb escasses innovacions en les masies dels segles XIV i XV, moment en el qual s’inicià el període de màxima esplendor de la masia catalana, que culminaria al segle XVII. Dins aquest període cal considerar fets com l’aplicació de la sentència arbitral de Guadalupe, al segle XVI, que reorganitzà la realitat de l’agricultura catalana a nivell jurídic, social i econòmic i que feu generalitzar el procediment de l’emfiteusi, el qual feu al pagès propietari útil de la terra, fet que comportà una estabilitat i una prosperitat econòmiques que es reflectiren especialment en l’arquitectura de la masia.
Serien molts els possibles criteris que conduirien a establir diferents tipologies de masies: l’ús, la cronologia, la tècnica constructiva, els materials, la funció, la ubicació. Prenent aquest darrer criteri, es pot parlar de masies d’alta muntanya, masies del pla i masies de la costa. Pel que fa a les primeres, tot i ser en un principi masies de reduïdes dimensions i solucions constructives molt senzilles, d’ençà dels segles XVI i XVII es dugueren a terme un seguit de transformacions i canvis que comportaren la reconversió d’aquestes o la construcció de nou de grans masies. Algunes d’aquestes estaven ubicades en punts del terreny difícils, com els desnivells, dels quals s’arribaria a treure profit en definir les diferents plantes i estances de la masia, alhora que mantenien un paper primordial en l’àmbit ramader. Podem destacar entre aquestes Can Pla, a Puigpardines (Girona). Les masies del pla, les situades en el pla, podien tenir una orientació més lliure, amb dos o tres vessants de coberta; moltes combinaven perfectament la funció d’habitatge i la d’unitat d’explotació agrícola i ramadera. Cal esmentar Can Callis, a Sant Salvador de Bianya (Girona), o les nombroses masies que d’ençà dels segles XVII i XVIII s’aixecaren al pla de la ciutat de Barcelona, en nuclis de població com Gràcia, Sant Martí de Provençals, Horta o les Corts, la majoria del les quals han anat desapareixent d’ençà del darrer terç del segle XX, després d’un lent procés d’urbanització de les seves terres. Així, Can Canals, aixecada a l’antic nucli de la Verneda, concretament a la cruïlla de la rambla de Guipúscoa i el carrer Cantàbria, amb el característic cos de les golfes amb galeria de finestres, que se sobreaixeca de la resta de l’edifici constituint una mena de torratxa o miranda. Les masies de la costa fonamentalment arraconen les cobertes amb vessants i les golfes corresponents i proposen la coberta horitzontal del terrat; també hi és freqüent la presència de la torratxa exempta.
Tant a les masies del pla com a les de la costa és freqüent trobar a la façana orientada a migdia un rellotge de sol, en especial entre els segles XVIII i XIX, el qual, a més de tenir una funció de rellotge evident, serveix d’excusa per desenvolupar un desplegament decoratiu respecte a la resta del parament de la façana. Poden ser esculpits directament a la pedra o bé poden ser afegits utilitzant la tècnica de l’esgrafiat, com a Can Tusquets (1793), a l’antic nucli de la Salut, pertanyent a l’antiga vila de Gràcia de Barcelona, on l’esgrafiat folra, com si es tractes d’un tapís, tota la façana principal del mas.
La masoveria
Sovint les grans unitats d’explotació rural, a més de contenir la masia com a edificació principal destinada a ser la residència dels propietaris, tenien la masoveria, és a dir, un edifici concebut com a residència dels masovers, els encarregats de gestionar l’explotació al llarg de l’any.
Les solucions arquitectòniques constructives i estètiques de la masoveria tenen molt present les de la masia, tot i circumscriure’s a uns resultats més senzills i austers, encara que en algunes ocasions constitueixen veritables joies arquitectòniques, com la masoveria de Can Noguera (Bages).
Però la masoveria no sempre és una edificació separada de la masia. És freqüent també que els masovers visquin a la masia mateixa, a les dependències de la planta baixa o de la planta més superior.
La barraca valenciana
És un tipus específic de casa rústega que actualment es troba únicament en tres zones diferents del País Valencià: l’Albufera i l’horta valenciana, l’horta murciana i l’horta d’Oriola, i que intenta respondre a les necessitats de la pagesia i els pescadors valencians. La barraca valenciana es caracteritza per les seves reduïdes dimensions, la simplicitat constructiva i l’ús de materials constructius molt assequibles, que proporciona el mateix territori, com són el fang, les canyes, la fusta de pollancre, la palla o la boga.
Com en el cas de la masia catalana, és difícil establir els orígens de la barraca; alguns autors es remunten al període en què part del País Valencià era una gran maresma, reduïda avui només a les dimensions de l’Albufera, considerant, doncs, la barraca valenciana com una derivació directa dels palafits. D’altres autors, en canvi, en situen l’origen al segle XIII i d’altres el posposen fins al segle XVI.
La barraca valenciana és, generalment, una arquitectura construïda pel mateix pagès o pescador que l’habitarà. S’ubica directament damunt del terreny i es falca en aquest, en projectar una cimentació que amb una amplada de més de 50 centímetres i una profunditat de 40 centímetres possibilita l’aixecament dels murs, que difícilment superen els 2, 5 metres d’alçada i s’aixequen amb toves d’argila o fang pastades amb palla. Damunt dels murs es col·loca la codona, on es claven les bigues obliqües o costelles, que configuren l’estructura, i les bigues que permeten configurar un terra a base d’encanyissat, que possibilita l’andana o espai superior de la barraca, el qual a manera de golfa és destinat a magatzem i assecador de productes de la terra. Damunt de l’andana es troba el coster o espai superior, on es col·loquen els bastidors utilitzats per a la criança del cuc de seda. La coberta d’encanyissat supera la façana i en els dos extrems superiors és generalment rematada per dues creus.
Quant a la façana, la barraca valenciana és generalment orientada a migdia; hi ha una façana principal, on una àmplia porta facilita l’accés de la llum solar a l’interior; a la façana oposada, una finestra complementa l’enllumenat natural de l’interior, on s’ubiquen els dormitoris i la cuina, tot i que generalment no és cuina, ja que hi ha una barraca molt més petita, situada a prop, on s’instal·len els fogons, per tal d’intentar minimitzar el risc d’incendi de la barraca.
En l’entorn més proper de la barraca és freqüent la presència d’una figuera i un emparrat, que li donen ombra durant l’estiu.
La casa del pescador
Dins el món mariner i al llarg de les nombroses poblacions costaneres del nostre litoral, es conserven encara algunes mostres de les cases de pescadors que, preferentment seguint la línia de platja, els mateixos pescadors construïen. Eren edificacions molt senzilles concebudes amb una doble funcionalitat: residència del pescador i la seva família, i lloc on poder complementar les seves feines. Així, generalment tenien un pati al davant o al darrere de la casa on el pescador podia dur a terme petites reparacions dels estris propis de la pesca, com eren les xarxes, o bé on podia emmagatzemar l’utillatge de pescar, o fins i tot reparar i guardar petites embarcacions. Potser uns dels exemples més inèdits, tot i haver estat molt alterats pel pas del temps, són les pudes o cases de pescador de la Barceloneta, que encara trobem al passeig Joan de Borbó. També hi ha pobles de la costa, com Cadaqués o el Port de la Selva, on s’han mantingut com a cases de pescadors, però adaptades a les possibilitats de confort i habitabilitat actuals.
Edificis annexos
La cabanya
La cabanya, també anomenada en alguns indrets porxo, ha estat un espai ambivalent tancat sovint destinat a cort del bestiar i a magatzem de farratge, situat molt a prop de l’espai assignat a l’era. Majoritàriament és una edificació molt senzilla, de planta baixa o també de dues plantes, orientada al sud per facilitar l’assecament del farratge. Un dels millors i alhora interessants exemples de cabanya és sens dubte la cabanya del mas Segur, a la Vall d’en Bas (Girona), la qual constitueix una mostra extraordinària de cabanya semicircular aixecada al voltant de l’era.
Com deia Dionís Baixeras fent referència a les cabanyes de pastor dels Pirineus catalans, «son el mínimum de la habitación que necesita el hombre, pues sólo son ocupadas un par de meses y su construcción sencilla pero sólida permite resistir el peso de las nieves, casi perpetuas el resto del año». Destacava, doncs, l’austeritat i la solidesa d’aquest tipus de construcció, tant a l’exterior com a l’interior. Tot i trobar-se principalment als Pirineus, també és possible veure encara exemples de cabanyes de pastor en altres indrets, com les cabanyes de Lles (Girona). Són construccions de pedra seca, de planta circular, amb cobertes que constitueixen falses voltes de secció cònica o parabòlica, impermeabilitzades amb l’afegit de terres i vegetació seca. La seva proposta evoca construccions similars a les que es troben encara avui en indrets de les Illes Balears i en d’altres illes més llunyanes, també mediterrànies, com Sardenya, Malta o les illes gregues.
La pallissa
A diferència de la cabanya, la pallissa és un magatzem exclusivament destinat a la palla. Però igual que la cabanya, és orientada al sud per facilitar el procés d’assecament de la palla i és una construcció molt senzilla. Encara avui hi ha nombroses mostres de pallisses arreu de Catalunya, com la pallissa de Can Rosanes, al municipi de la Garriga.
La barraca
Com a petita construcció auxiliar de l’activitat agrícola i ramadera, pot servir com a petit magatzem de les eines del camp o bé per aixoplugar-se del mal temps. Les barraques son herència d’unes construccions que es troben al llarg dels segles distribuïdes per la geografia no únicament de Catalunya, sinó de tota la Mediterrània. Són construccions de pedra seca molt senzilles, com la que hi ha a prop de Vilanova d’Espoia (Anoia). Hi ha, però, exemples de construccions més complexes, com la situada al municipi de l’Espluga Calva (Lleida), que aprofita el relleu del territori en el qual s’insereix.
Les corts de bestiar o els corrals
Constitueixen construccions senzilles vinculades directament a l’explotació ramadera. Serveixen per mantenir tancat el ramat als vespres o bé en períodes més llargs, com a l’hivern. Generalment corresponen a grans explotacions ramaderes, que, en no tenir prou espai amb la part destinada originàriament a aquest ús a la planta baixa de la masia, es van veure obligades a bastir una construcció exempta situada en la majoria de les ocasions a una certa distància respecte de l’indret del mas central. Les corts aglutinaven en el seu recinte l’espai per al bestiar i el corresponent a la pallissa. Un dels més destacables que encara avui es manté dempeus és el corral de Navata (Girona), de planta rectangular, amb un cos cobert i un pati delimitat per un mur de pedra sense treballar, on també hi ha l’abeurador del bestiar.
Les barraques menorquines: les barraques de porquim, les barraques de cucurull o caraputxes i el pont de bestiar
Com a construccions de pedra seca destinades a l’explotació ramadera, les barraques menorquines adopten diferents solucions arquitectòniques. La més simple és la barraca de porquim, de planta circular o rectangular amb sostre cònic de pedra cobert amb terra o pedres més petites. La barraca de cucurull o de caraputxa se cimenta amb morter per cercar una major consistència constructiva, que recorda la barraca de cucurulla mallorquina. Ambdós tipus funcionen com a refugis estacionals del bestiar. Un altre tipus de construcció menorquina és el pont de bestiar, de planta rectangular, amb una o dues entrades, una alçada que no supera els dos metres i una coberta formada per dues lloses planes de marès col·locades formant angle i cobertes de terra. Una solució arquitectònica que recorda la barraca de roter mallorquina i que té la mateixa funció de servir d’abric per al bestiar. Entre les barraques de porquim destaca la de Son Salamó i Sa Torre del Ram, a Ciutadella. I el pont de bestiar de Ferreries i la barraca de Ses Arenetes de Ciutadella.
La borda
A la Vall d’Aran hi ha aquest tipus d’edificació, que sap adaptar-se a les grans altituds del territori. Les bordes són construccions vinculades a l’activitat ramadera. Eren aixecades amb pedra seca i antigament cobertes amb palla de sègol, per tal d’afavorir el lliscat de la neu. Però amb el temps la palla ha estat substituïda, atès el risc d’incendi, per la llicorella. Els murs no assoleixen gaire alçada i les cobertes, que s’inclinen, arriben a pocs pams del terra. La planta baixa de la borda és la cort o corral, on el bestiar passa la nit i els períodes de climatologia més adversos. I la planta superior és el paller o era, és a dir, l’indret on s’emmagatzema el menjar del bestiar. El pastor tradicionalment pernocta a la caseta, una petita construcció exempta i propera. Les bordes, però, van anar perdent el seu protagonisme a mesura que els pastors anaren desapareixent. Aquest fet comportà l’abandó de les bordes, que es van enrunar. D’altres, en canvi, han estat recuperades a les darreres dècades per ser reconvertides en habitatges estacionals o en establiments vinculats al món de la restauració. El canvi d’ús d’aquest tipus d’arquitectura no sempre s’ha fet amb prou respecte, ja que de vegades ha dut a la pèrdua o l’alteració total de la borda original.
Les casetes de pou
Són també un exemple d’arquitectura popular, amb una funció bàsica dins l’explotació agrícola i ramadera. Són construccions molt senzilles, que protegeixen el pou i poden tenir incorporada una part que serveix d’abeurador per al bestiar. N’és un bon exemple el que hi ha a la comarca de les Garrigues.
La capella
És un edifici annex a la masia, tot i no complir cap funció vinculada a l’explotació agrícola. La presència de la capella reflecteix la vivència religiosa d’una societat que sovint vivia en masies allunyades de nuclis de població, fet que dificultava complir els deures religiosos. La majoria eren oratoris o santuaris d’ús privat que no gaudien del privilegi de tenir mossèn propi que els permetés oir missa, perquè aquest cas era reservat a les capelles de masies vinculades a la noblesa i l’aristocràcia. Les capelles poden ser un cos annex al cos principal de la masia, com és el cas de Can Trilla, a l’antiga vila de Gràcia, o bé exemptes d’aquesta, o fins i tot poden ocupar un espai interior de la masia, com a Can Masferrer de Montornès.
El celler
Pot estar integrat dins els murs de la masia, concretament a la planta baixa. Però sovint, quan la producció vinícola assoleix dimensions considerables, cal crear una edificació específica, on a més es donen les condicions òptimes de temperatura, humitat i lluminositat. Lògicament, això és ideal per a una explotació agrícola eminentment vinícola, com en el cas de comarques com la Conca de Barberà, la Terra Alta, el Penedès i el Tarragonès, on treballaren arquitectes de renom, com Cèsar Martinell i Brunet, a les acaballes del segle XIX i les primeres dècades del segle XX.
El molí
És un edifici annex que inicialment es pot trobar complementant el funcionament de la masia. Hi ha diferents tipus de molí, segons el tipus d’energia que en possibilita el funcionament. Així, hi ha molins de vent, és a dir, aquells que aprofiten la força del vent. Hi ha també els molins d’aigua, és a dir, aquells que aprofiten la presència d’aigua abundant, ja sigui un riu, una sèquia o un pou, per funcionar; els molins de braç, és a dir, aquells que eren activats directament per la força de l’home; i els molins de sang, que utilitzaven la força dels animals per posar-se en funcionament.
El molí fou una construcció que va perdre el seu paper inicial d’estar vinculat en exclusivitat al funcionament de la masia a la qual pertanyia. A partir del segle XI el molí fou un privilegi exclusiu de nobles o eclesiàstics; paral·lelament, la seva construcció i el seu funcionament s’anaren complicant fins a aparèixer els molins industrials, que incorporaven la màquina de vapor i molien productes de diferents procedències, amb la qual cosa van esdevenir elements fonamentals del procés industrial. Al segle XIX s’aboliren els drets jurisdiccionals dels molins, fet que alhora en comportà l’expansió i també la degradació, ja que molts van ser abandonats.
Dels pocs molins que resten actualment dempeus es pot destacar el molí de Garriguella (Girona), ubicat a l’encreuament de l’antic camí que portava de Roses a França amb el camí de Peralada. Es tracta de dos cossos cònics units per una sala rectangular de pedra sense treballar i voltes de canó. Malauradament, ha perdut la seva maquinària original i resta només la part arquitectònica, tot i la seva alteració al llarg del temps. També és destacable la supervivència de molins industrials paperers, tèxtils, com el molí d’en Ribes, al municipi de Cànoves.
Els colomars i les palomeres
Segons els experts, s’estableix que la cria, l’explotació o la caça de coloms domèstics o salvatges és una tradició més que mil·lenària a Catalunya. De manera que encara avui es poden trobar dispersos pel territori testimonis arqueològics d’antics colomars. El colomar era una realitat al llarg del període medieval. Així, es troba en algunes ocasions un conjunt de colomars que envolten un mateix municipi, com és el cas de Castellbò, Estamariu o Rialb de Noguera. També s’han trobat restes de colomars dins el castell de Boixadors (Anoia) i a prop del castell de Saburella (Urgell). A més, la documentació parla també de l’existència de colomars al castell de Vallfogona de Riucorb (Urgell), a Montargull (Conca de Barberà) i a Sant Hilari Sacalm, on la documentació descriu un colomar vinculat a la família dels Gurb. Tots aquests darrers constitueixen una bona mostra de l’existència de colomars vinculats a les classes nobles catalanes.
La documentació també parla dels colomars vinculats a representants eclesiàstics, com el que hi ha a prop d’Organyà, que el prevere Cixila va donar a la catedral d’Urgell al segle IX.
El terme palomera, segons els experts, designa un tipus de trampa que es preparava per caçar els coloms salvatges o tudons al bosc.
Destaca per la seva complexitat el colomar de la Guàrdia Lada (Montoliu de Segarra), tot i haver estat desmuntat parcialment en caure en desús. És un tipus de construcció senzilla que, com tots els colomars, servia per guardar els coloms capturats, susceptibles de ser ensinistrats com a coloms missatgers.
Les eres
Són espais situats generalment davant de la façana principal de la masia, de la qual són una mena de pati distribuïdor respecte de la resta d’edificacions que acompanyen el cos principal. Poden ser un espai lúdic o un espai laboral. L’era pot presentar-se amb diferents solucions de pavimentació, com les pedres de riu o les lloses de roca.
Les terrasses o feixes
Una manera més d’aprofitar les possibilitats que la geografia ofereix ha estat el disseny i la construcció de les terrasses, amb l’aixecament de murs simples o dobles, arrenglerats i paral·lels, seguint la topografia del terreny. D’aquesta manera es configuren unes porcions de terreny adients per plantar conreus com ara les oliveres o les vinyes, amb les rampes i els punts de càrrega i de desguàs corresponents. Així, les que encara es poden veure en alguns indrets de Catalunya, com les terrasses que hi ha des de l’antic camí que porta de Cadaqués al Port de la Selva (Girona); o bé les que hi ha en alguns punts de les terres del sud del Solsonès, on conreus de secà són possibles gràcies en part a la distribució d’aquests murs de pedra seca que fixen el terreny i el preserven dels esllavissaments, altrament irrefrenables.
L’arquitectura efímera
L’anàlisi de l’arquitectura efímera als darrers segles a Catalunya significa fonamentalment l’aproximació a dues realitats tan arrelades i quotidianes com han estat el comerç, amb els mercats i les fires, i la festa i l’espectacle, amb els tendals que possibilitaven el teatre ambulant, les primeres projeccions cinematogràfiques o les representacions circenses i les curses de braus.
Al voltant del comerç, els mercats i els tendals
Tot i els molts exemples d’arquitectura sòlida i, per tant, permanent vinculada al món del comerç, com són les nombroses edificacions de mercats i llotges que d’ençà del darrer terç del segle XIX i al llarg tot el segle XX s’han anat construint i utilitzant, la celebració de mercats i fires va comportar durant molts anys també propostes d’arquitectura efímera, com foren els tendals i les carpes que tenien com a objectiu possibilitar la celebració de mercats i altres intercanvis comercials arreu de Catalunya. Eren activitats que majoritàriament se celebraven en pobles i ciutats on existia una activitat econòmica destacable i amb una periodicitat establerta. El volum d’aquest tipus de celebracions comportà l’ús de tendals, que, com a construccions efímeres, permetien ser muntats, desmuntats i transportats amb una certa facilitat. Els tendals, com els envelats, prenen elements del món de la navegació, i més concretament de la vela, tan a nivell tècnic com dels materials. Els tendals possibilitaven, a més, que la celebració d’aquests mercats o fires assolís un major pes econòmic, ja que permetien que, si esqueia, es prolonguessin en el temps i en l’espai.
Però el pas del temps i, en especial, el canvi de segle, amb la construcció de mercats tancats, majoritàriament municipals, als principals nuclis de població i, per tant, la construcció d’arquitectures sòlides i permanents, ha significat la decadència dels tendals com a espai adient, fins al punt de desaparèixer. I fins i tot en la celebració actual de mercats i fires a l’aire lliure, com són els mercats generalment setmanals que encara se celebren arreu de Catalunya, s’ha perdut el tendal original i, si ha escaigut, s’ha substituït per un tipus d’instal·lacions molt més lleugeres, com les carpes de materials nous impermeables i estructures hiperlleugeres.
Al voltant de la festa i l’espectacle
Bàsicament la festa vinculada al món pagà i molt lligada freqüentment al món de l’espectacle, va comportar sovint la construcció d’unes edificacions senzilles que supeditaven les seves característiques estructurals i formals a la seva funció com a arquitectura efímera. Així, les representacions teatrals que no tenien cabuda dins l’arquitectura teatral convencional, és a dir, sòlida, bé perquè aquesta no existia al poble o la ciutat on es representaven o bé perquè era un tipus de teatre de petit format, o més avantguardista i no tenia accés a aquella arquitectura teatral més convencional, només podien fer-se realitat utilitzant aquest tipus d’embolcall lleuger i pràctic que era el tendal. Fou molt utilitzat els darrers anys del segle XIX i al començament del XX, coincidint amb l’arribada i la difusió del cinema a casa nostra.
A la primeria del segle XIX sorgeix una variació del tendal, la carpa del circ, que es caracteritzava per les seves grans dimensions, que permetien contenir un espectacle de gran format, amb importants i constants canvis d’escenografies i de personatges, molts d’aquests animals, i alhora possibilitava la presència d’un gran nombre d’espectadors. La carpa del circ, a diferència dels tendals i dels envelats, crea un espai centralitzat que es recolza en una estructura de pals, que, amb una distribució concèntrica, augmenten d’alçada cap a l’interior i creen una coberta que s’enfila adoptant una forma cònica. És una estructura que en un principi només permetia crear un espai central lliure de suports interiors, però en la resta de l’espai concèntric de la qual era necessària la presència dels suports. A més, hi ha diferències estructurals respecte del tendal i l’envelat; la carpa de circ utilitzava, però, materials i tècniques constructives molt similars, com ara la tela, la corda i la fusta.
El pas del temps (en especial a la segona meitat del segle XX) ha determinat canvis molt importants en la carpa de circ, canvis fonamentals de tècniques de muntatge i desmuntatge i de materials més lleugers i pràctics. Alhora, la carpa ja no és fonamental per a la celebració de les representacions circenses, que han tingut accés a diferents tipus d’arquitectura sòlida i multifuncional.
Les curses de braus tenen un ritual molt estricte que fixa el tipus d’espai en el qual s’ha de celebrar l’espectacle. Sovint, i abans de l’arribada de les places de braus modernes, com a exemple d’arquitectura sòlida, aquesta mancança es resolia amb una mena de construcció que s’encarregava de definir i tancar l’espai central de l’arena i una altra estructura que tancava tot el recinte, englobant l’espai concèntric destinat al públic. Aquestes estructures efímeres i itinerants van desaparèixer majoritàriament quan al final del segle XIX i començament del XX s’inicià l’aixecament de les primeres places de braus com a arquitectura no efímera a Catalunya, de les quals avui només resten dempeus una minoria, coincidint amb la davallada de les curses de braus com a espectacle popular.