El treball

L’art popular és, tal com ja s’ha repetit, una activitat creativa present en totes i cadascuna de les activitats humanes, i el treball és tota activitat productiva que transforma unes matèries primeres en productes de consum quotidià que faciliten la vida primària dels humans. Hi ha dues característiques en l’ésser humà que ens interessa retenir en aquest capítol: l’una és la capacitat per a la transmissió cultural i l’altra, que serveix de suport a aquesta, és la capacitat d’usar energia i de crear artefactes.

D’aquests artefactes, n’hi ha que serveixen als humans per protegir-se del medi, abrigar-se del fred i la calor, alimentar-se i gaudir de la vida en el sentit més complet (relacionant-se amb els altres individus, creant llenguatge, fent creació plàstica, etc.); i d’altres serveixen per facilitar l’aprenentatge dels infants i encaminar-los a la vida adulta.

El treball té unes característiques diferents si es manifesta en medi rural o en medi urbà. Les activitats lligades al medi rural són habitualment activitats productives primàries, com la ramaderia i l’agricultura, sense oblidar la pesca de platja i d’altura i la recol·lecció (de, per exemple, bolets, trufes, espàrrecs o cargols), a cavall, de vegades, entre l’economia productiva i el lleure. En el medi urbà, les activitats productives són preferentment de transformació de productes primaris. De cap manera, i encara menys actualment, aquestes activitats no estan separades ni són incompatibles, sinó que tot al contrari, tal com veurem en l’exposició, són complementàries i auxiliars les unes de les altres.

L’entorn ramader i el seu art popular

En el medi rural, l’autoabastament ha estat tradicionalment molt important i és la base de tota l’artesania tradicional o, de fet, de tota la producció d’aquest medi. El treball agrícola i ramader, vist des d’un punt de vista èmic (és a dir, amb un bagatge analític, des de fora del grup social), és un treball amb una escassa especialització i, així mateix, d’una extraordinària variabilitat de tasques, cosa que el fa molt divers. Per exemple, un pagès o un ramader han de ser homes o dones molt versàtils, capaços de fer des d’un lligall per a un feix de garbes fins a ajudar una vaca a fer néixer el seu vedell. Així mateix, el fet de disposar d’una gran quantitat de temps mort, sense treball al llarg de l’any, permet que hi hagi sempre una dedicació parcial a la producció artesanal d’objectes propis d’altres oficis (per exemple, la producció d’eines simples o de cistelleria auxiliar). Des d’un punt de vista èmic, el fet és que en aquesta economia hi ha sempre una dependència real respecte dels centres de producció urbans de màquines i eines fabricades amb productes no primaris (com el ferro, l’acer, el plàstic, etc.) i altres serveis auxiliars.

És veritat que no fa pas tant de temps (només uns cinquanta anys) que aquestes característiques del treball agrícola eren ben certes a Catalunya. Avui hi ha una urbanització general, les distàncies s’han escurçat i, consegüentment, les formes culturals urbanes, amb l’augment de serveis que impliquen, s’han estès arreu. Només un 3, 5 % de la població de Catalunya treballava en el sector primari el 1996.

El ramader tòpic de Catalunya, en part estereotipat per la imatge que en tenim del pessebre nadalenc, és el pastor d’ovelles de fa a la vora de cinquanta anys. La realitat d’avui ens diu que aquest pastor no està tan aïllat i que, a més, han aparegut noves formes econòmiques relacionades amb el bestiar: avui el pagès/ramader que s’ocupa del bestiar oví, boví i equí, i d’altres espècies que intenten trobar un lloc en el mercat de la carn, és un altre. Una ramaderia que ha sofert una profunda transformació, per exemple, és la relacionada amb el bestiar porcí (clàssicament considerat una ramaderia lligada a la casa i que, actualment, està molt desenvolupada i té una gran importància econòmica). També la cria dels animals de corral (gallines, galls, conills, ànecs, oques, etc.) té en l’actualitat, en molts casos, un tractament quasi industrial. De totes maneres, perviu una ramaderia menys massificada dedicada al consum intern i a la restauració, que fa cert el fet que en el medi rural sempre conviuen dues o més economies. La cura dels ruscs d’abelles, l’aplegada de bolets o d’espàrrecs i l’elaboració d’embotits artesans, per exemple, tenen avui també un paper econòmic gens menystenible.

El bestiar oví no admet bé l’estabulació i, per tant, necessita estar a l’aire lliure la major part del temps. En general, durant l’estiu, des de Sant Joan o Sant Pere (24 i 29 de juny) fins a Sant Miquel (29 setembre) o Tots Sants (1 de novembre), els ramats són a muntanya, és a dir, en el cas de Catalunya, a les pastures més fresques de l’alt Pirineu o dels ports de Beseit i, en el del País Valencià, al Maestrat. L’hivern, en canvi, el solen passar a les planes d’Urgell, el Vallès, l’Empordà, la Garrotxa o qualsevol altra comarca de terra baixa. De fet, durant l’estiu hi ha també dues fites importants per canviar de lloc de pastures: Sant Jaume (25 de juliol) i la Mare de Déu d’Agost (15 d’agost). Normalment, per aquesta obligació de restar tot el temps fora de casa, el pastor de ramats d’ovelles és (o ha estat fins fa poc) un home que, tot i estar molt lligat a una o més cases que li confien els ramats, està acostumat a treballar sol i sense control dels seus amos directes. Ell mateix s’organitza la feina i elabora l’organització del grup que dirigeix. Normalment hi ha un majoral o cap de l’expedició, uns auxiliars de pastor, uns auxiliars que s’ocupen de les feines de manteniment del material (menjar, medecines, aixovar, etc.) del grup de pastors i, finalment, també hi ha joves aprenents de pastor.

Tradicionalment, a les barraques dels pastors hi havia una sèrie d’atuells i eines que els permetien assegurar les tasques i sobreviure en condicions adverses. Un foc a terra, olles i paelles; plats i coberts i algunes alfàbies i saquets per guardar el menjar necessari. Un catre i altres eines (tirapeu, paraigües, collars i esquelles) completaven l’aixovar. També hi havia els atuells per a l’elaboració del formatge: la galleda o ferrada per munyir la llet, el colador, el calder per escalfar la llet que es farà quallar; el batedor per batre la quallada i disgregar-la i, amb l’escorredor, fer que el xerigot se separi de la massa; el ganivet de fusta, per partir la massa en trossos més petits per posar a les formatgeres, sovint fetes de fusta treballada pel mateix pastor.

Actualment, amb el suport dels vehicles tot terreny els subministraments són molt freqüents, l’aïllament del pastor està molt minimitzat i moltes tasques formatgeres es fan a les cases.

El bestiar boví també passa molt de temps a l’exterior a les pastures d’estiu de muntanya, però normalment no requereix tanta mà d’obra de vigilància. El bestiar boví necessita molta mà d’obra quan ha de canviar de pastures (Sant Jaume, Mare de Déu d’Agost), però generalment i en el dia a dia només necessita una persona que els proporcioni la sal i que estigui al cas dels nous naixements i dels incidents que puguin succeir durant l’estiu a l’exterior. Normalment, durant l’hivern aquest bestiar està estabulat, menjant l’herba recollida a l’estiu, als estables de les cases ramaderes. El bestiar equí també aprofita l’herba estiuenca i és a fora, a les planes pirinenques, fins a la tardor.

Tret d’uns pocs que es crien per al consum familiar, tal com es feia tradicionalment, la cria del porc ha esdevingut a Catalunya una activitat industrial (i, per cert, de les més contaminants). Així i tot, es manté una certa tradició d’elaboració artesanal d’embotits.

En general, tal com dèiem abans, el pagès que tenia bestiar i el ramader resolien totes i cadascuna de les necessitats que la tasca els demanava: un espai perquè les gallines ponguessin els ous, un espai perquè la lloca fes créixer els polls, un espai per a la mare conilla, una tanca per als polls, un espai per al be sense mare, un cistell per rentar la llana, etc. De totes maneres, en aquestes condicions els artesans més creatius d’aquest vast grup de ramaders són els pastors d’ovelles, homes que passaven quasi tot l’any sols amb el ramat i que tenien, doncs, molt temps i moltes ocasions per fer i construir objectes útils i al mateix temps bells. Un bon exemple d’aquest art popular fet per pastors són els collars que sostenen les esquelles. A Catalunya, sobretot al Pirineu, es fan servir els collars rodons. Es tria fusta de pi negre o rojal quan es fan collars per a cabres i ovelles, i de freixe quan són per a eugues i vaques. Aquestes fustes es treballen en làmines de 4 a 9 cm de gruix i de 40 a 60 cm de llarg, a les quals es va donant forma fins a aconseguir el collar desitjat, que es tanca amb uns claus fets de fusta. Moltes vegades aquests collars estan treballats amb motius geomètrics en forma de creu inscrita en cercles, espirals dobles, estrelles, símbols solars, rosasses, etc. , que són d’una gran bellesa.

També, i d’una gran bellesa plàstica, són tot un seguit de petits treballs fets amb boix, pi i freixe. Amb aquestes fustes i amb l’ajut de petites eines (ganivet, coltell, llima, etc.) els pastos pirinencs feien infinitat d’objectes (saleres, pasteretes, morters, cullerers, bigarradors, escudelles de fusta, culleres, formatgeres, botons, ganxets...) decorats profusament amb petits dibuixos geomètrics, motius vegetals, símbols solars, etc. També de vegades tractaven així estris com garrots, bigarradors, torteres o palets per fer mitja. Alguns d’aquests pastors eren tan bons artesans que, fins i tot, feien imatges religioses, candelers i castanyoles. Una artesania molt vinculada al món dels pastors és la de les esquelles. Les esquelles són instruments en forma de vas, fets de planxa de ferro amb un acabat que dóna l’aparença d’aram. Els animals les porten penjades al coll: bous, cabres i altres animals que en el camí guien el ramat en els camins de transhumància. En general, serveixen perquè el pastor en pugui seguir el rastre en el camp. La forma més arrodonida o més cilíndrica, així com la mida i la del batall, donaran el so que personalitzarà un ramat o, fins i tot, un animal particular i permetrà al pastor de seguir-lo.

Ernest Costa ens dóna notícia d’alguns artesans que s’hi dediquen. També diu que els pastors nordoccidental compren les seves esquelles a un fabricant de Jaca, a l’Aragó, i, altres vegades, a fabricants occitants que les venen als mercats de Sant Gironç i Sant Gaudenç. Així mateix, als mercats d’Olot i de Prada de Conflent, s’hi poden comprar bones esquelles.

L’entorn agrari i el seu art popular

El paisatge agrícola de Catalunya respon a les peculiaritats d’un país geogràficament molt trencat, la qual cosa ha determinat un conjunt de zones agrícoles ben diferenciades que responen al fet que, tot i ser Catalunya una regió mediterrània, s’hi trobin representades tres bioregions: la pròpiament mediterrània, que ocupa el 75 % del sòl i correspon al que s’estén per terra baixa; una regió que té les característiques d’una regió medioeuropea, que correspon a la muntanya mitjana i que ocupa un 20 % del territori, i una regió que tindria unes característiques boreoalpines, que correspon a l’alta muntanya i que ocupa un 5 % del sòl. En aquestes condicions físiques i climàtiques, a Catalunya, sempre en feixes no gaire grans, es conrea de tot. Farratges, en comarques com Osona, el Segrià, l’Alt i el Baix Empordà; cereals que es conreen en quasi totes les comarques (principalment a les centrals i occidentals); hortalisses, on destaquen les comarques ben regades i amb bon clima, com el Maresme, el Baix Llobregat, el Baix Camp, el Montsià i el Baix Ebre); arbres fruiters, on destaca molt per sobre de les altres el Segrià; la vinya, al Penedès, la Terra Alta, la Conca de Barberà i l’Alt Camp; llegums, al Vallès Oriental i al Bages, etc.

Tradicionalment, les eines bàsiques per a cada tipus d’explotació, com les que calen per a uns conreus tan variats, són moltes. En general, es tracta d’eines un xic complexes, és a dir, que tenen més d’una o de dues parts i que es fan servir habitualment per a la preparació del sòl, la sembra i la recollida, així com per a l’explotació de farratges i cereals (incloent-hi l’explotació de l’arròs); hi ha també unes altres eines més senzilles que habitualment estan fetes només amb un mànec i una ferramenta, necessàries, per exemple, per al treball de la vinya, dels arbres fruiters i sobretot en el treball de l’horta, on la varietat d’eines petites és encara molt més gran arreu de Catalunya. La mecanització de l’explotació agrícola és actualment molt gran en els conreus extensius, on s’han substituït les arades romanes amb les relies fetes pels ferrers del poble, per les de brabant, tirades per tractor. Per contra, en els treballs de petita escala, més concretament els d’horta, se segueixen fent servir eines petites, com, per exemple, les aixades tradicionals, amb totes les seves variants.

Oficis artesans en medi rural

Si bé és veritat que bona part dels treballs auxiliars de l’activitat agrícola i ramadera és feta pels mateixos pagesos o pastors, també hi ha unes activitats artesanes complementàries i necessàries per al desenvolupament dels treballs descrits.

L’ofici de ferrer

El nom de ferrer o forjador inclou tot un conjunt d’oficis dedicats al treball del ferro i també d’altres metalls molt relacionats amb totes i cadascuna de les activitats agropastorals. L’art de la forja és el que permet transformar, per exemple, un lingot de ferro en una relia per a l’arada o en unes ferradures per a l’animal de càrrega. De fet, el ferrer de poble fabricava tot tipus d’eines agrícoles (aixades, arpiots, dalles, fangues, orellons, paletons, tallants, pics, martells, tirapeus, etc.) i, també, els eixos i les liantes de les rodes de carro, així com altres parts metàl·liques dels vehicles de tir. El mateix ferrer també feia reixes per a les cases, picaportes i tot un gavadal de petits objectes d’ús quotidià (clemàstecs, torradores, graelles, esmolis, etc.) sovint molt bells. Per exemple, els picaportes són objectes que, per l’efecte d’una decoració geomètrica o naturalista, transformen una simple anella o un martell en un objecte de gran bellesa plàstica.

Amb la introducció en les feines agrícoles de vehicles de motor, com els tractors, molts dels quals calia modificar per adaptar als usos desitjats, els antics ferrers passaren a ésser els mecànics de les noves arades de brabant de dos o més solcs quan es trencaven a causa de l’esforç en llaurar la terra. De fet, aquelles màquines eren fetes de manera industrial i en sèrie, i els artesans copiaven els models i les apedaçaven de manera artesanal. Actualment, molts d’aquells antics ferrers transformats en mecànics o els seus successors són comerciants de les noves eines i màquines agrícoles, i també moltes vegades són els fabricants de nous prototipus aplicats a les noves tasques agrícoles més intensives. Per exemple, la producció de fruita d’una manera més intensiva en arbres fruiters que creixen enramats ha fet desenvolupar unes escales especials molt estretes, fetes en tallers locals, per a les tasques d’esporgar i tractar les branques.

L’ofici de fuster i ebenista

L’altre ofici singularitzat i molt relacionat amb el món rural (encara que també ben present en l’urbà) és el de fuster o ebenista. La majoria de fusters de les comunitats rurals feien tot tipus de feines, des de tallar un arbre per fer una biga, fins a fer un marc per a una finestra o un balcó, una taula de cuina, un jou treballat i, fins i tot, moltes de les joguines que els reis portaven als infants fins fa només pocs decennis. Les feines més fines, com armaris raconers o caixes de núvia, moltes vegades eren encomanades a torners i ebenistes de prestigi que tenien taller en els caps de comarca. De totes maneres, tots coneixem objectes d’aquests fusters d’obra que feien amb l’aixol autèntiques obres mestres en caps de bigues d’algunes cases senyorívoles.

Molts ebenistes, anomenats també mestres del banús, disposaven d’unes eines que per si mateixes són unes petites obres d’art. Algunes garlopes i ribots són veritables escultures, com també les eines per fer motllures, com ara els bolets i els codells, etc. Aquests artesans treballaven fustes nobles com el banús, la caoba, la xicranda, el roure, la noguera o el cedre, que tractaven ja abans de començar l’obra. La manera de xapar-la i deixar-la eixugar i el tractament que feien de les parts de l’arbre, preparaven la feina posterior.

La construcció de cadires, llits, bufets, canteranos, armaris i arcons requeria, a més de bon domini de l’ofici, un disseny acurat que es plasmava en l’elaboració de plànols a la mida, que primer es traspassaven a la plantilla i després a la fusta. Actualment, alguns artesans de la fusta s’han transformat en restauradors de cases antigues i en fabricants de mobles antics per a les segones residències dels nous ocupants urbans de les cases pageses restaurades i per a hotels i restaurants, de vegades pretesament populars.

L’ofici de boter

Un altre ofici molt relacionat amb la fusta i les tècniques agrícoles és el de boter. Els boters feien bótes per guardar i transportar el vi i les begudes destil·lades. A Catalunya s’estima que l’ofici de boter va aparèixer vers el segle XI i el gremi d’aquest ofici es consolidà a Barcelona l’any 1257. Els boters, per la seva utilització del foc, estaven instal·lats als afores de les ciutats. A Barcelona, per exemple, en la Barcelona medieval s’instal·laren al carrer que porta el nom de l’ofici. Una bóta de vi és una peça feta de dogues de fusta (de roure o castanyer) més petites a la testa i a la sotatesta i més grans al mig, galibades i arrodonides. Per fer la bóta, cal subjectar aquestes dogues amb el torn de boter, i per doblegar-les, cal col·locar cèrcols de fusta o ferro (sis o vuit) a la boca, el cul, el coll i el ventre de la bóta. Després, un cop muntada aquesta, cal cremar-la per dins; d’aquesta manera les dogues es van doblegant. El boter, amb l’ajut del torn, va modelant i tancant els cèrcols i així aconsegueix que les dogues de fusta s’engalzin les unes amb les altres. D’aquesta manera s’arriba a un bon estancament de la bóta. Aquesta operació dura aproximandament uns vint minuts i requereix una gran destresa i cura. Amb l’ajut de l’aixa girada i d’un ribot especial rodó, poleix i arrodoneix les dogues. Finalment, substitueix els cèrcols subjectors/emmotlladors pels que la bóta necessita: un cèrcol al cap, un al coll i un altre al centre. Després es fa la mateixa operació per l’altre extrem: un al cap, un al coll i un altre al centre. Tot plegat, sis o vuit cèrcols. D’una manera general i segons les mides, les bótes són anomenades barril (botall, barral, barraló, carretell, etc.) si tenen una cabuda de 7 a 150 litres; barrica, de mig bocoi; pipa, de 200 a 500 litres, i bocoi, tona i tonell de 500 a 700 litres. De totes maneres, aquests noms no sempre designen el mateix nombre de litres a totes les comarques de l’àrea de cultura catalana.

Els oficis de la pell

Encara en relació amb el transport de vins i aiguardents, no s’han d’oblidar els artesans de la pell que fan cuirs o bótes de 20 o 25 litres de cabuda i també les petites bótes d’un o dos litres que s’usen generalment per endur-se el vi al camp.

Però sense menystenir aquests objectes més humils, el treball dels basters consisteix més aviat a fer arreus per a animals de tir i de passeig. En alguns museus es conserven selles de muntar femenines i masculines de gran bellesa. Aquest ofici, que podria haver desaparegut per una quasi extinció dels animals de tir a causa de la generalització de l’ús de vehicles de motor al llarg de la primera meitat del segle XX, s’està actualment revifant a causa d’una revitalització dels esports de muntada.

Una sella de muntar és un objecte fet a la mida del genet. L’artesà ha de prendre la mida exacta del seient del client i fer-ne una plantilla. L’esquelet d’una sella és fet de fusta. Els arçons, als quals corresponen les borrenes del davant i del darrere, es lliguen amb unes bandes de ferro on es fixa l’encoixinada. A sobre, s’hi posa el seient de cuir. També poden tenir faldes i genolleres. De les faldes pengen els gambals, que subjecten els estreps, i els cingladors, que subjecten, per sota de les faldes, la cingla sotaventrera, la qual fixa tota la sella al cos de l’animal. De vegades, els artesans hi fan fantasies amb pells de colors diferents i amb tatxes, fantasies que també prodiguen en els altres arreus de gala del bestiar de tir, des de les colleres, que poden portar també cascavells o campanetes, fins a totes les corretges.

La cistelleria

Una altra artesania molt emparentada amb els treballs agrícoles, ramaders, pesquers i de recol·lecció és la cistelleria. La varietat de contenidors fets amb tot tipus de fibres vegetals és de tanta magnitud que se’ns fa difícil fer-ne una bona classificació. Goves, cistells, paneres, nanses per pescar, barrets i tota una munió d’objectes que omplien les cases rurals. Avui, tot i el canvi d’usos, persisteix una utilització de la cistelleria per guardar i transportar alguns productes. En els mercats setmanals es poden veure cistelles per a l’aviram, per als conills, per anar a collir bolets, cargoleres, cistells per a fruita, cistells per portar-hi ous, coves per a la roba bruta i un llarg etcètera.

A l’àrea de la cultura catalana, les principals fibres i fustes toves amb les quals es fan els objectes que genèricament consideren cistelleria són les pròpies de la vegetació mediterrània: les palles de blat, sègol i civada; els vímets, dels quals hi ha una gran varietat, els joncs, les canyes, les bogues, el blanquet, les palmes, els margallons i també les branques de castanyer, de bedoll, d’esbarzer, d’olivera i d’alguns arbres fruiters. Les tècniques d’execució s’adapten a les fibres mateixes. La cistelleria de palla es treballa amb la tècnica del teixit en espiral i consisteix a anar cargolant un manat de palla, més o menys gruixut, que s’entrelliga amb tiretes d’escorça, com per exemple de bedoll, d’esbarzer o de vímet. Al sud del País Valencià es fa servir cordill o tiretes d’espart. Els coves i cistells de palla es comencen pel fons i es fa el cul pla, col·locant i enrotllant el manat de palla en forma de tortell, ben cosit i travat, fins que té la mida suficient. Després es van fent voltes tot pujant el recipient. A més dels lligalls horitzontals per mantenir les palles ben juntes i sòlides quan es puja el cove, cal fer lligalls verticals, ben cosits amb el punxo, que permetin d’aixecar sòlidament la peça fins allí on es vol. Finalment, es fan les vores arrodonides, amb diverses passades de palla, i les nanses. D’aquesta manera es feien recipients que servien per guardar i contenir tot tipus de productes del camp. Amb la palla trenada i cosida es fan també barrets i gorres (com les famoses gorres de cop que protegeixen el cap dels infants que comencen a caminar). Les eines que fa servir el cisteller són bàsicament una navalla, un punxo, una maceta i, de vegades, un esberlador.

La cistelleria de branques, vímets i canya és la que es realitza amb la tècnica del teixit pla. Aquest teixit consisteix a revestir uns muntants verticals, més o menys espaiats i en nombre senar, a tall d’ordit, per mitjà de branques primes o vímets que es fan passar de l’un a l’altre muntant, per dins i per fora, com si fos la trama del teixit de teler. Amb aquest principi tècnic es poden fer cistells i paneres amb costelles. El primer que ha de fer el cisteller és preveure la mida de la peça, per escollir les primeres vares amb què farà les costelles, que són l’armadura de la peça. Si la peça es construeix tota sencera –de vegades, el fons o cul és postís o afegit–, les vares disposades en forma de creu faran de base i seran al llarg de tot el procés els muntants o pilars verticals del cos, del tancament de la boca i de les nanses. D’aquesta manera, tot el pes que ha de suportar el cabàs o cistell de transport es reparteix des del cul fins a les nanses.

El cul de creu de les peces més grans s’ha de fer immobilitzant la peça amb els peus i amb tota la força del pes de l’artesà. D’aquesta manera es mantenen obertes les costelles creuades per fixar-les en un entramat inicial circular. En peces més petites això es fa a mà.

Amb vímets prims, bullits i també pelats es fa una cistelleria fina de petites peces d’ús domèstic.

El treball artesà en l’entorn urbà

Actualment, el 80 % de la població activa de Catalunya està dedicada a activitats relacionades amb el món urbà (sectors secundari i terciari).

En el primer terç del segle XX, la població obrera industrial va créixer molt. Entre el 1877 i el 1900, el nombre de treballadors passà de 240 000 a 290 000. La majoria d’aquests obrers es concentraven a Barcelona i a les ciutats del voltant. Concretament a Barcelona, el 1920 hi havia 260 000 obrers. Les altres ciutats i viles de Catalunya, amb comptades excepcions, mantenien una població obrera relativament baixa i es mantenia una artesania activa. Aquesta tenia a les ciutats les característiques d’una artesania basada en un treball manual practicat en un taller a temps complet, com, per exemple, el dels fideuers, els basters, els enreixetadors, els joiers i els argenters, i d’una artesania que es practicava com una activitat semiartesanal, en una manufactura, i que normalment incloïa artesans que treballaven per a altri, com, per exemple, els ebenistes, els filadors, els sabaters, els vidriers o els fabricants de pisa. Tots plegats, de fet, eren artesans hereus d’antics gremis medievals, dels quals s’havien alliberat definitivament a la fi de l’Antic Règim (1837).

El model d’activitat artesanal a ciutat estava molt lligat a l’estructura de parentiu i en un moment donat (segles XVII-XVIII) va definir una arquitectura i un urbanisme peculiars. Ciutats com Montblanc o Olot i, així mateix, alguns barris de Barcelona o Girona, mantenen encara cases i carrers que recorden una activitat artesanal molt pròpia. Habitualment són cases d’un o dos pisos, en les quals la planta baixa i el pati posterior estaven destinats a la tasca artesanal i mercantil. De vegades, la cuina també era a la planta baixa. A dalt, al primer pis, hi havia el magatzem de matèries primeres i les habitacions dels membres de la família i els aprenents.

L’activitat manufacturera i de treball a mà també ha marcat de forma peculiar els usos de l’habitació familiar. Al Vallès, per exemple, on es desenvolupava molt treball a mà de filat i . teixit en l’àmbit domèstic, les entrades de les antigues cases pageses, dedicades abans a magatzem i a guardar eines agrícoles, es transformaren en taller artesà i foren el lloc on s’instal·laren els telers i les filoses manuals i mecàniques. De fet, gran part d’aquesta activitat auxiliar relacionada amb el tèxtil es va mantenir vigent fins als anys cinquanta del segle XX.

Actualment podem parlar de l’artesania desenvolupada a les ciutats com d’una activitat que podem inscriure en el sector econòmic anomenat de serveis: sabaters/ataconadors, tintorers, sargidores, modistes, retolistes, argenters, tipògrafs, dauradors, planxadores, brodadores, puntaires, mecànics, fusters, envernissadors, manyans, lampistes, col·locadors de parquet, pintors de parets, etc. Normalment, aquestes feines es desenvolupen en petits tallers que tenen botiga oberta al carrer. També hi ha altres feines artesanals que són feines auxiliars de feines en cadena, com, per exemple, pintar soldadets de plàstic, cosir botons o posar guarniments en vestits especials. I, és clar, també hi ha artesans que desenvolupen la seva tasca a casa i venen els seus treballs en fires especialitzades Qoiers, gravadors, etc.).

Tampoc no hem d’oblidar l’artesania que es desenvolupa com a activitat de lleure, que es pot incloure, de vegades, en l’àmbit del treball domèstic i, d’altres, en el del lleure creatiu. Ens referim a la quantitat de tallers i esplais que imparteixen classes d’activitats artesanals com la pintura sobre seda, cal·ligrafia japonesa, la ceràmica creativa, el teixit, etc.

D’aquest vast conjunt, no podem descriure’n ni una mínima part. Ni l’espai disponible ni la bibliografia existent no ens ho permeten. La tria que fem respon al fet de voler afirmar que el treball artesanal ha estat sempre i és actualment present en l’economia catalana.

L’argenteria

Els argenters han estat i són els artesans considerats l’aristocràcia del món dels oficis. La noblesa dels materials emprats i l’ús civil i religiós dels seus productes així ho verifiquen. L’utillatge dels argenters canvia a la darreria del segle XVIII, amb la introducció del torn, la premsa i el martinet mecànics, moguts amb les mans o els peus.

De totes maneres, és en el segle XIX que aquesta maquinària es fa més corrent, per tal com la realització d’objectes lleugers i de formes simples, com culleres, forquilles i d’altres peces domèstiques, s’incrementa empesa per la demanda d’una burgesia emergent. Aquest increment de la productivitat i del consum intervé en la tècnica i afavoreix el procediment del placat, que consisteix a recobrir una làmina de coure amb una altra d’or o argent més prima. Aquest procediment –i més tard el de la galvanoplastia, que permet daurar i argentar qualsevol superfície metàl·lica– va fer baixar els preus de les joies. El seu ús es va estendre per totes les classes socials. La bijuteria actual és una de les últimes conseqüències d’aquest fenomen començat en el segle XIX.

Els geganters

Un altre sector de l’artesania molt vistós i en plena expansió és el que està relacionat amb la construcció d’éssers fantàstics: bèsties, gegants i capgrossos. Històricament, podem dir que els gegants, capgrossos i altres entremesos apareixen en l’acompanyament de la processó de la festa de Corpus. J. Grau situa el primer gegant de cartró en la processó de beatificació de sant Ramon de Penyafort el 1601. Abans, probablement, els gegants eren homes amb xanques. Després, la creació d’aquests éssers va estendre’s arreu amb imaginació i art. De fet, podem dir que abans de la Guerra Civil espanyola hi havia una parella de gegants i diversos capgrossos en quasi totes les viles i pobles de Catalunya. La majoria foren destruïts durant la Guerra.

La vitalitat recent de la festa al carrer ha fet recuperar-los i crear-ne de nous. Molts d’aquests éssers fantàstics es feren en els tallers dels fusters. Habitualment, la seva estructura era de fusta massissa i conformava el que havia de ser el cos. També s’havia fet servir el guix amb tela de sac (concretament a Olot, on hi ha una tradició artesana de fer sants amb aquesta tècnica) i amb d’altres materials, com el maderon, invent del geganter Cilio Cardona, de Móra d’Ebre, consistent en una barreja de closca d’ametlla i un catalitzador. Actualment els geganters, com per exemple Josep Cardona, Nona, i Manuel Carreres (mort l’any 1997), fan servir el cartró i la fibra de vidre per a tota la figura. De gegants de fusta, en queden pocs (per exemple, els de l’Arboç). Els caps tenien, de vegades, un tractament més acurat; eren fets de fusta i de cartró emmotllat i fins i tot s’encarregaven a escultors reputats (per exemple, el gegant d’Olot del 1889 és obra de Miquel Blay). Finalment, els recobrien de robes vistoses, se’ls feien perruques i se’ls posaven uns atributs, de comandament en les figures masculines i de feminitat en els personatges femenins.