Els ordes mendicants, els més coneguts dels quals són els franciscans i els dominicans, van néixer a començament del segle XIII, impulsats per dues figures excepcionals, Francesc d’Assís i Domènec de Guzmàn. Els ordes respectius renovaven les aspiracions de pobresa i d’austeritat que eren presents en tants moviments de reforma i de regeneració de l’Església medieval i al mateix temps adoptaven una decidida vocació urbana que coincidia amb la puixança de les ciutats durant la baixa Edat Mitjana. Aquesta actitud, doncs, fou la causa principal de la seva gran influència en la societat, la cultura i les mentalitats de l’època.
Sel’s anomena mendicants perquè, a diferència dels ordes monàstics d’inspiració benedictina, que basaven l’economia de les comunitats en les rendes del camp i de les activitats agrícoles i ramaderes, els francicans i els dominics aspiraven a viure de les donacions i de la caritat pública, d’acord amb el seu ideal de màxima pobresa. Un ideal que no era imposat només a les persones sinó també a les cases, organitzades institucionalment d’una forma sensiblement diferent dels monestirs tradicionals: no tenien abats, per exemple, i la seva autonomia era relativament limitada.
Per tot això les cases dels mendicants s’acostumen a anomenar convents i fins i tot poden no ser considerades monestirs en un sentit estricte. Així ho considera, per exemple, el recent Catàleg dels monestirs catalans (1997), que no inclou les fundacions mendicants, ni tan sols el monestir de Pedralbes. Tanmateix, aquest no és un criteri unànime, ja que Els monestirs catalans d’Antoni Pladevall, que continua sent un clàssic de referència, pren en consideració aquests habitatges aclarint als lectors que no sempre són del tot rigorosos els criteris per excloure del camp del monaquisme alguns ordes o determinades formes de vida comunitària.
Fins aquí hem esmentat tan sols els dos principals ordes mendicants, els franciscans i els dominicans, que són els més destacats, però no pas els únics. Es parla a vegades d’una segona onada de mendicants en la qual s’inclouen, entre d’altres, els mercedaris i els carmelitans.
Aquests darrers, que en els seus començaments mantenien formes de vida eremítica, van reformar-se i foren reconeguts com a mendicants pel papa Innocenci IV l’any 1247.
Semblantment, l’orde de la Mercè, creada a Barcelona i que tanta importància té en la història de Catalunya, va néixer l’any 1218 amb un esperit més pròxim al dels ordes militars. L’any 1235 es va dotar de la regla augustiniana i finalment va esdevenir un orde clerical de caràcter mendicant l’any 1318.
En consonància amb la seva vocació urbana, els convents dels mendicants s’acostumaven a implantar als ravals i a la perifèria dels nuclis antics de les ciutats. Així, contribuïen notablement a la definició de les formes urbanes de la baixa Edat Mitjana i a la renovació del paisatge monumental. Els seus emplaçaments acostumaven a coincidir amb eixos d’expansió de les ciutats, primerament els ja definits i més endavant altres de nous.
Això és molt evident a la ciutat de Girona, on trobem els dominics i els mercedaris als extrems del nucli de la Vilanova. Al seu torn, els franciscans (tant els de la branca masculina, els framenors, com les monges de la branca femenina, les clarisses) es trobaven al sector del Mercadal, mentre que els carmelitans tenien el seu convent al cap de l’Areny.
A Barcelona, els convents dels ordes mendicants es localitzaven en diversos sectors perifèrics del nucli antic de la ciutat. Vora el mar hi havia els franciscans, que van fundar la seva casa en un indret on es creia que havia fet estada sant Francesc i que es trobava on actualment hi ha la plaça del Duc de Medinaceli. També es van establir a la vora del mar els mercedaris, al lloc on continua havent-hi l’església de la Mercè.
Al voltant del monestir de Sant Pere de les Puelles es va aglutinar un barri on es van establir el convent dels dominicans, Santa Caterina i també el monestir femení de Santa Maria de Jonqueres, pertanyent a l’orde militar de Santiago. L’església i el claustre d’aquest monestir van ser traslladats a l’Eixample (a l’actual parròquia de la Concepció).
Prop de Santa Maria del Mar es trobaven els convents de Santa Clara i de Sant Agustí, mentre que al sector del Raval, a la banda de ponent de la Rambla, que acabaria esdevenint en època moderna un dels grans nuclis de concentració d’edificis conventuals, destacaven en principi el convent del Carme i el de Sant Antoni.
A la vila de Montblanc, que és un dels exemples més ben conservats de l’organització d’un espai urbà en època gòtica a causa de l’estancament del creixement de la vila des de la fi de l’Edat Mitjana, també trobem la presència de convents a l’exterior del recinte emmurallat, concretament el dels franciscans i el dels mercedaris.
Així com des del punt de vista de l’organització institucional hi ha diferències bastant sensibles entre monestirs i convents, des del punt de vista de les estructures arquitectòniques la disposició dels convents mendicants no és gaire diferent del model monàstic pròpiament dit. Així, doncs, l’església acostuma a ser flanquejada per un claustre —en alguns casos existeix un segon i fins i tot un tercer claustre— al voltant del qual s’organitzen la resta de dependències: la sala capitular, el dormitori, el refetor, etc.
Una de les novetats més significatives en els convents mendicants és la importància que adquireixen les cel·les individuals, com es pot ben observar a Pedralbes, on aquestes cel·les han estat conservades fins avui i ara es poden visitar. Destaca especialment la de l’abadessa Francesca de Saportella per la decoració mural que hi va fer el pintor Ferrer Bassa.
Els recintes conventuals acostumaven a ser conjunts tancats i relativament aïllats de l’entorn, a la manera monàstica, però les esglésies eren accessibles des de l’exterior i esdevenien, així, un espai obert a la societat urbana.
Una de les constants de la història dels convents dels mendicants és precisament la seva interacció amb la societat urbana i particularment la burgesia, que s’hi sentia molt identificada i hi destinava nombroses i importants donacions, generalment molt superiors a les que els mateixos burgesos destinaven a les obres catedralícies, per exemple. A propòsit del convent dels franciscans de Puigcerdà, que pot servir d’exemple paradigmàtic, Jill R. Webster —que tan bé ha historiat la presència dels framenors a Catalunya— parla de l’existència d’una aliança implícita de tal manera que la prosperitat i la puixança d’aquell convent són paral·leles a les de la burgesia local, com també ho són el seu estancament i la seva crisi final.
Però no eren tan sols els burgesos. També la monarquia i la noblesa es van relacionar amb els mendicants, que per exemple formaven part de l’entorn habitual de reis com Jaume I, Pere el Catòlic o Jaume II i que van arribar a exercir una gran influència tant en l’ordre cultural com en el polític. N’hi ha prou d’esmentar uns pocs noms: Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Ramon de Penyafort, Vicenç Ferrer...
Alguns membres de la família reial van fer-se franciscans (sobresurt santa Isabel) i els convents franciscans de Barcelona i de Lleida, així com el monestir de Pedralbes, van contenir sepultures reials. . D’altres convents responien a la iniciativa de la noblesa, com els convents dominicans de Balaguer i de Castelló d’Empúries, especialment afavorits pels comtes d’Urgell i d’Empúries, respectivament.
Als framenors de Barcelona, el mecenatge de les grans famílies era visible a les claus de volta de la nau, on eren representats els seus escuts: el dels Marquet era visible a la del presbiteri, i seguien els de les famílies Montcada, Cervelló, Rajoles, Escala, Espuny i Civiller o probablement Fiveller. A la clau del vuitè tram hi havia l’escut de la ciutat de Barcelona, el consell municipal de la qual es va reunir habitualment fins que no va tenir casa pròpia (la Casa de la Ciutat) a l’altre gran convent mendicant barceloní, el de Santa Caterina, dels dominics.
D’altres convents van ser lloc de reunió de les corts catalanes.
Cal no oblidar, així mateix, la pertinença d’alguns bisbes als ordes mendicants, com Berenguer de Castellbisbal, dominicà, que essent bisbe de Girona va facilitar l’assentament dels frares del seu orde a la ciutat i que abans ja ho havia fet a Barcelona. O Ferrer d’Abella, el bisbe de Barcelona que va organitzar el trasllat de les relíquies de santa Eulàlia a la nova cripta de la catedral, que també pertanyia a l’orde de Sant Domènec.
Per tot això un argument que es repeteix constantment en les cròniques de molts convents mendicants és el de de la col·laboració de «tota» la ciutat en la seva construcció.
La incidència dels convents mendicants en la monumentalització de les ciutats del nostre país és molt remarcable i particularment a la Catalunya Vella, on precedeix i probablement estimula la reconstrucció gòtica de les catedrals i de les esglésies parroquials. Tanmateix, la principal aportació dels franciscans i els dominics a l’arquitectura catalana és sens dubte la introducció i la fixació d’un tipus d’església que és alhora el primer tipus d’església plenament gòtic que es dóna a Catalunya i el model que arrelarà més profundament i que assolirà la més amplia difusió al nostre país, fins i tot més enllà del gòtic.
Mentre que els monestirs cistercencs o les catedrals de Lleida i Tarragona havien comportat només la introducció de novetats gòtiques parcials, sobre una base romànica, en els temples dels mendicants trobem per primera vegada a Catalunya un tipus d’església íntegrament gòtic, que consisteix en edificis d’una sola nau rematada per una capçalera poligonal i flanquejada per nombroses capelles laterals situades entre els contraforts.
La perfecció d’aquest tipus s’assoleix quan les naus de les esglésies són cobertes amb voltes de creueria.
Segons les conclusions a què arriba Anna Maria Giné en els seus estudis sobre l’arquitectura franciscana a Catalunya, conclusions que tal com la mateixa autora indica es poden fer extensives almenys als dominicans, les primeres construccions de l’orde, abans del 1245, responien a una tipologia bastant simple de nau única amb capçalera rectangular i coberta de fusta suportada per arcs diafragma. L’any 1225 consta documentalment la construcció d’uns arcs a l’església del convent franciscà de Vic.
A partir del 1245, data que coincideix aproximadament amb el començament de la construcció de les grans esglésies franciscanes i dominicanes, a Barcelona s’introdueix el nou tipus d’església plenament gòtic.
Allò que no és tan clar és si la generalització de l’ús de la volta de creueria per cobrir les naus de les esglésies també es produeix a partir d’aquest mateix moment o bé unes dècades després. Dit d’una altra manera: si Sant Francesc i Santa Caterina de Barcelona ja eren cobertes amb volta de creueria des del començament o bé si inicialment tenien un sostre de fusta suportat per arcs diafragma que només posteriorment va ser substituït per voltes de creueria.
Se sap que a Sant Francesc de Palma de Mallorca va ser així i també hi ha indicis que en altres esglésies mendicants es va produir la substitució d’una primera coberta feta d’arcs diafragma per la definitiva, de volta de creueria.
En tot cas (independentment del sistema de cobertes adoptat) amb Santa Caterina i Sant Francesc de Barcelona s’introdueix a Catalunya un tipus d’església plenament gòtic que té una gran repercussió en l’arquitectura gòtica catalana. Repetim les característiques que el defineixen: una sola nau rematada per una capçalera poligonal i flanquejada per nombroses capelles laterals situades entre els contraforts.
Quan s’estudia l’arquitectura mendicant, és inevitable trobar-se amb dos grans tòpics que la historiografia arrossega des d’antic. En primer lloc, la confrontació entre l’ideal de pobresa dels ordes i la realitat material dels seus edificis, del tot contradictòria amb aquell ideal. En segon lloc, la discussió sobre l’existència o la inexistència d’un estil arquitectònic mendicant, paral·lela a la que es planteja quan es tracta de l’arquitectura cistercenca.
Certament no existeix una arquitectura mendicant pròpiament dita, com no n’existeix una de cistercenca. Aquests ordes religiosos s’adaptaven a les solucions i a les tradicions constructives dels llocs on s’implantaven —l’adopció dels arcs diafragma a les seves cases catalanes és el millor argument del seu entroncament amb la tradició arquitectònica del país— i les seves arquitectures són al cap i a la fi un exponent més de la diversitat i de la complexiitat de l’arquitectura gòtica.
Allò que caracteritza l’arquitectura dels mendicants (de tots els ordes, ja que entre les arquitectures respectives no hi ha diferències acusades sinó, al contrari, una certa semblança) no és, doncs, un estil propi sinó unes constants derivades de l’adaptació de les solucions constructives gòtiques a les necessitats funcionals i simbòliques dels edificis d’aquests ordes. Les més rellevants d’aquestes constants són: l’amplitud dels espais interiors de les esglésies, que es relaciona amb la voluntat de poder-hi acollir molta gent per a les predicacions i altres funcions religioses. La mateixa sensació d’amplitud es fa extensiva als claustres, que sovint també són de grans dimensions. Pensem per exemple en el de Pedralbes o en el de Sant Francesc de Mallorca. El protagonisme de les capelles laterals, que ja no es troben concentrades únicament a les capçaleres de les esglésies, sinó que es distribueixen tot al voltant de la nau, de manera que es configura un nou concepte d’espai interior, en què la idea de nau longitudinal és desplaçada per la dialèctica entre la nau com a sala o aula comunitària i la capella com a espai semiprivat, reservat a gremis, corporacions o famílies. La preferència per la decoració mural en detriment de la plasticitat dels murs, la qual cosa comporta una arquitectura en què els plans i les superfícies llises són protagonistes. A Itàlia, aquesta característica afavoreix un extraordinari desplegament de la pintura mural que no arriba a donar-se a Catalunya tot i la dedicació inicial de Ferrer Bassa.
En llocs on el model catedralici s’havia introduït abans, l’arquitectura dels mendicants es valora com una variant secundària de l’arquitectura gòtica. Tanmateix a Catalunya aquestes constants dels convents mendicants que s’acaben de comentar, com també la seva ferma contribució a la monumentalització de les ciutats o principalment la definició del tipus d’església de nau única amb capçalera poligonal i capelles laterals, tenen un caràcter primari per la seva importantíssima repercussió en la configuració de l’arquitectura gòtica catalana, atès que tot això es produeix abans de la construcció de les primeres catedrals gòtiques.
El cicle constructiu dels convents mendicants s’esgota pràcticament arran de la pesta i les crisis de mitjan segle XIV. A partir d’aquell moment disminueixen considerablement el nombre de noves fundacions i també les aportacions econòmiques als convents ja existents, perquè la crisi afectava els sectors socials que les feien. Des d’aleshores, el protagonisme de l’arquitectura mendicant passa a segon terme.
Un problema que la historiografia no ha resolt satisfactòriament és el dels antecedents de l’arquitectura dels ordes mendicants a Catalunya, o sigui si es tracta d’una arquitectura purament importada (de Tolosa de Llenguadoc, presumiblement) o si els factors locals hi tenen alguna incidència.
La presència en l’arquitectura mendicant catalana d’elements i de trets definidors que també eren propis de l’arquitectura cistercenca catalana (els arcs diafragma, per exemple) demostren el paper actiu i la continuïtat de la tradició arquitectònica local en la configuració de l’arquitectura mendicant catalana, tot i que la teoria de l’autogènesi que temps enrere va defensar Pierre Lavedan ja no resulta viable, avui dia.
Pel seu caràcter eminentment urbà, l’arquitectura conventual ha patit amb més intensitat que d’altres formes d’arquitectura religiosa les conseqüències de turbulències i de destruccions, de manera que actualment són pocs —o relativament pocs— els grans testimonis que romanen íntegres. Per això tindrem en compte tant els exemples subsistents com els que han desaparegut, alguns dels quals es poden considerar (malgrat la seva absència) entre els principals exponents de l’arquitectura gòtica catalana.
Franciscans
L’ordre dels franciscans, fundat per Francesc d’Assís l’any 1208, es va introduir a partir del 1217 a Catalunya, on els seus monjos van ser coneguts com a framenors o menorets. Els convents de Lleida i de Barcelona són, juntament amb el de Vic, les fundacions més antigues. Lleida i Barcelona eren, a més, caps de sengles custòdies o divisions administratives de l’orde.
Durant el segle XIII l’expansió franciscana va ser molt ràpida, amb la implantació de convents a nombroses ciutats i viles com Girona (1232), Cervera (1235-45), Montblanc (1238), Vilafranca del Penedès (1242), Tarragona (1242), Perpinyà (1241), Castelló d’Empúries (1246), Tortosa (1267) o Vilafranca del Conflent (1279).
Al País Valencià destaquen els convents de Morella (1272) i de València (1238), i a les Illes el de Sant Francesc de Palma de Mallorca, que precisament és l’únic dels grans convents franciscans que s’ha conservat relativament íntegre.
A més, a Mallorca és possible resseguir les etapes del procés d’assentament dels franciscans i el progrés de la seva arquitectura.
Els framenors van arribar a l’illa amb els conqueridors i ja van ser beneficiaris del «repartiment», amb la cessió d’un hort extramurs de Palma. El 1232 s’hi posava la primera pedra de l’església, però aquest primer assentament només devia tenir caràcter exploratori —establir els ponts necessaris per consolidar la presència de l’orde a l’illa— ja que el 1238 es van moure a un altre lloc, ara situat a l’interior de la ciutat. Allí van construir-hi una nova església, que va ser consagrada el 1244.
És l’actual església de Santa Margalida, que té la nau de sis trams amb coberta de fusta a dos vessants, suportada per arcs diafragma i que per tant s’ha d’interpretar com un testimoni fidel del que devien ser les primeres construccions de l’orde. Desconeixem però com era la capçalera d’aquesta església, si en tenia, ja que l’actual és posterior a la resta de la nau i data del segle XIV.
Aleshores els framenors de Mallorca ja s’havien tornat a traslladar: des del 1279 eren establerts al que esdevindria el seu assentament definitiu, el lloc on es troba actualment el convent de Sant Francesc, que els va ser cedit pel rei Jaume de Mallorca. L’església va ser-hi oberta al culte l’any 1317 i el 1349 devia ser pràcticament acabada. És un edifici de nau única (originalment de 9 trams) amb capelles laterals entre els contraforts. La capçalera era poligonal, de set costats, i originalment constava de dos ordres de finestrals, com a Santa Caterina de Barcelona, tot i que posteriorment s’hi van afegir capelles radials.
La primera coberta de l’església era de fusta, suportada per arcs diafragma, però durant el tercer quart del segle Xrv s’hi van construir les voltes de creueria que es veuen actualment, la qual cosa va comportar una nova consagració del temple, el 1384, i canvis en l’estructura de les seves parts altes.
Al costat de l’església es troba el gran claustre, que respon al mateix desig d’amplitud que caracteritza les esglésies mendicants i que conté una gran abundància de capelletes funeràries i làpides sepulcrals, que posen de manifest les vinculacions de la noblesa i de la burgesia amb els convents dels mendicants.
Altres convents franciscans que permeten estudiar relativament bé la seva arquitectura gòtica són els de Montblanc, Vilafranca del Penedès i Morella.
Com era acostumat, Sant Francesc de Montblanc es trobava als afores del nucli emmurallat de la vila. Devers el 1250 ja s’hi havia iniciat l’edificació d’una primera església, probablement del tipus més senzill: una sala rectangular, sense absis ni capelles laterals, coberta amb arcs diafragma. Però aquesta no és l’església que es pot veure actualment, que correspon a una segona campanya de construccions, entre les últimes dècades del segle XIII i les primeres del XIV. Es tracta d’una església de nau única, amb coberta de fusta suportada per arcs diafragma, mentre que la capçalera i les capelles laterals es tanquen amb volta de creueria.
Més o menys coetània és l’església del convent de Vilafranca del Penedès, íntegrament coberta amb voltes de creueria (posteriors?) i que crida l’atenció sobretot per la forma de la seva capçalera, que no adopta l’usual estructura poligonal sinó una planta quadrada (com la del convent de Puigcerdà) que porta a relacionar-la amb l’arquitectura cistercenca, tal com han assenyalat encertadament Núria de Dalmases i A. José i Pitarch.
Les cròniques ressalten (com d’altra banda és ben habitual) que el convent franciscà de Morella es va fer amb el suport del Consell Municipal i de la burgesia urbana, la qual va concentrar el seu mecenatge a les capelles. El claustre, que data de la fi del segle XIII, n’és l’element més conegut, amb el ritme insistent de les seves arcades nues de tot ornament escultòric, que tradueix l’esperit de pobresa de l’orde.
L’església és obra del segle XIV i no va ser consagrada fins l’any 1390; la coberta de les naus és d’arcs diafragma, confrontats a les voltes de creueria de la capçalera.
No es pot, doncs, deixar de fer referència al desaparegut convent de Sant Francesc de Barcelona, ja que la seva església era, juntament amb la dominicana de Santa Caterina, un dels prototips de l’arquitectura gòtica catalana.
Els franciscans es van establir a Barcelona devers el 1219-20, però la construcció del convent pròpiament dit no comença fins uns anys més tard. Entre el 1236 i el 1240 hi ha donacions per a l’obra dels framenors, i se suposa que en aquest moment es va construir una primera església «provisional», que responia a la tipologia senzilla dels primers assentaments: nau amb coberta de fusta suportada per arcs diafragma.
La construcció de la gran església gòtica va començar el 1247 i va ser consagrada cinquanta anys després per sant Lluís de Tolosa, l’any 1297, quan molt probablement ja era acabada.
Per les descripcions i els testimonis que ens han arribat sabem que la seva estructura era la que a partir d’aleshores esdevindria típica: nau única de set trams, sense creuer, amb capelles laterals entre els contraforts i tancada per un absis poligonal de set costats.
Un altre convent franciscà desaparegut, el de Puigcerdà, era també dels mes grans de Catalunya, tal com ja assenyalava un cronista de començament del segle XVII: «El templo de este monasterio es grandísimo y altísimo, con arcos de inmensa grandeza. . . Cierto que si todo eso es verdad excedía a todos los de Cataluña en grandeza. . .»
Aquesta grandesa era patent al claustre, un quadrat de 40 m de costat aproximadament, mentre que l’església (iniciada el 1333 i molt avançada deu anys després) era de nau única amb capelles laterals entre els contraforts i coberta d’arcs diafragma. Les excavacions arqueològiques han confirmat que tenia la capçalera rectangular, probablement per respectar la forma de l’església que, amb caràcter provisional, devia haver-la precedit.
La branca femenina dels franciscans és l’orde de Santa Clara, les clarisses, que ja trobem establertes a Tortosa i a Barcelona l’any 1233. Dintre del segle XIII i durant la primera meitat del XIV van registrar una expansió molt considerable i van tenir cases a Lleida, Reus, Balaguer, Tarragona, Castelló d’Empúries, Elna, Montblanc, Vilafranca del Penedès, etc. La més coneguda i la més important de totes les seves cases és el monestir de Santa Maria de Pedralbes, ara dins del terme de Barcelona però originalment bastit en un lloc allunyat de la ciutat.
Pedralbes té caràcter de fundació reial, impulsada per la reina Elisenda de Montcada i favorablement acollida pel rei Jaume II. La fundació data de l’any 1326 i l’any següent ja n’era consagrada l’església, tot i que l’acabament de la construcció se situa cap a mitjan segle. El mateix any 1327 Elisenda de Montcada s’hi va retirar en quedar vídua i hi va residir fins a la seva mort, el 1364.
L’església, d’autor desconegut, és un edifici de nau única amb capçalera heptagonal que, a grans trets, podria considerar-se un reflex bastant directe de l’església dels framenors de Barcelona. La nau però, està dividida en dues meitats clarament diferenciades: la part de la capçalera, amb capelles baixes entre els contraforts; i la part dels peus, ocupada pel cor i adaptada al desnivell del terreny. La porta lateral d’accés és situada justament al punt intermedi i la flanqueja el campanar, de planta octogonal.
El gran claustre de Pedralbes es va construir en diverses etapes entre els segles XIV i XV. Al seu voltant s’ordenen les dependències monàstiques, com ara el dormitori i la cambra major del palau de la reina Elisenda (ara ocupades per la col·lecció Thyssen), el refetor o la magnífica sala capitular, una obra de l’arquitecte Guillem Abiell realitzada entre els anys 1418 i 1420.
Dominicans
L’orde dels frares predicadors o dominicans es va introduir a Catalunya l’any 1219, només tres anys després de ser fundat a Tolosa de Llenguadoc. Els primers convents catalans dels monjos de Sant Domènec van ser els de Barcelona, Lleida, Perpinyà i Girona. Les fundacions de Mallorca (1229) i València (1239) són també de les més antigues i són immediatament posteriors a les conquestes de Jaume I. Van seguir-les, encara dintre del segle XIII, les fundacions de Tarragona (1253), la Seu d’Urgell (1266), Cotlliure (1290), Puigcerdà (1291) i Xàtiva (1291).
De totes elles, la del desaparegut convent de Santa Caterina de Barcelona és la que té més importància per a la història de l’arquitectura gòtica, perquè podria ser la primera església plenament gòtica que es va construir al nostre país, juntament amb la dels framenors de Barcelona amb la qual, tal com s’ha anat veient, s’acostuma a aparellar.
Ambdues van exercir una influència fortíssima i van esdevenir els prototips d’un importantíssim grup d’esglésies catalanes que en reprodueixen insistentment la forma: nau única de set trams amb capelles laterals entre els contraforts i capçalera heptagonal.
Els dominicans es van establir a Barcelona l’any 1219 i van tenir el primer convent a la vora del call’jueu, sens dubte amb caràcter d’assentament provisional. El definitiu l’obtingueren l’any 1223 i uns vint anys després, devers el 1243, hi començaven a aixecar la gran església que es va fer en part amb els diners, cedits pel rei, d’un impost sobre les mercaderies que entraven a Barcelona. Cap al 1262 el temple ja tenia l’arrencada de la coberta, que es va anar tancant a bon ritme fins que el 1275 ja només restaven inacabats l’últim tram i la rosassa de la façana, enllestits tot seguit. No és clar si aquesta coberta era la de volta de creueria que va existir fins a l’enderroc de Santa Caterina, com s’ha cregut tradicionalment, o bé si era una primera coberta de fusta suportada per arcs diafragma que hauria estat substituïda en un moment indeterminat.
A més de l’església, un altre element molt destacat del recinte conventual era el claustre. Annexa al claustre hi havia la sala capitular i també s’alçava a la seva vora el campanar, amb un acabat apuntat, un altre dels elements que configuraven la imatge arquetípica del convent de Santa Caterina tal com la reflecteixen habitualment dibuixants i cronistes. És gràcies a ells —i a l’interès d’alguns acadèmics com Casademunt o Rigalt, que van documentar gràficament l’arquitectura de Santa Caterina abans de l’enderroc, el 1837— que podem fer-nos una idea remota de l’arquitectura del conjunt. Al mateix temps que Santa Caterina —i molts d’altres convents— també es va enderrocar el de Sant Domènec de Ciutat de Mallorca, que es trobava en un espai de l’antiga Almudaina islàmica cedit als dominicans per Jaume I immediatament després de la conquesta.
La construcció de la gran església va començar el 1295 i es donà per acabada el 1359. En la seva construcció va intervenir l’arquitecte Jaume Fabre Quntament amb Maimó Peris) abans de passar a Barcelona, l’any 1317, per fer-se càrrec de les obres de la catedral.
Les descripcions que en tenim —entre les quals se cita habitualment la de Jovellanos— confirmen que responia a la mateixa tipologia de Santa Caterina i Sant Francesc de Barcelona.
Un altre convent dominicà pràcticament desaparegut (de l’obra gòtica només resta la sala capitular) però que mereix ser esmentat és el de Perpinyà. Els dominicans s’hi havien establert l’any 1245 i, com era habitual en les fundacions mendicants, van construir una primera església amb caràcter provisional: una sala rectangular coberta amb sostre de fusta. A la fi del segle XIII va començar el procés d’expansió i de monumentalització del convent, amb la construcció d’una nova capçalera per a l’església. La seva estructura s’apartava dels models arquetípics, amb voluntat de ressaltar-ne la grandiositat, ja que l’absis central (poligonal, de 7 costats) era flanquejat per sengles capelles laterals que s’obrien a un transsepte. Aquesta és una solució excepcional que tanmateix no va trobar continuïtat a la nau, molt menys ambiciosa, convencional, Quan va arribar l’hora d’aixecar-la, la crisi ja dominava l’ambient.
D’entre els convents dominicans que es poden considerar conservats (bé que cap d’ells íntegrament) sobresurt especialment el de Girona, que es considera un dels millors testimonis existents de l’estructura i de l’organització dels convents de l’orde i que actualment torna a poder-se apreciar, després dels treballs de restauració que s’hi han dut a terme i de la seva adaptació com a recinte universitari.
L’assentament dels dominics a Girona, en un indret situat a la part alta de la ciutat, prop de la torre Gironella, va ser possible gràcies a la intervenció del bisbe Berenguer de Castellbisbal, que pertanyia a l’orde.
El convent es va construir durant la segona meitat del segle XIII amb les aportacions de membres de la noblesa i de Testament eclesiàstic, segons el que testimonien les inscripcions funeràries. A Fra Pere d’Ordis es devia una gran part de l’església així com l’escala d’accés, mentre que Giralt d’Hostalric, mort el 1276, havia fet una contribució important per a l’obra del claustre. La sala capitular havia estat patrocinada per Beatriu de Torruella, morta el 1292.
L’església és un edifici d’una sola nau amb la capçalera poligonal i capelles laterals entre els contraforts. És coberta amb voltes de creueria, tot i que l’encaix d’aquestes fa pensar que inicialment devia haver-ho estat amb arcs diafragma.
Per la seva espaiositat, aquesta església ha estat considerada el precedent més directe de la nau única de la seu de Girona.
Tocant l’església es troba un magnífic claustre, la galeria inferior del qual (amb arcuacions trilobulades) va patrocinar Giralt d’Hostalric, mentre que el pis superior pertany ja al segle XVII.
Els dominicans de Girona van tenir una participació decisiva en la fundació del convent de Castelló d’Empúries, l’any 1317, amb el suport dels comtes d’Empúries i de la Universitat de Castelló. D’aquest convent, situat fora muralla, en sabem molt poca cosa perquè al segle XVII els frares es van traslladar i no n’han quedat rastres.
Com els comtes d’Empúries, els d’Urgell van afavorir la introducció dels dominicans als seus dominis: el convent de Balaguer va ser creat a partir d’una disposició testamentària d’Ermengol X (1314), tot i que la construcció no va començar fins uns anys més tard, cap al 1323, i que a partir d’aquell moment va anar-se fent amb parsimònia durant tot el segle XIV.
L’església és d’una sola nau amb coberta de fusta sobre arcs diafragma, mentre que la capçalera i les capelles laterals són cobertes amb volta de creueria.
Amb tot, l’element més característic d’aquest convent és el claustre, que es data entre el 1333 i el 1350 i que sovint ha estat comparat amb el de Sant Francesc de Palma de Mallorca per la similitud dels perfils de les arcades.
El convent de Sant Domènec de Puigcerdà es va fundar l’any 1291 amb el suport decidit del rei Jaume de Mallorca —que va cedir el terreny i va donar rendes per a l’obra de l’església— i també amb el suport del bisbe d’Urgell, que pertanyia a l’orde. El patrocini de la noblesa i de la burgesia va afluir a continuació, com és ben patent a la portada de l’església —l’element més important que en subsisteix—, on s’insinuen arcosolis funeraris amb escuts que no han pogut ser identificats satisfactòriament.
La construcció de l’església (la nau de la qual era coberta amb sostre de fusta suportat per arcs diafragma) ja era molt avançada a començament del segle XIV, com també la sala capitular i el dormitori dels frares.
Del convent dels dominics de Cotlliure, contemporani del de Puigcerdà, resten alguns elements dispersos, sobretot del claustre, que criden sobretot l’atenció per la persistència en un context gòtic —a començament del segle XIV— d’elements d’innegable tradició romànica, com el típic motiu de la sirena de doble cua. Així, doncs, un cas paral·lel al dels claustres de Ripoll o Elna, i també al dels carmelites de Perpinyà.
Un exponent tardà, però magnífic, de l’arquitectura dominicana es troba a les parts que han sobreviscut del convent de València, principalment el claustre —amb traceries calades-, la sala capitular del segle XIV —que sembla el precedent de les llotges de Palma i de València— o la capella dita de Sant Vicenç Ferrer, de mitjan segle XV, coberta amb voltes d’arestes, sense nervis.
Carmelitans i mercedaris
El més antic dels convents carmelitans en terres catalanes era el de Perpinyà, fundat l’any 1265. Van seguir-lo els de Lleida (1278), València (1281), Barcelona (1292), Perelada (1293), Girona (1295), Manresa (1308), Valls (1320), etc.
Tot i l’antiguitat del convent perpinyanès, allò que es conserva de la seva església (molt afectada per diverses destruccions) no pertany al moment fundacional sinó a fases més avançades. La construcció de la nau, de les voltes de creueria que la cobrien i de les capelles laterals entre contraforts es data devers el 1320-50. En canvi la capçalera, que presenta una estructura molt original, amb cripta i capelles radials, podria ser el resultat d’una intervenció del segle XV.
El claustre d’aquest convent va ser venut el 1830, desmuntat i traslladat pedra a pedra al castell de Villemartin, al departament de l’Aude, on es troba actualment. Tot i la seva estructura inequívocament gòtica, la seva decoració escultòrica presenta motius directament heretats de la tradició romànica, tal com també s’ha comentat a propòsit del claustre dominicà de Cotlliure.
L’exponent més ben conservat de l’arquitectura carmelitana és el convent de Perelada, un exponent tardà ja que els carmelitans no es van instal·lar en aquest convent fins a mitjan segle XIV.
L’església, construïda, doncs, a la segona meitat del segle XIV, és un edifici d’una sola nau, coberta amb sostre de fusta suportat per arcs diafragma, mentre que la capçalera poligonal i les capelles laterals són cobertes amb volta de creueria.
El claustre adjacent respon al tipus d’obra realitzada en sèrie pels picapedrers gironins i que també es troba a Sant Joan de les Abadesses o a Santa Anna de Barcelona.
El convent del Carme de Barcelona va ser enderrocat els anys 1874-75 després d’haver patit les conseqüències de les lleis de desamortització i d’haver servit un temps com a seu provisional de la Universitat de Barcelona. Es trobava, naturalment, al carrer del Carme i confrontava amb l’Hospital.
L’obra de l’església, començada a edificar a la fi del segle XIII, es va prolongar fins ben entrat el tres-cents. La seva estructura seguia fidelment el tipus mendicant: capçalera poligonal i capelles laterals entre els contraforts de la nau única, que sembla que en un primer moment havia estat coberta amb arcs diafragma, que posteriorment van ser substituïts per voltes de creueria.
Un altre gran convent carmelita la desaparició del qual hem de lamentar és el de Manresa.
L’arribada dels carmelites a Manresa va ser facilitada pel Consell Municipal entre el 1307 i el 1308; la construcció del convent i de l’església devia començar seguidament, tot i que no se’n sap la data exacta. El 1322 va ser confiada la direcció de les obres a Berenguer de Montagut, gairebé al mateix temps que aquest mateix arquitecte assumia l’obra de la Seu manresana. Cap a mitjan segle XIV, la construcció de les naus havia avançat considerablement, de manera que el 1357 es preveia la construcció del cor. Finalment, la realització del portal major de l’església és documentada l’any 1394.
L’orde de la Mercè va ser fundat l’any 1218 per Pere Nolasc amb el suport del rei Jaume I, del bisbe Berenguer de Palou i molt probablement també de Ramon de Penyafort. El seu propòsit era afavorir la redempció dels captius, principalment dels sarraïns; l’estil de vida que adoptà inicialment estava més a prop dels ordes militars. Tanmateix, els mercedaris van evolucionar fins a acabar esdevenint un orde de caràcter mendicant, a començament del segle XIV. Aleshores, la majoria de les principals cases mercedàries ja havien estat fundades i construïdes, per la qual cosa la seva estructura arquitectònica no s’ajustava estrictament al model conventual.
Això podria servir per explicar la poca rellevància que assoleix l’arquitectura mercedària d’època gòtica si es posa en relació amb la dels altres ordes mendicants, com també per entendre la causa de les contínues reformes que es feren a la majoria de convents.
A Barcelona, l’any 1249, els mercedaris van rebre l’autorització del bisbe de la diòcesi per construir una església annexa a l’Hospital de Santa Eulàlia, del qual tenien cura. El seu emplaçament era el mateix que el de l’actual església de la Mercè.
Aquella primera església va anar creixent i articulant-se amb altres dependències conventuals. Així, hi ha documentades diverses ampliacions i reformes durant el segle XIV, en el context de les quals se situa la construcció d’un altar de fusta encomanat l’any 1361 a Bernat Roca, mestre d’obres de la catedral, i la realització de la imatge gòtica de la Mare de Déu de la Mercè, atribuïda a Pere Moragues.
A Santa Coloma de Queralt, els mercedaris s’hi van establir l’any 1307 i no ho van fer en un edifici de nova planta sinó en una església i un santuari ja existents: Santa Maria de Bell-lloc. Semblantment, l’església de la Mercè de Montblanc havia estat construïda cap al 1246 i dedicada a la Mare de Déu del Miracle, i els mercedaris no hi van entrar fins al 1288.
De les estructures gòtiques del convent de la Mercè de Girona resta una sala amb coberta d’arcs diafragma integrada en l’obra dels segles XVII i XVIII que actualment serveix com a centre cultural.