Els naips són, sense cap mena de dubte, una de les manifestacions més rellevants de la nostra imatgeria popular tant per la seva longevitat i la seva difusió com pel seu ús generalitzat. La seva vida comença abans de l’aparició dels sistemes d’estampació i s’allarga fins a l’era dels ordinadors; al llarg del temps s’ha servit de tots els sistemes de reproducció gràfica. D’altra banda, la seva iconografia, tot i diversificar-se, quasi no ha canviat en els més de sis segles d’història i s’ha mantingut fidel als models del passat, en respecte al desig del gran públic que, poc amant dels canvis, cercava i continua cercant unes imatges que ha anat veient de generació en generació. Avui, els naips, continuen sent un element de consum massiu de tots els estaments socials, fet que en el passat motivà que estiguessin subjectes a un control governamental, mitjançant la concessió de permisos o llicències i amb decrets que prohibien el joc, ateses les freqüents disputes que se’n derivaven. La seva funció, evidentment, també ha restat invariable, pel que fa tant al seu paper lúdic com a l’endevinatori (el tarot), bé que han canviat els jocs, de vida i difusió molt més elàstiques.
Els naips són una excel·lent mostra de l’evolucíó d’una branca del nostre art, així com de les tècniques de reproducció gràfica que s’han succeït en el temps. Els primers jocs de naips, tant els documentats com els conservats, eren pintats a mà per experts miniaturistes sobre suports que podien anar des del paper, el pergamí o la vitel·la, fins a làmines fines d’ivori. Durant el darrer quart del segle XIV i al llarg del XV es produïen naips de gran refinament, propis dels ambients cortesans i creats pels artistes del moment. Fou, però, a partir del segon quart del segle XV, poc abans de la introducció de la impremta, que es creen les primeres mostres estampades; d’aquesta manera, els naips romangueren estretament lligats als orígens de la reproducció gràfica. Serà, precisament, amb l’estampació de matrius xilogràfiques primer i de làmines calcogràfiques després, que es produí la industrialització dels naips, que aconseguí, així, la seva difusió més àmplia. Aquest procés de fabricació es mantingué sense canvis importants fins al segle XIX, en què canvià i s’expandí extraordinàriament gràcies a la lliure fabricació de naips i a l’aparició de noves tècniques de reproducció gràfica, tals com la litografia, la cromolitografia i finalment amb els processos de reproducció fotomecànics.
La intenció d’aquestes pàgines no és allargar el debat sobre si Catalunya fou o no el bressol de la indústria dels naips a l’Europa occidental. Els indicis són engrescadors tocant a això, com fan creure les dades etimològiques i l’antigor de les primeres referències documentals. Tanmateix, el cert és que, amb pocs anys de diferència, els naips provinents de l’Extrem Orient passant per Pèrsia, ocuparen bona part d’Europa occidental durant la segona meitat del segle XIV. Fou, però, al llarg del segle XV, coincidint amb les primeres mostres conservades, quan més sovintejaren les referències als naips en inventaris, comandes, contractes i decrets o ordenances prohibint el joc. A casa nostra hi ha documentats un bon nombre de dinasties de fabricants de naips, entre les quals caldria destacar la dels Borges; fins avui, Roderic de Borges és el primer naiper documentat en terres catalanes, el 1380 a la vila de Perpinyà amb el doble títol de pintor i naiper; i, entrat el segle XV, tot indica que els seus descendents continuaren l’ofici a la ciutat de Barcelona. Més tard destacarien, per la seva producció i per la longevitat de l’empresa familiar, la nissaga dels Rotxotxo, que estamparen jocs de naips des del XVII fins al XIX; o les també barcelonines dels Macià o dels Comas. La darrera continua fabricant naips des del 1797. Altres centres productors catalans, no tan importants quant a producció i nombre de naiperies, foren les poblacions de Mataró, Igualada i Olot.
A Catalunya, la tipologia de naips més difosa fou l’anomenada baralla espanyola, d’on col·leccionistes i estudiosos de la matèria han destriat un model o estil català, que es caracteritza perquè es manté més fidel als dissenys més antics. Tanmateix, ja al segle XVIII hi ha jocs de naips que adopten noves iconografies i s’adapten a la societat canviant. Un dels exemples més rellevants a casa nostra és el de la «baralla constitucional» o molts d’altres que adopten temàtiques polítiques, satíriques, educatives, eròtiques, etc. , i que esdevenen un clar reflex de la societat al llarg del temps. Els naips són possiblement la manifestació de la imatgeria popular que més ha transcendit fora de límits geogràfics i cronològics. Són una extraordinària mostra de pervivència de la imatgeria, de la qual es conserven el format i la iconografia com també la seva funció en el si de la societat. Sense anar més lluny, avui podem jugar amb un desconegut que es trobi als antípodes tan sols connectant l’ordinador.