Les danses cerimonials

S’entén per danses cerimonials aquelles que imprimeixen solemnitat festiva i cerimonial als moviments; acostumen a celebrar-se amb motiu de la presa de possessió d’algun càrrec de responsabilitat en l’entitat organitzadora de la dansa, o bé són presidides pels membres més representatius de l’entitat.

Aquestes danses acostumen a exhibir certs rituals d’obertura, que poden ser executats per una parella o més, que actuen d’oficiants de l’acte; són els anomenats «capdansers». Tant la música com la coreografia i la indumentària dels balladors participen d’una atmosfera de gentilesa, galanteig i cortesia, i solen combinar-se amb altres actes festius, sovint en honor del sant patró de l’entitat organitzadora o de la Festa Major local. Moltes danses cerimonials han esdevingut populars en ser ballades, actualment, a la plaça del poble, tot conservant, però, la dignitat d’un acte cerimonial. Tanmateix, l’origen d’aquestes danses possiblement caldria cercar-lo en els ambients festius de les antigues cases nobles o senyorials de les contrades d’on són pròpies aquestes danses, les quals en caure en desús en aquelles cases van ser apropiades per l’àmbit vilatà o popular.

Les danses tradicionals de cerimònia que han arribat als nostres dies són, majoritàriament, danses que se celebren amb motiu del traspàs de càrrecs d’antigues confraries o obreries locals, bona part de les quals avui han desaparegut com a tals o bé tenen una activitat molt reduïda, que es justifica, en la pràctica, entorn de la mateixa dansa. Aquestes danses, antigament es feien amb motiu de la festa del relleu dels càrrecs de paborde o pabordessa o similars i, a mesura que aquells càrrecs s’han anat tornant més representatius que reals, la dansa ha anat assimilant simbòlicament aquell traspàs, tot assumint noves motivacions davant de la comunitat local que justifiquin la participació en la dansa. Així, doncs, en l’entorn immediat d’aquestes danses es procura mantenir –i enriquir si es dóna el cas– el cerimonial, a causa del prestigi col·lectiu i individual que la dansa imprimeix al poble i als seus balladors. És per aquest motiu que la dansa acostuma a tenir un lloc propi dins l’espai comunitari, que sol ser la plaça major del poble, ja que, dalt d’un empostissat perdria tot el seu caràcter cerimonial, per al qual és necessària la proximitat física i la complicitat dels convílatans al voltant de la dansa.

Moltes de les danses cerimonials catalanes que han arribat als nostres dies exhibeixen algun objecte simbòlic a la mà dels balladors: almorratxes, ciris, rams, tortells o garlandes, etc. Aquests objectes probablement no formaven part de la dansa en els seus inicis, però sí que devien ser presents en l’entorn social, i van passar a formar part de la dansa en algun moment de la seva història, per tal d’enriquir-la de valors simbòlics d’un passat queja formava part de la història. Bona part d’aquests objectes han acabat per donar nom o substituir el nom d’aquelles antigues danses. D’aquesta manera, avui hi ha els balls del ciri, els balls d’almorratxes, etc. , als quals cal afegir el nom del poble per tal de diferenciar-los dels d’altres pobles. Amb tot, hi ha també algunes danses que es continuen celebran actualment sense haver incorporat cap d’aquests objectes, després d’alguns intents d’influència folklorística en aquest sentit, els quals no han reeixit.

Les danses cerimonials eren vinculades, en els seus orígens, a sectors de la societat que ostentaven determinades posicions de poder econòmic, civil o religiós; sovint aquestes danses es vertebraven al voltant d’organitzacions cívicoreligioses, com podien ser les confraries. Durant el segle XX, d’una manera progressiva, aquest tipus d’organització ha donat pas a una participació més flexible i menys restringida, en què dominen la valoració d’aspectes com l’assentament familiar local, o les condicions morals i culturals dels balladors, entre d’altres. Si antigament eren danses que donaven distinció a aquells que en prenien part, avui són danses que donen distinció a una comunitat, el poble, del qual formen part patrimonial i del qual són un signe marcat d’identitat local.

Algunes de les danses cerimonials catalanes conserven encara certs rituals de participació en la dansa, com aquells en què el capdanser dóna entrada als balladors d’una manera ordenada, segons la representativitat social de les persones convidades a ballar; després d’això la dansa acostuma a quedar oberta a tothom qui vulgui prendre-hi part. La dansa de Falgars és potser una de les més representatives d’aquesta modalitat de participació, com la de Gombrèn o la de Vallfogona del Ripollès, que conserven encara bona part d’aquest cerimonial. En altres danses, el nombre de balladors ha quedat reduït i fixat al de parelles oficiants del traspàs de càrrecs de la confraria o obreria organitzadora de l’acte festiu, com per exemple en les de Torà o Lloret. Una de les coses que poden cridar més l’atenció a l’observador és el fort contrast que ofereix, a primer cop d’ull, la imatge del vestuari dels balladors, ja que el concepte que es té de dansa tradicional pot trontollar davant d’algunes danses cerimonials que es ballen amb vestuari modern, en algun cas extremat, més propi de grans celebracions privades que de ballades a la plaça del poble. En efecte, cal fer una distinció entre aquelles danses que conserven un cerimonial i un ritual aparentment fixats segons un model antic, i en conseqüència amb vestuari tradicional, i aquelles altres que han anat actualitzant el ritual i el cerimonial, en què, per tant, el vestuari dels balladors és també el propi de l’època. La imatge que ofereixen el Ball de Plaça de Lloret de Mar, el Ball de la Garlanda de Vallbona d’Anoia, o el Ball del Roser de Torà és la de danses que s’han mantingut vives per la voluntat d’adaptar-les –internament i externament– als canvis que proposa la societat. Són danses que, deixant de banda la modernitat del vestuari dels balladors, mantenen en la seva estructura interna unes funcions renovades, fortament significatives dins del propi entorn social. Les danses d’imatge més tradicional segons el vestuari dels balladors, com el Ball dels Pabordes de Sant Joan de les Abadesses, o el Ball del Gambeto de Riudaura, conserven una estètica externa aparentment fixada segons un model antic que d’alguna manera reflecteix el manteniment d’estructures del passat que encarà es consideren útils per als interessos de la societat actual.