Les espardenyes són una derivació de les sandàlies dels romans. Representen l’única pervivència del vestit popular a Catalunya que té vitalitat avui, a la fi del segle XX. És a dir, algunes persones d’àmbits rurals i de la ciutat les utilitzen habitualment, sobretot a l’estiu, i fins i tot formen part dels corrents actuals de la moda.
Les espardenyes com es coneixen avui ja apareixen ressenyades en els documents del segle XIII. Per les seves característiques de lleugeresa, a l’exèrcit les portaven les tropes d’infanteria de la corona catalanoaragonesa i el 1694 les va adoptar la infanteria hispànica, i posteriorment, els soldats de les tropes carlistes. Era el calçat dels voluntaris catalans a la Guerra d’Àfrica, amb el general Prim. Durant la Guerra Civil, les espardenyes que portava l’exèrcit republicà es van utilitzar com a símbol contra el feixisme i el caciquisme. Actualment formen part del vestit dels mossos d’esquadra de la Generalitat de Catalunya.
Un calçat molt utilitzat en zones humides i fredes són els esclops, ja que la fusta aïlla el peu de l’aigua i del fred. Els esclops s’utilitzaven a l’exterior de les cases per a la feina o els desplaçaments. Als Pirineus i Prepirineus s’usaven cada dia a l’hivern i en dies de pluja. Era un calçat propi de pastors, però els usaven persones de totes les edats i dels dos sexes. Alguns dels calçats adaptats a les dures condicions de vida de muntanya tenien la sola de fusta, que podia ser ferrada amb claus per no relliscar per la neu. Els esclops servien per desplaçar-se per camins difícils de muntanya, quan els pobles estaven mal comunicats. Per exemple, les espardenyes ferrades eren sandàlies de cuir molt resistent per als pastors. Les sipelles, de sola de fusta ferrada, tenien sis forats, per introduir-hi la corda per lligar-les al peu.
També les avarques són un calçat rústic compost d’una sola de cuir i de corretges i cordills que la subjecten al peu i al turmell. Els bascos portaven avarques de pell de vedella sense tractar, amb tot el pèl, per als dies de pluja. Als Pirineus catalans, els pastors portaven avarques. A Mallorca, les portaven els pastors i els missatgers, amb la protecció de la part davantera del peu i una tira al darrere, mentre que a Menorca les avarques de pescadors subjectaven millor el peu, ja que protegien la part del darrere i la part anterior del peu amb una sivella. Aquestes avarques han estat adaptades al gust de la moda moderna i el seu ús s’ha estès de forma molt generalitzada com a calçat informal d’estiu a Catalunya.
Les espardenyes es porten en zones seques i càlides, especialment a l’estiu, quan s’usen en totes les contrades. S’associen al calçat dels pagesos, però algunes descripcions de començament del segle a Barcelona en parlen com a calçat d’home ric, mentre que les dones portaven sabates: Als anys quaranta, les portaven els homes dels Pirineus amb el vestit de gala. Era molt estès com a calçat de les classes obreres a Barcelona.
Per definir les espardenyes es parteix dels materials i la forma. La matèria primera de la sola és l’espart o el cànem (a vegades el jute, com a Manresa), la tela de cotó s’empra a la puntera, i al taló, vetes de cotó. Són sabates obertes pels costats, amb unes extraordinàries propietats de frescor i adaptació a les condicions climàtiques; a més, permeten la transpiració. Com les faixes o les barretines, abans a cada localitat es portaven unes espardenyes diferents, que també eren diferents segons l’estat civil de la persona que les usava; per exemple, segons R. Violant, «las mujeres casadas y ancianas llevaban, no hace mucho, unas alpargatas negras, en forma de zapato bajo, llamadas “sabatines” (Pallars) o “alpargatas de viuda” en otros sitios. Eran populares en toda Cataluña; pero en la Garrotxa se usaban de color marrón. »
Existeixen diferents tipus d’espardenyes, segons la classificació que dóna el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll, atenent les seves formes, la manera de lligar les vetes i les diferents procedències; hi ha, per exemple, l’espardenya tapada o escotada, l’envetada o vigatana i la barcelonina. Entre les més conegudes cal assenyalar l’espardenya de set vetes, que en realitat és una sola veta que dóna set voltes al peu i es lliga al voltant de la cama. Les espardenyes duraven sis mesos si es portaven totes les jornades de treball. Altres tipus d’espardenyes són la tarragonina, la rodona, d’un cosit o de dos cosits, i la sencera, amb aletó. R. Violant parla de les espardenyes de carreter de Barcelona o de cinc vetes, amb dues o tres vetes negres a cada costat i la punta petita. A les seves llibretes de camp, R. Violant esmenta les espardenyes de mostatxo d’home i les espardenyes arribetades, les de tres pics o de pinxo de Lleida.
Les espardenyes es confeccionaven en petits obradors familiars, on l’home feia la sola i la dona la preparava en trenes i la cosia a la tela del taló i la punta. Eren tasques que es feien a l’entrada de les cases, ja que la forta olor del cànem impedia treballar en llocs tancats. Com a ofici està emparentat amb el dels corders (que treballen el cànem) i els esparters (dels quals la matèria primera és l’espart). Els espardenyers eren presents en totes les poblacions del Principat i del País Valencià, on encara hi ha els principals focus de manufactura semiindustrial (Vall d’Uixò, Elda o Elx), que han modificat els seus models per adoptar tipus de sabata lleugera per a l’estiu.
Les espardenyes eren manufacturades per petits tallers familiars artesans especialitzats a tot Catalunya amb el nom d’espardenyers. Els centres més importants eren, com ja s’ha indicat, al País Valencià (Vall d’Uixò, Elda, Elx), el Vallespir, la Garrotxa i la Ribagorça. A Lleida feien servir als anys quaranta les espardenyes de pescador fetes a la Vall d’Uixò. A Barcelona la casa La Manual Alpargatera del carrer Avinyó continua cosint a mà les espardenyes tradicionals. Al Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars de Barcelona es conserven les eines d’espardenyer i una mostra del procés de manufactura d’espardenyes provinents, d’una banda, de Cervera i els seus voltants, que daten del 1944, i d’altra banda, de Montblanc (1946), amb les soles a mig cosir en diferents estadis per explicar-ne la manufactura d’una manera pedagògica.