La insurrecció militar del juliol del 1936 i la revolta social subsegüent desenvocaren en una guerra civil que no s’acabà fins al primer d’abril de 1939. Òbviament, amb la situació de lluita armada, la vida cultural i artística de Catalunya va patir un trasbals amb repercussions traumàtiques. Tanmateix, les activitats artístiques no es van interrompre del tot. Les galeries d’art van tancar les portes, però diverses institucions organitzaren exposicions de marcat caràcter ideològic. La Generalitat de Catalunya, amb la creació del Comissariat de Propaganda, aconseguí difondre propaganda política a través de diverses iniciatives com l’edició de cartells, llibres o mascotes (El més petit de tots). D’altra banda, la càrrega ideològica dels moviments d’avantguarda esdevingué un símptoma de compromís a favor de la República i va atreure l’atenció internacional en el Pavelló Espanyol de l’Exposició Internacional de París del 1937.
Els darrers monuments de la Catalunya republicana
L’any 1936, durant els mesos que van precedir la revolta militar del 19 de juliol, la ciutat de Barcelona havia incrementat el patrimoni escultòric amb la inauguració de quatre monuments commemoratius d’una clara significació política. El primer d’aquests monuments es va dedicar a la memòria de Francesc Pi i Margall, prohom del republicanisme democràtic federal i president de la Primera República. Abans de la inauguració oficial, que va tenir lloc el 12 d’abril en un acte multitudinari presidit per Lluís Companys i amb l’assistència de l’alcalde de Barcelona Carles Pi i Sunyer, el monument a Pi i Margall havia patit un dificultós procés de creació de gairebé trenta anys. Rebutjat el projecte originari, concebut l’any 1907 per l’escultor Miquel Blay, el que es portà a terme va ser un nou projecte realitzat pels arquitectes Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca, els quals dissenyaren un obelisc coronat amb una figura al·legòrica de la República, esculpida per Josep Viladomat, que també incloïa un medalló amb l’efígie de Pi i Margall esculpida en relleu per Joan Pié.
Una setmana després de la inauguració, l’homenatjat va ser el polític i advocat laboralista Francesc Layret, assassinat el 30 de novembre de 1920 per pistolers del Sindicat Lliure. En aquella ocasió el conjunt monumental va ser encarregat a l’escultor Frederic Marès.
D’altra banda, Josep Dunyac, escultor representatiu de l’etapa tardana de la pervivència noucentista, va ser l’autor del monument que la ciutat de Barcelona va erigir a la memòria del metge i polític nacionalista Domènec Martí i Julià, inaugurat el 21 de juny a l’avinguda Diagonal, al sector de Pedralbes.
Finalment, només cinc dies abans de l’esclat de la Guerra Civil i coincidint amb la celebració de la Festa Nacional de França, el 14 de juliol de 1936 va inaugurar-se al parc de la Ciutadella de Barcelona l’estàtua d’un jove nu, esculpida per Josep Clarà, amb una placa amb la inscripció següent: «Als voluntaris catalans morts durant la Gran Guerra del 1914-1918».
Les conseqüències immediates de la guerra
Com és ben sabut, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol, la Guerra Civil de 1936-39 no només va causar milers de víctimes sinó que també va provocar la destrucció d’una part important del patrimoni artístic i cultural. Edificis històrics, civils i religiosos, monuments, pintures i arxius restaren a la mercè de la fúria dels combatents i de l’incontrolat poder destructiu de les bombes. Estàtues com la de santa Eulàlia de la plaça del Pedró, la de sant Vicenç de Sarrià o la del canonge Francesc Rodó, a Sant Martí de Provençals, van ser enderrocades per la seva significació religiosa. Altres, com la del general Prim, la del marquès de Comillas o la del sagrat cor, que coronava el temple expiatori del Tibidabo, van ser destruïdes per destinar el bronze a la indústria de guerra. El pedestal del monument a Joan Güell i Ferrer, un cop enderrocada l’estàtua, es va aprofitar per improvisar un monument dedicat a les víctimes del 19 de juliol de 1936. Òbviament, va ser un monument efímer, com ho va esdevenir també el monòlit que el president Companys va inaugurar el 6 d’octubre al costat de les Drassanes en homenatge als caiguts per Catalunya i per la llibertat el 6 d’octubre de 1934.
Escultura bèl·lica i escultura de compromís polític
L’escultor que més va conrear l’anomenat gènere bèl·lic va ser Felip Coscolla i Plana (1880-1940), un nom gairebé ignorat per la historiografia de l’escultura catalana. En un article publicat al novembre del 1938 al setmanari de literatura, art i política Meridià, Pere Català feia referència a l’obra de l’escultor Coscolla amb aquestes eloqüents paraules: «El nom de Coscolla ens evoca l’artista de la plasmació bèl·lica, ell tot nervi, tot sensibilitat, que sent entusiàsticament la significació alliberadora d’una guerra, crea tipus bèl·lics, [...] dut de l’entusiasme, marxa sovint al front i es familiaritza amb el soldat, amb la metralladora, amb el tanc i la bomba de mà. [...] Cada grup escultòric us revela més que cap descripció literària els afectes, la simpatia i la fraternitat amb què es corresponen aquells soldats, que lluiten per una causa comuna. [...] a Felip Coscolla l’estan glorificant els tipus de l’Exèrcit Popular que modela i els grups monumentals arquitectònics que executa, amb tant d’encert com d’inspiració.»
També en ple front i des de les trinxeres de la Casa de Campo, durant la batalla del Jarama (febrer del 1937), Viladomat va fer l’esbós en fang de l’obra El madriles, renom d’un milicià que es distingí pel seu valor en aquesta batalla. L’obra, que representa el milicià uniformat i en actitud de netejar el fusell, va ser guardonada amb el primer premi d’escultura a l’Exposició Trimestral d’Arts Plàstiques, celebrada a Barcelona el 1938.
A l’octubre del 1936, amb la creació del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, va començar a Catalunya una important tasca de publicitat política i cultural. Fou precisament el comissari de Propaganda, el periodista Jaume Miravitlles, qui el 2 de febrer de 1937 va presentar El més petit de tots, la mascota de l’exèrcit republicà durant la guerra. Per bé que el seu autor, Miquel Paredes i Fonollà (1901-1980), exiliat a França el 1939, va ser un escultor que va morir a Ceret sense pena ni glòria, no hi ha dubte que aquella figureta, inspirada en la cançó popular Els tres tambors i batejada per Emili Granier-Barrera, va esdevenir un dels símbols més emblemàtics de la Catalunya republicana en guerra. De l’estatueta se’n van vendre centenars de milers d’exemplars i del mateix personatge se’n va fer un cartell de propaganda, postals i un llibret, amb text i dibuixos de Lola Anglada, editat també el 1937 pel mateix Comissariat de Propaganda. A les seves memòries, el cartellista Carles Fontserè reivindica amb encert les qualitats d’aquella emblemàtica peça escultòrica. A banda de la seva innegable correcció tècnica, pròpia d’un bon coneixedor de l’ofici com era Paredes, Fontserè assenyala que «la perfecta fusió entre la qualitat del volum i el moviment suggerit per l’elegant expressió de la forma la fan comparable a les figures més reeixides del seu gran amic Manolo Hugué». D’altra banda, Fontserè remarca com a fet més important que «la minúscula escultura d’en Miquel Paredes fou l’única de la Guerra Civil que el poble feu seva».
Paredes va ser el creador del gegantí monument El soldat del poble, una escultura de dotze metres d’alçària que representava un milicià uniformat amb el fusell a la mà. El monument, realitzat amb guix i concebut com una obra simbòlica provisional, es va erigir a la plaça de Catalunya amb motiu de la campanya de propaganda del Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP) a favor de l’Exèrcit Popular Regular. La inauguració la va presidir el president de la Generalitat, Lluís Companys, el diumenge 14 de març de 1937.
El mateix any, l’escultor Ernest Maragall i Noble (1903-1991) va modelar un bust del president Companys, per encàrrec del Comissariat de Propaganda, i Josep Cañas i Cañas (1905), membre actiu del Sindicat d’Artistes de la UGT, va esculpir una de les seves peces més colpidores, El dinamiter, i el grup La níobe, inspirat en els bombardejos de Barcelona. La primera obra de Cañas la va adquirir l’Ajuntament de Barcelona i posteriorment passà a ser propietat del Museu d’Art Modern de la ciutat. Però en tornar del front de l’Ebre, on lluità com a soldat republicà, Cañas va trobar feta trossos La níobe, que l’escultor volia convertir en un símbol de la pau.
Del 15 al 31 de juliol de 1937 es presentà al vestíbul superior dels Ferrocarrils de Catalunya del carrer de Bergara l’Exposició de Primavera, organitzada per l’Ajuntament de Barcelona amb la col·laboració del Sindicat d’Artistes Pintors i Escultors de Catalunya (UGT) i de la Secció de Belles Arts del Sindicat de Professionals Liberals de la CNT. Entre els escultors cal destacar la participació de Casanovas, Solanic i Cañas, així com la de Marinel·lo en el sector més progressista.
L’escultura al Pavelló de la República Espanyola en l’Exposició Internacional de París
Molts estudiosos han recalcat el significatiu contingut ideològic de les obres exposades al Pavelló de la República Espanyola en l’Exposició Internacional de París del 1937. Exponents de les avantguardes artístiques de reconegut prestigi, com Picasso, Alberto Sánchez, Miró, Julio González, Josep Renau o Alexander Calder, realitzaren expressament per al pavelló obres inspirades essencialment en fets i escenes de la Guerra Civil. Com va assenyalar Fernando Martín, aquelles obres representaven el més alt compromís per part dels seus creadors amb la realitat tràgica que vivia Espanya, perquè la majoria dels artistes i intel·lectuals estaven al costat de la República i, quan va arribar el moment, no dubtaren a oferir les seves aportacions. El racionalista pavelló espanyol, dissenyat pels arquitectes Josep Lluís Sert i Luis Lacasa, era presidit a l’exterior per l’escultura monumental, de dotze metres i mig, de ciment monocrom, El pueblo español tiene un camino que conduce a una estrella, obra del toledà Alberto Sánchez (1895-1962). També a l’exterior, prop de l’entrada, s’hi exposà La Montserrat, de Juli González, considerada l’escultura més emocionant i significativa del segle XX. El títol de la contribució de Juli González, com va escriure Francesc Roca, és indefugible: «De París estant fa una Montserrat, La Montserrat. No una marededéu o una verge trobada: fa una treballadora del camp català, amb un nom inconfusible. Lluny, com Guernica, de la metafísica. A prop, a tocar d’una realitat nacional: la seva.»
Davant l’escala de sortida del pavelló es col·locà Cap de dona i, al costat sud-oest, La dona del vas, obres esculpides per Picasso. A l’interior del vestíbul, a pocs metres del Guernica de Picasso –que ocupava tot un mur de la planta baixa–, s’hi va exposar una font que en lloc d’aigua brollava mercuri. El creador, l’escultor nord-americà Alexander Calder, la va titular Almadén, perquè estava dedicalda als miners d’aquella ciutat de Castella-la Manxa, a la província de Ciudad Real, un dels objectius estratègics dels militars insurgents encapçalats pel general Franco.
Tant les obres fins ara esmentades, com la pintura mural realitzada in situ per Miró El pagès català en rebel·lia, van ser creades especialment per encàrrec del Govern de la República i, per tant, s’integraren en l’arquitectura del pavelló. Però moltes altres obres d’artistes diversos d’arreu d’Espanya van arribar a París també per ser exposades, algunes amb caràcter temporal i d’altres permanentment durant tot el temps que durés l’exposició. Lamentablement, la manca d’un catàleg que aplegui el contingut del pavelló impedeix de conèixer totes les obres que es van enviar a París. Tanmateix, com va donar a conèixer Cristina Mendoza, moltes d’aquelles obres van ser localitzades l’any 1986 a les sales de reserva del Palau Nacional de Montjuïc i es van exposar els mesos de novembre i desembre del mateix any al Palau de la Virreina, en una interessant mostra titulada «Art contra la guerra. Entorn del Pavelló Espanyol a l’Exposició Internacional de París del 1937». Segons informació de la mateixa Cristina Mendoza, algunes d’aquelles obres recuperades a Barcelona portaven en el revers l’etiqueta del Pavelló Espanyol de l’Exposició d’Art i Tècnica de París del 1937. Altres, en canvi, portaven una altra etiqueta en la qual es podia llegir: «Exposición Concurso de Pintura, Escultura, Grabado y Dibujo. Ministerio de Instrucción Pública 1937», una exposició que s’ajornà fins a l’any següent i que es comentarà més endavant.
La supervivència de les activitats culturals i artístiques
Malgrat les tràgiques circumstàncies del moment, les activitats culturals i artístiques no es van interrompre del tot. En aquest sentit no és estrany que el 15 de gener de 1938 l’Ajuntament de Barcelona acordés instal·lar al parc de la Ciutadella un bust de l’insigne astrònom Josep Comas i Solà, mort el 2 de desembre de 1937. Malauradament, però, l’acord municipal no va prosperar. Una sort similar va tenir el projecte d’un monument a la memòria de l’advocat i polític Manuel Carrasco i Formiguera, el líder democratacristià afusellat a Burgos per ordre del general Franco a l’abril de 1938. La primera pedra d’aquell monument, que no es va erigir mai, es va col·locar el 17 d’agost a la plaça Adrià de Barcelona.
Durant el curt període del 1936 al 1939 alguns monuments commemoratius no van aconseguir superar la fase embrionària del projecte i altres només van aconseguir sobreviure fins a la cloenda d’aquell interval de transformacions radicals. Per això és especialment significatiu el cas del monument dedicat al dibuixant, músic i escriptor Apel·les Mestres, que havia mort a la seva casa del passatge de Permanyer de Barcelona la matinada del 19 de juliol de 1936, poc després de l’inici de la revolució als carrers de la ciutat. Els seus íntims amics Joaquim Renart i Ramon Vilaró vetllaren aleshores perquè Apel·les Mestres no fos enterrat a la fossa comuna, però no van poder celebrar un enterrament amb la dignitat que el personatge es mereixia. Per això, en complir-se el segon aniversari del seu traspàs, s’organitzà un homenatge que va consistir en una exposició de dibuixos al Casal de Cultura, i la inauguració d’un monument al parc municipal conegut com la Font del racó, situat al peu del Tibidabo. Malgrat tractar-se d’un monument molt discret –un monòlit amb un medalló amb l’efígie de l’homenatjat esculpida per Francesc Socias i la inscripció «A Apel·les Mestres, l’amic dels infants, de les flors i dels ocells. MCMXXXVIII»–, es pot considerar un prodigi, no tant pel fet d’haver estat inaugurat en plena guerra, sinó perquè ha estat l’únic monument amb clares connotacions catalanistes que va sobreviure a tot el franquisme sense patir cap mutilació.
L’any 1938 també va ser un any d’exposicions importants, en les quals es mostraren nombroses obres de compromís polític. D’una banda, les exposicions trimestrals d’arts plàstiques que va organitzar el Ministerio de Instrucción Pública i la Dirección General de Bellas Artes i, de l’altra, el Saló de Tardor, patrocinat conjuntament per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona i organitzat per la Junta d’Exposicions d’Art de Catalunya. La primera mostra, convocada per a l’abril del 1938 però que no s’inaugurà fins l’1 d’agost, es va celebrar al Casal de la Cultura de la plaça de Catalunya de Barcelona i responia a la convocatòria d’un concurs de pintura, escultura, gravat i dibuix. Els escultors catalans que hi van ser presents foren Armengod (1905-1962), amb La sega; Cañas, amb El dinamiter; Casanovas, amb Bust de la República; Coscolla, amb Heroi; Fenosa, amb Lleida; Llucià Oslé, amb La guerra; Miquel Oslé, amb El pescador; Soriano-Montagut, amb Pagesa catalana, i Viladomat, amb El madriles, obra guardonada amb el primer premi d’escultura.
Pel que fa al Saló de Tardor, inaugurat l’1 d’octubre, hi van participar els escultors Granyer, Fenosa, Viladomat, Dunyach, Clarà, Solanic, Jou, Llauradó, Duran, Armengod, Joaquim Ros, Cairó, Coscolla, Camps Arnau, Miquel i Llucià Oslé i Rebull, el qual, amb l’obra Nu de noia, va ser guardonat amb el Premi Damià Campeny 1938.
Finalment, la Competició de Tardor 1938 es va allargar fins al gener del 1939. Des de les pàgines del setmanari Meridià del 7 de gener de 1939, el crític Magí Cassanyes destacava les aportacions dels escultors Solanic, Fenosa, Guillem N. Bru, Camps Arnau, Isidre Juanico Plana, Jaume Duran Castellanas, Lluís Sabadell Arnau i Claudi Tarragó Borràs, i acabava el seu comentari assenyalant: «No ens podem estar de constatar que, mentre que el neoclassicisme o el naturalisme ponderat dels Viladrich i Durban han trobat paral·lels en la majoria d’escultors, no es troba en la Secció d’Escultura ni un sol equivalent de l’expressionisme constructiu o patètic dels Flores i Rodríguez Luna.»
La Montserrat, un símbol de la lluita per la llibertat
L’aportació de l’escultor Juli González i Pellicer (Barcelona, 1876-Arcueil, París, 1942) és, sens dubte, una de les més atrevides dins l’aventura de la plàstica contemporània. Considerat un dels pioners en l’ús del ferro com a material escultòric, González va formar-se com a bronzista i orfebre a l’obrador familiar. Posteriorment, durant la Primera Guerra Mundial, va treballar com a obrer metal·lúrgic a les factories Renault, on va aprendre la tècnica de la soldadura autògena. L’any 1927 va decidir dedicar-se plenament a l’escultura amb la utilització del ferro com a material preferent i va iniciar –com Pau Gargallo– els assaigs amb planxes metàl·liques retallades que van donar pas a la incorporació del buit i a la generalització del concepte d’espai.
Sense abandonar l’abstracció, González va crear obres d’un realisme expressiu com La Montserrat considerada la seva obra mestra. La commovedora imatge d’una dona catalana, exposada al Pavelló Espanyol de l’Exposició Internacional de París del 1937, va ser descrita per Alexandre Cirici amb aquestes eloqüents paraules: «Una dona forta, amb el mocador al cap i la falç al puny, feta de la més humil i meravellosa ferralla dels suburbis, plena de força d’esperit i d’empenta violenta, espècie de soldat guardià, indignat, castigada per la generositat de la seva pròpia vida, amb el pit enfonsat i el ventre potent, armada amb obstinada voluntat, és una impressionant barreja de tendresa i d’ira, expressió profundíssima de la realitat de la seva obra.»
De fet, González evocà reiteradament el tema de La Montserrat, com a símbol de la lluita per la llibertat, amb obres que revelen els horrors de la guerra com a drama comú de tota la humanitat, de manera que el simbolisme autòcton de l’esmentada obra va esdevenir universal.
El Pavelló Espanyol de l’Exposició Internacional de París del 1937 no sols va representar el testimoni més significatiu de la tragèdia que es vivia a Espanya, sinó també de la cultura artística de la Guerra Civil, durant la qual el bàndol republicà i el franquista intercanviaven acusacions de bandalisme cultural en la batalla propagandística.
El racionalista pavelló espanyol, dissenyat pels arquitectes Josep Lluís Sert i Luis Lacasa, va acollir un conjunt d’obres, la temàtica de les quals s’inspirà essencialment en fets i escenes de la guerra. Presidia l’exterior del pavelló un monòlit de dotze metres i mig d’alçària, obra del toledà Alberto Sánchez, titulada El pueblo español tiene un camino que conduce a una estrella. Al centre del vestíbul de la planta baixa hi havia una font, de la qual, en lloc d’aigua, brollava mercuri, obra d’Alexander Calder dedicada als miners d’Almadén, i molt a prop s’hi exposà el Guernica, de Picasso, l’emblemàtica pintura inspirada en el bombardeig dut a terme per la legió còndor sobre la ciutat basca. D’altra banda, Joan Miró va crear in situ la pintura mural El pagès català i la revolució, mentre que molts altres artistes menys coneguts hi exposaren obres, algunes amb caràcter temporal i d’altres permanentment fins que es va clausurar l’exposició internacional.