L’escultura preromànica i romànica a Catalunya

Consideracions generals

L’escultura romànica potser és, als ulls dels homes del final del segle XX, l’expressió més característica de tot l’art medieval, juntament amb les catedrals gòtiques. Probablement, aquesta no és una visió correcta si es té en compte la mentalitat dels homes de l’Edat Mitjana. La principal forma d’art, la que demanava més planificació tant econòmica com conceptual, era sens dubte l’arquitectura. L’orfebreria, l’esmalteria, la il·luminació dels manuscrits i les arts precioses en general, per la mateixa riquesa dels materials utilitzats i per la incidència que tenia en el culte de les relíquies, eren les altres expressions artístiques que gaudien de la més alta consideració. A l’escultura monumental cal reconèixer-li, en canvi, un veritable valor pedagògic i doctrinal. Les façanes romàniques i els claustres decorats eren els elements essencials de la reflexió i de la propaganda religiosa a l’època romànica. Els grans conjunts esculpits i les imatges romàniques tenien un paper important en la litúrgia però també representaven uns lligams directes, als ulls del fidel, amb la divinitat; eren les representacions monumentals dels models que iniciaven el cristià en el camí cap a Déu.

Escultura i art romànic

L’escultura romànica a Catalunya té una història pròpia. En altres expressions artístiques és més difícil d’estudiar-ne l’evolució de manera autònoma respecte a altres zones d’Europa. L’escultura romànica era una tècnica essencialment regional, fruit de l’art i del mestratge d’artistes acostumats a curts desplaçaments, de tallers en què es formaven els escultors que després passarien a una nova obra amb què generarien la difusió de l’estil. Les importacions eren rares. Es traslladaven els artistes, no pas les obres. El marbre era poc utilitzat; generalment els escultors tallaven la pedra local i s’adaptaven a cada contrada. A vegades, com a Sant Cugat del Vallès o a Girona, aquests treballadors de la pedra van voler deixar constància de la seva manera de treballar i del seu retrat. Al claustre de Girona es pot veure com s’organitzava la feina en cada etapa del treball en equip. A Sant Cugat, en canvi, l’home que va signar en nom de l’equip al pilar del claustre planteja el dubte si Arnau Cadell era un cap d’equip d’escultors, un treballador de la pedra, o el veritable mestre de l’obra del claustre; en tot cas no hi ha dubte que el seu mestratge era socialment reconegut.

L’escultura romànica de vegades ha pogut semblar als historiadors de l’art una creació d’artistes anònims, però si bé és veritat que s’han conservat pocs documents escrits sobre aquest art, es coneixen algunes signatures que juntament amb l’observació de les obres permeten de distingir clarament entre mestres i aprenents. D’altra banda, els continguts de les inscripcions ofereixen un clar testimoni del reconeixement que tenien els artistes en el medi social en què desplegaven la seva activitat, per bé que sovint és difícil de separar l’escultor del mestre d’obres amb funcions d’arquitecte. Darrere els artistes i les obres conservades s’amaguen els mecenes, els donants, els qui finançaven l’obra comprant els materials, que en el cas de l’escultura monumental eren costosos, i pagant els artistes i els picapedrers. També cal esmentar el programador espiritual, encarregat en cada cas de vigilar l’adequació doctrinal del programa iconogràfic, de projectar-lo i d’introduir-hi totes les variants locals. Se saben poques coses d’aquests responsables. Es coneixerà algun dia la personalitat intel·lectual que va elaborar conceptualment el missatge religiós, teològic i profà que hi ha al darrere de la iconografia de la façana de Ripoll?

Sovint es té una impressió errònia de l’impacte estètic que provocava a l’Edat Mitjana l’escultura romànica. Se’n té una visió en blanc i negre afavorida, d’una banda, pels llibres dels anys seixanta i setanta i, de l’altra, per les orientacions sorgides del Concili Vaticà II, que van animar a netejar les esglésies romàniques i les escultures de la brutícia i dels afegits posteriors, però que també es van emportar els colors medievals. Una rica i cridanera policromia donava vida a gairebé totes les escultures que avui es veuen només amb el relleu de la pedra. L’escultor no deixava mai l’obra totalment llesta ja que darrere seu venia el pintor per animar-la. Quina idea més diferent es tindria de la façana de Ripoll si hagués conservat una policromia tan rica i variada com la de les escultures romàniques d’Alvèrnia, bé que sovint refeta, per exemple.

L’interès que ha despertat l’escultura romànica i, per extensió, medieval és molt inferior respecte a l’arquitectura i la pintura. És cert, però, que la integració del treball escultòric, de pedra, en l’arquitectura ha possibilitat un tractament comú i una estreta relació entre tots dos. La síntesi del romànic català establerta per J. Puig i Cadafalch en la important obra L’arquitectura romànica a Catalunya, editada entre el 1909 i el 1918, s’inserí en el context de la recerca catalana a l’entorn de l’art medieval en el punt de contacte entre el catàleg monumental, és a dir, l’obsessió raonada per salvar el patrimoni –idea que dominava des de la darreria del segle XIX–, i el manual que servís de guia per a investigacions futures.

La línia monogràfica va incidir, per exemple, en el monument de Sant Pere de Rodes i en l’estudi de la seva escultura monumental: M. Durliat va considerar que era la primera mostra d’escultura romànica. J. Gudiol i Ricart amb J. A. Gaya Nuño l’acostaven a l’escultura romànica rossellonesa, mentre que G. Gaillard la relacionava amb els capitells preromànics influenciats per l’art califal. D’una manera més àmplia, el desenvolupament i l’extensió de l’escultura romànica foren analitzats per J. Puig i Cadafalch en la seva contribució, en tres volums, a la sèrie Monumenta Cataloniae (1949-1952). Els estudis de J. Gudiol i Ricart i J. A. Gaya Nuño sobre l’arquitectura i l’escultura romàniques en la col·lecció «Ars Hispaniae» aportaren les dades de la concomitància entre els assaigs del segle precedent i la recerca més àmplia sobre tot l’àmbit hispànic. A l’entorn del Mestre de Cabestany i de les relacions amb Tolosa de Llenguadoc i el Mestre Gilabertus, se centren nombrosos estudis monogràfics dels darrers decennis.

L’escultura de fusta, importantíssima a Catalunya, va ser estudiada per Manuel Trens; les representacions de Crist, per M. Durliat, i les fructíferes relacions i comparacions establertes entre els davallaments catalans i les obres italianes similars foren proposades per W. W. S, Cook i J. Gudiol i Ricart o per E. Junyent. Per a les nombroses verges romàniques son ineludibles, a més de la consulta de Cook-Gudiol, la referència a la més antiga aportació de J. Martí Santjaume i el llibre de M. Delcor sobre les verges de la Cerdanya. Entre les síntesis més recents cal esmentar l’anàlisi iconogràfica dels davallaments romànics catalans per R. Bastardes i Parera, o el de M. Durliat que tracta del significat de les majestats catalanes.

A partir dels anys cinquanta, aparegueren un cert nombre d’empreses bibliogràfiques més globals: després de la col·lecció Monumenta Cataloniae –tretze volums entre el 1932 i el 1966–, la sèrie d’art romànic a Catalunya, precedida per un volum d’art preromànic; publicada per Edicions 62, sortí abans dels primers volums de la Història de l’art català, publicats per la mateixa editorial. Tots van ser precedits per una història de l’art català en dos volums dirigida més de vint anys abans per Joaquim Folch i Torras. En l’àmbit comarcal s’han anat elaborant alguns inventaris: per al Bages, el Berguedà i el Cardener, els treballs de X. Sitjes; els de Vidal-Vilaseca per a la zona lleidatana i els de Badia per a l’Empordà, entre d’altres. Destaca, però, l’esforç enciclopèdic de J. M. Gavín amb l’inventari d’esglésies catalanes que ha anat publicant i que no recull únicament les romàniques sinó també les posteriors. Val a dir que l’actual Catalunya Romànica, que reprèn i engloba alhora els esforços enciclopèdics, la voluntat d’inventari i l’esforç sintètic en què ha col·laborat pràcticament la totalitat dels historiadors de l’art, historiadors i arqueòlegs del país, ha d’esdevenir el punt de referència obligat dels estudis de les generacions futures.

Bibliografia

  • Ainaud i de Lasarte, J.: Art Romànic: Guia del Museu d’Art de Catalunya, Barcelona, 1973.
  • Ainaud i de Lasarte, J.: Catalogne romane, col·lecció La Nuit des Temps, Sainte-Marie-de-la-Pierre-qui-Vire, 1994.
  • The Art of Medieval Spain (a. d.500-1200)(catàleg de l’exposició), Nova York, 1994.
  • El Arte románico. Catálogo de la exposición organizada por el Gobierno español bajo los auspicios del Consejo de Europa, Barcelona i Santiago de Compostel·la, 1961.
  • Artistes, artisans et production artistique au Moyen Âge. Col·loque international, Université de Rennes II, Haute Bretagne, 2-6 mai 1983, Xavier Barral i Altet (ed.), 3 vol, París, 1986-89.
  • Avril, F. ; Barral i Altet, X. ; Gborit-Chopin, D.: Le Monde Roman 1060-1220. Le temps de Croisades, Les royaumes d’Occident, París, 1982-83.
  • Baltrusaitis, J.: La stylistique ornamentale dans la sculpture romane, París, 1931.
  • Bango Torviso, I.: Alta Edad Media. De la tradición hispanogoda al romànico, Madrid, 1989.
  • Bango Torviso, I.: El arte románico en España, Madrid, 1992.
  • Barral i Altet, X.: «Le décor en stuc, aux XIe et XIIe siècles, Catalogne et Roussillon», dins Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, 6, 1975, pàg.117-120.
  • Barral i Altet, X.: «L’iconographie de caractère synthétique et monumental inspirée de l’Apocalypse dans l’art médiéval d’Occident (IXe-XIIIe siècles)», dins les Actes del col·loqui L’Apocalypse de Jean. Traditions exégétiques et iconografiques, IIIe-XIIIe siècles, Ginebra, 1979, pàg.187-216.
  • Barral i Altet, X.: «Saint-Michel-de-Cuxa», Rennes, 1986.
  • Barral i Altet, X.: «De l’Antiquité tardive au Moyen Âge» i «L’Art Roman», dins Gr. Duby (dir.), La Sculpture. Le grand art du Moyen Âge du Ve au XVe siècle, Ginebra, 1989, pàg.9-25 i 26-104.
  • Barral i Altet, X.: Les catedrals de Catalunya, Barcelona, 1994.
  • Barral i Altet, X.: «L’escultura romànica a Catalunya», dins Catalunya Romànica, vol. I, Barcelona, 1994, pàg.94-110.
  • Barral i Altet, X.: «Observacions sobre les relacions històriques i artístiques entre Cluny i la Península Ibèrica (segles X-XII), dins Anuario de estudios medievales, 24, 1994, pàg.925-942.
  • Barral i Altet, X.: «Tresors artístics catalans», col·lecció Som i Serem, 7, Barcelona, 1994.
  • Barral i Altet, X.: «La época de los monasterios. La plenitud del románico», col·lecció Historia del Arte Español, IV, Barcelona, 1995.
  • Barral i Altet, X.: «Arte prerrománico y románico», dins Historia del arte de España, Barcelona, 1996, pàg.83-144.
  • Bastardes i Parera, R.: «Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya», col·lecció Art Romànic, núm.9, Barcelona, 1978.
  • Bastardes i Parera, R.: «Els davallaments romànics a Catalunya», col·lecció Art Romànic, núm.13, Barcelona, 1980.
  • Bastardes i Parera, R.: «Les majestats nues a Catalunya», dins Quaderns d’estudis medievals, vol. II, núm.11, 1987, pàg.30-49.
  • Bertaux, E.: «La sculpture chrétienne en Espagne des origines au XIVe siècle», dins Histoire de l’art, vol. II (I), París, 1922 (1906).
  • Camps i Cazorla, E.: El románico en España, Barcelona, 1945.
  • Catalunya medieval (catàleg de l’exposició), Barcelona, Pia Almoina, Saló del Tinell i capella de Santa Àgata, 1992.
  • Catalunya Romànica, 26 vol. , Barcelona (en curs de publicació des del 1978).
  • Christe, Y.: Les grands portails romans. Études sur l’iconographie des Théophanies romanes, Ginebra, 1969.
  • «Col·loqui de terminologia dels períodes de l’art romànic a Catalunya i dels seus precedents cristians», actes publicades dins Lambard. Estudis d’Art Medieval, vol. I, 1977-81 (1985).
  • Cook, W. S. ; Gudiol i Ricart, J.: «Pintura e imaginería románicas», col·lecció Ars Hispaniae, vol. VI, Madrid, 1950 (2a ed. actualitzada, Madrid, 1980).
  • Dalmases, N. de; José Pitarch, A.: «Els inicis i l’art romànic. Segles XI-XII», col·lecció Història de l’art català, vol. I, Barcelona, 1986.
  • Dalmases, N. de; José Pitarch, A.: «L’època del cister. Segle XIII», col·lecció Història de l’art català, vol. II, Barcelona, 1985.
  • Delcor, M.: Les Verges romàniques de la Cerdanya i el Conflent en la història i en l’art, Barcelona, 1970.
  • Durliat, M.: La sculpture romane en Roussillon, vol. I-V, Perpinyà, 1948-57.
  • Durliat, M.: «Le Maître de Cabestany. Constanges. Le Monestir del Camp. Espira-de-1’Agly», col·lecció La sculpture romane en Rousillon, vol. IV, Perpinyà, 1954.
  • Durliat, M.: Christs romans. Roussillon. Cerdagne, Perpinyà, 1956.
  • Durliat, M.: El arte catalán, Barcelona, 1965.
  • Durliat, M.: El Rosselló romànic, Abadia de Montserrat, Barcelona, 1975 (la edició en francès, 1958).
  • Durliat, M.: «L’art roman», col·lecció L’art et les grandes civilisations, París, 1982.
  • Durliat, M.: «La signification des majestés catalanes», dins Cahiers Archéologiques, XXXVII, 1989, pàg.69-93.
  • Focillon, H.: La escultura románica. Investigaciones sobre la historia de las formas, Madrid, 1986.
  • Fons del Museu Frederic Marès. Catàleg d’escultura i pintura medievals, Barcelona, 1991.
  • Gros i Pujol, M. dels S.: «Museu Episcopal de Vic. Pintura i escultura romànica», col·lecció Museum, 1, Sabadell, 1991.
  • Gudiol i Cunill, J.: Catálogo del Museo arqueológico-artístico episcopal de Vich, Vic, 1893.
  • Gudiol i Cunill, J.: Nocions d’arqueologia sagrada catalana, Vic, 1902 (2a edició a cura d’E. Junyent i J. Gudiol Ricart, 2 vol. , Vic, 1933).
  • Gudiol i Cunill, J.: El mobiliari litúrgic, Vic, 1920.
  • Gudiol i Ricart, J. ; Gaya Nuño, J. A.: «Arquitectura y escultura románicas», col·lecció Ars Hispaniae, vol. V, Madrid, 1948.
  • Hearn, M. F.: Romanesque Sculpture, Oxford, 1981.
  • Junyent i Subirà, E.: «La imatgeria», dins L’art català, vol. I, Barcelona, 1955, pàg.191-204.
  • Junyent i Subirà, E.: Catalogne romane, 2 vol. , col·lecció La Nuit des Temps, Sainte-Marie-de-la-Pierre-qui-Vire, 1960-61.
  • Kubach, E.: «L’art roman, de ses débuts à son apogée», col·lecció L’Art dans le Monde, París, 1982.
  • Lores i Otzet, I.: «Le travail et l’image du sculpteur dans l’art roman catalan», dins Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, XXVI, 1995, pàg.27-33.
  • Martí i Bonet, J. M. (dir.): Catàleg monumental de l’Arquebisbat de Barcelona, vol. I, Barcelona, 1981.
  • Millenum. Història i art de l’Església catalana (catàleg de l’exposició), Barcelona, Pia Almoina, Saló del Tinell i Capella Reial de Santa Àgata, 1989.
  • Museu d’Art de Girona. Catàleg, Barcelona, 1984.
  • Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Catàleg d’Art Romànic i Gòtic, Solsona, 1989.
  • Noguera i Massa, A.: «Marededéus romàniques de les terres gironines», col·lecció Art Romànic, núm.5, Barcelona, 1977.
  • Noguera i Massa, A.: «El Pantocràtor romànic de les terres gironines», col·lecció Terra Nostra, núm.4, Figueres, 1986.
  • Pallium. Exposició d’Art i Documentació. Catedral de Tarragona. IX centenari de la restauració de la Seu Metropolitana i de la repoblació del camp i la ciutat de Tarragona 1091-1991 (catàleg de l’exposició), Tarragona, 1992.
  • Palol i Salellas, P. de; Hirmer, M.: L’art en Espagne du royaume Wisigoth à la fin de l’époque romane, París, 1967.
  • Pasqual, V. ; Rial, R.: Guia del romànic i del gòtic del Museu Episcopal de Vic, Vic, 1985.
  • Pijoan, J.: «El arte románico. Siglos XI-XII», col·lecció Summa Artis, vol. IX, Madrid, 1944.
  • Pijoan, J.: «Arte bárbaro y prerrománico desde el siglo IV hasta el ano 1000», col·lecció Summa Artis, vol. VIII, Madrid, 1966.
  • Porter, A. K.: La escultura románica en España, Barcelona, 1928.
  • Prefiguració del Museu Nacional d’Art de Catalunya, X. Barral i Altet (dir.), Barcelona, 1992.
  • Puig i Cadafalch, J. ; Falgera, A. ; Goday, J.: L’arquitectura romànica a Catalunya, Barcelona, 3 vol. , 1909-18 (2a edició facsímil, 1983).
  • Puig i Cadafalch, J.: «L’escultura romànica a Catalunya», col·lecció Monumenta Cataloniae, vol. V, VI i VII, Barcelona, 1949-54.
  • Puig i Cadafalch, J.: «L’escultura monumental», dins L’Art Català, vol. I, Barcelona, 1955, pàg.171-190.
  • Puig i Cadafalch, J.: L’art wisigothique et ses survivances. Recherches sur les origines et le développement de l’art en France et en Espagne du IVe au Xle siècle, París, 1961.
  • Simposi internacional sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa, 20, 21 i 22 de novembre de 1991, Actes. Terrassa, 1992.
  • Subías i Galter, J.: Imágenes españolas de Cristo, Barcelona, 1943.
  • Thesaurus/estudis. L’art als bisbats de Catalunya, 1000-1800 (catàleg de l’exposició), Barcelona, Palau Macaia, 1986.
  • Trens, M.: Maria. Iconografia de la Virgen en el arte español, Madrid, 1947.
  • Trens, M.: «Les majestats catalanes», col·lecció Monumenta Cataloniae, vol. XIII, Barcelona, 1967.
  • Vidal-Vilaseca: El romànic al Solsonès, Barcelona, 1979.
  • Vidal-Vilaseca: El romànic del Pallars Sobirà, 2 vol. , Barcelona, 1987-90.
  • Vigué, J. ; Bastardes, A.: «El Berguedà», col·lecció Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Barcelona, 1978.
  • Villegas i Martínez, F.: El romànic del Bages, Estudi dels edificis religiosos, Manresa, 1982.
  • Yarza Luaces, J.: Arte y arquitectura en España.500-1250, Madrid, 1979.
  • Yarza Luaces, J.: «La Edad Media», col·lecció Historia del Arte Hispánico, vol. II, Madrid, 1980.
  • Yarza Luaces, J.: «Arte Medieval», col·lecció Fuentes y documentos para la historia del arte, vol. I, Barcelona, 1982.
  • Yarza Luaces, J.: «Escultura romànica», dins Art Català. Estat de la qüestió, V Congrés del CEHA, Barcelona, 1984, pàg.117-146.