El mapa electoral. La determinació de les seccions censals

Característiques de les fonts

Plànol de Barcelona l’any 1930. Districtes i seccions censals de Barcelona l’any 1930 (Pauta utilitzada a totes les eleccions celebrades el 1931). Conjunt del terme municipal.

Vicenç Martorell i Portas

Durant l’any 1931, la Segona República va utilitzar el cens electoral monàrquic de 1930, ampliat amb les altes que va produir el fet de rebaixar a vint-i-tres anys l’edat exigida als homes per a accedir al sufragi. Aquesta ampliació no va modificar els perfils de les seccions i fou utilitzada en les consultes celebrades el 1931: les legislatives del 28 de juny, la segona volta del 12 de juliol, el referèndum de l’Estatut del 2 d’agost i les complementàries i parcials del 4 i l’11 d’octubre. Després l’administració republicana va redactar dos censos nous per a donar cabuda a les ampliacions successives del sufragi; la inclusió de les dones els va duplicar i va obligar a realitzar una altra delimitació espacial de les seccions electorals. Aquests canvis no permeten calcular els coeficients de correlació entre consultes celebrades amb delimitacions espacials diferents; l’única manera de comparar els resultats dels escrutinis és la plasmació cartogràfica de la participació i del vot en les seccions, la qual cosa implica elaborar una pauta que identifiqui una a una les seccions de la ciutat en cada cens electoral.

Per a la determinació espacial de les seccions hem utilitzat els censos electorals de 1930, 1932 i 1934 i la cartografia de l’època. Pels volts del 1930, l’equip dirigit per Vicenç Martorell i Portas va realitzar un estudi de la ciutat a una escala molt detallada que renovà completament els parcel·laris. Entre el 1930 i el 1940 es van editar 28 fulls a escala 1: 2.000, tot i que la major part es realitzà durant l’any 1931, fet que ens ha permès comprovar l’elevat grau de fiabilitat de les fonts escrites i ens ha ajudat a resoldre qüestions inintel·ligibles si s’haguessin emprat només els censos. Les sèries que hem utilitzat han estat els plànols a escala 1: 2.000, a escala 1: 6.000 i el plànol general a escala 1: 10.000. El nomenclàtor de Barcelona realitzat el 1932 i publicat el 1935 ha permès esbrinar els noms dels carrers arran de la instauració de la Segona República, ja que sol ressenyar les denominacions populars i oficials que van rebre alguns carrers com la Diagonal, la Gran Via, el Paral·lel o les Travesseres. El cens electoral monàrquic de 1930 es distingeix del de 1932 i del de 1934 per una diferència qualitativa important. En els dos censos republicans la llista alfabètica dels electors de cada secció va precedida per una indicació exhaustiva de les adreces compreses en cada secció, en forma de trams de carrers definits per la seva numeració. Però el cens monàrquic de 1930 no conté aquestes precisions prèvies, de manera que la localització de les seccions només es pot establir a partir de les adreces de cadascun dels electors. La dificultat creada per aquesta manca de límits explícits ens va obligar a copiar a mà, i després a informatitzar per carrers, les adreces dels electors que contenia cada secció, per tal de traçar amb seguretat els límits físics de les seccions que la majoria de vegades apareixien trossejades.

Els funcionaris republicans van crear les seccions a partir d’un criteri quantitatiu uniforme: totes havien de contenir aproximadament el mateix nombre d’electors, perquè hi havia un límit establert que no es podia ultrapassar. Durant els anys trenta, aquest límit que defineix la secció tipus estava situat a l’entorn dels cinc-cents electors, però, poc després, es va elevar a sis-cents per fer front a l’espectacular ampliació del sufragi. Com que els electors nous eren dones o joves i solien viure en família, les ampliacions censals van afectar de la mateixa manera tot el territori de la ciutat. La preocupació per a mantenir l’homogeneïtat de les unitats bàsiques de l’organització de les consultes polítiques va obligar a refer dues vegades la divisió electoral heretada del règim monàrquic. El fet d’haver d’elaborar diverses pautes cartogràfiques ha estat difícil, però ha constituït una base òptima des del punt de vista analític. En aquest sentit, les seccions electorals dels anys trenta contrasten favorablement amb les que estan vigents avui dia, les quals han abandonat el rigor quantitatiu imposat pel concepte de sostre poblacional.

L’ampliació del segment jove de població i, sobretot, la inclusió de les dones, va significar des del punt de vista tècnic un important canvi en la concepció de les seccions. La secció es definia com un grup fix d’electors, de manera que un canvi en la massa electoral tan revolucionari com el que va suposar la incorporació de les dones implicava redefinir el mapa electoral, que va passar de 517 seccions el 1931 a 976 el 1934, i a 1.015 el 1936. La integració de les dones en la divisió electoral de 1931 hauria obligat a elevar el sostre poblacional a 1.200 electors per secció, però es va preferir procedir a una redefinició global de la divisió dels districtes municipals amb la introducció d’un 90% més de demarcacions. Aquesta gairebé duplicació del nombre de seccions va permetre crear agrupacions més compactes des del punt de vista territorial, i, per tant, més homogènies des del punt de vista social. La cohesió més gran derivava de la proximitat dels habitatges, que es reforçava per la presència de les dones i dels joves, ja que cada grup familiar passava a tenir un pes més gran dins la secció.

Els tres censos electorals de Barcelona durant la Segona República ofereixen característiques molt diverses: la diferència més visible és la del volum del cos electoral. El padró de 1930 fixa la població del municipi de Barcelona en 1.009.755 persones, i els seus electors homes de més de vint-i-cinc anys en 226.865. Amb l’ampliació de la primavera de 1931 del tram d’edat que va permetre els homes de més de vint-i-tres anys votar, s’afegeixen 41.915 persones (un 18% més). El cens electoral de 1932 s’amplia considerablement per la inclusió de les dones i en total suma 552.443, és a dir, un 106% més que el juny de 1931. El de 1934 és encara més nombrós, perquè en dos anys hi va haver un creixement proper al 6%, fet que implicava que al final del període republicà podien participar en les consultes celebrades a Barcelona 585.037 electors o gairebé un 58% de la població. En aquest cens electoral els homes representen el 26,6% de la població del municipi i les dones el 31,1%. El contrast entre el salt quantitatiu espectacular del primer moment i el discret avanç del segon marca les diferències que van dels efectes de l’ampliació del sufragi al del creixement de la ciutat; un creixement que durant els anys trenta va ser molt moderat en comparació amb el que va provocar l’allau immigratòria dels decennis anteriors. La concessió del vot a les dones va tenir una traducció claríssima en l’extensió de les seccions, que s’expressa en el pas des de 517 fins a 976, sempre sobre el mateix territori, la qual cosa significa un augment de la densitat electoral de les seccions o una reducció del seu espai, que va des de les seccions minúscules del Raval, de la Rambla o de la Barceloneta fins a l’enormitat de les zones despoblades de Montjuïc o Collserola.

Per a fer front a l’increment d’electors hi havia dues alternatives a la solució radical de refer la divisió per a adaptar-la a les noves dimensions del cens: elevar el sostre poblacional de les seccions o crear-ne altres de noves. El primer sistema xocava amb la diversitat d’efectius poblacionals de les seccions, a la llarga incompatible amb l’esperit de la legislació electoral. El segon sistema era més idoni, tot i que introduir noves seccions implicava modificar els límits entre les demarcacions preexistents a la zona i, de vegades, la repercussió del canvi podia afectar una gran proporció de seccions d’un districte. El nombre de seccions afectades per la interpolació indica el caràcter més o menys concentrat i intens del moviment que calia compensar. Com més difús era el creixement poblacional, més àmplia havia de ser en principi la modificació generada; només fenòmens molt concentrats, com la construcció d’habitatges en zones límits del teixit urbà, podien combinar la interpolació de noves seccions i una afectació restringida de les demarcacions antigues.

Criteris adoptats i fases de resolució cartogràfica

El criteri principal ha estat assignar a cada secció una àrea definida i incloure tots els espais del districte en alguna de les seccions. De vegades ha estat difícil, perquè s’han hagut de delimitar fronteres censals en àrees conflictives de zones poc urbanitzades entre districtes adjacents. A més, als carrers limítrofs entre districtes, sovint hi apareixen nombres parells que pertanyen a un districte, mentre que els imparells pertanyen a un altre. Però, de fet, els errors se solen donar en els dos sentits i, per tant, s’ha considerat que hi ha una compensació recíproca, ja que de vegades les adreces dels electors estan fora del districte i han estat interpretades com a canvis de domicili. Un altre criteri ha estat admetre la separació de la secció en diversos segments; la determinació del nombre de segments no s’ha fet secció per secció, sinó en conjunt i per districtes i zones homogènies en cada districte amb l’objectiu d’equilibrar les fragmentacions, fet que s’observa clarament al mapa electoral de 1930.

Vam començar per determinar linealment per carrers la localització dels immobles assignats pel cens electoral respectiu a cada secció; una tasca que es realitzà sobre els plànols parcel·laris 1: 2.000. A les zones perifèriques semiurbanitzades es van resoldre els problemes d’absència d’assignació d’espais i de duplicació de numeracions sobre els plànols parcel·laris 1: 6.000; a aquesta escala es van determinar les àrees corresponents a cadascuna de les seccions del districte sobre la base de distribuir equilibradament entre les seccions contigües els espais interiors de les illes (a les illes més grans s’ha tingut en compte la divisió concreta dels solars a l’interior i els espais oberts segons les separacions naturals). Conclosa aquesta tasca, que fixà els perfils geogràfics de cada secció, es van transportar aquests resultats a un plànol síntesi a escala 1: 10.000. Aquest salt d’escala va suposar determinades simplificacions en el dibuix de les seccions, però s’han mantingut les segmentacions i els nexes a través dels espais neutres decidits en les fases anteriors del treball cartogràfic.

Districtes i seccions censals de Barcelona l’any 1932 (Pauta utilitzada només a les eleccions municipals celebrades el 14 de gener de 1934). Conjunt del terme municipal.

Districtes i seccions censals de Barcelona l’any 1934 (Pauta utilitzada a les dues eleccions celebrades el 1936). Conjunt del terme municipal

El primer plànol realitzat va ser el corresponent al cens de 1934. Per tenir una idea general de la situació geogràfica de les seccions, una vegada feta una primera identificació dels seus límits a escala 1: 2.000, vam fotografiar tots els parcel·laris enganxats i penjats en una paret immensa. La fotografia, en permetre reduir la grandària dels plànols utilitzats i de les seccions que hi havia dibuixades, va oferir una visió de conjunt del mapa electoral de la ciutat que ajudà en la tasca de reducció al plànol 1: 10.000. Posteriorment, Roser Agustí, seguint les indicacions del professor Josep Maria Rabella i per mitjà d’un sistema de fulls superposables, va copiar el mapa original de Ramon Grau en un plàstic indeformable i l’Institut Cartogràfic Català va digitalitzar aquestes bases i produí la primera sèrie completa de mapes.

Determinar el contorn de les seccions electorals de 1932 va ser una dificultat menor, perquè, de fet, la divisió de 1934 consistia en una sèrie de modificacions puntuals de l’anterior. La divisió en seccions vigent el 1931 presentava problemes d’una altra índole, perquè l’administració monàrquica no s’havia preocupat de mantenir ni la proximitat dels ciutadans als col·legis electorals, ni la contigüitat residencial dels electors enquadrats en una mateixa secció, fet que obligà a adoptar criteris cartogràfics més elaborats i, especialment, a acceptar la fragmentació de bona part de les seccions en àrees separades dins de l’àmbit del districte, àrees que sovint eren de dimensions i de caràcter urbà diferent.

Com a resultat d’aquesta absència d’orientació cartogràfica de les administracions públiques, la divisió electoral de 1930 és especialment insatisfactòria en la zona més ben urbanitzada i regular del territori barceloní: l’Eixample. I això és així perquè en aquesta àrea la longitud dels carrers permetia completar el mòdul de 500 electors sense sortir de cap de les vies, simplement continuant la seva numeració; en aparença, la contigüitat dels electors de la secció restava assegurada, però el preu era l’encavalcament sistemàtic de seccions molt allargades, unes paral·leles a la costa i altres de perpendiculars a aquesta, que s’entrecreuaven. En canvi, la brevetat de la major part dels carrers de Ciutat Vella o dels nuclis de les perifèries obligava a pràctiques més reflexives i afavoria demarcacions més compactes. En aquestes zones, i en les àrees més despoblades del pla o de la muntanya, la diferència de qualitat de la divisió de 1930 respecte a la posterior de 1932 o de 1934 és menys sensible.

Algunes conclusions

Seccions censals l’any 1930 dels districtes (de dalt a baix): I, IV, X; II; V, VI, VII; III, VIII; i IX.

Seccions censals l’any 1932 dels districtes (de dalt a baix): I, IV, X; II; V, V, VII; III,VIII; i IX.

• La cartografia bàsica de la ciutat realitzada per l’equip dirigit per Vicenç Martorell i Portas i contemporània de les eleccions republicanes ha estat un punt de partida excel·lent per a l’estudi de la distribució territorial del vot i de la participació. A més, la complementarietat dels tres censos electorals i els parcel·laris dels anys trenta ha constituït un instrument inestimable per a l’estudi de les taxes d’analfabetisme i de la qualitat de l’hàbitat de la ciutat.

• Aquest estudi de les seccions electorals representa un avanç respecte els coneixements que es tenien sobre Barcelona, perquè la cartografia electoral s’elaborava únicament a partir dels deu districtes de la ciutat, i la de les dades de la població a partir dels barris, mentre que el nombre de seccions electorals és molt superior. A més, les seccions electorals permeten dibuixar amb una major precisió l’estructura urbana i ofereixen una visió inèdita en la qual afloren no tan sols les grans concentracions dels diferents barris, sinó també variacions com les relacionades amb l’existència de passatges interiors a l’Eixample.

• El fet que les imatges bàsiques d’aquest atles coincideixin, malgrat que parteixen d’unes demarcacions electorals definides de manera diversa i de fonts independents, reforça la validesa de tot el material electoral utilitzat. Els mapes sobre els nivells de participació i de vot de les diverses candidatures en eleccions successives mostren unes constants molt visibles, malgrat les grans diferències de traçat entre la divisió electoral de 1930, d’una banda, i les de 1932 i 1934, de l’altra. És a dir, l’absència de relació directa entre unes divisions electorals i unes altres certifica l’existència d’uns trets estructurals de la ciutat, que apareixen reiteradament i sota distintes perspectives segons el caràcter de les consultes.

• Les coincidències polítiques bàsiques exigien una comparació del vot en les diverses eleccions més enllà dels trets obvis i demanaven la producció d’imatges de síntesi, però precisament les característiques irreconciliables de les divisions censals semblaven impossibilitar aquesta comparació, i, de fet, ho feien impossible. Fou llavors quan vam buscar variables no polítiques que es poguessin cartografiar a nivell de les seccions, com ara la densitat de l’hàbitat urbà o l’analfabetisme del cos electoral. Com veurem, la producció d’aquests mapes facilita la lectura de les respectives opcions de vot i de participació en el territori de la ciutat durant la Segona República.

Seccions censals l’any 1934 dels districtes (de dalt a baix): I, IV, X; II; V, VI, VII; III, VIII; i IX.

• Un resultat interessant del traçat dels perfils de les seccions ha estat definir el punt central de la ciutat, en aconseguir les seccions afegides en els successius censos i determinar les zones més dinàmiques des del punt de vista urbanístic, perquè són les zones on resideixen més electors. En primer lloc, hi ha els marges de l’Eixample, el septentrional de la Sagrada Família del districte IX, els occidentals vers les Corts del districte VI i vers Hostafrancs del districte VII; en segon lloc, les perifèries dels principals suburbis industrials, com Sants, al districte VII, Sant Andreu, al districte IX, i el Poble Nou, al districte X; i finalment, la perifèria occidental muntanyenca, entre Gràcia i Pedralbes.

• La reproducció de les bases en relació amb la cartografia municipal s’ha triat en funció de la llegibilitat, perquè sigui possible reconèixer la distribució dels llocs urbans en les seccions de les tres divisions electorals elaborades. S’ha optat per reproduir el mapa de Vicenç Martorell, sobre el qual s’han dibuixat les seccions amb la seva numeració i amb una línia més gruixuda la separació dels districtes, amb un petit mapa clau al costat indicant la situació dels districtes, perquè el lector pugui localitzar-los en la ciutat.

• Les divisions electorals de 1930 i les de 1932 i de 1934 no estan directament relacionades, perquè es va imposar l’homogeneïtat quantitativa del grup electoral per sobre de la durabilitat del mapa base. Gairebé es podria pensar que el traçat és diferent per deliberació, i no per casualitat. En la meitat dels districtes barcelonins, l’ordre seguit per determinar i numerar les seccions no tan sols és diferent en els dos censos, sinó que és sistemàticament invers. En el districte primer, per exemple, la numeració de 1930 comença per les platges de la Barceloneta i puja fins a la plaça de Catalunya, mentre que el 1932 els funcionaris recorren Ciutat Vella abans d’arribar al barri portuari. En el districte segon, la numeració de 1930 aborda primer el Poble Sec i després l’Eixample de Sant Antoni, i el de 1932 segueix el camí invers. Només els districtes VI, VIII, IX i X mantenen un ordre relativament semblant en les successives divisions electorals.