Les consultes. Resposta política de l'electorat urbà

Com hem apuntat, en l’elecció del 12 d’abril de 1931 va destacar la irrupció espectacular d’Esquerra Republicana de Catalunya, acabada de crear, que es va confirmar com a partit capdavanter. El repartiment territorial de vots d’aquesta consulta va persistir per a les candidatures liderades pel conservadorisme de la Lliga Regionalista i pel reformisme d’ERC. El Partit Republicà Radical s’enfonsà i a partir d’aquest moment els seus líders van competir per fer-se un lloc dintre del conservadorisme laic barceloní. Lluís Companys, d’ERC, va proclamar la República el 14 d’abril; ho va fer simbòlicament amb la vara de l’alcaldia, però a la tarda va ser nomenat alcalde Jaume Aiguader en substitució de Companys, al qual s’acabava de nomenar ministre del govern provisional de Catalunya.

Les eleccions celebrades el 1931 van subratllar la importància de les legislatives o constituents del 28 de juny, ja que aquesta consulta va definir pautes electorals gairebé definitives. Triomfà un cop més, de manera contundent, ERC, que es confirmà com el partit hegemònic de Catalunya. Ramón Franco, el seu candidat menys votat, va obtenir més del doble que el diputat següent de la Lliga, Ramon d’Abadal i Calderó; a continuació es van situar Lluís Nicolau d’Olwer del PCR i Joaquim Pi i Arsuaga de l’EEF (Extrema Esquerra Federal), fill del president de la Primera República. Aquest resultat anòmal fou possible perquè el PRR va presentar una llista que incorporava, després del seu cap de llista Alejandro Lerroux, els caps de llista de les candidatures amb més possibilitats. Els mapes evidencien l’estabilitat del vot a ERC, Lliga i PCR, i el canvi de domicili dels electors del PRR que per primera vegada es van situar al centre de la ciutat.

Les segona volta de juliol i les eleccions parcials i complementàries d’octubre del mateix any són assaigs en què l’absència continuada d’ERC i l’absència esporàdica de la Lliga van permetre veure la implantació dels partits minoritaris PCR, BOC o PRR. En les eleccions de l’11 d’octubre es va fixar, a més, el vot màxim de l’esquerra radical representada pel BOC: un 5% sobre el cens electoral. Aquest percentatge mínim, en un context densament obrer com la Barcelona dels anys trenta, va ser degut a l’abstenció dels electors d’ERC, els quals, sense decidir-se a votar una alternativa conservadora, tampoc no van donar suport a un partit de classe perquè no els fes ombra.

Els índexs de correlació més significatius són els que s’obtenen amb l’electorat analfabet que va representar una clau del període republicà. El seu vot inequívoc el juny de 1931 a ERC va contribuir al seu tomb electoral, perquè en les municipals del 12 d’abril de 1931 l’electorat analfabet va votar la Candidatura Republicano-Socialista liderada pel PRR, amb la qual es va correlacionar positivament .52, mentre que la seva correlació amb ERC va ser molt més baixa. Però en les eleccions de juny els analfabets van canviar d’orientació política i es van correlacionar de manera positiva i elevada amb ERC i Extrema Esquerra Federal, tendència que es va corroborar el 12 de juliol quan les seccions amb més analfabets van votar massivament EEF i per això la correlació que s’obté és positiva i molt elevada: .79. L’electorat analfabet que va optar sempre per les candidatures de l’esquerra va tendir a l’abstenció, per la qual cosa les seves correlacions amb la participació són negatives: fins i tot van arribar a -.71 en la consulta del 4 d’octubre. En bona mesura els electors analfabets van ser responsables de la baixa participació durant la Segona República i ofereixen un contrast fort amb la participació elevada dels electors de la dreta. Aquesta constància en la participació dels conservadors i la seva fidelitat en l’orientació del vot es demostra perquè els coeficients de correlació més significatius entre parells d’eleccions es donen, precisament, entre les candidatures de la Lliga i són altíssims, per exemple, entre les candidatures del 28 de juny i del 4 d’octubre va ser .92: un índex gairebé perfecte.

Les eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de novembre de 1932 es van celebrar segons la llei electoral de 1907, amb les modificacions introduïdes pel decret del 8 de maig, i per una disposició transitòria de l’Estatut de Catalunya que fixava en 24 els diputats que s’havien d’elegir per Barcelona ciutat. Es van presentar dotze candidatures, set de completes i cinc d’incompletes, i el seu resultat va matisar significativament les tendències anteriors; ERC va perdre 20 punts respecte de les constituents de 1931, mentre que la Lliga va donar un pas definitiu cap a la seva consolidació com a partit capdavanter dels conservadors. En aquesta última consulta legislativa amb sufragi exclusivament masculí es va fixar el sostre màxim de la dreta: amb una participació relativament baixa (53%), la suma de les seves candidatures va obtenir un 40% sobre la participació i un 25% sobre el cens electoral.

El 19 de novembre de 1933 les dones van accedir al sufragi i a Barcelona va guanyar la Lliga, ja amb el seu nou nom de Lliga Catalana, gràcies a un ardit, ja que la nit anterior als comicis es van repartir entre els seus militants més fidels paperetes de vot en què es ratllava un candidat propi i en el seu lloc figurava Lluís Companys, cosa que li va assegurar el 40% necessari perquè l’escrutini fos vàlid en la primera volta. Com a conseqüència, el reformisme moderat va perdre a Barcelona per primera i única vegada durant la Segona República. També va contribuir decisivament a la derrota el fet que el reformisme es presentés formant dues candidatures separades que, no obstant això, juntes van sumar més vots que la Lliga: per la seva divisió van cedir els escons reservats a la majoria. Les dones van poder votar i la participació va ser elevada, pràcticament igual que en les eleccions en què es va exercir únicament el sufragi masculí, malgrat que en el cens hi havia més dones que homes. Això implica que, o bé elles van votar més que ells, o ells, en ser conscients del sufragi femení, van decidir acudir més a les urnes. Tot i que, naturalment, van interessar més les eleccions legislatives al Parlament espanyol que les del Parlament català.

En cap municipi de Catalunya, segons hem demostrat, no va variar l’orientació del vot amb la introducció del sufragi femení, i, per tant, a Barcelona tampoc. El 19 de novembre de 1933, el triomf de la Lliga (37%) s’explica, com ja hem dit, per la dispersió de vots entre ERC (36%) i la Coalició d’Esquerres (9%). Van destacar els resultats del PRR (11%) idel Bloc Nacional de Dretes (5%), mentre que les alternatives d’extrema esquerra juntes no van arribar al 3%. Atès el tòpic, tantes vegades repetit, que les dones van ser manipulades per l’Església i van votar la dreta, és interessant constatar que la suma de vots de les candidatures d’ERC i de la Coalició d’Esquerres el 1933 fou superior als resultats obtinguts el 1932. Per obtenir un altre punt de comparança, hem calculat els percentatges absoluts dels vots obtinguts en cada districte per la Lliga i ERC en les legislatives de 1932 i de 1933. El resultat demostra l’estabilitat extraordinària del vot, fins al punt que els seus resultats són tan similars que resulta difícil traçar les corbes que els representen; tot i que la participació va oscil·lar molt, els partits van obtenir en ambdues consultes els mateixos percentatges en cada districte.

L’experiència dels resultats del 19 de novembre de 1933 afavorí que, per a les municipals del 14 de gener de 1934, es formessin dues coalicions alternatives per aconseguir el govern de la ciutat: ERC aliada amb AC, US i PNC, i la Lliga Catalana aliada amb els carlins. Van ser dues opcions que es correlacionaren negativament i significativament amb un índex elevadíssim -.96%. Malgrat que la participació va continuar essent patrimoni de la dreta (.48), la Coalició d’Esquerres obtingué la majoria absoluta amb un 50,36% sobre la participació, presagi de la victòria rotunda del 16 de febrer de 1936 quan el Front d’Esquerres va assolir el 62,66%.

En aquest article es representen els resultats per secció electoral de vuit eleccions celebrades a Barcelona entre el 1931 i el 1936. No s’han trobat dades detallades per secció electoral per als escrutinis del referèndum de l’Estatut del 2 d’agost de 1931, ni de les legislatives al Parlament català del 20 de novembre de 1932, ni de les legislatives al Parlament espanyol del 19 de novembre de 1933; per això, per a aquestes consultes es representen únicament els districtes. Els mapes de cada consulta van precedits d’un resum estadístic amb els resultats de la ciutat i per districtes, de les llistes dels candidats guanyadors i de les taules amb les correlacions. Cal tenir en compte que els números absoluts calculats sobre el cens donen la magnitud del que estudiem, perquè els seus percentatges s’aproximen a la força real del vot o de la participació. No obstant això, cartografiats subrepresenten els llocs amb densitat electoral alta perquè amplien la perifèria despoblada, però amb grans espais. Malgrat això, la cartografia elaborada és la millor manera, potser l’única, de comparar les eleccions celebrades en diversos anys durant la Segona República. La imatge generada per la clara divisió territorial de dues opcions polítiques enfrontades i irreconciliables el 16 de febrer de 1936 va reforçar l’interès per prosseguir l’estudi per tal de comparar els espais urbans amb altres indicadors socials, com l’analfabetisme o l’hàbitat urbà, i també, i molt especialment, per poder comparar les opcions de l’electorat barceloní a més de quaranta anys de distància amb el resultat de la consulta del 15 de juny de 1977.

Els mapes es presenten a escala 1: 40.000 i s’han realitzat sobre tres pautes cartogràfiques diferents: la de 1930 per a les cinc eleccions celebrades el 1931 (municipal, constituent, segona volta, complementària i parcial); la de 1932 per a les eleccions municipals de 1934, i la de 1934 per a les dues eleccions celebrades el 1936 (legislatives i de compromissaris). Aquestes tres pautes poden superposar-se entre si i sobre el mapa de la ciutat, per la qual cosa es poden veure els resultats electorals projectats sobre carrers, passatges, places, barraques i camps oberts. Molts carrers de l’època han canviat de nom, i, per aquesta raó, no es publica la llista dels que inclou cada secció, perquè el lector hauria de disposar del nomenclàtor publicat el 1935. Això no obstant, sobre el plànol de la ciutat es poden localitzar totes les seccions, si se superposa la pauta corresponent prèviament fotocopiada en una transparència (per a més comoditat del lector, adjuntem també les tres transparències). Perquè puguin localitzar-se les diverses zones de la ciutat, en l'article El mapa electoral. La determinació de les seccions censals a escala 1: 20.000 s’han inclòs les tres pautes cartogràfiques utilitzades durant la Segona República amb el detall numèric de les seccions per districte.

Aquest article inclou per a cada elecció quatre representacions cartogràfiques dels resultats electorals:

El mapa de les CANDIDATURES GUANYADORES, que mostra la candidatura que ha obtingut major nombre de vots en cadascuna de les 517, 976 o 1015 seccions, segons l’any de la consulta. És una aproximació a les distintes forces polítiques en els espais ciutadans més reduïts per als quals disposem de dades.

A continuació s’inclou un mapa que prescindeix de la candidatura guanyadora a la ciutat, és a dir, de la que ha obtingut els escons o regidories reservats a la majoria i al seu lloc es representa la IMPLANTACIÓ DE LES CANDIDATURES MINORITÀRIES i, a més, s’indica si han quedat en primer o en segon lloc en cada secció. Aquesta representació subratlla les zones on les candidatures minoritàries tenen una importància relativa i dóna una visió que no es podria obtenir si només es tingués en compte el resultat de la candidatura guanyadora per secció.

En tercer lloc, incloem el RESULTAT DE LA VICTÒRIA, és a dir, el de la candidatura que ha guanyat l’elecció en la circumscripció i ha obtingut els escons de la majoria; el mapa representa el percentatge de vots obtinguts sobre el cens electoral, percentatge que indica els vots amb què ha contribuït cada secció a la victòria de la candidatura, ja que prescindeix de l’abstenció. A les eleccions municipals de 1934 s’inclouen els mapes de les candidatures liderades per ERC, Lliga i Partit Republicà Radical, perquè aquestes tres forces es van repartir les regidories reservades a la majoria i a les dues minories.

Tot seguit, i per acabar, s’inclou la representació del PERCENTATGE DE LA PARTICIPACIÓ DE CADA SECCIÓ ELECTORAL. La figura que s’obté amb les gammes sol ser una corba en campana més o menys pronunciada, i és únicament la distribució en l’espai de la ciutat la que permet una aproximació detallada a les oscil·lacions de la participació a les seccions. Cal tenir en compte que l’abstenció i la participació són l’anvers i el revers d’una mateixa medalla, perquè els seus percentatges sempre sumen cent; una cosa tan senzilla com aquesta no és acceptada per tots els politòlegs i hi ha autors que agreguen a l’abstenció els vots en blanc per aconseguir el que denominen abstenció neta, agregació que no hem fet en els mapes i estadístiques perquè vam considerar que, el que vota en blanc o vota nul participa, no s’absté, encara que la seva participació no incideixi en el resultat final obtingut per la suma de tots els vots, sense comptar les paperetes blanques o nul·les. Dipositar una papereta en blanc consolida el sistema, encara que es confiï en els altres perquè triïn els seus representants. El vot nul pot ser-ho per error de l’elector i en aquest cas té un valor equiparable al vot en blanc, mentre que el vot nul deliberat és difícil d’interpretar, tot i que podria ser considerat com una protesta contra el sistema establert. Per exemple, en algunes paperetes que es conserven juntament amb l’acta de l’escrutini hem pogut llegir: «Visqui Crist Rei!». La Junta Central Electoral, en l’acta de l’1 de desembre de 1933, va reconèixer que la llei no explicitava clarament com s’havia de procedir amb els vots en blanc, però, segons els seus membres, s’haurien de descomptar si era necessari per a fer possible el 20% exigit per la llei per a ser nomenat.

Eleccions municipals, 12 d'abril de 1931

Resposta política de l'electorat urbà.

Les darreres eleccions monàrquiques van ser les municipals del 12 d’abril de 1931, les quals havien de permetre la substitució total del consistori, nomenat entre febrer i març de 1930 pel govern del general Berenguer. La politització de la consulta després de més de set anys de dictadura va posar l’èmfasi en el fet de considerar-la com un plebiscit entre la forma de govern republicana o monàrquica. La campanya d’aquestes eleccions va marginar els plantejaments municipals clàssics i es va presentar com una oportunitat única per a apostar per un canvi institucional i donar a conèixer alternatives noves. Aquestes circumstàncies van afavorir la irrupció espectacular d’Esquerra Republicana de Catalunya. Els índexs de correlació assenyalen la poca participació de l’electorat analfabet i la seva tendència a votar els radicals i molt menys la candidatura formada per la coalició d’ERC amb Unió Socialista. A Barcelona, els regidors s’elegien per districtes que formaven una circumscripció independent, i la llei electoral buscava la proporcionalitat entre ells, però beneficiava els districtes menys poblats, com el tercer. Per aquestes característiques, els mapes que representen l’orientació del vot i la participació mantenen la divisió dels deu districtes de la ciutat. Eleccions municipals, 12 d'abril de 1931

Candidatures guanyadores
Implantació de les forces minoritàries
Resultat de la victòria. Vot a l’Esquerra Republicana de Catalunya-Unió Socialista de Catalunya. Percentatges sobre el cens; 40.913 votants en 517 seccions: 18,04% del cens; 32,92% del total de votants
Percentatge de participació de cada secció electoral: vota el 57,1% dels electors; 226.865 electors i 129.623 votants en 517 seccions

Eleccions constituents, 28 de juny de 1931

Resposta política de l’electorat urbà. Eleccions constituents, 28 de juny de 1931. Coeficients de correlació i Resultats.

En aquestes primeres eleccions legislatives de la Segona República, ERC es va presentar amb l’aurèola d’haver tingut l’audàcia de proclamar la República catalana arran del seu triomf del mes d’abril, fet que li va donar el suport de sectors molt amplis de la petita burgesia i del proletariat i la confirmà com el partit hegemònic de Catalunya durant tot el període republicà. A la seva esquerra es va presentar l’Extrema Esquerra Federal, que pretenia convertir-se en el partit de l’anarcosindicalisme i que obtingué gairebé un 7% dels vots. La Lliga Regionalista, aliada amb els tradicionalistes, aspirava a convertirse en el partit majoritari del conservadorisme català en lluita amb el PRR, que representava l’alternativa republicana de la dreta, i amb el PCR, que pretenia ocupar el centre i desplaçar ERC. El resultat va ser el triomf espectacular d’ERC, que, aliada amb la USC, va obtenir el 61% dels vots, a causa dels respectius enfonsaments de la Lliga (16%), del PRR (12%) i del PCR (3%). L’electorat analfabet es va mantenir en la seva tendència abstencionista, però aquesta vegada va canviar d’orientació i deixà de donar suport al PRR per votar ERC, EEF i PSOE amb les candidatures dels quals es va correlacionar positivament. L’enfrontament ERC/Lliga es va accentuar i la seva correlació és negativa i elevada -.88 i s’accentua la unió de la Lliga amb el PCR, i, per aquesta raó, la seva correlació és positiva i elevada .75. La participació —com succeí durant tota la República— va tendir a afavorir les candidatures de la dreta. Eleccions constituents, 28 de juny de 1931

Candidatures guanyadores
Implantació de les forces minoritàries
Resultat de la victòria. Vot a l’Esquerra Republicana de Catalunya. Percentatges sobre el cens 97.627; votants en 517 seccions: 37% del cens; 59,9% del total de votants
Percentatge de participació de cada secció electoral: vota el 61,4% dels electors 267.787 electors i 164.474 votants en 517 seccions

Segones eleccions constituents, 12 de juliol de 1931

Resposta política de l’electorat urbà. Segones eleccions constituents, 12 de juliol de 1931. Coeficients de correlació i resultats.

Malgrat el fet que la participació fou molt baixa (26,83%), és una consulta molt interessant per a observar les estratègies de l’electorat, perquè són les úniques eleccions celebrades durant la Segona República en què un partit que aspirava a convertir-se en el partit de l’anarcosindicalisme com l’Extrema Esquerra Federal va guanyar de manera rotunda (47,60%) i un altre candidat federal va aconseguir gairebé un 5%. Aquesta victòria àmplia del vot d’esquerres fou possible perquè es dirimia un únic escó i el resultat no alterava la composició del Parlament espanyol. A més, l’ERC, la Lliga i el PRR no van presentar cap candidat. La Lliga Regionalista i el PRR no es presentaren, no tan sols pel poc interès d’aquests comicis, sinó també com a protesta perquè el 20% que exigia la llei els havia impedit obtenir el quart escó de la minoria en les legislatives del 28 de juny; ERC no es va presentar per no ser acusada de practicar l’antidemocràtic «copo» com havia fet a Tarragona i a Lleida en les eleccions anteriors. La lluita, doncs, es va plantejar entre Antonio Jiménez, candidat d’EEF, i Pompeu Fabra, del PCR. Aquesta vegada, i excepcionalment, l’electorat analfabet es va correlacionar positivament amb la participació i votà decididament Antonio Jiménez. És un cas únic en tot Catalunya i va ser possible pel suport de l’electorat d’ERC, i per això la correlació d’ERC del 28 juny amb l’EEF del 12 de juliol és positiva i molt significativa .72. Segones eleccions constituents, 12 de juliol de 1931

Candidatures guanyadores
Implantació de les forces minoritàries
Resultat de la victòria. Vot a l’Extrema Esquerra Federal. Percentatges sobre el cens. 31.842 votants en 517 seccions: 13% del cens; 46,9% del total de votants
Percentatge de participació de cada secció electoral: vota el 26,83% dels electors.-267.787 electors i 71.851 votants en 517 seccions

Eleccions parcials, 4 d'octubre de 1931

Resposta política de l’electorat urbà. Eleccions parcials, 4 d’octubre de 1931. Coeficients de correlació i resultats

Les renúncies de Francesc Macià i de Gabriel Alomar als seus escons de la ciutat de Barcelona per ocupar els de Lleida i Palma de Mallorca, respectivament, van obligar a celebrar aquestes eleccions parcials. De nou, ERC no es va presentar, i amb una abstenció elevada (67,73%) va ser escollit Pere Rahola de la Lliga Regionalista; en segon lloc es va situar el PCR, i, en tercer lloc, el PRR, que definitivament va deixar de ser una alternativa vàlida per al conservadorisme barceloní. BOC i EEF van obtenir percentatges inferiors als de les seves candidatures del 12 de juliol, perquè en aquesta ocasió ERC s’abstingué de donar suport a cap candidat i els seus electors no van donar suport a candidatures de la dreta ni als partits de classe. Per això, la correlació entre la participació d’aquestes eleccions i la candidatura d’ERC del 28 de juny és elevada i negativa -.63, fet que va permetre a la Lliga un triomf folgat, ja que els seus electors del 28 de juny, a diferència dels electors d’ERC, van acudir massivament a les urnes. Per aquesta raó les candidatures de la Lliga d’aquestes dues eleccions es van correlacionar de manera positiva i significativa .72. Els analfabets, amb una correlació molt negativa amb la participació -.71, van donar suport dramàticament a l’EEF .72. Tanmateix, com que, llevat de Pere Rahola, cap candidat no va obtenir el 20% de vots exigit, va quedar novament vacant un escó. Eleccions parcials, 4 d'octubre de 1931

Candidatures guanyadores
Implantació de les forces minoritàries
Resultat de la victòria. Vot a la Lliga Regionalista. Percentatges sobre el cens.-27.546 votants en 517 seccions: 11,7% del cens; 37% del total de votants
Percentatge de participació de cada secció electoral: vota el 32,23% dels electors. 267.787 electors i 86.326 votants en 517 seccions

Eleccions complementàries, 11 d'octubre de 1931

Resposta política de l’electorat urbà. Eleccions complementàries, 11 d’octubre de 1931.

A aquesta consulta electoral no es van presentar ni ERC ni la Lliga Regionalista i la confrontació es va plantejar entre Martí Esteve del PCR i Joaquim Maurín del BOC. L’abstenció va ser elevadíssima, la més gran de Catalunya durant els anys trenta, però, malgrat tot, és una elecció interessant perquè s’hi van definir les possibilitats del vot de l’extrema esquerra quan no formava part de les candidatures d’ERC ni tenia el seu suport. La no presentació de candidatures dels dos grans partits catalans va permetre el triomf espectacular del PCR (73,67%), fet que fou possible, a més, perquè ERC no va donar suport a cap candidat, lògicament per no afavorir una alternativa a la seva esquerra que en altres ocasions li privés del vot obrer que tant necessitava, i, per aquest motiu, novament la correlació entre la participació d’aquesta elecció i la candidatura d’ERC del 28 de juny és negativa i elevada. La Lliga Regionalista va recomanar el vot per a Martí Esteve, i per això la correlació de la participació d’aquesta elecció amb la candidatura de la Lliga del 28 de juny és novament positiva i elevada .72. Joaquim Maurín, del BOC, va ser virtualment l’únic candidat que va lluitar contra el conservadorisme i va aconseguir la màxima votació de l’extrema esquerra durant la República (23,65%). Les seccions on predominava l’electorat analfabet novament es van correlacionar negativament amb la participació –.60 i positivament amb les candidatures de l’esquerra: .51 amb el BOC i .36 amb el PCE. Eleccions complementàries, 11 d'octubre de 1931

Candidatures guanyadores
Vot al Partit Catalanista Republicà. Percentatges sobre el cens. 34.470 votants en 517 seccions: 14,3% del cens; 74,1% del total de votants
Resultat de la victòria. Vot al Bloc Obrer i Camperol. Percentatges sobre el cens. 12.088 votants en 517 seccions: 5% del cens; 23,3% del total de votants
Percentatge de participació de cada secció electoral: vota el 21,5% dels electors. 241.587 electors i 51.900 votants en 517 seccions

Eleccions municipals, 14 de gener de 1934

Resposta política de l’electorat urbà. Eleccions legislatives, 19 de novembre de 1931.

La Llei Municipal de Catalunya fou la primera llei aprovada pel Parlament català. Barcelona va passar a ser districte únic —fet que implicava una llista única per a tota la circumscripció— i escollia 40 regidors amb un sistema majoritari, però amb una representació proporcional atenuada; el 65% de regidories corresponien a la llista més votada, un altre 65% a la segona llista, i així successivament; per a ser escollit calia obtenir més del 5% dels vots. El triomf de la dreta a tot Espanya en les últimes eleccions legislatives de feia tot just dos mesos va afavorir la formació de blocs alternatius. La propaganda de la Lliga Catalana, aliada amb els carlins i amb el suport implícit de l’Església, va contribuir a la crispació electoral i a Barcelona es va viure una polarització que fou el preludi de l’enfrontament del febrer de 1936. El govern de concentració format per Lluís Companys a la mort de Macià i la lliçó obtinguda de la seva derrota el 19 de novembre de 1933 va fer que els reformistes es presentessin com un bloc unitari, liderat per ERC a la qual es van unir Acció Catalana Republicana i Unió Socialista, i van vèncer per majoria absoluta (50,36%). El seu cap de llista, Carles Pi i Sunyer, ministre de Treball de l’anterior govern, subratllava la necessitat de reorganitzar els aspectes financers i administratius de la ciutat. La candidatura liderada per Lluís Duran i Ventosa de la Lliga, amb el 41% dels vots, va obtenir la primera minoria, i el PRR, amb el 6%, la segona. La participació es va correlacionar positivament amb la candidatura liderada per la Lliga .48 i negativament amb el PRR, ERC o PCC. Eleccions municipals, 14 de gener de 1934

Candidatures guanyadores
Vot a Esquerres Catalanes. Percentatges sobre el cens. 323.484 votants en 976 seccions: 28,52% del cens electoral; 50,36% del total de votants (8.423 votants més, estimats per al conjunt de 57 seccions contigües del districte IV)
Vot a la Lliga Catalana. Percentatges sobre el cens. 123.217 votants en 976 seccions: 23% del cens; 40,6% del total de votants (9.627 votants més, estimats per al conjunt de 57 seccions contigües del districte IV)
Vot al Partit Republicà Radical. Percentatges sobre el cens. 19.626 votants en 976 seccions: 3,7% del cens; 6,5% del total de votants (941 votants més, estimats per al conjunt de 57 seccions contigües del districte IV)
Percentatge de participació de cada secció electoral: vota el 56,7% dels electors. 535.179 electors i 303.365 votants en 976 seccions (19.400 votants més, estimats per al conjunt de 57 seccions contigües del districte IV)

Eleccions legislatives, 16 de febrer de 1936

Resposta política de l’electorat urbà. Eleccions legislatives, 16 de febrer de 1936.

Aquestes últimes eleccions legislatives sintetitzen una conjuntura tensa, en què als governs de la República els va faltar legitimitat. A més, els fets del 6 d’octubre de 1934, la suspensió d’atribucions de la Generalitat i l’empresonament dels seus representants va radicalitzar una campanya en què a tot Espanya, llevat de llocs com el País Basc, es van presentar únicament dos fronts. ERC va liderar el Front d’Esquerres de Catalunya, aliada amb ACR, PCP, PCE i POUM (només en restà al marge la CNT). El seu programa va ser moderat, representava els plantejaments republicans de 1931 i advocava per la tornada de la Generalitat i la llibertat dels presos. El Front Català d’Ordre, liderat per la Lliga Catalana, integrava tradicionalistes, membres d’Acció Popular Catalana adherida a la CEDA i Alejadro Lerroux del Partit Radical. La participació va ser la més alta de tot el període republicà (64,50%) i molt semblant a la del referèndum de l’Estatut, i la diferència entre la candidatura del Front Popular (62,66%) i la del Front d’Ordre (37,34%) fou de més de 25 punts. Barcelona va viure l’últim episodi democràtic arran d’aquesta victòria rotunda, que va dividir la ciutat, fins i tot territorialment, en dues opcions polítiques irreconciliables i que va ser el presagi de la futura opció per les armes d’una dreta incapaç d’acceptar el veredicte de les urnes. No obstant això, quan el 1977 la ciutadania va ser convocada de nou a les urnes, va reproduir territorialment gairebé exactament aquella opció a favor d’un vot reformista i per un canvi social. Eleccions legislatives, 16 de febrer de 1936

Candidatures guanyadores
Vot al Front d’Esquerres de Catalunya. Percentatges sobre el cens. 241.156 votants en 1.015 seccions: 40,3% del cens; 63% del total de votants
Vot al Front Català d’Ordre. Percentatges sobre el cens. 143.558 votants en 1.015 seccions: 23,9% del cens; 37% del total de votants
Percentatge de participació de cada secció electoral: vota el 64,5% dels electors. 598.932 electors i 386.060 votants en 1.015 seccions

Eleccions de compromissaris, 26 d'abril de 1936

Resposta política de l’electorat urbà. Eleccions de compromissaris, 26 d’abril de 1936.

Durant aquestes eleccions hi va haver una abstenció de la dreta a tot Espanya, perquè, de fet, el resultat era evident i se sabia que Manuel Azaña seria escollit president de la República, però també com a preludi del seu suport als militars quan al cap de tres mesos es va iniciar la Guerra Civil. Tanmateix, a Catalunya cal destacar el comportament de la Lliga Catalana, que no va refer la candidatura del Front d’Ordre, però es va presentar en solitari i va obtenir el 25% dels vots enmig d’una abstenció immensa del 73,67%. Per primera vegada, la ciutat obrera de la perifèria va participar més que la ciutat burgesa del centre, però les pautes d’implantació de la participació no van variar excessivament, ja que entre les eleccions de febrer i les d’abril la correlació és alta .61, mentre que la relació negativa entre les dues candidatures és perfecta -1.00. Per les trajectòries electorals sabem que en aquesta elecció destacà la participació massiva dels homes analfabets joves, que potser reclamaven un protagonisme social més gran Eleccions de compromissaris, 26 d'abril de 1936

Candidatures guanyadores
Vot al Front d’Esquerres de Catalunya.- Percentatges sobre el cens.- 150.474 votants en 1.015 seccions: 39,9% del cens; 75,2% del total de votants
Vot a la Lliga Catalana. Percentatges sobre el cens. 49.736 votants en 1015 seccions: 12,1% del cens; 24,8% del total de votants
Percentatge de participació de cada secció electoral: vota el 33,37% dels electors. 599.879 electors i 200.210 votants en 1.015 seccions