Com es fa un desert?

El flagell de la desertització

Les possibilitats dels humans d’afavorir la desertització han augmentat molt durant el segle XX. Una destrucció de la vegetació i de la superfície del sòl que en el passat hauria representat la feina de 10 anys per a un granger, actualment la pot dur a terme un treballador amb l’ajut d’un buldòzev en un sol dia. Aquesta activitat de rompuda (que porta a la intensificació i l’extensió dels deserts) no es realitza només en benefici de l’agricultura, sinó també amb objectius miners i militars, i fins i tot de cara al desenvolupament turístic. Per altra banda, la tecnologia pot crear deserts a petita escala, fins i tot en indrets on les precipitacions i altres factors climàtics són adients per al creixement de la vegetació. Desenes de quilòmetres quadrats de terra poden ser ‘esterilitzats’ a causa dels fums i dels abocaments verinosos emesos des de centres industrials. Aquesta desertització antròpica és especialment intensa a l’Àfrica septentrional. A l’època clàssica, Cartago, actualment dins les fronteres de Tunísia, era considerada el graner de l’antiga Roma, mentre que actualment els països del N d’Àfrica no produeixen prou aliment ni per a cobrir la demanda interna.

Desertització o desertificació?

Per desertització s’entén el conjunt de processos que menen una àrea inicialment no desèrtica a esdevenir-ne. Desertificació, en canvi, és un terme que ha estat usat en accepcions molt diferents. És gairebé sinònim de desertització quan s’empra per a designar la reducció del potencial de producció de la terra en climes àrids, semiàrids i subhumits que pot conduir a unes condicions similars a les d’un desert (condicions, per cert, difícils d’imaginar sota unes condicions climàtiques subhumides o fins i tot semiàrides, amb pluviositats de l’ordre de 400-800 mm). Sovint s’usa, però, com a sinònim d’abandó de la terra i despoblament rural, és a dir, la situació resultant de l’èxode cap a pobles grans i ciutats, amb el consegüent abandó de terres agrícoles que es deixen en guaret o senzillament ermes; aquest és el significat comú als cercles de la Unió Europea on economistes, sociòlegs, geògrafs, administradors, periodistes i polítics parlen rutinàriament de la ‘desertificació’ del camp a l’Europa occidental. Per a altres autors, desertificació significaria la degradació i l’evolució aparentment irreversible de les terres àrides cap a condicions desèrtiques, amb sòls erms, dunes de sorra, etc, és a dir, deserts antròpics. Als antípodes, hom parla també de desertificació per a referir-se al procés natural de formació dels deserts. En definitiva, el terme desertificació s’ha convertit en una font de confusió semàntica, verbal i mental, popularitzada pels mitjans de comunicació.

Sovint no és gaire clar si la degradació d’un ecosistema àrid en un desert antròpic és o no irreversible. El cert és que des d’una perspectiva geològica, res no es pot dir que sigui del tot irreversible perquè el clima ha canviat contínuament al llarg de la his-tòria de la Terra, tot i que a velocitats diferents,segons les èpoques. Durant el Plistocè el clima va canviar dràsticament més de deu vegades al llarg d’uns 3 milions d’anys. Fins i tot en temps històric, estan ben documentades com a mínim dues fluc-tuacions climàtiques importants: l’òptim medieval (800-1200) i la petita era glacial (1550-1850), quan es calcula que la temperatura de l’Europa occidental va estar respectivament 1°C per damunt i 2°C per sota de l’actual. Es qualificaran doncs d’irreversibles els processos sostinguts al llarg d’un període mínim de 25-50 anys, durant el qual es té constància que el clima ha romàs estable dins de la seva variabilitat normal, sense manifestar cap tendència a llarg termini.

En aquests termes, la transformació irreversible dels ecosistemes àrids en deserts antròpics està sòlidament documentada a diverses zones àrides del món: ciutats enterrades sota dunes de sorra al llarg de la ruta de la seda de la Xina nord-occidental; gramenets esteparis que s’han convertit en paviments desèrtics a l’Àfrica septentrional; nous camps de dunes en terres que havien estat conreades al Sahel, etc. Mapes temàtics antics o recents comparats amb estudis actuals, fotografies aèries de fa 40-50 anys comparades amb les actuals o imatges de satèl·lit de 20 anys enrere ho confirmen de manera indiscutible.

De l’impacte temporal de la sequera a la irreversibilitat de la desertització

La desertització, en efecte, pot ser desfermada per una sequera, però aquesta no és una condició necessària ni suficient. La variabilitat climàtica és una característica permanent de les terres àrides i, si aquestes són protegides o manejades amb prudència, la desertització no les afecta, a desgrat de sequeres. La desertització es pot iniciar, i així ha succeït efectivament en nombrosos casos, en períodes d’aridesa moderada, fins i tot inferior a la mitjana. Només, això sí, a condició que la degradació de terres hagi estat particularment intensa, per diferents motius vinculats a la pressió excessiva dels humans i dels seus animals sobre els ecosistemes àrids implicats, de natura fràgil i inestable. A la inversa, sequeres prolongades de fins a 15 anys (1969-84) no han implicat alteracions de consideració en diferents espais de la regió saheliana, gràcies a una pressió de pastura moderada que es corresponia amb la capacitat de càrrega, mentre que en el mateix període milions d’hectàrees sobrepasturades de la mateixa zona experimentaven una desertització considerable.

L’excés de bestiar i la sobreexplotació de les pastures són molt comuns a les terres àrides de tot el món; és a dir, que la densitat d’animals de pastura és molt superior que la que permet la capacitat de càrrega, reduint o eliminant tota la vegetació perenne i fomentant l’erosió del vent i de l’aigua, i per tant la desertització. La recollida de llenya té igualment un paper important en la desertització a molts països d’Àsia i d’Àfrica. Atès que les necesitats de llenya, sovint l’únic combustible accessible, són més o menys d’1,5 kg diaris per persona, una família normal consumeix 2,7 t anuals de matèria seca, que correspon a la mitjana de biomassa llenyosa de 3-5 ha de terra àrida de pastura verge. La recollida de plantes medicinals i altres plantes útils pot tenir un paper similar al de la recollida de llenya en algunes regions, com ara a la Xina oriental i a l’Àfrica occidental.

L’impacte de la sequera sobre els ecosistemes naturals afecta principalment el recobriment, la biomassa i la producció vegetal de les espècies anuals (generalment, no xeromorfes i amb un cicle biològic molt curt) que reben el nom d’‘espècies que eviten la sequera’. Algunes espècies anuals presenten un cicle biològic molt curt, de dues setmanes o menys, són les espècies que integren l’anomenat “acheb” del Sàhara septentrional o les del “ghizzu” del Sàhara meridional. Les espècies poden desaparèixer durant molts anys, sobrevivint en forma de llavors i reaparèixer durant uns dies quan les condicions climàtiques esdevenen temporalment favorables. Les espècies anuals cultivades es comporten com les anuals espontànies: l’estrès hídric (sequera) en redueix la mida, el nombre, la fitomassa i fins i tot poden no arribar a la fase de maduresa; en resulta així el fracàs del conreu o, en el millor dels casos, una reducció dels rendiments. En aquest cas, però, la reserva de llavors és al graner de l’agricultor i no en el sòl.

Les espècies perennes de zona àrida resulten molt menys afectades gràcies a un sistema radicular més profund, i gràcies també a les seves peculiars anatomia i fisiologia. Són adaptades a la sequera pel xeromorfisme i per diferents mecanismes fisiològics de tolerància a la sequera. Per aquest motiu, els fisiòlegs les anomenen ‘especies tolerants a la sequera’. En el cas dels cultius permanents, si estan ben adaptats a les condicions ambientals, tenen una producció reduïda o nul·la en any sec, però la planta sobreviu normalment. En canvi, si els cultius no estan adaptats al medi que els ha estat imposat, poden resultar destruïts per la sequera.

Naturalment, la desertització produeix efectes molt més persistents. Per començar, la superfície del sòl haurà estat sotmesa a l’erosió hídrica i/o eòlica i haurà esdevingut més esquelètica, menys apta per a acumular aigua i nutrients. Moltes o la majoria d’espècies perennes hauran estat eliminades per la sobrepastura, la recollida de llenya i l’agricultura itinerant. En el millor dels casos, les espècies perennes naturals hauran estat reemplaçades per espècies anuals o per males herbes perennes, sense valor per als humans ni per al bestiar (encara que tinguin un interès gran per a la protecció de la superfície del sòl enfront de les agressions climàtiques, especialment l’erosió). En el cas més desfavorable, el sòl queda despullat després de l’eliminació de tot ésser viu i aleshores la seva superfície queda sotmesa, sense restricció, a les forces d’erosió hídrica i eòlica.

El progrés dels processos erosius

Els processos d’erosió hídrica i eòlica són el resultat de l’eliminació de la vegetació natural de la superfície del sòl, que queda exposada a les forces erosionadores: les gotes de pluja que fan impacte sobre la superfície del sòl i l’erosió dels torrents, que ja no veuen reduïda la seva velocitat per la capa de vegetació, la força del vent i de les partícules que arrossega, etc. Els tipus de vegetació pluristratificats com boscos, sabanes i bosquines tenen un índex d’intercepció de pluja que varia d’un 10 a un 50% al llarg de l’any, segons el tipus d’espècies, la densitat del cobricel i l’estructura vertical. Així, les gotes de pluja arriben a terra dividides en gotetes més petites, amb una velocitat i una energia cinètica molt inferior a la que es dóna en els tipus de vegetació unistratificats (gramenets) i, evidentment, en la terra despullada. A l’Àfrica septentrional s’ha demostrat que, per a una conca donada, la quantitat d’aigua infiltrada és cinc vegades més gran als cultius de cereals que als boscos, i l’erosió 50 vegades superior. A més, a causa de la reducció de la coberta de plantes perennes i de la fitomassa durant el procés de desertització, es produeix i s’incorpora menys matèria orgànica al sòl i l’estructura d’aquest esdevé menys estable. La pèrdua de col·loides orgànics que resulta de la reducció del contingut de matèria orgànica dels agregats del sòl els fragilitza i esdevenen propensos a la destrucció sota l’efecte de diversos agents i fenòmens com ara l’impacte de les gotes de pluja. S’ha demostrat, per exemple, que l’estabilitat estructural, en condicions per altra part idèntiques, és de dues a tres vegades més elevada en sòls sota una capa permanent d’herba que en sòls de camps cultivats. L’efecte de les gotes de pluja picant damunt de la superfície nua d’un sòl amb una estructura inestable també pot comportar un despreniment de les partícules més fines; aquestes són impulsades cap amunt per l’impacte de la gota de pluja i després tornen a caure a la superfície, omplint els porus i originant una crosta estructural que forma un segellament més o menys continu. Aquest segellament redueix de manera considerable la permeabilitat i l’admissió d’aigua i accelera l’aixaragallament i l’erosió. Quan la vegetació és escassa o inexistent, l’aigua que corre ja no té res que l’alenteixi, ni és absorbida per la brossa o per les capes superiors del sòl riques en matèria orgànica. Ben al contrari, agafa velocitat i s’ajunta en còrrecs més o menys anastomitzats, després en xaragalls, excavant rierols i després rieres i torrents. L’erosió hídrica en zones àrides pot arribar a 50-200 t/ha i any (fins i tot 300 t/ha i any) en alguns substrats propensos a l’erosió, però normalment és de vora 5-20 t/ha i any.

S’inicia així una espiral d’aridesa edàfica creixent que es retroalimenta, tendència que pot ser invertida o no. Quan tots els horitzons tous del sòl han estat emportats, la vida vegetal esdevé impossible, fora de breus i escassos episodis plujosos, per manca de tota possibilitat d’acumulació d’aigua en el sòl. Però mentre hi hagi estrats de terra blana, la tendència es pot invertir, ni que sigui a un cost elevat, per diferents mètodes i tècniques de conservació: prohibir del tot la tala del bosc, aterrassar, escarificar, etc. Fins i tot, després d’intenses precipitacions que, tot i que poc freqüents, tampoc no són gens excepcionals en zones àrides, es poden donar moviments de massa de sòl i de substrat geològic en materials que siguin fins i tous (esquistos, margues, argiles, cretes, anhidrites, guixos). Les pluges intenses en regions amb poca vegetació poden provocar inundacions i colades de fang catastròfiques que poden afectar significativament tot el paisatge amb una freqüència certament limitada però significativa, per exemple, un cop cada dècada o cada segle.

També, pel que fa a la dinàmica de l’erosió eòlica, tots els estudis pertinents determinen el paper primordial de la coberta de vegetació perenne. Però l’erosionabilitat provocada pel vent també depèn de la naturalesa del sòl, especialment pel que fa a la grandària i la cohesió de les seves partícules, i a la seva humitat. Els processos d’erosió eòlica subsegüents a salinització, solifluxió i deflació són més grans per a partícules d’un diàmetre de 0,10,5 mm, segons la intensitat i la turbulència de la font d’energia. El llindar de l’erosionabilitat per a partícules de 0,1 mm és un vent amb una velocitat de 4,4 m/s (16 km/h) a 30 cm per damunt de la superfície del sòl. La presència d’una coberta vegetal perenne redueix considerablement la velocitat del vent i, consegüentment, la seva erosionabilitat. Per tant, tots els factors que redueixen la coberta de plantes perennes incrementen automàticament l’erosionabilitat pel vent, si totes les altres condicions romanen iguals.

S’ha demostrat que una coberta de plantes permanent d’un 25-30% és necessària per a assegurar un equilibri entre l’erosió i la deposició en estepes sorrenques i àrides amb arbustos diminuts. Quan tota la coberta de plantes perennes ha estat arrencada o destruïda, començant quasi a partir de zero, l’erosió neta del vent pot assolir una intensitat de 150-300 t/ha i any en poc temps, tal com l’observació i els experiments han demostrat a la Xina nord-occidental i a la Tunísia meridional. La desertització és irreversible quan tot el material tou i engrunat ha estat arrossegat deixant només la pedra despullada, ja que no hi ha possibilitat d’emmagatzematge d’aigua perquè les plantes s’hi estableixin i sobrevisquin. Aquest és el procés de creació de paviments desèrtics, la causa principal de la desertització.

La intervenció antròpica

En condicions naturals, els animals no solen estar implicats en la formació de deserts. Els components animals de qualsevol ecosistema depenen, directament o indirecta, de les plantes per a obtenir l’aliment. Així, l’escassa biomassa vegetal dels deserts només pot mantenir una biomassa animal encara més minsa. Si mai la població d’alguna espècie animal arriba a assolir, temporalment, proporcions de plaga, els animals moren aviat de fam, i les poblacions vegetals, tot i que reduïdes, es recuperen tan bon punt desapareix la pressió a la qual estaven sotmeses.

Els humans, el bestiar i el desert

Els éssers humans constitueixen una destacable excepció amb relació al paper dels animals en la desertització. Antigament, quan els humans vivien de la cacera i de la recol·lecció, estaven subjectes, igual que els altres animals, a la limitació que representen els pocs recursos vegetals del desert. Tanmateix, amb l’ús del foc, ja els humans caçadors i recol·lectors podien haver exercit la seva influència sobre el desert; tot i que en els deserts més extrems no hi ha prou combustible per a fer-hi foc, en els subdeserts i durant les estacions en les quals s’han produït precipitacions, el volum de matèria vegetal pot ser prou substancial, i un cop assecada, crema amb molta facilitat.

Tanmateix, ha estat a partir dels temps que els humans aprengueren a domesticar els grans mamífers herbívors i a conrear la terra, quan la seva influència sobre els deserts ha crescut de manera determinant. Com a resultat de la gran expansió dels ramats, els quals sovint s’estenien a través de regions adjacents amb una pluviositat més elevada, la coberta vegetal disminuí molt per sota del punt en el qual el creixement de la població dels herbívors locals es podia veure restringit. Tot i que eren nòmades, la pressió imposada pels pastors no estava distribuïda uniformement sobre tota la vegetació i tots els sòls, sinó que es concentrava al voltant dels punts d’aigua, dels quals els humans i els seus ramats eren més dependents que la fauna autòctona, de manera que es poden trobar grans àrees completament nues de vegetació al voltant d’aquests punts, tot i que a distàncies més grans aquesta pot haver sobreviscut o fins i tot haver-se recuperat.

Tanmateix, els pastors necessiten el foc per cuinar i escalfar-se. Si tota la vegetació llenyosa d’una àrea de desert o subdesert era utilitzada amb aquests propòsits, l’àrea esdevindria coberta per una vegetació herbàcia de curta durada, amb la qual els plançons d’arbustos difícilment podrien competir per l’aigua. Fins i tot els excrements dels ramats han estat i són utilitzats com a combustible, de manera que aquesta font d’aportació de matèria orgànica al sòl també deixa d’estar disponible. La tala d’arbres i arbustos ha comportat l’increment dels efectes de l’erosió eòlica i la pèrdua de l’accés a l’aigua del subsòl, a l’abast per als arbustos amb arrels profundes.

L’alteració antròpica del mantell vegetal i de la xarxa fluvial

Els humans no han limitat l’explotació dels deserts a la ramaderia, sinó que de fet, han destruït a molts llocs la vegetació espontània amb l’arada, la pala i l’aixada, per tal de substituir les ben adaptades plantes nadiues per altres d’exòtiques, més adients per als interessos humans, però sovint mal adaptades a les condicions del desert. Els conreus introduïts solen consistir en plantes anuals i, un cop recol·lectades les llavors o altres productes aprofitables, la resta de la planta mor. En tal cas, l’agricultor pot cremar les restes de la collita o tornar a llaurar el camp per tal de limitar tota pèrdua per transpiració de l’aigua que pogués aportar al sòl qualsevol hipotètica pluja abans de la propera collita. Així, la superfície del sòl roman nua i inestable, exposada a l’erosió eòlica o hídrica, en cas de produir-se una tempesta, a la qual la vegetació perenne autòctona hauria interposat una certa barrera. A diferència del que succeeix a les zones hiperàrides i àrides, on l’agricultura sense reg només pot ser esporàdica i subjecta a resultats del tot aleatoris, a les zones semiàrides sovint es desenvolupa una agricultura comercial que inclou grans cultius alimentaris, com cereals, fruiters i oliveres, o fins i tot industrials. L’escassa disponibilitat d’aigua i les sequeres periòdiques, però, són un impediment molt gran per a la producció agrícola, pastoral o forestal.

Els humans, doncs, han esdevingut a partir del Neolític un important agent de destrucció de la vegetació i de desestabilització de la superfície del sòl en regions desèrtiques i subdesèrtiques, i consegüentment, de la intensificació dels deserts hiperàrids i de la seva extensió, és a dir, de la desertització de les terres circumdants no tan àrides. Apareixen, així, complicant el panorama, deserts antròpics, zones àrides en sentit estricte que han estat desertitzades pels humans i per les seves activitats ramaderes i han pres l’aspecte superficial dels autèntics deserts hiperàrids, sense tenir-ne les característiques climàtiques. Són zones àrides degradades en les quals la vegetació ha estat destruïda per una excessiva explotació fins que han esdevingut veritables paisatges desèrtics sensu stricto. Aquests deserts antròpics tenen una diferència essencial respecte als autèntics deserts climàtics: en principi, poden ser revalorats i bonificats gràcies a una tecnologia i una gestió apropiades, sense l’ajut de la irrigació, mentre que els autèntics deserts climàtics, les zones hiperàrides, no poden transformar-se sense comptar amb una irrigació intensiva, tanmateix el gran instrument de transformació dels deserts.

Després d’aprendre a conrear la terra, en efecte, els humans descobriren com desviar-hi aigua per tal d’augmentar-ne el rendiment, i com conrear les plantes que havien domesticat en zones que, altrament, haurien estat massa àrides. Així, els grans rius que travessen els deserts, tot i que originaris de zones més humides —per exemple, el Nil, l’Eufrates, el Tigris o l’Indus— han estat aprofitats d’aquesta manera i, durant alguns milers d’anys, han permès l’assentament humà i el desenvolupament de civilitzacions avançades. Tanmateix, amb el temps, el rendiment de les collites començà a declinar, el sòl desprotegit fou erosionat pels vents del desert, les estructures d’irrigació es rebliren de sediments i el desert avançà. Així, aquelles civilitzacions primitives desaparegueren sota el desert i grans edificacions foren engolides per la sorra en moviment.

L’efecte del sobrepoblament

A les terres àrides de molts països en vies de desenvolupament, les poblacions humanes augmenten del 2,5 al 3,5% anual, (això significa que es duplicarà en un període de 20 a 28 anys). A la major part de països, la població s’haurà multiplicat per 8-10 durant aquest segle: es va duplicar del 1900 al 1950, per segona vegada entre el 1950 i el 1975; tornarà a augmentar més del doble entre el 1975 i el 2000. Tots els estudis d’organitzacions internacionals demostren que la densitat de la població dels indrets àrids de la majoria dels països en vies de desenvolupament està molt per damunt de la capacitat de suport de la terra amb inversions baixes i intermèdies. La població total de l’àrea del món amenaçada per la desertització és actualment d’uns 2 000 milions de persones, mentre que 300 milions ja viuen en àrees desèrtiques.