El combat contra la desertització

L’alarmant avenç dels deserts

Les terres àrides del planeta representen uns 41 milions de km2, és a dir, un terç de les àrees continentals. D’aquests, uns 14 milions de km2 són autèntics deserts climàtics, 13 milions de km2 són terres semiàrides, i uns altres 14 milions de km2 es poden conceptuar de subdeserts amenaçats per la desertització.

La magnitud de la tragèdia

Es distingeixen tres tipus de zones àrides: zones hiperàrides, zones àrides i zones semiàrides (els valors entre parèntesis corresponen a les humitats rebudes en forma de boires i rosades, que se sumen als de les pluges). La vegetació perenne i la geomorfologia són diferents en cada zona, i cadascuna permet un o altre tipus d’aprofitament agrícola. També és característic de cada zona el quocient de plúvio-evapo-transpiració (P/ETP), que relaciona la pluviositat i l’evapo-transpiració potencial. El P/ETP és un indicador del grau d’intensitat de la sequera, independentment de quina sigui la seva durada (hi ha prop d’un centenar de mètodes per a determinar el valor de P/ETP; aquí s’ha calculat segons l’equació de Penman). Aquesta seria una primera gran classificació de les zones àrides, però si es tenen en compte també altres criteris, com per exemple la distribució estacional de les pluges i les temperatures hivernals i estivals, s’obté una classificació que reflecteix més fidelment la gran variabilitat de deserts que existeixen al món.

Dades proporcionades per l’autor

Uns estudis de seguiment que s’han dut a terme independentment en grans zones d’anàlisi durant més de 10 anys a l’antiga URSS, a la Xina nord-occidental i a l’Àfrica septentrional han obtingut quasi la mateixa xifra: l’avenç anual dels deserts antròpics sobre les terres àrides és del 0,5 i el 0,7%. Si s’extrapolava aquesta xifra s’estaria parlant d’un avenç mundial anual de 84 000 km2. De fet, la xifra és inferior, ja que grans zones àrides de l’Amèrica del Nord i d’Austràlia romanen poc afectades, per no dir gens. Si es resten les zones àrides nord-americanes (1 milió de km2) i australianes (3,3 milions de km2), l’àrea afectada de la resta del món encara seria de prop de 60 000 km2 d’avenç anual dels deserts fabricats pels humans.

No obstant això, des d’un punt de vista regional i nacional, la situació pot ser molt diferent de la global. Tal com s’ha vist, la causa principal de desertització és la sobreexplotació dels recursos naturals, que, a la vegada, normalment (però no necessàriament), està lligada a una pressió excessiva exercida sobre ecosistemes fràgils resultat d’una alta densitat humana i de bestiar (més rarament fauna salvatge) que, d’altra banda, no tenen per què estar correlacionades. És cert que a la majoria de països en vies de desenvolupament, una elevada pressió ramadera coincideix amb una elevada densitat de població. Però en països com els Estats Units, Austràlia o l’Argentina, unes densitats humanes molt baixes (per exemple, 1 h/km2) poden correspondre a uns índexs de ramaderia alts o excessius. En aquests casos no hi ha cap relació entre les poblacions humanes i ramaderes; en general això és més cert com més alt i més equitativament distribuït està el nivell de vida de la societat i menys dependent és de les activitats agro-pecuàries.

Tanmateix algunes activitats amb impacte sobre la desertització estan lligades al tipus de societat imperant. L’artigada de deveses per al cultiu d’alt risc de cereals bàsics en zones àrides és típic de societats rurals amb baixos ingressos i índexs de creixement demogràfic molt elevats, de prop d’un 3% exponencial per any, com ara a l’Àfrica septentrional, parts del Pròxim Orient i l’Orient Mitjà, el Sahel, l’Àfrica oriental, l’Índia, la Xina nord-occidental, etc. El mateix model és aplicable a la desforestació, el carboneig, la recollida de llenya i d’altres activitats com ara la recol·lecció de plantes medicinals, el brostejament excessiu de les plantes llenyoses pel bestiar, etc.

Altres tipus d’activitats, en canvi, estan lligades a societats amb alts ingressos, com per exemple la desestabilització de les dunes provocada pels tot terreny, alguns tipus d’urbanitzacions turístiques, la contaminació urbana i industrial de l’aire, l’aigua, la vegetació i els sòls, i les cremes incontrolades de matolls. La proporció d’incendis, per exemple, és gairebé deu vegades superior als països industrialitzats de la Mediterrània septentrional que als països en vies de desenvolupament de la riba meridional; els grans incendis destructius són molt més freqüents al S de l’estat nord-americà de Califòrnia que al “chaparral” de la Baixa Califòrnia fronterera.

El nombre d’ovelles i cabres de l’Àfrica septentrional i del Pròxim Orient ha augmentat des de mitjan segle XX fins al 1980, en què ha començat a disminuir lleugerament. El nombre de cabres, de fet, ja començà a disminuir als anys setanta, però l’increment més fort durant aquesta dècada de les ovelles el compensa, i fa que en conjunt el bestiar oví i cabrú continuï augmentant. Aquest augment constant del nombre de caps de bestiar ha causat la sobrepastura i ha contribuït a la desertització. Sortosament, els darrers anys la tendència s’ha invertit, i si bé el problema encara no està solucionat, ja que l’ideal fóra que el nombre d’ovelles i cabres no sobrepassés les possibilitats de les pastures disponibles, com a mínim no s’ha agreujat.

IDEM, a partir de dades proporcionades per l’autor

Una certa sobrepastura i un excés de bestiar moderat tendeixen a provocar la substitució de les plantes farratgeres preferides pel bestiar per altres espècies no palatables. Portat a l’extrem, una forta i prolongada sobrepastura pot provocar, en zones àrides, l’eliminació de quasi totes les plantes perennes i per tant pot conduir a deixar una superfície del sòl despullada i cada vegada més erma, exceptuant la curta època anual de pluges. Als països en vies de desenvolupament, el nombre de caps de bestiar ha crescut a la meitat del ritme de creixement de la població humana des de la Segona Guerra Mundial, és a dir 1-2% anual. En canvi, les terres de pastura s’han reduït gairebé al mateix ritme, a causa de les roturacions agrícoles, de manera que la densitat del bestiar ha crescut aproximadament en una proporció d’1 a 4 durant els últims 40 anys. L’augment de la densitat de bestiar no ha estat compensada amb una millora de les tècniques i les pràctiques de producció; els pastors no s’han adaptat a la densitat creixent del bestiar. En alguns aspectes la tecnologia moderna ha contribuït encara més a deteriorar la situació. Per exemple, la perforació d’abeuradors en àrees de pastura del Sahel sense cap criteri de planejament va provocar concentracions enormes de bestiar, de fins a 20 000 o 30 000 caps durant tot l’any, cosa que va provocar una ràpida destrucció de la pastura en un radi de 20 km al voltant de la font d’aigua permanent, virtualment il·limitada.

Aclarir la vegetació natural per tal de procurar cobrir les necessitats alimentàries d’una població en creixement és habitual en quasi tots els països en vies de desenvolupament. Diversos estudis sobre el terreny a Àfrica i Àsia demostren que l’índex de roturació experimenta un augment anual del 0,5% al 0,7% i localment fins del 2% o més. Així mateix, a mesura que creix la població s’han de conrear àrees més grans de terra per recollir una quantitat més gran de menjar i, com que en molts casos ja no queda més terra per roturar, el període de guaret es redueix o s’anul·la totalment reduint així la fertilitat i consegüentment el rendiment, de manera que cada vegada es necessiten àrees de conreu més grans. Sorgeix de nou el que sovint s’anomena espiral de degradació.

La geografia del procés desertitzador

La importància relativa de les múltiples causes de degradació de la terra i de la vegetació a les diferents zones àrides del món depenen de l’àrea, l’estil i el nivell de vida de les poblacions rurals i humanes en qüestió. La manera d’arribar-hi pot ésser diferent però el resultat és sempre el mateix: el creixement de les àrees desertes.

A la Xina nord-occidental, es va descobrir que el desert augmentava el 0,6% anual (1 000 km2). Les causes de desertització, en percentatge de terra afectada, es resumien en un 45% a l’artigatge de la vegetació per a l’expansió de conreus, un 18% a la recollida de llenya, l’1,5% a la salinització; un 18% a l’excés de bestiar, un 3% a la construcció de carreteres, infrastructures i espai urbanitzat i l’expansió de dunes i sorrals era causa del 5,5%.

Les zones desèrtiques i àrides ocupen actualment més del 30% de la superfície emergida del planeta. Cobreixen bona part d’Àfrica i Austràlia, gairebé tota l’Àsia sud-occidental i central, els estats del SW de l’Amèrica del Nord i la major part de les terres septentrionals de Mèxic. A Europa no n’hi ha, i només petites àrees de l’Amèrica del Sud tenen un clima àrid, si bé especialment extrem. El desert més gran del món és el del Sàhara, a l’Àfrica, que té més de 9 milions de km2. Envoltant totes aquestes zones àrides hi ha una franja de terra, més o menys ampla, que es troba sota un alt risc de desertització, i si les presents condicions climàtiques no canvien i no es millora la seva gestió, en poques dècades esdevindran veritables deserts.

IDEM, a partir de fonts diverses

A l’Àfrica septentrional i al Pròxim Orient i l’Orient Mitjà, sobre una àrea de zona àrida de 3 milions de km2, la desertització progressa a un ritme anual com a mínim del 0,5% (més de 15 000 km2). La importància relativa de les diverses causes de desertització a la zona àrida de l’Àfrica septentrional i el Pròxim Orient i l’Orient Mitjà es pot estimar en un 50% provocat per rompudes de zones arbustives estepàries per a conreus de secà d’alt risc; un 26% és atribuïble a sobrepastura; un 20% a la recollida de llenya, un 2% a la salinització i un 1% a la urbanització i el turisme.

A la zona àrida del Sahel i l’Àfrica oriental, més de 3,1 milions de km2, l’avenç del desert té lloc a un ritme aproximat del 0,5% anual (15 500 km2). La importància relativa de cada una de les causesque hi intervenen es pot estimar en un 65% resultat de sobrepastura i sobrebrostejament; un 25% atribuïble a activitats agrícoles de rompuda i conreu; un 10% conseqüència de la recollida de llenya i la construcció de tanques, i percentatges insignificants causats per la salinització, la urbanització i el turisme.

A les zones àrides de l’Àsia mitjana (Turkmenistan, Uzbekistan i el S del Kazakhstan), l’àrea desertitzada, tanmateix en diferent grau, abastaria 1,07 milions de km2 en una zona àrida aproximadament d’1,8 milions de km2, és a dir, un 60%. Però aquesta zona inclou diversos graus de degradació. Entre les diver-ses causes de desertització han estat identificades el sobrepasturatge, al qual seria atribuïble un 62% dela superfície desertificada; el desenvolupament tecnològic, que n’aportaria el 10,6%; l’explotació de l’aigua, 10%; la salinització, 9%; l’erosió eòlica, 5%; l’erosió hídrica, 1%, i, finalment, també el pasturatge insuficient, al qual es deuria la desertització del 0,4% de la superfície total afectada.

Als Estats Units, la importància de les diverses causes no ha estat quantificada, però sí que ho ha estat la magnitud dels diversos processos de degradació de la terra, sobretot als 17 estats occidentals, que abasten una àrea de 5,6 milions de km2. El 51% de les terres de pastura es troben en condicions pobres (37%) o molt pobres (14%); el 37,1% de les terres de conreu pateixen pèrdues de sòl superiors a les 12 t/ha i any per erosió eòlica, gairebé dos terços de les quals les pateixen superiors a les 25 t/ha i any; el 13,1% de les terres de conreu pateixen també pèrdues superiors a les 15 t/ha i any per erosió hídrica (un terç de les quals les experimenten superiors a les 25 t/ha i any); gairebé un 1% de les terres de regadiu pateixen d’una salinització de moderada a severa.

A Austràlia, on les terres àrides representen un 70% de la superfície del continent, les causes principals de la degradació de la vegetació i la terra són, en primer lloc, un excés de bestiar tant domèstic com salvatge (la població de cangurs local) o assilvestrada: conills, dromedaris o cabres. L’excés de bestiar pot ser responsable d’un 75 a un 80% dels estralls. La segona causa principal de la degradació de la terra és la salinització secundària per filtracions a la terra seca, sobretot als cinturons bladers (“wheat belts”) d’Austràlia Occidental i Austràlia Meridional, on l’eliminació dels boscos i bosquines d’Eucalyptus ha comportat seriosos problemes de salinitat secundària. La destrucció de la vegetació també ha tingut com a conseqüència la formació i l’extensió de “scalds” (zones ermes salines amb una crosta impermeable) a Victòria i Nova Gal·les del Sud. Els focs incontrolats són una causa important de la degradació de la vegetació i el sòl, sobretot al bosc d’eucaliptus mediterrani (on es troben moltes espècies d’eucaliptus adaptades al foc) i a les sabanes d’eucaliptus del Territori Septentrional d’Austràlia, de Queensland. La urbanització i la industrialització són localment una causa important, principalment al voltant dels pobles miners de l’“outback” interior: Kalgoorlie, Broken Hill, Mount Isa, Coober Pedy, Cobar, etc.

En general, als països poc industrialitzats o escassament habitats la degradació de la vegetació i la terra provenen bàsicament de l’excés de bestiar, en combinació o no amb els incendis incontrolats. La salinitat també és força alta com a resultat d’una irrigació errònia o d’una desforestació generalitzada.

Les conseqüències de la desertització creixent

L’evolució de l’ús de la terra a les zones àrides d’Àfrica septentrional des del 1900 fins a l’actualitat mostra un canvi substancial pel que fa a l’aprofitament del sòl. Al principi del segle XX la major part de les terres aprofitables es dedicaven a pastures, i hi havia molt poca superfície cultivada. A poc a poc, però, els conreus anaren guanyant terreny. L’expansió de l’agricultura implicà la destrucció de la coberta vegetal llenyosa, cosa que tingué un efecte desastrós per a la ramaderia, ja que durant la llarga estació seca els arbres i arbustos són l’única font d’aliment disponible per al bestiar. Així, mentre la superfície cultivada anava augmentant, les pastures anaren disminuint. Aquesta tendència s’accelerà enormement a partir dels anys seixanta, i al principi dels vuitanta la meitat de les terres es destinaven a la producció agrícola i l’altra meitat a la ramadera. Aquest augment espectacular continuà fins a l’actualitat, i avui els cultius han passat a ser molt més importants que les pastures. Tanmateix, es preveu que els propers anys aquesta tendència s’estabilitzarà.

IDEM, a partir de dades proporcionades per l’autor

L’evident impacte físic de la degradació de la vegetació i la terra en zones àrides és l’avenç del desert o dels paisatges desèrtics, la generació de dunes movedisses, l’expansió de les mars de sorra i la formació de crostes endurides que esterilitzen els sòls. El resultat és un increment de la freqüència de les tempestes de sorra i de pols (per exemple, la ben documentada “dust bowl” dels Estats Units del principi dels anys trenta), les inundacions i la sedimentació. Totes són el resultat de la destrucció de la vegetació.

Les conseqüències biològiques són potser menys espectaculars però igualment dramàtiques, ja que la producció primària i secundària dels ecosistemes disminueix constantment amb l’eliminació de plantes perennes que són, per dir-ho d’alguna manera, les reines de l’assegurança a prova de degradació. Les terres degradades poden tenir una productivitat que no arribi al 10% de la que tenia en condicions primigènies. L’eficiència d’aprofitament de la pluja, per exemple, es pot reduir des de 5 a 7 kg de matèria seca/ha, any i mm de pluviositat en ecosistemes de zones àrides amb unes condicions més o menys bones fins als 0,5 a 1 en àrees desertitzades. Aquesta reducció és una conseqüència del canvi que ha sofert la composició i l’estructura botànica de les comunitats naturals de plantes i el funcionament dels ecosistemes. Tot això és el resultat d’una dràstica reducció del contingut de matèria orgànica del sòl que, a la vegada, és provocat per la disminució de la biomassa vegetal aèria. La vegetació tendeix cap a comunitats de minúscules efemeròfites i eremòfites anuals i diminutes efemeroides perennes.

A més, la variabilitat de la producció primària i, per tant, de la secundària, augmenta constantment amb l’exhauriment de l’ecosistema: el quocient entre el coeficient de variació de la producció primària anual i el de la pluviositat pot variar des de valors d’1,2 a 1,5 en una vegetació en condicions més o menys bones fins a valors d’aproximadament 3 a 5 en vegetació d’ecosistemes desertitzats. En altres paraules, amb la desertitizació, no sols disminueix dràsticament la productivitat, sinó que ha esdevingut molt més irregular.

Una de les primeres conseqüències de la degradació de la vegetació i la terra és l’eliminació dels arbustos i arbres que tant contribueixen al funcionalisme dels ecosistemes no degradats. Les espècies llenyoses tenen un paper primordial en el reciclatge de nutrients i elements geobiogènics i en la seva extracció dels horitzons profunds del sòl i dels materials parentals, en la utilització dels aqüífers profunds, en la fixació simbiòtica del nitrogen (lleguminoses arbòries i arbustives), en la reducció de l’impacte de les gotes de pluja, en la velocitat del vent a nivell de terra, en l’ombrejat dels estrats inferiors i en la producció de matèria orgànica i, per tant, en la productivitat general de l’ecosistema. Al Sahel, per exemple, la producció primària de la capa d’herba, i per tant l’eficiència fotosintètica, és 4-6 vegades més alta sota dels arbres que al ras. De manera similar, la producció de mill sota l’ombra del “kad” (Acacia [=Faidherbia] albida) és per terme mitjà 2,5 vegades superior que a camp obert. Es van obtenir conclusions semblants pel que fa a la producció de mill al Rajasthan a l’ombra del “jand” (Prosopis cineraria [=P. spicigera]).

Les conseqüències de l’eliminació dels estrats d’arbres i arbustos a les zones àrides del Sahel i de l’Àfrica oriental són dramàtiques per al manteniment del bestiar. Els arbres i els arbustos són l’única font de farratge verd durant els 9 o 11 mesos de l’estació seca i, per tant, l’única aportació de proteïna i beta-carotè (provitamina A) per al bestiar durant aquest període, ja que l’herba seca no té pràcticament cap contingut de proteïna ni vitamina. A més, també proporcionen la major part dels minerals, sobretot fòsfor, durant aquesta estació. Quan els arbres i els arbustos han estat destruïts, el bestiar ja no pot romandre en aquelles immenses àrees excepte durant la curta estació anual de pluges, amenaçant així el principal mitjà de subsistència de les poblacions locals.

Altres conseqüències de la degradació són l’expansió dels conreus de cereals bàsics i la reducció o l’eliminació del guaret en un intent de satisfer les necessitats alimentàries d’una població en constant creixement. Això té un efecte d’espiral, ja que la reducció o l’eliminació del guaret té com a resultat collites més escasses i, per tant, s’ha de rompre i llaurar més terra. També es poden esmentar la disminució de la producció d’aliments per càpita, l’augment de la depèndència de l’ajut alimentari; l’augment de la freqüència de les tempestes de sorra i pols i d’inundacions catastròfiques; la invasió de viles, pobles i diverses infrastructures per part de la sorra que es desplaça; l’èxode cap a les ciutats més grans de pastors i camperols sense recursos; la crisi de l’abastament de llenya; la desestabilització sòcio-política com ha succeït i està succeint els darrers anys al Sahel i al corn d’Àfrica, la carestia, la fam i la guerra. En definitiva, centenars de milers de morts i un sofriment immens per a milions de persones.

La necessitat de frenar el procés de desertització

Una pregunta clau seria si es pot revertir el procés de desertització. Seria massa optimista dir que l’ésser humà pot desfer sempre allò que ha fet. Després que les capes superficials del sòl, amb una limitada acumulació de matèria orgànica i un cert enriquiment amb nutrients extrets per les arrels de les plantes de capes més profundes, han estat destruïdes i dispersades, és molt difícil que es puguin regenerar en un termini de temps acceptable a l’escala humana, llevat que s’utilitzi una gran quantitat d’aigua; en altres paraules, canviant el clima amb el qual el desert original estava en equilibri.

El desert original es va desenvolupar al llarg de mil·lennis. En un període de temps similar i sense interferència humana és possible que s’assolís el mateix resultat. Les mateixes espècies vegetals, en el cas que encara es trobessin a la zona, podrien colonitzar les noves superfícies nues, i la mateixa successió que va donar lloc a la vegetació del desert original podria tornar a començar una altravegada. Es donaria una limitada formació de sòl, arribarien els microorganismes i la microfauna dependents dels residus vegetals, i amb el temps, el desert es reconstituiria. Però aquests processos només són possibles si la regió roman impertorbada durant milers d’anys.

Els objectius a atènyer

Tanmateix, la major part de la recerca experimental duta a terme i dels projectes pilot desenvolupats, fets arreu de les zones àrides del món han donat l’evidència, des de l’estricte punt de vista tècnic, que fins i tot la vegetació i el sòl més degradats i desertitzats podrien ser en principi restaurats per fer-los productius. La pregunta és, si la rehabilitació és possible, per què no es duu a terme. Entre les raons més comunes que es combinen per a impedir accions positives per part dels interessats hi ha, en primer lloc, la manca de capacitat tècnica de la població local i la de tradicions de conservació del sòl i l’aigua; hi ha, tanmateix, molts grups ètnics —els exemples són nombrosos a Àfrica i Àsia— que tenen la tecnologia i les tradicions necessàries (emmagatzemament d’aigua, construcció de terrasses, canalitzacions, “mulching”, tècniques d’agricultura de secà, etc).

També són molt freqüents els sistemes inadequats de tinença de la terra, de tal manera que les collites i el bestiar són de propietat privada, mentre que la terra i l’aigua són de propietat comunal. En aquesta situació cada persona procura treure el màxim profit immediat dels recursos comunals passi el que passi a llarg termini. Els governs han estat invariablement poc disposats, per no dir gens, a abordar aquest problema. És cert que hi ha alguns casos molt rars d’un ús racional dels recursos comuns com ara entre els pastors borans de Kenya i Etiòpia, però això és l’excepció, no la regla. Una reforma agrària que transferís la propietat a individus o a petits grups familiars ajudaria a alleugerir el problema de la degradació de la terra, i faria possible una inversió agrària productiva. El desenvolupament de l’agrosilvicultura, per exemple, és gairebé impossible sense una estratègia de gestió responsable per part dels propietaris privats o llogaters a llarg termini. Es troben exemples d’una adequada gestió en aquest sentit en moltes societats rurals de terres àrides de tots els continents com és el cas del conreu de mill sota cobert de “kad” (Acacia albida) o sota “jand” (Prosopis cineraria), a l’Àfrica occidental i l’oriental.

Els últims anys, l’ús creixent del cereal i els preparats alimentaris per a les ovelles subvencionats pels governs a l’Àfrica septentrional i el Pròxim Orient està tenint conseqüències molt perverses pel que fa a la desertització de les estepes àrides, ja que permet un increment molt elevat del bestiar, que té com a conseqüència un ràpid deteriorament de les pastures i la degradació de la terra. Tallar les subvencions indiscriminades dels governs als pinsos preparats i als cereals alimentaris alleujaria la situació.

La constant expansió dels cultius d’alt risc de cereals a les estepes àrides de l’Àfrica septentrional, al Pròxim Orient i l’Orient Mitjà, a l’Índia, a la Xina, al Sahel i a l’Àfrica oriental és un factor de degradació de la terra molt eficaç. Es van promulgar lleis a molts països per prohibir el conreu per sota d’una mitjana anual de pluges determinada (normalment 350-400 mm) però aquestes lleis, malgrat les diferències d’un país a un altre, tenen una característica comuna: mai no s’han fet complir. El control del creixement de la població, tot i que és molt impopular als països afectats, es podria intentar sempre que hi hagués alguna mena de compensació i altres encoratjaments a les famílies més reduïdes. S’ha demostrat molt poca imaginació pel que fa a aquesta qüestió.

A les terres àrides dels països en vies de desenvolupament les àrees de conservació-protecció són molt escasses i de poca extensió. La majoria de les que hi ha es van establir abans que aquests països fossin independents, en un moment en què la pressió sobre la terra era molt més feble que l’actual. Però difícilment es poden protegir àrees on viu una població que no pot anar enlloc més ja que pràcticament tota la terra és superpoblada. Botswana és una excepció, amb una densitat de població d’1 h/km2. També és una de les poques terres àrides amb uns 400 kg/km2 de biomassa de grans mamífers salvatges i grans reserves d’ocells que atreuen un creixent nombre de turistes.

Evidentment no hi ha cap solució global senzilla, sinó uns quants convenis més o menys adaptats a cada cas concret. S’han de dissenyar estratègies involucrant les poblacions en qüestió i utilitzant la tecnologia apropiada, però pot ser que això no sigui suficient perquè la població local pot tenir una visió equivocada o poc realista dels problemes. La majoria d’agricultors o pastors locals, si els ho demanessin, voldrien més aigua i més cereals i preparats subvencionats per al seu bestiar, però s’ha demostrat que un mal ús de l’aigua comporta catàstrofes ecològiques igual que la subvenció alimentària indiscriminada.

En la situació actual es dediquen molts recursos a la investigació i la supervisió. Això no és gaire útil si no es fa res a gran escala pel que fa a l’explotació agrícola. El cert és que la major part d’aquests esforços d’investigació i supervisió no donen fruits per la manca de correspondència amb l’aplicació de les situacions reals. Un bon exemple d’això es troba al camp del Sahel, on entre el 1980 i el 1985 es va aplicar un projecte experimental de pastures. Cada any, al final de l’època de pluges, a l’octubre, el projecte proporcionava un mapa a les autoritats del país. Aquests mapes, però, no es van fer servir mai.

Segurament, el millor ús dels recursos d’ajut als països en vies de desenvolupament es podria aconseguir a través de petits projectes d’organitzacions no governamentals (ONG), sempre que aquestes tinguin els coneixements necessaris i el suport governamental, però sense interferència directa. L’experiència ha posat de manifest que les grans maquinàries burocràtiques com les de la majoria d’agències d’ajut multilaterals o bilaterals obtenen un resultat extremament baix, si es té en compte els recursos econòmics que fan servir.

El fracàs de les iniciatives internacionals

La Conferència de les Nacions Unides sobre la Desertificació (UNCOD) va publicar l’any 1977 un pla mundial d’acció per prevenir i combatre la desertització. Aquest pla tracta les diverses facetes del problema del control de la desertització: millora de la gestió dels usos del sòl i mesures correctives contra la desertització, assegurança contra la sequera, seguretat alimentària, foment de la ciència i la tecnologia, aspectes sòcio-econòmics incloent-hi el control de la natalitat i cooperació internacional per incloure programes de lluita contra la desertització en plans de desenvolupament globals. S’han emprès algunes accions poc sistemàtiques a la majoria de països, sobretot pel que fa al desenvolupament de l’agrosilvicultura. Però els assoliments no són comparables ni de bon tros amb la magnitud de les destruccions. En termes generals, els esforços realitzats no s’han notat, i la degradació continua a un ritme creixent. El PNUMA (Programa de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient) va calcular l’any 1984, set anys després de la conferència de l’UNCOD, que la degradació de les terres àrides continuava a un ritme anual de 260 000 km2, dels quals 60 000 es convertien irreversiblement en desert i 200 000 es reduïen a una productivitat econòmica nul·la. Les raons del fracàs de les recomanacions d’aquella conferència haurien estat la incapacitat de contextualitzar la desertització en el marc del procés de desenvolupament sòcio-econòmic; la incapacitat dels països en vies de desenvolupament afectats d’incorporar el problema als seus programes de desenvolupament rural; un enfocament erroni del problema que consistia a dirigir les accions més aviat a corregir els efectes que no a prevenir i evitar les causes; el petit nombre o l’absència d’activitats orientades envers la participació de la població; la manca de projectes correctius factibles; les condicions climàtiques desfavorables, sobretot al Sahel africà que ha patit una sequera gairebé constant entre el 1970 i el 1985; l’empitjorament de les condicions econòmiques dels països afectats, la reducció de l’ajut internacional; la mala coordinació entre les agències d’ajut i la seva baixa eficiència global; i la incapacitat de la major part dels països implicats (tret de l’Índia i de la Xina) d’abordar el problema del control de la natalitat.

La responsabilitat davant del futur

El món continuarà tenint deserts. Això és així perquè els models climàtics no canviaran en el futur immediat. Les seqüències d’anys plujosos o secs, que es donen en pseudo-cicles, poden alentir o accelerar els processos de degradació. Però la intervenció humana, en bé o en mal, pot fer dels deserts llocs molt diferents dels que ara es coneixen. Si hi ha aigua de reg disponible, es poden convertir els deserts en conreus i, amb una bona gestió, podrien romandre com a tals durant molt més temps que no ho van ser en civilitzacions pretèrites. Sense aigua, es pot tenir cura de conservar la vegetació dels deserts que ha estat possible gràcies a l’evolució, malgrat la dependència de les plantes respecte de l’aigua. Per contra, sense una gestió acurada, els humans esdevenen responsables de la degradació de les terres àrides, de la creació de nous deserts nus de vegetació que constituixen una amenaça en comptes d’un verger.