Què és un desert?

El lax concepte de desert

El terme desert és una paraula ambigua dotada de molts significats. Des del punt de vista etimològic, desert prové del verb llatí deserere, que significa ‘abandonar’, i del seu participi passat desertum, també utilitzat com a adjectiu, que significa ‘deshabitat’ o ‘abandonat’. Com a substantiu, utilitzat només en plural, deserta correspon a llocs deshabitats, solituds, espais sense assentaments humans (en oposició al terme grec okoumenh [“ecumene”], que significa ‘país habitat’). En l’ús actual, el terme defineix una regió sense vegetació o on aquesta és molt escassa, i per això mateix privada de presència humana, encara que la relació, directa o indirecta, de causa a efecte entre aquests dos fets no és tan clara com s’havia considerat. A la pràctica, el sentit de la paraula desert ha evolucionat fins a significar ‘lloc inhabitat a causa de les difícils condicions que hi regnen, especialment climàtiques o edàfiques’.

Els subdeserts i els falsos deserts

De fet, en el llenguatge científic modern el terme desert ha tendit a restringir el seu significat fins a esdevenir sinònim de regió hiperàrida. Hi ha, però, regions tradicionalment qualificades com a deserts que no estan sotmeses a un clima hiperàrid: són els pseudo-deserts o deserts falsos. És el cas del desert de Sonora, a cavall del SW dels Estats Units i el NW de Mèxic, o del desert de Chihuahua, també compartit per aquests dos mateixos països, però situat més cap a l’E, dels deserts del Sind i del Thar, entre l’Índia i el Pakistan, del desert de Kalahari, que s’estén per Botswana, Namíbia i Sud-àfrica, dels deserts australians, com el de Gibson, el de Simpson, el Gran Desert Victòria i el Gran Desert de Sorra o, fins i tot, dels deserts centrasiàtics de Karakum i Kizilkum. A aquesta categoria de pseudo-deserts es poden afegir zones de menor extensió, tals com el desert de Vizcaíno, al centre de la península de la Baixa Califòrnia, el desert de Mojave, a cavall de Califòrnia i d’Arizona, i el desert de Chalbi, a l’E del llac Turkana, al N de Kenya. Altres zones d’aridesa comparable, en canvi, no són qualificades de desert per la geografia popular: els gramenets subdesèrtics, sovint anomenats estepes, de l’Àfrica septentrional i del Pròxim Orient, el Sahel, les terres altes del N de Mèxic, la Patagònia i el “monte” argentins, la “caatinga” del NE brasiler i el “karoo” de Sud-àfrica.

Totes aquestes regions són zones àrides o subdeserts, amb una vegetació permanent, més o menys abundant i sovint amb arbres o grans arbustos. Aquestes zones, en general, són impròpies per a l’agricultura de secà a causa de l’escassetat i la irregularitat de les pluges, però la ramaderia extensiva transhumant està molt desenvolupada i hi constitueix, de molt, l’activitat agro-pecuària principal. La precipitació mitjana anual d’aquests pseudo-deserts i subdeserts se situa entre 100 i 400 mm; també poden qualificar-se de pseudo-deserts algunes zones de pluviositats menors (50 a 300 mm) però que, situades al llarg de les costes oceàniques sobre les cares occidentals dels continents (Baixa Califòrnia, Perú, Xile, Marroc, Mauritània, SW d’Angola, Namíbia, Sud-àfrica i NW d’Austràlia) reben precipitacions en forma de rosades o de boires.

Els deserts veritables

Els autèntics deserts climàtics, com el Sàhara, els d’Aràbia, el Dasht-e Kavīr i el Dasht-e Lūt de l’Iran, el Namib, Atacama o el baix Colorado, estan desproveïts, en canvi, de vegetació permanent i contínua en l’espai i en el temps. La vegetació perenne roman restringida als punts baixos de la topografia, amb vastos interfluvis despullats, sense cap presència de plantes perennes, encara que poden cobrir-se de plantes anuals efímeres durant les setmanes que segueixen alguna pluja escadussera. Així, els deserts autèntics s’oposen als falsos deserts per llur vegetació que, en els primers es limita a determinades situacions topogràfiques, mentre que en els segons està més regularment distribuïda en els interfluvisi en els pediments. La pluviositat de les zones hiperàrides se situa per sota dels 100 mm, fins i tot dels 50 mm en els deserts litorals oceànics com el Namib, el Sàhara occidental o Atacama.

El predomini del paisatge geològic

L’absència o extrema raresa de vegetació en els deserts fa que els substrats edàfic i geològic aflorin pertot. El paisatge dels deserts no correspon a la gamma dels verds, sinó a la dels grocs, ocres i vermells. És, predominantment, un paisatge de caràcter geològic.

Les formes de relleu

La geomorfologia dels deserts té molt a veure amb l’erosió eòlica. Les formes del relleu característiques dels deserts són esculpides pel vent a partir de formes preexistents, ja que els deserts actuals al llarg de la seva història geològica no han estat sempre sotmesos a un clima hiperàrid ni, en particular, al llarg del Quaternari, és a dir, els darrers dos milions d’anys. Les formes heretades del Quaternari i d’eres anteriors han estat remodelades després de l’adveniment del clima desèrtic actual, que, en la major part dels casos, s’ha establert fa només uns 3 000 o 4 000 anys. Aquest modelat eòlic comporta diverses formes d’erosió i formes de dipòsit o sedimentació com els regs o paviments desèrtics, les hamades o superfícies d’estructura plana o suaument inclinades en una direcció determinada, els pendents rocallosos i pedregosos de les muntanyes desèrtiques i les dunes.

S’anomenen regs autòctons aquells que són el resultat de la fragmentació in situ d’una roca en elements de mida centimètrica, de la qual el vent s’ha endut tots els elements de dimensió inferior a 2 mm de diàmetre. D’aquesta manera, la superfície del terreny resta coberta de grava i pedres. Els regs al·lòctons, en canvi, són els produïts pels efectes de l’erosió eòlica en un material al·luvial pre-existent: col·luvions, al·luvions, terrasses fluvials, planes i depressions diverses. Generalment els regs són despullats i presenten una vegetació limitada als punts baixos del relleu (lleres fòssils, depressions diverses) on l’escolament ocasional compensa la deficiència de les precipitacions. Els regs cobreixen superfícies immenses al Sàhara i en altres deserts càlids o freds. Localment reben diferents noms: “serir” al Sàhara Oriental, “gibber plains” a Austràlia, “gobis” a Xina i Mongòlia, “mreyye” a Mauritània, etc.

Les hamades són constituïdes per lloses horitzontals o subhoritzontals de dimensió decimètrica a mètrica, formades per roques dures, sovint sedimentàries: calcàries, gresos, quarsita o fins i tot basalts, andesites, traquites, riolites i altres colades de roques volcàniques. En conjunt, a igualtat de la resta de condicions, representen un medi edàfic menys sec que els regs. En efecte, l’escolament és molt més feble a les hamades a causa de la rugositat de la seva superfície, de la presència de moltes fractures i anfractuositats a la roca aflorant i de les petites bosses de sòl flonjo que s’hi poden acumular. Gràcies a la rugositat de la superfície, l’erosió eòlica també és limitada i, per tant, l’evapo-transpiració potencial al nivell del sòl, entre les lloses, és més baixa. De fet, en els intersticis de les lloses es poden instal·lar plantes perennes, arbustos i fins i tot arbres; d’aquesta manera la superfície d’aquestes lloses es pot beneficiar de l’escolament quan es produeixen les escasses pluges. Així, part d’aquest escolament queda a recer de l’evaporació dins les bosses de sòl flonjo que s’han desenvolupat entre les lloses. Per aquest motiu a les hamades la vida vegetal i animal són infinitament més riques que en els regs. Les hamades representen, per exemple, aproximadament el 20% de la superfície del Sàhara.

Els pendents rocallosos de turons i muntanyes comparteixen certes característiques amb les hamades. En efecte, a causa de la rugositat de la superfície del terreny i la presència de fractures i anfractuositats en la roca que aflora, les bosses de sòl flonjo poden acumular l’aigua de l’escolament i per tant afavorir la vida vegetal i animal concentrades d’aquesta manera sobre una ínfima part de les superfícies aflorants i a la base de les pedrusques. Aquests pendents rocallosos representen un 10%, aproximadament, de la superfície del Sàhara.

Les formes de dipòsit o de sedimentació eòlica són constituïdes per les dunes: gairebé sempre dunes de sorra, però també, de vegades, dunes d’argila. Les dunes de sorra poden prendre moltes formes: de mitja lluna, piramidals o d’estrella, cordons dunars, etc. Les dunes de mitja lluna petites i mòbils (1-10 m d’alçada per 2-50 m de llargada) s’anomenen barkhanes. Les més altes, les dunes piramidals o en estrella, també anomenades “ghurds”, excepcionalment poden arribar a 500 m d’alçada, però són força corrents alçades de 150 a 250 m en els massissos dunars. Aquests últims tenen diferents noms segons les zones: “edeyen”, “ramla”, “goz”, “nefud”, “kum”, “peski”, “shamo”, etc. Les dunes poden estar unides formant un reticle de làmines paral·leles anomenat “anklé”, que vist des de l’aire té l’aspecte d’un seguit d’escates de peix o difuminar-se en capes sorrenques indiferenciades, amb senyals d’ondulació (“ripple marks”) o sense. En funció de l’origen, es distingeixen les dunes longitudinals i les dunes transverses o transversals, segons que siguin paral·leles o perpendiculars al vent dominant.

Els edificis sorrencs més grans (“ghurds”, cordons o “seifs”, “elbs” i “silks”) són estables, mentre que les barkhanes poden moure’s unes dotzenes de metres l’any i les llengües sorrenques de la Patagònia uns centenars de metres i tot. També es diferencien les dunes simètriques de les dunes asimètriques. Les primeres són dunes d’erosió longitudinals o “sand ridges”, heretades dels paleoergs quaternaris, que es troben principalment al Sàhara meridional i al Sahel; són ‘dunes mortes’. Les dunes asimètriques, al contrari, són de formació actual o subactual, s’anomenen ‘dunes vives’; tenen un pendent aproximat de 6 a 12° al costat d’on bufa el vent i de 20 a 33° al costat contrari.

També hi ha formes d’acumulació de sorra de petites dimensions lligades a un arbre o arbust que va creixent a un ritme compatible amb el de l’edificació del dipòsit de sorra darrere seu o al seu voltant. Aquestes edificacions sorrenques són els anomenats “nebkas” o “rebdu” i els “rehbub”. Els primers són fixos, circulars o ovoides i assoleixen d’1 a 5 m d’alçada i de 5 a 50 m de diàmetre. Els “rehbub” (en singular “rehba”), en canvi, són fletxes de sorra mòbil acumulades al costat d’un vegetal, normalment un arbust. La regla d’or en matèria de “rehbub” és que la longitud de la fletxa arribi a ser cinc vegades l’alçada del vegetal-pantalla. Les dimensions són habitualment de 0,1 a 1 m d’alçada per 0,5 a 5 m de longitud; el pendent en la direcció del vent és de 35 a 40° i al costat contrari de l’obstacle de 10 a 15°.

Les dunes d’argila es formen a sotavent d’una depressió, generalment salada, mancada de vegetació. La pseudo-sorra acumulada prové de l’erosió eòlica sobre sòls sòdics, o salats alcalins, dels quals l’argila està floculada en forma d’agregats pseudo-sorrencs que resulten d’un pH altament alcalí (8,5 a 11,0). Les formes dunars produïdes d’aquesta manera són barkhanes, “nebkas”, “rehbub” i ocasionalment cordons.

Les depressions endorreiques

Els deserts més extrems se solen localitzar en conques deprimides envoltades de zones elevades. Aquestes conques poden ser endorreiques, és a dir, que no tenen cap drenatge cap a l’exterior. Són corrents d’aigua que es formen després de les precipitacions, que davallen cap al punt més deprimit de la conca, i al final es perden tot infiltrant-se per la sorra o bé desembocant en un llac que ocupa el fons de la cubeta. Sovint és d’elevada salinitat a causa dels soluts extrets de les roques circumdants, com és el cas del Gran Llac Salat d’Amèrica del Nord, del Lob Nor a l’Àsia central o del llac Eyre a Austràlia.

Les depressions desèrtiques poden ser o no ser salines. Les depressions salines (“sebkha”, “salar”, “salina”, chott) es formen per l’evaporació de les aigües d’escolament o de surgències d’aqüífers profunds d’edat variable. Es caracteritzen per la presència temporal o permanent d’una capa d’aigua lliure salabrosa, generalment poc profunda i d’una salinitat que pot variar entre 5 g/l de residu sec soluble (aproximadament vuit vegades la salinitat de l’aigua de la mar) i la saturació. Alguns dels llacs salats més grans dels deserts assoleixen salinitats molt elevades: la mar Morta, per exemple, 270g/l de residu sec soluble, i el Gran Llac Salat, 260g/l. Les depressions al·luvials també presenten de manera permanent o temporal una crosta de sals on generalment predomina el clorur de sodi, com també una faixa exterior de vegetació halòfila, on predominen les quenopodiàcies. Aquesta vegetació halòfila rep localment el nom de chott, que en àrab significa ‘riba’ i que, per extensió, s’aplica també a la pastura salada que la voreja. Aquest terme ha estat erròniament utilitzat per a designar les grans “sebkhas” de l’Àfrica septentrional (chotts El-Djerid, Rharsa, Fedjej, Melrhir, Hodna). Algunes depressions que no presenten els caràcters suara mencionats tenen sòls salins i/o sòdics amb la vegetació halòfila i crassa que les caracteritza.

Les depressions no salines (takir, “kevir”, “playa”, “bajada”, “creek”, “mallin”, “cañadón”) són periòdicament inundades per les aigües d’escolament i, en general, tenen una capa freàtica més o menys profunda que permet el desenvolupament d’una vegetació perenne, de vegades amb arbres i tot, ja que molts arbres dels deserts són freatòfits, és adir, que creixen precisament allí on el nivell freàtic és accessible a les seves arrels.

La distribució planetària de l’aridesa

Així com la distribució de les temperatures sobre la superfície de la Terra es pot explicar, a grans trets, en funció d’un gradient poc o molt regular dels pols a l’equador, la distribució del grau d’aridesa requereix una explicació molt més complexa. L’aridesa depèn del balanç entre les precipitacions (i en alguns llocs, a més, de la rosada i altres tipus de condensació), per una banda, i l’evaporació i l’escorriment, per una altra. Les precipitacions, al seu torn, depenen en gran mesura de les circulacions atmosfèrica i oceànica. Aquestes circulacions són determinades primàriament per aquell gradient tèrmic, però modificades per la presència de les masses continentals, que s’escalfen alternativament, a un i altre hemisferi, durant els mesos d’estiu respectius, tot generant un moviment ascendent d’aire calent que ha de ser substituït per l’aire més fred del voltant. Durant l’hivern respectiu, en canvi, la superfície de l’interior de les masses continentals és freda, l’atmosfera que s’hi troba en contacte experimenta un increment de pressió i es genera un moviment d’aire cap a l’exterior del centre de la massa continental.

Els deserts càlids

A les zones latitudinals al voltant dels tròpics de Càncer i de Capricorn, on l’aire fred i sec davalla, és on la circulació atmosfèrica global deixa una menor precipitació. Allí es troben els principals deserts climàtics del món, separant les zones d’elevades precipitacions del voltant de l’equador i les de les latituds mitjanes d’ambdós hemisferis. Els enormes deserts d’Àfrica septentrional i Orient Mitjà, com també els deserts i pseudo-deserts de la zona meridional dels Estats Units d’Amèrica i del N de Mèxic, tots ells a l’hemisferi nord, entren dins d’aquesta categoria, igual com, a l’hemisferi sud, els deserts d’Austràlia i el conjunt Namib-Kalahari-Karoo, a l’Àfrica austral. Es caracteritzen per unes temperatures mitjanes anuals de 20 a 30°C, i estius càlids o molt càlids. S’hi poden incloure també els deserts subequatorials i les zones àrides subequatorials de l’Àfrica oriental, del NE brasiler, d’Equador, de Colòmbia i de Veneçuela, de latituds més baixes.

Altres deserts del món d’aquestes latituds es deuen a factors més locals. Els terrals freds fan que els vents de mar cap a terra perdin la humitat abans d’arribar a la costa, de manera que la precipitació al litoral es veu molt reduïda. Tot i això, en aquests indrets les boires són molt freqüents, i fins i tot pot haver-hi rosada. Aquest és el cas del ja esmentat desert del Namib, banyat pel corrent de Benguela, dels deserts del Perú i el N de Xile, influïts pel corrent de Humboldt, i, en part, dels subdeserts de la Baixa Califòrnia, encarats al corrent de Califòrnia. En aquests casos, però, la circulació atmosfèrica global també hi té un paper: probablement aquestes regions serien seques, però no deserts extrems, fins i tot sense la presència dels corrents freds.

Els subdeserts i deserts temperats

Altres deserts depenen de la circulació monsònica, juntament amb la topografia. Quan un vent de mar cap a terra gairebé saturat (amb vapor d’aigua procedent del seu pas per sobre de l’oceà) es troba amb una massa muntanyosa, ascendeix, la seva pressió disminueix, la pressió parcial del vapor d’aigua arriba al punt de condensació i es produeix la precipitació. La pluja cau als vessants de la muntanya, però a mesura que el flux d’aire continua a través de les muntanyes fins a l’altre costat, la seva pressió torna a augmentar, i la pressió de vapor restant es troba molt per sota del punt de condensació, cosa que fa que la pluja sigui molt excepcional. Aquest fenomen, anomenat efecte “föhn”, provoca una zona d’ombra pluviomètrica darrere de les masses muntanyoses; allà on els vents portadors de pluja provinguin sempre de la mateixa direcció —l’altre costat de la muntanya— o quan una zona es trobi envoltada, en part o completament, per muntanyes que capturin la pluja des de diferents rumbs, s’originarà un desert.

Aquest és el cas dels nombrosos deserts de l’Àsia central, on els monsons portadors de pluja provinents de l’oceà Índic perden la humitat a l’Himàlaia i les altres serralades que formen una barrera cap al S. A l’Amèrica del Nord, la regió compresa entre la Sierra Nevada i la serralada de les Cascades, prop de la costa del Pacífic, i les Muntanyes Rocalloses més cap a l’orient, constitueix el desert de la Gran Conca, aïllat de la majoria de fonts d’humitat tant de l’oceà Pacífic com de l’Atlàntic. A l’Amèrica del Sud, les “punes” andines i el “monte” argentí constitueixen regions similars a la zona d’ombra pluviomètrica dels Andes, aïllats de la principal font d’humitat dels vents de l’W, tot i que el límit oriental d’aquests subdeserts no és marcat per cap sistema muntanyós equivalent a les Muntanyes Rocalloses d’Amèrica del Nord.

Els subdeserts d’hivern fred

En els deserts de latituds temperades compreses entre els 35 i els 50° de latitud (Àsia mitjana i central i la Gran Conca de l’Amèrica del Nord), la vegetació ha de lluitar amb unes condicions adverses extremes addicionals que no es donen en els dels tròpics: els rigors de l’hivern. Les temperatures mitjanes anuals oscil·len entre 0 i 5°C i, encara que els estius varien de temperats (10-20°C) a càlids (20-30°C) o molt càlids (superiors a 30°C), les temperatures hivernals davallen molt per sota de 0°C. Encara que a l’hivern es produeixen precipitacions en forma de neu, aquestes no oferiran ni tan sols una oportunitat esporàdica per a la fotosíntesi. Fins i tot les algues i els líquens han de sobreviure tot l’hivern en estat latent i només els ruixats que cauen durant els mesos d’estiu els ofereixen l’oportunitat de reviscolar-se i les condicions adequades per a reproduir-se. A més, els estius durant els quals es donen aquestes condicions solen presentar altes temperatures, forts vents i elevada evaporació, de manera que les pluges són encara menys efectives per al creixement vegetal del que haurien estat en altres circumstàncies. Així, donada una certa precipitació anual, els deserts de les zones temperades poden ser encara més inhòspits per a la vida vegetal que els de la zona tropical.

Pel que fa a les precipitacions, els subdeserts freds de les zones tropicals i temperades comparteixen un tret que augmenta la seva inhospitabilitat per a la vida vegetal: la impredicibilitat. En efecte, en els deserts freds, les precipitacions, no són només minses, sinó que també són molt variables. Quan plou pot ser en forma d’aiguats que poden provocar sobtades crescudes i inundacions en sortir de mare cursos d’aigua normalment secs. L’interval entre aquests esdeveniments, però, pot ser d’anys, de manera que les plantes han de sobreviure durant aquests llargs períodes en un estat de latència o de semilatència, incapaces de fotosintetitzar però exposades, en canvi, a la depredació per part dels herbívors.

Els deserts polars i d’alta muntanya

Hi ha deserts en què la vida vegetal és limitada, més que per la manca d’aigua, pel rigor de la temperatura. Quan l’aigua es glaça, l’activitat protoplasmàtica és mínima, i en molts casos els teixits moren. Si sobreviuen, només tornen a ser actius quan es descongelen. Així, dels microclimes que es troben permanentment per sota del punt de congelació, la vida vegetal n’és pràcticament exclosa. En els llocs on les temperatures esdevenen positives només durant breus períodes, les plantes capaces de reactivar-se ràpidament tenen la possibilitat de fotosintetitzar durant un temps limitat, i tornen a l’estat de latència tot just les temperatures davallen un altre cop. A mesura que els períodes amb temperatures positives disminueixen, el nombre d’espècies que poden suportar aquestes condicions decreix, fins que només resten algues, molses o líquens, la qual cosa fa que es reprodueixi la mateixa situació de les àrees extremament àrides. Els líquens són els grans supervivents en condicions extremes tant de fred com d’aridesa, i només unes poques espècies de plantes vasculars tenen una capacitat de supervivència comparable. En qualsevol cas, el principal requeriment és ser capaç d’aprofitar els breus períodes d’activitat separats per llargs intervals de condicions adverses, durant els quals es veuen forçats a restar inactius mitjançant congelació o dessecació.

Aquestes regions que suporten baixes temperatures es troben tant a les altes latituds com en cims alterosos. Amb l’augment de latitud, la radiació solar incideix amb un angle molt petit, de manera que l’aportació d’energia per unitat de superfície és baixa i, a més, manca durant gran part de l’any. D’altra banda, amb l’augment d’altitud, les temperatures també davallen. Així, a mesura que hom avança cap als pols o cap als cims, es travessa una zona en la qual el creixement vegetal es redueix (tot i que la coberta vegetal pot ser contínua, com a la tundra) fins a entrar en una zona amb plantes superiors disperses, sovint amb presència abundant de líquens. Es tracta dels deserts polars i d’alta muntanya, zones on el creixement vegetal resulta limitat principalment per les baixes temperatures, tot i que també hi poden ser escasses les precipitacions per la baixa capacitat de retenir la humitat de l’aire per sota del punt de congelació. Aquestes zones solen tenir una mitjana anual de precipitacions per sota de 250 mm (cosa que també les convertiria en deserts a les regions càlides-temperades o tropicals), rarament, però, són inferiors a 100 mm, situació comuna en els deserts més extrems de latituds o altituds més baixes.

Aquests deserts glacials es troben a l’Antàrtida, principalment a la península Antàrtica i a les ‘valls seques’ de la Terra de Victòria, allà on hi ha alguna mena de vida vegetal. Les plantes no creixen en zones on hi ha una capa contínua de neu i glaç, en les quals només s’hi fan algunes algues microscòpiques. A l’hemisferi boreal, els deserts freds són situats a l’extrem septentrional de Grenlàndia, a gran part de l’arxipèlag canadenc, al llarg de les costes septentrionals del NE del Canadà i Alaska, al llarg del litoral septentrional de Sibèria i a les illes properes i a l’arxipèlag de Svalbard.

A les regions muntanyoses, els deserts freds són molt menys extensos. Són situats a altituds properes a 5000 m i la seva temperatura mitjana anual és inferior al punt de congelació, assolint valors de fins a -5 o -7°C. Només en uns pocs grans altiplans com el Tibet, el Pamir o els andins, aquests deserts poden arribar a ocupar superfícies extenses, però la banda altitudinal que separa el límit de la vegetació alpina i el de les neus perpètues sol ser molt estreta: el canvi climàtic que a les regions polars es produeix al llarg de centenars de quilòmetres, a les muntanyes sol comprimir-se en una zona de només 100 o 200 m.