El temps: la quarta dimensió en geologia

Els paràmetres temporals que ens són immediats, com les hores, els dies, els mesos, els anys o fins i tot els segles, es mostren inservibles quan ens hem d’acarar a l’estudi de la història de la Terra. Els períodes geològics són molt més llargs. Per això, el temps és tota una quarta dimensió geològica.

A la nostra escala percebem el paisatge i la geografia com a immutables. Veiem les roques com a elements inerts dels quals, i només molt de tard en tard, ens arriben notícies d’una esllavissada, d’un terratrèmol o d’una erupció.

L’alçament progressiu d’una serralada, la meteorització implacable de les superfícies o l’eixamplament entre les ribes d’un oceà necessàriament ens han de passar per alt, simplement perquè s’esdevenen a un ritme que només l’observació geològica és capaç de copsar. La formació de meandres demana desenes i fins centenars d’anys, les glaciacions ocorren en mil·lennis, la deriva continental abasta milions d’anys i la formació de l’atmosfera exigí el transcurs de milers de milions d’anys. La mateixa presència dels individus més arcaics d’Homo sapiens es remunta a 300 000 anys enrere, una quinzemil·lèsima part del temps d’existència de la Terra i una cinquantamil·lèsima del de l’Univers.

Rellotge astronòmic de Praga.

Corel - G. Barbery / E. Mugar

A l’època medieval i fins al segle XIX abundaven les interpretacions cosmogonistes que assajaven d’explicar a la llum de la Bíblia fets com els grans dipòsits de sediments o la presència de fòssils marins en ambients de muntanya. En resultava una història plena de trasbalsos i de fenòmens sobrenaturals, ja que calia inscriure tota la història del planeta en un interval de només quatre mil anys. Progressivament, però, anà prenent cos la idea que en el passat havien d’haver actuat les mateixes forces que ho feien en el present. Si ara actuaven lentament, era ben clar que per a afaiçonar la configuració morfològica i estructural de la superfície actual aquests processos havien necessitat molts milions d’anys. D’aquesta manera la dimensió del temps adquiria una importància cabdal. Al capdavall, l’objectiu principal de la investigació geològica era assolir el coneixement de l’evolució de la Terra des del seu inici, en el transcurs d’un temps que ara es mostrava extraordinàriament llarg.

El rellotge biològic fou, per a diverses generacions de geòlegs, l’únic recurs de datació relativa per a poder-se orientar en aquest interval pregon: els canvis de l’evolució biològica havien quedat enregistrats en la seqüència dels fòssils propis de cada sediment, cosa que permetia establir els límits de grans períodes de la història geològica. No ha estat fins al primer terç del segle XX que el rellotge radioactiu, basat en el temps de desintegració de diversos isòtops radioactius, ha permès una datació absoluta i força exacta. Ara bé, l’escala dels esdeveniments que un i altre sistema poden datar és molt diferent perquè es fonamenten en fets molt diversos. Hom ha comparat la utilització conjunta d’ambdós rellotges amb l’intent de concertar una cita entre dos individus, l’un dels quals compta els segons basant-se en el propi pols i l’altre disposa d’un rellotge que només té la busca de les hores.

Ammonit.

Cezarix | Dreamstime

Els geòlegs refereixen els processos ràpids, com erupcions o terratrèmols, al moviment aparent del Sol (el temps diari). Per als processos extraordinàriament lents, com l’evolució de l’atmosfera, utilitzen la desintegració radioactiva. Entremig hi ha l’escala del temps geològic, on s’inscriuen els moviments dels continents, la formació de les serralades, les inversions del camp magnètic terrestre, l’evolució de les espècies fòssils i els períodes glacials. En aquesta escala de temps la referència principal són les seqüències específiques de roques que constitueixen el registre més important de la història geològica. Si hom estudia amb detall aquesta història tan complexa, les fluctuacions en el funcionament es fan perceptibles. Entre els milers de fluctuacions que generen “soroll de fons” (oscil·lacions lleus del nivell de la mar, de la velocitat de separació entre els continents, de velocitat erosiva) hom pot detectar, encara que poc freqüents, els senyals de grans episodis. L’empremta que han deixat, això no obstant, sovint és molt discreta al costat de les magnes conseqüències que degueren tenir.

Així, esdeveniments tan notables com el tancament al final del Miocè i la posterior obertura de la connexió entre l’Atlàntic i la Mediterrània haurien tingut un efecte insignificant sobre el cicle global. Així mateix, la formulació d’algunes hipòtesis sobre l’extinció massiva del final del Cretaci ha partit de la detecció d’uns nivells anormalment alts d’iridi en un sediment argilós de només 2 cm de potència.

La mesura del temps geològic mitjançant l’aplicació de tècniques diverses de geocronologia (desintegració radioactiva, traces de fissió, coralls fòssils, varves...) ha permès de fer el salt des d’una datació de les roques únicament relativa a la realització de mesures quantitatives que al seu torn han obert les portes de la comprensió de vastos períodes de la història de la Terra on el temps s’avalua en milions d’anys.