Quantes espècies habiten la biosfera? 5, 10, 20, o 30 milions? Hom ha descrit fins ara prop d’1,4 milions d’espècies vives, de les quals unes 750 000 són insectes, 250 000 plantes, 41 000 vertebrats, i la resta repartides entre invertebrats, fongs, algues i microorganismes.
Unes troballes recents a les selves plujoses tropicals, on s’estima que habiten la meitat de totes les espècies actualment presents al planeta, fan pensar que el nombre d’espècies que hi ha a la biosfera se situa entre els 5 i els 30 milions, de manera que les conegudes només en són una petita part! Però la biodiversitat no es limita al nivell d’espècie. La biodiversitat comença des del nivell més baix d’integració en biologia, el molecular, i arriba al nivell de l’ecosistema i del bioma. El nivell genètic pren molta importància quan hom parla de l’actual criside la biodiversitat. La diversitat genètica dels individus d’una mateixa població és la clau perquè aquesta població pugui subsistir als canvis ambientals. En molts casos d’especiació, les diferències genètiques arriben a ser tan grans que es fa difícil dir quan una població pertany encara a l’espècie “vella” i quan ha passat a constitui-ne una de “nova”.
El cas és que l’activitat de l’home, particularment en aquest segle, ha estat tan forta i extensa que aquesta enorme biodiversitat ha començat a minvar de manera alarmant. Carreteres, autopistes, vies de tren, ports comercials i esportius, estacions d’esquí, centrals hidroelèctriques, tala de boscos, extensos monocultius, extracció minera, caça, col·leccionisme, contaminació, etc: totes són activitats que contribueixen a aquesta pèrdua de biodiversitat. L’augment exponencial de la població humana (gairebé 6 000 milions d’habitants poblen la Terra) ha incrementat aquestes activitats en un grau elevadíssim, fins al punt que les repercussions ja són a escala global.
Sovint la modificació o la desaparició d’hàbitats és causada per la fragmentació dels ecosistemes. Per exemple, la modificació a trossos d’un bosc i el desenvolupament de les àrees més accessibles o productives deixa el bosc fragmentat en parcel·les de mida i grau d’aïllament diversos. Segons la teoria de la biogeografia insular, quan disminueix una illa de bosc i augmenta la seva distància a una gran massa contínua forestal, el nombre d’espècies baixa fins a un nou equilibri. Aquest principi és aplicable a molts altres ecosistemes. Per això, la progressiva fragmentació dels ecosistemes a causa de l’activitat humana, provoca l’extinció de moltes espècies. Com a resultat, disminueix el nombre d’espècies d’una regió, i en conjunt de tota la biosfera.
Estem assistint a una extinció d’espècies sense precedents en la història de la vida sobre la Terra. L’actual extinció d’espècies és comparable, i fins i tot superior, a les grans extincions en massa del principi del Triàsic o del final del Cretaci. Si hom compta la mitjana d’espècies desaparegudes per any en els darrers 600 milions d’anys, hom troba que actualment la taxa d’extinció és 10 000 vegades superior! Per a resoldre aquest gravíssim problema, calen tot tipus de mesures, des de l’acció individual de cadascú fins a les grans decisions internacionals, i des de fer programes de recuperació d’espèc ies fins a fer una gestió integral del territori. Un pas històric en aquest procés fou la creació, fa més d’un segle, de les primeres àrees naturals protegides.
El 1865 s’establí per primera vegada una extensa àrea natural com a zona d’ús restringit amb vista a la preservació de la natura i a l’enaltiment de l’ésser humà. Es tractava de l’actual parc de Yosemite, a Califòrnia, Estats Units. Així naixia el concepte de Parc Nacional, tot i que aquest terme no es començà a emprar fins set anys després. Efectivament, l’any 1872 s’establí, també als Estats Units, el que es considera el primer parc Nacional del món reconegut com a tal: Yellowstone. Tots dos parcs naixien de la voluntat de salvaguardar les riqueses naturals davant l’espoliació que l’oest americà patia per part dels pioners. La idea era preservar les meravelles naturals i escèniques de la zona: els grans canyons, els espectaculars guèisers, una fauna riquíssima, els salts d’aigua, etc. Alhora, també hi havia la voluntat de competir amb la vella Europa: hom volia tenir alguna cosa que fos comparable a les meravelloses obres arquitectòniques europees. Després de Yellowstone i Yosemite “aparegueren” altres parcs: Everglades, Grand Canyon, Glacier, etc., les “joies de la corona” de la natura americana, per a les quals hom forjà un destí menys vulgar que el que esperava, sense anar més lluny, a les imposants cascades del Niàgara, entre els Estats Units i el Canadà, on l’explotació comercial ha acabat essent fortíssima.
El concepte de Parc Nacional establert als Estats Units va ser exportat a tot el món, fins al punt que avui dia hi ha centenars de parcs en molts països; una idea brillant i fecunda, àmpliament difosa. Una idea feliç, però ambigua en els seus objectius. La legislació nord-americana establia que els Parcs Nacionals es concebien “per a la preservació de la natura i el gaudi de les generacions presents i venidores”. És a dir, els Parcs Nacionals eren alhora àmbits de preservació de l’entorn natural i llocs d’esbargiment en plena natura, usos que sovint s’exclouen mútuament. Aquesta ambigüitat ha estat, certament, una font de conflictes en tots els Parcs Nacionals creats posteriorment a tot el món. En aquest sentit, la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) es va veure forçada a anar definit un ampli ventall de noves figures de protecció per a poder satisfer les diferents necessitats i possibilitats plantejades per a la realitat de cada país.
Una de les limitacions del concepte de Parc Nacional és l’exclusió de l’home com a part integrant de la natura. Com a resposta a aquesta limitació, en part, i també a les limitacions de les altres figures de protecció que han anat sorgint, el 1971 va néixer el concepte de Reserva de la Biosfera. La idea va ser reforçada per l’ecòleg mexicà Gonzalo Halffter en el marc de les activitats del Programa MAB (“Man and Biosphere”) de la UNESCO. Les Reserves de la Biosfera, en efecte, inclouen l’home i les seves activitats com a elements integrants del territori. Amb les Reserves de la Biosfera hom intenta de conservar la realitat, no crear recintes tancats o santuaris de la naturalesa. El concepte comporta, alhora, un pla estratègic d’establiment d’una xarxa de reserves en tota la biosfera, en la qual s’ha d’incloure una representació de tots els ecosistemes sense excepció. Així, les Reserves de la Biosfera es diferencien dels Parcs Nacionals en el fet que incorporen múltiples funcions dins d’un marc conceptual únic, en la idea de xarxa internacional, i pel fet de considerar-ne la població humana com una part fonamental.
Les Reserves de la Biosfera es proposen de demostrar que és possible compatibilitzar el desenvolupament amb la preservació del medi, aspiren a contribuir a la conservació del patrimoni biològic i ecològic de la biosfera, i promouen un intercanvi d’experiències i recerques per mitjà de la seva xarxa logística internacional.
En paraules de la mateixa UNESCO: “Les Reserves de la Biosfera formen una xarxa internacional de zones protegides en les quals hom aplica un concepte integrat de conservació que combina la preservació de la diversitat ecològica i genètica amb la recerca, la vigilància del medi, l’ensenyament i la formació. Les reserves de la biosfera se seleccionen com a exemples representatius dels ecosistemes del món”.