Situació
Restes del camí medieval que travessava la vall de Vallfogona de Ripollès, des de les Tenes fins al coll de Canes.
Se n’endevina algun fragment al llarg de la vall, sovint al riberal, al costat de la riera de Vallfogona.
Vista del riberal de Vallfogona, des d’aquesta població. Pel pont que veiem al fons de la vall passava el camí que anava de la Garrotxa a Ripoll.
J. Bolòs
Història
El segle X ja surt documentada una “estrada” —una via important— que recorria d’un cap a l’altre aquesta vall de Vallfogona, des del coll de Canes, que fa de partió amb la vall de Ridaura, a la Garrotxa, fins a les Tenes, ja dins la Parròquia de Ripoll. En un document de l’any 901, ja s’esmenta aquesta “strata”, que, com es desprèn del que hem dit, devia unir Ripoll amb Olot i la conca del Fluvià. Per aquest instrument, sabem que passava pel lloc anomenat “la Vinya”, que creiem que era situat a poc més de 2 km a ponent del poble de Vallfogona. En altres documents trobem esmentada la seva existència prop de les Tenes, a la Tolosa, a Planallonga, prop de l’església de Vallfogona mateix, al coll de Canes i a d’altres indrets actualment de mal localitzar amb seguretat.
Aquesta via, per un document relacionat amb el lloc de les Tenes —en el qual s’esmenten l’estrada i un riu— i també per algun altre instrument, sabem que en diversos indrets el seu recorregut, no s’allunyava gaire del curs de la riera de Vallfogona.
En molts documents es parla d’estrades, en d’altres, però, s’esmenten vies, les quals no sabem si tenien unes característiques gaire diferents d’aquelles. L’esment més remarcable és el que es fa en un document de l’any 917, d’una “via francisca”. Aquesta menció, gairebé sorprenent, d’una “via francisca” al Ripollès, és, però, comprensible si considerem que qualsevol via que anés vers la terra dels francs podia rebre, per part dels habitants del lloc, aquest nom; n’hi havia més d’una que era anomenada així a l’Empordà i també a la Cerdanya, prop de Besalú, etc. En alguns casos aquestes diverses “vies francesques” podien correspondre a una única via; no sempre, tanmateix, era així.
En trenta-quatre dels setanta-vuit documents del segle X de l’Arxiu Comtal de Barcelona, que fan referència a peces de terra de Vallfogona de Ripollès i en els quals s’esmenten les afrontacions d’aquestes peces, trobem que les terres que hi són esmentades tenen partió amb una estrada o bé amb una via —vint-i-cinc cops una estrada, vuit cops una via i una vegada “ipsa via francisca"—. El fet que es faci esment tan sovint de vies de comunicació creiem que no és pas cap casualitat. D’una banda, la mateixa proximitat de l’estrada a la riera, fa que la via travessi la zona més bona per als conreus (molt sovint les afrontacions de les peces de terra són així mateix aquesta riera de Vallfogona). D’altra banda, però, també hi poden intervenir altres elements, com el desig dels pagesos que el camp tingués assegurada una sortida a una via pública i, al mateix temps, potser, el fet —hipotètic— que aquesta via o estrada va poder ésser, en certa manera, l’eix, a partir del qual es produïren les rompudes de les terres de la vall.
Camí
Tros del camí empedrat que hi ha sota la casa de la Tolosa, al sector de ponent de la vall.
J. Bolòs
Actualment de l’antic camí resta ben poca cosa. Encara, però, els pagesos saben per on passava; així, per exemple, al lloc de les Tenes, m’han explicat que anava des de prop de la casa fins al collet de sobre Ripoll. A causa, tanmateix, dels canvis de les formes dels camps, generalment és molt malmès. Amb tot, en alguna zona encara sembla que hom el pot endevinar, lleugerament enclotat, al costat dels conreus o bé prop del riu. Sota el poble de Vallfogona, hi ha un pont, posterior a l’època romànica, per on devia passar aquesta via.
Així mateix, a poca distància de la casa de la Tolosa —al cantó de ponent de la vall—, s’ha conservat un tros de camí empedrat al llarg de més de 20 m. El camí, enfonsat entre dos marges, amb una amplada de gairebé 2 m, és fet amb pedres o lloses més o menys irregulars ben clavades a terra. Tot i sabent que aquest paviment ha d’ésser força vell, en aquest cas també es planteja —com gairebé sempre— el problema de poder datar amb seguretat el moment en el qual foren col·locades aquestes pedres.