Situació
Restes del mur perimetral de la fortalesa en el sector oest.
ECSA-J.I. Rodríguez
Les restes del castell són al capdamunt del tossal dels Morts, el punt més alt de la població d’Alcoletge (229 m de cota màxima). El topònim recorda que en aquest indret hi hagué el cementiri de la població des del final del segle XVIII o l’inici del XIX fins al començament del segle XX.
Mapa: 32-15 (388). Situació: 31TCG079135.
Per a arribar-hi, des de la carretera C-1313, cal agafar el desviament que mena al poble. Pel costat nord de l’església parroquial puja un carrer que condueix a l’esmentat tossal, a ponent del nucli urbà. (DRR)
Història
El topònim Alcoletge significa fortalesa petita (al-qulaya) i indica el caràcter de fortalesa de segon ordre que tingué durant el període andalusí. Sembla que la conquesta d’Alcoletge va tenir lloc juntament amb la del castell de Corbins. L’any 1117 el comte de Barcelona Ramon Berenguer III va atorgar en feu la meitat dels castells de Corbins i Alcoleya a Arnau Berenguer d’Anglesola. El 1162, però, es parlarà del castell de Corbins i de la “turrem que dicitur de Alcholeia”, establint una diferència entre ambdues fortaleses; probablement Alcoletge constituïa una fortificació menor lligada d’alguna manera a Corbins.
Poc després del 1117 els almoràvits de Lleida van recuperar un altre cop el castell d’Alcoletge, perquè en el pacte que establiren l’alcaid ibn Hilgl de Lleida i el comte de Barcelona Ramon Berenguer III el 1120, aquell cedí el castell d’Alcoletge al comte de Barcelona. En el seu testament del 1175, Bernat d’Anglesola llegà el castell d’Alcoletge, juntament amb el de Corbins, al seu fill Pere, perquè el tingués pel seu germà Arnau Berenguer.
El discutit document Termini antiqui civitatis Ilerde inclou el territori d’Alcoletge dins dels límits de l’hipotètic terme de la ciutat musulmana de Lleida poc abans de la seva conquesta definitiva (1149). L’any 1200 consta com a nucli integrant del “veïnatge” de la ciutat. L’any 1358, però, apareix com un domini indivís del noble Ramon de Centelles i de l’abadessa del monestir de Santa Maria de Jonqueres (Barcelona). L’abadessa de Jonqueres conservà el domini d’Alcoletge fins a la fi de l’antic règim. Tot i això, el batlle de Lleida conservà la jurisdicció criminal del lloc.
Al segle XVII, amb la guerra dels Segadors, el castell fou destruït i el poble, saquejat. El lloc d’Alcoletge restà despoblat fins al segle XVIII. (XEC)
Castell
El cim del tossal, lloc on es va construir el primitiu castell àrab, ha estat molt modificat per construccions posteriors, com l’esmentat cementiri. També resultà molt afectat per la construcció d’una fortificació de l’exèrcit republicà l’any 1938: trinxeres cobertes, llocs de tiradors i dues petites cambres, tot de ciment. La fortificació va ser volada abans de ser abandonada pels seus defensors. Una línia elèctrica, amb pals de fusta, passa, en direcció nord-sud, pel costat oest del cim.
Les restes més segures de la fortificació musulmana primer i cristiana després sembla que es poden identificar amb la cantonada nord-oriental d’una torre quadrada o rectangular, situada al nord del tossal, entre els dos llocs de tiradors de la Guerra Civil Espanyola. Els murs estan construïts amb carreus ben treballats a la base, amb reompliment de maçoneria i de pedres petites sorrenques.
La zona més ben conservada d’aquesta torre és l’oriental, tapada en part per una construcció moderna, que té un aparell que sembla una refacció o reparació de la primitiva construcció i que s’adossà al basament de la torre per a garantir-ne la resistència. El seu aparell és irregular, de carreus de mida diferent, units amb argamassa i travats amb pedres més petites i totxos i teules. A la banda occidental, la fortificació es perd amagada sota la fortificació de la Guerra Civil Espanyola.
Al tossal s’ha trobat, a més de ceràmica ibèrica i moderna, fragments d’època islàmica, que podrien ser del segle X, i ceràmica grisa sense forma ni decoració. (DRR)
Bibliografia
- Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàgs. 272, 511-512 i 640; Corredera, 1973, pàg. 84; Els castells catalans, 1979, vol. VI (II), pàgs. 896-897; González i altres, 1986, pàgs. 71-80; Rubio, 1986, pàgs. 31-37; Altisent, 1993, vol. I, doc. 540, pàgs. 398-399.