Situació

Vista aèria del nucli de la Clusa Alta, centrat per l’església de Santa Maria (o Sant Nazari), on és perfectament visible, a la dreta, el perímetre del castell d’època romana reaprofitat segurament en part a l’edat mitjana.
ECSA - Jamin
Les ruines del castell medieval de la Clusa es troben, ja molt desfetes, a l’esplanada que s’estén a migdia de l’església parroquial de Santa Maria (o Sant Nazari) de la Clusa.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 29′ 1″ N - Long. 2o 50′ 41″ E.
Per a arribar-hi, partint del Pertús, cal agafar la carretera N-9 en direcció a Perpinyà; fets uns 3 km s’arriba al veïnat de la Clusa del Mig, i des d’aquí, s’ha de prendre la carretera D-71b que puja fins a la Clusa Alta en un recorregut d’1 km, on es troben les ruïnes del castell i l’església parroquial. (JBH-EBP)
Història
La població de les Cluses té el seu origen en les fortificacions romanes, probablement del Baix Imperi, dites castrum Clausuras, esmentades per primera vegada l’any 672 per Julià de Toledo, testimoni i historiador de l’expedició del rei Vamba contra el duc Pau de Septimània, que s’havia revoltat contra la monarquia visigòtica. Aquestes fortificacions, situades a les dues ribes del riu Roma, eren destinades a controlar el pas d’una de les principals vies públiques de comunicació entre la Gàl·lia i la Hispània. El primitiu topònim Clausuras esmentat al segle VII fou substituït al segle IX pel de Clusas.
Sembla establert que els comtes de Besalú havien adquirit drets sobre aquest important punt estratègic, i els conservaren fins a l’extinció de la dinastia. Així, en una data no precisada entre el 1085 i el 1086, s’esmenta per primera vegada el castell de la Clusa, quan un cavaller anomenat Guillem Bernat, fill d’Arsenda, feu jurament de fidelitat al comte Bernat III de Besalú pel conjunt dels seus castells, entre els quals s’esmenta el castrum de Clusa amb la seva castellania i les seves pertinences.
També al segle XI apareix un llinatge senyorial dit de les Cluses o de la Clusa, el primer membre documentat del qual és Guillem de ipsas Clusas, que consta com a executor testamentari del comte de Besalú, Bernat I Tallaferro (1020), i que continuava encara a la darreria del segle XII amb Bernat i Ponç de la Clusa (1198).
A l’inici del segle XIII, l’any 1234, Bernat Hug de Serrallonga jurà fidelitat pel castell de la Clusa a Ponç IV, comte d’Empúries. El castell era subinfeudat aleshores a Berenguer de la Clusa, al qual succeí Ponç de Capmany, mort el 1292. Blanca de Capmany, filla i hereva de Ponç, trameté la senyoria del castell, per matrimoni, a la família Creixell, que la tingué almenys fins el 1356, sempre sota la sobirania dels Serrallonga-Cabrenys i el domini eminent dels comtes d’Empúries.
Des del 1380 la senyoria d’aquesta fortalesa fou detinguda per Berenguer d’Oms i els seus descendents, un dels quals, el 1670, la vengué a Francesc Puig i Terrats, al qual li fou confiscada el 1674 pel rei Lluís XIV. En el mateix any, aquest monarca cedí el domini del castell de la Clusa a Alexandre de Viver, els descendents del qual el mantingueren fins a la Revolució Francesa. (PP)
Castell

Vestigis de la torre rectangular del sector sud-est del recinte medieval.
ECSA - A. Roura
El castell medieval de la Clusa era situat al costat de l’església parroquial, integrada al seu recinte, i vers el sud de l’antiga fortalesa romana de la Clusa Alta, amb les restes de la qual potser enllaçava, aprofitant-les encara parcialment.
Les ruïnes del castell d’època medieval assenyalen un recinte irregular que devia aproximar-se a la planta rectangular molt allargada, el qual ocupava el planell on hi ha l’església i s’estenia vers el sud fins als marges naturals que el delimiten.
Al sud-est, al costat del camí que porta a l’església, queden part de tres murs d’una torre rectangular, amb vestigis d’una cisterna a la base. Aquesta torre era l’entrada al recinte, ja que han restat vestigis de l’arc de la porta; és el testimoni material encara més visible del castell, però al dit marge, vers el sud-oest, es poden veure fragments de llenços de muralla, de força llargària, però conservats en alçades màximes de 2 m. Formen diferents inflexions seguint la configuració del planell.
Al costat de llevant hi ha vestigis menys conservats del recinte, que enllacen amb la capçalera de l’església. L’estructura actual de la dita capçalera, amb els tres absis encastats en un mur rectilini que els unifica exteriorment, ha d’ésser originada per la inclusió de l’església en el recinte fortificat, en el seu sector nord-est.
Era pel costat de tramuntana que el castell medieval es devia unir a les restes de la fortalesa d’origen romà de la Clusa Alta, una mica més elevada. Tanmateix, en aquest punt les ruïnes medievals s’han perdut pràcticament del tot.
Els aparells de les escasses parets que resten del castell no són pas homogenis. La torre portal és construïda amb un aparell descurat, de pedruscall, amb molts rebles i fragments de terrissa. Sens dubte la torre hauria estat refeta, almenys en part, en època força tardana. Les altres restes de muralla mostren un aparell de lloses trencades, de mides reduïdes, que s’han disposat planeres o bé inclinades, insinuant algunes filades d’espiga. És una construcció d’aspecte molt més arcaic, que podria datar dels segles X-XI. (JBH)
Bibliografia
- Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 497, pàgs. 6-10 i doc. 500, pàgs. 12-16