Situació

Antiga església parroquial que ha sofert algunes modificacions, especialment a la façana de ponent.
ECSA - A. Roura
L’antiga església parroquial de Sant Pere es troba al nord-est del terme municipal, enlairada al cim d’un serrat emboscat, estribació de la muntanya dita de la Pedra Blanca, a uns 200 m a ponent del Mas Calcina.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 29′ 57″ N - Long. 2° 50′ 54″ E.
Per a arribar-hi des del Pertús, cal seguir la carretera N-9 en direcció a Perpinyà i un cop passat el veïnat de la Clusa del Mig (on hi ha la Casa de la Vila del municipi de les Cluses), cal prendre, a mà dreta, una pista asfaltada que surt just del costat d’un establiment hoteler. Aquest camí passa, tot seguit, per sota del viaducte de l’autopista, per davant del casal dit Mas Vell, i segueix vers llevant, paral·lel al curs de la ribera de Canors. En un recorregut d’1,5 km s’arriba al Mas Calcina proper a l’església de Sant Pere.
Història
El lloc de Laner és documentat a la darreria del segle XI; concretament consta en un document de l’any 1095, pel qual Ademar Guillem feu donació a la canònica de Santa Maria de Vilabertran d’un alou a Agullana i d’altres al Vallespir, a Sant Pau del Vilar i a Laner, i es reservà, en aquest darrer alou, el violari per a la seva mare Engilsenda. Pocs anys més tard, vers el 1100, en l’acta testamentària que feu Ponç Dalmau abans de peregrinar a Santiago de Compostel·la, consta un llegat al monestir de Sant Pere de Rodes, consistent en el mas de Laner que tenia Guillem Bernat, de Vivers.
De l’església de Sant Pere de Llaner hi ha constància que en època medieval era una parròquia independent que comprenia el sector nord-oriental del territori de les Cluses. Una de les primeres notícies que s’hi refereixen data del 8 de juny de 1177, en el testament de Guillem de la Palma, el qual, entre d’altres llegats, deixà una borda situada al terme parroquial de Sant Pere de Laner al monestir de Santa Maria de Panissars. L’any 1200, en una relació dels feus que Jofre II, vescomte de Rocabertí, tenia per Artau, bisbe d’Elna, hi consten entre d’altres béns dos masos de Bernat i Pere Amblard situats in parrochia de Laner.
De la parròquia de Lanerio hom coneix els noms dels rectors de l’any 1311, Bernat Prunet, i del 1345, Francesc Martí. L’any 1375 hi ha notícia de l’església de Sancti Petri de Lanerejo i el 1395 de Sent Pere de Lener.
D’acord amb J. B. Alart i F. Monsalvatje, un prevere d’Agullana anomenat Jaume Flors l’any 1370 posseïa una quarta part dels delmes d’aquesta parròquia, els quals cedí a l’església del monestir de Santa Maria de Panissars per tal de fundar un benefici. Encara l’any 1560 el prior de Panissars rebia, en funció del dit benefici, les primícies i part dels delmes de Sant Pere de Llaner.
L’any 1406 consta que Joan Guigó era rector de Sant Pere de Llaner i Sant Martí de l’Albera, esglésies veïnes.
En temps posteriors l’església esdevingué una simple capella, agregada a la parròquia de Santa Maria (o Sant Nazari) de la Clusa. Avui és lligada exclusivament al Mas Calcina i no s’hi celebra gairebé culte. A tocar el mur de migdia de l’església, l’any 1900 s’hi erigí el mausoleu familiar dels Calcina, d’estil neoclàssic. En el frontó de la façana, a més de l’any esmentat, hi figuren els noms dels llinatges Calcina i Garriga (després Solà).
Església

Interior de l’església, amb la volta apuntada i l’absis semicircular ocupat per un retaule barroc, obra romànica a desgrat de l’arrebossament i altres modificacions que oculten l’aparell primitiu.
ECSA - A. Roura
És una església de petites dimensions, d’una sola nau amb absis semicircular al costat de llevant. La nau és coberta amb una volta de canó apuntada i seguida. L’absis té una volta més baixa, de forma ametllada, que comunica amb la nau per un arc triomfal a manera de simple plec apuntat, el qual marca la degradació d’alçades. L’interior és totalment encalcinat i el presbiteri conserva un petit retaule major barroc.
La porta, oberta a la façana de ponent, és de dos arcs de mig punt en degradació, fets amb dovelles llargues i estretes, ben tallades, i grans carreus als muntants. A sobre hi ha una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt. La façana és coronada per una espadanya d’un sol arc, refeta en època moderna.
Sobre els murs laterals de la nau i el de l’absis, hi corren unes cornises de motllura destacada, de secció de pla i bisell. En el mur meridional s’obre una finestra molt petita, d’esqueixada simple i de factura arcaïtzant: el marc és fet amb dos carreus i una llinda retallada en forma d’arquet de mig punt, tot de marbre blanc de Ceret. Potser és de les mateixes característiques, però una mica més gran, la finestra que existeix al fons de l’absis; aquesta queda amagada pel retaule, a l’interior, i per un gran contrafort afegit a l’exterior, que només deixa entreveure que el marc de la dita finestra també és de carreus de marbre.
Altres contraforts, com el de l’absis, han estat adossats als murs de la nau en època tardana, sens dubte per aturar un possible esfondrament de l’edifici. El capcer de l’extrem de llevant de la nau, de dos vessants, és força elevat sobre el nivell de la coberta. En el vèrtex es dreça una creu tallada en granit.
Els paraments exteriors també han estat arrebossats; tanmateix l’aparell resta visible en diferents espais dels murs laterals de la nau i de l’absis. És fet a base de blocs de pedra només trencats i lligats amb morter, i es caracteritza per la coexistència de blocs voluminosos de granit i lloses primes i llargues d’esquist. Tot i així es disposen amb certa regularitat, lligant amb les cantonades de l’edifici fetes de carreus de mida mitjana força ben tallats. En el morter, a les juntes entre les pedres, hi trobem les habituals incisions formant rectangles, fetes amb ratlles simples força amples, que s’observen al mur de tramuntana i, encara més, al sector nord de l’absis.
En l’estat actual de l’edifici es fa difícil precisar si la diversitat tipològica dels elements que subsisteixen s’ha d’interpretar com una evidència de diferents etapes constructives. La finestra de migdia —i potser la de l’absis-, de clara tradició preromànica, i l’aparell descrit, indicarien una datació reculada dins del segle XI. En canvi, les voltes apuntades i les obertures de la façana de ponent són elements propis de l’arquitectura del segle XII, o com a màxim, del final de l’XI.
Es podria tractar, per tant, d’una església del segle XI que hauria estat molt reformada al segle següent. També podria haver estat bastida enterament al segle XII seguint, en part, una tradició arquitectònica arcaïtzant.
Forja
En els dos batents de fusta de la porta d’aquesta església hi ha clavades sis tires de ferro llises (sense estries), acabades a cada extrem en dobles espirals o volutes afrontades, que són molt poc desenvolupades. Fa pocs anys desaparegué un tirador d’argolla, i tampoc no s’ha conservat el forrellat. Aquestes peces són el que resta d’un dels típics conjunts de ferramenta romànica o de tradició romànica per a portes d’església, en aquest cas un treball modest i senzill.
Bibliografia
- Alart, 1868-78, vol. II, pàgs. 74, 97-98 i 100
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 292-293
- Ponsich, 1980b, pàg. 51
- Cazes, 1990, pàg. 76
- Marquès, 1995, pàgs. 92, 109 i 249