El marc geogràfic del romànic de la Segarra

Presentació geogràfica

La Segarra és una de les dues comarques, juntament amb l’Urgell, que forma l’anomenada Depressió Central Catalana. Ambdues comarques limiten entre elles, i pertanyien, en un principi, a la regió VIII en la divisió territorial de Catalunya de l’any 1936. Aquesta divisió, com és conegut, no es va adaptar a la realitat històrica i popular, sinó que va posar un major èmfasi a assolir un equilibri entre l’extensió i la població del territori; això va donar com a resultat una fragmentació de la zona cada cop més assumida pels seus habitants.

La comarca de la Segarra té una superfície de 721,2 km2. Limita també amb la Noguera i la Conca de Barberà, i toquen al nord-est amb el Solsonès i amb l’Anoia a l’est. Està formada per vint-i-un municipis, tenint en compte les segregacions derivades de la constitució, l’any 1987, del Pla d’Urgell com a nova comarca catalana.

Es tracta, doncs, d’una comarca els límits de la qual no s’ajusten al fort sentiment dels pobladors envers el seu territori. Per exemple, la comarca històrica de la Segarra abraçava les zones nord i est de l’actual comarca de l’Anoia, el sud de la d’Urgell, la franja nord de la Conca de Barberà i part de les Garrigues i el Solsonès; en canvi, la part més septentrional de la comarca i els municipis riberencs del Sió no es consideraven de la Segarra. Avui, una bona part dels pobles de l’Anoia, de l’Urgell o de la Conca de Barberà continuen considerant-se integrants de la Segarra. Podem distingir-hi dues subcomarques: la subcomarca de la plana de Guissona al nord i la de Cervera al sud.

A la Segarra predominen les plataformes elevades, constituïdes per dipòsits sorrencs, margues i argiles de l’oligocè, disposats en capes horitzontals, sobre les quals hi sol haver dipòsits calcaris del quaternari. Aquesta diferent litologia ha estat determinant a l’hora de mostrar el paisatge actual, producte de l’erosió diferencial.

Les principals unitats geomorfològiques de la Segarra són la regió de Cervera-Tàrrega, que es caracteritza per la presència d’estrats horitzontals en forma tabular, la zona del nord de la Segarra, formada per amples valls, i la zona de ponent, formada per una plana amb graderies excavades fins a les valls urgellenques.

Les serres de Montclar (489 m), de Pinós (931 m) o la de Boixadors (840 m) a la Segarra trenquen la marcada homogeneïtat d’aquests relleus, on la diversitat paisatgística és considerable i on s’inclouen altiplans, tossals i serrats, a més dels tallats oberts pels corrents fluvials.

La xarxa hidrogràfica es caracteritza per cursos fluvials que discorren amb cabal irregular i escàs i és constituïda per tres conques hidrogràfiques: la del Segre, la del Llobregat i la del Gaià.

La més important és la del Segre, alimentada per quatre subconques: la del riu Llobregós, que neix als contraforts dels relleus de la Molsosa i Boixadors travessant la part septentrional de la comarca urgellenca i rebent com a afluents les rieres de Sanaüja, la de Biosca, la de Llanera i la d’Ivorra; la del Sió, que neix a Freixenet de Segarra i travessa la comarca de l’Urgell entre les serres de Montclar i d’Almenara: la conca de l’Ondara, que s’escorre al centre de l’Urgell i que, també provinent de la Segarra, fa un recorregut de 70 km des del seu naixement a les fonts del Bordell, d’Ondara i del Bullidor passant cap al sud de Cervera i es dilueix a la plana d’Urgell. Cal esmentar finalment el Riu Corb, que neix a la serra de Rauria i, amb 41 quilòmetres de recorregut, travessa la part més meridional de la comarca segarrenca per desguassar al riu Segre, al terme municipal de Vilanova de la Barca (Segrià).

Sovint tots aquests rius desguassen a la plana tot confonent-se amb els regadius del canal d’Urgell. El vessant del Llobregat, que correspon a l’est de l’altiplà de la Segarra, és constituït per les capçaleres de les rieres de Fonollosa i de Rajadell i, finalment, el vessant del Gaià s’estén pel sector més meridional de l’altiplà i se centra bàsicament en la cubeta de la seva capçalera.

La partició de les aigües Segre-Llobregat està causada pel fet que la conca del Llobregat té un nivell de base més baix, ja que la crosta exterior de l’altiplà segarrenc ha estat excavada més intensament en aquesta banda que a la zona de ponent, on el nivell de base és més alt i els rius tenen poca força erosiva.

El sistema d’aqüífers correspon a les graves i arenes de fons de vall dels rius Sió i Ondara.

Les característiques climàtiques de la Segarra responen al clima mediterrani de tendència continental, on l’escàs efecte moderador de la mar, er l’efecte de pantalla de la Serralada Prelitoral, dóna pas a grans oscil·lacions tèrmiques amb diferències d’amplituds de més de 40°C, que donen lloc a hiverns rigorosos i a estius càlids i secs.

Els mesos més calorosos són el juliol i l’agost; per contra, els més freds són els mesos de novembre, desembre i gener. Les màximes a l’estiu superen els 35°C, mentre que a l’hivern les glaçades són freqüents. La pluviositat voreja els 450 mm anuals, distribuïda en dos màxims definits a la primavera i la tardor, amb valors mínims al juliol. Per tant, les variacions interanuals de les precipitacions són també molt importants.

A causa de l’orografia del territori, elevat i sense un muntanyam important, el vent hi és present, hi dominen el serè, fort i sec, i la humida marinada, amb velocitats de 30 a 45 km/hora. Les boires són un aspecte definidor de la climatologia d’aquestes contrades, que solen ser més freqüents en situacions anticiclòniques al final de la tardor i durant l’hivern.

La influència de la cruesa dels hiverns i de la feble pluviositat es reflecteix en la vegetació d’aquesta comarca, on el paisatge pren un aspecte estèpic; s’hi constata la interferència d’influències meridionals i estèpiques amb les de la flora de terres temperades eurosiberianes. Segons el mapa d’usos del sòl de Catalunya del 1990, el 88,9% de la superficie comarcal és ocupada pel conreu, mentre que el 8,2% és de bosc i bosquines.

La vegetació potencial correspon als alzinars de carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia), amb un sotabosc pobre, que a la Segarra es troba als solells i a les valls baixes; també cal esmentar les rouredes de roure valencià (Quercus faginea ssp. valentina), que a l’Urgell es presenten en petits claps a les muntanyes del sud-est i a la Segarra cobreixen els altiplans elevats i les obagues.

En l’actualitat, les rouredes i els alzinars han cedit el seu territori a les pinedes de pi roig (Pinus sylvestris) a cotes elevades, o a les pinedes de pinassa (Pinus nigra); en canvi, a les zones amb un règim més marcadament mediterrani, el pi blanc (Pinus halepensis), la garriga (Quercus coccifera) i les brolles (Rosmarino-Ericion) han substituït l’alzinar.

Pel que fa a les bosquines, tenen importància els matolls grisencs de siscall (Salsola vermiculata) i de botja pudent (Artemisia herba-alba), a més d’altres comunitats halòfiles i ruderals.

Finalment cal fer referència, per la significació que tenen en la fesomia vegetal d’aquest territori, als petits bosquets d’oms, àlbers i canyissars que es formen a les riberes, tot i que cal deixar clar que el paisatge vegetal es troba condicionat per la terra conreada.

L’ocupació humana

La fesomia d’aquestes contrades així com la seva condició de terres de pas cap a les comarques de la Catalunya pirinenca i també la mediterrània, han afavorit que fos una zona poblada des del neolític. Així, s’hi han trobat abundants peces de sílex i fragments de ceràmica de l’època neolítica escampades per diversos indrets de la Ribera del Sió, entre d’altres. D’aquest mateix període cal destacar, a la Segarra, el sepulcre de fossa localitzat a Sant Antolí i fragments de ceràmica al pla de la Mota (Tarroja). És també rica en objectes ibèrics —vasos, ceràmica campaniana decorada, forns, pesos de teler, fusaioles, etc.—, els quals demostren una activitat econòmica diversificada, a més de l’agricultura i la ramaderia. Alguns dels poblats més importants són el de Guixeres de Talteüll (Biosca) i el de Sant Pere Gros (Cervera), a la Segarra. La conquesta romana va comportar un nou patró en el criteri dels assentaments humans; així, molts dels antics poblats ibèrics s’abandonaren i la població s’estructurà a partir de llavors a l’entorn d’una ciutat. La civilització d’època romana ha deixat valuosos vestigis, com gran quantitat de mosaics, columnes, capitells, ceràmica, sitges, molins, làpides sepulcrals, etc. Com a Guissona —l’antiga Iesso—, el nucli romà més important de la comarca. A partir del baix imperi, les dades de població són encara poc conegudes i confuses. La Segarra esdevingué durant molt de temps una terra fronterera entre els regnes cristians i àrabs, instal·lats, respectivament, a llevant i a ponent.

A partir del segle XI s’inicià la conquesta i colonització cristiana; tot aquest territori es repoblà majoritàriament a les valls dels rius. El primer cens de població basat en focs o famílies, encara que poc fiable, es remunta a la darreria del segle XIV. Segons aquests fogatjaments, la Segarra en tenia, el 1378, 1 614. Al segle XV la pesta i les guerres van ocasionar una davallada demogràfica important. De fet, la demografia de la comarca es caracteritza per un reflux d’efectius de població poc oscil·lants, que donen lloc a una certa estabilitat demogràfica a la baixa respecte a la mitjana catalana.

La Segarra ha sofert l’èxode rural, que es manté fins a l’actualitat, i ha perdut habitants en xifres absolutes. Les poblacions més desenvolupades, però, augmenten el seu nombre d’habitants, mentre que les més febles en perden. Hi ha, per tant, un desequilibri intermunicipal i amb relació a Catalunya. Cal afegir-hi, a més, l’alt nivell d’envelliment de la població i de la població activa. Aquesta polarització en el territori té a veure també amb els diferents usos del sòl, ja que actualment el caràcter regressiu de l’evolució demogràfica afecta majoritàriament la zona de secà i els pobles més petits. Així mateix, les perspectives demogràfiques apunten cap a un creixement estacionari per al conjunt d’aquestes dues comarques.

El caràcter de terres de pas és avui en dia una realitat constatada per l’execució de l’eix transversal, que ha esdevingut el bastiment de la xarxa de comunicacions de la Depressió Central Catalana, ja que posa directament en relació les terres de l’Empordà amb la Plana de Lleida passant per Cervera, Calaf, Manresa, Vic, Santa Coloma de Farners i Girona. Aquest eix respon a una doble finalitat; en primer lloc, constitueix l’eix vertebrador del territori català; en segon lloc, atrau part del trànsit que des de la frontera amb França es dirigeix cap a la resta de l’Estat espanyol.

Aquest és un dels projectes més antics, al mateix temps que més actuals, de la història de les comunicacions a Catalunya. La seva realització fou determinada per la necessitat d’establir una via de comunicació est-oest, perpendicular al relleu català. Tant és així que ja el 1840 fou previst per la Junta de Catalunya de Carreteres, en el Pla d’Obres de la Mancomunitat i en el Pla de Camins del 1935 de la Generalitat de Catalunya; després de la Guerra Civil espanyola (1936-39), aquest projecte fou incorporat al III Plan de Desarrollo Económico y Social, i va merèixer la dedicació de polèmiques sessions en el Congrés de Cultura Catalana.

Pel que fa a l’activitat econòmica, els trets principals poden resumir-se en el predomini del sector primari (agricultura i ramaderia); un desenvolupament del sector secundari centrat en la indústria tèxtil, la del metall, l’agroalimentària, així com un augment de la indústria autòctona basada en iniciatives locals. El sector terciari no ha estat mai decisiu en el canvi del conjunt d’activitats segarrenques.

Cal esmentar a banda el sector primari, ja que l’activitat econòmica és presidida pel sector agrari. Els conreus de secà ocupen un 65% de la superfície total de la comarca, i es dediquen al monocultiu cerealístic, i coexisteixen amb plantacions d’oliveres, ametllers i vinyes. Predominen les explotacions mitjanament grans.

Els municipis de la comarca de la Segarra són: Biosca, Cervera, Estaràs, Granyanella, Granyena de Segarra, Guissona, Ivorra, Massoteres, Montoliu de Segarra, Montornès de Segarra, les Oluges, les Pallargues, Sanaüja, Sant Antolí i Vilanova, Sant Guim de Freixenet, Sant Guim de la Plana, Sant Ramon de Portell, Talavera, Tarroja de Segarra, Torà i Torrefeta.

Bibliografia

• Debat sobre el pla territorial a Catalunya, Col·lecció Estudis i Documents, Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals, Barcelona 1993.
• Diversos autors: L’eix transversal de Catalunya, Societat Catalana d’Ordenació Territorial, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1992.
• J. Duch-R. Boleda i altres: Les nostres contrades: l’Urgell, Grup de recerca pedagògica de Tàrrega, Tàrrega 1983.
• J.M. Espinas: Viatge a la Segarra, ed. Dopesa, Barcelona 1972.
• Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 10, Noguera, Urgell, Segarra, Enciclopèdia Catalana S.A., Barcelona 1994, pàgs. 141-369 (primera edició 1983).
• J. Mateu-J. Ripoll-J. Vallverdú: El Tresor dels Canals d’Urgell, Pagès editors, Lleida 1996.
• R. Pujades-S. Solé: Economia de la Segarra, Caixa d’Estalvis de Catalunya, col·l. Catalunya comarcal, Barcelona 1980.
• R. Pujades-R. Fando I Altres: Diagnosi comarcal de l’Urgell, Departament de Política Territorial de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1985.
• R. Serra: Comarques i subcomarques de Catalunya. Comarques de Ponent, vol. VIII, Virgili i Pagès S.A., Lleida 1988.
• J. Tort: Aproximació a la Segarra, Unió Excursionista de Catalunya, Barcelona 1986.
• J. Vilà i Valentí: Un altiplà divisori d’aigües, dins Geografia de Catalunya, vol. II, ed. Aedos, Barcelona 1964.