El marc històric del romànic de la Segarra

El topònim Segarra

Un aspecte del territori segarrenc al sector nord-oest de Cervera, amb els petits nuclis de l’Aranyó i Montcortès en primer terme.

ECSA-J. Todó

Fins fa pocs anys diferents corrents erudits, seguint la tradició iniciada per Pèire de Marca al segle XVII, consideraven el nom de Segarra com una evolució del mot Ascerris. Aquesta ciutat dels lacetans, citada pel geògraf grec Ptolemeu (II, 6, 72) al segle II dC, no ha estat encara identificada i la derivació etimològica d’ambdós mots es presenta avui més que dubtosa.

En realitat la comarca ha conservat el nom del municipi romà Sigarra, que paradoxalment s’ubicava fora dels seus límits administratius actuals, a l’indret on avui s’assenta la vila dels Prats de Rei. Una làpida del segle I dC, dedicada a un “quatorvir municipi Sigarrensis” (IRC, I, 19), constitueix la referència més antiga d’aquest nom. Prové de la mateixa ciutat una segona inscripció en honor de l’emperador Maximià (IRC, I, 18) que fa esment, en una data lleugerament posterior (286-305 dC), del senat local com a “ordo Segarrensis”. És a dir, el nom de la ciutat es presenta ja amb la grafia que ha perdurat en el nom de la comarca.

El mateix Ptolemeu (II, 6, 63) cita també l’existència d’una Sigarra entre les ciutats dels ilercaons. Aquesta població, però, encara no s’ha identificat en aquelles contrades, i tot fa pensar en una possible confusió de l’autor.

Del neolític al món ibèric

Urna funerària i tapa de pedra de la necròpoli d’incineració del Colomer de Pallerols (Talavera), dels segles VII-VI aC.

J.B. López

En l’estat actual de la recerca, l’ocupació d’època paleolítica a les comarques de Lleida apareix concentrada en els cursos alt i mitjà del Segre, en la seva confluència amb la Noguera Pallaresa, i solament en un dels seus afluents laterals per la banda oriental (la Femosa).

L’estadi embrionari en què es troba la investigació paleoecològica i la caracterització global del quaternari, tant en les planes occidentals com en la zona dels altiplans, impedeixen precisar avui si l’aparent buit de poblament que a priori es presenta a la resta de conques és degut a condicionaments ambientals menys propicis per a l’ocupació humana, o bé simplement és el resultat d’una desaparició de les troballes de l’època, fruit de la modificació ulterior del paisatge.

En aquest context i a l’espera que una intensificació de les prospeccions —especialment a les capçaleres dels rius que avui solquen la comarca— pugui modificar el panorama actual, la Segarra no presenta les primeres traces d’ocupació fins a un moment ben avançat de l’holocè, que es correspon amb l’etapa coneguda en arqueologia com a neolític mitjà (3500-2500 aC).

Es tracta d’una població de vocació preferentment agrícola que s’instal·la a les terres fèrtils de la plana, a prop de rius i corrents d’aigua, i que coneixem principalment a partir dels seus enterraments. La característica principal és la inhumació individual dels cadàvers (com a màxim doble) dins de fosses excavades a terra, les quals se segellen amb una llosa a tall de tapadora. Tot i la uniformitat aparent del ritual, el qual ha servit per a identificar el grup com a cultura dels sepulcres de fossa, la investigació recent diferencia dues fàcies que es corresponen amb els dos focus principals de poblament: el “Sabadellià” i el “Solsonià”. Els trets particulars de cadascuna se centren en la composició dels aixovars que acompanyen els difunts i en la tipologia de les mateixes tombes, les quals en l’àrea del Solsonès es revesteixen per l’interior amb lloses de pedra verticals que formen sovint una veritable cista.

Precisament, una tomba d’aquestes característiques fou descoberta fa pocs anys als voltants de Sant Antolí (Sant Antolí i Vilanova), a prop de la font de la Padruella. Hi fou enterrat un individu adult, assegut amb les cames esteses, entre les quals es va dipositar un gran recipient ceràmic de forma ovoide i un petit bol hemisfèric. Acompanyava també el difunt un ric aixovar format per un collaret de calcolita (no recuperat), un ganivet de sílex, nou destrals de pedra i deu punxons d’os.

La resta de troballes que coneixem són, però, menys susceptibles d’una adscripció cultural tan concreta. S’han documentat un total de vuit casos més, repartits per les valls dels principals rius de la comarca, i tot fa pensar que la seva presència devia ser més nombrosa del que avui l’arqueologia pot demostrar.

L’etapa que segueix a aquesta primera colonització de la comarca presenta encara llacunes d’informació més acusades que l’anterior. Només coneixem a través de prospeccions i troballes isolades l’existència d’un possible fons de cabana al Pla de la Mata (Tarroja de Segarra), que degué constituir la primera manifestació d’hàbitat a l’aire lliure apareguda a la Segarra. La documentació d’aquest jaciment, situat probablement en un moment indeterminat del final del neolític o l’eneolític, és molt imprecisa, i l’indret, irrecuperable.

Del món dels megàlits, que tan fructíferament es desenvolupà a les comarques dels Pirineus i el Prepirineu català, ens han arribat igualment notícies incertes i de contrastació difícil, referides principalment al sud de la comarca. Tal és el cas del Coll de l’Arca (Montoliu de Segarra).

Finalment, ja durant el bronze antic, tenim millor constatada la inhumació col·lectiva de la Bauma de l’Auditori (Guissona), que constitueix el primer testimoni de poblament en aquesta plana i enllaça amb el ritus d’enterrament col·lectiu que des del calcolític substitueix l’anterior ritual d’inhumació individual en fosses. A un moment més avançat, dintre del bronze mitjà/recent, poden atribuir-se també les restes d’un hàbitat a l’aire lliure, a prop de Verdú, a la partida de les Avalis (Granyena de Segarra), del qual s’han recollit en superfície les restes de les característiques ceràmiques amb “apèndix de botó”.

El conjunt d’aquestes dades ofereix, doncs, la imatge d’una comarca despoblada al llarg d’un ampli període cronològic, que cal considerar amb precaució. Fins fa pocs anys, una situació quasi similar es produïa, referida a les mateixes èpoques, a gairebé tota la plana occidental catalana contrastant amb la important eclosió del món megalític i de les coves sepulcrals a les zones muntanyoses i el litoral català, lligades a un tipus d’hàbitat preferentment cavernícola que després s’ha demostrat que no era exclusiu. Els successius descobriments a la plana de nous assentaments a l’aire lliure, generalment agrupacions de petites cabanes construïdes amb materials de conservació difícil, han permès constatar que aquest tipus d’assentament es remunta en les comarques lleidatanes fins a l’època neolítica i que perdurà al llarg dels bronzes antic i mitjà. És més, avui sabem també que en una època anterior a la definitiva penetració dels pobles indoeuropeus (1100 aC) hi havia ja petits llogarets i poblats amb murs de pedra, que fan palès un procés autòcton de sistemàtica colonització sedentària del camp, de la qual resten testimonis no gaire lluny de la Segarra. Ens referim a l’assentament del Clot de Fenàs (Cabanabona, Noguera), constituït per deu o dotze habitatges rectangulars separats per parets mitgeres que recolzen en un mur comú.

Si hom té en compte aquest incipient desenvolupament protourbà en contrades properes, l’existència d’una població anterior als pobles dels Camps d’Urnes palesa en els enterraments de la Bauma de l’Auditori i la dificultat que suposa identificar possibles estructures peribles contemporànies, cal considerar definitivament que el buit de poblament actualment observat constitueix una incongruència atribuïble un cop més a l’estat embrionari de la recerca arqueològica en la zona.

Des del final del segon mil·lenni s’observa la penetració progressiva per la vall del Segre de diferents pobles provinents del centre d’Europa que l’arqueologia ha qualificat de pobles dels Camps d’Urnes, per la nova pràctica funerària que introdueixen, consistent a incinerar els seus difunts, recollir les restes dins d’un recipient (o urna) i enterrar-les en necròpolis comunitàries. Les tombes són, però, individuals, i en aquesta àrea predominen les tumulàries, tot i que hi ha alguns exemples de necròpolis constituïdes per fosses senzilles sense cap construcció exterior.

L’arribada d’aquests pobles, portadors a més a més de diferents innovacions en matèria de cultius i d’elements de cultura material característics com la ceràmica decorada amb solcs acanalats, es produeix aparentment de forma pacífica i sense repercussions catastròfiques envers la població anterior.

La seva presència a la Segarra no es documenta amb seguretat fins a un moment molt avançat del bronze final, quasi ja durant la primera edat del ferro, possiblement amb relació a una colonització més tardana de les conques dels afluents orientals del Segre.

Guissona constitueix l’exponent més clar d’aquest període. L’excavació que s’hi va efectuar el 1933, la primera intervenció arqueològica de la Segarra, féu palesa l’existència d’un poblat de dimensions considerables al nord de la vila actual, dins d’aquest horitzó cultural, però situat a la darreria del bronze final i al començament de la primera edat del ferro (650-500 aC).

El panorama que ofereix la comarca durant aquesta època és el d’un relatiu increment de jaciments amb elements culturals i ceràmiques característiques del bronze final amb decoracions acanalades o sense, però que en qualsevol cas no permeten fer precisions cronològiques fiables. Es tracta de petits poblats definitivament sedentaris, que s’ubiquen en llocs relativament enlairats i que exploten els recursos de l’àrea immediata del jaciment. L’estratègia principal de subsistència és l’agricultura, malgrat que la ramaderia hi té també un paper important. La família unicel·lular constitueix l’eix vertebrador de l’estructura social, la qual es presenta generalment igualitària.

La seva distribució afecta relativament el conjunt de la comarca. S’observa una certa concentració a la zona nord, als turons i altiplans que voregen les conques dels rius i a prop de les fonts d’aigua. Junt amb aquests poblats, hi ha un segon tipus de jaciment d’adscripció cronològica i cultural més difícil en l’estat actual de la recerca. Es tracta de centres de talla de sílex, que apareixen sovint acompanyats de fragments de ceràmica atribuïble de forma genèrica a l’edat del bronze. La natura estacional o perllongada d’aquests assentaments, dels quals aparentment sols resten les traces de la seva producció material, ens és desconeguda a la Segarra. Resta igualment en un enigma l’origen d’aquest material, aparentment forà, i la mateixa funcionalitat d’aquests centres que, si hom exceptua el cas del Turó de Pavia (Montoliu), són especialment freqüents a la vall del Riu Corb. En qualsevol cas es tracta d’un tipus de jaciment molt freqüent en diverses àrees del territori català (comarques meridionals principalment). L’anàlisi comparativa d’altres produccions podrà aportar en el futur més informació sobre els interrogants avui plantejats.

La primera edat del ferro i el període ibèric. Els antecedents del model medieval de poblament

kalathos de ceràmica ibèrica, decorada amb motius vegetals i figurats, del poblat ibèric del Pla de les Tenalles (Granyanella), conservat al” Museu Comarcal de l’Urgell.

A. Pujol-IBCE Foto

El procés d’iberització a Catalunya s’explica des de ja fa diverses dècades en termes d’aculturació. Sobre un substrat de població autòcton, representat per les petites comunitats locals que durant el bronze final enriqueixen el seu bagatge cultural amb les aportacions transcontinentals, es produeix ara un nou fenomen de transformació socioeconòmica interna, estimulat principalment pels contactes amb els pobles de la Mediterrània: fenicis i grecs bàsicament. El resultat és la formació d’una rica cultura amb entitat pròpia, coneguda com a cultura ibèrica.

Fins fa pocs anys, hom considerava que aquest procés afectava primer els pobles del litoral i que després s’expandia per les comarques de l’interior. Una revaloració de la funció essencial dels rius en tant que vies de comunicació natural i un coneixement més gran dels assentaments fenicis establerts a la desembocadura de l’Ebre han servit per a demostrar que aquests contactes, irradiats, però, des de focus culturals diferents, es produeixen de manera quasi simultània. Aquest esquema és vàlid per a les comarques del Baix Segre, però continua presentant problemes en indrets com la Segarra, allunyats d’aquestes vies naturals de penetració. De fet, els dos únics jaciments que coneixem de la primera edat del ferro, el poblat de Guissona i la necròpoli del Colomer (Pallerols), ofereixen un panorama durant el segle VI aC característic dels pobles dels Camps d’Urnes i sense cap de les manifestacions típiques de l’horitzó ibèric antic.

Estela ibèrica guardada al Museu de Guissona.

ECSA-Arxiu Ajuntament de Guissona

L’escàs coneixement d’ambdós jaciments podria relativitzar aquesta afirmació, però el cert per ara és que, exceptuant les troballes del tossal de les Forques a Ivorra (ceràmica grisa monocroma, kylix amb peanya tipus coup de Vienne o vicup, datat a l’àgora d’Atenes als voltants del 460 aC), cal esperar la darreria de la cinquena centúria per a parlar d’una assiduïtat de la presència del comerç colonial. El monopoli d’aquests intercanvis ja correspon en aquest moment a Empúries i la via de difusió molt probablement és terrestre. Fragments de ceràmica àtica del tipus Saint Valentín amb aquesta datació han aparegut a Guissona, a les Guixeres de Talteüll (Biosca) i, fragments de figures roges, amb data ja del segle IV aC, al Pla de les Tenalles (Granyanella).

Sense poder, doncs, establir encara amb precisió els ritmes i les pautes generals d’aquest procés de canvi, la comarca ofereix a partir del segle IV aC un panorama inèdit respecte al poblament de les etapes precedents. Els poblats es multipliquen i ocupen els llocs més idonis quant als recursos (aigua i terres de conreu) que ofereix l’entorn. Els hàbitats de l’etapa anterior, llevat Guissona, s’abandonen. Ignorem, però, si es produeix un reagrupament de la població sobre nuclis ja existents o bé es creen poblats de nova planta que absorbeixen un increment demogràfic mal explicat encara.

La manca d’estudis impedeix també precisar si hi ha una jerarquització espacial del territori. Tot i això, les diferències de grandària entre els poblats coneguts són paleses. El fet més notori és que s’instal·len en indrets que posteriorment constituiran els nuclis de repoblació medieval, ja sia al lloc exacte, ja sia als voltants.

S’ha insistit que aquests poblats s’ubiquen dalt dels turons i manifesten una clara preocupació defensiva. És cert que determinats assentaments com les Guixeres de Talteüll (Biosca) fan palesa una voluntat de control de les vies de comunicació i del territori; fins i tot s’ha citat l’existència d’una possible muralla al Pla de les Tenalles. Hom desconeix, però, cap altra manifestació de tipus poliorcètic, i l’existència, d’altra banda, de poblats al pla com Sant Pere Gros (Cervera) obliga a considerar amb precaució aquella afirmació inicial.

La romanització i el món romà

Aspecte general de les excavacions arqueològiques de la ciutat romana de Iesso (Guissona).

ECSA-Arxiu Ajuntament de Guissona

Malgrat la confusió creada pels escriptors clàssics, avui sembla acceptat que la Segarra actual s’inscriuria dins del territori dels lacetans i que la ciutat citada per Ptolemeu (II, 6, 71), lessus, s’identifica amb la llegenda leso, que caracteritza els revers de les monedes encunyades a la ciutat iberoromana homònima, posteriorment “municipium iessonensis” amb dret llatí, ubicat en el mateix indret que l’actual Guissona.

Desconeixem els límits precisos de la Lacetània, d’igual manera que ignorem el valor polític —si n’hi havia— del concepte “frontera” en el marc de les interrelacions d’aquests pobles. La part sud-oriental de la Segarra sembla situar-se dins l’àrea d’influència ilergeta com ho prova l’aparició d’una producció característica de la Ilergècia: la ceràmica de vernís roig, al Pla de les Tenalles (Granyanella).

Els lacetans participen en els conflictes que s’originen en el marc de la segona guerra Púnica (218-202 aC). Com altres tribus de l’interior (ilergets, ausetans), adopten una posició filocartaginesa i es revolten contra els romans, que tenen com a aliats els pobles del litoral. L’any 197 aC té lloc la darrera d’aquestes revoltes, que és definitivament esclafada per Marc Ponci Cató l’any 195.

Les repercussions d’aquesta derrota no són tan dràstiques com es considerava fins fa poc. Els poblats ibèrics existents no s’abandonen sobtadament i la cultura indígena encara es manifestarà activa al llarg de més de dos segles. De fet, els patrons romans d’assentament, estructurats entorn de la ciutat i el seu territorium, no semblen efectius fins en època alt imperial.

Guissona és, un cop més, un excel·lent exemple d’aquesta evolució. En el mateix indret on hi hagué el nucli ibèric (només s’han conservat restes de sitges d’aquesta època que validin aquesta hipòtesi), es basteix (125-75 aC) una ciutat de nova planta, delimitada per una notable muralla d’uns 3 m d’ample. La ciutat, almenys en la seva part nord, presenta una planta rectangular (150 m d’amplada) amb els vèrtexs aixamfranats. Segurament en època d’August la ciutat adquireix l’estatut de municipium i els seus habitants apareixen adscrits a la tribu Galèria. A diferència d’Ilerda, conserva l’antic nom indígena i passa a dependre administrativament de Tàrraco.

Ignorem quins serien els límits del seu territorium, però s’han observat algunes traces del cadastre de l’època almenys fins a Tarroja, Bellvei i Sedó. El desenvolupament d’aquestes centuriacions (divisió del territori en parcel·les d’extensions fixes a partir generalment dels propis eixos de la ciutat) implica el desenvolupament d’un nou tipus d’hàbitat rural, villae, pagi i fundi, que canvià el model anterior. Els nous assentaments es fan als fons de les valls, més a prop dels rius i dels camps de conreu. El pas d’un model a l’altre no es produeix dràsticament, però es pot afirmar que al segle I aC la major part de poblats ibèrics anteriors estan abandonats i al segle I dC el conjunt de vil·les conegudes està en funcionament.

Pous i canalitzacions de distribució d’aigua corrent a la ciutat romana de Iesso (Guissona).

ECSA-Arxiu Ajuntament de Guissona

Amb l’arribada del segle III dC, els esdeveniments que trasbalsen el conjunt de l’Imperi també semblen afectar aquestes contrades. En una data incerta (150-250 dC), la muralla d‘Iesso és desmantellada i el conjunt de la població experimenta un retrocés vers la zona de l’actual Capdevila. La magnitud de la crisi és difícil de valorar, però afecta de forma desigual el poblament rural: algunes vil·les també s’abandonen (Vinya del Crispí, els Vilassos de Tarroja, Sant Pere de la Curullada), però la resta continuarà en funcionament al llarg del Baix Imperi. D’aquesta època i posterior a les primeres invasions dels pobles germànics, hi ha també documentada una làpida (IRC, II, 73) en honor de l’emperador Marc Aureli Numerià (282-283 dC), per part de l’ordo lessonensis.

Junt amb aquest senat local, l’epigrafia ha permès conèixer altres trets de l’organització social, com la presència d’esclaus, lliberts o de diferents càrrecs religiosos (sevir i flamen).

A més de diverses restes del segle IV aparegudes a la vila de Guissona, del Baix Imperi (284-476 dC) s’han conservat les restes d’una necròpoli suburbana (la Closa) i d’una altra al costat de l’actual església que perdurà fins i tot en època posterior i que deixa entreveure una de les primeres manifestacions del culte cristià en aquestes terres.

De la xarxa viària instaurada pels romans es conserva un mil·liari de Claudi, aparegut a prop de Guimerà, que es data el 44 dC i que es relaciona amb la via que unia Barcelona amb Lleida, passant possiblement per la vall del Riu Corb. (JbLM)

L’ocupació i repoblació musulmana

Les terres segarrenques passaren, com les de la resta de Catalunya, a mans musulmanes en una segona fase de la conquesta, entre els anys 716 i 719. No obstant això, no sembla pas que en el primer segle de domini sarraí es produís un establiment de tropes i famílies musulmanes en zones rurals. Per tant, amb més o menys intensitat, romangué un poblament cristià que voluntàriament o resignadament acceptà els invasors. Aquesta situació canvià a partir de l’any 801, amb la conquesta de la ciutat de Barcelona pels carolingis i l’establiment d’una frontera cristiana al llarg dels rius Cardener-Llobregat. Després s’alternaren diversos intents per a ocupar les ciutats de Tortosa i d’Osca, amb alguns períodes de pau.

Cada vegada les autoritats carolíngies rebaixaren més la intensitat i la qualitat de les incursions. L’any 820 finí una de les paus signades. Aleshores, al febrer de l’any següent, l’emperador Lluís el Piadós, en una assemblea reunida a Aquisgrà, ordenà als comtes (praefectis) de la Marca Hispànica que aquell mateix estiu devastessin les terres enemigues. L’altre any, el 822, consta que els comtes (custodes) de la Marca Hispànica travessaren el Segre, penetraren a l’interior d’Hispània, devastaren els cultius, incendiaren els pobles i se’n tornaren feliçment amb un copiós botí. Aquestes informacions permeten deduir que, si per començar a devastar el territori musulmà, les tropes franques havien de travessar el Segre, les terres entre aquest riu i el Cardener eren terres que ja no calia devastar o perquè ja ho estaven o perquè els seus habitants s’havien traslladat, de grat o per força, a terres cristianes. Per tant, devia tractar-se d’un territori desert o semidesert, encara que sempre és molt difícil de precisar.

Les incursions franques cessaren i novament es produí un canvi radical en la situació. Durant els anys 826-827 la major part dels comtats catalans patiren les conseqüències d’una revolta antifranca protagonitzada per un got anomenat Aissó, el qual va rebre ajut d’un exèrcit sarraí. Encara que la revolta no triomfà, tota la Catalunya central quedà devastada i abandonada. A partir d’aquest moment la iniciativa fou de la part musulmana, mentre que l’imperi carolingi entrava en una crisi motivada pel repartiment de l’imperi entre els fills de Lluís el Piadós.

Aquesta situació fou aprofitada per Jalaf ibn Rasid, que al principi del segle IX ocupava el càrrec de governador (amil) del districte (amat) de la Barbitània, centrat en la ciutat d’Osca, per a estendre el seu domini per tota la frontera, segurament fins a Tortosa. El seu llarg període de govern, de quaranta anys, segurament exagerat, li permeté de crear una línia de defensa enfront de la cristiana que es pot reconstruir sobretot a partir de l’aiguabarreig del Segre amb el Llobregós. Des d’aquí, en els punts més encimbellats del marge dret del Llobregós, es crearen fortaleses o punts de vigilància que es poden reconèixer pel seu nom de probable origen aràbic. La frontera passava per Sanaüja, Torà i Calaf (nom del governador) i seguia cap a Veciana i per l’Anoia arribava fins al Baix Llobregat, a Sant Boi de Llobregat, conegut durant molts anys com a Alcalà —un tipus de fortalesa musulmana—, topònim que es repetirà a la Segarra, en l’actual poble de Pallerols. La creació d’aquesta línia defensiva permeté la repoblació del territori situat al seu darrere. Així, des del Segre s’avançà fins a ocupar tota la Segarra, l’Anoia i el Baix Llobregat. Malgrat que aquesta ocupació durà fins a les primeres dècades del segle XI, a la Segarra només ha deixat empremta en la toponímia, encara que sempre és difícil d’interpretar.

La repoblació del comte Guifré

A les darreres dècades del segle IX la situació s’invertí. Al-Andalus es veié immers en una continuada revolta contra l’autoritat cordovesa, que també afectà els districtes orientals fronterers amb els comtats catalans. En aquests moments els comtats de l’altra banda de la frontera sarraïna foren encomanats al comte Guifré, el qual, a partir del comtat de Barcelona i del d’Urgell i després de l’ocupació i la repoblació del comtat d’Osona-Manresa, travessà la línia defensiva musulmana i portà la frontera cristiana a la vall del riu Gaià, per Queralt arribà a l’Alta Segarra i per Calaf seguí per les antigues fortaleses sarraïnes de Torà, Sanaüja, i segurament Biosca, per arribar a Ponts. Per primera vegada les tropes cristianes ocupaven terres segarrenques. Si bé és possible que les incursions sarraïnes no permetessin l’existència d’un poblament estable a la vall del Llobregós, i malgrat la gairebé inexistència de documentació escrita sobre aquests nuclis defensius, si hom exceptua el de Sanaüja, no sembla pas que s’abandonessin, com passà amb Calaf i amb Ponts.

La frontera musulmana s’hagué d’adaptar a la nova situació. Molt probablement es creà una xarxa de vigilància al marge esquerre del Llobregós que arribava fins a Pallerols, per on passava l’antic camí de Lleida a Barcelona. En aquest indret s’aixecà una fortalesa que donà nom a l’actual poble, conegut com a Alcalà fins al principi de segle XII, mentre que al seu darrere hi havia un possible nucli defensiu, l’actual poble de Rubinat, que durant molts segles es conegué com a Rabinat, la qual cosa permet suposar l’existència d’un ribat on els creients islàmics feien oració i defensaven el territori musulmà tot complint amb el precepte de la guerra santa, si bé cal aprofundir aquesta hipòtesi. Aquesta situació perdurà fins a la segona dècada del segle XI i marcà una divisió lingüística molt concreta.

Les incursions d’Almansor i ’Abd al-Malik

En el període de les incursions més devastadores, les dels dos primers amirites, al final del segle X i començament del segle XI, els cristians només ocupaven el sector septentrional de la Segarra, concretament el marge dret de la vall del Llobregós, on es documenten els castells de Sanaüja, Lloberola i Torà; segurament hi havia els de Biosca i de l’Aguda de Torà. No se sap de manera documentada si cap de les incursions d’Almansor dels anys 978, 982, 984, 985 i 999 seguí la vall del Llobregós. No sembla pas que la campanya del 978 pogués afectar la Segarra, ja que penetrà per la Conca de Barberà des de Lleida, i seguí pel Penedès fins a Barcelona, i encara que retornés per Cervera, no és probable que s’endinsés pel sector nord de la Segarra ja que a partir de Pallerols es trobà en terra musulmana; la del 982 tenia per objectiu la ciutat de Girona i no sembla pas que s’aturés pel camí; la del 985 tingué una fita concreta, assaltar la ciutat de Barcelona, no pas devastar els seus voltants com generalment es feia, i encara que passés d’anada i tornada per Cervera, no degué tenir cap intenció de fer més “penetracions”, que era el nom que donaven a les incursions en terra enemiga durant una mateixa expedició. Resten la de l’any 984, que atacà Barcelona, i la de l’any 999, que començà atacant el Pallars i arribà fins a Manresa. Les notícies que es tenen d’aquestes expedicions són poc detallades i no es pot precisar les seves repercussions a la Segarra. La del 999 és molt probable que penetrés per Calaf per arribar a Manresa i retornés pel mateix lloc, ja que no s’esmenta pas que es dirigís a Barcelona. Per tant, és possible que després d’atacar el Pallars, segons fonts narratives musulmanes, Almansor anés a Calaf passant per la vall del Llobregós, per dirigir-se cap a Manresa.

Les expedicions del seu fill, ’Abd al-Malik, són més clares, sobretot la primera, del 1003, que com a resposta a una incursió cristiana contra Lleida, atacà i capturà els castells de Meià i Montmagastre, i n’executà tots els defensors. Després, els expedicionaris es dirigiren cap a Barcelona i passaren per un territori lleugerament accidentat, la qual cosa fa suposar que seguiren per la vall del Segre fins a Ponts i d’aquí continuaren per la del Llobregós i prosseguiren per l’Alta Segarra, sense que hom pugui confirmar cap atac als castells cristians del marge dret, però sí que degueren devastar les terres properes al riu, indefensables des dels encimbellats castells de Sanaüja o Biosca.

Durant una de les ràtzies d"Abd al-Malik es degué produir la hipotètica batalla de Torà, que és del tot desconeguda per la historiografia musulmana i la cristiana. La informació d’aquesta batalla procedeix d’una col·lecció de miracles atribuïts a sant Benet, encara que no hi intervingué. Aquest fet miraculós fou narrat a l’abat del monestir de Sant Benet de Floriac per dos catalans que hi anaren a prendre l’hàbit pocs anys després dels esdeveniments. Traient tots els fets més o menys inversemblants, i sobretot les exageracions sobre el nombre de soldats invasors i els morts, així com la insignificança de les tropes comtals, es poden deduir uns fets prou versemblants.

Segons el text, “quatre ducs del regne de Barcelona”: Bernat Tallaferro de Besalú (990-1020), Guifré de Cerdanya (990-1035), Ramon Borrell de Barcelona (992-1018), Ermengol I d’Urgell (992-1010), amb cinc-cents soldats, es trobaven reunits en una plana propera al castell de Torà per decidir què calia fer per a defensar-se de les contínues incursions sarraïnes. Segurament ja devia haver caducat la pau que el comte Ramon Borrell havia pactat amb el califat de Còrdova després de la incursió del 1003, la qual permeté el retorn del comte Ermengol d’Urgell, que havia caigut presoner. Calia, doncs, renovar-la o preparar una bona defensa. Potser un motiu més versemblant de celebrar aquesta reunió en un lloc situat a la frontera a les envistes de les terres sarraïnes era que havien tingut notícia que un exèrcit manat per ’Abd al-Malik, halgalliffa (lloctinent) en el text, a la tardor de l’any 1006, estava devastant el comtat de la Ribagorça. Sigui com vulgui, la reunió s’interrompé per l’avís d’un vigia que s’acostava un exèrcit enemic molt nombrós de més de 20 000 homes, segons el text. Esporuguits, els reunits s’afanyaren a refugiar-se dins del castell de Torà. No obstant això, sembla cert que el comte Bernat Tallaferro els encoratjà, amb una al·locució digna dels generals romans, però poc fiable encara que un dels narradors hi fos present. Acabat el discurs, els soldats catalans, encomanant-se a la Mare de Déu i a sant Pere, es llançaren contra l’avantguarda de l’exèrcit sarraí format per tres mil homes, mataren el seu cabdill —això és fals— i massacraren els soldats que l’acompanyaven. La resta de l’exèrcit musulmà, en veure que l’estendard reial havia caigut en mans enemigues, buscaren la salvació en la fugida.

La historiografia andalusina relatà d’una altra manera aquesta versemblant derrota. L’historiador Ibn Hayyàn, molt respectuós amb els amirites (el seu pare fou secretari d’Almansor), i seguint com fa sovint els comunicats oficials que s’enviaven a Còrdova, explica com en el transcurs de la incursió que havia començat el 14 d’agost de 1006, entrant i devastant el Sobrarb i la Ribagorça, “un gran espant envaí la gent per causa d’una forta pluja, acompanyada de molt fred, mentrestant els llamps se succeïen i els trons retrunyien” i que després de pregar a Al·là, tot s’acabà. Però, després, a Còrdova hi hagué aldarulls perquè ’Abd al-Malik no portà grans quantitats d’esclaus en retornar d’aquesta expedició. Símptoma d’un fracàs militar i d’haver perdut la majoria dels captius que havia fet al principi de l’expedició, que per fonts cristianes se sap que fou molt devastadora: el bisbe de Roda fou fet presoner i se’n tenen moltes referències en la historiografia i documentació ribagorçanes.

Pocs anys després, el califat entrà en una guerra civil i s’acabaren les incursions. Des del 1006 fins a l’arribada dels almoràvits al final del segle XI, només se’n documenta una, de l’any 1033, que versemblantment pogués afectar la Segarra.

Els progressos cristians per terres segarrenques

La intervenció que l’any 1010, a l’inici de la guerra civil a Al-Andalus, feren les tropes catalanes manades pels comtes Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol d’Urgell a favor d’un dels pretendents, encara que bèl·licament resultés un fracàs, econòmicament fou una important injecció monetària i de béns sumptuosos, que permeté una millora dels exèrcits catalans, reflectida clarament en un important increment en els preus dels cavalls. Al mateix temps, el governador independent de la marca superior buscà l’amistat del comte Ramon Borrell de Barcelona, i, fins i tot, actuà com a mitjancer en el casament de l’hereu del comte, Berenguer Ramon I, amb la filla del rei Sanç de Castella, anomenada Sança.

Durant aquest període, les fronteres del comtat d’Urgell iniciaren un important progrés i la marca del comtat de Berga començà una tímida expansió per terres segarrenques. Al comtat de Manresa, malgrat la importància dels seus comtes, el progrés fou molt reduït i portat principalment per particulars i sense intervenció comtal, que només es deixà sentir posteriorment.

El comtat d’Urgell

La població medieval de Guissona, que substituí una antiga civitas romana, s’organitzà abans del 1024 com a centre de poblament d’un ampli territori entre les conques del Llobregós i del Sió.

J. Todó

Aquest comtat inicià una gran expansió per terres segarrenques amb la intervenció del bisbe Ermengol d’Urgell, el qual conquerí l’antiga ciutat romana de Guissona. Aquest fet es produí després del 1013, any en què el papa Benet VIII confirmà els béns de l’església urgellenca, on no figura el castell de Guissona, i uns anys abans del 1024, quan ja es té constància que la ciutat era ocupada i repoblada. Per les referències que es tenen es pot deduir que la tasca conqueridora i repobladora fou portada a terme pel bisbe d’Urgell, segurament amb una concessió comtal prèvia; no obstant això, el comte es reservà la meitat del terme de la ciutat. Aquests drets foren cedits a l’església urgellenca l’any 1036 pel mateix comte Ermengol II, juntament amb la seva muller Constança.

Paral·lelament a la repoblació per concessió comtal hi hagué aprisions particulars. Una d’aquestes fou protagonitzada per Guillem de Lavansa, el qual aprisià el lloc del Llor, on havia construït un castell, i els seus pagesos arrencaren terres dins del terme de la ciutat de Guissona, la qual cosa motivà la reclamació del bisbe Ermengol. Per atendre la reclamació episcopal, al novembre del 1024 es reuní a Guissona un tribunal presidit pel jutge Bonfill Marc, instituït pel comte d’Urgell per a dirimir causes judicials en el seu comtat. A la reclamació del bisbe Ermengol, Guillem de Lavansa només adduí l’existència d’una escriptura firmada pels comtes de Barcelona, Ramon Borrell i la seva muller Ermessenda. El tribunal dictaminà que els comtes de Barcelona no hi tenien cap dret, ja que no pertanyia als comtats de Barcelona o Osona. Així, Guillem de Lavansa hagué de reconèixer els drets del bisbe a la ciutat de Guissona, els termes de la qual es detallaren minuciosament.

La descripció dels límits de la ciutat de Guissona confirma l’existència de termes repoblats anteriorment (Sanaüja, Torà i l’Aguda) i d’altres d’ocupació coetània a la de Guissona (la Guàrdia Grossa, Talteüll, la vila d’Arquells amb una església, el castell del Llor, l’Antiga, la vila de la Prenyanosa, la Guàrdia de Sedó, Palou i Guarda-si-venes). Mentre que pel sector de ponent no hi havia cap terme repoblat, ja que les afrontacions corresponien al Segre, a Lleida, a Balaguer i al castell de Corbins, tots en terres sarraïnes. Per informacions posteriors, se sap que el terme de Guissona coincidia pràcticament amb els actuals límits ponentins de la comarca de la Segarra. Així, doncs, el comtat d’Urgell completà molt aviat, abans del 1024, la repoblació de la part del seu comtat en terres segarrenques.

Encara que la situació que es reflecteix en el judici de l’any 1024 sigui la d’una repoblació poc densa, que permet que uns pagesos arrenquin terres fora del seu terme, la informació que proporciona l’acta de consagració de la catedral d’Urgell de l’any 1040 és la d’una repoblació important. El castell de Guissona té a dins del seu propi terme un bon nombre d’altres castells: el de Vilamur, el de Fluvià, el de Rubiol, el de Tapioles, el de la Morana, el de Gra, el de Concabella, el de Golonor, el de Guarda-si-venes, el d’Urson, el de Coscollosa, el de les Pallargues, el de Figuerosa, el de Sedó, el de Torrefeta, el de Torrauba, el de Bellvei i d’altres castells i torres. Al llarg de la resta de segle XI s’anaren creant nous nuclis de població dins del terme de Guissona, com es comprova en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Guissona de l’any 1098, en la qual consten dins del seu terme, a més dels susdits castells, els termes de Foratmicó, de Valltallada, de Castell Radulf, de Mallabecs, de Claret, de Nidal, de Sant Martí, de Ratera i de Vilagrasseta. Durant aquest temps alguns termes s’havien independitzat del de Guissona, tot i que mantenien la dependència de la catedral d’Urgell, i d’altres, pocs, havien desaparegut, com el d’Urson, si no és que havien canviat de nom; possiblement el de l’Antiga és el de Vilagrasseta. La repoblació del terme de Guissona, gràcies a la conservació d’una gran part de la documentació, es pot seguir tant en l’aspecte general com pel que fa a molts dels petits termes que sorgiren al seu territori.

La marca del comtat de Berga

El comtat de Berga havia creat un estret corredor entre els comtats de Manresa i d’Urgell per on s’estengué la seva marca. Des de Castelladrall el comtat prosseguí fins a Castellfollit de Riubregós, d’on penetrà per terres segarrenques i emprengué una tímida expansió, la qual es començà durant el govern del comte Guifré II de Cerdanya. En el testament redactat l’any 1035, Guifré II deixà al seu fill Bernat el comtat de Berga i la seva marca, que comprenia els castells de Castellfollit, Pujalt, Gàver, Portell i Gospí, i tot el que tenia per aprisió i pels avantpassats fins al riu Figarim. Aquest riu sembla que es pot identificar amb el Sió, i això confirmaria el fet que no esmentés les Oluges com a territori repoblat. Entre aquesta data i l’any 1043 s’ocupà la zona de les Oluges, ja que aquest darrer any una família formada per Guillem i la seva muller Ingilberga i llurs fills Gospert, Hug, Guitard i Arnau donaren a Berenguer Hostèn i a la seva muller Biliarda la terra que el matrimoni tenia per aprisió i els fills pels seus pares, situada al comtat de Berga, a les Oluges. Encara que no se’n tingui constància documental, també es degueren repoblar els termes de Montfalcó Murallat, Malgrat, la Prenyanosa i d’altres de més petits. El de Castellnou de les Oluges, pel nom, segurament fou posterior.

L’any 1050 el comtat de Berga amb la seva marca retornà al comte de Cerdanya Ramon Guifré, el qual, segons un conveni fet l’any 1058, preveia iniciar una nova expansió de la marca berguedana, ja que féu amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, diversos pactes, entre els quals el que el comte barceloní l’ajudaria i l’aconselleria a recuperar el territori que s’estenia per la marca des de les Oluges cap a Espanya. No obstant això, els resultats no foren gaire bons; una llenca estreta de terra es perllongà cap a ponent des de Castellnou de les Oluges, sense cap nucli de població, castell, guàrdia o torre, fins que en un turó, al nord de Tàrrega i del castell de Mor, s’establí un castell amb el nom d’Ofegat, el qual quedà envoltat pels dos castells esmentats del comtat de Manresa i pels de Claravalls i Altet del comtat d’Urgell. Encara que fins l’any 1076 no es disposa de cap notícia de l’existència d’aquest castell, la repoblació d’aquest darrer nucli de la marca berguedana es degué fer poc després del susdit conveni, ja que a partir de l’any 1050 el comtat de Manresa inicià una gran expansió en ocupar Tàrrega i Anglesola. Més tard, al principi del segle XII, possiblement poc després de la incorporació dels comtats del casal de Cerdanya al de Barcelona, es redactà una relació de termes de la marca berguedana, la qual confirma l’expansió que s’ha esmentat, encara que no s’esmenti cap dels termes que formaven la marca, sinó els topònims que l’envoltaven, sovint de difícil identificació.

Relació dels termes de la marca berguedana a l'inici del segle XII

"Hic est brevis terminos de ipsa marcha de Bergitano.

In primis est ipsum terminum super ipsa Ferraria in Sponna, et inde vadit ad ipsa Benna, et sic vadit ad ipso Maruniolo ad Spinalbosa et sic vadit per ipsa choma subtus ipsa fossa de Samuel. De parte orientis, et sic vadit ad ipsa villa subtus ipsa Rabaza, et inde vadit per ipsa serra usque ad ipsa villa erma, qui est super ipsos Quadrels, et inde vadit usque ad ipsa strada, et pergit per ipsa strada usque in ipso pogio de ipsa Cociliada, deinde vadit per ipsa strada usque ad ipsa Corbela, et sic vadit per ipsa strada usque ad ipso pugio de Mor, qui est primus contra Tarraga, et inde vadit usque termino de Fazrogad. Et de parte occidentis, in ipsa serra de Spigols, et pervenit ad kastelar de Sado, et sic pervenit ad ipsos Arcellos et sic venit per ipsa valle de Maderno, ad ipsa Antiga de Sponna qui discurrit subtus Ivorra."

O: ACA, Cancelleria, Pergamins de Ramon Berenguer I, núm. 43.

A: Còpia del final del segle XII: ACA, Líber feudorum Ceritaniae, folis 44c-45a.

a: Miquel: Liber feudorum maior, 1945-47, vol. II, doc. 696, pàgs. 209-210, ex A.


Traducció

"Aquests són, breument, els termes de la marca berguedana.

Primerament el terme passa sobre la Farrera, a l’Espona, i d’allí va a la Benna i continua al Morunyol, a la Spinalbosa i cap a la coma sota la fossa de Samuel. De la part de llevant, va a la vila dessota de la Rabassa i d’allí continua per la serra fins a la vila erma, que és a sobre dels Quadrells, i allí va per la carretera i prossegueix per la carretera fins al puig de la Cociliada, d’allí va per la carretera fins a la Corbela i el puig del Mor, que és proper davant de Tàrrega, i d’allí arriba fins al terme de Farrogat (Ofegat?). I de la part occidental, va a la serra d’Espígols, prossegueix fins al castellar de Sedó, i continua fins als Arquells, i per la vall de Madern va a r Antiga d’Espona que corre per sota Ivorra."

(Traducció: ABC)

El comtat de Manresa

La ja esmentada repoblació del comte Guifré del final del segle IX finalitzà a l’Alta Segarra, però gairebé tota aquesta zona quedà despoblada per les incursions musulmanes dels amirites i s’hagué de repoblar de nou. Així, a partir de l’any 1010 s’emprengué la tasca de recuperar aquestes terres, per la qual cosa el comte Ramon Borrell i la seva muller, la comtessa Ermessenda, encomanaren al bisbe Borrell de Vic el castell de Calaf per repoblar-lo. Després d’haver fet algunes aprisions, l’any 1015 el susdit bisbe, cansat de discussions amb altres repobladors, encomanà la repoblació de Calaf a Guillem de Mediona. En la delimitació dels termes, hi consten topònims segarrencs. A ponent anava fins a l’extrem de la vall de Gàver, i prop seu hi havia la vila erma d’Oluja, i a tramuntana hi tenia la Guàrdia de Sudavo. No sembla pas que hom pugui identificar aquest topònim amb l’antiga guàrdia i població de Sedó, molt llunyana, ja que es troba a migdia de Guissona, car després els termes seguien cap a Calonge i l’Arç. El document presenta uns límits del castell de Calaf molt indefinits pel que fa al costat de ponent. Tal com es feia generalment en descriure els termes que tenien a ponent terres musulmanes, es deixava un terme obert a l’expansió fins, més o menys, al Segre. L’empenta dels repobladors i la resistència que trobaven determinaven els termes reals. A més del cas de Calaf, s’ha esmentat el de Guissona i tot seguit es comprovarà el mateix amb el de Cervera. El castell de Calaf no arribà a ocupar cap part de l’actual comarca de la Segarra.

Malgrat la manca d’incursions sarraïnes i les repoblacions dels comtats d’Urgell i de Berga, el de Manresa, vinculat al patrimoni del comte de Barcelona, no tingué cap iniciativa comtal de fer progressar la frontera. Foren tres famílies les que pel seu compte prengueren la iniciativa d’ocupar el puig i castellar de Cervera, on havien construït una torre i fet aprisions. Aquesta empresa fou “confirmada” l’any 1026 per la comtessa Ermessenda, el seu fill Berenguer Ramon I i la seva muller Sança. Els beneficiaris de la “donació” eren una dona anomenada Guinedella i els seus fills Miró, Guislabert i Amat, i dos matrimonis formats per Bernat Guifré i la seva muller Sança, i Bonfill i la seva muller Amaltruda. Els béns donats comprenien la terra erma adjacent a la marca del comtat d’Osona, amb el puig i castellar de Cervera. Tot seguit els donants van reconèixer que els beneficiaris havien fet aprisions i construït una torre per defensar-se dels atacs dels pagans. Els comtes delimitaren un gran terme. Aquest partia de la Guàrdia Pilosa, segurament el darrer terme de domini comtal, i hom creu que seguia pels termes de la marca berguedana i passava per Coscoll (o Coscollell) i el Canossell i arribava a la font de Lluçà, tots tres topònims ja al comtat d’Urgell, i seguia més a ponent per la Torre de Çuleima, l’únic nucli de població musulmana esmentat i de difícil localització, i d’aquí arribava al Segre, després seguia un territori sense especificar que esperaven obtenir de la potestat dels sarraïns; el terme retornava pel castellar de Losor i per la vall del mateix nom fins a la Guàrdia Grossa, la Guàrdia Lada actual, i tornava a la Guàrdia Pilosa passant per una desconeguda font de Murria. Encara que sembli que els comtes foren molt generosos, s’ha de tenir present que la meitat de les terres aprisionades passaven als donataris en alou, mentre que l’altra meitat passava amb el mateix dret als comtes, sense que haguessin de fer cap esforç, si bé la infeudaven als donataris. De fet, aquest tipus de donació d’un terme per repoblar a partir del 1050 serà la forma d’establiment general, tant al comtat de Barcelona-Manresa com al d’Urgell. Malgrat l’existència d’unes aprisions i la predisposició a continuarles, la realitat fou molt diferent de la que presenta el document. D’una banda, aquest terme de Cervera no es consolidà, si hom exceptua els límits, segurament pactats, dels comtats d’Urgell i de Berga. Fins i tot entre la Guàrdia Pilosa i Cervera es crearen diversos termes de castells que mai no tingueren cap dependència del de Cervera. De l’altra, les tres famílies repobladores perderen tots els seus drets, presents o futurs, en el terme, com es dedueix dels fets posteriors. Així, quan passats més de vint-i-cinc anys es tenen noves dades sobre el castell de Cervera, aquest apareix com a dependència comtal plena i de lliure disposició. La manca d’informació documental durant més d’un quart de segle pressuposa que es produí un reculament de la repoblació. Una possible causa degué ser la incursió que l’any 1033 devastà la Conca de Barberà i penetrà a l’Anoia pels confins d’Argençola, on hi hagué un petit enfrontament amb un noble cristià, Guillem de Mediona, que es trobava accidentalment en un lloc proper amb d’altres amics i resultà mort pels sarraïns. No se sap si els invasors continuaren fins a la Segarra o bé se’n tornaren. Únicament es confirma que gran part de la Conca de Barberà quedà despoblada i els antics pobladors perderen els seus drets; aquest fet podria traslladar-se a la Segarra. Encara que només és una possibilitat, no cal descartar-la, ja que quan Cervera torna a aparèixer en la documentació molts dels drets de propietat provenen d’aprisions que havien de ser recents.

Malgrat la curta durada de l’ocupació de Cervera, fou suficient per a establir-hi una parròquia, i també a Rocamora, Freixenet i Rubinat, les quals, per la forma com consten en una relació de parròquies del bisbat de Vic, havien d’estar establertes abans del 1050, sense que això suposi una ocupació continuada, ja que d’aquestes parròquies tampoc no es té cap confirmació del manteniment del poblament.

Sembla inversemblant la desídia de dos comtes barcelonins, Berenguer Ramon I i el seu fill Ramon Berenguer I, aquest fins el 1050. En el primer cas sembla que fou una característica del seu govern, ja que a més dels retrocessos de la zona segarrenca del comtat de Manresa i de la de la Conca de Barberà, també es confirma un despoblament de la marca del comtat de Barcelona a la zona del Gaià. Per això, cal pensar en una incompetència en el govern dels seus comtats, ja que no es pot adduir una resistència musulmana, davant de la dinàmica repobladora dels dos comtats veïns. La inactivitat de la primera part del govern del comte Ramon Berenguer I pot tenir diverses causes: minoritat d’edat, repartiment de l’herència entre els seus germans, que no li deixava cap marca dels comtats de Manresa i de Barcelona, els conflictes que tingué amb la seva àvia, la comtessa Ermessenda, que si bé retenia drets al comtat de Manresa, no era així al de Barcelona, els conflictes que tingué amb Mir Geribert, intitulat príncep d’Olèrdola, etc. Tots aquests conflictes no havien de ser obstacle, com tampoc no ho foren les tres excomunions que acumulà pel repudi de la seva segona muller, Blanca, ja que es produïren després del 1050, any en què ja havia començat la nova i definitiva repoblació de les terres segarrenques del comtat de Manresa.

La represa de la repoblació es pot situar l’any 1050, encara que les primeres notícies són d’uns anys posteriors, pel fet que en aquesta data el comte Ramon Berenguer I signà amb el rei musulmà de Lleida un pacte, del qual només es coneix, de manera explícita, la cessió del terme de Camarasa al comte barceloní. Per notícies posteriors sabem que també obtingué el terme de Cubells i un ampli territori fins a les envistes de Lleida, més o menys fins a Sidamon, que fou abandonat pels pobladors i guerrers musulmans sense necessitat d’una conquesta per la força. Les terres abandonades pogueren ser repoblades sense oposició.

Un dels pocs documents significatius dels primers anys de la represa constata que l’ocupació es feia totalment de nou. L’any 1054 els comtes Ramon Berenguer I i la comtessa Almodis donaren a un conjunt de dotze matrimonis el puig de Gramuntell, situat al terme del castell de Granyena. Els béns donats havien estat termenats per l’esmentat comte i també per la comtessa Almodis i Amat Elderic, que era el senescal comtal. Altres documents confirmen l’existència d’altres termes repoblats: Civit (1051), Bordell (1051), Cervera (1056), la Guàrdia Lada (1057), Montpaó (1059), Vilagrasseta (1059), Rubinat (1059), Gramuntell (1059), Losor (1059), Montpaó (1065), Montoliu (1077) i l’Ametlla (1077). Altres nuclis de població es troben documentats en una relació de parròquies del bisbat de Vic, la primera redacció de la qual es pot situar entre els anys 1025 i 1050. Al final del document s’anaren anotant les noves parròquies que es constituïen en terres segarrenques: Sant Guim, Sant Domí, Losor, Talavera, la Guàrdia Lada, Sant Antolí, Timor, Granyena, l’Ametlla, Vergós i Rabassa. Per terres de l’actual comarca de l’Urgell les noves parròquies arribaven fins a Anglesola. Totes aquestes, com a màxim, s’establiren al final del segle XI, ja que es té notícia documental que l’any 1094 es féu un conveni entre els habitants de la parròquia de Santa Maria de la Guàrdia Lada i un sacerdot sobre les obligacions i retribucions del clergue que havia de regir la parròquia. El minuciós detall de deures permet afirmar que es tracta del primer contracte que es feia per al regiment de la parròquia. Cal tenir present que generalment la creació d’una parròquia no es feia fins molts anys després d’haver començat la repoblació del terme de la futura parròquia, quan ja tenia una quantitat suficient de poblament per al manteniment del culte. Per això, la relació esmentada representa una major consolidació de la part més oriental de la Segarra, mentre que a l’occidental, si bé al final del segle XI ja era totalment repoblada, hi havia nuclis de població que no s’havien erigit en parròquia i posteriorment ho feren, juntament amb d’altres de la part oriental. Aquesta segona etapa de creació de parròquies, cal situar-la durant la primera meitat del segle XII.

Si bé quedà consolidat el repoblament del segle XI, la situació de pau amb els sarraïns canvià amb l’arribada dels almoràvits l’any 1086 al sud de la Península, encara que de moment no afectà les terres catalanes, ja que no sembla versemblant un encontre a la zona de Maldà el mateix any 1086, en el qual hauria mort el vescomte de Cardona. Aquest fet s’ha de considerar que ocorregué a la batalla d’Uclés a terres castellanes, on acudiren tropes catalanes a precs del rei castellà. Les tropes almoràvits arribaren a terres segarrenques l’any 1102, quan un cop recuperada València per a l’islam, el governador de la ciutat féu una incursió a terres catalanes, sens dubte per ajudar els assetjats de Balaguer. Segons la descripció de l’expedició, encara que exagerada per la part musulmana, degué ser molt devastadora, i segons les notícies cristianes fou molt mortífera, ja que en una batalla entre els invasors i les tropes del comte d’Urgell a Mollerussa, morí el comte Ermengol i tres-cents cavallers i molts soldats. Per l’origen de la informació, les xifres han de ser certes. L’expedició devastà primerament la Conca de Barberà i versemblantment arribà a terres segarrenques per la Curullada, si bé no es té constància documental de cap repercussió concreta a la Segarra, on no hi hagué cap retrocés de la repoblació, potser només una aturada. En canvi, al pla d’Urgell i a la part meridional de la Noguera sí que calgué una nova repoblació, encara que es mantingueren els drets dels nobles i les institucions religioses que havien promogut la primera repoblació. Una segona incursió per terres segarrenques, aquesta ben documentada, fou motivada per l’expedició que féu el comte de Barcelona Ramon Berenguer III, amb ajut d’una flota de Pisa, per tal de conquerir l’illa de Mallorca. El governador almoràvit de Saragossa entrà a partir de Lleida i passà per Cervera en direcció a Barcelona, que devastà sense trobar resistència fins que una gran part de l’exèrcit invasor resultà derrotat a Martorell i mort el seu cap. Sembla que hi hagué una nova incursió l’any següent, de la qual es té poca informació. Les repercussions es documenten molt clarament a l’Anoia, el Bages i el Baix Llobregat, mentre que a la Segarra no es coneix cap notícia de devastacions d’aquestes incursions sarraïnes. Sembla que només sofriren les repercussions del pas d’un exèrcit que tenia uns altres objectius. Posteriorment, no sembla que hi hagués cap nova expedició de tropes musulmanes procedents de Lleida o de València que poguessin arribar a terres segarrenques. L’any 1118 els aragonesos capturaren la ciutat de Saragossa i el valí almoràvit de Lleida, un tal Avifilel, es trobà pràcticament envoltat per enemics cristians. Aquest valí pretengué escapar-se cap a terres musulmanes baixant per l’Ebre amb totes les seves tropes, per la qual cosa féu un conveni amb el comte Ramon Berenguer III: aquest l’ajudaria amb embarcacions i el governador almoràvit li cedí diverses places fortes als voltants de Lleida. No se sap si el governador musulmà aconseguí fugir, però sí que es coneix, per documents posteriors, que les places cedides foren ocupades per tropes cristianes. Aquesta situació pràcticament impedia qualsevol incursió des de la ciutat de Lleida, que a més estava separada de la ciutat de Fraga. Així, l’activitat bèl·lica es traslladà a terres musulmanes. L’any 1124 es produí una batalla a Corbins, en la qual moriren molts cristians. Deu anys després, el 1134, hi hagué un greu desastre a les proximitats de la ciutat de Fraga, que es trobava assetjada pels aragonesos. Els musulmans assetjats reberen ajut d’un exèrcit almoràvit i en la batalla que es produí el rei Alfons I d’Aragó resultà ferit de mort. Pocs anys després, el comte Ramon Berenguer IV assumí el govern del regne d’Aragó, i l’any 1149 les ciutats de Lleida i de Fraga caigueren a mans del comte catalanoaragonès. La frontera musulmana, al cap de pocs anys, es traslladà a l’altra banda de l’Ebre. I ja no hi hagué cap més incursió sarraïna terrestre contra els comtats catalans. Ni en les situacions crítiques que esroduïren amb la invasió dels almohades, les tropes musulmanes no arribaren a terres catalanes. S’havien acabat les incursions devastadores, però no les dels mateixos cristians, i els castells encara continuaren servint de refugi dels pobladors dels termes respectius.

Els repobladors

Vista aèria de la ciutat de Cervera, amb l’església parroquial i el puig on hi havia l’antic castell en primer terme.

Arxiu ECSA

Poder dilucidar la procedència dels repobladors és sempre molt difícil fins que aquests no porten un cognom que indiqui la població d’on han vingut, i tot i així no sempre serà fàcil. La dificultat general és agreujada a la Segarra per la confluència de tres comtats. Si això no fos prou, alguns agents repobladors, com els Cervera, foren vassalls de tres comtes i els seus dominis anaven del castell de Riner al comtat d’Urgell fins al de l’Espluga de Francolí al comtat de Barcelona, amb diversos castells a la marca del comtat de Berga.

Un cas difícil i que generalment es deixa de banda per la dificultat de resoldre’l, ni que sigui amb simples hipòtesis, és el de la primera repoblació del terme de Cervera. El grup familiar format per Guinedella i els seus fills és el més difícil d’identificar i no se’n sap la procedència exacta. El matrimoni format per Bonfill i Amaltruda s’ha d’identificar amb Bonfill Sanç de Llobera i la seva muller Amaltruda, filla dels vescomtes de Cardona, tot i que en el testament sacramental de Bonfill jurat l’any 1042 no hi consta cap dret en el castell de Cervera, ni tampoc en els diversos documents de la seva muller i dels seus successors. L’altre matrimoni es pot relacionar amb Bernat Guifré de Balsareny i la seva primera muller, Sança, si bé en el testament de Bernat Guifré, redactat el 1045, no hi apareix cap dret en el terme de Cervera. Aquesta manca de drets a Cervera dels Llobera i els Balsareny a mitjan segle XI corrobora que perderen els seus drets i que la incursió sarraïna del 1033 pogué devastar i despoblar totalment el terme de Cervera. En la repoblació primitiva de Cervera ja es pot comprovar la diversitat de la procedència dels repobladors. Els Balsareny tenien la major part dels seus béns al comtat de Manresa i les seves aprisions s’estenien per l’Alta Segarra (Montfalcó Gros, Copons i Veciana), mentre que pel que fa a l’altre matrimoni el marit degué aportar pobladors del comtat d’Urgell, concretament del Solsonès, i la muller, de Cardona.

També fou dificultosa la segona repoblació del terme de Cervera. El primer feudatari conegut, el senescal dels comtes de Barcelona, Amat Elderic d’Orís, col·laborà amb els comtes barcelonins en l’establiment d’alguns termes de la Segarra, com es pot comprovar amb l’establiment del terme de Gramuntell, però l’aparició d’Amat Elderic, l’any 1056 o poc després, com a feudatari de la comtessa Almodis pel castell de Cervera, sembla tendir més a una possessió feudal que a una de repobladora. La poca durada del seu domini —es perdé quan morí— fa difícil que pogués tenir una gran tasca repobladora. Quant als seus successors, els Cervera, no es tenen notícies del seu domini sobre Cervera fins l’any 1067, quan ja feia disset anys que s’havia iniciat la repoblació del terme. A més, no es disposa de cap establiment de terres fetes per algun membre de la família. I les terres que hi posseïen sembla que eren molt reduïdes. Per les poques dades de què hom disposa, sembla que la repoblació va ser de caràcter comtal, amb establiments del tipus del de Gramuntell juntament amb aprisions particulars, algunes de les quals s’han documentat. Fins i tot l’any 1186 el rei Alfons I féu un establiment de terres a un grup de vint pobladors de Cervera de terres reials situades a Vergós, al terme de Cervera.

Els documents sobre les propietats dels Cervera, establiments i testaments, només permeten confirmar una repoblació segarrenca, el terme de la Guàrdia Lada. L’any 1075 Hug Dalmau [de Cervera] i la seva muller Adalèn encomanaren a Guifred Bonfill i a la seva muller Ricarda el castell de la Guàrdia Lada, en el qual ja tenien un castlà anomenat Ramon Folc, i els donaren la terra que els pervingués per haver-la poblada. En el testament d’Hug Dalmau només apareix aquest castell com a possessió familiar a la Segarra. De fet, la línia repobladora dels Cervera s’estengué per la Conca de Barberà, amb la repoblació dels castells de Savellà, Belltall i el Tallat de Barberà, i l’Espluga de Francolí. En aquests darrers castells es confirma la col·laboració dels seus feudataris del Solsonès, els Riner, els Su, els Freixenet, i de l’Anoia, els Castellfollit. Sens dubte també els pagesos devien provenir del Solsonès i concretament del terme del castell de Riner. Quant als castells que els comtes de Cerdanya-Berga infeudaren als Cervera a la marca berguedana: Vasel, Ferran i Malacara eren simplement concessions feudals i passaren, posteriorment, als vescomtes de Cabrera, sense que hom pugui dilucidar si els Cervera hi feren aprisions pròpies.

Uns altres repobladors solsonins foren els Solsona, posteriorment anomenats Tarroja. Cal suposar que de Solsona serien els repobladors del castell de Tarroja, encara que la primera notícia sobre el domini del castell correspon a una senyora anomenada Adalais, muller del vescomte de Girona, Seniofred, la qual el 1044 donà el seu castell de Tarroja a la canònica de la seu d’Urgell. Però l’any 1085, en el testament d’Ecard Miró [de Solsona] consta el castell de Tarroja com a possessió familiar. També consta que tenia alous a Oluja; més tard, constarà que la família hi tenia el castell. I encara que no figura en l’esmentat testament, Ecard Miró i la seva muller Maissèn havien rebut dels comtes de Barcelona, Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, el castell de l’Ametlla de Segarra, a fi que l’acabessin de construir. La família Solsona-Tarroja féu altres aprisions a la comarca de l’Urgell.

Una important família, els Cervelló, realitzà unes aprisions a la zona sud-oriental de la Segarra, a l’actual municipi de Talavera. Aquestes repoblacions foren portades a terme a partir del castell d’Aguiló, a la Conca de Barberà. La primera coneguda és l’establiment que l’any 1051 feren Alemany Hug [de Cervelló] i la seva muller Sicarda a dotze famílies del lloc de Civit (ipsa Vite), al terme del castell d’Aguiló, a fi que hi construïssin un castell i una torre amb murs i posessin les terres en conreu. L’any 1074 un personatge anomenat Enric, que havia rebut un alou erm de Guerau [Alemany de Cervelló] situat al terme del castell de Talavera, al lloc de Rubiols, el donà a unes famílies a fi que el posessin en conreu. L’any 1093, el mateix Guerau Alemany [de Cervelló] i la seva muller Ponça donaren a Ermeniarda el castell de Montfred amb la torre i la fortalesa, situat al terme d’Aguiló.

També hi hagué altres famílies importants que tingueren alguna intervenció en la repoblació de la Segarra, entre les quals els vescomtes de Girona. Només es té la certesa que repoblaren el terme del castell de Montoliu. L’any 1079, el vescomte Ponç Guerau de Cabrera la seva muller Inguilsa, vescomtessa, i Guerau Ponç donaren tot el seu domini a l’esmentat castell a Guillem Mir, si bé sembla que la repoblació l’havia promoguda el seu pare i ja hi havia gent que estava encarregada de repoblar-lo. L’esmentat Guillem Mir, l’any 1112, vengué a Guillem Dalmau [de Cervera] i a la seva muller Solestén el castell de Montoliu, per alou i per feu; tot li havia pervingut per aprisió, per donació i per compra. Encara que en aquest moment s’hi introduís un dels germans Cervera, no en foren repobladors. Hi devia haver molts casos semblants. Així, als segles XII-XIII les dues branques principals dels Cervera fan constar en els seus testaments la possessió de molts castells segarrencs, però no es pot determinar quin tipus de possessió hi tenien.

I una de les famílies més importants de les zones properes, els Cardona, gairebé no intervingueren a l’actual Segarra, però sí en els seus límits amb l’Anoia (la Molsosa, Calonge, Aleny, Calaf, Mirambell, Cunill, Pujalt i Gàver, l’únic lloc segarrenc). Serà posteriorment que tindran importants possessions a la Segarra.

Al costat d’aquestes famílies més poderoses n’hi hagué de més petites que emprengueren repoblacions de modestos termes, ja sigui per donació comtal, per donació d’una família important que no ho podia fer directament o per iniciativa pròpia. Un cas és el dels Òdena, que aprisionaren el castell de Rubinat segurament per iniciativa pròpia, per la qual cosa el tenien en alou. Pel testament de l’any 1101 d’un altre personatge, Gerbert Hug, la filiació del qual és desconeguda, es por deduir que ell o un avantpassat seu havia aprisionat el lloc de Pallerols i els castells Montlleó, Briançó i Pomar; no és tan clar si també aprisionà el de Sant Guim de Freixenet. Uns altres exemples són el de Bonfill Sanç de Llobera, que repoblà, segurament ell mateix, el castell de Portell, i el de Guillem de Lavansa, repoblador del terme del castell de Llor, on aparegueren diversos castells satèl·lits. Un repoblador encara més petit degué ser un Guillem Bonfill, que l’any 1066 donà a Udalguer Pere la torre que anomenaven Tallada (a Freixenet) amb tots els edificis i amb l’església de Sant Martí allí construïda.

Un cas a part és la gran tasca repobladora que emprengueren els bisbes urgellencs. Molt poc coneguda és la que realitzaren al terme del castell de Sanaüja. Únicament es confirma la possessió del lloc en una butlla papal del 951 i no es disposa de cap més notícia en tot el segle X. Les notícies posteriors indiquen que la colonització es féu a base de petits repobladors i encara que al segle XI s’hi pot comprovar una estructura feudal perfecta no sembla pas que els bisbes haguessin perdut el control total sobre el terme.

Quant a la repoblació de la ciutat de Guissona, es coneix molt bé l’inici de la conquesta i de la repoblació, que degué fer-se, com ja s’ha dit, entre el 1014 i el 1024, a càrrec del bisbe Ermengol d’Urgell; el 1036 els bisbes urgellesos aconseguiren el control total del terme. Ja abans de la mort del bisbe Ermengol, el 1035, es tenen notícies de donacions de terres per tal de defensar-les i posaries en conreu. Una d’aquestes és la que féu l’any 1031 el bisbe a un matrimoni anomenat Guifred i Bonadona, als quals donà el lloc de Torrefeta, amb les torres, les cases i els alous amb tota l’heretat que havia estat de Sunyer, prevere difunt, en servei de Santa Maria d’Urgell. No es tracta d’una donació per a repoblar, la qual cosa sembla que ja estava feta en gran part pel difunt Sunyer, sacerdot. Malgrat la poca informació fins als anys cinquanta del segle XI, per l’acta de consagració de la seu d’Urgell se sap que estaven poblats, més o menys, els castells de Vilamur, Fluvià, Rubiol, Tapioles, la Morana, Concabella, Golonor, Guarda-si-venes, Urson, les Pallargues, la Figuerola, Sedó, Torrefeta, Torrauba i Bellvei i s’esperava construir-hi encara més castells. Notícies posteriors fan referència a la repoblació del bisbe Ermengol, com el reconeixement que entre els anys 1046-47 feren el bisbe Guillem i els canonges de Santa Maria d’Urgell a favor de Guillem Miró, en virtut de la convinença feta entre el bisbe Ermengol amb el seu pare Miró sobre els castells de Bellvei i Torrauba que havia construït el difunt Miró. L’any 1073 es produí un judici entre diversos habitants del lloc de Torrefeta i el bisbe Guillem d’Urgell. Aquest assegurava que el castell de Torrefeta li pertanyia per dret d’aprisió del bisbe Ermengol, la qual cosa els habitants del terme hagueren de reconèixer.

No es pot aclarir del tot si la incursió sarraïna del 1033 tingué una gran repercussió en el poblament del terme del castell de Guissona, però es troben indicis de noves repoblacions posteriors, encara que no es digui plenament. L’any 1057 el bisbe Guillem d’Urgell féu una convinença amb Bernat Company sobre la quadra de Tapioles, que ja apareixia el 1050 com a repoblada, si bé el document no és cap contracte de repoblació. En canvi, és més clara la donació que l’any 1063 feren el bisbe Guillem i els canonges de Santa Maria de la Seu a Pere Udalard i a la seva muller Ermengarda del castell de Sedó, en alou, amb cases, la vila, terres i vinyes amb les esglésies construïdes i per construir. Els donadors feien certes reserves, però es preveia que els donataris havien de completar la repoblació i respectar els drets dels habitants ja establerts.

Més clars són els drets per aprisió que apareixen als termes de Bellvei (1063), Fluvià (1067), Torrefeta (1069, 1081), Orsó (1081), Claret (1082), Meià (1082-83), Bellvei (1083), Guissona (1090) i Torrefeta (1096).

En tota la documentació conservada sobre el terme del castell de Guissona no hi intervé cap gran família senyorial. Més endavant apareixeran algunes petites famílies que s’aniran enfortint, però no per les terres que tenien al seu terme originari. Els nuclis de població, excepte la vila de Guissona, solen ser molt petits, i encara que moltes vegades porten el nom de castell, més sovint s’anomenen quadres, la qual cosa revela la seva poca entitat de població i la dependència d’un nucli més important com és la ciutat i després vila de Guissona, a la qual restaren molt vinculats. (ABiC)

L’organització territorial i jurisdiccional

Divisió de comtats i primitius nuclis de poblament de la Segarra entre els segles X i XIII.

F. Sabaté

L’espai que avui ocupa la Segarra difereix molt, en la seva configuració actual, respecte de l’organització que presentava a l’edat mitjana. No es veia aleshores aquest territori com una unitat. Per això, els seus actuals 721 km2 foren lloc de trobada i partió entre tres comtats, dos bisbats i diferents famílies repobladores.

Tres comtats

Els repobladors cristians que se situaren en aquestes terres entre els segles X i XI venien de tres demarcacions diferents. Aquesta circumstància comportarà l’extensió de tres entitats comtals. El comtat d’Urgell ocupà la zona nord i nord-occidental de l’actual Segarra: aproximadament els 408 km2 situats més amunt d’Ivorra, Tarroja i Montcortès. El sud pertanyia al comtat de Manresa, la marca d’expansió del comte de Barcelona des d’Osona (per això a vegades és esmentat com a comtat d’Osona). S’estenia pels 233 km2 que estan sota de Sant Guim de Freixenet, Cervera i la Curullada. Entre una demarcació i l’altra resta una franja territorial, d’uns 80 km2, allargassada i estreta. És el comtat de Berga, la marca d’expansió del comte de Cerdanya que davallava del nord, des del Berguedà, i penetrava per l’est —entre Portell i Gàver— en les terres de l’actual Segarra, cada cop més comprimit pels seus veïns, el comte d’Urgell i el de Barcelona. Per bé que aquesta franja berguedana s’esllangueix fins a l’Ofegat, en l’actual comarca urgellenca, l’espai entre aquest indret i la Prenyanosa és engolit pel comtat d’Urgell, que, des de Sedó, hi estructura els llocs del Canós i la Cardosa.

Les grans jurisdiccions

Vista de Florejacs, amb la l'antiga torre.

MC

Quan al començament del segle XII el comte de Barcelona incorpora al seu patrimoni el comtat de la Cerdanya, queden definides sobre l’actual Segarra dues jurisdiccions, la dels comtes d’Urgell i la dels titulars de Barcelona i futurs reis d’Aragó. Bé que inicialment cadascun gaudeix de la plena potestat en el seu territori, les línies d’evolució respectives difereixen. La dotzena centúria fonamenta el poder del comte de Barcelona sobre el conjunt d’una Catalunya que ara apareix ben cohesionada. El comte d’Urgell, en canvi, viu un segle XII entre minories i absències lleoneses mentre el territori comtal es disgrega segons les diverses capitalitats socioeconòmiques i les puixances baronials. Ambdues línies s’entrecreuen en el conflicte dinàstic que sacseja el comtat urgellenc a partir del 1208, i el converteixen en una recurrent caixa de ressonància de les tensions entre la noblesa i el sobirà fins el 1281. L’entitat urgellenca que sorgeix d’aquesta evolució s’absenta dels espais originaris, que resten sota ferm i divers control baronial. Ara el comtat d’Urgell, a l’est, es clou amb els termes de Biosca, Talteüll i Torrefeta, mentre que, pel sud, les diferències de delimitació amb el domini reial s’allargassen fins que el 1309 es defineixen dins seu la Morana, Florejacs, les Sitges, les Pallargues, Concabella, Ratera i Hostafrancs.

Castell de Lloberola (Biosca), un dels més antics i importants de la comarca.

ECSA-J. Bolòs

Les mateixes evolucions jurisdiccionals manlleven, però, capacitat d’actuació a l’extrem del comtat, amb una desvinculació parcial i progressiva de Talteüll i Biosca i, de manera ben consolidada en la pràctica, a la franja allargassada entre Sanaüja —amb Palou— i Guissona —amb Torrefeta—, perllongada després sobre Sant Martí de la Morana i situada sota el control de la mitra d’Urgell en continuació de la primigènia ocupació de la zona poc abans del 1024 i de la donació comtal del 1040. L’espai inicialment constitutiu de l’est de la unitat urgellenca viurà, en la tretzena centúria, l’expansió jurisdiccional del vescomte de Cardona, amb Vicfred, Tarroja i Ivorra, als quals afegirà, en entrar al segle XIV, indrets de la vall del Llobregós que ja havien estat exclosos del domini del comte d’Urgell, com Llanera, Vallferosa, Torà i l’Aguda, en una dinàmica que alhora absorbirà Lloberola directament del poder comtal. La puixança de Cardona atorga nova entitat a aquests territoris, i contribueix a difuminar l’antiga demarcació berguedana en afermar-se, en el que fou comtat de Berga, a Montfalcó Murallat, Malacara i Ferran.

També avancen progressivament vers la capacitat pròpia les comandes d’ordes militars instal·lades en aquesta zona al segle XII, amb una embranzida que, pel que fa a la jurisdicció, fruirà parcialment a la tretzena centúria amb les capacitats assolides per la comanda hospitalera cerverina a l’Ametlla i Montfred i per la templera de Granyena sobre aquest indret, a més de sumar-hi Montornès amb el Mas de Bondia. Coetàniament, la canònica de Solsona progressa en l’exercici de la jurisdicció menor a Malgrat, la Prenyanosa, Comabella i el Far. En realitat, a partir del segle XIII les idees romanistes permeten divulgar la visió de la jurisdicció dividida en una capacitat alta i baixa, el mer i el mixt imperi, que permet al sobirà cedir el segon i reservar-se el primer. S’introdueix així un particularisme que s’anirà accentuant, amb dominis com la jurisdicció menor assolida pel monestir de Santes Creus a Montoliu, Gramuntell, Vilagrasseta i Alta-riba o la detinguda per la canònica de l’Estany a Sant Pere dels Arquells i Llindars.

Els castells i les castlanies

Mapa dels castells i les edificacions militars de la Segarra anteriors al 1300

J. Salvadó

L’ocupació de la zona al segle XI combina la necessitat d’articular l’espai tant amb el vector intern que assenyala el creixent domini senyorial com amb l’extern que mostra un territori obert a la frontera. D’aquest conjunt deriva una completa i sistemàtica xarxa de castells termenats. L’esquema permet reproduir, a cada indret, la piràmide feudal, presidida pel comte i continuada pel baró que li presta fidelitat, ajut i servei militar en canvi de la tinença del castell. Al capdavant del castell en nom del senyor només en indrets molt concrets apareix la figura del vicari, com a Torà, on persisteix al segle XII. Arreu, l’encarregat de mantenir en concret el castell és el castlà. Aquest aviat recorrerà, en cada cas, a la pràctica de subinfeudar part de llurs obligacions militars amb la corresponent quota de renda a d’altres cavallers, els sotscastlans, i aquests, normalment, no trigaran a fer el mateix, la qual cosa allarga la cadena amb d’altres sotscastlans. Bé que uns depenen dels altres en rigorosa piràmide feudal, per la similitud de funcions i rendes, seran indistintament anomenats, tots, castlans i, del conjunt de drets i deures que cada un té sobre el respectiu castell, n’anomenaran castlania. D’aquesta manera, el sistema es complicarà força, amb diversos castlans a cada castell, cadascun amb la corresponent castlania: a Montoliu n’hi ha tres; a la Guàrdia Lada, quatre, i podem arribar a trobar-ne set en un únic castell, com s’esdevé a la propera Tàrrega.

El compliment de les prestacions militars dels castlans —comptades en l’aportació de cavalls armats en ajuda del seu senyor, en general en un nombre no superior a tres o quatre— es relaxarà ben aviat. En canvi, anirà destacant més la part de riquesa corresponent a cada castlà. Els guanys es basen en diferents drets lligats a les castlanies, en alguns censos i, sobretot, en la partió proporcional dels delmes. Aquest és un pagament que grava tota la producció agrícola i ramadera. Els censos es justifiquen en l’explotació de béns lligats a la propietat del castell, amb predomini de fogasses i gallines tot i no faltar-hi els exigits en pernils, pollastres o, en casos molt concrets, perdius, a més, encara, dels basats en cereals —ordi i també civada i forment—, tot i que des del segle XII van sovintejant els calculats en moneda. A diferència del delme, comú a la majoria de les castlanies només que en proporció diferent, la presència dels censos varia, igual que d’altres exaccions aparegudes amb l’augment de la pressió exactora ja a la sortida del segle XI i sobretot al XII. Aquesta dinàmica facilità tensions entre castlans i senyors, sovintejades i complicades en la dotzena centúria —com els diferents i paradigmàtics casos de Sanaüja i Malgrat— i fàcilment perllongades fins a la tretzena, amb diferents formes i sobretot en llocs sota senyoria eclesiàstica, com al Portell o, també, a Malgrat.

El fet que les castlanies es considerin com un bé propi les introdueix en tot el joc d’intercanvis a través de compres, vendes, esponsalicis, testaments i donacions, i assoleixen així una mobilitat que farà que a la baixa edat mitjana siguin progressivament enteses com una bona inversió per a les actuacions rendistes de les diverses famílies importants.

El castell de Mejanell, fortificació propera a Sant Ramon esmentada des de l’any 1098.

ECSA-J. Bolòs

En els territoris del comte de Barcelona, al comtat de Manresa, el castell termenat més important era el de Cervera, controlador d’un territori força ampli. Els altres eren l’Ametlla, Bellmunt, Cabestany, Civit, la Curullada, Fonolleres, Gramuntell, Granyanella, Granyena, la Guàrdia Lada, Llindars, Losor (Osor), Montlleó, Montoliu, Montpalau, Montpaó, Montornès, Ondara, Pavia, la Rabassa, Rubinat, Sant Domí, Sant Guim de Freixenet, Talavera, la Tallada, Timor i Vilagrasseta. Al comtat de Berga se situen els castells d’Alta-riba, Brufaganyes, Caramala (Malacara), Castellnou d’Oluja, Gàver, Gospí, Ferran, Malgrat, la Manresana, Montfalcó d’Oluja (Montfalcó Murallat), Oluja, Portell, la Prenyanosa, Querós, Santa Fe, Tudela, Vasel i Viver. Al comtat d’Urgell cal esmentar l’Aguda (de Torà), Biosca, Cellers, Claret, Comabella, Far, Figuerola, Florejacs, Fontanet, Guissona, Ivorra, Llanera, Lloberola, Llor, Meià, Mont-roig, Sanaüja, Solibernat, Talteüll, Torà, Vallferosa i Vicfred. La progressiva estructuració del territori imposa noves definicions castrals, especialment en retallar àmbits excessius per a la capacitat del nucli primigeni, com és clar en el terme de Guissona el 1040, que ben aviat serà escurçat pel sud en assolir definicions castrals pròpies Tarroja i un extens Sedó, línia seguida immediatament per les Pallargues, Concabella, Montcortès, Gra, Ratera i Riber. En un sentit semblant, al comtat de Manresa el castell de Montlleó, que arriba a la darrera dècada del segle XI estès fins a limitar “in termino de castro Ondarra”, dóna immediatament lloc, en el seu extrem meridional, al castell de Pallerols i, tot seguit, al de Sant Antolí, alhora que també assoleixen la mateixa definició Briançó i Pomar, sense que això imposi fragmentar l’inicial domini teixit des de Montlleó. De manera ben notòria, al comtat urgellenc, Palou, Selvanera i, més tard, les Sitges, retallaran l’originalment extens territori del castell de Sanaüja.

La mateixa actuació en l’estructuració de l’espai empeny aquestes dinàmiques: ja al segle XI el Canós se singularitza castralment tot i haver estat definit en els primers moments dins de la demarcació urgellenca, a Sedó, via que després seguirà la Cardosa. El veïnatge, combinat amb les relacions jurisdiccionals, pot condicionar algunes viabilitats castrals, com a Llindars respecte de Rubinat. Alguns primerencs termes castrals no podran mantenir una plena identitat pròpia, com s’esdevé a Figuerola, indret caracteritzat al segle XI per la seva ubicació “prope Fontaned”, situació que facilitarà, poc després del primer quart del segle XII, una virtual absorció termenal que permetrà parlar, com d’una sola unitat, d‘“ipsum kastrum de Fontaned et de Figerola”. Altres, en canvi, s’afermen amb la singularització senyorial, com Solibernat sota els Cervera. En realitat, la tendència generalitzada accentuarà les fragmentacions arran de les successives singularitzacions jurisdiccionals baixmedievals —com s’esdevé, diferentment, a Hostafrancs, Bordell, l’Aranyó, la Morana, Sant Martí de la Morana, Estaràs i el Castell de Santa Maria— o per la simple evolució espacial que permetrà, per exemple, atorgar definicions castrals a Massoteres i Palou (de Torà) tot i servar els vincles derivats del lligam jurisdiccional permanentment mantingut amb el castell de Talteüll. Les especificacions castrals en la zona guissonenca combinen aquestes línies sota una diversa evolució cronològica. Tanmateix, mentre el nucli central pot servar una capitalitat, acostuma a imposar una gradació, com és ben clar en el mateix entorn de Guissona fins al segle XII (“kastrum de Ostafrancs (…) in comitatu Urgello in terminio de Guisona”), semblantment a com s’aplicarà a diferents indrets en l’espai allargassat fins a la Figuerosa, ja fora de l’actual comarca. En part, un endreçament en aquest sentit tractarà de ser assumit per les quadres.

La mobilitat no es repeteix en els límits dels castells, només modificats en casos concrets, com s’esdevé a l’extrem sud-oriental de l’inicial terme de Sedó, inclòs a la Cardosa en la singularització castral d’aquest indret i posteriorment escindit per a completar el terme de Tarroja, avançant, mitjançant l’explotació agrària del sòl al segle XIII, en un apropament vers Cervera.

Vegeu: Castells i edificacions militars de la Segarra anteriors al 1300.

Les quadres

Les quadres, en aquest moment, sorgeixen en els extrems del terme d’un castell. Són petits nuclis on el senyor del castell instal·la un cavaller per tal que hi sostingui una petita fortificació —una torre sovint— i hi porti pobladors que rompin les noves terres. Els tractes convinguts en cada cas especificaran els continguts de la tinença, per bé que sovint els principals pagaments dels habitants de la quadra —sobretot el delme— solen restar lligats al castell. Ben aviat la imatge i la sort de les diferents quadres diferirà. Al costat d’algunes aviat diluïdes, altres prendran personalitat pròpia, com “ipsa quadra de Sestero”, o consolidaran una definició castral, com en aquest mateix cas o, de manera encara més clara, a “ipsa quadra de Espallargues”, coneguda així el 1047 i ja definida com a “castri de Spaliargues” el 1061. Són diverses les quadres que en la seva singularització reben un tracte castral tot i servar el vincle amb el castell matriu, com al “castrum de Cosconosa”, que manté “ipsum decimum qui venit ad ipsum castrum de Gissona”. Coherentment, es poden ubicar possessions “in ipso castro de Villamuris” i tot seguit definir-les “in chomitatu Urgellitano, infra terminos de Gissona, in quadra de Villamur”. Això facilita coetànies percepcions aparentment ambigües: en l’antepenúltima dècada del segle XII, en què hom veu el “chastro de Guardasivenen” altre hi percep el “termino de Gissona in quadra de Guardasivenen”. La mateixa imatge de la fortificació que sustenta la titulació accentua aquestes situacions: en la dotzena centúria hom veu el “castro de Turrefacta” ubicat, pròpiament, “in termine de Gisona in quadra de Turrefacta”. L’ampli i dens terme inicial de Guissona facilita aquesta ambivalència sobre el conjunt definit el 1040 —“castrum quod est Iessona cum terminis eius ut castellis que sunt in terminis eius (…) Ipsa castella hec sunt castellum Villemuri, castellum Fluviani, castellum de Rubeolis, castrum de Tapeolis, castellum Morane, castellum Gradiani, castellum Concabelle, castellum Guandalor, castellum Guardasivenen, castellum Urson, castellum Coscoliose, castellum Espalargi, castellum de Figerosa, castellum Sadaonis, castellum Turrisfracte, castellum Turrisrubee, castellum Bellivicine”, a més de Claret, Radulf i Valltallada— i esdevé paradigmàtic en evidenciar posteriorment tant la continuïtat de la relació per part d’uns nuclis com, al contrari, la ràpida embranzida particular d’altres, segons evidencien Tarroja i Sedó. En realitat, l’evolució pot fer néixer arreu noves entitats castrals a partir de l’accentuació dels tractaments particulars inherents a les singularitzacions senyorials i exactives.

La mateixa definició de quadra s’eixamplarà, a la baixa edat mitjana, sobre indrets menors que, situats dins d’un terme castral, presenten una identitat pròpia, que sol afermar-se en impregnar trets particulars a la jurisdicció menor. Així, l’entitat de la quadra sol ser fràgil —“quadra sive manso” es diu dels Gracs— i algunes puixances obeiran a circumstàncies concretes, com a Fluvià. Una documentació sovint escassa i situacions posteriors propícies a la despoblació n’han manllevat el record de moltes, per bé que cal destacar, en aquest període, Saportella com a quadra de Granyanella, Montfred vinculat a Talavera, Gracs entre Montfalcó i Oluja, i Palamós respecte de Sant Guim de Freixenet, a més de les esmentades vinculades amb Guissona.

Els veguers, batlles i corts

La figura del veguer, extreta del vicarius dels castells altmedievals, esdevé idònia per a assumir, al segle XIII, la representació jurisdiccional de districte pròpia del monarca, i s’avança, d’acord amb l’eixamplament del poder reial, vers una xarxa de veguers reials damunt tot el país, tal com s’esdevé al tombant del segle XIII al XIV. El territori de l’actual comarca de la Segarra es defineix a la vegueria de Cervera, per bé que la situació jurisdiccional real manlleva poder efectiu al veguer en les zones baronials alienes a la jurisdicció reial. Dins de la particular estructuració jurisdiccional del comtat d’Urgell, la procuració de Ponts incloïa els dominis estesos en l’actual comarca segarrenca, amb excepció de l’entorn del Sió, situat a la procuració de Puigverd. En ambdós espais, però, la figura jurisdiccional és detinguda pel veguer d’Urgell, procedent de la pròspera Agramunt, el qual, empentat per la pròpia capitalitat de la vila que l’acull, assumeix les titulacions de les procuracions orientals del comtat.

A la vegada, es reitera la figura del batlle entesa com a auxiliar del respectiu senyor en la cura de les rendes, que tant pot cenyirse sobre una població concreta com es pot donar el cas de confluir diversos batlles en un mateix indret en què cadascun representa el seu senyor, el qual pot ser, ben freqüentment, un castlà, com a Cervera, on la família Cervera té un batlle per als seus interessos lligats a la castlania. La mateixa definició de l’ofici és adoptada pel monarca, que a la penúltima dècada del segle XII el confia conjuntament per a Cervera i Tàrrega. El caire representatiu permet avançar, sobretot des de posicions baronials, vers una delegació plena de capacitats, amb figures prou emblemàtiques com el batlle prior a Guissona o el batlle cardonenc de Tarroja. Les endreces de rendes i l’assoliment de capacitats jurisdiccionals, entre la dotzena i la tretzena centúries, van augmentant, sota diverses velocitats locals, les funcions representatives del batlle. El seu assentament preferent a Cervera i la suma de funcions exactives i judicials obeeix tant a la dinàmica representativa del senyor com a la influència d’una vila puixant que prefereix que la jurisdicció reial sigui aplicada per un funcionari considerat més proper, en tots els aspectes, que no pas el veguer. L’equiparació de competències de batlle i veguer cerverins es resoldrà, com en altres casos semblants definits en el tombant del segle XIII al XIV, reservant la vila per al batlle i la demarcació per al veguer.

El mateix batlle de Cervera absorbirà, de manera definitiva ja en entrar al segle XIV, les funcions inicialment desenvolupades pel cort. Aquest ofici, unit a famílies concretes —sovint castlanes— que no dubten de fer-ne transacció, detenia funcions judicials locals emanades de la jurisdicció reial però plenament imbricades amb el poder municipal, que no destacava, en l’actual comarca segarresa, enlloc més que a Cervera.

El creixent pes de les viles

El segle XII no solament consolida les línies inicials que en la centúria anterior preferien poblaments concentrats, sinó que accentuarà la dinàmica d’un espai articulat des de nuclis compactes i progressivament preeminents. La vila de Cervera, tal com es defineix des dels volts del 1130, exerceix ben aviat una funció rectora sobre tota la rodalia, amb un radi eixamplat en proporció a la pròpia dinàmica del creixement que la va situant entre els set nuclis més poblats del país. D’altra banda, Agramunt aferma la seva influència a la zona nord-occidental i, de manera més circumspecta, Guissona regula la vida de la seva plana, mancada, però, de força per a poder fer efectiu el títol de ciutat de què gaudia en l’antiguitat romana. La “villa de Sanaugia”, amb la seva posició dins dels dominis episcopals, és l’altre nucli capaç d’irradiar una certa capitalitat prou reflectida, com les anteriors, a través d’imposar una pròpia mensuram i d’esdevenir referència comuna en l’esment de les principals vies i camins.

L’accés al govern municipal del que podríem anomenar burgesia local, assolit de manera embrionària a Cervera a la sortida del segle XII, concorda amb les línies d’enlairament d’uns vilatans que afermen les bases socioeconòmiques en la projecció sobre una ruralia on radicaran censals i lloguers de rendes reials o senyorials, al mateix temps que la vila esdevé centre judicial, eclesiàstic, econòmic —mercat— i normalitzador —pesos i mesures—. El vertebrador, en definitiva, dels serveis propis de l’època, de tal manera que la vila exerceix la veritable funció de capitalitat de la zona d’influència. No pas casualment l’afermament de la projecció municipal sobre la regió concorda amb l’estesa del sistema vicarial, amb la vegueria de Cervera articulada des d’una vila que pretén, a través de la demarcació reial, perllongar, institucionalment, la intervenció dels grups dominants locals sobre tot el territori de la vegueria.

És una situació en general acceptada i desitjada en els diferents nuclis de poblament, que consideren profitós apropar-se als centres urbans, per tal d’atansar-se als avantatges legals que, en forma de privilegis, caracteritzen les viles. Des del mateix segle XIII, tant el moviment migratori de la ruralia vers la vila com la duplicitat de cercar una condició vilatana i mantenir, alhora, l’estada al camp, reflecteixen aquesta situació, prou palesa en el moviment demogràfic i urbanístic experimentat per Cervera.

La divisió espacial popular

Les divisions polítiques i administratives no eren tan marcades com podria semblar. En una societat bàsicament agrària, les denominacions populars anomenaven els diferents espais geogràfics més per les coherències físiques que per altres motius. Afermant en la baixa edat mitjana les percepcions quallades en el segle XII, el corònim Urgell desborda els límits del comtat i, resseguint un paisatge aleshores similar, s’allargassa per damunt de Cervera fins a Montmaneu, estenent-se vers el sud, fins a coincidir amb la terra de Comalats que ocupa la vall del Cercavins, i cap al nord i traspassada la dreta del Sió central, fins a tocar la plana vivificada per Guissona, i absorbeix en el darrer pas del Sió en l’actual comarca, una definició de Ribera de Sió fitada, igual que l’Urgell, en l’epicentre d’Agramunt. La part oriental —de Freixenet a Ivorra— feia ja de transició cap al que aleshores s’entenia com a planicii Segarra —la plana entorn dels Prats de Segarra (l’actual els Prats de Rei), estirada pel nord fins a Pinós—, mentre que els espais més septentrionals, al nord del Llobregós, troben una inicial definició en la relació amb Solsona i en el tracte amb Ponts.

L’organització social

La vida social es genera al voltant de l’assentament d’uns repobladors, amb les seves relacions vers els senyors dels castells i els seus representants dins d’una dinàmica creixent acumulativa de drets, rendes i propietats que imbrica els espais rural i urbà.

L’articulació del territori islàmic, efectuat des de Lleida al segle X, no entrelliga l’est del Mascançà, tot i situar-s’hi nuclis defensius o de poblament significatius, segons s’ha especulat, en indrets com Rubinat o Pallerols —“Sancti Iacobi de Alchaca”—. Aquesta situació facilita una posició de transició per a l’actual Segarra. Al segle XI, superats els ensurts amirites i continuant línies d’avançada viscudes en la centúria immediata a les contrades veïnes, s’opera l’ocupació comtal d’un espai fronterer —i, com a tal, sensiblement buit— mitjançant la sistemàtica estesa de castells termenats. S’hi perllonguen les vies d’expansió precedents, amb el predomini de famílies d’origen vicarial o vescomtal, com la nissaga dels vescomtes en l’expansió cerdana o, en el comtat de Manresa, els Balsareny. La continuada tasca d’aquests des del pla bagenc evidencia l’ànim acumulatiu de les ocupacions, alhora que l’evolució patrimonial i genealògica inherent al procés resta prou palesa en la mutació dels Riner en els Cervera. Semblantment, la funció de la frontera en les consolidacions patrimonials és palesa en l’actuació dels Cardona a Portell i a la Manresana, en bastir amb aquestes apropiacions els béns de la branca que s’unirà amb els Llobera. Uns i altres mostren una ràpida expansió patrimonial que ignora els inicials límits comtals i destaca així l’artificialitat de l’avenç que ha fitat uns traçats aviat superats per la naturalitat dels contactes socioeconòmics.

Alhora, com correspon a un espai de transició, també sorgeixen aquí els trets propis d’un segle XI on l’expansió territorial esdevindrà l’ocupació militar protagonitzada per uns enfortits i feudalitzants poders comtals contra un poder musulmà que de la unitat de l’arrogant califat ha passat a la divisió de les presumptuoses taifes. Aquest canvi de conjuntura coincideix amb la presa de Guissona, que poc abans del quart de centúria el bisbe d’Urgell, amb les seves pròpies forces, de manibus paganorum multo labore abstraxerat”.

Aviat les terres adopten el perfil propi, densificades per l’activitat d’un nou poblament, aixoplugat i incentivat pels mateixos senyors, els quals solen aparèixer acompanyats de colonis adibitis ad culturam perducendo.

L’hàbitat i la defensa

En un principi l’hàbitat és ben precari, molt adaptat a les defenses del medi natural mateix. No és estrany, doncs, que siguin aprofitades les coves, com les documentades al nord de Guissona o la fossa de Samuel a l’extrem sud del comtat de Berga.

Són imprescindibles les construccions de defensa. El paisatge aviat es farceix de castells i torres, signes de defensa i protecció i, alhora, de control senyorial. L’hàbitat normal i habitual se situa en llocs elevats de defensa natural i extensa visibilitat, amb una morfologia bàsicament coincident amb la descripció que al segle XI es fa d’Alta-riba: “illum castellum, la torre et illas casas”, mentre que amb el mateix parament extern de les cases es pot perfilar un senzill i eficaç emmurallament.

Les inicials vivendes, petites, reduïdes, precàries i amb escadussers estris, rarament metàl·lics, milloren a la dotzena centúria, època de major riquesa i intercanvi. Quant als castells, la seva significació es va modificant d’acord amb l’evolució social: a Sanaüja la importància, al segle XI, d’un castell obert a la frontera deixarà pas, al segle XII, al “palacium episcopi” tal com correspon als nous vectors d’empenta vilatana. A tot arreu, les inicials construccions castrals, preferentment elementals a l’entorn d’una torre rodona, són substituïdes per fortaleses adaptades a les noves tensions feudals. Es juxtaposaran així dinàmiques diferents, amb recintes castraís que troben la seva puixança sota les directrius baixmedievals al costat d’altres que precisament decauen en no sobreviure a la funció de frontera, i esdevenen una mera excusa exactiva per als castlans, els quals en perceben les rendes però no hi resideixen. Aquesta dinàmica fa que, al segle XIII, hi hagi castells pràcticament deshabitats, amb els castlans habitant còmodes vivendes vilatanes i que l’ús del castell sigui reduït a la torre de l’homenatge per a complir el ritual homònim quan correspon en cada esglaó de l’escala feudal. Fins i tot el protagonisme dins del recinte del castell pot ser assumit per noves edificacions, com s’esdevé a Bordell amb la importància assolida, al final de la tretzena centúria, per “illa domus ipsius castri et fortitudinis eiusdem in qua nunc nos facimus coquinam”, és a dir, “cuiusdam domus que vocatur coquina que est infra staticha dicti castri”.

Els nobles i els barons

La senyorialització de l’expansió, amb la progressiva implantació d’un sistema feudal basat en la pràctica acumulativa, derivada de la suma de drets i rendes en diferents indrets, fonamenta la puixança d’una sèrie de famílies a voltes enfrontades arran de les mateixes possessions i beneficis en joc, però sovint ben relacionades o fins i tot lligades per casaments i imbricades mitjançant afers com les tutories o marmessories testamentàries.

El castell de l’Ametlla, antiga fortalesa del sud de la comarca, que fou fins a l’inici del segle XIII de la important nissaga dels Torroja.

ECSA-J. Bolòs

L’expansió d’aquestes famílies és immediata. Al mateix segle XI els Miró, relacionats amb els Torroja, estenen diferents propietats, drets i interessos per Llanera, l’Aguda de Torà, Torà, Vicfred, Comabella, Mont-ros, Alta-riba, la Manresana, Brufaganyes, Castellnou, Montornès, l’Ametlla, Montoliu, Ivorra, Tarroja i Vallferosa. Ben aviat destaquen famílies que esdevindran força significatives, començant pels Cervera, que, amb alguna petita branca familiar —com la que posseirà el castell de Montcortès—, aconseguiran importants capacitats i possessions a Cervera, Vasel, Ferran, Malacara, Alta-riba, Ivorra, Castellnou, la Manresana, Freixenet, Torà, l’Aguda de Torà, Solibernat, Montfalcó Murallat, Malgrat, Granyanella, Granyena, Gramuntell, Timor, Sant Antolí, Gàver, Estaràs, Cabestany, Vilagrasseta, la Guàrdia Lada, Montornès, Montoliu, Ondara i Rubinat. També destaquen els Oluja, que posseïen Vergós Guerrejat, Concabella (rebut dels Peramola), l’Ametlla i el Castell de Santa Maria, a més d’aconseguir la Rabassa i Montpalau, de mantenir les Oluges i de servar drets i propietats a Gàver, Montoliu, Estaràs, Cervera, Montfalcó Murallat, Gra i Talteüll; els Granyena, que constituïren una àmplia zona d’influència i propietats, per una banda a la zona sud-occidental de l’actual comarca —fins que Bernat de Granyena en el seu testament del 1212 dividí el patrimoni—, amb els castells de Sedó, Montcortès, Granyena (on eren castlans pels templers) i amb importants interessos, drets i propietats a Riber, Granyanella, el Canós, Torrefeta i Gramuntell i per altra banda a l’extrem nord-oriental, amb la possessió dels castells de Llanera, Cellers i Vallferosa (que s’estudien al volum XIII de la present obra), a més de moltes altres propietats, com les tingudes a Selvanera i a fora del que ara és la comarca de la Segarra; i els Timor, centrats bàsicament als castells de Timor, Rubinat i Ondara.

El nucli de Montfalcó Murallat, a l’alta vall del Sió (les Oluges), el més evocador de les viles fortificades medievals de la comarca.

ECSA-J. Todó

Igualment, continuaran mantenint importants interessos a l’actual comarca els Torroja (a Tarroja i l’Ametlla, però també a Vicfred, Castellnou, la Manresana i Comabella), els Peramola (amb Concabella, que reberen dels Concabella, a més de l’Ametlla i Gra), els Aguiló (senyors de Talavera, Pavia i Bellmunt), els Alemany de Cervelló (amb drets i propietats a Cervera i Montfalcó, i amb els castells de Talavera —fins als darrers anys del segle XII—, la Tallada, Florejacs i, per donació reial al segle XIII, Montroig), els Ribelles (presents a Comabella, el Far, el Llor, la Manresana, Vicfred, Torà, l’Aguda de Torà, Torrefeta, Castellmeià, Castellnou, Brufaganyes, Vallferosa) i els Alta-riba (castlans d’Alta-riba —fins la venda a favor de Santes Creus— i amb propietats i drets a Comabella, Vicfred, la Manresana, Montlleó, Portell, Vilamur i la Curullada), a més dels Sanaüja, que a partir de la castlania homònima escalen importants posicions al servei episcopal, amb béns i drets de castlania a Palou i a Guissona, incloenthi Guarda-si-venes.

Els mateixos territoris esdevenen atractius per a llinatges gestats en altres àmbits propers, com és el cas destacat del vescomte de Cardona, que es projectarà sobre els castells de Visel, Malacara i Ferran, als quals sumarà Tarroja i interessos a Gàver i Sanaüja, a més de les adquisicions de Montfalcó Murallat, Llanera, Vicfred, Torà i Lloberola. D’altra banda, els Jorba, en la posició destacada que els caracteritza al segle XII, gaudeixen, dins de l’actual Segarra, de drets i rendes a Cervera, Timor, Pallerols, Montlleó, Montoliu, Gramuntell, Montornès, Ondara, Rubinat —la castlania dependent dels Òdena— i l’Ametlla —la castlania pels hospitalers—. Dins d’uns paràmetre propis, és també la via dels Òdena, que sumen interessos a l’Aguda de Torà, Portell, Ivorra, Cervera, Montornès i Granyena, a més d’haver-se abocat, des del primer moment de la repoblació, sobre Rubinat, Llindars, Montlleó i Sant Pere dels Arquells; els Queralt, que seran castlans de Timor i de Sant Antolí, aconseguiran Gàver i Pallerols i gaudiran de possessions en llocs ben diferents, com a Riber; els Anglesola, que assoliran drets i rendes tant a Cervera com a Granyanella, no descuidant una similar projecció sobre indrets com Llanera, Sedó i Montcortès; els Cabrera, amb interessos a l’Aguda de Torà, Cervera i Castellnou; i els Pinós, que sota el comte d’Urgell gaudien de Talteüll, amb Massoteres i Palou, a més de posseir propietats en indrets com Sedó.

Els Fluvià.

AFE

els Timor.

AFE

Destaquen singularment els Concabella (presents al castell de l’Ametlla fins al segle XIII i detentors d’interessos a Concabella, Gra i Sedó), els Montpaó (en els primers moments amb origen a Montpaó i drets a Bordell, castlans sota els Queralt a Sant Antolí), els Fluvià (molt importants a la plana de Guissona, fins a Talteüll i a Vicfred) i els Gàver (mantindran sempre interessos al castell homònim). Una posició no tan important ocupen els Biosca, relacionats amb els Sanaüja (influència a Biosca, Portell, el Far i el Llor, i també a Montoliu), els Santafè (sumen drets i propietats a partir de la castlania de Santa Fe), els Alentorn (Florejacs i diverses propietats en indrets com les Pallargues), els Puigverd (Malgrat i Gospí), els Clariana (Bellmunt), els Castellolí (la Tallada), els Satorre (castlans a Sedó al segle XIII), els Súria (castlans al segle XIII a Montornès), els Rocaverd, i després d’ells els Rabassa (castlania de Pallerols), els Vilaró (senyors de Gospí si més no al segle XIII), els Conesa (senyors de Bordell i de la quadra de Palamós, i amb alguns interessos a Cervera), els Saportella (castell de la Curullada, quadra de Saportella), els Talarn (propietats a Montcortès, Fonolleres, Talarn i Pallerols), els Guàrdia (la Guàrdia Lada, Cabestany, l’Ametlla i també Talteüll), els Llobera (Lloberola, el Llor), els Calders (Tudela, la Prenyanosa i Queràs, fins el 1208) i els Salmella (la Manresana), a més dels Seró (castlans a Biosca), els Llindars (a Llindars, amb béns a Cervera) i els Malgrat (castlans a Malgrat), així com els Guissona (castlans a Guissona) i encara els Rubinat, castlans al castell homònim i posteriorment a Malacara.

Els grans propietaris eclesiàstics

Mapa de les grans propietats eclesiàstiques de la Segarra en època romànica.

F. Sabaté

Bé que la repoblació d’aquestes contrades es realitzà sense la participació d’ordes eclesiàstics, la dinàmica religiosa, amb deixes testamentàries i donacions, sumada a estratègies tendents a engrandir i concentrar patrimonis mitjançant compres i permutes, aferma una destacada posició per a comunitats religioses sovint allunyades, amb unes línies ben consolidades al segle XIII. Gaudeixen, a cens, de determinades propietats vilatanes, es beneficien d’alguns censals i sobretot regeixen importants propietats agrícoles, amb els drets feudals de l’època, afegint-hi, en diferents casos, les possessions de drets de jurisdicció.

La mateixa seu episcopal urgellenca rep nombroses propietats, amb elevades concentracions en diferents llocs —Gra, Hostafrancs, Concabella, el Canós, Viver, Ivorra, Portell, Oluja, la Manresana, l’Aguda—, gaudint de drets i dominis —els casos d’Hostafrancs, Guarda-si-venes o Vilagrassa de Guissona— i convertint els nuclis castrals episcopals —“castrum Sanaugie et castrum de Guissona et castrum de Torrefracta—” en cabdals centres receptors i rectors de moltes donacions i de diverses actuacions acumulatives. En canvi, la seu vigatana protagonitza pocs dominis en aquesta zona, tot i l’efímera possessió de Montlleó, Briançó i Pomar en entrar al segle XII.

Entre els cenobis destaca, pel gruix de possessions, el monestir de Santes Creus, que a més d’acumular una gran quantitat de propietats a Cervera (camps, cases i un forn de pa), posseeix els llocs d’Alta-riba (des del 1238), Vilagrasseta, Gramuntell i Montoliu (des del 1227), i manté molts dominis i drets a Montfalcó Murallat, les Oluges, el Llor, Vicfred, Tudela de Sió i Palamós. L’església de Sant Bernat de Cervera, com a casa receptora de delmes i censos, i els majorals, amb el majoral de Montoliu i Alta-riba, centralitzen i organitzen l’administració d’aquest patrimoni.

D’altra banda, ja abans del final del segle XII, Poblet ha rebut béns —masos principalment— a Sedó, la Guàrdia Lada i Rubinat, i anirà afegint altres béns, com els assolits a Granyena, Granyanella, Bellmunt, la Manresana, Timor i Pallerols, es beneficia del favor reial sobre aquests darrers indrets i n’aferma el domini, com fa a Rubinat i, més endavant, a Granyanella.

Molt menor és el nombre de propietats acumulades pel monestir de Sant Cugat del Vallès, que, tot i ser-hi present ja al segle XII, posteriorment no viurà cap embranzida expansiva important, i se centrarà en les possessions i els delmes a Cervera, Sant Antolí, Briançó i Sant Pere dels Arquells. D’altra banda, la comunitat de Montserrat va sumant diverses donacions al segle XIII, algunes prou significatives, com Bellmunt a partir del 1256, afegint-hi propietats a Montcortès, Solibernat, Torà i Talavera, que s’uneixen a d’altres de més primerenques, com són les inicialment posseïdes a Montlleó i Pallerols.

El monestir de l’Estany, que havia rebut algunes propietats a la Rabassa, serà afavorit pels Òdena, de qui rebrà Sant Pere dels Arquells i Llindars, territoris on organitzarà una pabordia també beneficiada per diferents donacions. Sant Benet de Bages havia posseït la Prenyanosa, Queràs i Tudela, fins que els cedí a la canònica de Solsona. Aquesta canònica gaudia, a més, de Malgrat (1101), Comabella (1161), el Far (1161) i el Llor (1193), i anava rebent moltes possessions i drets, principalment a Lloberola, Montcortès, Fonolleres, les Pallargues, Gospí, Pallerols, Talarn, Sanaüja, Claret, Briançó, Montlleó, la Manresana, Portell, Torrefeta, Rubiol, i fins i tot a Guissona. Pel que fa a la canònica guissonenca, acumula propietats a la plana: principalment a la mateixa vila, Fluvià, Torrefeta, Guarda-si-venes, Gra i la Morana.

En tot aquest conjunt, encara cal afegir les nombroses deixes i donacions obtingudes per les comandes. L’hospitalera de Cervera obtenia de Berenguer de Castelltort la quadra de Montfred (1197) i dels Concabella el castell de l’Ametlla (1213). També rebé la Guàrdia Lada (1245) i gran part dels drets sobre Vilagrasseta, a més de posseir diferents propietats a llocs com Biosca, Ivorra, Montcortès o Sedó i en punts de Comalats com el Vilar, ultra altres indrets fora de l’actual comarca. Una altra comanda hospitalera, la de l’Espluga de Francolí, adquirí, al darrer terç del segle XIII, el castell de Cabestany.

Els templers, d’altra banda, des de la comanda de Granyena, ultra els dominis de Montornès i el Mas de Bondia, regien pos sessions i drets a Bellvei, Freixenet, Montlleó, Montpalau, les Oluges, Portell, Queràs, Sanaüja, Sedó, Tudela i Viver. Les mateixes contrades, en canvi, no foren gaire propícies per als canonges del Sant Sepulcre, els quals, tot i rebre el 1118 de la mà de Guillem de Cervera béns i propietats a Cervera mateix, ben aviat engruixits amb altres donacions, no aconseguiren bastir-hi un patrimoni gaire consistent.

Les estratègies de gestió comportaven en tots els casos tant tractar d’assolir l’eximent del delme mitjançant acord amb cada castlà, segons practiquen les principals cases religioses, com racionalitzar i concentrar les explotacions, ja sigui amb adquisicions o amb permutes, com la que el 1252 acreix els dominis de Montserrat a Albarells i dels hospitalers a Freixenet mitjançant l’intercanvi mutu de propietats.

Els pagesos i els vilatans

La població pagesa, escampada en petits nuclis a redós d’un castell o d’una torre, vivia d’explotar la terra, aprofitant al màxim les conques del Llobregós, el Sió, l’Ondara i el Cercavins, els quals immediatament es cobriren de molins. A més del delme i els censos castlans, se’ls exigeix aviat la tasca i ja a la segona meitat del segle XI es van estenent prestacions com plàcits, usatges, “lexas, ostes et cavalgadas”, guaites, “operas”, joves i tragines, a més del “senioriu et mandamentu et districtu”, cada cop més centrat aquest darrer en forns i molins, al mateix temps que es va regulant l’accés al bosc i s’hi limita i condiciona la cacera, com es fa a Sanaüja. La primera meitat del segle XII va generalitzant aquestes prestacions, juntament amb forcies, toltes, adempraments, estaticas i acaptes, a més de les batudes i els herbatges. També des del darrer quart del segle XI s’ha anat estenent l’eixorquia, el mal ús més difós, que en la dotzena centúria serà acompanyat, bé que no en tots els indrets, per les intesties i les cugucies, afermats diferentment al segle XIII, juntament amb les àrsies. Igualment, al segle XII s’incrementa, en determinats llocs, l’exigència per raó de la fàbrega i s’imposa la centralització senyorial dels forns. En aquests moments assoleixen la seva intensitat les cenes i, sobretot, les albergues. D’altra banda, es divulga la quèstia, amb una demanda que, en diferents indrets, serà motiu d’enfrontament entre senyors i castlans, en l’espiral de divergències arran de l’aplicació de les noves exaccions i en combinació amb l’oposició popular contra aquestes, la qual, sovint centrada contra la pressió castlana, és més intensa, tot i matisacions locals, durant el segon i el tercer quarts del segle XII, com s’esdevé a Hostafrancs o a Malgrat.

Al primer terç de la dotzena centúria, les prestacions en diferents indrets de novellitates merchati són testimoni de l’acceleració dels intercanvis que alenarà els creixements vilatans de la mateixa centúria i permetrà avançar vers les puixances municipals bastides amb una tipologia demogràfica urbana —artesans, notaris, clergues, comerciants, prestamistes, rendistes, etc.— que contribuiran a teixir la imbricació mútua entre les poblacions definitòries del municipi i la regió. Els radis de relació aviat es complementaran amb línies més amples, segons en donarà bona mostra el desenvolupament d’exigències com l’extensa lleuda cerverina.

L’organització i la vida eclesiàstiques

Mapa de la divisió eclesiàstica de la Segarra al segle XIII.

A. Pladevall

En l’ocupació comtal del segle XI, el castell és acompanyat per l’església, el comtat concorda, bàsicament, amb la diòcesi i el referent religiós va emplenant les justificacions dels nous estadants.

Els bisbats

L’organització eclesiàstica visigòtica d’aquesta zona escapa al nostre coneixement, malgrat que a la baixa edat mitjana la catedral de Lleida pretengui que pràcticament tot el territori de l’actual Segarra pertanyia al bisbat de Lleida en època visigòtica: pel nord fins a l’Aguda de Torà, Biosca i Sanaüja, i pel sud-est el límit aniria de Pujalt (a l’actual Anoia) cap a Cervera i d’aquí cap a la Conca de Barberà. Evidentment, no podem parlar-ne amb certesa fins al segle XI. En aquests moments, els bisbats s’estenen amb els comtats d’origen. Per això, les terres de les demarcacions d’Urgell i de Berga se situen al bisbat d’Urgell, i les de Manresa són pel bisbe de Vic. L’única excepció, en l’actual comarca segarrenca, és l’església de Gàver, ubicada, com la seva veïna Pujalt, al bisbat de Vic tot i pertànyer al comtat berguedà.

Els deganats

La mateixa grandària dels bisbats i l’accentuació de la seva manca de cohesió en l’esdevenir socioeconòmic a mesura que s’allunyen les circumstàncies de frontera conviden a cercar formes d’organització adients a les capitalitats baixmedievals. Aquesta és, dins de l’estructuració eclesial, la funció dels deganats, amb el degà representant el bisbe en una regió de fisonomia coherent.

Al final del segle XII el bisbat de Vic ja endreça el seu espai més occidental al deganat d’Urgell, i assumeix així la denominació popular mitjançant el “decanus venerabilis patris in Christo Vicense episcopi in partibus Urgelli” amb seu a Cervera, en concret a l’anomenada torre episcopal del castell de Cervera, segons consigna la historiografia local. No sempre el degà és el rector de l’església major de la seu deganal, especialment quan es produeixen conflictes de capitalitat, com es viu en aquest deganat, en el qual a la segona meitat del segle XIII el degà —Arnau de Belianes— és el rector de l’església de Tàrrega, que fins el 1325 no capitalitza un nou deganat, el qual satisfarà les pròpies aspiracions més plenament que no pas la lloctinència del deganat assajada prèviament. La recerca d’una certa homogeneïtat real en la divisió deganal, assumint fins i tot la incidència baronial, contribueix al fet que el bisbat d’Urgell situï sota el deganat homònim amb seu a Balaguer les terres comtals de l’actual Segarra, fins a limitar amb Biosca, Massoteres, Sant Guim i la Prenyanosa, ja ubicats dins del deganat de la Vall de Lord, el qual, allargassat des del nord, abraça l’espai diocesà urgellenc fins a arribar a limitar amb el bisbat vigatà.

Les parròquies

Mapa de les esglésies de la Segarra anteriors al 1300

J. Salvadó

Les parròquies acompanyen les unitats termenades inicials i contribueixen no solament a bastir una estructuració eclesiàstica sinó a establir un dels sistemes vertebradors de l’espai. La densificació de l’ocupació del territori i l’accentuació de la seva riquesa permeten estretir la xarxa parroquial. A la primera meitat del segle XI les parròquies documentades al bisbat de Vic són les de Gàver, Freixenet, Sant Domí, la Rabassa, Timor, Rubinat, Losor (Osor), la Guàrdia Lada, Sant Antolí, Montlleó, Talavera, l’Ametlla, Granyena, Vergós i Cervera, i a la segona meitat de la centúria consten les de Montpalau, Granyanella, Montoliu, Montornès, Pallerols i la Curullada, completades, si no abans, en entrar al segle XII, amb les de la Móra i Montpaó. Al bisbat d’Urgell, del segle XI, es coneixen les consagracions de les esglésies d’Ivorra (1055), Llanera (1060), Talteüll (1077-78) i Guissona (1098), i s’arriba al final de la centúria amb un espai ben densificat i estructurat, tal com evidencia la relació d’esglésies esmentada en la consagració de Santa Maria de Guissona. La perllongació de la dinàmica de creixement socioeconòmic fa que sigui al segle XIII quan s’assoleix una xifra màxima de parròquies: 34 en l’espai actualment segarrenc sota l’òrbita vigatana. La minva de riquesa i població en la centúria següent afavorirà una disminució que reduirà, a mitjan segle XV, l’anterior xifra a 24.

El clergat secular

Entre els regents d’esglésies es poden distingir els rectors de les diferents parròquies i els beneficiats. Aquests viuen de les rendes del seu benefici eclesiàstic, de les obligacions del qual s’ocupen, amb una casuística litúrgica variada segons la fundació i l’evolució en la mentalitat, que hi acumula misses i hi va accentuant actuacions processionals. Els rectors, d’altra banda, gaudeixen de les rendes de la seva parròquia, mitjançant els rendiments de deixes, donacions, terres i béns immobles. La riquesa de les parròquies varia: algunes semblen ser-ho força —la Guàrdia Lada, Granyena— i unes altres es mostren bastant pobres —la Tallada, Gàver, Timor, Pavia—, cosa que acabarà condicionant-ne la viabilitat.

Es dóna, però, una creixent diferència entre el clergat rural i l’urbà. L’augment de les viles atorga una preponderància a la clerecia urbana, com és clar a Cervera, on són fundats els principals i més rendibles beneficis. En aquesta vila el rector de Santa Maria és acompanyat pels hebdomadaris, que són els preveres encarregats del culte i la pastoral, i encara hi ha els diferents beneficiats, a més dels pertanyents a les altres esglésies de Cervera.

En tots els casos, dinàmiques d’arrendament i sotsarrendament dels diferents oficis eclesiàstics coincidiran amb actituds rendistes i amb una marcada diferenciació social entre els clergues.

Les canòniques regulars

Quan al segle XI es conclou la repoblació d’aquestes terres, no es viu cap moment d’empenta monàstica, ni benedictina, ni cluniacenca ni —encara no— cistercenca, i tampoc no han arribat els ordes que caracteritzaran la baixa edat mitjana. En canvi, el que és propi d’aquest període és l’estesa de les canòniques regulars. Les canòniques regulars —precisament reglamentades jurídicament al concili del Laterà del 1059— comportaven, a través de la vida comunitària, la voluntat de reforma del clergat i una marcada funció pastoral mitjançant la vinculació d’esglésies. Per portar-ho a la pràctica adoptaren gairebé totes l’anomenada regla de sant Agustí, aquí divulgada sobretot en la versió de sant Ruf.

L’organització canonical s’estendrà a aquestes contrades, que a la segona meitat del segle XI ja coneixen la canònica de Santa Maria de Guissona. La seva important significació ja és recollida en la consagració del 1098, on se li reconeix la possessió de les esglésies incloses en l’extens terme guissonenc completat amb les de Tudela, Sant Guim, la Prenyanosa, Tarroja, Sedó, Concabella, Golonor, Pelagalls, les Pallargues i Mont-roig, a més de les de Bellver, Conill, Riudovelles, la Figuerosa, Lluçà, Altet, Claravalls, Aguilella, Espígol, Barbens i Ivars. Una altra canònica, bé que d’una volada molt més petita, fou la de Sanaüja. També sota l’advocació de Santa Maria, era regida per un prior i exercia la seva influència sobre els territoris més immediats. Per les seves migrades rendes al segle XIII ocupava, d’entre tots els monestirs i canòniques del bisbat d’Urgell, el darrer lloc. Els Òdena crearen la canònica de Sant Pere dels Arquells (1086), que vers el 1100 oferiren a la canònica de l’Estany, que la convertí en la més important de les seves quatre pabordies i que gaudí, durant el període aquí estudiat, de vida florent. Formaven aquesta comunitat uns cinc canonges amb el prior o paborde, dos beneficiats i alguns servents. D’aquesta canònica depenien les esglésies de Rubinat (Santa Maria i la inubicable de Sant Salvador), amb Llindars, i se n’hi afegiran altres, com la Curullada i algunes fora de la Segarra. Ultra aquests centres, cal considerar la proximitat i gran extensió de la canònica de Solsona, de la qual dependrà tot el nord de l’actual comarca (Biosca, Talteüll, Vallferosa, Claret, Cellers, Lloberola, Torà, l’Aguda de Torà, Ivorra) i moltes parròquies centrals com són Concabella, Ratera, Oluja, Portell, Meià (Castellmeià), Malgrat, Bellvei i el Far. Altres canòniques, fins i tot catedralícies, disposaran de parròquies, bàsicament a partir de donacions: la catedral d’Urgell posseïa Gra per donació del bisbe, i la de Vic potser havia gaudit de Llanera als inicis del segle XI. Finalment, la presència d’una comunitat de canongesses regulars es verifica a Cervera ja entrat el segle XIV.

Les fundacions assistencials

Bé que les institucions eclesiàstiques exercien, en la seva mesura, una funció assistencial, amb un caràcter més concret foren creats centres específics d’assistència a partir de deixes pietoses i de dedicacions vocacionals, sobretot en entrar en la dinàmica baix medieval, que accentua els intercanvis, la circulació de la riquesa i l’augment de les diferències socials. Es tracta sempre de llocs molt petits i amb uns mitjans força reduïts, adreçats alhora a un ventall ben ample de necessitats: pobres, malalts, pelegrins, etc.

Ja al segle XII l’orde de Sant Joan de Jerusalem presta en la seva casa a Cervera un tracte assistencial que es desdibuixarà i adaptarà a la dinàmica dels ordes militars. De manera més específica, probablement el 1215, els antonians crearen a Cervera la seva primera casa al nostre país. Vivien sota la regla de sant Agustí i, en origen, tenien una funció exclusivament assistencial: es consagraven a cuidar i tractar de guarir els afectats per la ignis plaga o pestilentia ignis, la greu malaltia que, a partir dels cereals parasitats pel fong clavíceps, afectava els consumidors de pa de sègol. S’organitzaran com a comanda antoniana i començaran a generar, a partir de les donacions, un important patrimoni, en principi destinat a mantenir l’hospital.

L’espiritualitat coetània afavoreix deixes testamentàries com la que el 1235 dota dos llits per a acollir sengles pobres cada nit a Cervera, al temps que apareixen elementals establiments assistencials, com, ja abans de mitjan segle XIII, l’hospital de Santa Magdalena, al costat del camí als afores de la vila, aviat destacat per l’acolliment que atorga als llebrosos. La dinàmica baixmedieval accentua aquests establiments: a mitjan segle XIV altres tres hospitals funcionen a Cervera —els del Corral, de la Plaça i del Vall— i a la darreria del segle encara s’hi afegirà el de Castelltort.

Les fundacions monàstiques i conventuals

Vista aèria de l’antiga església prioral de Sant Pere Gros de Cervera, la rotonda més gran i sencera del país.

ECSA-J. Todó

La lleu presència inicial dels ordes monàstics té el seu origen en primigènies donacions, com s’esdevé a l’església de Sant Pere Gros, que Ramon Guillem de Cervera i la seva esposa Arsendis, el 1081, donaran al monestir benedictí de Ripoll, dos anys després, segons sembla, d’haver estat proposada a Sant Pere de Roda. El vincle amb Ripoll comporta l’establiment d’un priorat, conflictes significatius fins al segle XIII amb el bisbat vigatà arran de la titularitat parroquial i un inicial envigoriment mitjançant diverses donacions, com el molí de Vergós ofert per Ramon Berenguer III i d’altres fora de l’actual comarca, cosa que no evitarà una ràpida decadència baixmedieval.

Ultra una comunitat doble de santjoanistes i a part del poc probable assentament de mercedaris a Sant Ramon cap a l’any 1245, la vida religiosa anirà apareixent a redós de l’esclat de la vida urbana; els framenors es van fer presents a la Cervera dotzentista i els dominics, ja encetat el segle XIV, centúria que també acollirà, a la mateixa vila, els agustins i les menoretes, mentre que cal esperar una mica més per a rebre-hi les dominiques monges de Santa Caterina.

Els ordes militar

Els templers obtingueren Granyena el 1131, per donació de Ramon Berenguer III, on abans d’acabar el segle ja se centra la important comanda. Els hospitalers, d’altra banda, gaudien de propietats a Cervera des del 1111. Afavorits amb nombroses donacions tant a la vila com a tota la regió, el 1172 hi situen una comanda. A la darreria de la mateixa centúria hi existeix un monestir santjoanista doble de cavallers i dames, regits respectivament pel comanador i la comanadora, escindit el 1245 en organitzar-se als afores de la vila la comunitat privativa de monges hospitaleres, d’existència curta, perquè a partir del 1250 les set monges de la comunitat es traslladen a la nova fundació d’Alguaire. El primitiu i originari centre assistencial dels hospitalers es convertí, especialment amb l’augment del patrimoni, en una casa de gestió i administració de les rendes de la comanda. Aquesta, malgrat l’augment de les propietats, davallarà fortament, situació que en desdibuixa la mateixa seu, la qual, des de la darreria del segle XIII, acollia la confraria de menestrals de Sant Joan i Sant Eloi. (FSC)

Vegeu: Esglésies de la Segarra anteriors al 1300

Bibliografia

  • R. D’Abadal i De Vinyals: El domini carolingi a Catalunya, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1986.
  • A. Altisent i Altisent: Diplomatari de Santa Maria de Poblet, vol. I, Anys 960-1177, Abadia de Poblet-Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1993.
  • C. Baraut i Obiols: Documents de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia” (la Seu d’Urgell), IV (1981), anys 1010-35, pàgs. 7-186; V (1982), anys 1036-50, pàgs. 7-158; VI (1983), anys 1051-75, pàgs. 7-244; VII (1984-85), anys 1076-92, pàgs. 7-218; VIII (1986-87), anys 1093-1100, pàgs. 7-150; IX (1988-89), anys 1101-50, pàgs. 7-312; X (1990-91), anys 1151-90, pàgs. 7-349; XI (1992-93), anys 1191-1200, pàgs. 7-160.
  • A. Benet i Clarà: El comtat de Berga. Origen i límits (segles X-XI), “L’Erol” (Berga), 11 (1984), pàgs. 16-24.
  • A. Benet i Clarà: La repoblació de la Segarra a l’alta Edat Mitjana, “Palestra universitària” (Cervera), 3 (1988), pàgs. 279-295.
  • A. Benet i Clarà: El procés d’independència de Catalunya, Institut d’Arqueologia, Història i Ciències Naturals, Sallent 1988.
  • A. Benet i Clarà: Castells i línies de reconquesta, “Symposium internacional sobre els orígens de Catalunya (segles VIII-XII)”, Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, Barcelona 1991, pàgs. 365-391.
  • E. Camps-J. Santaeulària: Guissona, Guissona 1982. Carta arqueològica de la Segarra. Inventari del patrimoni arqueològic de Catalunya, Servei d’Arqueologia-Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1986, inèdita.
  • A. Duran i Sanpere: El llibre de Cervera, Curial Edicions Catalanes, Barcelona 1977. Els castells catalans, vol. VI, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1979, pàgs. 547-793.
  • G. Fabre, M. Mayer, I. Rodà: Inscriptions romaines de Catalogne, vol. I,Barcelona (sauf Barcino), D. Boccard, París 1984.
  • G. Fabre, M. Mayer, I. Rodà: Inscriptions romaines de Catalogne, vol. II, Lérida, D. Boccard, París 1985.
  • J.M. Font i Rius: Cartas de población y franquicia de Cataluña, 2 vols., CSIC, Barcelona-Madrid 1969-83.
  • E.Fort i Cogul: El senyoriu de Santes Creus, Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona 1972.
  • I. Garcés, N. Molist, J.M. Solías: Les excavacions d’urgència a Iesso (Guissona, la Segarra), dins Excavacions arqueològiques d’urgència a les comarques de Lleida, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1989, pàgs. 108-124.
  • Ibn ’ldārī: La caída del califato de Córdoba y los reyes de taifas (al-Bayān al-Mugtrib), edició a cura de Felipe Maíllo Salgado, Universidad de Salamanca, Salamanca 1993.
  • F.Miquel i Rosell: Liber feudorum maior, 2 vols., CSIC, Barcelona 1945-47.
  • F. Sabaté i Curull: Les castlanies a la comissió de 1328, dins Estudios sobre renta, fiscalidad y finanzas en la Cataluña bajomedieval, CSIC, Barcelona 1993, pàgs. 177-242.
  • F. Sabaté i Curull: Organització territorial i administrativa del comtat d’Urgell, dins El comtat d’Urgell, Universitat de Lleida-lnstitut d’Estudis Ilerdencs, Lleida 1995, pàgs. 17-70.
  • F. Sabaté i Curull: L’expansió territorial de Catalunya (segles IX-XII): conquesta o repoblació?, Universitat de Lleida, Lleida 1996.
  • D. Sangés: Recull de documents del segle XI referents a Guissona i la seva plana, “Urgellia” (la Seu d’Urgell), III, pàgs. 195-305.
  • A. Turull i Rubinat: Topònims aràbics segarrencs, “Miscel·lània cerverina” (Cervera), V (1987), pàgs. 37-41.
  • A. Turull i Rubinat: Els topònims de la Segarra. Nuclis de poblament. Diccionari geogràfic i etimològic, Centre Municipal de Cultura, Cervera 1991.
  • M. Turull, M. Garrabou, J. Hernando, J.M. Llobet: Llibre de privilegis de Cervera (1182-1456), Fundació Noguera, Barcelona 1991.
  • F. Udina i Martorell: El “Llibre Blanc” de Santas Creus. Cartulario del siglo XII, CSIC, Barcelona 1947.