El marc geogràfic del romànic de la Vall d’Aran

Presentació geogràfica

La Vall d’Aran és una de les comarques més muntanyenques del nostre país. Situada al sector occidental del Pirineu català, en plena zona axial, té una extensió de 633,78 km2, ocupant el 26è lloc en importància entre les comarques catalanes, i això representa un 1,98% de la superfície total de Catalunya.

Aquesta vall, capçalera del riu Garona, es diferencia clarament de la resta de les valls pirinenques del Principat perquè és l’única que és oberta cap al vessant atlàntic. D’igual manera també s’ha de dir que, pel seu territori i els seus límits naturals, és una de les comarques més ben definides de les que constitueixen Catalunya, amb un 5,4% del territori per sota dels 1 000 m i més del 30% per sobre dels 2 000, que li donen el seu caràcter d’alta muntanya.

La Vall d’Aran és formada per una depressió situada entre dues alineacions muntanyoses, que corren paral·leles uns 50 km i unint-se a llevant (Port de la Bonaigua), constituint d’aquesta manera els seus límits de tramuntana i de migjorn.

Si bé que menys important quant a altituds, la serralada muntanyenca septentrional té un gran valor estratègic o polític, per tal com marca els límits fronterers entre l’estat francès i el Principat de Catalunya. En ella dominen, de ponent a llevant, cims que oscil·len entre els 1 600 i els 2 900 m, com el Pic de Sa Cauba (1 740 m), el Tuc de Puimaurin (1 625 m), el Tuc d’Era Pica (2 034 m); el Tuc de Crabèra (2 630 m); el Tucd’Era Serra Nauta (2 708 m), el Port d’Era Horqueta (2 250 m), el Tuc de Mauberme (2 880 m), el Tuc de Villeneuve(2 593 m), el Tuc d’Er Òme (2 731 m), el Tuc Eth Pietar(2 750 m) i el Tuc d’Eth Pòrt d’Orla (2 630 m), per destacar-ne uns quants.

La branca muntanyenca que fa de límit a la comarca pel cantó meridional és la que assoleix les altituds més importants i hi trobem cims tan destacats com els de Saboredo (2 829 m), Ratera (2 858 m), Colomers (2 935 m), Montarto (2 830 m), Monges (2 694 m), Trumeneja (2 886 m), Besiberri (3 014 m), Mola Gran (2 886 m), o el Tuc de Comtessa (2 760 m), on va perdent altitud fins a assolir el nivell de la Noguera Ribagorçana.

La serralada que per ponent separa la Vall d’Aran de la vall de Benasc i del territori francès assoleix també cotes importants. Aquest és el cas, seguint la direcció sud-nord, del Tuc de Molières (3 010 m), el Cap de Tòro (2 975 m), el Tuc d’Era Horcanada (2 881 m), el Coll dels Aranesos (2 455 m), el Mall d’Era Artiga (2 709 m), el Tuc d’Era Escaleta (2 466 m), el Tuc d’Era Montjòia (2 164 m), el pas fronterer del Portilló de Bossòst (1 300 m), el Tuc d’Estiuèra (2 014 m), el Tuc de Vacanera (2 193 m) i el Tuc de Sa Cauba (1 740 m).

A partir d’aquí, el relleu va baixant suaument fins arribar als 600-500 m d’altitud, on es troben la Garona i la duana de Pònt de Rei.

Tots aquests relleus són abruptes a causa de l’erosió glacial que posa en evidència la diferència dels cims —de vessants verticals— amb els fons de les valls on hi ha àmplies cubetes. Aquesta morfologia dona a la comarca unes característiques pròpies, puix que les arestes i agulles de les parts altes alternen amb replans i valls en forma d’“U”, excavats per les geleres.

No hem d’oblidar tampoc, en parlar de les formes, que la diferent litologia fa un paper important, perquè no és el mateix el rocam existent al nord-oest de la vall, on hi ha esquists, granits i conglomerats, que formen l’anomenat anticlinal de Lés, lloc on apareixen les roques més antigues, o les roques calcàries i els esquists argilosos del devonià i silurià del sinclinal de Vielha, o les formes més suaus desenvolupades en les llicorelles paleozoiques de la banda de nord-est.

La situació de la vall al vessant septentrional dels Pirineus fa que el clima mostri plenament una influència atlàntica, molt més semblant al de les valls de la banda nord dels Pirineus, ja que és molt més nuvolós, humit i fred que el de les altres comarques pirinenques.

Si, a més de la situació de la vall, tenim en compte la seva forma i el seu relleu, no és d’estranyar que hi trobem unes zones on aquest clima atlàntic és més accentuat, com és el cas del tram comprès entre Vielha i Pònt de Rei, obert a l’aire marítim de ponent, i la zona de llevant de Vielha, on la vall, com que és molt més tancada, fa que el clima es torni més continental i, per tant, ja molt més semblant al de les valls del Pallars.

Tota la vall gaudeix de precipitacions abundants i, teninten compte la influència atlàntica, aquestes precipitacions es troben regularment repartides durant tot l’any, sense que hi hagi cap període sec. Les poques dades de les quals disposem indiquen una precipitació mitjana anual que oscil·la entre els 900 i 1 200 mm, segons el lloc on hagi estat presa la lectura, a la part baixa de la vall, com, per exemple, Vielha (974 m) o a ponent de la comarca, al Port de la Bonaigua (2 072 m), com tot seguit veurem.

Al primer tram (Pònt de Rei-Vielha) hom pot observar que les precipitacions aquoses més freqüents tenen lloc els mesos de primavera (253,6 mm), ja que a la tardor, en aquesta mateixa zona, les precipitacions solen ésser líquides i sòlides, de l’ordre dels 272,4 mm. Així, doncs, el règim estacional de precipitació, és a dir, l’ordenament de les estacions segons la seva precipitació mitjana, és T P E H. Les dades corresponen a una sèrie de 17 anys.

Pel que fa a la zona Vielha-Port de la Bonaigua, ja hem dit que la vall es fa molt més tancada, que va perdent-se la influència atlàntica i que el clima es fa més continental. Observem un període semblant al de Vielha (16 anys), que el valor màxim de precipitacions es produeix durant la primavera (361,7 mm), amb un segon valor màxim de tardor (330 mm). El règim estacional de precipitació en aquest cas és de P T E H.

Així, doncs, els valors pluviomètrics d’un tram i l’altre de la vall són alts i segueixen la norma d’augmentar en funció de l’altitud. Si observem, però, tots dos règims estacionals, T P E H i P T E H , podem veure el que constitueix probablement la diferència més important, la influència mediterrània de les terres de llevant de la comarca.

De la mateixa manera que les precipitacions varien en funció de l’altitud, així es presenten també les temperatures dela Vall d’Aran. A la part baixa, concretament a Vielha, no hi ha cap mes amb una mitjana inferior als 0°C, però sí que hi ha quatre mesos amb temperatures mitjanes de veritable hivern, o sigui, de menys de sis graus, com són els mesos de novembre, desembre, gener i febrer. Els mesos d’estiu no ultrapassen els 20°C.

En canvi, al Port de la Bonaigua s’enregistren temperatures amb mitjanes inferiors als 0°C, com és el cas dels mesos de desembre, gener, febrer, març i abril. La temperatura màxima mitjana correspon al mes de juliol, amb 10,4°C.

Resumint, la Vall d’Aran es troba oberta a les influències o pertorbacions atmosfèriques procedents de l’Atlàntic, pertant del nord-oest, cosa que determina, en general, que gaudeixi d’un clima plujós atlàntic amb vents carregats d’aire humit procedents d’aquesta direcció.

Hidrogràficament, la comarca pertany al vessant atlàntic i constitueix la partió d’aigües entre aquest i el mediterrani. L’artèria principal és la Garona, que recull totes les aigües d’una sèrie de valls afluents, ja sigui de la dreta, ja de l’esquerra durant el seu recorregut de 45 km, des de la capçalera fins al lloc fronterer de Pònt de Rei, on arriba amb un cabal de 8 a 9 m3/s a l’estiu i uns 15-20 m3/s a l’època de desglaç.

Tot i que tradicionalment el naixement de la Garona se situa als aiguamolls del Pla de Beret, hom considera que el riu principal té un més llarg recorregut i, per tant, seguint aquesta condició, el naixement de la Garona se situaria en els estanys de Saboredo, des d’on el curs segueix la direcció NNW, aprofitant la vall de l’antiga gelera de la ribera de Ruda.

Per la dreta, el primer curs important que rep és el del barranc de Ticolet o d’Es Hraires, que baixa del Port de la Bonaigua, seguint el barranc de les Costes de Ruda i el riu Malo, que neix al circ de Baciver i Rosari, i el barranquet de la Garona, on tradicionalment se situen els güells –naixements– d’aquest riu.

Per l’esquerra, rep el torrent de Pigader, format per les aigües procedents dels llacs del mateix nom, el barranc de Campo i, finalment, el riu d’Aiguamòg, força important, que davalla del gran circ de Colomers i que té una petita resclosa abans d’ajuntar-se amb la Garona.

A partir d’aquest indret, que fixem al poble de Tredòs, la Garona pren direcció marcadament cap a ponent fins a Vielha. Durant el recorregut, per la banda dreta, rep, en primer lloc, el riu d’Unhòla, que neix a tramuntana, a l’estany de Liat a més de 2 000 m d’altitud, on se li ajunten diferents cursos d’aigua, entre els quals podem destacar el barranc d’Es Calhaus, que baixa de l’estany de Montoliu, a 2 360 m d’altitud, i el del barranc d’Era Coma d’Arenho o riu de Moredo, que recull les aigües que davallen de la serra del mateix nom. La resta de cursos d’aquest cantó de la Garona són curts i es troben encaixats en el relleu, com és el cas dels que baixen de les serres de Sant Martí o de l’Espiargo.

Pel costat esquerre d’aquest recorregut, la Garona recull les aigües d’una sèrie de valls afluents llargues i suaus, com el riu de Valarties, format per la unió del riu de Rencules, procedent dels estanys de Ribereta i Seslòses, i del barranc de Rius, procedent dels estanys de Tort de Rius i de Rius. Un altre afluent important és el del barranc d’Es Tartèrs, que prové de les aigües de l’estany d’Escunhau. Finalment, ja a Vielha, hi conflueix el riu Nere. Aquest riu procedeix dels estanys de Nere, Mulleres i Tòro, però té una circulació subterrània fins als güells d’Orno, i rep, al seu torn, importants barrancs, com els de Sarraèra o d’Eth Pontet.

A partir de Vielha, la Garona pren la direcció N-NW i la seva vall s’estreny fins arribar a Bossòst. Prop de la població de Vilac rep el riu Salent, que recull les aigües de les serres de Sa Mont i de Vilac i s’acreix amb el barranc de Bords. També prop del poble d’Arròs desguassa el riu Vadarrò, que prové dels estanys d’Era Pincèla i, finalment, a Bossòst, hi arriba el riu Margalida, que davalla dels estanys Redon i Long de Vilamòs. Tots els altres cursos d’aquest cantó són petits barranquets encaixats i sense gairebé importància.

El mateix passa a la banda dreta de la Garona, ja que l’únic curs d’aigua important que hi ha des de Vielha fins a Bossòst, per no dir el més important afluent de tota la vall, és el riu Joèu. Les aigües d’aquest riu provenen de les glaceres de l’Aneto, al massís de la Maladeta, que desapareixen al forat dels Aigualluts a 2 030 m d’altitud i, després d’un recorregutsubterrani de més de 4 km, que travessa la serra de Pomèro, tornen a sortir a Era Artiga de Lin, a una altitud de 1 405 m, a l’indret nomenat Güells del Joèu. Ens trobem aquí davant un fenomen càrstic molt interessant, perquè les aigües formen un riu subterrani cabalós que ve de l’altre vessant de la divisòria d’aigües; és a dir, són aigües que en comptes d’anar a desguassar a la Mediterrània, per mitjà d’aquest conducte, se’n van cap a l’estat francès veí, per anar a desguassar a l’Atlàntic.

A partir de Bossòst, la vall s’eixampla i la Garona segueix ja una direcció S-N i rep petits afluents d’aigua, d’escassa importància, llevat del riu de Bausèn per l’esquerra i el riu de Toran per la dreta. El primer es forma en recollir les aigües que davallen de la serra de Bacanera i el segon s’origina per la confluència de les aigües dels estanys de Liat i del barranc de Güerri, principalment.

Pel que hem anat veient, molts dels rius de la vall tenen el seu naixement en un estany o un conjunt d’estanys. No és gens d’estranyar; a la Vall d’Aran hi ha uns dos-cents estanys, d’una gran bellesa, i són, gairebé tots, d’origen glacial.

Com és evident, la vegetació és condicionada per la litologia existent i pel clima, però hi ha vegades en què una de les dues coses té més importància que l’altra. En el cas de la Valld’Aran, el factor determinant és el clima.

La baixa Vall d’Aran, directament oberta a l’Atlàntic, amb unes condicions climàtiques molt especials, era ocupada, en un principi, pel bosc de roure pènol. Aquest tipus de roureda és humit i neutròfil, apareix sobre els esquists i és amant de sòls profunds. El podem trobar, en forma de claps, a altituds entre 600 i 1 000 m. En la seva composició hi ha, apart el roure pènol (Quercus robur), el freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior), el teli de fulla petita (Tilia cordata), l’auró blanc (Acer campestre) i els oms (Ulmus minor, U. scabra).

Pel que fa referència als estrats arbustiu i herbaci, podem trobar-hi l’avellaner (Corylus avellana), el sanguinyol (Cornussanguinea), l’aranyoner (Prunus spinosa), el fenàs boscà (Branchypodium sylvaticum), el buixol (Anemone nemorosa), la viola boscana (Viola sylvestris) i l’herba fetgera (Anemonehepatica), entre d’altres. Aquesta roureda ha sofert fortament l’impacte humà, car, ocupant les terres fèrtils de les fondalades, l’home l’ha substituïda per prats dalladors i per conreus.

Entre els 800-900 m fins a 1 200-1 400, i per sobre de la roureda de roure pènol, hi ha la fageda amb joliu (Scillo-Fagetum), la més ben desenvolupada de les fagedes catalanes per la gran riquesa de plantes herbàcies que s’hi troba, com el joliu (Scilla lilio-hyacinthus), el buixol (Anemone nemorosa), la mèlica uniflora (Melica uniflora) i el càrex silvàtica (Carexsylvatica ssp. sylvatica). En alguns llocs abruptes de solana, la fageda pot ésser substituïda per rouredes acidòfiles de roure de fulla gran (Quercus petraea). En aquest nivell el bosc ja és més continu i només hom hi pot observar uns petits claps de pastures i de prat dallador.

Dels 1 100 als 2 000 m per damunt de la fageda, apareix l’estatge de l’avetosa als obacs oberts, per sobre el nivell de les boirades. L’avetosa que hi ha a la Vall d’Aran és la més típica de les subalpines, la denominada avetosa amb godiera (Goodyro-Abietetum), molt ombrívola, per sota el domini del pi negre i per sobre el domini del faig, on hi ha l’avet (Abies alba), el faig (Fagus sylvatica), la moixera de guilla (Sorbus aucuparia), el nabiu (Vaccinium myrtillus), la godiera (Goodyera repens) i la saxifraga umbrosa (Saxifraga umbrosa). L’avetosa ha sofert danys importants darrerament, a causa de tota una sèrie de vies forestals que s’han obert i que afavoreixen l’erosió dels vessants de gran pendent.

Al seu límit superior apareix una faixa d’arbres de fullatge caduc, com el bedoll pubescent (Betula pubescens) i el bedoll comú (B. pendula), que s’integren dins una vegetació subalpina amb neret (Rhododendron ferrugineum) o nabiu (Vaccinium myrtillus), per exemple. Aquest límit superior, que podríem anomenar l’estatge del bedollar, (Saxifrago-Rhododendretum betulo-blechnetosum), és típic del vessant septentrional dels Pirineus i ocupa moltes vegades el lloc que correspondria al pi negre (Pinus mugossp. uncinata).

A partir dels 2 200-2 300 m, ens trobem en el domini del prat alpí, amb festuca supina i una gran abundor de càrex corbat (Cubulo-Leontodetum pyrenaici), que és una associació pròpia de llocs on hi ha més humitat a l’estiu; per la resta, aquests prats es diferencien poc dels que es poden trobar a la resta dels Pirineus. Als vessants silicis assolellats i abruptes són abundants els prats de gesp (Festuca eskia), el qual prospera sense cap dificultat i es diposa en forma de mitges llunes, i les pastures de pèl caní (Nardus stricta).

A l’alta Vall d’Aran, que, com ja hem dit, es troba més a cobert de les influències atlàntiques, la vegetació és molt semblant a la resta dels Pirineus catalans, encara que amb alguns trets de condicions més humides, si bé la roureda i la fageda han desaparegut. A les solanes apareix el bosc de pi roig (Pinus sylvestris), més amunt, entre 1 600 i 2 300 m; l’arbre més important és el pi negre (Pinus mugossp. uncinata) i, a partir d’aquí, ja apareixen els prats alpins.

Veiem, doncs, que hi ha unes grans extensions ocupades pel bosc i per prats de pastures. Això és important perquè, com veurem més endavant, ha condicionat que la comarca sigui una vall essencialment ramadera i amb un aprofitament important dels boscos.

L’ocupació humana

Segons que es desprèn dels estudis realitzats per diversos historiadors, sembla que la població que hi havia a la vall, anterior a la dominació romana, era d’origen mixt, cèltic i basc, i és esmentada la seva existència per Polibi, el gran historiador grec que acompanyà Escipió a Hispània. Quan aquest explicà la marxa del general cartaginès Hanníbal cap a la Península Itàlica i la travessa dels Pirineus, sorgeix el nom d’airenosis per assenyalar el poble pirinenc amb el qual aquest general pactà, i sembla que ha estat identificat amb els aranesos.

La influència romana a la Vall d’Aran fou profunda i aquesta, amb la seva capital, Vetula (la Vielha actual), fou un dels districtes o pagi de la civitas Convenarum, organitzat per Pompeu (72 a.C.), amb capital a Lugdunum Convenarum, i en aquest moment el territori s’integrà dins aquesta organització, que formà part, durant l’època romana, de Novempopulània. Aquesta romanització de la vall fou possible per l’existència d’una via romana que des de Tolosa de Llenguadoc travessava la vall i, per l’actual port de la Bonaigua (port de Petrae Albae), penetrava al Pallars.

La invasió dels àrabs al principi del segle VIII no afectà la Vall, puix que fou deixada de banda a causa de la no existència de cap nucli important de població i el seu escàs interès econòmic. Així, doncs, la invasió musulmana no hi tingué cap influència ni cultural ni ètnica, i després d’ella la Vall quedà incorporada al comtat de Comenge.

Durant més o menys tres segles (X, XI i XII), el domini de la Vall ha anat oscil·lant entre aquest comtat i els de Pallars i Ribagorça, però aquests dominis sembla que foren més nominals que no pas efectius, i això permeté que la Vall conservés el seu caràcter propi.

Pels voltants de l’any 1175, els aranesos es posaren sota la protecció d’Alfons I el Cast, signant el tractat d’emparança acanvi d’un fogatge o tribut de blat. D’aquí parteix la potestat reial damunt la vall, que era la base del projecte de restauració de la civitas Convenarum. L’any 1313, Jaume II de Catalunya-Aragó reconfirmà el conjunt d’usatges i constitucions dels seus habitants, que es troben reunits en l’anomenat privilegi de la Querimònia, que fou confirmada per tots els reis catalans i també pels d’Espanya fins al 1846.

La població de la Vall d’Aran ha anat oscil·lant al llarg del temps. Segons les dades existents, s’estableix una població de 7 000 habitants el segle XIV, la qual s’anà reduint fins als 3 083 habitants a mitjan segle XVIII. A partir d’aquí s’observa un cert creixement, malgrat trobar-se encara en un període on hi ha una certa activitat bèl·lica, puix que l’any 1787 esvaren comptabilitzar 5 559 habitants i el 1860 hi havia un màxim poblacional d’11 272 habitants, però aquest és un fet excepcional, si tenim en compte que automàticament anà minvant per diversos motius fins als 6 389 habitants al principi del segle XX.

La guerra civil també tingué un fort paper en la reducció de la població, que assolí la xifra de 4 681 habitants l’any 1940. L’obertura del túnel de Vielha i la construcció de diverses centrals elèctriques foren la causa d’un augment poblacional de gairebé dues mil persones. La finalització de tota una sèrie d’obres importants durant el quinquenni 1960-1965 provocà una nova minva, només aturada per l’inici d’un procés immigratori.

L’economia de la vall recolza en els diferents sectors, i, si bé l’agricultura, la ramaderia i el bosc eren en un principi els pilars d’aquesta economia, el gran desenvolupament del turisme aquests darrers anys ha fet que el sector primari hagi anat perdent importància. La superfície conreada no té gaire importància i representa un percentatge molt baix. L’any 1980 la superfície de conreu, trets els prats, era inferior a 1’1% del total del sòl aranès, i havia perdut, en trenta anys, 200 ha, la qual cosa, tenint en compte la reduïda extensió dels conreus, és bastant important. Una part d’aquesta superfície ha estat guanyada pels prats. En conjunt, els prats i els conreus ocupaven, l’any 1980, unes 4 500 ha.

Pel que fa als cereals, no han ocupat mai una gran superfície, tan sols la necessària per cobrir les exigències dels diferents pobles. El blat era el cereal més important, com demostren els 9 molins d’aigua que hi havia a la Vall. En l’actualitat, tant el blat com el sègol gairebé han desaparegut i l’únic cereal que hi prospera és el blat de moro, que es fa poc o molt a totsels pobles del Mig i el Baix Aran.

Més important és actualment el conreu de la patata. Sembla que aquesta fou introduïda pels voltants del 1760 segons F. de Zamora, en un moment en què la gran crisi agrícola d’ Europa n’obligà el consum.

La ramaderia, igual com els conreus, era un dels pilars de l’economia aranesa, ja sigui pels ramats propis de la Vall, ja sigui pels ramats forans que s’hi aplegaven a l’estiu. Cal tenir en compte les grans superfícies de pastures que per sobre els 1 500 m s’estenen per tota la comarca i ja hem vist abans que moltes de les terres de conreu, dedicades al consum familiar, s’han reconvertit en camps de farratges i prats. Malgrat tot, la ramaderia ha sofert una forta davallada a causa de la crisi de la transhumància, la mecanització del camp, que ja no fa necessària la cria d’animals de treball, i la desaparició de dues petites indústries de transformació de llet que hi havia a Vielha i a Bossòst. Ara bé, creiem que la causa fonamental ha estat el pas de la població agrícola cap a altres activitats, concretament al sector de serveis.

Gràcies a les àmplies àrees de pastures alpines, fins fa pocs anys el lloguer d’aquestes comportava uns substanciosos guanys per a alguns pobles aranesos. Els ramats més importants eren d’ovelles, que venien de la Conca de Tremp, del Pallars, de la Ribagorça, entre d’altres llocs. També els bovins i els animals de peu rodó hi eren abundants, malgrat venir de Comenge o de Provença, per exemple, i en l’actualitat s’està superant la davallada de les visites del bestiar foraster.

Una de les principals riqueses de la Vall d’Aran podríem dir que són el bosc i la fusta. Quan hem fet esment de la vegetació, hem indicat que per damunt dels camps i prats de conreu, fins als prats alpins, hi ha una franja de bosc veritablement important, la qual cobreix entre 13 000 i 15 000 ha. Aquestes muntanyes són declarades d’utilitat pública i l’origen de la propietat es remunta a la repartició entre els pobles de la vall feta l’any 1313 pel rei Jaume II en la Querimònia, i no hi ha pràcticament muntanyes de lliure disposició ni de propietat privada i els boscs són tots d’índole comunal i la seva explotació es fa per mitjà de la subhasta pública, que és anunciada pels mitjans oficials.

Pel que fa a la indústria, la transformació de matèries ha estat poc important, i això que, abans de la construcció del túnel de Vielha i de la carretera del port de la Bonaigua, l’economia de la vall exigia un mínim de transformació en el sector productiu. A diversos pobles, al principi de l’actual segle, hi havia molins fariners moguts per aigua, tallers on es manipulaven el cànem i el lli o es teixien draps, tallers de transformació de la fusta, forns de pa, serradores, etc., activitats que han perdurat fins no fa gaire anys.

A partir del desenvolupament de la indústria moderna a Catalunya, en el qual desenvolupament l’energia hidroelèctrica tenia un fort paper, començà a la comarca l’explotació de l’aigua dels rius i els llacs. Això obligà a la creació de la infraestructura necessària per a la construcció de preses, que ocupà molts obrers, vinguts una bona part d’ells de fora la comarca.

La construcció és el ram que aquest darrer decenni ha tingut un gran desenvolupament. L’hoteleria, els blocs d’apartaments i els conjunts residencials, així com tota la infraestructura necessària per al manteniment del sector turístic, és el que manté un percentatge important de població activa.

Pel que fa al comerç, si bé abans de la construcció de la carretera del port de la Bonaigua (1923) i la del túnel de Vielha(1948) es feia en general amb França, des d’aleshores, el sector turístic, a més de desenvolupar la construcció, ha fet créixer el comerç i una bona part d’aquesta activitat comercial, sobretot al Baix Aran, és funció dels habitants dels pobles francesos veïns que es desplacen a la vall a comprar.

Però, malgrat el desenvolupament de l’activitat econòmica, la xarxa viària i els serveis i equipament socials són a la vall d’Aran encara deficitaris.

Bibliografia

• Oriol De Bolòs: La Vall d’Aran, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 16, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1984, pàgs. 178-181.
• Ramon Folch i Guillèn: La vegetació dels Països Catalans, Ketres, Barcelona 1981.
• F. López i R. Majoral: La Vall d’Aran. Medi físic i transformacióeconòmica. Col. Catalunya Comarcal, Caixa d’Estalvis de Catalunya, Barcelona 1982.