L’arquitectura civil i militar
En el moment actual, els nostres coneixements sobre l’arquitectura civil i militar de la Vall d’Aran encara són molt reduïts. D’una banda, no coneixem gairebé cap edifici de l’època pre-romànica o romànica; de l’altra, no s’han realitzat encara gaires estudis sobre el tema.
Tenint present les poques restes que s’han conservat a l’aire lliure i també la pobresa de la documentació de l’època carolíngia i, així mateix, fins i tot dels mateixos segles del romànic, l’única via que hi ha per a aproximar-nos al passat passa per les excavacions arqueològiques i també per una “lectura” acurada del paisatge rural o urbà, com s’ha fet en d’altres països europeus on hom es trobava en una situació semblant. Convindria d’excavar algun lloc de poblament i s’hauria de fer una excavació en alguna de les fortificacions que, malgrat tot el que hem apuntat més amunt, hi havia abans del segle XIII.
Som també plenament conscients que, a més a més, un dels problemes —o potser dels avantatges— de la Vall d’Aran és la continuïtat que hi ha hagut gairebé d’ençà de la prehistòria. Hi hagué, però, des dels temps anomenats prehistòrics fins a l’edat mitjana plena, almenys dues influències que hi pogueren transformar força les estructures i les característiques del poblament: en primer lloc, l’ocupació romana, que sembla que comportà la construcció d’algun nou lloc d’habitatge i d’unes vies que travessaven la Vall, les quals degueren continuar essent utilitzades durant encara molts segles després del final del domini romà, i, en segon lloc, el procés de cristianització, que degué provocar l’aparició de les diverses esglésies parroquials.
Un estudi acurat d’aquesta via d’origen romà podria permetre de situar i de conèixer moltes construccions que es degueren edificar en relació amb ella: pobles, esglésies, hospitals, ponts, etc. La creació de les esglésies també degué ésser motiu d’una possible restructuració de l’hàbitat.
L’estudi arqueològic d’algun dels pobles medievals abandonats, dels quals sabem que n’hi ha més d’un que hom pot localitzar fàcilment, podria permetre de conèixer moltes coses sobre les característiques dels habitatges, la forma de vida de la gent i també sobre la continuïtat de l’hàbitat en aquesta zona, del moment en què es creà i del moment en el qual s’abandonà.
Finalment, en relació amb els edificis militars, hi ha també molta feina per fer. Segons que diuen els pocs documents conservats, el segle XIII n’hi havia bastants. En els segles precedents, a l’època dels regnes germànics o abans, s’hi podia haver construït algun oppidum, destinat a fer de refugi de la gent de la contrada, o bé, potser més tard, algunes torres de guaita o castells encarregats de vigilar les principals entrades de la Vall. A aquestes construccions encara caldria afegir els edificis que varen ésser bastits al final del segle XIII, fruit d’una possible feudalització tardana o bé fruit simplement d’una necessitat estratègica aliena al país, com pot ésser el cas de Castèl-Leon, fet edificar pel governador francès. De fet, aquestes excavacions i estudis hauran d’ésser els que permetran de conèixer les característiques del romànic civil i militar aranès i de retop, evidentment, faran possible de datar amb exactitud les poques restes que sembla que potser són d’aquesta època romànica, com són el castell de Bossòst, especialment la balma fortificada, els castells d’Arties, el de Lés, el de Salardú, etc. (JBM)
L’arquitectura religiosa
En l’arquitectura religiosa alt-medieval aranesa que ha arribat fins a nosaltres no han estat identificats vestigis de formes arquitectòniques datables amb anterioritat al segle XI, i encara dins la segona meitat d’aquest segle. La manca d’arquitectures clarament datables amb anterioritat a la segona meitat del segle XI s’uneix a l’extrema pobresa documental que pateix la Vall aquests segles, la qual impedeix d’establir hipòtesis sobre l’existència i la densitat de l’arquitectura no conservada i dificulta poderosament el procés d’anàlisi cronològica de l’arquitectura conservada; aquesta ha de basar-se exclusivament en els seus aspectes morfològics.
D’acord amb l’evidència morfològica, sembla clar que la manca d’arquitectures anteriors a la segona meitat del segle XI és deguda a una profunda renovació arquitectònica que tingué la Vall dins el segle XII, la qual afectà pràcticament tots els edificis, sia per la substitució total dels vells edificis, sia per la seva reforma més o menys substancial.
Cal destacar el fet que en el curs del present segle la Vall d’Aran ha estat al marge de les zones de treball de les institucions dedicades a la restauració de monuments, per la qual cosa no hi ha pràcticament cap edifici aranès que hagi estat objecte de treballs de restauració intensius, llevat de l’església d’Era Assumpcion de Maria de Bossòst, o, més parcialment, Santa Maria d’Arties. Per això les esglésies araneses conserven encara totes les reformes que al llarg dels segles han anat modificant l’edifici original. Entre aquestes reformes cal destacar la magnífica capçalera de Sant Feliu de Vilac o els grandiosos campanars, bàsicament d’època gòtica, i esveltes cobertes piramidals, com el de Sant Feliu de Vilac o el de Santa Maria d’Arties, els quals, juntament amb d’altres, com el de Sant Andrèu de Salardú, Sant Miquèu de Vielha o Santa Eulària d’Unha caracteritzen el paisatge de la Vall.
Juntament amb aquestes grans obres de reforma, cal assenyalar la gran riquesa de mobiliari, tant medieval com, i especialment, d’època barroca, que encara es conserva a les esglésies araneses.
Constatada la manca total d’edificis que puguin ésser datats clarament amb anterioritat al segle XI, el nombre d’edificis d’aquesta època que s’han conservat més o menys transformats és també molt reduït, i en cap cas, llevat possiblement de Sant Miquèu de Vilamòs, no es tracta d’edificis sencers.
D’aquest moment podem datar la nau de l’església de Sant Pèir d’Escunhau, de la qual desconeixem la capçalera, substituïda en època gòtica, i també el campanar i una part de la nau de Santa Maria de Vilamòs, on es fa evident la decoració llombarda. Possiblement també és d’aquesta època l’església de Sant Miquèu de Vilamòs, església molt peculiar, amb una rústega i barroera interpretació dels motius llombards en la decoració del seu absis. No podem dir el mateix de Sant Pere de Betlan, edifici que ha perdut les arcuacions, però que hom no pot destacar que fos construït el segle XI.
Els motius llombards apareixen plenament desenvolupats en una llarga sèrie d’edificis aranesos construïts, segurament, al principi del segle XII i durant tota la resta del segle, els quals conserven la tecnologia del petit carreuó, característic de l’arquitectura del segle XI, com una pervivència rural de formes anteriors. Així cal interpretar edificis com Sant Sebastià d’Arres de Jos o Sant Joan Baptista d’Arròs, en els quals la decoració llombarda ha estat executada amb carreus de pedra tosca, els quals palesen les formes ja evolucionades del segle XII.
Les esglésies de Santa Eulària d’Unha i de Santa Maria de Mijaran presenten una decoració llombarda a l’absis, la qual pot ésser relacionada directament amb les formes de les arcuacions absidals de les esglésies de Sant Climent i de Santa Maria de Taüll, per la qual cosa no es pot descartar una datació propera al primer quart del segle XII per a la seva construcció.
La relació arquitectònica entre les esglésies de la Vall de Boi i les esglésies araneses d’Unha i Mijaran és un fet d’un gran interès per a l’estudi de les colles itinerants de mestres d’obres pel Pirineu, i alhora de les rutes dels artistes viatgers i de llurs relacions a través de les diverses valls. Una altra característica que permet d’establir punts de relació entre la Vall d’Aran i la Vall de Boi rau en l’ús del pilar de secció circular, que retrobem a les esglésies de Taüll, i és el tipus de pilar més utilitzat a les esglésies araneses de planta basilical, el qual arribà a constituir una forma arquitectònica molt característica de la Vall d’Aran.
Entre les esglésies araneses de planta basilical cal destacar, en primer lloc, l’església d’Era Mare de Diu de Cap d’Aran. Aquesta impressionant església és un perfecte exponent de les transformacions sofertes per l’arquitectura de la Vall i pot ésser considerada com un prototip, o l’església més antiga, conservada, en la qual es defineix el tipus de basílica aranesa.
Era Mare de Diu de Cap d’Aran és un edifici que adopta una planta basilical de tres naus, en la qual aquestes naus foren projectades (no sabem pas si s’arribaren a executar), cobertes amb voltes, de canó a la nau central, i de quart de cercle a les laterals. Les voltes devien ésser reforçades per uns arcs torals, els quals devien arrencar de pilars cruciformes que separaven les naus. Les parts més antigues de l’església, a les quals corresponen les naus i els absis, evidencien una construcció del final del segle XI o del principi del XII, seguint les formes llombardes. Sobre aquesta estructura hom dugué a terme importants reformes en els elements decoratius i més tardanament encara la seva impressionant coberta actual. La seva estructura no es diferencia essencialment d’altres tipus d’esglésies llombardes de planta basilical amb pilars cruciformes sense transsepte, com les de Santa Maria de Mur o Santa Maria de Palau de Rialb, llevat de la presència de les voltes de quart de cercle, les quals no són estranyes, però, en altres tipus d’edificis del segle XI.
El tipus d’església basilical del qual l’exemple més arcaic i vinculat a d’altres exemplars és l’església d’Era Mare de Déu de Cap d’Aran, es féu predominant a la Vall i durant el segle XII, i encara després, fou el tipus segons el qual hom construí els millors exemples de l’arquitectura romànica aranesa, la qual arribà a tenir característiques pròpies.
El tipus característic de la basílica aranesa del segle XII, i que trobem a Santa Maria d’Arties, a Era Assumpcion de Maria de Bossòst, a Sant Feliu de Vilac, a Santa Eulària d’Unha, a Santa Maria de Mijaran i, ja tardanament, a Sant Andrèu de Salardú, es defineix per cobrir les naus amb voltes de canó semicirculars a la nau central, i de quart de cercle ales laterals, totes reforçades per arcs torals, els quals no arrenquen de terra. Els pilars de separació adopten la forma circular, i aquesta és una altra de les característiques essencials d’aquest tipus basilical. Totes les esglésies basilicals araneses adopten aquesta forma de pilar, llevat de l’església d’Era Mare de Diu de Cap d’Aran, ja comentada, o la de Santa Maria de Vilamòs, en la qual trobem, alternant amb els pilars circulars, uns pilars cruciformes, en els quals els braços de la creu adopten una forma semicircular, tot constituint un cas excepcional entre els tipus aranesos.
L’església d’Era Assumpcion de Maria de Bossòst constitueix, pel seu estat de conservació i la qualitat dels seus elements, l’edifici més característic, i gairebé paradigmàtic, d’aquest tipus arquitectònic propi de la Vall d’Aran, el qual no retrobem al país, llevat de comptats exemplars com els de l’església de Sant Joan d’Isil, que hom pot entendre com un reflex del tipus, fora de la Vall, però en un dels seus camins naturals de sortida, per Montgarri i la vall de la Noguera Pallaresa.
Finalment, l’església de Sant Andrèu de Salardú, on hi ha el pilar cruciforme, concebuda amb un llenguatge romànic, bé que ja amb expressions gòtiques, constitueix el més clar exemple de la perduració del tipus basilical dins l’època gòtica, fins que fou substituït per les formes gòtiques de nau única i capçalera triple, que apareix a Sant Joan de Tredòs, Sant Esteve de Betrén, o a la reforma de Sant Pèir d’Escunhau.
Amb tota aquesta casuística, la Vall d’Aran esdevé un exemple perfecte de com en determinades porcions acotades i aïllades del territori, l’arquitectura, i l’art en general, segueix una evolució diferent de la resta del país. En aquest cas es produeix una renovació gairebé total de l’arquitectura, en un moment concret, però seguint uns tipus formals i tecnològics, els quals ja han estat superats en altres llocs, i que segueixen una evolució pròpia fins al seu esgotament. La basílica aranesa, juntament amb les esglésies de Taüll, constitueix un exemple d’arquitectura “passada de moda”, construïda en un temps en el qual l’arquitectura ja va per uns altres viaranys. A la Vall d’Aran la situació de l’arquitectura, de manera semblant al que succeeix en escultura, constitueix un perfecte exemple de formació i de perduració d’unes formes tancades en elles mateixes, les quals assoleixen uns punts d’una gran qualitat, però que acaben esgotant-se, sense renovació, amb el pas del temps i dels estils (JAA).
L’escultura
No hi ha cap estudi que tracti monogràficament de l’escultura romànica aranesa.
Gudiol i Gaya Nuño esmenten, d’una manera molt general, algunes de les característiques principals de l’escultura aranesa d’aquest període.
Puig i Cadafalch, en la seva obra sobre l’escultura romànica a Catalunya, cita les portades de les esglésies d’Era Assumpcion de Maria de Bossòst, Sant Feliu de Vilac i Sant Pèir d’Escunhau i fa un comentari superficial sobre l’estil i la iconografia dels seus timpans.
Sarrate i Forga, en l’estudi que fa de l’art romànic en aquesta comarca, fa referència a alguns aspectes que el caracteritzen; però, fonamentalment, es limita a fer una descripció i un petit comentari de les peces i algunes consideracions de tipus general.
L’escultura és molt abundant en aquesta comarca i es desenvolupa bàsicament a les piques baptismals i a les beneiteres i a les portades. La gran quantitat de monuments conservats en relació amb altres comarques del Principat podria ésser deguda en part al fet que en èpoques posteriors no hi ha hagut grans remodelatges dels edificis religiosos. Hem de tenir en compte que algunes de les peces i edificis conservats encara estan en ús actualment.
Així doncs, resten encara un gran nombre de piques baptismals i beneiteres en aquesta regió. Les primeres solen presentar una tipologia similar, composta de tres parts: base, tenant i cup. La decoració normalment es concentra al cup i en general és constituïda per motius de tipus vegetal; a vegades, però, han estat esculpits elements simbòlics que fan referència a Crist o al sagrament del baptisme. Les bases i els tenants d’algunes piques baptismals, però, també han estat decorats. Les beneiteres estan compostes només d’un cup, el qual és adossat a un dels murs interiors de l’església, a prop de la porta d’entrada, i sol anar decorat amb una franja vegetal que es desenvolupa horitzontalment al llarg de la superfície exterior.
Les portades presenten, en general, una tipologia molt semblant: un nombre divers d’arcades, llinda i timpà. Les d’Arties i Salardú constitueixen una excepció. La decoració escultòrica es desenvolupa al timpà, la llinda, les arquivoltes i els capitells. Normalment, al capdamunt de la portada hi ha un bloc de pedra amb un crismó esculpit. Els temes ornamentals solen estar disposats als capitells, les arquivoltes i la llinda; els motius més freqüents són els entrellaços i l’escacat; a vegades hi ha intercalats caps humans. La iconografia del timpà és més diversa. A l’església de Sant Feliu de Vilac hi ha representat el tema de la Maiestas Domini, voltada dels símbols dels quatre evangelistes; aquest tema es repeteix possiblement —no queda clar del tot si la figura central és una Maiestas Domini o una Maiestas Mariae — a la portada de tramuntana de l’església d’Era Assumpcion de Maria de Bossòst. La crucifixió ocupa el timpà de l’església de Sant Pèir d’Escunhau i possiblement havia estat el tema principal dels timpans romànics de Sant Miquèu de Vielha i de Sant Martí de Gausac. De vegades, aquest espai és omplert simplement amb un crismó: portada meridional de l’església d’Era Assumpcion de Maria de Bossòst.
En conjunt, l’escultura aranesa presenta una gran rusticitat i arcaisme. Hi ha una perduració de les formes tardo-romanes que es manifesta, sobretot, en el geometrisme dels plecs de les vestidures i en els rostres de les figures. Es manté al marge dels corrents estilístics que afecten la resta del Principat o l’Alt Aragó. Aquesta pervivència de formes antigues, la tosquedat d’execució i la presència de formes d’origen popular fan pensar que una gran part de l’escultura monumental aranesa procedeix de tallers locals.
Pel que fa a la iconografia, podem constatar, en primer lloc, que també hi ha una pervivència d’elements de tradició tardo-romana. El crismó, sol o acompanyat de dues estrelles, els paons, els peixos, l’Agnus Dei, etc., indiquen una font d’origen paleocristià.
La utilització d’aquests elements, i en concret del crismó, no es limita només a la Vall d’Aran. El crismó és present, també, en un gran nombre d’esglésies de l’Alt Aragó i Navarra i de les regions veïnes del sud de França.
L’element ornamental més utilitzat és, en primer terme, l’escacat. És present a gairebé totes les esglésies. Es desenvolupa, normalment, a les arquivoltes i llindes. Aquest tema és característic, també, de l’escultura romànica de l’Alt Aragó.
La flor de lis i l’entrellaç són altres temes decoratius que apareixen amb una certa freqüència decorant capitells, finestres, etc.
Veiem que, si bé des del punt de vista estilístic i formal no hem pogut establir cap relació amb les comarques veïnes ni amb la resta del Principat, des del punt de vista iconogràfic podem constatar l’existència de punts de contacte sobretot amb l’Alt Aragó i les regions pirinenques del sud de França. No sabem, però, si aquesta relació es deu a una influència d’aquestes regions sobre la comarca aranesa o a la utilització d’una font iconogràfica comuna.
D’altra banda, també hem pogut constatar una relació entre algunes obres araneses i els conjunts escultòrics atribuïts al cercle d’influència de la Seu Vella de Lleida. La portada de l’església de Sant Andrèu de Salardú és el conjunt on aquesta influència es manifesta d’una manera més clara. Aquesta portada també evidencia una influència de l’escultura cistercenca. Aquesta influència correspon a unes dates més tardanes, ja ben entrat el segle XIII. Malgrat aquesta cronologia tan tardana, perduren l’arcaisme i la tosquedat formal.
Veiem, doncs, que en aquesta comarca es dóna un tipus d’escultura monumental que manifesta, d’una banda, la perduració d’unes formes arcaiques d’origen tardo-romà i de caràcter eminentment popular, i per l’altra, uns lligams amb les regions veïnes de l’Alt Aragó i del nord dels Pirineus. Aquesta pervivència de formes antigues, que també es manifesta a l’arquitectura i que ha portat alguns autors a considerar algunes peces com d’origen pre-romànic, podria explicar-se pel fet que la Vall d’Aran constitueix una regió de difícil accés des del punt de vista geogràfic. Aquest relatiu aïllament faria més difícil l’arribada de les influències que afectaven la resta del Principat. D’altra banda, els punts de contacte amb les regions pirinenques veïnes quedarien justificats pel fet que la proximitat feia més fàcil la comunicació entre elles que no pas amb altres regions catalanes. A més, hem de tenir en compte que durant l’època romànica la Vall d’Aran estava lligada políticament i religiosament al comtat de Comenge.
No hem d’oblidar, tanmateix, que hi ha una sèrie d’edificis més tardans que, sense deixar de banda la tosquedat deformes i el caràcter popular que manifesten, presenten unes altres influències procedents ja del Principat i que evidencien una obertura en la comunicació amb l’exterior. Aquestes influències, com ja hem dit, provenen de l’escola de la Seu Vella de Lleida i del moviment reformador del Cister, els quals proporcionen a l’escultura monumental aranesa nous models decoratius i noves tipologies. La introducció d’aquestes noves formes a la Vall s’explica no solament per una major comunicació amb aquests centres d’influència, sinó també per la seva relativa proximitat geogràfica (EBC).
La talla
En època romànica, la pràctica totalitat de les esglésies eren dotades d’imatges, sobretot del Crucificat i de la Mare de Déu amb el Fill assegut a la seva falda. Tal com ha succeït en tots els temps, aquestes imatges tenien una qualitat desigual, d’acord, ben probablement, amb les possibilitats econòmiques i la importància de cada església i amb el moment artístic que s’estava vivint.
Aquesta característica és especialment evident en el conjunt d’imatges romàniques que encara es conserven de la Vall d’Aran, d’un valor més o menys important, d’acord també amb el mateix nivell d’importància de l’església on eren venerades.
La petitesa de l’àrea geogràfica que ocupa la Vall d’Aran i l’aïllament a què ha estat sotmesa al llarg de segles, són sens dubte, els factors que han afavorit que es conservessin unes quantes peces de talla, les quals, per si soles, ja constitueixen un patrimoni notable d’aquesta comarca.
Al present volum encara hem pogut publicar la fotografia d’una imatge de la Mare de Déu amb el Fill, procedent de l’església de Santa Maria d’Arties i que actualment no se sap on és. Es tracta d’una de les poques imatges romàniques de Maria que coneixem, d’època ja força tardana, tanmateix, i que cal adscriure com una peça d’artesania popular. A Sant Andrèu de Casau és venerada una imatge de la Mare de Déu, l’única que es conserva encara in situ d’aquesta comarca, la qual, atribuïble a la segona meitat del segle XIII, també traspua un aire popular i artesà més que no pas artístic, viva expressió d’una manera de fer que es va repetint en diversos treballs aranesos d’època romànica.
Una altra peça aïllada és la creu processional de Bagergue, conservada actualment al Museu Frederic Marès, de Barcelona. És un treball d’època tardana, d’avançat el segle XIII, originàriament pintada, fruit d’un bon artista, el qual probablement volgué suplir la impossibilitat d’adquirir una creu de metall esmaltada, a l’estil de les de Llemotges.
En allò que el treball de la fusta tallada ha reeixit a la Vall d’Aran és en els crucifixs. Són cinc els que ens han pervingut d’aquesta comarca i tots semblen, bé que en un grau molt diferent, haver estat afectats per la influència del Taller d’Erill.
De l’església de Mijaran s’ha conservat el bust de la imatge del Crist d’un Davallament. Tot i que no se sap res fins ara de l’existència de cap altra de les sis figures que havien de completar el conjunt, el fragment que ens ha pervingut ja ens és suficient per valorar fins a quin nivell arribà l’anomenat Mestre d’Erill. Obra de síntesi, marca el punt més gran de la maduresa ullprenedora d’un artista.
La de Salardú és una imatge del Crist sofrent, obra també molt propera en el temps d’execució a la del Crist de Mijaran, i denota també com aquella, bé que sense assolir un nivell tan alt, la maduresa d’un artista, que centrava tota l’atenció en l’essencial de la figura, i deixava més a segon terme la cura excessiva del detall. Possiblement fou l’obra darrera d’aquest Mestre.
El Crist de Montgarri és una creu processional de factura popular i execució simple. Allunyada ja clarament de les obres del Taller d’Erill, l’artista que la realitzà, pel que fa a l’estètica, s’hi inspirà, tanmateix, en alguns detalls. Es tracta, però, ja d’un treball d’època tardana.
A Casarilh hi ha una majestat nua. Tot i que no pot pas ésser catalogada com una obra del Taller d’Erill, alguns detalls (la barba, el genoll dret i l’apòfisi xifoide) encara semblen recordar-lo. Si més no, l’artista que la realitzà, un artesà avantatjat, almenys podem assegurar que coneixia amb força detall les obres del Taller d’Erill, en les quals es devia inspirar, a desgrat que la gran època de la seva esplendor ja havia passat.
Finalment, el Crist d’Escunhau s’aparta totalment de les obres del Taller d’Erill per acostar-se al Taller d’Urgell. Fins i tot alguns detalls fan recordar algunes figures representades en decoracions murals fetes pel Mestre de Santa Coloma d’Andorra. Pel que fa al seu esquema, recorda algunes de les creuses maltades de Llemotges. És una imatge ja molt tardana i denota que, mentre d’una banda les influències del Taller d’Erill havien perdut força, de l’altra els corrents gòtics ja anaven fent sentir llur presència.
Aquest conjunt d’imatges del sant Crist a la Vall d’Aran creiem, doncs, que constitueix una bona mostra de l’impacte que en aquella zona produí el Taller d’Erill, geogràficament ben proper, un impacte que d’una manera o altra aconseguí fer-se sentir gairebé tot al llarg d’una centúria (JVV).