El marc geogràfic del romànic del Capcir

Mapa de les comarques del Capcir, amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.

Amb 176, 95 km2, el Capcir, considerat per alguns autors com l’alta vall de la Cerdanya, correspon a la capçalera de l’Aude i és constituït per una extensa i suau clotada estesa entre els 1 400 i els 1 700 m d’altitud, voltada per importants massissos muntanyosos, que la converteixen en la comarca més alta de la Catalunya del Nord i si és entesa, com fan alguns autors, com un altiplà, aleshores, aquest seria el més alt dels Països Catalans.

Format per set municipis que agrupen deu pobles —Matamala, Formiguera (Vilanova), Ral (Odelló), Puigbalador (Riutort), Font-rabiosa (Esposolla), els Angles i la Llaguna—, l’altitud mitjana de l’alta plana parteix dels 1 400 m de les gorges de l’Aude (nord), més avall de Puigbalador (1 450 m), per arribar finalment als 1 650 m de la Llaguna i els Angles.

Limita al sud amb la Cerdanya a través del pla i el coll de la Perxa, per seguir vers l’oest la vall de la Tet i girar cap al nord passat el pantà de la Bullosa, al massís de Carlit, fins a Puig Peric (2 810 m), on entra en contacte amb l’Arieja. Segueix la línia de cresta principal cap a la Portella d’Orlú (2 277 m) per tombar cap al nord-est, seguint la cresta secundària del pic de la Tribuna, el pic del Ginebre (2 382 m) i la Socarrada, al sud de l’estany de Queragut. Cap al nord és separat d’Occitània pel massís de Queragut-Millars, tallat per la vall de l’Aude al nord de Puigbalador, per tornar a enfilar una cresta secundària fins al pla de Madres, on comença a limitar amb el Conflent (est), per seguir pel coll de Creu (1 711 m), el pic del Bastard (2 095 m), el pic de la Tallada (2 042 m) i el coll de la Llosa (1 866 m), retrobant una mica més amunt d’aquest punt el pla de la Perxa.

De fet, la plana és un bloc d’enfonsament limitat per dues falles, a l’est i l’oest, que correspon a un fragment de peneplà post-hercinià basculat per moviments tectònics recents, situat entre els massissos del Roc de Madres (2 471 m) a llevant i de Carlit (2 921 m) a ponent, interceptant per tant de ple l’eix principal del Pirineu axial.

Vista aèria del sector del Capcir entorn de la vila de Formiguera, la seva capital.

ECSA - F. Tellosa

El contacte de la plana amb el massís del Roc de Madres denota clarament l’existència d’una falla; és un contacte rectilini, dreçat de nord a sud i fortament escarpat en tot el seu recorregut, des del pantà de Matamala, al sud, fins a Ral i Odelló, al nord.

Cap a ponent, el límit del bloc enfonsat amb el massís de Carlit és més difícil de precisar. El relleu s’enlaira més suaument fins a enllaçar amb els replans i esglaons d’origen glaciar que apareixen al peu de Carlit, ja que d’aquest massís davallaven vers la plana unes grans geleres, amb abundants dipòsits morrènics. S’ha de tenir en compte que el glaciarisme de les comarques més orientals dels Pirineus va quedar reclòs a l’interior dels massissos. Tot i així, el màxim desenvolupament glaciar de la zona és representat per les geleres de les capçaleres de les valls de Querol i de la Tet, que són alimentades per importants emissaris i, en certes ocasions, afavorides per transfluències de gel d’altres conques.

Avui dia, una part d’aquests dipòsits morrènics reomplen la clotada del Capcir i una altra part formen amuntegaments morrènics, serrats allargassats que prenen direcció nord en entrar dins la plana i donen lloc a valls protegides entre morrena i morrena, en forma de compartiments que han estat aprofitats per a la instal·lació de diversos pobles, com els Angles a la morrena lateral del torrent de Vallsera, Formiguera a la morrena lateral de la gelera de la Lladura, Esposolla, Font-rabiosa i Riutort.

El riu Aude, a través del seu curs, en bona part engorjat, relliga el Donasà amb el Capcir i el País de Salt.

ECSA - A. Roura

Així doncs, aquesta plana allargada de direcció nord a sud apareix molt tancada pels vessants (est i oest), però és més oberta pel nord i el sud, on les gorges de l’Aude, vall angosta i profunda, li donen sortida vers la plana del Llenguadoc al nord, mentre que l’ampla coll de la Quillana (1 714 m), suau ondulació que separa el Capcir de l’altiplà de la Perxa, li ofereix la sortida històrica cap a terres catalanes. Aquest coll, com també tot el pla de la Llaguna, és un sector enfonsat i basculat cap al sud, part d’una antiga superfície d’erosió.

Geològicament, la plana del Capcir és reblerta per dipòsits quaternaris, sediments morrènics, mentre que la part nord és formada pels massissos granítics de Queragut-Millars; així, el granit s’estén fins al nord de Ral i Riutort, a banda i banda de la fossa, formant alvèols i serrats suaus, com per exemple el serrat dels Clots de l’Ega i el pic del Ginebre.

Paral·lelament, més al sud trobem el pas del sinclinal de Merenç-Vilafranca, on, al sector més occidental, s’instal·la el sistema càrstic de Font-rabiosa, format al voltant d’una surgència cárstica (la Font-rabiosa), de cabal molt variable i amb fortes crescudes. Per la cova del mateix nom es pot accedir a un riu subterrani. Actualment hi ha explorats més de 6 km de galeries subterrànies en tres nivells superposats.

Finalment, de camí cap al sud, els terrenys apareixen cada vegada més metamorfosats, al massís granític d’Andorra-Montlluís, als pics i estanys de Camporells, a la vall de Lladura, al Puig Peric i a l’alta vall de la Tet.

Geomorfològicament, el modelat glaciar domina la fisonomia del Capcir, mentre que la plana és modelada pels cursos fluvials.

El massís de Carlit, veritable dipòsit-receptacle, és el nus hidrogràfic més important dels Pirineus Orientals, i hi tenen origen l’Arieja, el Segre, la Tet i l’Aude. Corresponen al vessant del Capcir els dos darrers, si bé la Tet es limita tan sols a marcar, pel sud, el llindar amb la Cerdanya, tot i que al Capcir hi ha el pantà de la Bullosa, veritable regulador del riu.

Així doncs, el riu del Capcir és l’Aude, que hi té instal·lada la seva capçalera. Aquest neix a l’estany de l’Aude, al sud del Roc de l’Aude (2 377 m) i prop del pantà de la Bullosa, a 2 135 m d’altitud. Pren inicialment direcció sud-est, paral·lel a la Tet (la divisòria és marcada pel coll de la Quillana), per girar cap al nord-est i entrar al pantà de Matamala, a la sortida del qual continua cap al nord, en la mateixa direcció que la falla que separa la plana del Roc de Madres, camí del pantà de Puigbalador, i rep abans el Lladura. Ja al pantà rep el riu de Galba i el torrent dels Escargots. Poc més enllà de Puigbalador, entre els serrats del Cairol i de Bellaire, a través de les gorges de l’Aude, s’obre pas cap al Llenguadoc, deixant el seu curt recorregut pel Capcir, menys del 5% dels seus 223 km, amb una profunda incisió en l’estructura muntanyosa dels Pirineus, amb abundants surgències d’aigües minerals (balnearis de So, d’Alet, etc.) i amb un fort desnivell, aprofitat hidroelèctricament. L’Aude és un riu totalment mediterrani que presenta màxims d’abril-maig deguts a la fosa de neus i a les pluges, i mínims al setembre, amb fortes crescudes tardorals. Al seu pas per Carcassona el seu cabal és de 27 m3/s.

Com ja hem dit, el massís de Carlit es destaca per la seva capacitat d’emmagatzemar aigua, fet que ha aprofitat l’home construint nombroses obres hidràuliques a fi d’augmentar aquesta capacitat. Al principi de segle ja s’hi construí el pantà de la Bullosa, sobre els antics aiguamolls de la Bullosa, la Bulloseta i dels Ànecs, amb finalitats de regatge. Fou recrescut entre el 1925 i el 1935 fins a assolir 13 milions de m3. A la dècada dels anys trenta es construí el pantà de Puigbalador, que reté 10 milions de m3 de l’Aude, a 1 430 m d’altitud. Aigües amunt, a 1 537 m, s’hi bastí entre el 1957 i el 1961 el pantà de Matamala, amb una capacitat per a 20 milions de m3, que alimenten les centrals de l’Aude, fora ja del Capcir (Carcanet, Escolobra, Nentilhan).

L’estany de Lanós, al nord-oest del pic del Carlit, a 2 174 m, constituïa la superfície natural d’aigua més gran dels Pirineus. Amb prop d’1 km2 i amb una profunditat de 53 m emmagatzemava 17 milions de m3. La construcció d’una resclosa de 45 m d’altura ha permès obtenir un volum de 70 milions de m3, alimentats per la conca de l’estany de Lanós i el bombeig d’aigües dels torrents del Sisear i de les Vesines, afluents de l’Arieja. A través de 22 km de galeries, les aigües de l’estany de Lanós salten un desnivell de 780 m a la central de l’Hospitalet, mentre que un canal de 5 km excavat sota la línia fèrria del Pimorent aporta les aigües de l’Arieja cap al riu de Querol, afluent del Segre, per restituir el cabal transvasat de l’estany de Lanós.

El clima del Capcir marca un fort contrast amb el dels seus veïns del Conflent i de la Cerdanya. La forta altitud mitjana condiciona la duresa del clima, mentre que la inclinació general cap al nord marca l’obertura a les influències atlàntiques. Dins la classificació establerta per X. Martín (1992), aquest clima correspondria a un de “tempestes estiuenques i hiverns freds”, caracteritzat per un màxim pluviomètric a l’estiu, fruit de repetides tempestes. En canvi, els hiverns es presenten relativament escassos de pluges i neus, alhora que són freds a causa de l’altitud. L’atmosfera de la temporada hivernal en conjunt presenta un dinamisme escàs, amb poques precipitacions i temperatures mitjanes baixes. Escombrat tot l’any per forts vents de l’oest i del nord (el carcanenc) que accentuen la sensació de fred, el Capcir presenta un clima subalpí, fred a l’hivern i frescor a l’estiu, peculiarment marcat per unes precipitacions relativament escasses atesa la seva altitud. La mitjana anual de la comarca és de 800 mm, amb un màxim d’estiu i un mínim de primavera, però amb una distribució força regular i una important humitat ambiental, accentuada per la freqüent presència de boires, de manera que no hi ha cap estació seca. El sector de Carlit, però, es mostra més plujós, amb mitjanes a l’entorn dels 1 000 mm/any. Hi ha una mitjana de 100-120 dies de pluja l’any, part de la qual en forma de neu i poc sovint sota la forma de grans xàfecs, llevat de l’estiu. La precipitació anual a Matamala (1 520 m) gira entorn els 850 mm, amb una feble irregularitat que oscil·la dels 650 als 950 mm però que pot arribar als 1150 mm en anys excepcionalment plujosos. Les primeres nevades poden aparèixer a l’octubre però són més habituals al novembre, i la neu perdura sobre els sòls de la plana fins a la primavera i, localment, fins al maig. Les temperatures mitjanes són baixes. La mitjana de Matamala se situa en 6°C i a la resta de la plana, entre els 5 i 6°C, amb vuit mesos durant els quals no s’arriba als 2°C i quatre per damunt dels 10°C (dos mesos només al pas de la Quillana). A l’agost no es passa dels 14°C a Matamala i dels 11,1°C a la Quillana, mentre que gener dona una mitjana de -1,3 i -3,8°C respectivament. Les temperatures extremes absolutes són molt accentuades i poden assolir, per un mateix any, oscil·lacions tèrmiques molt importants (desembre del 1962, -23°C a Matamala i -24°C a Puigbalador, agost del 1962, 29, 2°C i 31°C respectivament). Les gelades poden durar vuit mesos a Matamala a causa de les mínimes per sota dels 2°C (-7, 2°C al gener) i sis mesos a Puigbalador.

El Capcir és una de les comarques més boscoses dels Països Catalans, el 90% de la seva superfície és coberta pel bosc, amb un tret definidor per la vegetació: l’altitud, ja que, recordem, el punt més baix de la comarca és a 1 400 m d’altitud, al nord de Puigbalador, a les gorges de l’Aude, i el punt més alt es troba per sobre dels 2 900 m, al Carlit, la qual cosa redueix el període vegetatiu a uns pocs mesos favorables a l’any. Per tant, a grans trets, trobarem una vegetació eurosiberiana des de les gorges de l’Aude fins prop de la Llaguna, seguint la plana per sota de la corba de nivell de 1 600 m. Al sector sud d’aquest domini, a l’entorn del pantà de Matamala, els Angles, la solana del Morè de Formiguera i d’Esposolla, sectors entre Matamala i Vilanova, en direcció al coll de Creu, etc., enmig de la plana, s’estén el domini del bosc pirinenc de pi roig (ass. Pinetalia sylvestris), arbre (Pinus sylvestris) de força alçària i tronc recte d’escorça rogenca. És l’àmbit del conegut bosc de Mata, al nord-oest del pantà de Matamala, un dels boscs més bells dels Països Catalans i molt admirat pels francesos, amb arbres que sobrepassen els 20 m. La carretera D-118 i la D-32, entre Formiguera i Matamala, hi permeten un fàcil accés. El sector nord, part més baixa del Capcir, és ocupat per la fageda (Fagus sylvatica), que també presenta un petit bosc a la vall de Galba, a l’oest de Font-rabiosa. Per sobre dels 1 600 m, en forma de ferradura oberta cap al nord, s’estén el domini bòreo-alpí, tot seguint la serra del Roc de Madres i el massís de Carlit. A les altituds culminants de Carlit, superats els 2 300 m, s’instal·la el prat de festuca supina, gramínea fasciculada de fulla molt prima. La resta de la ferradura, que forma una faixa entre les cotes 1 600 i 2 300 m, i ocasionalment fins als 2 400 m, és ocupada pel domini del pi negre (Pinus mugo ssp. uncinata), arbre correntment poc alt, de tronc gruixut i capçada cònica, que pot adoptar formes tortuoses davant la rigorositat de les condicions climàtiques que és capaç de suportar. Els avets formen petits bosquets a l’extremitat nord del Capcir, prop d’Odelló, al bac de les Planes, prop de Vallsera o al fons de la vall de la Lladura. Les brolles també tenen sovint el seu lloc entre el bosc o a les zones d’alta solana. Tota aquesta riquesa forestal és aprofitada gràcies a la xarxa de pistes forestals existent.

Pel que fa a la fauna, el Capcir presenta una de les sèries de mamífers més interessants dels Països Catalans. Així, s’hi poden veure el talpó dels prats (Microtus arvalis), l’isard (Rupicapra rupicapra), el mufló (Ovis musimon), el cérvol (Cervus elaphus), l’ermini (Mustela erminea) i la marta (Martes martes) entre altres. De la seixantena d’espècies d’ocells que s’hi poden trobar cal destacar l’esparver d’estany (Circus cyaneus), el gall fer (Tetrao urogallus), el cercavores (Prunella collaris), el raspinell (Certhia familiaris), la llucareta (Serinus citrinella) i el mussol de Tengmalm (Aegolius funereus), per la seva exclusivitat al nord dels Pirineus. Entre la vintena d’amfibis i rèptils, no hi manquen les serps i els escurçons.