El marc històric del romànic del Capcir

L’ocupació humana al llarg del temps

Torre de l’antic castell de Creu, que protegia l’accés al Capcir, al seu límit amb el Conflent.

ECSA - A. Roura

Els orígens del poblament del Capcir es coneixen malament per les poques investigacions arqueològiques realitzades en aquesta comarca. No se sap a quin període es remunta el primer poblament. Només es pot suposar que per la seva situació geogràfica, el Capcir fou un dels últims punts ocupats per l’home als Pirineus.

Unes estranyes lloses, anomenades Peira escrita, situades vora els estanys de Camporell, a la vall alta del Lladura, presenten uns gravats de signes geomètrics i figures esquemàtiques. Si bé la major part d’aquests gravats és relativament recent, alguns es podrien remuntar a la segona edat de ferro i potser abans. S’hi veuen: “alguns ocells, un cérvol seguit per la seva femella, una misteriosa figura estilitzada (màscara de bruixot?), unes balladores de postura estàtica, uns homes nus, entre els quals, guerrers armats… Aquesta sèrie es relaciona amb la dels signes geomètrics, ja que el fet es reprodueix al Monte Bego a Itàlia, i també en altres llocs”, particularment als Alps (Abélanet, 1990, núm. 5).

També es poden trobar indicis de poblament antic en la toponímia. El nom del riu Lladura, per exemple, es relaciona amb les parles pirinenques protohistòriques, que han deixat moltes traces en la toponímia de tota la serralada dels Pirineus, i particularment a la veïna Cerdanya.

Un estudi referent a l’antropologia genètica dels representants de les antigues famílies del Capcir feu aparèixer clarament un grup que s’emparenta molt amb les poblacions del País de Salt, i més en general, amb les de la serralada oriental dels Pirineus. Els caràcters genètics observats podrien correspondre als d’ètnies d’agricultors/ramaders que, des de l’Orient Mitjà i l’Àfrica del Nord, poblaren el sud d’Europa fa 10 000 anys.

En canvi, és significatiu que no s’hagin trobat en els pobles capcinesos les característiques genètiques de les poblacions del nord d’Europa, com per exemple passa al Bearn. Els trets genètics que haurien pogut dur els visigots, per exemple, aquí no es troben.

Façana principal de l’església de Santa Maria de Formiguera, que fou inicialment l’única parròquia del Capcir.

ECSA - A. Roura

El Capcir entra per primera vegada en la història documental amb l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Formiguera del 873. Aquest document, perfectament autèntic, és capital per a conèixer l’ocupació humana al final del segle IX. En efecte, descriu el territori de la vil·la Formiguera concedida a l’església Santa Maria i a l’abadia Sant Jacme de Jocó, al País de Salt. Aquesta vil·la tenia com a límits, segons l’esmentat document, a llevant la carena de la muntanya anomenada “Clariana”. Se sap, per un document del segle XII, que així s’anomenava el massís de Madres. En efecte, des del 1162, existia en aquest massís, vora la collada de Jau, al vessant del Conflent, una abadia anomenada Clariana, de la qual encara es conserven alguns vestigis (per a la història d’aquesta abadia, vegeu el volum VII de la present obra, pàgs. 460-463). Al migdia, la vil·la s’estenia fins al lloc anomenat Locras (o Locias), que avui dia és impossible d’identificar amb qualsevol topònim. També arribava, en aquesta direcció, fins a Campllong. Aquesta denominació evoca una vasta extensió plana. Es pot pensar tal vegada que correspon a la plana que s’estén, al sud del bosc de la Mata, a l’emplaçament del pantà de Matamala. Si fos així, el topònim Locras potser designaria les altures de la Quillana. A l’oest, arribava fins a Ventenago. S’ha de relacionar aquest nom amb el de Ventenac, que apareix sovint al Llenguadoc. Finestres era un altre punt d’aquest límit occidental. És possible que s’hagin d’identificar aquestes “finestres” amb la Portella (porta petita) d’Espanya, vora el Puig Peric, i amb la Portella d’Orlú, vora la Dent d’Orlú. El límit nord passava, segons aquest document, pel lloc anomenat Capt Cervio, és a dir, per Cap de Cerç (Capcir). En aquesta frontera nord hi havia encara Aras, o sigui, la collada de les Ares, el topònim de la qual existeix encara avui dia, a vegades transformat en Hares.

El territori de la vil·la de Formiguera, el 873, corresponia segurament al de tot el Capcir. S’ha de pensar que aleshores no existia cap altre poble: Formiguera era el principal i segurament l’únic centre de poblament de l’altiplà. Aquest poblament era recent; ho deixen entendre diversos indicis. D’entrada, fins al moment de la consagració la vil·la de Formiguera no tenia encara església. A més, la toponímia de l’acta de consagració utilitza noms d’origen llatí: Mons Clariana, Campus longus, Capt Cervio, Ventenago, Feries tras. El riu Lladura és anomenat Formiguera, com la vil·la, bé que més endavant agafà el nom actual. Lladura, d’altra banda, és un hidrònim antiquíssim, molt anterior a l’arribada dels romans. Sembla que la població que s’implantà al Capcir al segle IX utilitzà per a anomenar els llocs uns termes d’origen llatí que reemplaçaren els vells topònims, si bé alguns topònims més antics, com el de Lladura o el d’Ares, es mantingueren, prova que havien quedat alguns elements indígenes. Ens preguntem si els monjos de l’abadia de Jocó o els comtes, antics propietaris de la vil·la Formiguera, van afavorir aquest darrer repoblament a partir de les comarques veïnes de la Cerdanya, el Conflent, el Donasà o el País de Salt.

També s’observarà que la nomenclatura utilitzada per a establir els límits a partir de l’orientació de la vil·la de Formiguera és la usada en la documentació de les planes del Baix Llenguadoc. Això s’explica pel fet que Barnari, que redactà l’acta de consagració, era un clergue —levita— narbonès. Comença per l’orient i anomena els límits seguint les agulles d’un rellotge. L’est és designat per la paraula oriens. L’oest, com a la Narbonesa, és assenyalat per un altre vent, el circius, divinitzat pels gals i més tard pels romans. A la comarca de Narbona, aquest vent ve, efectivament, de ponent. Ara bé, al Capcir, aquest vent ve del nord. És estrany de constatar que l’acta del 873 assenyala, tanmateix, l’oest segons la tradició narbonesa. El nord s’indica amb el terme d’aquiló, com al Llenguadoc. En canvi en moltíssims documents dels comtats catalans, l’oest és assenyalat pel terme occidens i el nord, per circius. No dubten, doncs, a utilitzar aquest nom de vent per a assenyalar l’orientació nord (al contrari de la tradició narbonesa), és a dir, la veritable direcció d’aquest vent a Catalunya. En direcció al nord respecte a Formiguera hi ha el lloc anomenat Capt Cervio, és a dir, Caput Circii.

Mapa dels castells i les esglésies del Capcir anteriors al 1300.

J. Salvadó

La recuperació de l’altiplà capcinès començà arran de la marxa dels àrabs, amb el restabliment de la pau i l’afermament dels poders locals; va ocórrer igual a la major part de les zones pirinenques i subpirinenques. Al Capcir, per la precarietat de la vida a l’alta muntanya, la crisi econòmica i demogràfica potser havia estat més greu i més radical encara. La revitalització del país, començada en el curs del segle IX, continuà durant el segle X. Es nota en les documents d’aquesta època. Així, s’hi esmenta l’existència d’un alou dels Angles i de Matamala, els ingressos del qual foren cedits pel comte Sunifred II de Cerdanya-Besalú a Sant Miquel de Cuixà. El 1011, els villarunculi d’Odelló i Queramat apareixen també com a possessions de Sant Miquel de Cuixà al Capcir. A partir de la fi del segle X, el comte de Cerdanya, únic senyor del Capcir, afavorí incontestablement la gran abadia del Conflent, en detriment de les donacions fetes pels seus avantpassats a l’abadia de Jocó, situada a l’òrbita dels comtes de Carcassona-Rasès, els seus rivals. El 1011, tanmateix, Jocó confirmà els seus drets sobre les terres de Riutort. El 1087 s’esmenta Vilanova, la denominació de la qual indica una fundació recent. Segons el document, confrontava amb Ral.

Vista del nucli antic del poble dels Angles, que es formà durant el segle XIII al cim del turó on s’havia bastit el castell.

ECSA - M. Catalán

A partir d’aquesta data, el l 1087, els altres pobles del Capcir apareixen regularment en els documents. S’ha de subratllar, però, el caràcter particular de la fundació de Puigbalador, conseqüència de la voluntat reial. Tenim en certa manera l’acta de fundació d’aquest lloc, la carta de donació a Ponç de Lillet del castell de Puigbalador que havia acabat de construir el rei Alfons I de Catalunya-Aragó. L’edificació d’un castell a Puigbalador s’acompanyà d’un assentament de població al qual al·ludeix clarament el document del 1192: “quant als meus propis homes que vindran a poblar aquest castell…” Per afavorir el poblament de Puigbalador, Jaume I atorgà privilegis semblants als atorgats a Puigcerdà i, una mica més aviat, a Vilafranca de Conflent (1095). S’ha perdut el document de privilegis original, però s’hi al·ludeix en les disposicions renovades per un diploma de Jaume I de Mallorca, el 1303. En la donació del rei Alfons, el castell rep la denominació de Mons Regalis o Montreial (Mont-ral), que no aconseguí imposar-se i fou substituïda per la denominació actual.

La fundació de Puigbalador per Alfons I correspon a la voluntat d’establir una plaça força sòlida enfront de les terres del Llenguadoc. La posició de Montreal s’havia escollit bé, en un puig que dominava el camí que venia del Donasà i, més enllà, de Carcassona, passant pel coll de les Ares. Puigbalador fou un element més d’una política més àmplia que portà a la construcció del castell de Salses el mateix any. Una mica abans, vers el 1178, Alfons I havia fundat la vila fortificada de Puigcerdà i el 1181 el mateix rei associà l’abat de Cuixà a la seva política de defensa, i l’autoritzà a aixecar castells als seus propis dominis.

A partir del 1192, Puigbalador esdevingué en certa manera la capital del Capcir. Era la seu d’una castellania; hi residia un batlle, amb jurisdicció sobre el conjunt dels habitants del Capcir, que impartia justícia en nom del rei. Més endavant apareix com a seu de la sots-vegueria del Capcir.

Un altre poble coneixerà al segle XIII una mutació important. Es tracta dels Angles. L’aglomeració primitiva s’havia establert, segurament en el curs del segle X, en un pendís que dominava el bosc de la Mata, uns centenars de metres al nord del poble actual. Allí s’edificà una mica més tard l’església parroquial dedicada a sant Salvador, avui completament en ruïnes. El 1166 apareix documentat un mansus de Podio. Es tracta d’una masia situada sobre el puig on és construït l’actual poble vell dels Angles. El 1267, allà on hi havia el mansus ja hi trobem un castrum. Es el “castrum de Podio Angulorum in parochia Sancti Salvatoris”, del qual encara es conserven importants vestigis. La població abandonà aleshores l’antic assentament, al voltant de la primitiva església de Sant Salvador, i es traslladà a l’interior i a redós de les muralles edificades sobre el puig Angulos. Aquesta transferència de població cap a un lloc elevat i fortificat és un fenomen perfectament conegut a l’edat mitjana a tot Europa i que els historiadors anomenen “encastellament”. Aquest esdeveniment degué succeir als Angles durant el segle XIII.

Els comtes senyors del Capcir del segle IX al segle X

COMTES DE NARBONA
Miló 759-v 782
Magnari
CASA DE TOLOSA
Guillem
Berà I
Guillemó
Gaucelm
Bernat de Septimània
Argilà
Berà II
COMPTES DE CARCASSONA
Acfred v 873
Oliba II
Benció † 908
Amell
Acfred II v 934
Roger I 950-981
COMTES DE CERDANYA
Oliba I Cabreta 981-988
….
(AB)

La població del Capcir entre el segle IX i el segle XIII

Nucli de Puigbalador, originat a partir del 1192 al peu del seu castell, ara molt arrasat.

ECSA - A. Roura

L’avaluació precisa de la població de l’altiplà capcinès en època romànica és difícil ja que falten dades estadístiques segures. Podem dir, sense por d’equivocar-nos, que no cessà d’augmentar fins a la creació de Puigbalador.

És molt aventurat basar-se en els fogatjaments començats cap a mitjan segle XIV per a establir la xifra de la població dels segles anteriors. D’una banda, perquè el nombre d’habitants no era idèntic al dels segles anteriors; d’altra banda, perquè els fogatjaments són incomplets i, a més, la noció de foc és variable. Si bé s’admet que un foc correspon a una família de quatre o cinc persones, en canvi el nombre de focs, és a dir, de famílies sotmeses al tribut del fogatge, no és gaire precís. Als oficials reials els interessava augmentar el nombre de focs subjectes a l’impost, mentre que els síndics de cada localitat provaven de reduir-lo. Això explica les importants variacions d’un fogatjament a l’altre. Correlativament, es desconeix el nombre de famílies no imposables, i en aquells petits pobles pobres de muntanya aquesta dada no deixa d’ésser significativa.

Certament, interessa més conèixer el nombre d’habitants en una època en què els padrons són més fiables, és a dir, a partir del segle XVIII. El 1730, es compten 371 caps de casa, és a dir, aproximadament 1 800 persones.

Mapa de la comarca del Capcir al segle XIII, amb indicació dels nuclis de poblament i dels principals camins.

A. Bonnery

El 1767, la població del Capcir és de 2 354 ànimes, i no deixa de créixer fins el 1836, que arriba als 3 366 h. Des de llavors, el decreixement és continu fins a la nova arrencada relacionada amb el turisme d’hivern, a partir del 1975. Aleshores la comarca tenia una població una mica inferior als 1 200 h.

Pel que fa a l’edat mitjana, es poden establir algunes estimacions correctes mitjançant comparacions. Partint del principi que el poblament depèn en gran part del sistema econòmic, les variacions han d’ésser més o menys idèntiques quan es passa d’un poble a l’altre, a l’interior d’un mateix sistema. Hom prendrà com a element de comparació el cas de Montelhó, a la franja oest del País de Salt veí (Le Roy Ladurie, 1975). Aquest poble és a 1 300 m d’altitud i la seva agricultura es desenvolupa en unes condicions pedològiques anàlogues a les del Capcir. Al final del segle XIII, Montelhó tenia una població de 200 a 250 habitants. Minvà fins a un centenar d’habitants al final del segle XIV, arran de les epidèmies de pesta que assolaren tot Europa. No dubtem que els pobles veïns conegueren una evolució idèntica. Montelhó arribà a la màxima població, com tots els pobles del Pirineu francès, cap a mitjan segle XIX. Després, el decreixement fou general. Montelhó torna a tenir uns nivells de població semblants als del segle XIII, abans de l’aparició de les darreres mutacions de l’agricultura, és a dir, entre el 1950 i el 1960. Aquesta evolució s’observa, amb les mateixes proporcions, en tot el País de Salt. Es pot afirmar, sense témer equivocar-se, que les fluctuacions de població al Capcir són anàlogues. El conjunt de pobles de l’altiplà capcinès, després de la creació de Puigbalador, al segle XIII, devia disposar d’una població idèntica a la dels anys 1950-1960, entre uns 1 200 i uns 1 300 h.

Les vies de comunicació a l’edat mitjana

L’antiga Via Redensis o camí que unia Carcassona amb la Cerdanya al seu pas sobre el riu Galba.

ECSA - A. Bonnery

La geografia ha imposat el traçat de les carreteres que travessen el Capcir. La més antiga és l’eix nord-sud, el vell itinerari que unia Carcassona i Narbona amb Llívia, i més enllà, amb l’Urgell, des de l’època antiga. El seu itinerari, que es retroba en els vells documents, no ha canviat pas. El camí segueix la vall de l’Aude fins a Quilhan. Evita després el congost de Pèira de Les tot pujant cap a l’altiplà de Salt, a la riba esquerra. Deixant sempre de banda els congostos esfereïdors de la vall alta, on la carretera només serà oberta a la fi del segle XIX, la via antiga passa a Fontanas i entra al Donasà a Ròsa, arriba a l’antiga parròquia de Sant Fèlix, vora Queragut, i passa el coll de les Ares. Al Capcir passava vora Puigbalador, travessava Formiguera, on en l’acta de consagració del 873 rep el nom de strata publica, i als Angles superava la carena que separa la conca de l’Aude de la conca de la Tet, a l’oest de la Quillana. Passava la Tet al gual del Rasès, a l’oest de la Llaguna, i s’unia després a la vella carretera que pujava del Conflent. Era l’anomenat “camí reial” i més antigament Via Redensis. Al Conflent, abans del pas de la Tet, encara és anomenat “el camí dels capcinesos”.

Un altre itinerari, perpendicular al precedent, travessa el Capcir d’est a oest. Permetia d’unir Formiguera amb el Conflent pel coll de Creu d’una banda, i amb la vall d’Arieja per la Portella d’Orlú de l’altra. Aquest segon itinerari només es podia utilitzar cap a l’oest a l’estiu, per l’altitud de la Portella, 2 330 m.

Origen del mot “Capcir”

El nom de Capcir apareix per primera vegada, com ja s’ha esmentat, en l’acta de consagració de Formiguera de l’any 873, sota la forma alterada de [in] Capí Cervio. Es tracta d’una deformació de Caput Circii. El lloc que s’anomenava així era al nord/nord-oest de la villa Formiguera, a l’oest del coll de les Ares. Era un topònim que designava els turons que separen en aquell lloc el Capcir del Donasà. L’etimologia del topònim no planteja cap mena de problema. Caput Circii és el Cap de Cerç, o sigui, el lloc d’on ve efectivament aquest vent, que ha conservat el seu nom al Llenguadoc i que ha rebut tardanament el nom de tramuntana als Països Catalans. El nom aplicat a una serra, doncs, acabarà designant tota la comarca. Un document del 1087 situa la villa de Ral “in comitatu Cerdaniae, in Narbonensi, in ipsa montana que vocatur Cabcir”, és a dir, “al comtat de Cerdanya, a la diòcesi de Narbona, a la serra que anomenen Capcir”. Ral no és a la serra que es troba al nord de Formiguera a què feia referència l’acta de consagració del 873, sinó a la vall, a l’est de Formiguera. Això és una prova que a la fi del segle XI tot l’altiplà s’anomenava Capcir, sigui per extensió a partir de la localització primitiva, sigui per sinonímia; per als cerdans, el Capcir és, de fet, la regió d’on bufa el cerç. És el caput Circii.

D’un poder a l’altre

En els orígens dels temps històrics, el Capcir pertanyia a l’important districte de la ciutat de Narbona, fundada el 118 abans de la nostra era. Aquesta civitas comprenia quatre pagi o “països” principals, probablement heretats de les divisions de l’antiga Gàl·lia, emprades una altra vegada pels nous ocupants: el pagus Narbonensis, el pagus Redensis, el pagus Carcassensis i el pagus Helenensis. Aquests dos últims, al començament de la nostra era, formaran cadascun una civitas de dret llatí: Carcassona i Elna. Al segle IV, acabaran formant dos comtats i dos bisbats distints.

Mapa del comtat de Rasès al segle IX, amb els diferents pagi que el conformaven.

A. Bonnery

El pagus Redensis, del qual depenia el Capcir, devia el seu nom a un humil llogaret de la vall alta de l’Aude, Reddae. El pagus constava de països o comarques secundaris. A més del mateix Rasès, que s’estenia a banda i banda de la vall de l’Aude, amunt de Carcassona, la Fenolleda, el Perapertusès, el País de Salt, el Donasà i el Capcir.

En succeir els romans, els visigots conservaren les antigues divisions territorials. El Capcir, doncs, es considerà sempre com una part del Rasès, el qual es trobava entre els segles VI i el VIII sota el control polític i militar del comte o del duc que residia a Narbona.

Després de l’expulsió dels àrabs, els francs mantingueren en un primer moment les antigues divisions administratives de Septimània, com també, sembla, l’estructura política. A Narbona, Miló fou el comte des del 759 fins al 780 aproximadament. D’ell depenia el Capcir, almenys teòricament.

Al començament del segle IX les coses van començar a canviar. L’any 817 Narbona i el Rasès se separaren del reialme d’Aquitània, creat per Carlemany per al seu fill Lluís el Piadós, per ser incorporats a la Marca Hispànica, segons l’Ordinatio Imperii. Pocs anys abans la casa comtal de Tolosa passà a dominar el comtat de Rasès. El comte Guillem de Tolosa va adquirir un gran prestigi en la presa de Barcelona l’any 801. Fou a ell, cosí de Carlemany, i no al comte de Narbona, en altre temps dux provinciae, a qui fou confiada la direcció de les operacions militars al sud dels Pirineus. És probable que en aquest període el poder sobre els comtats del Rosselló i de Rasès, veïns de la Marca Hispànica, fos donat a Guillem de Tolosa (dit Guillem de Gel·lona) per tal d’assegurar-li una sòlida base en previsió de noves campanyes. Per això, els seus fills i els seus nets heretarien la funció comtal al Rosselló, al Rasès i al Conflent. Va correspondre gairebé sempre a personatges que al mateix temps eren comtes de Barcelona, del Rosselló o del Conflent.

Hom es pregunta si mai hi hagué un comte propi del Rasès. Com ja s’ha vist, aquest pagus va ser des de sempre agregat a Narbona i el comte de Rasès va ser el mateix que el de Narbona fins a Carlemany. Al segle IX manca documentació per a confirmar aquesta qüestió de manera definitiva. Si va existir un títol comtal de Rasès, aquest era portat dins la mateixa família comtal de Tolosa, conjuntament amb un altre títol i una altra funció comtal.

Després de la desaparició de l’efímer marquesat de Septimània, creat el 865, el Rasès va passar a mans dels comtes de Carcassona, que tot seguit actuen al Capcir. En l’acta de consagració de l’església de Formiguera l’any 873 apareixen diversos membres de la família comtal de Carcassona i es fa menció d’un comte dit Acfred, germà del comte Oliba II de Carcassona, també present a la cerimònia. No es pot deduir d’aquest text que Acfred fos comte de Rasès, de la mateixa manera que Oliba tenia el títol de comte de Carcassona. Pèire de Marca indica, al contrari, que Oliba i Acfred tenien conjuntament el títol comtal de Carcassona-Rasès, cosa que s’adiu, creiem nosaltres, amb la tradició segons la qual el Rasès no va formar mai (o només excepcionalment) un comtat independent. Per tant, van ser els comtes de Carcassona els que foren comtes també de Rasès.

Les ambicions del comte de Cerdanya no trigarien a manifestar-se a propòsit de la possessió de l’alta vall de l’Aude, el Capcir. Si el 873 els cosins carcassonesos i cerdans, els trobem junts en la consagració de l’església de Formiguera (els comtes Acfred i Oliba II de Carcassona-Rasès, Guifré de Cerdanya i Miró de Conflent), aquesta avinença no va durar. El 981, el comte Oliba I Cabreta —que ja tenia un gran domini pirinenc— va envair el Rasès i combaté Roger I de Carcassona vora la ciutat comtal. Contra tota lògica, Roger vencé miraculosament. Pèire de Marca considera que fou després d’aquesta batalla i d’un tractat amb Roger que Oliba annexà el Capcir als seus dominis. No s’han conservat les actes d’aquest famós tractat, però es podria pensar que al final del segle X, el Capcir depenia de fet, si no de dret, de la Cerdanya, puix que, ja el 965, Sunifred donava terres capcineses a Cuixà; tret que els predis cedits a l’abadia formessin part de l’herència familiar dels comtes de Cerdanya, com els predis cedits el 873 a Santa Maria de Formiguera, i restés íntegre el poder del comte de Carcassona— Rasès.

La batalla del 981 fou un esdeveniment important per a la història de l’alt Rasès. Marca el primer enfrontament armat entre la Cerdanya i Carcassona. Assenyala alhora l’aturada de la política expansionista d’Oliba I Cabreta cap al nord. El comte de Cerdanya, en aquell final de segle X, ambicionava la conquesta de tot el Rasès i ja s’havia annexat per la força tota la part sud: el Capcir, el Donasà, el País de Salt i la Fenolleda. Davant la inacció del comte de Carcassona-Rasès, senyor legítim d’aquelles terres, Oliba intentà una altra acció, que no reeixí gràcies a la victòria de Roger davant Oliba l’any 981. Amb tot, Roger de Carcassona hagué d’acceptar la pèrdua dels seus drets sobre l’alt Rasès, que ja no controlava des de feia molt de temps.

Narració de la batalla lliurada pel comte Roger I de Carcassona contra el comte Oliba I Cabreta de Cerdanya-Besalú (agost del 981)

Roger I, comte de Carcassona, juntament amb la seva esposa Adelaida i els seus fills Ramon i Bernat, fa donació al monestir de Sant Sadurní i Sant Hilari de Carcassona d’una sèrie d’alous, per raó de la intercessió a favor seu de sant Hilari durant la batalla que l’enfrontà amb el comte Oliba I de Cerdanya-Besalú.

"Patres decreverunt temporibus pricis et sanxerunt legaliter, ut donationis textus firmum sub scripturam titulo roboratur cum testibus. Christi vero annuente clementia, ego, Roggarius, comes, simulque cum coniuge comitissa Adalaice, seu Regimundo sobole, atque Bernardo sobole, qui necdum est latice consecratus baptismatis, pietate compunctus, reminiscensque qui dicit amonitione prophetica Date elemosinam et omnia munda sunt vobis; quamobrem volo, ut sicut mihi in animo venit, sit notum fidelibus christianis: cum ergo venisset iniuste Oliba, come, contra me cum exercitu magno hostiliter in magna ferocitate et impetu suae virtutis, et devas tasset in igne et praeda super terra mea omne quod potuit, ego, cum eum, Roggarius, comes, persequerer, non confidens in mea virtute, nec in meum auxilium, sed in misericordia Dei speravi; et beatum Christi confessorem Ilarium deprecatus fui ut pro mea victoria Dominum deprecari non dedignaretur. Cum ergo reverterer ego Roggarius et omnes meos fideles vidissem incolumes et absque vulnerum signo, cognovi inimicos mortuos et vulneratos, atque in fugam conversos, intellexi quod Ilarius almificus deprecatus per me Dominum fuit; et ut fertur, nonnulli ante me eum praeire viderent, spopondique ego Roggarius comes ibi in campo, ut alodes meos quorum haec sunt nomina […].

Donamus itaque ego, Roggarius, comes, et coniux mea Adalaix, comitissa, supradictos alodes sicut iam resonat ad coenobium quod est consecratum in beati Satumini honore, ubi mausoleatus beatus Ilarius miro honore quiescit […].

Facta est scriptura haec donationis in mense augusto, anno XXVII regnante Leutario, rege.

Signum Roggarius, comes, qui cartam istam scribere iussi et cum coniuge Adalaice, et sobole Raimundo, et manibus firmavi et testes ad roborandum traddidi. Signum + Bernardi. Signum + Inginardi. Signum + Poncii.

Isarnus, monachus et sacerdos, iussus, scripsit."

[O]: Perdut. Antigament a l’Arxiu de l’abadia de Sant Hilari de Carcassona.

A: BNP, col·l. Doat, vol. 71, foli 284.


Traducció

"Els nostres pares varen decretar en temps passats, i ho varen sancionar legalment, que un text de donació té fermesa quan es posa en forma d’escriptura i és corroborat amb testimonis. Amb l’assentiment de la clemència de Crist, jo, Roger, comte, juntament amb la meva esposa, la comtessa Adelaida, amb el meu fill Regimon [Ramon] i el meu fill Bernat, que encara no ha estat consagrat pel bany del baptisme, piadosament compungit i recordant el que diu l’advertiment profètic “Doneu almoina i tot serà net per a vosaltres”, vull, tal com em ve en el pensament, que sigui conegut de tots els fidels cristians que, havent vingut injustament contra meu el comte Oliba amb un gran exèrcit amb intencions hostils, amb gran ferocitat i força impetuosa, tot devastant amb el foc i amb la rapinya tot el que pogué de la meva terra, jo, Roger, comte, el vaig perseguir, no confiant en la meva força ni en el meu exèrcit, sinó esperant la misericòrdia de Déu i, per això, vaig pregar a sant Hilari, confessor de Crist, que es dignés demanar al Senyor la meva victòria. I, així, quan en retornar del combat vaig veure, jo, Roger, que tots els meus fidels soldats estaven sense cap dany ni traces de ferides i, en canvi, que els meus enemics havien estat morts i ferits i havien fugit, vaig comprendre que el benaurat Hilari havia pregat per mi al Senyor. I perquè no succeís que ningú anés contra els meus propòsits, vaig prometre, jo, Roger, al camp de batalla, que els alous anomenats […].

Per això, jo, Roger, i la meva esposa, la comtessa Adelaida, donem els esmentats alous, tal com els he anomenat, al cenobi que està consagrat a honor de sant Sadurní, on es troba, envoltat d’honor, el mausoleu del benaventurat Hilari […].

Aquesta escriptura de donació es va fer el mes d’agost de l’any vint-i-setè del regnat del rei Lotari.

Signatura de Roger, comte, que vaig manar escriure aquest document i el vaig signar, junt amb la meva esposa Adelaida i el meu fill Ramon, i el vaig lliurar als testimonis perquè el corroboressin. Signatura de Bernat. Signatura d’Inginard. Signatura de Ponç.

Isarn, monjo i sacerdot, requerit, ho va escriure."

(Traducció: Antoni Pladevall i Font)

És inútil continuar la narració de la història del poder polític al Capcir. Es confon amb la de la veïna Cerdanya, a la qual ara va lligada la sort de l’alta conca de l’Aude. Fins el 1117 els comtes de Cerdanya dominen el país. A partir d’aquesta data, els seus drets passen als comtes de Barcelona. Restà dins Catalunya fins al tractat dels Pirineus (1659).

L’establiment de l’estructura parroquial

Pel que fa a l’àmbit religiós, el Capcir tingué una situació ben singular dins les terres de parla catalana. Des de sempre formà part del bisbat de Narbona, fins i tot després que el Capcir fos annexat al comtat de Cerdanya. Un cas a part és el de la parròquia de la Llaguna, que pertanyia al bisbat d’Elna, car històricament aquesta població no formava part del Capcir.

L’estructura parroquial al Capcir fou molt tardana i resultat d’un lent procés que començà al segle IX i que no s’acabà fins als segles XIII-XIV. L’església mare de Narbona creà parròquies rurals a partir del segle V i per això es considera que a la fi de l’època visigòtica, al començament del segle VIII, el territori de la diòcesi era cobert de parròquies, el nombre de les quals no canvià gaire durant l’edat mitjana. Tanmateix, els llocs més allunyats de Narbona no pogueren gaudir d’una parròquia sinó tardanament. Aquest fou el cas del Capcir i d’altres indrets. Al Donasà, la primera i durant molt de temps l’única església amb rector fou Sant Felix, vora Queragut. És esmentada el 844 i és probable que s’hagués fundat feia poc.

Pel que fa al Capcir, l’acta de consagració de Formiguera del 873 assenyala incontestablement la creació de la primera església. Aquesta fundació tardana pot explicar-se per l’allunyament de la ciutat episcopal, però sobretot pels pocs habitants instal·lats a l’altiplà. Ja hem vist que la vil·la de Formiguera, l’únic centre llavors poblat, era probablement de fundació recent, i el seu territori s’estenia a tot el Capcir.

Es pot considerar que el 873 Santa Maria de Formiguera era l’única parròquia de la comarca. Abans, els pocs habitants de l’altiplà depenien de Sant Felix de Donesan. L’acta de consagració de Formiguera assenyala, doncs, després de quatre segles, l’últim esforç dels arquebisbes de Narbona per a implantar l’estructura eclesiàstica a llur diòcesi.

La iniciativa d’aquesta creació parroquial pertocà a l’abadia de Sant Jacme de Jocó, que desitjava segurament crear una cella a l’alta vall de l’Aude, vora les fonts del riu. Compartien aquest interès els comtes de Cerdanya i de Carcassona-Rasès, que posseïen una heretat familiar a l’altiplà. Ells s’encarregaren de les despeses materials de la creació de l’església, i la van dotar convenientment de terres i rendes. Pensaven atreure d’aquesta manera la misericòrdia divina i contribuir a la salvació de llur ànima. Ja als segles IV i V es veuen actuar idènticament els rics propietaris siríacs. Paulí de Nola i Sulpici Sever revelen en llurs cartes que els senyors dels grans predis d’Aquitània també s’encarregaven de les despeses de la creació d’esglésies. És una veritable tradició, tant a l’Orient com a l’Occident.

De comú acord, l’abat de Sant Jacme i els comtes s’adreçaren a l’arquebisbe de Narbona. Aquest no dubtà a desplaçar-se personalment per procedir oficialment a la implantació d’una parròquia a l’altiplà capcinès. Aquest acte era de la seva incumbència pastoral directa. Per això no procedí per delegació.

La cura animae es confià a una petita comunitat de monjos, encapçalada per un paborde, dependència directa de l’abadia de Sant Jacme de Jocó. Aquest cenobi tindria des d’aleshores la responsabilitat pastoral del Capcir.

És interessant el paper de l’abadia de Jocó durant el segle IX en l’evangelització de la muntanya pirinenca. Segurament gràcies a ella es va propagar la fe cristiana a tot el País de Salt, i potser també al Donasà. Els nombrosos monestirs creats a partir de la fi del segle VIII i durant el segle IX a les zones més desolades de la Septimània també degueren contribuir al renaixement de les parròquies a les comarques despoblades per la guerra i poblades de nou, en particular pels colons hispànics, després de la retirada dels àrabs.

Cent quaranta-cinc anys més tard, el 1019, el paborde del cenobium de Formiguera decidí, d’acord amb el seu abat, de construir un nou lloc de culte a Riutort. Aquest poble era segurament de creació recent, ja que ni tan sols disposava de cementiri, però tenia prou habitants per a poder-hi edificar una església. El paborde Salomó i l’abat Aribert demanaren al bisbe de Narbona que consagrés l’església de Sant Martí. Una vegada més, el poder civil, el comte Guifré de Cerdanya, dotà la nova fundació. Él bisbe no es desplaçà només per consagrar l’església. Salomó aprofità la vinguda del bisbe Guifré al Capcir per dedicar l’església de Santa Maria de Formiguera, edificada de nou i engrandida. Un document fals, datat l’any 908 i suposadament atorgat per Carles el Simple, fa menció de l’existència de les parròquies de Sant Salvador dels Angles, Sant Sebastià de Font-rabiosa i Sant Romà de Ral en l’esmentada data, malgrat que és segur que en aquesta època hi havia una sola parròquia al Capcir. És molt probable que l’abadia de Sant Jacme de Jocó falsifiqués aquest document als segles XIII o XIV per defensar les seves prerrogatives sobre el conjunt de parròquies de l’altiplà capcinès i oposar-se a les pretensions de Sant Miquel de Cuixà, que des del 965 s’havia fet donar unes terres a la part sud del Capcir, als Angles, Matamala i Creu.

En realitat, doncs, cap altra església, a excepció de Santa Maria de Formiguera i Sant Martí de Riutort, no és atestada abans de mitjan segle XI. Tanmateix, segons es desprèn de l’anàlisi arquitectònic, l’església primitiva de Sant Romà de Ral dataria de l’inici del segle XI.

Els textos permeten de constatar la creació d’una altra parròquia al començament del segle XII: es tracta de Sant Salvador dels Angles. El 1106, l’abat Guillem de Jocó, a petició del comte Bernat de Cerdanya, pregà l’arquebisbe Ricard que consagrés l’altar de l’església dels Angles. Aquesta consagració correspon segurament al començament de la construcció de l’església de Sant Salvador o, com s’acostumava a vegades, a l’acabament de l’absis. Si no fos així, no s’entendria per què el bisbe no hauria celebrat la dedicació de tota l’església. Com en els casos de Formiguera i Riutort, es veu que el bisbe accedí a la demanda conjunta de l’abat de Jocó, responsable espiritual del Capcir, i del comte, que segurament dotà la nova església.

Després del 1106, l’organització parroquial del Capcir ja és gairebé definitiva. D’ara endavant, els pobles de l’altiplà foren regits per les parròquies següents, que depenen de Sant Jacme de Jocó: Santa Maria de Formiguera, Sant Martí de Riutort, Sant Romà de Ral i Sant Salvador dels Angles. També pot afegir-s’hi Sant Sebastià de Font-rabiosa, reivindicada per l’abadia de Jocó en el pseudo-diploma del 908. Aquesta advocació, que no es troba en cap altre lloc al Conflent o a la Cerdanya, s’explica perfectament al Capcir: en efecte, segons la llegenda, sant Sebastià, martiritzat al segle III, seria oriünd de Narbona, on el veneraven al segle XI en una església parroquial. Segurament la nova parròquia de Font-Rabiosa anà a Narbona a cercar el nom i les relíquies del seu sant protector.

Una altra església del Capcir, Sant Pere de Matamala, només s’esmenta en un document el 1413. No la mencionen en el pseudodiploma de Carles el Simple. La seva existència no ha de ser anterior al segle XIII.

Sant Salvador de Puigbalador fou la darrera parròquia erigida al Capcir. El 1353, es documenta la capella de Puigbalador, on es reuní el consell general de la castellania. En aquesta època el terme del castell de Puigbalador depenia encara de la parròquia de Sant Martí de Riutort. El 1357, en canvi, hom ja documenta una terra “en els límits de Sant Salvador del Puigbalador”. En aquella època, l’església tenia una entitat jurídica: tenia els seus límits i era segurament una parròquia. La seva erecció ha de situar-se, doncs, entre el 1353 i el 1357. La parròquia de Puigbalador acabà absorbint la de Sant Martí de Riutort. La seva elevació a rang de parròquia fou segurament demanada pel senyor de la castellania a l’arquebisbe de Narbona. És probable que en la nova fundació es demanés la intervenció de l’abat de Sant Jacme de Jocó.

El catarisme al Capcir

No existeixen testimonis directes relatius a la presència de càtars al Capcir. Tanmateix, aquest petit país s’esmenta molt aviat en un document referent a la història del catarisme; apareix com a límit de les noves diòcesis herètiques instituïdes durant l’assemblea càtara de Sant Felix de Lauragués. El 1167 es reuní en aquesta petita localitat de la diòcesi de Tolosa una mena de concili dels heretges del Migdia de França. També hi havia representants de les esglésies de la França del nord i de la Llombardia. El “papa” Nicetes, cap de l’església dualista de Constantinoble, presidí l’assemblea. El principal objectiu d’aquest conciliàbul era l’adopció del dualisme absolut, al qual s’adheria el papa Nicetes, en lloc del dualisme mitigat fins aleshores professat pels càtars del Migdia. En aquella ocasió, tres bisbes herètics tornaren a ser ordenats i tres altres foren ordenats per primera vegada, entre ells, el de Tolosa i el de Carcassona: “els homes de l’església de Tolosa volgueren tenir un bisbe i escolliren Bernat Ramon; també Bernat Català i el consell de l’església de Carcassona, amb l’aprovació de Sicard Cellerer, bisbe d’Albí, escolliren Guerau Mercer”. Abans d’acabar l’assemblea, seguint els consells de Nicetes, les dues esglésies —la de Tolosa i la de Carcassona— decidiren de fixar els límits respectius. S’escolliren uns delegats per a realitzar aquesta tasca i s’establí definitivament la divisió tres mesos més tard. Hom s’atingué als límits de les diòcesis catòliques. El bisbe càtar de Tolosa tingué jurisdicció sobre la diòcesi de Tolosa i el de Carcassona sobre les diòcesis de Carcassona i Narbona. Guerau Mercer fou, doncs, el primer bisbe càtar del Capcir. Es dividí també Catalunya entre aquestes dues esglésies. En aquella època hi havia pocs càtars a Catalunya, però així i tot es repartiren les zones d’influència. Aleshores s’esmenta el Capcir. Tot el país a l’est de l’exitus Redensis (el Capcir) fins a Lleida i fins al Mediterrani s’atribuí a Carcassona. La regió situada a l’oest de la línia Capcir-Lleida caigué sota la jurisdicció del bisbe de Tolosa.

El successor de Guerau Mercer fou Bernat de Simorra. Apareix en el col·loqui que tingué lloc el 1204 sota la presidència del rei Pere I de Catalunya-Aragó, a Carcassona, el mes de febrer. En la carta en la qual el rei resumeix el col·loqui, el qualifica de bisbe dels heretges.

Després de l’arribada dels croats al segle XIII, els càtars ja eren prou nombrosos al Rasès per a reclamar un bisbe. Hi hagué una important reunió a Pieusse, vora Limós, sota la presidència de Guislabert de Castres, bisbe de Tolosa, el 1225, i es donà satisfacció als heretges del Rasès. Obtingueren un bisbe. L’elegit fou el perfecte Bernat de Termes. Ramon Aguller fou elevat a la dignitat de “fill major” (diaca) d’aquesta església en la mateixa ocasió. És possible que el bisbe càtar del Rasès heretés els drets del bisbe de Carcassona sobre part dels comtats catalans.

L’organització d’una església càtara al Rasès respon incontestablement a una sòlida implantació de l’heretgia en aquesta comarca, al començament del segle XIII. Probablement el Capcir també fou afectat per aquesta influència. Cal tenir en compte, a més, que el veí País de Salt fou un feu de l’heretgia, que s’hi difongué gràcies a Esclarmunda de Laurac, esposa del senyor de Niòrt. Després del tractat de París, el País de Salt esdevingué un refugi per a l’heretgia. Al castell de Niòrt hi vivien, segons afirma el bisbe de Narbona, cinc càtars. Eren trenta en el de Dorna. També n’hi havia a Ròcafuèlh i a Jocó. Tots eren protegits pels senyors més potents de la comarca, els Niòrt. Es coneix prou bé la vida dels càtars o dels simpatitzants del catarisme gràcies a l’obra de E. Le Roy Ladurie sobre el poble de Montelhó, escrita a partir de les actes dels registres de la Inquisició. (AB)

Vegeu: Esglésies del Capcir anteriors al 1300

Vegeu: Castells del Capcir anteriors al 1300

Bibliografia

  • R. d’Abadal i de Vinyals: El paso de Septimania del dominio godo al franco a través de la invasión sarracena 720-768, “Cuadernos de historia de España” (Buenos Aires), 20 (1953), pàgs. 5-54
  • R. d’Abadal i de Vinyals: La familia del primer comte barceloní, Bera, “Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad” (Barcelona), Estudios dedicados a Agustín Duran y Sampere, X (1967), pàgs. 187-193
  • E. Badie: Histoire du Capcir et des capcinois, ou le long combat d’une communauté catalane, publicat en català amb el nom de El Capcir… fa temps, “Terra Nostra” (Prada), núms. 53-56 (1986)
  • A. Bonnery: Géographie historique de la Septimanie, dins “Actes des IX Journées d’Archéologie Mérovingienne”, Lattes, 1986, pàgs. 41-45
  • A. Cazes: Le Capcir, Guia Turística “Conflent”, Perpinyà 1980
  • A. Cazes: Géographie historique des lieux habités du Capcir, “Conflent” (Prada), núm. 65 (1973), pàgs. 221-222
  • J. Coromines: Estudis de toponímia catalana, 2 vols., ed. Barcino, Barcelona 1965
  • C. Devic-J. Vaissete: Histoire générale de Languedoc. Avec des notes et les pièces justificatives. Edition accompagnée de dissertations et notes nouvelles contenant le recucil des inscriptions de la province antique et du Moyen Age, des planches, des cartes géographiques et des vues de monuments, publiée sous la direction de M. Edouard Dulaurier, annotée par M. Émile Mabille, M. Edward Barry et M. Auguste Molinier, 3a edició, 16 vols., ed. Privat, Tolosa de Llenguadoc 1872-1904
  • E. Griffe: Histoire religieuse des anciens Pays de l’Aude, París 1933
  • E. Griffe: Le Languedoc cathare 1190-1210, ed. Letouzey et Ané, París 1971
  • P. de Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, Baluze, París 1688 (reed. facsímil: ed. Base, Barcelona 1972)
  • E. Le Roy Ladurie: Montaillou, village occitan de 1294 à 1324, ed. Gaíli-mard, París 1975. Liber feudorum maior, 2 vols., CSIC, Barcelona 1945-47
  • P. Ponsich: Límits històrics i repertori toponímic dels llocs habitats dels antics “països” de Rosselló-Vallespir-Conflent-Capcir-Cerdanya-Fenolledès, “Terra Nostra” (Prada), núm. 37 (1980), pàgs. 3-197
  • P. Ponsich: Le comté de Razès, des temps carolingiens au traité de Corbeil, “Études roussillonnaises” (Perpinyà), núm. 9 (1989), pàgs. 33-54