El marc històric del romànic del Donasà

Una ocupació humana precoç

L’entrada al Donasà des del Capcir a través de la portella oberta pel riu Aude.

ECSA - A. Roura

L’altiplà del Donasà tingué una ocupació humana relativament precoç gràcies a les seves especials condicions geogràfiques, una posició de recer, que temperava una mica la rigorositat d’un clima d’altitud, i una terra relativament fèrtil. Per tant, s’hi podia practicar l’agricultura i, d’altra banda, els boscos i les prades oferien a la ramaderia protecció durant l’hivern i terrenys de pastura durant l’estiu. La posició especial de la comarca també en feia un lloc de refugi i, doncs, un d’aquests “terrenys limitats, propicis per a afaiçonar cadascun una tribu” (Goron, 1938).

La població neolítica s’instal·là molt aviat en aquests territoris de muntanya bo i creant pobles aglomerats que permetien una defensa comunitària i alhora una utilització també comunitària de la terra. La persistència al llarg dels segles d’un ús col·lectiu molt reglamentat de les terres conreables, del bosc i de les pastures, la cura comuna dels ramats, l’existència de vastes terres comunals o d’importants drets d’ús sobre les grans propietats comunals, la dispersió de la petita propietat privada en nombroses parcel·les, un traçat dels camins que partien dels pobles en forma radial tots aquests elements que es troben al Donasà revelen, tant com els descobriments arqueològics, que l’assentament humà hi és molt antic.

La toponímia en dona un altre testimoni. Mijanès, Lo Puèi, Lo Pla o Lo Mas són noms romans; Queragut i Carcanièras provenen del mot preindoeuropeu kar (roca); Artigas és derivat del mot probablement aquitànic artica (erm); So és d’origen celta, potser del gàl·lic sounno (sol). De fet, és simptomàtic que aquí no hi hagi, com a l’alta vall de l’Arieja, cap dels hagiotopònims característics d’un poblament medieval (Sant Felix va ser una església, no un poble). Les excavacions arqueològiques acaben de confirmar el que les estructures agro-pastorals i la toponímia ja havien revelat. Les anàlisis palinològiques del rierol de Laurentí a Queragut han confirmat l’existència del conreu dels cereals vers el 4000 abans de la nostra era, és a dir, molt aviat amb relació a les altres comarques de l’Arieja.

Entre l’època cassiana (v. el 3500-2500) i el calcolític, al començament del segon mil·lenni, la muntanya de l’Arieja coneix una ocupació generalitzada de les coves amb una densitat única als Pirineus, fet que denota una cultura pròpia en aquesta regió. Amb el calcolític i l’arribada dels metalls es van desenvolupar els rituals funeraris dels dòlmens i de les grutes sepulcrals. Aquestes grutes eren petites cavitats naturals, de vegades condicionades i tancades amb lloses, “que, per a la tribu o per al poble, van tenir la funció que tenen actualment els panteons familiars: a mesura que es produïen les morts hom hi amuntegava els cadàvers” (Simonnet, 1979), la qual cosa explica la gran quantitat d’ossos que hi ha en espais molt reduïts. Aquestes pràctiques es van realitzar també durant l’edat del bronze. El Donasà i la seva rodalia han aportat un bon nombre d’aquestes sepultures i un aixovar molt interessant. La més important és la de So, on en una cova de difícil accés, que mostra que els homes que la van utilitzar tenien la voluntat de col·locar els seus morts en un lloc profund i apartat, s’hi han descobert restes de 15 a 18 persones, adults, adolescents i infants, acompanyades de restes d’animals (cabra, gos, cavall, senglar, gat mesquer), d’alguns vasos i punxons, d’un fragment de destral de bronze i, sobretot, d’ornaments l’abundància dels quals indica la categoria social dels difunts. S’hi han trobat quatre-cents noranta-set grans perforats i separadors, sense comptar els que segurament han estat robats per lladres i espoliadors. Es tracta del nombre de grans de collaret més gran que s’ha trobat mai en un indret del sud de França, de manera que J. Clottes i J. Guilaine han pensat en la proximitat d’un taller. Aquests autors donen com a data d’ocupació d’aquesta cova el començament de l’edat del bronze, vers el 1800-1600 abans de la nostra era.

El Mijanès ha aportat ceràmica de l’edat del bronze i una agulla de bronze avui malauradament desapareguda. En un altre ossari de l’edat del bronze, el de Dornha (Fontanas de Salt), s’ha descobert un vas polipodi amb set peus que és testimoni d’una expansió cap a les comarques mediterrànies d’aquest tipus de ceràmica característica dels Pirineus centrals i occidentals, mentre que a la cova veïna de l’Agusó s’han descobert peces de ceràmica del bronze mitjà i properes a l’edat del ferro.

El sector de Mijanès, amb la població i la muntanya del mateix nom, que separa el Donasà del País de Salt.

ECSA - A. Roura

Altres ossaris del bronze antic del País de Salt, com el de Bèlcaire, són testimonis d’una influència del Llenguadoc mediterrani sobre les comarques de l’Arieja: peces trobades a Bèlcaire han pogut ser comparades amb altres peces trobades a les coves sepulcrals de la vall de l’Arieja (Sinsat, Arinhac, Fontanet, Ornolac, Foix) i del Salat (Sent Lisièr, Bonrepaus).

Influència occidental cap a la Mediterrània, influència mediterrània vers els Pirineus Occidentals: no hi cap dubte que durant l’edat del bronze hi havia vies d’intercanvi que travessaven el País de Salt i el Donasà.

Amb el començament de l’edat del ferro (segles VII-V aC) apareixen noves pràctiques funeràries, les sepultures amb incineració que generaran els “camps d’urnes”. Coneixem les sepultures tumulàries situades al peu de la penya de So per les descripcions del mossèn de Ròcalaura. Les urnes, que contenien carbó i ossos, es trobaven a l’interior d’una rotllana de pedres dretes i molt voluminoses, d’1,30 m de diàmetre i d’1 m de fondària; les pedres havien estat polides pel cantó que donava al centre de la rotllana i pels costats laterals. Aquest cercle de pedres pertany a un tipus funerari pirinenc que hi ha, a l’Arieja occidental, a Ayer (Las Bordas de Lès) o als Pirineus de Comenge. Aquesta necròpoli ha estat destruïda abans no se’n pogués fer un estudi científic. Per sort, potser es podrà fer aquest estudi en la important necròpoli tumulària que ha estat descoberta recentment (1986) a Las Bòrdas de Mijanès i que sens dubte ha de ser atribuïda al mateix cicle cultural.

Hom es pregunta si algun dia es trobaran al Donasà empremtes d’hàbitats protohistòrics com els que han estat estudiats no fa gaire a Ròcafuèlh, a l’altipla veí de Salt. El camp de la investigació arqueològica al Donasà tot just ha començat, però els punts de referència coneguts, que donen fe d’una ocupació humana antiga i d’intercanvis amb les comarques de l’est i de l’oest, constitueixen un bon auguri per a aquesta investigació.

L’inici de la història

Les empremtes arqueològiques romanes conegudes fins ara encara són molt febles. Hi ha hagut troballes de monedes i sembla que subsisteixen vestigis d’una via romana entre Carcanièras i Ròsa: fins ara és tot el que s’ha trobat.

De fet, el primer text escrit sobre el Donasà aporta l’element essencial sobre la història d’aquesta petita comarca durant el període antic i l’alta edat mitjana, és a dir, el seu nom i la seva naturalesa jurídica i administrativa. Efectivament, el 844 s’esmenta la villa Donacanum, in pago Redense, in locum ubi dicitur Saltum, és a dir, el predi de Donasà, en l’indret anomenat Salt, a la comarca o país de Rasès. Tot el Donasà era, doncs, una villa, és a dir, un d’aquests grans centres d’explotació agrícola característics del món gal·lo-romà: com el mateix nom indica, el “predi de Donatius”. Els quadres administratius de l’època carolíngia són una herència dels romans, els quals, al seu torn, corresponien en gran part a una realitat anterior. L’existència d’un predi gal·lo-romà de Donasà, que comporta una intensa comunitat de vida, de treball i de gestió dels recursos de la terra entre tots els habitants de l’altiplà, confirma el que revelaven les estructures agro-pastorals multiseculars de la comarca: com a conseqüència de condicions geogràfiques molt peculiars, hi va haver una població que, probablement després del neolític, segurament en època preromana, s’organitzà en una comunitat forta que, tot i estar repartida entre molts pobles, mantindrà la unitat, la coherència i la capacitat de defensa de la identitat almenys fins a la Revolució Francesa. A manca d’excavacions, només ens podem imaginar la vida quotidiana antiga per comparació amb el que mostren els jaciments de la mateixa època; s’ha d’imaginar la producció del sòl segons la que es coneix dels períodes posteriors: conreu de cereals, conreu d’horts i ramaderia eren segurament les tasques quotidianes d’aquesta època.

No se sap res, en canvi, de les relacions d’aquesta població muntanyenca amb el món exterior i sobretot amb l’autoritat exterior. El País de Salt on era situada la villa de Donasà formava part, al seu torn, del pagus Redensis, la comarca de Rennas o Rasès. Aquest pagus s’estenia fins a Limós i Alanha i abraçava pel sud, a més del País de Salt i el Donasà, la Fenolleda, el Perapertusès i el Termenès. N’era la capital el puixant oppidum de Rennas. Una via romana ben identificada unia Carcassona i el Rosselló a través d’Alet, Coisan, Rennas, Sant Just, el coll de Sant Loïs i la vall de l’Aglí. Però n’hi havia d’altres a través de la comarca del Rasès, i sobretot Atsat, amb nom cèltic (Adesate), era una cruïlla de camins que anaven cap al Rosselló a través de la vall de la Bolzana, cap al Capcir i la Cerdanya a través de l’alta vall de l’Aude bo i travessant l’altiplà del Donasà, i cap al País de Salt a través de la vall del torrent de Rebentí.

Basant-se en inscripcions que duien noms de personatges de la tribu Voltinia, la dels ciutadans romans de la civitas Carcaso, R. Lizop creia que en l’època gal lo-romana, la comarca de Rasès pertanyia a la “deciutat” de Carcassona. En canvi, quan l’Església s’organitzà en aquesta regió, al segle IV, el Rasès figurava com a pertanyent a la diòcesi de Narbona; generalment l’Església va calcar les seves circumscripcions —províncies i diòcesis— sobre les circumscripcions romanes —provinciae i civitates. Això faria suposar que el Rasès pertanyia, en realitat, al terme de la ciutat de Narbona. Aquesta suposició és compartida per molts historiadors.

Al segle V va sorgir el regne visigot que del 418 al 507 es va estendre des de la Garona fins als Pirineus i des de l’oceà fins a la Mediterrània i que tenia Tolosa com a capital. Després d’haver estat derrotats per Clovis, els visigots van ser empesos cap a Espanya, on van constituir un regne al voltant de Barcelona i després a Toledo; van conservar, però, al nord dels Pirineus el territori de la Septimània (el baix Llenguadoc i el Rosselló). Fins a la caiguda d’aquest segon regne el 711, els Pirineus orientals van tenir tres segles de dominació visigòtica aparentment ben acceptada, sens dubte a causa de la forta romanització i del bon nivell de cultura dels nouvinguts.

Amb l’expansió del regne dels francs per l’adveniment de l’imperi carolingi, es van posar les bases de les estructures que havien de ser les de l’edat mitjana. Carlemany va nomenar comtes, sovint elegits entre els seus fidels; de vegades, com va passar sens dubte a les regions pirinenques, el títol fou concedit a un personatge poderós autòcton que així es veia confirmat en el seu poder en canvi de la seva fidelitat. En temps dels successors de Carlemany, la funció comtal esdevingué hereditària i així es van crear grans principats que, a mesura que anaven tenint més poder, s’escapaven, de fet, de l’autoritat reial, sobretot els més allunyats. Durant el segle IX van néixer d’aquesta manera el ducat de Septimània i el comtat de Barcelona, a la Marca Hispànica, tots dos units fins el 865, i el comtat de Tolosa. Al costat d’aquests grans comtats, es crearen altres comtats més petits, com el de Carcassona, de Rasès, de Cerdanya, de Conflent o d’Urgell; però tots els comtes d’aquests comtats, grans i no tan grans, tenien entre ells estrets lligams de parentiu; fins i tot hi hagué sobreposicions o més d’un senyor que tenia drets sobre un mateix territori. A més, en els pocs textos que ens han arribat els personatges només apareixen amb el nom, sovint acompanyat del nom del pare, i si bé llur funció comtal es precisa si arriba el cas, això no es fa pas amb l’atribució territorial. D’aquí vénen les confusions entre homònims en una mateixa família i entre homònims de línies completament diferents.

El primer comte de Carcassona, vers el 812, fou Bel·ló, originari del Conflent. Les opinions són diverses sobre l’origen del qui va ser el seu successor vers el 820, Oliba, fundador de la primera línia comtal. Es discuteix si era un fill de Bel·ló, i per tant un català, o bé un membre de la família de Tolosa. El primer comte de Barcelona va ser, l’any 801, Berà, provinent d’una família de gots del Rosselló, bé que alguns historiadors el consideren originari de la casa comtal de Tolosa. Del 820 al 844 el comtat estigué en mans de Bernat de Septimània i després passà a mans de Sunifred d’Urgell el fill del qual, Guifré, ja comte d’Urgell i de Cerdanya, va ser confirmat solemnement per Lluís el Tartamut el 878, després de diverses vicissituds, en els comtats de Barcelona i de Girona.

En aquesta època tan mal coneguda se situa el primer acte que fa referència al Donasà. El 30 de juliol de 844, Argilà, fill del comte Berà, vengué al seu fill, que també s’anomenava Berà, béns al Rosselló i in pago Redense, in locum ubi dicitur Saltum, villa Donacanum cum ipsa baschea qui ibidem fundata est in honore sancti Felicis, és a dir, “a la comarca de Rasès, a l’indret anomenat Salt, la vil·la de Donasà amb l’església que hi ha estat fundada en honor de sant Feliu”. Aquest comte Berà, pare d’Argilà, ha estat identificat amb Berà I, el primer comte de Barcelona, que va exercir les funcions comtals del 801 al 820, data de la seva destitució. Els autors de la Histoire du Languedoc l’identifiquen amb el comte Berà I, fill de Guillem de Tolosa. Berà seria comte de Rasès i de Barcelona. Sembla impossible que pogués ser comte de Carcassona perquè els comtes d’aquesta època són ben coneguts (Bel·ló, Oliba); ser comte de Rasès comporta que hi hagués hagut una primera dinastia de Rasès abans que aquesta comarca fos unida a la família de Carcassona, fet que es va produir sens dubte a partir de mitjan segle IX.

Aquest mateix text aporta un altre element molt interessant perquè revela l’existència de l’església de Sant Felix. És la notícia més antiga —i de molt— d’una església rural al territori de l’actual departament de l’Arieja; d’altra banda, cal notar l’arcaisme del terme utilitzat, baschea, probable deformació de basílica. Hom coneix molt bé el procés de cristianització de la Gàl·lia sobre un canemàs romà: les diòcesis s’organitzaren sobre els pagi, les esglésies parroquials urbanes sobre els vici i les esglésies rurals es fundaren sobre les villae. En el nostre cas, això confirma, si és que calia confirmar-ho, que el Donasà va conèixer una estructura clàssica de villa romana.

L’existència d’una església en un indret tan elevat, tan lluny de tot agrupament humà, d’accés tan difícil, és un testimoni, també, de l’acabament, en l’època carolíngia, de la cristianització de la nostra regió i de la creació d’una xarxa eclesiàstica completa, fins i tot als llocs més muntanyosos. D’altra banda, la seva venda com a bé privat revela una situació jurídica els efectes de la qual es deixaren sentir durant molts segles: si les esglésies dels burgs van néixer generalment gràcies als esforços d’un bisbe, les esglésies rurals solien aparèixer gràcies a la fundació pietosa d’un personatge laic ric que en disposava, de la mateixa manera que els seus successors, com si fossin patrimoni propi.

Un aspecte de l’església de Sant Felix, la més antiga del Donasà, refeta, però, en època gòtica.

ECSA - A. Roura

Cal remarcar finalment que la denominació Sant Felix —sant Feliu, màrtir de Girona— és característica de l’època visigòtica en què hi havia una comunitat política estesa a banda i banda dels Pirineus i el culte dels màrtirs hispànics s’estengué vers el migdia de França; aquests lligams culturals encara es van estrènyer més des de la reconquesta franca i fins al segle XI, període en què les diòcesis catalanes restaren lligades a la província eclesiàstica de Narbona.

De fet, aquest text del 844, tot i la brevetat de les dues ratlles que dedica al Donasà, revela la gènesi de la comarca des de l’època romana fins al final dels temps carolingis. També aclareix la seva pertinença administrativa, tot i les incerteses que encara persisteixen, en una època de transició en què les estructures romanes es transformen en vassallies feudals. Dona testimoni de la seva unitat econòmica i, per tant, humana que va fer que es perpetués la cohesió de la villa gal·loromana a la comarca de l’antic règim. També dona la clau de la seva història religiosa, que reunirà durant molt de temps els pobles de l’altiplà al voltant d’una església rural en una situació excepcional; l’església de Sant Felix de Donesan serà església parroquial fins a la Revolució Francesa, moment en què ja no hi havia cap aglomeració urbana al seu voltant. S’hi pot veure una supervivència de les estructures de la villa, organitzada al voltant de la casa d’un amo des d’on es dirigeix la possessió i que resta “rural” (encara que sigui luxosa i que hi visquin un gran nombre de familiars i d’artesans); ens podem arriscar, sens dubte, a imaginar-nos que allí on va ser fundada l’església de Sant Felix hi havia la seu de la villa de Donasà.

El Donasà, terra cerdana (segle X-1208)

L’altívol castell de So fou el centre polític del Donasà, fins al punt que la comarca era coneguda com “la terra del castell de So”.

ECSA - A. Roura

Després del 844 no trobem cap altre esment del Donasà fins el 1035, en el testament del comte Guifré II de Cerdanya, el qual llegà al seu fill Ramon comitatus Cerritanie cum castro Sono et cum ipsa terra quem teneo de Redes et comitatus Confluente cum ipsa terra quem teneo de Rossilione (“el comtat de Cerdanya amb el castell de So i amb la terra que tinc de Rasès i el comtat de Conflent amb la terra que tinc al Rosselló”). Cal remarcar per començar que ja no es parla aquí de la villa de Donasà sinó del castell de So: s’ha passat de l’herència romana i carolíngia a una realitat feudal. El Donasà serà durant molt temps “la terra del castell de So”, del qual coneixem l’existència per primera vegada gràcies a aquest document. Aquest segon text de la història del Donasà planteja novament el problema de la pertinença administrativa de la comarca. El Donasà apareix com a possessió dels comtes de Cerdanya, bé que és segur que a partir de mitjan segle IX el comtat de Rasès, amb el Donasà, havia anat a parar a mans de la família comtal de Carcassona; va tocar, juntament amb el comtat de Carcassona, a Arnau, comte de Comenge, Coserans i Foix vers 945-950, marit d’Arsenda, hereva del darrer comte de la primera dinastia carcassonesa, Acfred II, i per tant fundador de la segona dinastia, i va ser llegat per Arnau al seu fill petit Eudes abans de tomar a la branca principal al començament del segle XI. El Donasà, però, se separà del Rasès al segle X. Com que no hi ha textos en què basar-se, s’han fet diverses conjectures. Segons J.-F. Bladé, el Donasà va ser cedit el 981 juntament amb altres terres per Roger I de Carcassona a Oliba I Cabreta, comte de Cerdanya, amb motiu de la pau per la qual els dos comtes acabaren la guerra que els enfrontava. Segons Pèire de Marca, el Capcir va ser cedit el 981 a Oliba I Cabreta i “també es podria dir” que Roger I de Carcassona va cedir, juntament amb el País de Salt, el Donasà i el Perapertusès antigament dependent de Rasès; tanmateix, “sembla més versemblant” pensar que tots aquests dominis ja pertanyien a la casa de Barcelona cap a la fi del segle IX juntament amb la Fenolleda. Els autors de la Histoire du Languedoc tenien una opinió semblant. Creien, ja ho hem dit més amunt, que el comtat de Rasès era una possessió conjunta de les cases, emparentades, de Barcelona i de Carcassona i que quan va ser partit, entre el 873 i el començament del segle X, el Rasès pròpiament dit va anar a parar a Carcassona, mentre que la Fenolleda, el Perapertusès, el Capcir, el País de Salt i el Donasà ho feien a Barcelona; aquesta part barcelonina hauria estat donada el 965 pel comte Sunifred al seu germà Oliba I Cabreta, comte de Cerdanya. En tot cas, és segur que Oliba I Cabreta posseïa aquests béns perquè els llegà als seus fills: la Fenolleda, el País de Salt i el Perapertusès correspongueren a Bernat, comte de Besalú i del Vallespir, i el Capcir, el Donasà i el Conflent a Guifré, comte de Cerdanya. D’altra banda, aquests autors creien que el Rasès es trobava al centre de la rivalitat entre Roger de Carcassona i Oliba de Cerdanya: “hom ignora el motiu de llur baralla però sembla que fou a causa del comtat de Rasès que llurs avantpassats havien posseït antigament en comú i que s’havien partit cap al final del segle IX”.

Aspecte imposant que ofereixen actualment les ruïnes del castell de So, objecte de múltiples pactes entre els comtes cerdans i els seus successors i els encarregats de la seva guarda.

ECSA - A. Roura

Cap d’aquests autors esmentats, en canvi, no para atenció en el fet que Guifré II de Cerdanya el 1035 encara declarava que tenia una part dels seus béns, pot molt ben ser el Donasà, “de Rasès”. Ens trobem davant d’una d’aquelles situacions complexes d’encavallament de drets encara ben entrat el segle XI. És el cas de la segona dinastia de Carcassona, la qual, vers el 1002, acabava de dividir-se entre les branques de Carcassona, de Rasès, de Foix i de Comenge amb drets importants de cadascuna sobre les terres dels altres. És podria suposar que uns lligams semblants entre Rasès i la Cerdanya es trobaven a l’origen de les reivindicacions cerdanes sobre el Sabartès (alt país de Foix). En el seu testament, vers el 1002, Roger el Vell de Carcassona recordava un acord amb el seu germà Eudes, comte de Rasès, que implicava drets de la família de Rasès sobre el Sabartès. En el seu, fet el 1020, Bernat de Besalú, fill d’Oliba I Cabreta, comte de Cerdanya, esmentava un alou a Ussat, al Sabartès, adquirit pel seu pare a Arnau de Sabartès, fill d’Eudes de Rasès; també segons acords presos amb un “comte de Sabartès”, el comte Guillem I de Cerdanya va poder llegar als seus fills el 1095 els castells d’Acs i de Lordat a l’alta vall de l’Arieja esmentats en el seu testament al costat del de So. La situació encara es complica més quan entre el 1068 i el 1070 el comte de Barcelona Ramon Berenguer I i la comtessa Almodis compraren tots els drets de l’antiga família de Carcassona sobre els comtats de Carcassona, Rasès, Foix i Comenge a Ermengarda de Carcassona i al seu marit Ramon Bernat Trencavell, i després a tots els altres hereus. Entre aquests altres hereus hi havia Guillem de Cerdanya ja que era marit d’una germana de la comtessa Ermengarda; pot ser que la seva renúncia —per mitjà de diners— a l’heretat de la seva dona hagués tingut com a conseqüència implícita un aclariment de la supervivència de drets entre Cerdanya i Rasès i una diferenciació definitiva entre les dues comarques si encara no s’havia fet. En canvi, si bé l’adquisició dels comtats de Carcassona i de Rasès es va realitzar clarament, no és pas clara la dels drets sobre els comtats de Foix i de Comenge, els posseïdors dels quals aparentment no van pas ser consultats: la ingerència barcelonina no hi tingué cap continuïtat; per això la casa de Cerdanya no abandonà de seguida les seves pretensions sobre l’alt país de Foix, com mostra el testament de Guillem I de Cerdanya el 1095, però hagué de cedir definitivament davant del poder creixent dels comtes de Foix.

En tot cas, tant si aquest llarg període d’encavallament de drets i de confusió es va tancar a causa de les intervencions barcelonines de 1068-1070, com si aquesta situació va desaparèixer per ella mateixa anteriorment amb la desaparició dels darrers representants d’una família privativa del Rasès, ja que era l’heretatge del Rasès que després de segles era qüestionat, els comtes de Cerdanya es mantingueren al Donasà, aïllat, per la seva posició geogràfica, tant del comtat de Carcassona com del comtat de Foix. D’ara endavant el territori del Donasà serà considerat de domini dels comtes de Cerdanya, sense interferències.

Dintre del comtat de Cerdanya, el Donasà mantingué la seva identitat, sempre garantida per la seva configuració geogràfica. Esdevingué una castellania al voltant del poderós castell de So, un dels castells més antics que es coneixen de l’Arieja, bastit damunt del turó que domina la confluència de l’Aude i de la Brusenta en una posició privilegiada per a la vigilància del pas de l’alta vall de l’Aude.

El primer senyor conegut d’aquesta castellania és Bernat, a qui el comte Guifré, en el seu testament del 1035, confià la guarda de Molig, en nom del seu fill Berenguer, que havia de transmetre al seu fill o al seu nebot, a qui posseís el castell de So. El segon —o és el mateix?— és Bernat Oliba citat com un dels nobles de primer rang de l’entorn del comte Ramon I de Cerdanya en l’assemblea que aquest va convocar a Cornellà el 1047 per solucionar un conflicte que l’oposava a Bernat, vescomte de Cerdanya, sobre la propietat de les terres situades al sud del Pimorent. No se sap si hi ha parentiu de pare a fill (o a nebot, com se suggereix en el text del 1035) entre Bernat, Bernat Oliba i Arnau Riculf a partir del qual es pot establir una genealogia, però és molt versemblant; en el document del 1047 hi ha un Miró Riculf (aquest noble és l’iniciador del llinatge dels Pinós) i un Bernat Riculf, germans, immediatament després de Bernat Oliba, la qual cosa fa suposar que eren parents. Amb Arnau Riculf comença una sèrie de juraments de fidelitat prestats pel castell de So als comtes de Cerdanya que aporten l’essencial de les notícies que tenim sobre la família de So als segles XI i XII.

La responsabilitat particular atorgada a Bernat de So el 1035 i el primer lloc donat el 1047 a Bernat Oliba davant de tots els altres membres de l’entorn del comte ja revelen la importància del castell de So i de la familia que el tenia. Els senyors de So sembla que van ser els vassalls més propers dels comtes de Cerdanya, o si més no els més poderosos. El castell que tenien confiat tancava l’accés nord del comtat i controlava el pas important que representava la vall de l’Aude. Aquesta posició de la família de So és confirmada de manera contundent pel primer dels juraments de fidelitat conservats. Aquest text ens assabenta que Arnau Riculf s’havia casat amb Clemència, filla del comte Ramon de Cerdanya (vers 1035-1068) i germana del comte Guillem (1068-1095); Clemència i Guillem són esmentats, segons el costum tan freqüent als segles XI i XII de situar els personatges d’un acte amb referència a la seva mare, ella com a filla i ell com a fill de la comtessa Adela. A més, el rang fora del que era habitual de la dona del castellà és remarcat pel fet que ella es compromet personalment al costat del seu marit al llarg del text en la fidelitat envers el comte, fet que no es troba en cap altre jurament prestat als comtes de Cerdanya. Si hi ha lligams de sang entre Bernat Òliba de So i Arnau Riculf (nosaltres creiem que sí), aquest casament pot representar l’apogeu de la fortuna d’una família de confiança, ben recompensada pels serveis reconeguts, però també pot significar que la família So ja estava emparentada amb la família comtal cerdana i que no hi havia res d’excepcional en una aliança matrimonial entre les dues famílies.

Els juraments següents, malauradament sense data, revelen la permanència del castell de So en mans dels descendents d’Arnau Riculf. Arnau i Clemència i Ramon Arnau, el seu fill, prestaren jurament al comte Guillem (1068-1095); Berenguer Ramon, germà i hereu de Ramon, prestà jurament al comte Guillem Jordà (1095-1099); Arnau, fill de Berenguer, també ho va fer envers Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, que havia heretat el comtat de Cerdanya el 1117 del darrer comte Bernat Guillem, i després envers Ramon Berenguer IV (1131-1162). El castell de seguida passà a mans de Bernat de Llo, gendre i hereu d’Arnau de So, que jurà fidelitat al rei Alfons II d’Aragó, comte de Barcelona i Cerdanya (1162-1196).

Tots els senyors de So van prometre, cadascun al seu torn, de restar fidels en qualsevol circumstància, de no posar al seu castell un castlà sense autorització comtal i de deixar que el comte hi tingués una guarnició quatre mesos cada any. Però aquests senyors titulars no van pas ser els únics a exercir drets sobre el castell de So. A cada generació, els cabalers de la família també van jurar fidelitat per aquest castell als comtes de Cerdanya. Podem suposar que tenien una part de les prerrogatives senyorials però que no les transmetien pas als seus fills; de tota manera també tenien possessions en altres llocs i obtingueren diverses senyories a la regió per mitjà d’aliances. Així, Bernat Isarn i Guillem Bernat, tots dos fills de Guisla i per tant germans d’Arnau Riculf, i Ermengol, sens dubte un tercer germà, i la mateixa Guisla prestaren jurament al comte Guillem; després Guisla, com Guillem Bernat, el seu fill, prestà jurament més tard al comte Guillem Jordà i després a Ramon Berenguer III de Barcelona. Al cap de dues generacions Bernat, germà d’Arnau, jurà fidelitat a Ramon Berenguer IV pel castell de So.

La fidelitat renovada a cada canvi de senyor o de comte no es va pas realitzar sense entrebancs i potser les interferències familiars ajudaren a fer-los més grans. Ramon Arnau, que havia jurat fidelitat al comte Guillem (1068-1095) quan encara era un infant, es rebel·là, no se sap exactament quan ni per què ni com, i després, bo i reconeixent la seva mala conducta atribuïda a la seva joventut, tornà a jurar fidelitat i va prometre que també obligaria a fer-ho la que havia de ser la seva dona i que anava a desposar amb el permís del comte. Ens preguntem si els seus oncles paterns i la seva àvia Guisla, els juraments dels quals van a continuació del seu en el registre dels homenatges de la Cerdanya, van tenir res a veure en les accions d’aquell. La seva mare Clemència sí que hi tingué alguna cosa a veure, ja que en el seu segon jurament, Guisla promet al comte que no donarà pas els seus drets sobre el castell de So a “la seva senyora Clemència”; aquesta promesa fou renovada en els mateixos termes uns quants anys més tard per Guillem Bernat, el seu fill petit, en favor de Ramon Berenguer III. Hom s’interroga sobre quin era el perill que representava Clemència per al poderós comte de Barcelona.

Encara altres interferències van complicar la història de la senyoria de So. Hi ha un jurament que, en la sèrie dedicada al castell de So, sembla que no té pas relació amb la família que acabem d’estudiar. Es tracta del jurament fet per Guillem Bernat, fill de Nèvia, al comte Guillem, fill d’Adela, sota reserva de la seva fidelitat al comte de Barcelona. Es coneix una Nèvia contemporània, geogràficament propera i fidel al comte de Barcelona: és la nora de Bernat Ató, el qual, amb la seva família i especialment amb el seu fill Guillem, el marit de Nèvia, va vendre el 1069 el castell de Dorna, al País de Salt, molt a prop del de So, al comte de Barcelona, castell pel qual Arnau Riculf el 1067 havia jurat fidelitat al comte de Cerdanya.

Probablement ens trobem davant de diversos nivells de senyoria: el primer és el de la senyoria de So, la d Arnau Riculf i dels seus descendents, posseïdors immediats durant un temps del castell de Dorna (que passa de seguida als Niort) i durant molt de temps del de So; el segon, més elevat, és el de Bernat Ató de Dorna, sens dubte originari de la família comtal de Carcassona-Rasès.

Retrobem aquests diferents nivells en la jerarquia social, quan ens interessem en els orígens de la família Llo, tan confusos com els de la família So, de la qual és hereva durant la segona meitat del segle XII, gràcies al matrimoni entre Bernat de Llo i Estefania de So. El primer membre que se’n coneix sembla que fou Guillem d’Alone o Alona, citat el 1132 com a marit de Braidimenda, filla del comte de Foix, i el 1145, amb el nom de Guillem d’Alaniano, com a vescomte de Salt i senyor particular de Niòrt. Es tracta, doncs, d’un llinatge poderós, probablement originari de la família de Carcassona-Rasès, potser de Bernat Ató de Dorna i del seu fill Guillem que acabem de citar, aliat, en tot cas, dels comtes de Foix. La situació senyorial del País de Salt al segle XII és confusa. Guillem, fill de Blanca, segurament Guillem d’Alone, sol o amb el seu germà Ramon, rebé juraments de fidelitat pels castells de Niòrt, Castèlpor i Bèlfòrt a mitjan segle XII; Ramon Trencavell, vescomte de Carcassona, també en rebé. Entre aquests fidels hi havia Bernat de Llo i el seu germà Ató de Niort, tots dos fills d’Adalmurs, i altres personatges que duen el nom de Niort. En canvi, el 1177, després de la mort de Guillem, són Bernat de Llo i el seu germà els qui reben els juraments de diversos senyors, entre els quals un Guillem de Niort, per aquests castells, sota la potestat del vescomte de Carcassona. Apareixen, doncs, tots dos com a hereus del vescomte Guillem, almenys en aquests tres castells. Potser n’eren els nebots.

Aquest Bernat de Llo es casà amb la filla d’Arnau de So, Estefania de So. És probable que aleshores es girés envers les possessions cerdanes que havia heretat per aquest casament mentre Niòrt i el País de Salt anaven a parar a les mans del seu germà. Aquesta família de Llo degué tenir possessions a Pradas i Montelhó, en aquest “País de Llo” que porta el seu nom, però paradoxalment no en trobem cap empremta; quan aquests indrets apareixen en els textos ja pertanyen als comtes de Foix. Alguns autors han proposat que els Llo tenen el seu origen lluny del País de Salt, a la Cerdanya, al castell de Llo. No se sap si els Llo tingueren possessions al voltant de Foix. Sembla suggerir-ho l’anàlisi d’una acta —de la qual no tenim malauradament el text sencer— que esmenta un Ramon Amell d’Alieu, senyor de Planissòlas (territori de Foix) el 1160.

En tot cas, quan al gener de 1209 el rei d’Aragó disposà dels béns que acabava de confiscar a Bernat de Llo, aquests s’estenien per la Cerdanya, el Conflent, el Donasà i el Capcir i comprenien especialment les senyories d’Évol i Estavar i els castells de So i de Queragut, tots procedents de la primera família de So.

Vegeu: Castells del Donasà anteriors al 1300

Vegeu: Esglésies del Donasà anteriors al 1300

El Donasà, territori de Foix

Efectivament, al gener de 1209 el rei Pere II d’Aragó, comte de Barcelona i de Cerdanya, disposà dels béns de Bernat de Llo, el qual, sense fer cas de nombrosos requeriments, s’havia negat a retornar el castell de So i a passar comptes, i s’havia exposat a ser acusat de traïció i de crim davant la cort del seu senyor. No se sap quines van ser les raons de la rebel·lió que va comportar un càstig tan greu. Com que no es disposa d’elements de filiació, tampoc no se sap si el Bernat de Llo del 1209 és el primer senyor de So amb aquest nom, que havia heretat la senyoria de So de la seva dona Estafania de So, o si es tracta d’aquell que el 1236 es va casar amb Esclarmunda de Foix, o fins i tot si es tracta d’un altre Bernat, d’una generació intermèdia.

El rei confiscà, doncs, els béns que el seu vassall posseïa a la Cerdanya, al Conflent, al Donasà i al Capcir i de seguida en feu un dels instruments de la seva diplomàcia. S’acabava d’obrir una successió delicada al comtat d’Urgell i Pere II defensava els drets de l’hereva, Aurembiaix, contra les pretensions del seu cosí Guerau de Cabrera, la qual cosa li havia d’assegurar una posició de força sobre el comtat. El comte de Foix Ramon Roger i Arnau de Castellbò, el seu aliat, representaven una amenaça. L’interès dels comtes de Foix pel vessant sud dels Pirineus ja s’havia manifestat el 1163 quan Roger Bernat I havia fet de fiador per als habitants de les valls d’Andorra, tot posant-se d’acord amb el bisbe d’Urgell sobre les seves obligacions envers l’Església. Aparentment fou el bisbe d’Urgell qui cridà el 1198 Ramon Roger de Foix perquè anés contra el comte d’Urgell que l’amenaçava. Després d’haver saquejat les terres d’Urgell, les tropes de Foix, per un motiu desconegut, es giraren contra el bisbe i, ajudats per les tropes dels Castellbò, saquejaren la Seu i les esglésies dels voltants. Malgrat una pau acordada el 1199, els anys següents van ser testimonis de les lluites que van continuar entre el bisbe d’Urgell, que tenia al costat el comte de la seva ciutat, i el senyor de Castellbò, ajudat pel comte de Foix; l’amenaça esdevingué molt seriosa quan Ramon Roger de Foix decidí, malgrat la prohibició del bisbe i del comte d’Urgell, de casar el seu fill Roger Bernat II amb Ermessenda, filla i hereva d’Arnau de Castellbò: el poderós i ambiciós comte de Foix posava un peu a Catalunyá Per tal d’assegurar-se que aquest incòmode veí no intervenia en la successió del comtat d’Urgell, el rei Pere II li donà al començament de l’any 1209 les terres que acabava de confiscar a Bernat de Llo. Aquesta petita comarca segurament no devia representar gran cosa per al rei d’Aragó. En canvi, confrontant amb l’alta Arieja, el país de Foix s’engrandia i tenia el domini de l’accés a una via de penetració pirinenca important i la seva possessió era un pas no menyspreable en la progressió meridional dels comtes de Foix.

La vila de Mijanès, esmentada per primera vegada al segle XIII, fou un dels centres econòmics més notables de la comarca a l’edat mitjana.

ECSA - A. Roura

En aquest començament del segle XIII, el Donasà esdevenia possessió del comte de Foix, senyor rellevant del regne de França, sota sobirania del rei d’Aragó (i durant un període dels reis de Mallorca, com a comtes de Cerdanya), en una situació jurídica complexa però que prometia un llarg futur.

A la mort del seu sogre, el 1226, Roger Bernat II de Foix es va convertir en vescomte de Castellbò i senyor català a tots els efectes. Ell mateix i el seu fill, el futur Roger IV, es van dedicar activament aleshores a consolidar les seves possessions amb l’adquisició de nombrosos castells a la regió d’Urgell i a la Cerdanya, amb pariatges com el d’Organyà el 1233, amb la construcció de fortaleses com les que van bastir a Ponts i a Hortons, que amenaçaven directament la Seu d’Urgell, i amb aliances com les que els van unir a la poderosa família dels Cardona. Els comtes de Foix ocupaven així la conca superior del Segre, al comtat d’Urgell i a la Cerdanya. A la comarca de l’Alt Urgell, menaren una lluita incessant contra el bisbe, clapejada de treves i de pau, que durà tot el segle. A la Cerdanya, es van oposar ràpidament a Nunó Sanç, senyor de la Cerdanya i alhora del Rosselló, el Conflent i el Vallespir. Un acord regulà el 1233 el cas dels castells construïts per Roger Bernat (alguns devien ser destruïts; els altres, posseïts en feu de Nunó Sanç) i es reconegueren al comte de Foix els drets de fer justícia exercits en altre temps en aquestes terres per Arnau de Castellbò. Nunó conservà els drets exercits antigament pels reis d’Aragó al Donasà; com a senyor que era, s’oferí per fer d’àrbitre entre el comte de Foix i els germans Bernat de Llo i Arnau de So i pretenia exigir de Roger Bernat l’homenatge dels castells de So i de Queragut si els recuperava, bé mitjançant la guerra, bé per sentència arbitral.

Hi ha empremtes de Bernat de Llo el 1226, quan se sotmeté a l’Església tal com ja havia fet quan estava a les mans de Simó i després d’Amaurí de Montfort, moment en què va jurar fidelitat al rei Lluís VIII, “el seu senyor”, i “exposà” a la voluntat reial tots els seus castells: la fórmula és curiosa perquè, teòricament, aquest jurament només es podia referir a les terres pertanyents al regne de França (però, quines eren i, sobretot, quins castells? Els del País de Salt que havien pertangut als seus avantpassats?). S’ha volgut veure en aquest acte la submissió d’un senyor que acabava de combatre contra l’Església i el rei de França, com era el cas d’altres senyors els juraments dels quals s’assemblen a aquest; també podria ser un comportament semblant el de Nunó Sanç, senyor del Rosselló i del Donasà, que en la mateixa data felicità Lluís VIII per la seva lluita contra l’heretgia i li “oferí” les seves terres per ajudar-lo en aquesta acció, però amb termes ben diferents que no comportaven cap lligam feudal; semblant, també, al comportament del rei Jaume I de Catalunya-Aragó que es declarà en aquell moment fidel aliat de l’Església.

No sabem com els germans Llo-So van aconseguir de recuperar els seus castells. Només se sap que el conflicte pendent entre el comte de Foix i ells, subjacent en l’acord del 1233, s’acabà en 1236-37. La reconciliació fou apoteòsica quan, el 13 de gener de 1236, Roger Bernat de Foix donà la seva germana Esclarmunda en matrimoni a Bernat de Llo. A continuació, infeudà la senyoria de So i Queragut a Arnau de So i a Bernat de Llo, que li reteren homenatge. A l’octubre del mateix any, una sentència arbitral reconegué el dret d’aplicar justícia al Donasà al comte de Foix sota reserva de l’homenatge degut al comte del Rosselló i la Cerdanya. El 30 de gener de 1237, Nunó Sanç, senyor del Rosselló i la Cerdanya, infeudà la senyoria de So a Roger Bernat de Foix, que li va retre homenatge bo i confirmant l’antic costum que tenien els comtes de Cerdanya de poder residir quatre mesos cada any al castell. El 2 de febrer del mateix any, Roger Bernat renovà la concessió del territori del Donasà, de So, Queragut, Évol, Estavar i les seves dependències de Cerdanya i Conflent en favor dels dos germans Llo-So.

La infeudació del territori del Donasà i d’Évol i Estavar fou confirmada per Nunó Sanç el 1241 i després pel rei Jaume I, com a hereu seu, als comtes de Foix, els quals renovaren cada vegada aquest homenatge. Roger Bernat III l’any 1265 encara va retre homenatge a Jaume I de Catalunya-Aragó pel Donasà, els castells de So i de Queragut, Évol, Estavar i tots els béns del Capcir, el Conflent, la Cerdanya i el Baridà. Tanmateix, dos anys després, el 1267, tenia un conflicte amb el rei sobre el Donasà perquè acabava d’infeudar So i Queragut a Guillem de So, el fill de Bernat de Llo. Jaume I li manà que tornés els dos castells i tota l’herència de Bernat de Llo, confiscada en altre temps al seu fill a causa de l’heretgia (se’n tornarà a parlar), alhora que ordenà a Pere Pauc, de Perpinyà, que li reclamés aquests castells i que els donés a l’esmentat Guillem. Tanmateix, l’any següent Roger Bernat encara posseïa aquests castells.

Aquesta disputa sobre el Donasà s’ha de situar en el context d’un conflicte més general que enfrontava el rei catalano-aragonès i nombrosos vassalls seus, entre altres, el comte de Foix i el vescomte de Cardona, a causa de la successió del comtat d’Urgell i que s’apaivagà amb les negociacions fetes per l’infant Pere el 1269. A l’hora de determinar a quin nivell es produïen aquests conflictes, però, també cal matisar. Al Donasà hi havia tres nivells d’autoritat: els reis d’Aragó com a comtes de Cerdanya exercien la més alta; els comtes de Foix els retien homenatge i la família Llo-So retia homenatge als comtes de Foix. Hom es pregunta si l’ordre de Jaume I del 1267 tenia, com s’ha dit generalment, la voluntat de substituir Guillem de So per Roger Bernat III de Foix o només volia veure Guillem de So en possessió de les terres del seu pare sota l’autoritat del comte de Foix, el qual és cert que intentava desposseir-lo però sense discutir-li l’autoritat.

La situació encara es va mantenir inestable durant uns quants decennis. El 1303, Gastó I de Foix-Bearn va retre a Jaume II, rei de Mallorca, l’homenatge habitual pels castells de So i de Queragut, per Évol, Estavar i tots els seus feus de Donasà, Capcir, Conflent i Baridà, i s’ha conservat el testimoni de l’ocupació temporal, a l’abril del 1304, dels castells de So i de Queragut per homes del rei de Mallorca, en un ritual derivat sens dubte d’aquest dret, recordat sistemàticament en els més antics homenatges de So, que tenien els comtes de Cerdanya d’instal·lar-hi una guarnició durant uns quants mesos cada any.

Segurament perquè feia de límit del seu comtat, el Donasà sembla que va tenir molta importància per als comtes de Foix; per tant, tot i que no es pot seguir el curs real de les seves relacions amb la família de So, es pot imaginar que aquestes relacions van ser caòtiques. No pas sempre dolentes, és clar, com testimonia el paper d’àrbitre que va tenir Bernat de Llo el 1244 en el conflicte entre Roger IV i el bisbe d’Urgell o la fiança aportada a Gastó de Foix davant del rei Jaume I per Guillem Ramon de So (però qui era exactament?) pels castells de So i de Queragut el 1304. Al capdavall, Bernat de So, fill de Guillem i net de Bernat de Llo, va acabar renunciant al Donasà. El 21 de febrer de 1311 va reconèixer que els castells de So, de Pradas i Montelhó (és l’únic esment dels drets de la família sobre aquests llocs) i altres terres de la baronia del castell de So pertanyien als comtes de Foix. En canvi, el comte li cedia 100 lliures de renda anual sobre el comtat de Foix i especialment sobre la vall de Miglós.

Els comtes de Foix quedaven com a únics senyors al Donasà, sempre sota sobirania aragonesa, mentre que la família So seguia una carrera brillant al costat dels reis d’Aragó i de Mallorca. Guillem de So havia rebut el 1260, de mans del rei Jaume I, la senyoria d’Évol, de la qual a partir d’ara portaria el títol i després d’ell els seus hereus, el castell d’Eus, la meitat d’Estavar i el castell de Puigbalador; els seus descendents tindrien una gran esplendor al segle XIV i adquiririen béns al Vallespir, al Conflent i al Rosselló. El més il·lustre d’aquests descendents fou sens dubte Bernat de So, que va morir el 1385: aquest personatge, un dels barons més poderosos del Rosselló, hàbil diplomàtic, fou majordom del rei Pere III el Cerimoniós i redactà pels volts del 1382 la Vesio, llarg poema històric que descriu l’Europa del seu temps.

El Donasà s’integrà de fet al regne de França quan Enric III de Navarra, comte de Foix, esdevingué rei de França amb el nom d’Enric IV, tot i que de dret el comtat de Foix no fou annexat a la corona francesa fins el 1607. Els drets de la monarquia hispànica sobre aquest territori es perderen definitivament amb el tractat dels Pirineus, l’any 1659.

Viure al Donasà a l’edat mitjana

Els textos de l’època romànica, fins al segle XIII, permeten de conèixer la història senyorial del Donasà, tot i que encara hi ha zones d’ombra. En canvi, amb prou feines diuen res dels seus habitants, llevat de l’excepció important de la seva implicació en el catarisme, especialment dels implicats més il·lustres, Bernat de Llo i el seu germà Arnau de So. Bernat, que s’havia casat amb Esclarmunda, filla del comte Ramon Roger de Foix, el gran dirigent dels exèrcits llenguadocians contra els croats, i de la “perfecta” Felipa, allotjava al seu castell de So els “perfectes” que s’escampaven per l’alta Arieja, des de Dorna, on els seus cosins de Niòrt els emparaven, fins a Montsegur. El bisbe càtar Guislabert de Castres de segur que hi sojornà cap al 1230, com també ho va fer al castell d’Estavar, propietat de Guillem de So (fill de Bernat?); el “perfecte” Ramon de Casou i altres també hi anaren el 1243. Bernat i el seu germà Arnau participaren en la defensa de Montsegur; el 1243 i el 1244, durant el setge, enviaren reforços i a través de So transità el “tresor” de Montsegur evacuat la nit de la rendició. No se sap amb quines condicions Bernat de Llo i Bertran de Sautó, el seu cosí, van ser arrestats el 1257 i conduïts a Perpinyà. Sembla que el rei Jaume I va ser en gran part responsable de la sentència condemnatòria que la Inquisició va dictar contra aquests dos senyors, els quals foren cremats al setembre del 1258 a la plaça de la Canorga, a Perpinyà.

Amb el seu senyor immediat clarament càtar i amb el seu altre senyor, el comte de Foix, protector no dissimulat de l’heretgia, és versemblant pensar que hi hagué creients càtars al Donasà. Se’n troben esments clars en els interrogatoris dels inquisidors Geoffroy d’Ablis (1308-1309) i Jacques Foumier (1318-1325). Les famílies Terras, Torba i Guilhaumat de Mijanès i Guillem d’en Guilabert d’Artigas foren citats diverses vegades com a “amics dels herètics”; Simó Barra, castlà d’Acs, So i Queragut pel comte de Foix, també els freqüentava i l’heretge Arnau Authier va dir un dia a Pere Mauri, pastor de Montelhó, que hi havia “ben bé 9 o 10 persones de la secta al Capcir i al Donasà”.

Pel que fa a la vida quotidiana dels habitants del Donasà, a les seves activitats i a l’entorn, cal anar a cercar textos posteriors, del segle XIV i fins i tot del XV, que o bé evoquen temps més antics —confirmacions de privilegis o reformes d’abusos institucionals— o bé reflecteixen situacions que a penes havien evolucionat al llarg dels segles —la gestió de l’espai, la producció del sòl, el treball dels homes, les estructures comunitàries, etc.— i que ens fan recular un segle o dos, o que evolucionaven molt lentament, com ara el repartiment de l’hàbitat.

Un altre aspecte de l’església de Sant Felix, la més antiga del Donasà, refeta, però, en època gòtica.

ECSA - A. Roura

A l’alta edat mitjana només es coneix la villa de Sant Felix; a partir del començament del segle XI només es parla del castell de So i cal esperar fins el 1209 per veure citat un altre lloc, el de Queragut. Si bé el castell de So defensava un pas estratègic important, era, tanmateix, poc cèntric i en canvi el de Queragut, situat al bell mig de l’altiplà, assegurava una millor protecció a les poblacions locals. Potser l’hàbitat principal del començament es desplaçà des de la villa de Sant Felix cap al peu d’una penya que proporcionava millors possibilitats de defensa (com va passar, probablement, amb el cas de l’aglomeració romana de Sant Joan de Verges, que es va desplaçar cap a la penya de Foix). El 1236 els pobles d’Artigas i de Mijanès van ser empenyorats per Bernat de Llo al seu nou cunyat, el comte de Foix. El fet que les primeres notícies dels pobles del Donasà siguin del segle XIII, és a dir, molt tard si es té en compte que hi havia d’haver per força un hàbitat a l’altiplà, és una prova més de la unitat de la comarca, que era prou definida pel terme de la comarca de Donasà o fins i tot pel del castell de So.

Coneixem amb precisió la situació dels pobles del Donasà i dels seus habitants el 1390: la xifra de població va poder variar entre el segle XIII i aquest any a causa dels efectes de la gran pesta, suposant que aquesta hagués fet estralls en aquest altiplà, però el nombre d’habitants i les relacions demogràfiques entre ells no havien pas de ser diferents. Aquest fogatjament del 1390 és un document fiscal i no té en compte les llars més pobres, no gravades amb impostos.

Vista de les restes del castell de Queragut, el segon en Importància de la comarca, que originà una vila que al final del segle XIV ja era la més poblada del Donasà.

ECSA - A. Roura

En aquell moment hi havia al Donasà 156 focs, 60 dels quals formaven un nucli a Queragut, aleshores el centre de la comarca, i 31 a Mijanès. La resta es repartia entre els pobles (de 7 a 12 focs) de So (amb la guarnició del castell), Lo Puèi, Lo Pla, Artigas i Ròsa i els llogarets (de 2 a 5 focs) de Vielar, de Carcanet, de Sant Felix, que ja no tenia més de dos focs (avui dia aquest lloc pertany al municipi de Queragut), de Muruscles, Las Teissièras, Puigabèl i Carcanièras (actualment del municipi de Carcanièras).

També sabem, pels comptes de delmes del segle XIV, que al costat de la parròquia de Sant Felix de Donasà (que aplegà fins al segle XVIII els pobles de Queragut, Artigas, Lo Puèi, Lo Pla i Carcanièras) havia nascut la parròquia de Sant Nazari de Ròsa (que aplegava Ròsa i Mijanès). El 1390 el rector de Sant Felix ja residia a Queragut.

La infeudació, feta l’any 1311 pel tresorer del comte de Foix, de boscos, terres i aigües del Donasà als cònsols de Campanha, poble del País de Salt que limita amb el Donasà, dona notícia de la producció del sòl: entre els cànons anuals, al costat dels tradicionals impostos feudals i agraris (la part de la collita que aquí era d’un sisè), hi ha el delme del farratge, 9 quarteres de civada, 9 cabrits un any i 9 parells de pollastres l’altre, 19 feixos de palla, 9 cistelles de cols; els qui menaven un molí havien de pagar un xai de dos anys i un altre d’un any segons la tosa. La llista de taxes sobre mercaderies del Donasà del 1450 completa aquesta altra llista enumerant com a productes de la comarca —bo i separant-los dels productes de pas— el forment, el sègol, el mill, l’ordi i l’ordi palmell, la civada, les faves, els pèsols i el vi. L’únic que sorprèn en aquesta agricultura muntanyenca és el vi, però sabem que la vinya durant l’edat mitjana s’estenia sobre terrenys que no ocupa des de fa molt temps i l’existència de vinyes a Mijanès és testificada en l’acta de casament, el 1236, entre Bernat de Llo i Esclarmunda de Foix. Com en altres llocs, l’alimentació devia consistir sovint en viandes bullides o coques i la carn devia ser molt escassa entre els pagesos, ja que els pollastres i els cabrits esmentats abans es devien reservar per a la producció de llet, formatge, ous… o bé per a dies de festa grossa, llevat de la carn de porc que servia, ben salada, per al brou de la sopa durant tot l’any. L’interessant estudi fet recentment a partir de les restes d’animals trobats a les excavacions del castell de So, entre materials del segle XIV, mostra, en canvi, quin era el consum de carn entre els senyors i els militars. Els animals de cria representaven el 95% d’aquest consum; al davant, amb molta diferència, hi havia el bestiar de cabrum (50, 5%) i després el porc (23, 7%), el pollastre (16, 1%) i el bou (5, 7%); s’hi ha d’afegir, també, algun àpat amb paó i colomí (0, 105%). La caça de pèl (senglar, cérvol, cabirol, isard, llebre, os) representa l’I, 72%; els petits rosegadors (ratolí, rata, musaranya, liró), el 0, 975%, i la caça de ploma (gall salvatge, perdiu, aligot), el 0, 175%. Cal afegirhi el peix, truita de riu i corbina de mar (0, 35%). Els animals eren trossejats en peces de carn que servien per a guisats, sofregits, rostits i per a fer a la brasa; el xai podia ser salat o bé fumat.

Aquest estudi d’arqueologia zoològica també aporta elements molt interessants per a la història de la cria d’animals, que era i va continuar essent l’activitat fonamental del Donasà: confirma que el bou era més aviat un animal de treball que no pas per a carn, que es mataven més xais que no pas ovelles, les quals es destinaven a la producció de llet, de llana… i d’anyells; sobretot aquest estudi mostra que al segle XIV coexistien dues menes d’ovins, uns de petits, probablement d’origen local, i animals amb llargues potes, aptes per als llargs recorreguts de la transhumància l’equivalent dels quals només es troba a Espanya, lloc del qual probablement procedien.

Ja des del segle XIII es devien conèixer al Donasà les estructures pastorals que han perdurat fins a l’època contemporània. Tot i que els habitants devien haver tingut els drets d’ús generals dels llocs de muntanya, com encara els serà reconegut durant l’antic règim, els seus ramats devien pasturar a la plana mentre que els pasturatges d’alta muntanya es devien llogar durant l’estiu a altres ramats. L’altitud dels pobles feia que no hi hagués cortals o bordes: els prats de dalla eren propers i per tant es podia recollir el fenc i portar-lo a casa igual que els ramats, que no estiuaven pas, sobretot durant les estacions intermèdies. D’aquí ve l’aspecte de les cases donasanes, que coneixem de períodes recents però que deu ser el mateix que ja tenien a l’edat mitjana: voluminoses, amb l’estable a la planta i l’herbera darrere de l’habitatge, molt semblants a les cases de la vall de Querol o d’Andorra. Les pastures muntanyenques del Donasà van ser especialment freqüentades per les ovelles de les planes del Llenguadoc i de Catalunya. Hi ha notícies certes de la transhumància llenguadociana almenys des del 1305, quan Gastó I de Foix va donar el dret de pastura de totes les terres del Donasà a l’abadia de Santa Maria de Fontfreda, de la diòcesi de Narbona. El 1428 els representants del Donasà declaraven al comte Joan I de Foix que en temps passats diverses classes de bestiar, petit i gros, del regne de França, de Catalunya i d’altres països venien i s’aplegaven en gran nombre en llurs terres a causa de les bones i abundants pastures que tenia, i que a causa d’aquesta gran afluència la comarca prosperava i restava poblada i les seves rendes creixien “en bon i gran valor”; però es queixaven que aquesta prosperitat es veia compromesa pels castlans de So i de Queragut i altres oficials comtals, els quals feien pasturar una quantitat tan gran de bestiar propi que impedia que vingués bestiar estranger, amb què disminuïen així les rendes del comte en perjudici del mateix comte i dels habitants de la comarca. Aleshores el comte va posar un control sobre les activitats ramaderes dels seus oficials, llevat en el cas d’un oficial originari de la comarca, a qui es reconegueren els mateixos drets que als altres habitants.

No es coneixen prou bé les pràctiques agràries o pastorals de l’edat mitjana, llevat dels testimonis de contracte de pastors de Montelhó per part de les famílies de Mijanès o de Queragut, però ja s’ha remarcat abans la gran antiguitat de les pràctiques comunitàries que encara eren vigents en època contemporània. Ens podem imaginar per a l’època medieval una reglamentació rigorosa de les rotacions de conreus, un pasturatge col·lectiu dels ramats i un fraccionament de les propietats de cada terme.

La rebuda de bestiar estranger contribuïa a la fortuna del comte i dels poderosos; no se sap si els particulars també tenien el dret de fer entrar bestiar estranger a les muntanyes que ells tenien en ús, però en tot cas podien vendre el que produïen. Tenien el privilegi de vendre la fusta dels boscos, el qual és reconegut implícitament en la Reforma Comtal del 1450, ja que s’hi precisa que els habitants del Donasà estaven sotmesos al dret de forestatge per tota fusta que sortia de la comarca i a un cànon de la desena part de les posts destinades a les quatre serradores del comte, llevat quan es tractés dels seus propis usos. El comte de Foix comerciava amb aquesta fusta: el 1335, per exemple, va concedir per nou anys a dos marxants de Limós la tala del bosc de Salvanera.

Bestiar i fusta representaven l’única font possible d’ingressos. El diner que proporcionaven havia de servir per a comprar els productes estrangers indispensables per a la vida quotidiana com l’oli, la sal i la fruita, que el 1450 estaven exempts de pagament de drets, com el blat i el vi, sens dubte perquè a la regió se’n produïa poc. Però el Donasà no estava apartat del món. La mateixa existència de la gran llista de taxes sobre mercaderies del 1450, molt completa, mostra com es produïa un corrent comercial prou important que relacionava el Donasà amb les comarques de Foix i el Llenguadoc i per mitjà d’elles amb l’exotisme de la conca mediterrània, amb les seves races i amb els seus productes de noms màgics com safrà, pebre o gingebre, sense oblidar les mercaderies menys llunyanes però luxoses que representaven el paó o el peix de mar que es consumien al castell de So.

Les activitats artesanals eren molt reduïdes en aquest medi rural on més o menys tot el que es podia fabricar es feia a casa. La llista dels focs del 1390 esmenta un ferrer a Mijanès, un molí, un barber i un constructor a Queragut i la llista de taxes sobre mercaderies del 1450 permet de sobreentendre que hi havia teixidors, ja que estableix una taxa sobre el drap de llana que no ha estat fabricat a la comarca.

Finalment, pel que fa als privilegis del Donasà i la seva particular administració, cal remuntar-se al període de Gastó II (1315-1343): l’any 1391 el nou comte Mateu de Castellbò va jurar que mantindria les llibertats de la comarca tal com existien en temps del comte Gastó II, pare del comte Gastó III Febus que s’acabava de morir. Els habitants del Donasà no podien ser obligats a treballar als castells, ni a formar part de la seva guarnició, ni a pagar res per ells, i estaven exempts de qualsevol taxa o fogatge, de tot impost sobre el comerç de bestiar o qualsevol altra mercaderia en tot el territori del comtat; els cònsols, a qui es reconegué que podien exercir la justícia civil i criminal, demanaren el nomenament d’un jutge comtal ordinari i d’apel·lació a fi que els habitants del Donasà no poguessin ser cridats per la justícia fora de la comarca excepte si es tractava de comparèixer davant del comte. Tanmateix, aquests privilegis no devien mantenir-se, perquè arran de la Reforma del 1450 els habitants del Donasà van haver de reconèixer que devien serveis personals de tragina i d’obra dels castells, que els cònsols només podien fer justícia fins a causes de 5 sous i que cobraven talles i quèsties. En canvi, hi havia en aquell moment un jutge d’apel·lació de la comarca del Donasà, fet que representa l’originalitat més important de la comarca, alhora que trobem testificada el 1342 una cort de justícia ordinària, amb jutge, escrivà i algutzir arran d’una queixa dels habitants a causa d’abusos en l’exigència de taxes per les sentències.

El futur del Donasà

La vida quotidiana al Donasà a penes va evolucionar al llarg dels segles. Sota l’autoritat del castellà designat pel comte de Foix i més endavant, després de la unió del comtat de Foix a la corona el 1607, pel rei de França, la comarca vivia de l’agricultura i sobretot de les pastures i dels boscos l’ús dels quals va provocar processos llarguíssims, alguns de començats al segle XVII i que encara duren…! L’explotació de les riqueses naturals d’aquest altiplà provocava interessos ben diversos: els habitants volien dedicar aquests amples espais al seu propi ús, els veïns del Capcir també se’n volien aprofitar, els propietaris de les serradores i els comerciants de fusta, d’una banda, i els mestres ferrers, de l’altra, volien explotar els boscos a ultrança i l’administració d’aigües i boscos tenia la missió de protegir i de controlar els boscos del comte i després del rei…

Malgrat la virulència d’aquests conflictes i l’interès que representa l’exemple d’aquesta petita comarca per a la història de l’ús de la muntanya pirinenca, l’aspecte que ens sembla més original és l’estatut jurídic del Donasà. Hem vist com aquesta terra, originàriament dintre del Rasès carolingi, va esdevenir terra cerdana, i per tant catalana i part de la corona d’Aragó, i com un senyor del regne de França en va ser el possessor. Els comtes de Foix van perdre les seves possessions catalanes al segle XVI llevat de les dues que termenejaven amb al seu comtat i que eren situades al nord de la serralada pirinenca o entremig de les muntanyes: Andorra i el Donasà. Andorra no era ni a França ni a Espanya i tenia un cosenyor francès i un cosenyor espanyol, fet que li va permetre de conservar un estatut únic al llarg dels segles. El Donasà, des del tractat de Corbeil (1258) fins a la pau dels Pirineus (1659), teòricament va pertànyer a la corona d’Aragó però de fet només depenia d’un senyor i aquest era francès. La comarca, d’altra banda, era massa petita per a justificar una administració pròpia i sempre va ser administrada amb la comarca de Foix, encara que sempre es va afirmar que no depenia d’aquest comtat. El comtat de Foix, però, era situat a França. Aquesta posició geogràfica i feudal particular afegida a la poca importància d’aquesta petita comarca de pocs recursos devia fer oblidar la qüestió de la sobirania.

I sense senyor, hom és sobirà! L’autoritat aragonesa va acabar oblidant completament aquesta petita comarca, fins al punt que es perd ràpidament tot senyal d’intervenció o de reivindicació, però els reis de Navarra, successors dels comtes de Foix, van afirmar, des del 1535, la “sobirania” del Donasà per la qual no reconeixien cap senyor superior, ni el rei de França. Els habitants s’enorgullien d’aquesta “sobirania” durant l’antic règim i només reconeixien deures envers la persona del comte de Foix i després envers el rei de França com a successor dels comtes i no envers les institucions del comtat de Foix o del regne de França. Si bé finalment van haver de renunciar a les seves reivindicacions —no sense moltes protestes— sobre fiscalitat i sobre reglamentació forestal davant de l’aferrissament dels oficials del rei, van aconseguir, tanmateix, de mantenir fins a la Revolució Francesa la “justícia sobirana del Donasà”, el titular de la qual jutjava sense apel·lació possible davant d’un parlament reial.

La posició geogràfica i la història política medieval havien creat una situació molt original. Però aquesta situació no s’hauria pas pogut mantenir ni reforçar amb aquest estatut excepcional de “comarca sobirana” fins a la Revolució Francesa, si no hi hagués hagut una estructura comunitària forta que va fer que al llarg dels segles les comunitats del Donasà, oblidant les seves rivalitats internes, fessin pinya per defensar-se aferrissadament contra qualsevol atemptat al seu estatut. Aquesta força comunitària es remunta als orígens més llunyans i a la història del Donasà i ens sembla que és un exemple ben clar —i excepcional perquè va ser afavorit per l’aïllament geogràfic i una vaguetat jurídica producte de la història— de la permanència mil·lenària d’una petita societat muntanyenca dotada d’una gran capacitat per a defensar la seva identitat.

Bibliografia

• Ch. Baudon de Mony: Relations polítiques des comtes de Foix avec la Catalogue jusqu’au commencement du XIVème siècle, 2 vols., ed. A. Picard, París 1896
• J. Clottes-J. Guilaine: La grotte d’Usson (Fontanès-de-Sault, Aude), dins Pays de Sault. Espaces, peuplement, populations, CNRS, París 1989, pàgs. 113-120
• Cl. Devic-J. Vaissete: Histoire générale de Languedoc. Avec des notes et les pièces justificatives. Edition accompagnée de dissertations et notes nouvelles contenant le recueil des inscriptions de la province antique et du Moyen Àge, des planches, des cartes géographiques et des vues de monuments, publiée sous la direction de M. Edouard Dulaurier, annotée par M. Émile Mabille, M. Edward Barry et M. Auguste Molinier, 3a edició, 16 vols, ed. Privat, Tolosa de Llenguadoc 1872-1904
• Diversos Autors: Histoire du Languedoc, ed. Privat, Tolosa de Llenguadoc 1974
• Diversos Autors: Histoire de la Catalogne, ed. Privat, Tolosa de Llenguadoc 1982
• J. Duvernoy: Le registre de Jacques Fournier (1318-1325), Mouton, Parísl’Haia 1978-79
• J. Duvernoy: Le Donnezan à l’époque cathare, “Heresis” (Villegly), juny del 1988, pàgs. 51-56
• L. Goron: La répartition de l’habitat en Ariège, “Revue géographique des Pyrénées et du sud-ouest” (Tolosa de Llenguadoc), 1938, pàgs. 46-109
• P. de Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, Baluze, París 1688 (reed. facsímil: ed. Base, Barcelona 1972)
• F. X. Miquel i Rosell: Liber feudorum maior, 2 vols., CSIC, Barcelona 1945-47
• C. Pailhès: L’Ariège des comtes et des cathares, ed. Milan, Tolosa de Llenguadoc 1992
• C. Pailhès: La souveraineté de Donnezan, dins “Actes du colloque Pays pyrénéens et pouvoirs centraux, Foix octubre de 1993”, Archives Départamentales, Foix 1995
• A. Pales-Gobilliard: L’inquisiteur Geoffroy d’Ablis et les cathares du comte de Foix (1308-1309), Cnrs, París 1984
• Abbé de Roquelaure: Histoire de la haute vallée de l’Aude, Imp. J. Parer, Carcassona 1879
• R. Simonnet: Préhistoire ariégeoise, CDDP, Foix 1979
• P. Tillet: Le château d’Usson et le Donezan. Un patrimoine à sauver, Ròsa 1990
• P. Tillet: Château d’Usson. Rapport defouilles, campagne 1994, Ròsa 1995