Les valls de Ripoll i Camprodon fins a la incorporació al casal de Barcelona (1111)
A partir d’Oliba Cabreta, el Ripollès restà vinculat als comtes de Besalú i no eixí del seu domini fins que, amb la mort del darrer comte, Bernat III, l’any 1111 els estats d’aquest pervingueren al seu sogre el comte Ramon Berenguer III de Barcelona, en virtut d’un pacte que havien realitzat tots dos, segons el qual si un d’ells dos moria sense fills els seus estats serien heretats per l’altre. És a dir, que a partir del dit any (1111) el Ripollès, a l’ensems que el comtat de Besalú, passà a integrar-se als dominis del comte de Barcelona, de manera definitiva.
Sota els comtes de Besalú les valls de Ripoll i Camprodon visqueren uns moments històrics de gran transcendència; l’un, sota Bernat I (Tallaferro), és l’afer de l’expulsió de les monges de Sant Joan de les Abadesses; el segon, al temps del bisbe Oliba de Vic, que fou abat de Ripoll (i de Cuixà), per la qual cosa exercí una doble influència i una doble jurisdicció a la vall de Ripoll; d’aquest moment de puixança, però, conservem pocs documents que ens el reportin. El tercer període transcendent s’esdevingué sota el comtat del piadós Bernat II, el qual, protector de la reforma religiosa propugnada per Gregori VII, acollí a Besalú el concili de bisbes que havia estat expulsat de Girona per l’arquebisbe Guifré de Narbona. A Besalú s’acordà d’introduir la reforma gregoriana. El comte oferí la majoria d’abadies dels seus dominis al papa i als legats reformadors, que les uniren a cases religioses ultrapirinenques, especialment a Marsella i a Moissac. Dins el Ripollès aquesta política suscità un greu problema precisament al monestir de Sant Joan, d’on foren expulsats els canonges que hi havia per Sant Víctor de Marsella, casa a la qual havia estat vinculat. Els canonges no acceptaren l’expulsió i el contenciós durà fins que el 1114 pogueren possessionar-se de nou de l’abadia, com explicarem més endavant.
Respecte dels comtes, farem un esment especial de Bernat Tallaferro, successor en terres bisuldunenques del seu pare Oliba Cabreta, sobretot pel que fa a l’expulsió de les monges de Sant Joan. Bernat Tallaferro, que morí ofegat al Roine (1020) quan anava a casar l’hereu amb Adelaida de Provença, fou succeït per aquest, Guillem I, dit el Gras. A la mort d’aquest (1052) el succeïren els seus dos fills, Guillem II Trunnus, que morí l’any 1066, sembla que assassinat, i Bernat II (1066-1100), que ja governava anteriorment conjuntament amb el seu germà, i al qual ens hem referit al paràgraf precedent. Fou succeït per Bernat III, amb la mort del qual (1111) s’extingí el llinatge del comtes de Besalú.
El comtat de Ripoll
La denominació de la vall o pagus de Ripoll com a comtat de Ripoll va íntimament relacionada amb l’intent de crear un bisbat a Besalú.
El comte de Besalú Bernat Tallaferro volia un bisbat que agrupés els seus dominis, dispersos entre les diòcesis de Vic, Girona i Elna. Ho aconseguí del papa Benet VIII el 1017, a l’ensems que l’expulsió de les monges de Sant Joan, que explicarem tot seguit, i l’atribució de l’extens domini del cenobi de les Abadesses a la dotació del bisbat de Besalú. Aquest, però, devia topar amb l’animadversió dels bisbes de les seus de les quals es desmembrava territori per atribuir-lo a la de Besalú. El cas és que a la mort de Tallaferro aquests bisbes reclamaren llurs territoris i els obtingueren.
Si el bisbat resultà frustrat amb la mort del comte, que n’era el propulsor (1020), perdurà, en canvi, la denominació atribuïda a la vall de Ripoll. Així, els comtes de Besalú, que governaven l’antic pagus ripollès, volgueren donar al susdit territori, que incloïa, com sabem, les valls de Sant Joan i de Vallfogona, un nom explícit i diferenciat, i aquest nom fou el de comtat de Ripoll.
Mentre la documentació particular, almenys per al territori de la vall de Sant Joan, fa constar generalment que els indrets que hi són citats pertanyen al comtat d’Osona, en les actes oficials de la casa de Besalú aquest territori és citat com a comtat de Ripoll. Òbviament, i malgrat que el títol de comte d’Osona ja s’havia perdut, als comtes de Besalú no els interessava que les coses poguessin resultar ambivalents i d’ací, pensem, que devia sorgir la necessitat d’una denominació pròpia.
Com coincideixen els historiadors Eduard Junyent, per una banda, i Jordi Bolòs i Víctor Hurtado, per l’altra, la denominació de “comtat de Ripoll” té una significació clara d’àmbit territorial. Durant el temps que s’usà als documents de la casa comtal de Besalú, la designació es mantingué buida de contingut polític real. En cap moment els comtes de Besalú no es titulen comtes de Ripoll o signen com a tais. Naturalment, el “comtat de Ripoll” comprenia només la vall de Ripoll estricta, més les valls afluents de Sant Joan i de Vallfogona. Les valls de Camprodon i de Ribes mai no formaren part del comtat de Ripoll, com tampoc, abans i tot que sorgís la susdita denominació no formaren cap entitat única amb l’antic pagus ripollès, tal i com ja hem explicat anteriorment.
Amb la mort del darrer comte de Besalú, Bernat III, que havia fet testament el 1107, l’any 1111, els estats dels comtes de Besalú s’integraren als dominis del comte de Barcelona. Fou aleshores quan s’extingí el comtat fictici de Ripoll i el territori que designava restà, com abans, englobat dins la demarcació del comtat d’Osona, encara que en alguns documents del segle XII se situï l’indret de Sant Joan dins el comtat de Besalú, per motivacions idèntiques a les que hem esmentat abans, quan unes terres del pagus ripollès al comtat d’Osona (Ogassa), que governava aleshores el comte de Cerdanya (parlem del temps del comte Sunifred), són situades erròniament dins el comtat de Cerdanya.
Bernat Tallaferro de Besalú i l’expulsió de les monges de Sant Joan
Fill d’Oliba Cabreta, entre els anys 988 i 994 regí els comtats familiars juntament amb la seva mare, Ermengarda, i els seus germans. A la mort de la mare (994), heretà els comtats de Besalú, Vallespir i Fenollet. Quan el seu germà Oliba, el futur bisbe i abat, professà com a monjo a Ripoll (1003), renuncià al seu favor el pagus o vall ripollesa, que al cap de pocs anys, com veurem, rebé el nom de comtat de Ripoll.
Polític ben dotat, però intrigant i molt ambiciós, la seva actuació de més transcendència al Ripollès fou l’expulsió de les monges de Sant Joan, inclosa l’abadessa, Ingilberga, germanastra seva. Aquesta qüestió és vinculada estretament a l’ambició del comte de crear un nou bisbat on aplegar els seus territoris, aleshores dispersos entre les diòcesis de Vic, Girona, Elna, Narbona, i fins i tot Urgell. Del naufragi d’aquesta empresa, esdevingut amb la mort del comte l’any 1020, se’n salvà la denominació del comtat de Ripoll, que apareix als documents oficials de la casa de Besalú des del 1017 fins al testament de Bernat III, darrer comte de Besalú (1107), i fins a la integració dels estats de l’esmentat comte al comtat de Barcelona.
El comte Bernat Tallaferro, en paraules de M. Mundó, tenia poca simpatia envers l’abadessa Ingilberga, com demostrà en l’expulsió fulminant i sense atenuants impetrada per ell al papa l’any 1017. Ens erraríem, però, si penséssim que l’ambiciós comte es mogué només per rancor contra la seva germanastra, filla il·legítima del comte Oliba Cabreta i d’Ingilberga, muller d’Ermemir, vicari del castell de Besora. El comte Tallaferro ambicionava els béns i les possessions del monestir de les Abadesses per a la dotació del bisbat que ell pretenia de crear englobant els seus dominis, bisbat d’efímera existència que prengué el nom de bisbat de Besalú per tal com, finalment, prevalgué com a centre l’església de Santa Maria de Besalú, en contra de les de Sant Joan de les Abadesses i Sant Pau de Fenollet, que també havien estat proposades a fi de triar-ne una per a emplaçar-hi la seu episcopal.
La comunitat de Sant Joan fou acusada de portar una vida disbauxada, i aquests càrrecs foren duts a Roma per Bernat Tallaferro. Davant la cúria papal, el comte demanà la dissolució de la comunitat i l’atorgament dels béns al seu fill Guifré, primer i únic bisbe de l’efímer bisbat de Besalú. A Roma, s’exigí la compareixença de l’abadessa o del mandatari de la comunitat per tal de respondre als càrrecs que se li feien, ensems que es comissionaven els abats de Ripoll i de Camprodon per tal que informessin sobre l’afer (l’única referència d’aquesta comissió, però, és la de Parassols, que remet a les notes d’Olzinelles). Segons Eduard Junyent, a la darreria de l’any 1016, el comte de Besalú anà a Roma amb els seus fills, Guillem i Guifré, i amb els seus germans Guifré, comte de Cerdanya, i Oliba, abat de Ripoll.
M. Pages
A Roma, foren oïts els dignataris de la seu osonesa, l’ardiaca, el primicer i el sagristà, que presentaren l’acusació formal, segons Junyent, segurament en nom de Borrell, bisbe de la diòcesi. Passades les festes de Nadal, es veié la causa, dirimida per la butlla del papa Benet VIII, de 26 de gener de l’any 1017. S’ordenà l’expulsió de les monges a condició d’atribuir una part dels béns del cenobi al manteniment de les monges que visquessin amb honestedat fora del monestir, i es comissionava l’execució d’aquesta ordre al bisbe de Vic i a l’abat de Ripoll. La butlla no solament manà als prelats esmentats que foragitessin les monges de Sant Joan, sinó que, a l’ensems, els ordenà que el monestir fos ocupat per canonges seglars aquisgranesos.
Del mateix dia, 26 de gener de 1017, data la institució i dotació del bisbat de Besalú pel comte Bernat Tallaferro. El comte suplica al papa de tenir una seu i un bisbat al seu comtat i que sigui triat un dels tres llocs següents per a ubicar-la: Sant Joan de Ripoll, Sant Pau de Fenollet o Sant Salvador i Santa Maria, sota els murs del castell de Besalú, que fou finalment l’escollida pel comte amb el consell del papa. Bernat Tallaferro donà a la nova seu l’abadia de Sant Joan, “quae sita in comitatu Riopollensi”, és a dir, que és situada al comtat de Ripoll, amb tot el que li pertanyia. Cap bisbe, hi afegeix, no tenia llicència per a destruir Sant Joan. I, seguidament, féu la dotació a la seu i a l’església de Sant Joan.
Quan el comte de Besalú tornà de Roma amb els seus plans a punt d’execució, començaren els trasbalsos. En primer lloc (són paraules d’E. Junyent), la supressió del monestir de Sant Joan, amb l’escampadissa de les monges, cosa a la qual no es pogué sostreure l’abat Oliba, obligat per manament de la butlla papal que li’n feia comissió, juntament amb Borrell, bisbe d’Osona. En segon lloc, la creació del nou bisbat, que trobà una oposició resistent, puix que s’havia de formar a càrrec dels de Vic, Girona, Elna, Narbona i Urgell. Les dificultats que ja de bon principi sorgiren foren prou greus perquè al cap de tres anys, només amb la mort de Bernat Tallaferro l’any 1020, s’esfumés absolutament la idea del bisbat.
Ja anteriorment, però, les monges havien estat foragitades de Sant Joan. De l’abadessa, Ingilberga, sabem que fou indemnitzada amb l’atribució de l’església de Sant Quirze de Besora i d’altres pertinences de Sant Joan, atribució que devia ser d’usdefruit vitalici. I en sabem també que de primer cercà refugi prop de la seva germanastra Emma-Ingilberga, que era casada amb Guifré de Balsareny. Morta la germanastra, l’abadessa no s’apartà del fill d’aquella i nebot seu, l’ardiaca de la Seu de Vic, Guillem de Balsareny, que esdevingué bisbe a la mort del seu oncle Oliba. Ingilberga visqué els darrers anys de la seva vida a Vic, a casa d’aquest nebot seu. Morí l’any 1049 al palau episcopal, i l’obituari de la Seu la recorda com a abadessa de bona memòria, germana del bisbe Oliba i que fou enterrada a la capella de Sant Joan de la susdita catedral.
Respecte de la conducta de les monges, que foren acusades a Roma i en butlla papal de dur una vida disbauxada, d’incontinència i àdhuc de parricidi, en parlarem en tractar la monografia del monestir de les Abadesses. Basti ací, però, de recordar que alguns autors moderns han discutit sobre la veracitat de l’acusació i sobre els mòbils que podien induir el comte Bernat a fer-la, i s’ha insinuat també que el comte podia, si no haver inventat, sí exagerat molt la culpa de les monges a fi d’apoderar-se de llur quantiós patrimoni per al bisbat que pretenia de fundar.
Dissolta la comunitat femenina, hom instaurà al monestir una comunitat de canonges, la qual, de fet, ja hi residia abans, al servei religiós de les monges, però aleshores fou erigida canònicament i posada sota l’obediència d’un abat. El primer abat fou Guifré, fill del comte Bernat, que havia estat consagrat bisbe de Besalú, prelatura que compartí amb la d’abat de la comunitat canònica establerta a Santa Maria de Besalú; regí la comunitat canonical de Sant Joan, almenys teòricament (el 1029 fou nomenat bisbe de Carcassona), fins al 1054.
L’Abat Oliba, la seva actuació i la seva influència a la vall de Ripoll i als territoris propers
Fill d’Oliba Cabreta, comte de Cerdanya i Besalú, en entrar com a monjo a Ripoll (1002) i fer-hi la professió monàstica (1003) Oliba renuncià els seus estats a favor dels seus germans. La vall de Ripoll pervingué aleshores al seu germà, del qual ja hem parlat llargament, Bernat Tallaferro de Besalú. No és això, però, el que ara ens interessa de destacar, sinó la influència de la seva actuació com a abat de Santa Maria de Ripoll, càrrec per al qual fou elegit l’any 1008, i bisbe d’Osona, prelatura que ocupà des del 1017. Oliba, com és sabut, també fou abat de Sant Miquel de Cuixà.
La seva magna personalitat tingué una gran irradiació, no solament als monestirs que regia sinó a d’altres cenobis que acceptaren la seva direcció i els seus consells, com ha estat sovint assenyalat. I la seva autoritat dins l’església secular es deixà sentir a partir del moment que fou elegit bisbe de Vic.
Així, en terres ripolleses, Oliba hi tingué una doble influència, com a abat, en les terres i dominis de Ripoll, i com a bisbe, en les esglésies i parròquies diocesanes.
Com a bisbe, un dels primers afers delicats en el qual hagué d’intervenir fou el de la supressió del monestir de les Abadesses, propiciada pel seu germà, el comte Bernat Tallaferro, vora el papa Benet VIII. Per manament de la butlla que li’n feia comissió, l’abat Oliba (la comissió també obligava Borrell, prelat d’Osona fins aquest any, el 1017) hagué d’intervenir en la supressió del monestir femení de Sant Joan i sembla que es degué a la seva influència que l’abadessa deposada, Ingilberga, rebés per al seu manteniment l’església i l’alou de Sant Quirze de Besora, puix que Oliba (a part que havia anat a Roma, amb els seus germans i nebots, quan Bernat impetrà del papa l’expulsió de les monges i la fundació del bisbat de Besalú) fou elegit bisbe de Vic a la tardor del 1017 (vivint encara Borrell, que morí el febrer de l’any següent), per la qual cosa restà com a únic executor del mandat papal agreujat encara pel problema de l’erecció del bisbat de Besalú, el qual havia de resultar efímer.
Oliba s’hagué d’enfrontar amb el seu germà, Bernat Tallaferro. Segons Eduard Junyent, potser fou elegit bisbe de Vic amb la finalitat de centrar en una personalitat de gran prestigi l’oposició resistent a la creació del bisbat que havia de formarse a expenses dels de Vic, Girona, Elna, Narbona i, fins i tot, Urgell. No sabem si és a aquesta qüestió que es refereix la carta que Oliba adreçà als monjos de Ripoll l’any 1020, però és probable que hi tingués alguna relació. El bisbe i abat els contava que per la seva mediació havien fet les paus els comtes Guifré (Guifré II de Cerdanya), Guillem (Guillem I de Besalú) i Hug (Hug I d’Empúries).
La seva actuació més específicament pastoral i diocesana a la vall, aleshores dita comtat, de Ripoll, és testimoniada en la consagració de l’església de Sant Bartomeu de Llaés, l’any 1025, en la qual, si compareix el seu nebot el bisbe Guifré (del frustrat bisbat de Besalú) és només per raó del domini senyorial que hi tenia la canònica de Sant Joan, de la qual Guifré era aleshores abat. L’any anterior, el 1024, el bisbe Oliba consagrà l’església de Sant Martí d’Ogassa, en territori del seu cunyat Joan Oriol, casat amb la seva germana Adelaida. L’any 1040, a l’indret de l’antic castell del Catllar, que inicialmente pertangué als comtes de Cerdanya, fou erigit un temple, que Oliba consagrà a honor de Santa Maria.
És ben coneguda, d’altra banda, la seva actuació com a abat de Santa Maria de Ripoll, monestir per al qual reclamà les esglésies de la muntanya de Montserrat que el difunt comte Guifré havia donat al cenobi i que s’havien escapolit del seu domini. Oliba en demanà la restitució al comte Berenguer Ramon de Barcelona. El document que en dóna fe posa en veu del comte que “… en ocasió de venir a Ripoll per la festa de sant Pere [s’esdevenia això l’any 1023], per resoldre el plet que existia entre jo i els comtes Guifré [de Cerdanya] i el seu nebot Guillem. [de Besalú] —i ací podem constatar de nou l’actitud pacificadora del bisbe i abat Oliba: els pledejants acudeixen a Ripoll per fer les paus—, els monjos de Santa Maria, això és el prior Ellesind i Bonfill, Frèdol, Lanfranc i d’altres…”, en presència de diversos testimonis, exhibiren al comte els documents que donaven fe d’aquella pertinença. Aleshores el sobirà, amb la comtessa Ermessenda, i la seva muller, reconegueren que l’alou de la muntanya de Montserrat era de Ripoll, i li atribuïren, a més, el predi, que no era comprès en la donació inicial de Guifré, ni en la que féu Sunyer el 933, de Santa Cecília, del qual, tanmateix, no sembla que Oliba s’arribés a possessionar. Sí, en canvi, s’ocuparen les antigues ermites de Sant Iscle, Monistrol i Santa Maria, i en aquesta Oliba instal·là una cel·la o petit cenobi, dependent de la casa mare de Ripoll.
Durant el seu abadiat, Oliba protegí l’escriptori de Ripoll, que mantingué i augmentà el gran prestigi de què gaudia. A la mort de l’abat (1046) comptava amb 246 còdexs. Són de la primeria del segle del seu abadiat les dues Bíblies escrites a Ripoll que conservem, la de Sant Pere de Rodes i la impròpiament anomenada de Farfa. L’abat Oliba, bon constructor d’esglésies, féu ampliar notablement la de Santa Maria de Ripoll que hi havia fet erigir anteriorment l’abat Arnulf. Oliba hi féu construir l’ampli transsepte al qual s’obrien els set absis, aquests, i els dos campanars, i consagrà solemnement l’església l’any 1032.
El bisbe i abat morí l’any 1046 al seu monestir de Cuixà. Aquell any, els monjos d’aquest cenobi, juntament amb els de Ripoll, adreçaren al capítol de Vic una encíclica mortuòria notificant-los la mort d’Oliba; s’hi recull el plany de nombrosíssims monestirs que reconeixien el patronatge de l’insigne abat i bisbe com a pare i cap espiritual.
Bernat II i la subjecció de monestirs a cases foranes
Per introduir la reforma gregoriana, Bernat II, comte de Besalú i de Ripoll, subjectà els monestirs ripollesos a l’abadia provençal de Sant Víctor de Marsella, l’any 1070, i el de Sant Pere de Camprodon a Moissac, l’abadia occitana que era filial directa de Cluny.
Si d’una banda, i fidel als seus ideals, Bernat II pretenia amb aquestes subjeccions la reforma moral i religiosa dels susdits monestirs, de l’altra banda la seva actitud d’interferir en la vida d’aquests cenobis, en certa manera es contradeia amb l’esperit de la reforma, que pretenia una separació de l’Església respecte del poder temporal. Tanmateix, la seva actitud, i la contradicció que representa, foren molt corrents a l’època.
Les subjeccions esmentades tingueren conseqüències i repercussions diferents a les tres antigues abadies. Mentre per a Santa Maria de Ripoll la vinculació a Marsella representà un nou període d’esplendor traduït materialment en la renovació de l’església, per a Sant Joan de les Abadesses significà l’exili dels seus canonges, que foren foragitats a mà armada el 1083 per gent del comte de Besalú i només tres dies després Marsella hi instal·là una comunitat de monjos provençals. Els canonges de Sant Joan, que refusaren l’expulsió, s’acolliren a la protecció del bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, que els donà la regla augustiniana i els retornà interinament al monestir (1086-1098), però en foren expulsats de nou i fins el 1114 no es pogueren possessionar definitivament de l’abadia. A Camprodon, on la subjecció fou més llarga que enlloc (Ripoll trencà la dependència de Marsella el 1169), puix que no aconseguí de deseixir-se’n fins el 1461, els visitadors de Moissac hi imposaren els costums i la disciplina cluniacencs. En aquella època de reforma fou bastida una nova església, l’auster edifici romànic consagrat l’any 1169. A la llarga, però, la subjecció es féu gravosa a Camprodon per la decadència manifesta de Moissac, i des de la primeria del segle XV lluità per deslligar-se’n.
Incorporació dels comtats de Ripoll i Besalú als estats del comte de Barcelona
L’any 1107 el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, donà la seva filla Maria Roderic en matrimoni al comte Bernat III de Besalú i de Ripoll. A Maria, en heretatge que s’havia d’acomplir després de la mort del comte barceloní, li donava el comtat d’Osona, que aleshores termenava a ponent per Collsuspina i d’ací vers llevant fins al terme del comtat de Girona (“sicut terminatur a colle qui dicitur Spina usque ad terminum Gerundensis comitatis”). Aleshores; doncs, hi havia uns límits clars entre el que s’anomena comtat d’Osona i el que hom designava comtat de Ripoll, en mans de Bernat III. Ramon Berenguer donà aquell comtat amb tots els castells seus que hi havia constituïts, entre els quals el de Besora (Besaura), que de sempre havia romàs vinculat i sota l’alta sobirania dels comtes de Barcelona. El comte barceloní hi afegí que si la seva filla moria sense infants del susdit comte Bernat, el territori del comtat d’Osona, amb tots els castells que s’hi esmenten, havia de pervenir al domini i a la potestat del comte bisuldunenc.
Del mateix any 1107 és el document que estengué el comte Bernat, en una mena de pacte amb el seu sogre, de successió mútua. Bernat féu una donació a Ramon Berenguer “post mortem meam”, és a dir, per a després de la seva mort, si no tingués fill mascle el donador, i si en tenia, havia de romandre en mans d’aquest, però sota la tutela (baiulia) del comte Ramon Berenguer fins als quinze anys. Bernat donà tots els seus honors amb els comtats a ell subjectes, és a dir, el comtat de Besalú i el de Ripoll, i el Vallespir, la Fenolleda i el Perapertusès, amb tots els castells, abadies, cases fortes, etc., excepte els dos dominis d’Olot i de Ripoll que cedí anteriorment al monestir de Ripoll (“omnem honorem meum cum omnibus comitatibus mihi subjectis, scilicet Bisullunensi et Rivipollensi et…”).
En virtut d’aquests pactes, l’any 1111, que morí Bernat III, els seus estats pervingueren al seu sogre, Ramon Berenguer III, comte de Barcelona. El comtat de Besalú, al qual havia pertangut, des de sempre, la vall de Camprodon, i el de Ripoll restaren vinculats definitivament als estats del casal de Barcelona.
La vall de Ribes fins a la incorporació al casal de Barcelona (1117 / 1118)
Ja hem dit més amunt que cal situar el traspàs de la vall de Ribes a la sobirania franca vers l’any 798. Ja hem explicat, també, que la vall pertangué de sempre al comtat de Cerdanya i que, per tant, fou governada pels comtes que regiren aquest comtat.
Durant tot el segle IX, doncs, la vall estigué sota domini cristià, i el més versemblant —hi coincideixen els historiadors—, segons la documentació i la toponímia, és que la població antiga hi hagués perdurat sense solució de continuïtat. És a dir, que el despoblament que és produí a les valls de Ripoll i de Sant Joan sembla que no afectà, almenys substancialment, la vall de Ribes. En són una prova els diversos testimonis toponímics que remunten a l’època de la romanització i que s’han conservat, l’exemple clar dels quals és Fustanyà.
La vall de Ribes tenia antigament una importància singular com a porta de Cerdanya. I, encara, a la vall tenia un interès estratègic eminent l’escanyall de les coves de Ribes. És en aquest indret que els moderns historiadors hi situen una victòria dels comtes francs l’any 842, quan aquests, amb els seus exèrcits, hi deturaren l’armada d’Abd al-Rahman II que s’adreçava a la Cerdanya. Fins i tot en èpoques força més tardanes, les coves han estat considerades d’importància en qualsevol conflicte bèl·lic. Així, l’any 1292, quan els sobirans de Catalunya estaven en guerra amb els reis de Mallorca, els delegats que hi trameté Jaume II de Catalunya-Aragó aconsellaren que a les coves de Ribes s’hi havia d’establir una guarnició de vuit homes armats. Aquest fet, força posterior a l’època que ara examinem, però que hi coincideix en la situació de frontera, ens pot fer adonar de la seva destacada importància estratègica. Recordem que fins al temps del comte Guifré, a la segona meitat del segle IX, era vora el límit amb les terres despoblades, de ningú, que encara eren la vall de Ripoll i la de Sant Joan.
El nom de la vall era antigament el de vall Pedrera. Així és mencionada en diversos documents del segle X i àdhuc de la primera meitat del segle XI, el més antic dels quals, del 903, es refereix al terme del castell de Petrera, dins el qual hi havia l’església de Dòrria. I el 918 ja se cita la vall explícitament “in valle Petrariense”. Molt aviat, però, a partir de l’any 922, la vall també s’anomena de Ribes: “in valle Ripparum”. D’ençà d’aleshores convisqueren ambdós topònims, Ribes i Pedrera, fins que a mitjan segle XI s’imposà definitivament el primer sobre el segon, que acabà per desaparèixer.
Les parròquies
Les parròquies antigues de la vall, segons l’antiga acta de consagració de la catedral d’Urgell, a la qual pertanyien, eren les de Dòrria (Duaria), Toses (Tosos), Nevà (Nevano), Queralbs (Kerosalbos) i Fustanyà (Fustiniano). Un document força posterior a aquest, del 839, és el capbreu dels censos i altres drets de Santa Maria d’Urgell, el qual ha de ser datat no abans del segle XI. Doncs bé, segons aquest capbreu, a més de les parròquies suara citades, a la vall de Ribes hi havia també les de Ribes (Ribas), Pardines (Pardinas), Planoles (Planezas) i Campelles (Champellas). Hauríem de creure, per tant, que entre aquests dos períodes, primera meitat del segle IX i segle XI, s’havien erigit aquestes altres parròquies.
L’església de Sant Víctor de Dòrria (Doriga), que és citada com a parròquia el 839, fou consagrada pel bisbe Nantigís d’Urgell l’any 903, a petició del prevere Samarell i dels habitants del lloc que l’havien edificada, com diu la còpia resumida que en conservem, del segle XIII (“certantes in Dei servitio et ecclesiam Dei fundat ores”).
Contràriament, Campelles no és citat el 839 i la seva església és consagrada molt aviat, l’any 857, pel bisbe Guisad (I) d’Urgell. Diu l’acta que l’església ha estat edificada pels habitants del lloc, els quals en fan la dotació i es reserven el dret d’elegir el clergue que en tindrà cura. És, de fet, la constitució formal de la parroquia, la culminado de la seva erecció, tal com diu el document, però l’edifici pròpiament dit ja hi existia perquè és esmentat un hort que hi ha tocant a l’església (“orto qui iuxta ecclesia est sancti Clementi”).
De les altres parròquies de la vall, en parlarem tot seguit. De Sant Marcel de Planès, sabem que l’any 924 fou donada al monestir de Sant Joan de les Abadesses, la qual cosa explica que fos el bisbe Oliba, de Vic, qui consagrés l’església, ja entrat el segle XI, malgrat que era situada dins el bisbat d’Urgell. Ho sabem pel pergamí que, juntament amb les relíquies, fou dipositat a la lipsanoteca en el moment de la consagració.
L’acta de consagració de l’església de Sant Jaume de Queralbs és particularment interessant. S’hi diu que l’any 978 el bisbe Guisad (II) d’Urgell hi acudí a consagrar l’església de Sant Jaume que havia estat construïda en temps passats per uns feligresos que aleshores eren tots morts: “olim fuit constructa a talis hominibus, idest Nampio et Osselo et Abo et Galavonsus et Melandrus omnesque conde”. El bisbe hi acudí a petició dels habitants, que al moment de la consagració eren Odo, Wischafredus, Guanta, Trasovado, Avido, Andalegus, Goltredus, Wadamiro i Ermengol. Si els fundadors de la parròquia havien mort tots quan aquesta fou consagrada, com a mínim, ens hauríem de remuntar a uns quaranta o cinquanta anys abans, és a dir als temps del comte Sunifred (o, potser, als de Miró) i als del bisbe Radulf d’Urgell, segurament. I els fundadors eren cinc, mentre que ara els que demanen al bisbe que la consagri són nou (la majoria, probablement, fills d’aquells) ço que indica un augment de població notable. Cal consignar que tant els uns com els altres segurament eren caps de casa, la qual cosa pot donar una referència (no sabem fins a quin grau aproximada) de la densitat de l’hàbitat, que seria força escàs (d’uns vint-i-cinc habitants quan l’església fou edificada i d’uns quaranta-cinc al moment de la dedicació), bé que cal tenir en compte que potser no s’hi mencionaven tots els habitants. L’església, de tota manera, fou subjectada a la de Sant Sadurní de Fustanyà (“in subdiccione sancti Saturnini martir Xpisti qui in eodem parrochiam fundatus aparet, nuncupata Fustiniano”), construïda dins el mateix terme parroquial, i el bisbe hi nomenà el sacerdot Adroer perquè en tingués cura.
No posseïm tanta informació de Sant Esteve de Pardines, de la qual sabem que abans de 988 ja era parròquia. Aquest any, el comte Borrell de Barcelona, junt amb la seva muller Eimeruda, i el fill del comte, Ramon Borrell, donaren en permuta al bisbe Sal∙la i als canonges de la catedral d’Urgell diversos i importants alous a Bescaran, Alàs i a les Valls d’Andorra, a canvi de diverses esglésies que els havien donat el bisbe i els canonges, una de les quals és Sant Esteve de Pardines (les altres, al comtat de Berga, eren Sant Andreu de Sagàs, Santa Maria de Merlès i Sant Vicenç de Castell de l’Areny). O bé els comtes foren molt generosos en la permuta o bé, certament, aquestes quatre parròquies mencionades havien de generar uns drets parroquials molt importants, perquè la cessió dels comtes, com diu el professor Font i Rius, fou “de notorio alcance para la constitución de los dominios de la iglesia sobre los valles de Urgel y de Andorra”. No oblidem que en deriva la senyoria episcopal que exerciran els bisbes d’Urgell sobre les Valls d’Andorra. A Pardines, el que donava la seu als comtes era “ipsa ecclesia sancti Stefani in Pardinas, simul cum ipsa parrochia et suas fines vel termines vel ipsa omnia huius ecclesie pertinencium”.
El comte Guifré II de Cerdanya, pel seu testament, datat el 1035 (el comte, però, no morí fins el 1050), deixà al seu fill Guillem, que esdevingué després bisbe d’Urgell, l’església de Santa Maria de Ribes, amb els seus delmes i primícies i les seves pertinences. Li deixà, així mateix, l’església de Sant Martí de Campelles, de la qual s’ha parlat abans.
Les altres esglésies de la vall de Ribes són documentades posteriorment. Així, Sant Feliu de Bruguera, al terme municipal de Ribes, ho és l’any 1092, el santuari de Núria sembla que pot ésser documentat el 1162 per una butlla d’Alexandre III. Abans, però, el 1114 és esmentada per primer cop l’església de Sant Vicenç de Planoles, i Santa Magdalena de Puigsac fou consagrada el 1176 pel bisbe urgellenc Arnau de Preixens, a precs dels veïns del lloc i del sant baró Bernat, que havia construït aquest oratori dins la parròquia (és a dir, el terme parroquial) de Pardines.
El domini senyorial
A la vall de Ribes hi havien posseït béns els comtes de Cerdanya, part dels quals pervingueren ja de molt aviat i per diverses vies als monestirs de Sant Joan de les Abadesses i Ripoll. A part aquests béns, però, que sembla que eren de caràcter patrimonial, els comtes, en tant que sobirans, hi posseïen extensos dominis fiscals i territorials; en suma, hi exerciren la potestat dominical i la jurídica. Els seus estats foren els que posteriorment pervingueren als comtes de Barcelona. És així, que els comtes-reis posseïen l’alt domini de gairebé tots els llocs, viles i castells de la vall.
Tanmateix, dins aquesta, els monestirs susdits de Sant Joan de les Abadesses i de Ripoll hi tingueren béns i alous, alguns de pervinguts a les seves mans per donació comtal, d’altres per dotació o llegat dels membres de les respectives comunitats, i, encara, d’altres béns adquirits per compres o donacions. Un dels documents més antics en aquest sentit és un judici, celebrat l’any 904, presidit pel comte Miró i els jutges Recosind i Bladino, i en presència d’Oliba, Annone, Ènyec, Madexone, Bellone i el saig Franco, pel qual Renaldus i Biatarius reconegueren, a petició del mandatari de l’abadessa i de la comunitat de Sant Joan, que les cases i terres i l’aprisió que tenien al comtat de Cerdanya, a la vall Petrariense, a la vila anomenada Estègal (“in villa que dicitur Stegale”), els termes de la aual s’enumeraven, ho tenien i havia d’ésser de l’abadessa Emma, per escriptura que li féu la monja Gurguria, llevat de l’heretat de la comtessa Guinidilda, difunta (la que fou muller del comte Guifré I). Els anys següents hi hagué donacions al monestir de Sant Joan de diversos particulars, i també compres de l’abadessa, a la vall de Ribes. Així, la que l’any 918 féu del mas d’Engelats, al terme de la vila de Campelles. La donació de l’alou de Planoles (Planezolas) fou realitzada l’any 938 per la monja Ausesza, filla del difunt Dacó.
Per testament, el comte Sunifred de Cerdanya, l’any 966, donà a Ripoll els alous que tenia a Ribes i al seu terme, llevat de l’alou d’Argemir i d’Elderic.
L’any 966 el comte Oliba Cabreta de Cerdanya donà al monestir de Sant Joan, “in perpetuum”, el port anomenat de la coma de Vaca i el de la coma de Freser, amb els seus termes i adjacències, incloses les pastures.
Al cap de poc temps, l’any 967, Isarn donà al cenobi de Santa Maria de Ripoll un alou a la vila de Campelles, el qual li havia pervingut del seu senyor el comte Miró de Cerdanya.
També, ja en aquella època primerenca, trobem uns dominis pertanyents a uns particulars, a uns senyors. Són aquests dominis unes cases, amb cort i orri, era, hort, terres i vinyes situats, dins el comtat de Cerdanya, “in valle Petrariense”, a la vila de Pedrera (“in villa que vocant Pedrera”). L’any 981 el levita Wiscafredus els vengué a Lubisancio, anomenat Bonfill (“qui alium nomen vocant Bonofilio”), i a la seva muller Guinedilda. Més tardana és la donació que féu un tal Guerau Guillem del seu alou de Croells, a la vall de Planoles, a la catedral d’Urgell.
A Ventolà (Ribes) consta, els anys 982 i 988, que Sant Joan de les Abadesses hi tenia possessions.
Que el bisbe Sal-la i els canonges d’Urgell permutaren amb el comte Borrell de Barcelona l’església de Sant Esteve de Pardines ja ha estat explicat. L’ampli terme de la parròquia, doncs, pervingué a mans dels comtes de la casa de Barcelona. I els vescomtes, en aquest cas un vescomte de Conflent, Bernat, també tenien béns a la vall de Ribes. De l’any 1003 és la publicació sagramental del testament del susdit Bernat, realitzada en presència d’Oliba, sacerdot, dels jutges Dacó i Guifré, d’Ermengol, ardiaca, i d’altres clergues i laics, a l’església de Santa Maria de Vic. Els marmessors, Igilà, sacerdot, Amalric, Maiol i la vescomtessa Guisla publicaren les seves voluntats, una de les quals era la de llegar al seu fill Trasover (Trasovado) l’alou que tenia a Pedrera, a Dòrria i a Nevà, íntegrament, i que si aquest tenia fills legítims, que restés per a aquests, mentre que si no en tingués, que després de la seva mort l’alou havia de pervenir al seu germà Arnau.
I, a més de l’alou de la vila de Campelles, ja esmentat, el monestir de Ripoll posseïa, a la vall de Ribes, l’alou de Planoles. Tanmateix, Campelles no era totalment una pertinença de Ripoll, perquè al testament del comte de Besalú Bernat Tallaferro, de l’any 1020, aquest deixà a la seva filla Constança l’alou que tenia a Campelles íntegrament, tal com Guillem ho retenia per a ell.
D’altra banda, els comtes de Cerdanya encara tenien nombrosos béns a la vall de Ribes. Ens ha arribat notícia dels que llegaren testamentàriament: el comte Guifré, fill d’Oliba Cabreta i nét de Miró, amb la seva muller Elisabet, donà al seu fill, el sacerdot Salomó, unes cases i terres a la vila de Pardines, on havia viscut el vescomte Bernat (que segurament pot ésser identificat amb el Bernat vescomte de Conflent, esmentat suara). Bé que el comte no morí fins el 1050, el seu testament del 1035 fa saber que deixava al seu fill Guillem, que posteriorment fou bisbe d’Urgell, l’església de Santa Maria de Ribes i la de Sant Martí de Campelles, amb els seus delmes, primícies i pertinences.
Un altre comte de Cerdanya, Guillem Ramon, nét d’aquest Guifré II, donà en alou al monestir de Ripoll l’exclusivitat de pasturar els seus ramats a les set valls de Núria (Annuria). Per aquesta donació —en la qual es fa palès que el donador hi exercia, no un dret particular com a posseïdor, sinó la sobirania, en tant que comte— Guillem Ramon afranquí els homes de la vall de Ribes d’haver pagar la lleuda al mercat de Ripoll.
De béns patrimonials, però, els comtes de Cerdanya encara n’hi conservaven, a la vall de Ribes. Puix que l’any 1102, el comte Guillem Jordà llegà testamentàriament a Ripoll un mas “in villa Toses” i a Sant Miquel de Cuixà els seus molins, que havia empenyorat a aquest cenobi, de Ribes (“meos molinos dominicos de Ribes… sunt, autem… molini de Ribes et Meferreres”). Són aquests molins dominicals, els de Ribes i Meferreres.
En integrar-se als estats del comte de Barcelona (1117-1118), la vall de Ribes, on havien exercit la sobirania els comtes de Cerdanya des de temps immemorials, contenia una mena de mosaic pel que fa a dominis de caràcter senyorial. L’alt domini, però, i la sobirania, continuaven essent dels comtes, i ho continuaren essent, ara dels de Barcelona, i dels comtes-reis, sense alienacions llargues ni remarcables, excepte pel que es refereix al període, marcat amb empremta bèl·lica, en què pertangué, per donació testamentària del rei Jaume I (1276) de Catalunya-Aragó, al seu fill Jaume II de Mallorca i als seus successors, fins a l’extinció (1439) del regne de Mallorca i la reincorporació als estats de la corona catalano-aragonesa.
I gosaríem afirmar que, a més de la sobirania, els comtes de Cerdanya hi posseïen nombrosos béns de caràcter patrimonial, és a dir, familiar i hereditari, malgrat els llegats que realitzaren a favor de diversos monestirs: Ripoll, Sant Joan i Cuixà. Hem vist que també els comtes de Besalú hi tenien patrimoni; i, per intercanvi amb la catedral d’Urgell, els de Barcelona també n’hi posseïen. Al costat d’aquestes senyories dominicals, hi havia les dels monestirs susdits, especialment les de Ripoll i, encara més, Sant Joan; això a part d’uns petits alous, masos generalment, que posseïen diversos particulars, alguns dels quals pervingueren, així mateix, als cenobis esmentats.
Les valls de Ripoll, Camprodon i Ribes sota un mateix sobirà (1117/1118-1276)
Amb la incorporació dels comtats de Besalú (al qual pertanyia la vall de Camprodon) i Ripoll (1111) als estats del comte de Barcelona, i amb la del comtat de Cerdanya (1117/1118), les tres regions històriques que formen la comarca actual del Ripollès, ço és les valls de Camprodon, Ribes i Ripoll, passaren a ser regides per un mateix sobirà, el comte de Barcelona, aleshores Ramon Berenguer III, dit el Gran (la Cerdanya fou cedida als fills de Ramon Berenguer IV, Pere i Sauç, i al fill d’aquest, Nunó, però sota la sobirania dels comtes-reis). Els tres territoris romangueren units sota la mateixa autoritat, la dels comtes, i aviat comtes-reis, eixits del casal de Barcelona, fins a la mort del rei Jaume I (1276), el qual deixà al seu fill segon, Jaume (que esdevingué Jaume II de Mallorca), el regne de Mallorca, que comprenia, a més de Mallorca, Eivissa, la Vall d’Aran, Montpeller, el Carladès i l’Omeladès, els comtats de Rosselló, Cerdanya, Conflent i Vallespir. Aquesta data del 1276 enceta un nou període a la nostra comarca, puix que les lluites que se suscitaren entre els reis de Mallorca i els de la corona catalano-aragonesa afectaren de ple la vida dels habitants de la vall de Ribes, convertida en frontera entre dos estats, com explicarem més endavant.
Concessió del mercat a Sant Pau de Seguries (13 de febrer de 1128)
El comte de Barcelona Ramon Berenguer III concedeix a l’abat Berenguer de Sant Joan que la vila de Sant Pau de Seguries pugui celebrar mercat el dia que millor li plagui.
"Sit notum cunctis, presentibus et futuris, quod ego Raimundus Berengarii, Barchinonensium atque Cerritanensium comes et marchio, dono Domino Deo et ecclesie Sancti Johannis, et Berengario abbati suisque successoribus merchad in villa que dicitur Securies, in quacumque die sibi placuerit in ebdomada.
Insuper, dono eidem ecclesie omnes paschers quos habeo in honore Gancti Johannis et mei honoris in comitatu Ceritanie, videlicet: de port de Torcuil usque ad port de Podes et usque ad Portoles.
De his omnibus, accipio a Berengario, abbate, .II.os. mulos obtimos ut habeat prephata ecclesia sine enganno hec omnia superius scripta cuncta per tempora.
Si quis hoc infringere temptaverit nil valeat vendicare quod requisierit, vel in duplo componat predicte ecclesie sine ulla melioratione.
Quod est factum idus februarii, Anno XX regnante Leudovico, rege.
Sig+num RAIMUNDI, COMES
Sig+num Guillelmi Gaucfredi de Cervia. Sig+num Bernardi Raimundi de Cort Savi. Sig+num Ugonis de Mataplana. Sig+num Guillelmi Ugonis. Sig+num Raimundi Bernardi de Olost. Sig+num Petri Raimundi de Matha.
Bernardus, prebiter, qui est script [signe] tor."
Original: Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, pergamins de Ramon Berenguer III, núm. 295.
Traducció
"Que sigui de tots conegut, tant dels presents com dels futurs, que jo, Ramon Berenguer, comte i marquès dels barcelonesos i els ceretans, dono a Déu i a l’església de Sant Joan i al seu abat Berenguer i als seus successors, un mercat a la vila que en diuen Seguries, a celebrar el dia de la setmana que més els convingui.
A més, concedeixo a la mateixa església tots els pasquers que tinc l’honor de Sant Joan i els de la meva honor, al comtat de Cerdanya, és a dir: des del port de Torcuil fins al port de Podes i fins a Pòrtoles.
Per totes aquestes coses, rebo de l’abat Berenguer un parell de muls òptims, i així l’esmentada església disposi de tot el que més amunt s’ha escrit, per sempre.
Si algú tractés de contravenir-ho, que no pugui vindicar allò que demanés, ans al contrari, satisfaci el doble i amb la seva millora a la predita església.
El que ha estat fet als idus de febrer de l’any vint del regnat del rei Lluís.
Signatures del comte Ramon, de Guillem Gausfred de Cervià, de Bernat Ramon de Cortsaví, d’Hug de Mataplana, de Guillem Hugó, de Ramon Bernat d’Olost i de Pere Ramon de Mata.
Bernat, prevere, l’escrivà."
(Traducció: Joan Josep Busqueta i Riu)
Dominis i jurisdiccions i protecció als monestirs
A partir de l’annexió dels comtats de Besalú, Ripoll i Cerdanya als estats dels comtes de Barcelona, trobem aquests exercint la seva jurisdicció i la seva sobirania per tot el territori de la comarca actual del Ripollès. El primer comte sobirà de totes aquestes terres sota el seu únic comandament, fou Ramon Berenguer III. Aquest comte l’any 1118, a petició de Gregori, abat de Sant Pere de Camprodon, concedí a la vila el privilegi de celebrar mercat el dilluns. A l’ensems, l’abat obtingué que no se’n celebrés cap més des dels colls d’Ares i de Pòrtoles fins al pla de Calm-agra i el coll de Pendís, fet que, comenta A. Pladevall, convertia ja la vila de Camprodon en un petit centre comarcal. Malgrat aquesta concessió, de monopoli diríem, de la celebració de mercat en aquesta regió, al cap de pocs anys, el 1128, el mateix monarca, Ramon Berenguer III, concedí a l’abat Berenguer de Sant Joan de les Abadesses i als seus successors que la vila de Sant Pau de Seguries pogués celebrar mercat el dia de la setmana que millor li plagués.
F. Tur
Però aquest comte, dit el Gran, no solament afavorí els dos monestirs susdits, Sant Joan i Camprodon, sinó que procurà, així mateix, beneficiar el de Santa Maria de Ripoll. Així, l’any 1118 donà a aquest cenobi l’extens alou que posseïa a la parròquia de Sant Miquel de Setcases i a la parròquia de Sant Esteve de Llanars, que ell tenia per donació del comte de Besalú, el difunt Bernat. Des d’aleshores el monestir de Ripoll fou el senyor alodial d’aquests llocs, i encara el 1130 obtingué del mateix monarca, els delmes i altres drets senyorials del terme de Llanars. Tanmateix, l’alt domini del lloc continuà essent reial i la seva jurisdicció, exercida pel batlle o veguer de Camprodon.
Ripoll també es veié afavorit pel fill d’aquest comte, Ramon Berenguer IV, dit el Sant. Així, sabem que donava suport al monestir de Ripoll en el conflicte que sorgí entre les exempcions monàstiques i els drets episcopals. Després d’anys de negociacions infructuoses, marcades per les evasions del monestir (amb suport del comte) i els esforços del bisbe per allistar les majors autoritats de l’Església en la seva defensa, fou dictada una ordre d’excomunió i interdicte contra Ripoll. Era signada pel bisbe de Girona, Berenguer Dalmau, i per l’arquebisbe de Tarragona, Oleguer, així com pel bisbe de Vic, Ramon. El 1134, finalment, s’arribà a una resolució que reconeixia la jurisdicció del bisbe de Vic sobre els crims que fossin comesos en terres del monestir de Ripoll, amb l’excepció que els membres de la comunitat monàstica podien resoldre ells mateixos les seves disputes internes, sense apel·lar al bisbe. Aquesta qüestió ha estat interpretada diversament. Ací hem seguit la versió de Freedman, que ho veu com un conflicte de jurisdiccions. Pladevall, en canvi, creu que s’emmarca en el context de l’obediència canònica al bisbe.
Prosseguint la política comtal de protecció al monestir de Santa Maria de Ripoll, Ramon Berenguer IV, l’any 1141 cedí al cenobi l’alou de Santa Cecília de Molló, la possessió de la parròquia i dels seus drets. La donació fou refermada al seu testament de 1162. Als altres monestirs ripollesos, el comte els deixava només un camp (Camprodon) i un mas (Sant Joan). S’explica que amb Ripoll fos més generós perquè és el lloc on havia de ser enterrat, el panteó familiar dels comtes, la tradició del qual remuntava a temps de Guifré I. Per aquest testament esmentat, el comte llegava a la seva muller, Petronella, per a la seva manutenció, les viles i castells de Besalú i de Ribes.
Arxiu Mas
V. Hurtado
Del castell de Ribes, però, posseïm d’altres notícies anteriors que parlen de la seva pertinença al comte de Barcelona. Així, l’any 1140, Galceran de Sales, fill d’Ermessenda, reté homenatge de fidelitat a Ramon Berenguer IV pel castell de Ribes i totes les altres fortaleses que hi hagués o que hi pogués haver a la vall de Ribes, construïdes o derruïdes, i li prometia la potestat sempre que el comte la hi demanés, a ell o als seus castlans.
Fou el successor d’aquest monarca, el rei Alfons el Cast, que l’any 1170 atorgà una carta de protecció per la qual facultava el monestir de Santes Creus perquè els seus ramats poguessin pasturar en totes les seves calmes de Núria i de la coma de Vaca (“in totis illis calmis meis de Anuria et de Comes de Vaca”); entre els testimonis signà Ramon de Ribes que sembla que substituí Galceran de Sales (vers mitjan segle XII el comte de Barcelona es queixava que aquest li fallava de les hosts i cavalcades) en la tinença pel rei del castell de Ribes. Al cap de poc temps, el mateix monestir de Santes Creus obtingué d’Hug de Mataplana, senyor del castell homònim, situat prop de Mogrony (que posteriorment formà part de la baronia de Pinós i Mataplana), que els ramats del cenobi poguessin pasturar per les seves terres (“in totam nostram terran et in omnem nostrum honorem”).
Alfons el Cast continuà la vella política comtal d’afavorir els cenobis ripollesos. Així, l’any 1194 donà la seva aprovació a la compra realitzada per l’abat Pere Guillem de Sant Joan del domini del lloc de Tregurà, que havia estat de Bernat de Navata. D’aleshores ençà, Tregurà fou propietat total del monestir i administrat per un prepòsit que tenia el títol de prepòsit de Tregurà. Aquesta dependència de Sant Joan féu que, a pesar de pertànyer a la vall de Camprodon, el lloc fos de jurisdicció del veguer de la Ral. Alfons I morí l’any 1196. Pel seu testament, llegava al monestir de Ripoll, on volia ser enterrat, tots els seus molins del terme del castell de Ribes (“omnia mea molendina de Ripis que habeo in terminis ipsius castelli in recompensationem sepulture mee”). Tanmateix, el rei finalment rebé sepultura al monestir de Poblet. El seu fill i hereu, Pere I, dit el Catòlic, arribà a una transacció amb l’abat de Ripoll, per la qual quedaren per al cenobi ripollès els molins de Queralbs, Pardines i Ventolà, mentre que el sobirà es reservava el molí de sota el castell de Ribes.
A la primeria del regnat de Pere el Catòlic, el castlà pel rei al castell de Ribes era Ramon de Ribes, el qual, l’any 1198, essent detentor de l’església de Ribes, de la de Fustanyà, de la de Queralbs i de la de Pardines, així com de totes les altres dins la seva terra, havia ursurpat juntament amb Hug de Nevà, les albergues i altres prestacions que venien obligats a fer als clergues. De Ramon de Ribes no ho podem assegurar, però d’Hug de Nevà, petit propietari del lloc de Nevà, a la vall de Toses (els Nevà sembla que eren feudataris dels Mataplana a la vall de Toses), sabem que fou un conegut heretge càtar. Possiblement la seva actitud, amb Ramon de Ribes, d’usurpar les prestacions dels clergues tenia alguna relació amb la seva heretgia. Això no obstant, Ramon de Ribes continuà essent castlà del rei a la vall de Ribes i Hug de Nevà feudatari del primer, Ramon de Ribes, pels castells de Ribes i Segura. Ho sabem pel jurament feudal que el 1207 prestà Nevà a Ribes, pel qual li jurava ésser-li valedor contra tothom menys contra el seu senyor el comte de Cerdanya.
A la vall de Camprodon, en temps de Pere I, hi tenia béns alodials molt importants el monestir de Ripoll (Setcases, Llanars, Molló), i el propi monestir de Camprodon posseïa un extens alou a la zona immediata de l’entorn del cenobi. Hi trobem, però, uns petits senyors, els Descatllar, que tenien el castell del Catllar (Vilallonga de Ter) pels vescomtes de Bas. La vegueria de Camprodon, d’altra banda, s’estructurà a partir del regnat d’aquell sobirà, Pere el Catòlic, el qual, el 1196 o el 1197, concedí un privilegi a l’abat de Sant Pere de Camprodon, pel qual autoritzava l’abat a bastir un castell al puig de Sant Nicolau o puig de les Relíquies i una vila o població fortificada més avall del monestir, vers el junyent del Ter i el Ritort. Cal situar aquestes concessions en el context de la campanya contra l’heretgia albigesa.
Fou també en temps de Pere I que es creà un nou agrupament urbà a la vila de Sant Joan, entre la Vila Vella i la riera d’Arçamala. El 1243, sota Jaume I, aquesta nova vila tenia 37 famílies, i l’abat Ramon de Blanes la fortificà amb muralles i concedí franqueses i immunitat als nous residents i als que hi vinguessin. Fou així com es formà la Vila Nova, de la qual eren barons els abats, amb carrers rectilinis entorn d’un mercadal o plaça porticada, on se celebrava mercat el divendres des de la concessió d’aquest per Jaume I el 1230. Aleshores, també, la població fou fortificada. Consta que l’abat Ramon de la Bisbal (1230-1248), perquè la vila no fos mai més objecte dels pillatges dels revoltosos comesos en temps de Pere el Catòlic i, sobretot, durant la minoritat de Jaume I, reforçà els murs de les cases monacals amb dues torres i fortificà la vila amb una espessa muralla de vint-i-quatre torres i sengles ponts llevadissos en dos dels seus tres portals, l’un vora el pont del Ter i l’altre a la font del Malconsell.
J. Vigué
Aleshores al Ripollès hi havia un important domini feudal (a part dels importants dominis alodials dels monestirs de Ripoll i Sant Joan); era el dels Mataplana, senyors del castell de Mataplana, que tenien el domini civil sobre tot el terme de Mogrony i el senyorial sobre una gran part de la parròquia. Jaume I havia venut a Galceran d’Urtx i a la seva muller Blanca de Mataplana el domini alodial que el rei tenia als llocs, castells i valls del domini dels Mataplana i, en particular, als castells de Mataplana i Blancafort i en la vall de Gombrèn i en tota la parròquia de Sant Pere. Poc abans, el rei havia adquirit de Beatriu, muller de Bernat de Santa Eugènia i germana de Blanca, per 20 000 sous melgoresos, els castells de Mataplana, Lillet, la vall de Gombrèn i el que tenia la susdita Beatriu a les respectives parròquies. El 1225 el senyor de Mataplana, Hug de Mataplana, i l’abat de Sant Joan, Arnau de Corsavell, pactaren que aquest havia de rebre el delme de tota mena de grans de la parròquia de Sant Pere de Mogrony i que el senyor de Mataplana havia de rebre el delme de tot el vi. L’any 1297, d’altra banda, Ramon d’Urtx, senyor de Mataplana, signà un reconeixement que l’abat de Sant Joan havia de rebre els delmes i primícies de les terres i alguns drets en la parròquia de Sant Pere de Mogrony. Un altre domini feudal era el de Palmerola, que pertanyia a l’alt domini dels senyors de la baronia de la Portella, però la casa forta o castell de Palmerola era tingut per uns castlans o cavallers cognominats Palmerola. Posteriorment, l’alt domini pervingué als Pinós.
En temps de Jaume I tota la vall de Toses tenia com a centre jurisdiccional el castell de Toses, que pertanyia als nobles cerdans cognominats Urtx, els quals s’uniren als Mataplana pel casament de Galceran d’Urtx amb Blanca de Mataplana, i d’aquesta manera la vall s’integrà als dominis de la baronia de Mataplana. Amb llur fill, Ramon d’Urtx, el 1240, la vall de Toses, amb Dòrria i Campelles, formà una de les batllies del gran domini de la baronia dels Mataplana; avançat el segle XIV, àdhuc, la batllia prengué el nom de baronia de Toses.
A l’època d’aquest monarca Conqueridor, amb el qual tancarem aquest apartat, els homes de la vall de Ribes es queixaren que els arrendadors de les rendes de la vall els exigien laudemis, els privaven de tenir deveses on péixer els seus bestiars, a la qual cosa afegien els de Pardines, que els susdits arrendadors els feien pagar un òbol per cada ovella forastera que tenien encomanada. Jaume I acollí les súpliques dels homes de la vall i donà ordres a Pere de Vilaragut i a Ramon de Ribes a fi de protegir els drets d’aquells; tot això s’esdevingué vers l’any 1252. Al cap de pocs anys, el 1268, Bernat de Ribes reconegué els drets de pasturatge que acreditava el monestir de Sant Joan de les Abadesses a Mogrony, Campelles, Pedrera, Ribes, Ventolà, Planès i Planoles. I el 1272 fou fermat l’arrendament de les rendes, explets, eiximents i proveïments de la vall de Ribes pel rei Jaume a Sibil·la, muller del difunt Ramon de Ribes, i a Guillem de Ribes. Aquests arrendadors havien de pagar al rei 300 sous barcelonesos, a més dels 1 000 que havien de pagar cada any al rei Jaume. Fou l’any següent que sorgí un plet entre aquesta Sibil·la de Ribes i els homes de Queralbs sobre els ports de coma de Vaca i d’altres. Ho sabem perquè l’infant Jaume (el futur Jaume II de Mallorca), des de Perpinyà, el 1273, es queixava que l’esmentada Sibil·la hagués portat el tribunal de Ramon de Morer, jutge delegat del rei d’Aragó, els homes de Queralbs, per aquella qüestió dels ports de coma de Vaca. Li recomanà que, per tal d’entendre ell directament l’assumpte, li fes comparèixer el seu germà Guillem Ponç, o alguna altra persona idònia. Veiem, d’una banda, que ja abans de la mort del Conqueridor i de l’efectiva repartició dels seus estats entre els seus fills, origen del que fou el conflictiu regne de Mallorca, l’infant Jaume (Jaume II de Mallorca) ja actuava com a senyor del comtat de Cerdanya. D’altra banda, aquest seguit de litigis respecte a les pastures i als ports de la vall de Ribes, ens fa adonar de la importància que aquestes havien de tenir per als seus pobladors.
Fou en temps de Jaume I que sorgiren discussions amb els abats de Camprodon, perquè aquests es negaven a cedir la vila al veguer reial, ço que ocasionà la creació de la vegueria de la Ral, convertida més tard en sots-vegueria i amb demarcació centrada en les parròquies del monestir de Sant Joan, com explicarem. Fou també durant el regnat del Conqueridor que els monestirs de Sant Joan i de Ripoll tingueren disputes amb motiu dels drets sobre els mercadals. Aquests, i els béns alodials i senyorials, eren els motius de les baralles jurisdiccionals entre monestirs o amb el rei; no oblidem que els cenobis ripollesos posseïen extensos dominis en senyoria. Així, l’any 1263, Ramon de la Guàrdia es declarava feudatari del monestir de Sant Joan pel castell de la Guàrdia i pels delmes de Sant Quirze de Besora, del castell de Besora que tenia, també, per Sant Joan. I el mateix any 1263 el vescomte de Bas prestà homenatge a l’abat de Sant Joan pel castell de Milany. El castell de Llaés també era del monestir de les Abadesses. L’any 1269 el vescomte de Bas i comte d’Empúries definí que el susdit castell de Llaés era alou de l’esmentat monestir i hi afegí que l’abat de Sant Joan, per a veremar a la Vallfogona ho havia de fer amb guàrdies i que sense aquests no ho podia fer. Senyal que hi devia haver certes turbulències. Probablement l’alt domini, o si més no l’alta jurisdicció del castell de Milany era del rei, perquè l’any 1278 la vescomtessa de Bas, Sibil·la d’Empúries, després d’haver prestat fidelitat a l’abat de Sant Joan per l’esmentat castell en 1277, reconegué que tenia en feu pel rei Pere diversos castells, entre els quals el de Milany.
Jurament de fidelitat de Galceran de Sales (31 de desembre de 1140)
Jurament de fidelitat prestat per Galceran de Sales, fill d’Ermessèn, al comte Ramon Berenguer IV, on es fa referència al castell de Ribes de Freser i també a les fortificacions que es troben situades a la vall de Ribes.
"Iuro ego Gaucerandus de Sales, filius qui fui Ermessendis, femine, tibi, domino meo Raimundo, comiti Barchinonensi et Bisullunensi ac Aragonensium principi, quod ab hac ora et deinceps, quamdiu vixero, fidelis ero tibi de vita tua et de omnibus membris que in corpore tuo se tenent, et de omni honore quem hodie ubique terrarum habes vel in antea adquisieris, et adiuvabo te contra cunctos homines vel feminas, qui voluerint vobis tollere honorem vestrum aut aliquod de predicto honore, sine malo ingenio et omni enganno. Iterum, iuro tibi, quod fidelis ero tibi de ipso castro de Ribes et de omnibus fortedis que in tota valle de Ribes sunt vel esse poterint, condirectis et dirutis, et dabo tibi inde potestatem quociescumque requisieris me inde potestatem michi, scilicet, aut meis castellanis per me, per vos vel per vestros nuncios vel nuncium. Et non vetabo me inde videri vel comoneri. Et ero in omnibus causis vester fidelis, sicut fidelis homo debet esse suo meliori seniori, [et] de omnibus vestris honoribus, ubicumque sint, condirectis vel eremis, podiis et rochis, quos modo habetis vel habere debetis vel in antea adquisieritis. Quod si guerram haberetis cum aliquo homine, per quem predictum castrum et fortedas gardare conveniat, ego guaridabo illud castrum et fortedas cum meis hominibus. Omnia in hoc sacramentali scripta tenebo fideliter et atendam, quandiu vixero, vobis prenominato comiti et successoribus vestris. Per Deum et hec sancta. Actum est hoc II Kalendas ianuarii anno IIII Ledovici iunioris."
Original: Arxiu de la Corona d’Aragó, Ramon Berenguer IV, pergamí núm. 122.
Còpia del final del segle XII: Arxiu de la Corona d’Aragó, Liber Feudorum Maior, foli 86.
Pròsper de Bofarull i Mascaró: Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, vol. IV, pàgs. 76-77.
Francesc Miquel i Rosell: Liber Feudorum Maior, Barcelona 1945, doc. 580, vol. II, pàg. 86.
Traducció
"Jo Galceran de Sales, fill d’Ermessèn, dona, juro a tu senyor meu Ramon comte de Barcelona i de Besalú i príncep d’Aragó que d’ara en endavant, mentre visqui, et seré fidel en relació amb la teva vida i amb tots els membres que té el teu cos i amb qualsevol honor que actualment tinguis o que més endavant adquireixis en qualsevol lloc, i t’ajudaré, sense mal enginy ni cap engany, contra tots els homes i dones que us volguessin prendre l’honor o alguna cosa de la dita honor. A més a més, juro que et seré fidel pel castell de Ribes i per totes les fortaleses que hi ha en tota la vall de Ribes o que hi pugui haver, construïdes o enrunades, i et donaré per això potestat cada vegada que me la demanis a mi o, així mateix, als meus castlans, vos mateix o a través dels vostres missatgers o missatger. I no impediré per això ésser vist i ésser avisat. I us seré en totes les coses fidel, tal com un home fidel ho ha d’ésser al seu més bon senyor, en relació amb totes les vostres honors siguin on siguin, condretes o ermes, puigs i roques, tant com tingueu o hagueu de tenir o en endavant adquiriu. Si feu guerra amb algun home, per la qual cosa convé guardar el dit castell i les fortaleses, jo guardaré aquest castell i les fortaleses amb els meus homes. Tot el que hi ha escrit en aquest sagramental mantindré fidelment i ho compliré mentre visqui, per vos el dit comte i pels vostres successors. Per Déu i aquestes coses sagrades. Fet les dues calendes de gener, any quatre de Lluís el Jove."
(Traducció: Jordi Bolòs i Masclans)
Les vegueries
Els veguers, que exercien la jurisdicció per delegació de la corona, existien de molt abans, però fou durant el regnat de Jaume I que tingué lloc la sistematització del seu càrrec (a la cort solemne de Barcelona de l’any 1228) i la fixació dels termes de llur jurisdicció, les vegueries. Les principals atribucions del veguer eren l’aplicació de les Constitucions de Pau i Treva, la convocació i la direcció de la host del territori de la seva jurisdicció, la persecució dels delinqüents (“malefactores capere et etiam homicidas”, segons resa l’acta de fundació de la vegueria de Camprodon, l’any 1251) i, sobretot, l’exercici de la justícia a través de la seva cort o cúria, formada bàsicament pel jutge, l’escrivà i diversos saigs.
A la comarca actual del Ripollès al segle XIII hi havia dues vegueries, la de Ripoll i Ripollès i la de Camprodon, i dues sots-vegueries, la de la Ral (que estenia la seva jurisdicció a les parròquies del monestir de Sant Joan; fou creada, però, perquè el veguer reial pogués actuar sense l’oposició de l’abat de Camprodon, com explicarem), que depenia de la vegueria de Camprodon, i la de Ribes.
La vegueria de Ripoll i Ripollès, com s’anomenava, fou creada el segle XIII. Comprenia els termes de Ripoll i Campdevànol, tot l’antic terme del castell de la Guàrdia de Ripollès, amb les seves vuit parròquies (les Lloses, Matamala, Maçanós, Vallespirans, Vinyoles, Sovelles, Alpens i Serrallonga, les dues darreres compreses avui dins el municipi osonenc d’Alpens), i l’ampli domini de Mogrony (amb Gombrèn) i Mataplana. Posteriorment, però per molt pocs anys (els de vigència de l’efímer comtat d’Osona), s’hi inclogueren també els termes de Sora i de Besora. La vegueria de Ripoll i Ripollès no tingué veguers específics, puix que el càrrec de veguer de Ripollès era exercit pel veguer d’Osona. Com que la vila de Ripoll depenia totalment de la jurisdicció de l’abat del monestir, els veguers de Ripoll i Ripollès no residien en aquesta població. No fou fins molt més tard, el segle XV, que el rei aconseguí que la cúria del veguer s’establís a la casa del rei, a la plaça de la vila de Ripoll.
J. Pagans-TAVISA
La vegueria de Camprodon s’estructurà a partir del 1196, any en què es començà a construir la nova vila de Camprodon (la vila vella era al lloc on se celebrava el mercat), la qual jurídicament estava sota domini reial, però els abats no van reconèixer mai aquesta dependència i per més de quaranta anys es negaren a donar-ne potestat al rei i al seu veguer. Aquesta oposició de l’abat i dels seus batlles a l’acció del veguer reial mogué el rei i el seu veguer a cercar un lloc proper per establir-hi la seu de la vegueria de les muntanyes de Camprodon (advertim que en tota aquesta qüestió seguim l’estudi d’Antoni Pladevall). L’indret escollit fou el pla de Miralles, vora el Ter, en un extrem de la demarcació de Sant Pau de Seguries, a l’anomenada batllia de la Rovira, que pertanyia al domini del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Ací fou fundada la vila de la Ral —que rebé aquest nom pel fet d’ésser d’origen reial— poc abans del 1248, quan consta que ja hi vivia gent. I hi fou fundada també la vegueria de la Ral, que a partir del 1262 es transformà en sots-vegueria.
En virtut dels pactes entre l’abat de Sant Joan i el veguer reial Ramon de Pompià, aprovats pel monarca l’any 1250, a la nova vila de la Ral, hi havia de residir el veguer, que hi tingué la seva escrivania o notaria (de la qual l’abat de Sant Joan havia de rebre la meitat dels rèdits); també hi havia d’haver un mercat, que no havia de perjudicar el de Sant Joan, etc. De totes les clàusules, la que originà més conflictes fou la que establia que els homes súbdits de l’abat que residissin dins la vegueria de la Ral només podien pledejar i obtenir justícia del veguer dins la vila de la Ral.
Comenta l’autor que seguim que la creació de la població i vegueria de la Ral al veïnatge de Camprodon, amb la seva notaria i el seu mercat, i la garantia de la protecció reial, fou un cop ben planejat pel veguer i pel rei per anorrear la resistència de l’abat de Camprodon i del seu batlle. Gràcies a les llibertats concedides a la nova vila, la gent de Camprodon s’hi mudava, de la qual cosa es queixà l’abat de Sant Pere, el qual atorgà l’any 1248 un privilegi als seus habitants alliberant-los dels mals usos i de les questies o tributs i concedint-los diverses llibertats, a fi de deturar l’èxode dels homes de Camprodon vers la vila de la Ral. Els privilegis de l’abat, però, no foren suficients per a deturar l’emigració i per això el monestir hagué de cedir la vila al rei (1249) i hagué d’accedir a un seguit de pactes amb el monarca (1251). Com que la cessió o venda de la vila era un xic ambigua, més aviat una reconeixença del domini reial sobre el castell i la vila annexa que no pas una veritable cessió de domini, continuaren les topades entre l’abat i el veguer Pompià i continuà l’èxode d’habitants vers la Ral. La sentència del 1251 posà fi a aquestes discrepàncies, reconeixent l’existència de la vegueria de Camprodon, on es traslladà el veguer. Però els pactes que comportà aquesta sentència devien deixar sense efecte les concessions anteriors a la vila de la Ral i al monestir de Sant Joan, de la qual cosa es queixà el seu abat i obtingué, l’any 1262, que el rei executés i apliqués els privilegis concedits el 1250 i la continuïtat d’una vegueria a la Ral, que esdevingué de fet, sots-vegueria, la qual comprengué només els territoris propietat del monestir de Sant Joan.
L’any 1251 els termes de la vegueria de Camprodon s’estenien, per la banda de la comarca del Ripollès des de Ribamala (al quilòmetre 5 de la carretera entre Ripoll i Sant Joan) fins al Taga i d’ací vers el nord tot incloent Tregurà i Setcases, essent fita el coll d’Ares, límit amb el Vallespir. La part més gran de la vegueria de Camprodon s’estenia per la Garrotxa i comprenia les valls de Bianya, del Bac d’Oix i de Beget, Olot i Sant Joan les Fonts, i era partió amb Besalú pels límits de Castellfollit, Bestracà i Malrem. L’any 1262, però, el rei reconegué que l’abat Dalmau de Sant Joan posseïa la meitat de la vila de la Ral, que el veguer reial que hi establiria s’encarregaria de les justícies de sang, i que tots els homes propis del monestir de Sant Joan, inclosos els de Bianya, de l’Arça i de Tregurà, estarien sotmesos a la jurisdicció i a la vegueria de la Ral, llevat en els drets que sobre d’ells tingués l’abat de Sant Joan. Aquest document fixava pràcticament la vegueria de la Ral i els seus termes. El seu veguer era normalment el mateix que regia la vegueria de Camprodon, però havia d’acudir al lloc de la Ral per administrar justícia en els afers corresponents als termes d’aquesta vegueria (o sots-vegueria), i aquest veguer i els seus oficials havien de jurar fidelitat a l’abat de Sant Joan.
Els termes de la vegueria de la Ral, doncs, comprenien totes les parròquies que eren de la jurisdicció de l’abat de Sant Joan, incloses les de la vall de Bianya, del lloc de l’Arça i la parròquia de Tregurà, veïna de Setcases, situada com una illa dins la demarcació de la vegueria de Camprodon. És a dir, i segons documents del segle següent (XIV), la vegueria de la Ral comprenia la parròquia de Sant Joan i Sant Pol, amb la vila i el monestir de Sant Joan, Sant Martí de Surroca, Sant Martí d’Ogassa, Sant Pau de Seguries amb la batllia de Sa-rovira, Sant Julià de Tregurà i les quatre parròquies de la vall de Bianya. És a dir, la sots-vegueria de la Ral sostragué a la de Camprodon la vall de Bianya, l’Arça i Tregurà i tots aquests territoris susdits, de la senyoria de l’abat de Sant Joan. La sots-vegueria de la Ral formà una mena de tascó entre les de Camprodon i de Ripoll i Ripollès.
Uns anys després, Pere el Gran empenyorà els drets reials sobre les vegueries de Camprodon i de la Ral a Jasbert, vescomte de Castellnou i amb Jaume II hi hagué —quan Camprodon encara era en poder del vescomte de Castellnou— una variació de límits, puix que el monarca féu lliurament a la vegueria de Besalú de les parròquies d’Olot, Beget i de la vall de Bianya.
Arxiu ECSA
A la primeria del segle XIV, doncs, les vegueries de la Ral i de Camprodon restaren constituïdes de la manera següent: la de la Ral estenia la seva jurisdicció a la parròquia de la vila de Sant Joan, i a les parròquies de Sant Martí de Surroca, Sant Martí d’Ogassa, Sant Pau de Seguries, Sant Julià de Tregurà, Sant Julià de Vallfogona i Milany. La vegueria de Camprodon comprenia la parròquia de la vila del seu nom, Sant Miquel de Cavallera, Sant Esteve de Llanars, Santa Cecília de Molló, Sant Miquel de Setcases, Santa Maria de Vilallonga i Santa Llúcia d’Abella.
La sots-vegueria de Ribes, dependència o filial de la vegueria de Cerdanya (després de Puigcerdà), comprenia la vall de Ribes, fins a Campelles i Bruguera, llevat de la vall de Toses, més amunt de Planoles. Els primers sots-veguers són documentats al final del segle XIII.
Sentència arbitral sobre la vila de Camprodon i la seva vegueria (24 d’abril de 1251)
Sentència arbitral, donada pels àrbitres Bernat, bisbe d’Elna, i el jurista Bernat de Vic, per delimitar els drets respectius del rei, representat pel seu veguer Ramon de Pompià, i l’abat Guiu, de Camprodon, sobre la vila de Camprodon i la seva vegueria. L’abat i el seu monestir havien venut la vila de Camprodon al rei Jaume I el 22 de setembre de 1249, però havien sorgit dificultats sobre els drets i retencions que quedaven encara en poder de l’abat.
"Ad cunctorum notitiam perveniat quod cum inter Raimundum de Pompiano, vicarium in montaneis Campirotundi, procuratori a domino rege institutum et nomine eius agente ex una parte, et fratrem Guidonem, abbatem Campirotundi et conventus eiusdem monasterii ex altera, controversia verteretur supra villam Campirotundi quam dominus rex et dictus Raimundus de Pompiano petebat pro eo sibi adiudicari et dictum abbatem et conventum de iure, si quod ibi habuerat vel habebat, de iure privari, eo quod cum dictum monasterium tenebat ad feudum dictam villam pro domino rege et inde potestatem ei dare teneretur dictam potestatem dare abnegaverat bene xl annis. Item quod abbas iste et sui predecessores, a tempore quod non exstat memoria, non petierunt domino rege vel eius baiulo seu vicario investituram feudi superius memorati. Item cum dominus rex Petrus, quondam bone memorie, dedisset et concessisset predicto monasterio dictam villam construendam ad terre deffensionem illud pluries facere ad viccariorum petitionem denegaverant et contradixerant vicariis ibidem pro tempore constitutis, et illos sequi noluerant contra malefactores et infractores pacium et treugarum, quare dicebat dictum abbatem ad restitutionem malefactorum et totius damni dati in montaneis per aliquos ipsum teneri. Item cum vicarii vellent in dicta villa malefactores capere et etiam homicidas, baiulus et homines Campirotundi, de consensu et mandato abbatis, dicto vicario hoc facere prohibebant, et quosdam malefactores et homicidas predicto vicario abstulerant violenter et dictos vicarios requisierant inhoneste. Item quia prohibuerant vicarios, suam iuridiccionem uti in predicta villa rationibus supradictis et allis iuribus sibi competentibus pro domino rege dicebat dictus Raimundus de Pompiano predictam villam sibi pro domino rege adiudicari debere, ad que respondit dictus abbas per se et conventum quod si premissa vera essent quod predicto monasterio non nocebant cum delicta partis non debent in dampnum ecclesie redundare. E contra vero proposuit dictus abbas per se et dicto conventu quod dominus rex fecerat construi in dampnum et lesionem monasterii antedicti quandam villam vocatam de Regali, cui ville dederat publicam scribaniam et mercatum in ea constituerat; et cum predecessores domini regis dedissent monasterio et ville Campirotundi mercatum et scribaniam, concedentes eisdem quod infra terminos infra quos predicta villa de Regali est edifficata non posset fieri mercatum nec scribania vel ab alliquo haberi vel detineri nisi a solo monasterio Campirotundi vel eius substituto, petebat abbas et conventus quod mercatum et scribaniam predicto loco sive villa de Regali concessa, dominus rex penitus revocaret et prohiberet ne ibi detineretur vel de cetero haberetur. Ad que respondit Raimundus de Pompiano quod dicta villa de Regali non est constituta infra terminos supradictos, et si esset, dicebat, quod dicta scribania et mercatum ibidem haberi et teneri de iure poterat et debebat per iura et rationes que suo loco et tempore dicebat se fore paratum proponere et allegare. Et cum supra predictis diutius litigassent tandem dominus rex et abbas et conventus predicti compromisserunt in dominum Bernardum, Dei gratia Elnensem episcopum, et Bernardum de Vico, quod quicquid ipsi inter eos dicerent de iure vel consilio vel componendo vel etiam transigendo utraque pars in perpetuum observare teneretur sub pena mille aureorum ad invicem stipulata, et de ipsa predictis arbitris, prestita idonea cautione, quam penam predicti arbitri dare tenerentur parti petenti a parte eorum dicto seu arbitrio non parente.
Unde nos Berengarius, Dei gratia episcopus Elnensis, et Bernardus de Vico visis et auditis rationibus et allegationibus utriusque partis, visa etiam et inspecta utilitate ecclesie Campirotundi, quia predicta villa Campirotundi quotidie diminuebatur et distruebatur eo quod homines qui commorari solebant in villa Campirotundi se transferebant ad villam de Regali et ad alia loca, et quia etiam secure in villa Campirotundi habitare non poterant nec volebant et esset quasi penitus populatoribus desolata, visis etiam et inspectis aliis circumstanciis et dampnis et lesionibus supradicti monasterii que quotidie imminebant, duximus inter dominum regem et Raimundum de Pompiano ab eo coram nobis procuratorem institutum et dictum abbatem et conventum arbitrando taliter componendo:
Primo quod dominus rex et sui in perpetuum habeant pleno iure et dominio omnes homines et feminas presentes et futuros habitantes et habitaturos in villa Campirotundi, et quod abbas vel conventus in personis dictorum hominum et feminarum nichil habeant vel habere possint. Item quod dominus rex et sui in perpetuum habeant et percipiant medietatem in foro et leudis et fira Sancti Petri et scribania et furno predicte ville et in censibus ville et foriscapiis, et habeant etiam medietatem in domibus et dominio ipsarum que sunt vel fuerint constructe aliquo tempore in villa predicta, exceptis domibus Guillelmi prepositi que tenentur pro elemosinario, et illis quas tenet Jaubertus pro sagristia, in quibus dominus rex vel sui successores nichil habeant vel percipiant et exceptis domibus quas inhabitat G. de Fornellis quas dictus abbas habeat in solum pleno iure sine aliqua parte quam dominus rex ibi non habeat, verum si abbas vel sui successores in perpetuum ipsas domos stabilirent ad censum habeat dominus rex et sui successores medietatem et abbas et successores aliam medietatem, et quod habeat etiam et recipiat dominus rex medietatem omnium iusticiarum personalium dicte ville, scilicet, civilium et criminalium, criminosorum vero faciat solus baiulus domini regis iustitiam. Item dicimus componendo quod dominus rex et sui in perpetuum habeant castrum in villa Campirotundi, scilicet locum illum ubi est ecclesia Sancti Nicolai edifficata cum muris et fundamentis ibi constructis et edifficatis et cum illo loco quod modum Castrum vocatur et cum melioramentis qui ibi facere potuerint, verum si dominus rex vel sui aliquo tempore dictum castrum in totum vel in partem ad censum stabilierint, habeat in dicto censu et percipiat medietatem dictus abbas et sui successores et dominus rex et sui successores aliam medietatem. Item dicimus componendo quod dominus rex et sui in perpetuum ponant et habeant in predicta villa et rationibus supradictis baiulum suum et abbas et sui successores similiter alium baiulum suum, et baiulus abbatis juret fidelitatem abbati Campirotundi quotiescumque abbates vel baiuli mutabuntur. Item dicimus quod neuter baiulorum sine altero possint in omnibus vel de omnibus supradictis, singulis vel universis, causam ducere vel compositionem facere vel pecuniam vel aliquid inde recipere, et istud ponatur in sacramento quod prestabit quilibet baiulorum, dicimus tamen quod solus baiulus domini regis et suorum successorum accipiat firmantias in questionibus personalibus et criminalibus omnium hominum habitantium vel habitatorum in dicta villa presente cum baiulo abbatis si ibi adfuerit, in processu vero cause teneatur baiulus domini regis recognoscere firmancias coram baiulo abbatis et hoc in criminalibus et personalibus et civilibus observetur, in realibus vero de hiis que fuerint intra villam unus sine alter baiulorum non possit firmantias accipere nec compositionem facere nec aliquid accipere. Item similiter dicimus arbitrando quod abbas et successores in perpetuum habeant et percipant aliam medietatem omnium supradictorum in omnibus supradictis que in hoc instrumento continentur in quibus dominus rex debet accipere aliam medietatem, exceptis hominum et feminarum que ad dominum regem et suos pertineant pleno iure, quam medietatem dominus rex laudet et confirmet per se et suos in perpetuum dicto abbati et conventui monasterii Campirotundi et eorum successoribus pro franco et libero alodio cum optimo instrumento. Item dicimus quod dominus rex per se et per suos in perpetuum laudet et confirmet omnes homines quos monasterium Campirotundi hodie habet vel possidet vel habere vel possidere debet, et specialiter honorem de Pinu et de Mirallis et de Bajeto et de Romanyano et de Palacio et de Biana et de Punya Ffrancho cum tota parrochia Campirotundi, et specialiter illud quod Guillelmus de Cerviano legavit dicto monasterio in parrochia Sancti Christofori de Bajeto, et honorem de Massaneto et de Ledars et de Mayoles et omnes alios honores quos ecclesia Campirotundi in cunctis locis possidet atque habet. Item dicimus quod abbas et conventus habeant in perpetuum omnia molendina constructa et que construi poterunt in fluminibus que discurrunt in terminis Campirotundi, et quod aliquis non possit facere molendina in predictis locis sine voluntate et consilio abbatis predicti loci. Item quod abbas et conventus possit decoquere panem totius monasterii in furno ville sive furnagio et puya et quod abbas possit facere furnum in suo monasterio in quo possit decoquere tantum panem dicti monasterii et non alterius alicuius. Item quod aliqui vel aliqua de honore Campirotundi non recipiatur ad habitandum vel ad jurandum in villa Campirotundi sine voluntate abbatis et conventus, et hoc specialiter de mansis parrochie Campirotundi. Item dicimus quod si aliquis vel aliqua de honore Campirotundi iuraverit universitati alicuius ville domini regis et redierit postea causa habitandi et steterit in honore dicti monasterii quod abbas possit dictos homines tractare sicut suos propios et sint sui. Item dicimus quod baiulus domini regis et homines Campirotundi deffendant monasterium predictum Campirotundi ne ipsis invitis ibi aliquis hospitetur in mansis vel bordis monasterii antedicti. Item quod dominus rex nichil accipiat in leuda ollarum sed sit in solum monasterii antedicti. Item dicimus componendo quod aliquis obedienciarus vel clericus residens in monasteri antedicto non teneatur dare mensuraticum leuda de aliquibus que vendant nec teneantur firmare in posse baiuli vel vicarii domini regis nec dare eis tertium sed in posse abbatis et monasterii antedicti. Item dicimus de tota familia monasterii supradicti exceptis criminalibus que penam sanguinis irrogeret in quibus fiat et observetur sicut superius continetur. Item dicimus quod dominus rex concedat in perpetuum ville Campirotundi nundinas que celebrentur singulis annis a vigilia Sancti Iohannis Baptiste usque ad octavas eiusdem festi, in quibus nundinis et earum redditibus dominus rex habeat medietatem et abbas Campirotundi habeat aliam medietatem. Item dicimus quod dominus rex donet et assignet vicariam et terminos ville Campirotundi, sicut data et assignata vicaria et termini assignati ville Regalis, et quod villa de Regali non habeat vicariam. Item dicimus quod habitantes et residentes in villa Regali possint libere reddire et habitare in villa Campirotundi et quod dominus rex vel eius baiulus non possint compellere in villa de Regali aliquem habitare nec ibi venire habitandum. Item dicimus quod in dicta villa de Regali non sit de cetero forum nec scribania nec dominus rex teneat ibi scriptorem publicum nec forum nec faciat ibi tenere. Item dicimus quod dominus rex vel eius successores in perpetuum non possint dare, permutare vel alienare villam Campirotundi in perpetuum vel ad tempus, in parte vel in toto. Item dicimus quod omnes homines Campirotundi presentes et futuri promittant abbati qui nunc est et suis successoribus quod non dampnificent in aliquo monasterium supradictum. Item dicimus quod abbas habeat ortos et boscos, ita tamen quod si aliquis voluerit populare in terris et orris circa villam positis possit facere et quod abbas non possit hoc contradicere nec etiam prohibere, et quod dominus rex habeat dominiun medietatis domorum qui ibi fient et habeat etiam medietatem in acaptis, censibus, tertiis seu foriscapiis et habeat abbas aliam medietatem. Item dicimus quod possit emparare ortos, terras et honores qui tenentur per abbatem circa Campirotundi, tam per censum quam per aliis, et si illi qui tenerent dictas terras nollent tenere suum emparamentum vel baiuli sui, quod baiulus domini regis distringat illos firmare in manu abbatis vel bajuli sui. Item dicimus quod G. de Fornellis de omni vita sua sicut modo habet et tenet cum omnibus suis melioramentis habeat et teneat scribaniam de Camporotundo et quod quilibet scriptor predicte ville, qui ibi pro tempore fuerit constitutus, teneatur iurare fidelitatem domino regi et abbati et monasterio supradicto. Item dicimus quod dominus rex per se et suis in perpetuum donet annuatim abbati et conventui monasterii supradicti, pro emenda et pro mutatione omnium supradictorum, XC sextarios rassos frumenti recipentis ad mensuram de Pratis, et CLX sextarios currentes cumulos civate, receptibilis in valle de Pratis, et ultra CCCL solidos barchinonenses singulis annis perpetuo in festo Sancti Michaelis de redditibus quos accipiet in villa Campirotundi; et si in dicto termino non solverentur abbati predicto predicti CCCL solidi, quod si abbas vel eius baiulus singulis annis possit emparare et accipere tantum et tamdiu redditus et exitus quos dominus rex accipiet in villa Campirotundi, donec de CCCL solidos sibi fuerit singulis annis plenarie satisfactum, redditus vero predictos teneatur abbas recipiere in solutum sume superius memorate. Item dicimus quos homines de Pratis portent et teneantur portare dictum bladum et frumentum ad monasterium Campirotundi cum suis expensis, excepto uno denario quod abbas teneatur dare cuilibet homini dictum bladum et frumentum portanti, et quod dictus abbas possit distringere et etiam pignorari per se vel per suum baiulum homines qui dictum censum bladi tenentur dare, et baiulus de Pratis et sagiones qui dictum bladum et frumentum tenentur levare et congregare teneantur distringere homines qui illud bladum dare tenentur et frumentum ad illud dande et portande, et jurent etiam se facere, dare et portare dictum bladum et frumentum ipsi abbati sub forma superius comprehensa, et hoc faciant quotiescumque dicti sagiones et baiuli mutabuntur et ipse abbas per districtu vel per congregatione dicti bladi non teneatur aliquid dare baiulo vel sagionibus supradictis; dicimus etiam quod in vita Guillelmi de Fornellis cadant LXXV solidos de illis CCCL solidos quos dominus rex tenetur dare abbati de redditibus Campirotundi, post mortem vero G. de Fornellis abbas et successores sui in perpetuum habeant et percipiant dictos CCCL solidos integros et sine aliqua diminutione sicut superius continetur. Dicimus etiam quod si abbas vel aliquis alius de monasterio Campirotundi vel de Moxacho per se vel per interposita persona veniret contra supradicta vel aliquid de predictis, quod ipso iure esset irrita et inanis conformatio et laudatio quam dominus rex facit et faciet monasteri supradicto de parte sua que remanet in villa Campirotundi et de omnibus aliis bonis monasterii supradicti sicut superius continetur et continebitur in alio instrumento, que in sententia quantum ad predicta carerent penitus robore firmitatis. Item dicimus quod si aliquis extra villam Campirotundi delinquit in villa vel in foro infra terminos Campirotundi quod baiulus domini regis teneatur ad primam admonitionem abbatis vel baiuli sui illum distringere firmare ibi et causam ducere, et de hoc quod inde exierit habeat partem abbas sicut superius est expressum.
Et nos frater Guido, dictus abbas Campirotundo, ex una parte, per nos et succesores nostros in perpetum laudamus, concedimus et ex certa scientia approbamus supradicta omnia et singula que superius continetur, promittentes ipsa omnia et singula rata et firma habere et in aliquo non contravenire. Et nos Raimundus de Pompiano, per nos et dominum regem, laudamus similiter et concedimus et ex certa scientia approbamus supradicta omnia et singula que superius continentur, promittentes per nos et per dominum regem et suos successores ipsa omnia et singula rata et firma habere et in aliquo non contravenire.
Actum est hoc VIIIo kalendas anno Domini Millessimo CC quinquagessimo primo.
Sig + num Bernardi Elnensis episcopi, R. de Pompiano qui hoc laudo. Sig+num fratris Guidoni abbatis Campirotundi predicti. Sig + num Bernardi elemosinarii. Sig+num Mathei cellerarii. Sig+num A. de Vallespirans monachi. Sig+num Petri infirmarii. Sig+num R. monachi infrantis. Sig + num Bernardi monachi. Sig + num Bn. monachi.
Sig+num Iacobi, Dei gratia regis Aragonum, Maioricarum et Valentie, comitis Barchinone et Urgelli et domini Montispesullani, qui supradictam compositionem concedimus, laudamus et firmamus, honorem autem extra villam Campirotundi similiter confirmamus, si non sint feudales, salvo honorem quem G. de Cerviano legavit monasterio Sancti Petri de Campirotundi in parrochia Sancti Christofori de Baieto quem voluntas monasterium predictum francum et liberum in perpetuum possidere, salva etiam medietatem ville Campirotundi quam volumus monasterium predictum habere perpetuo francam et liberam, hoc tanem nobis retento de capitulo quod incipit: Dicimus etiam quod si abbas de Camporotundo vel aliquis alius de monasterio Campirotundi vel de Moxacho; et etiam appositum mandato domini regis per G. de Sala, notario suo, per manum Guillelmi de Rocha IIIo kalendas Augusti anno domini millessimo CC° L° primo in Ilerda presentibus G. de Montecatano, R. de Cardona, P. de Montecatano, G. de Anglaria et Bng. de Anglaria.
Testes huius rei Bernardus de Cantalupis Elnensis canonicus, Andreas Suniarius, Bernardus Stephani junior de Camporotundo, Iohannes de Costa, A. Juri clericus.
Sig+num Iohannis de Porchariis qui hoc scribi de mandato Bn. de Vico, publici Gerundensis notarii et suprascripsit in secunda linea ubi dictiur: petebat et in XXXIIo linea ubi dicitur: quos, die et anno quo supra.
Ego Bn. de Vico, publicus Gerundensis notario subscripto et supradicta concedo. "
Còpia de l’any 1368 feta pel notari de Camprodon, Jaume Batlle, inclosa en el plet civil de l’any 1379, de l’Arxiu de la Vegueria de Vic.
Antoni Pladevall i Font: Les vegueries de la Ral i Camprodon, “Estudis d’Història Medieval”, IV, 1971, pàgs. 47-51.
Traducció
"Que tothom s’assabenti de com entre Ramon de Pompià, veguer de les muntanyes de Camprodon, instituït procurador pel senyor rei i tot actuant en el seu nom, d’una banda, i fra Guiu, abat de Camprodon i el convent del monestir, per l’altra, fou endegada una controvèrsia referent a la vila de Camprodon, que el senyor rei, mitjançant Ramon de Pompià, demanava que li fos adjudicada i que l’abat i el seu convent fos privat, de dret, si és que n’hi havia tingut o en tenia, més que més perquè dit monestir disposava de l’esmentada vila en feu del senyor rei, i, per tant, hom li havia d’ésser retuda potestat, potestat que refusaren de donar durant més de quaranta anys.
A més, dit abat i els seus predecessors, en cap moment que ens consti en la memòria, no havien pas demanat al senyor rei o al seu batlle o veguer la investidura del feu assenyalat.
Tammateix, quan el senyor rei Pere, difunt, de bona memòria, donà i concedí al monestir la referida vila que havia d’ésser edificada per a defensa de la terra, es negaren a complir-ho en nombroses ocasions, tot i el requeriment dels veguers, contradigueren els veguers que en aquells temps eren constituïts i no volgueren ajudar-los contra els malfactors i els infractors de les paus i treves, ja que deia l’abat que li pertocava la restitució dels malfactors i de tots els danys causats a les muntanyes, per qualsevol persona.
Fins i tot, quan els veguers volien prendre els malfactors i homicides a la vila, el batlle i els homes de Camprodon, aconsellats i manats per l’abat, impedien l’actuació del veguer, li agafaven violentament els malfactors i homicides i l’increpaven deshonrosament.
Així doncs, ja que havien prohibit als veguers l’exercici de llur jurisdicció a la vila, per les raons adduïdes i per altres drets que els corresponien pel senyor rei, Ramon de Pompià afirmava que calia, com a representant reial, que li fos atribuïda la vila. En això respongué l’abat, per ell i pel dit convent, que bé que les coses referides fossin certes, no perjudicaven el monestir, ja que els errors d’una part no han de redundar en damanatge de l’església. I, contràriament, exposà l’abat per ell i pel dit convent, que el senyor rei havia fet que es constituís en perjudici i lesió del monestir, la vila anomenada de la Ral, a la qual havia atorgat escrivania pública i concessió de mercat; i atès que els predecessors del senyor rei dotaren el monestir i a la vila de Camprodon de mercat i escrivania pública, tot concedint-los que en els termes on, justament, es troba aixecada la predita vila de la Ral, ningú que no fos el monestir de Camprodon o el seu substitut, no pogués disposar de mercat i escrivania, demanava doncs, l’abat i el convent que el senyor rei derogués i prohibís totalment el mercat i l’escrivania concedits al lloc o vila de la Ral, de manera que en endavant, no s’hi establissin ni hi celebressin. A la qual cosa respongué Ramon de Pompià que la vila de la Ral no era establerta dintre dels termes esmentats i, si així s’esdevingués, deia, l’escrivania i el mercat podien ésser tinguts amb tot dret, per les raons i motius que venien preparats per a exposar i al·legar en el lloc i moment oportuns.
Atès que sobre els afers predits continuaven litigant des de feia temps, tant el senyor rei com l’abat i convent esmentats, es comprometeren davant don Bernat, bisbe d’Elna per la gràcia de Déu i Bernat de Vic, de manera que tot el que fos arbitrat per aquests, de dret o consell i tant si hom havia de composar com transigir, seria observat per ambdues parts a perpetuïtat, sots la pena, comunament estipulada, de mil auris.
Per tant, nosaltres, Berenguer, bisbe d’Elna per la gràcia de Déu, i Bernat de Vic, havent vist i escoltat les raons i al·legacions de cadascuna de les parts, vista també i examinada la utilitat de l’església de Camprodon, car la vila de Camprodon cada dia disminuïa i es destruïa perquè els homes que hi acostumaven a viure es traslladaven a la vila de la Ral i a d’altres indrets, i també perquè no es podia viure segur a Camprodon, ja que es trobava gairebé sense pobladors, vistes també i observades d’altres circumstàncies, perjudicis i cessions que quotidianament afectaven el monestir, manifestem que entre el senyor rei i Ramon de Pompià, procurador instituït per aquell davant nostre i el dit abat i convent es requereix l’arbitratge i la composició següents:
Primerament, que el senyor rei i els seus disposin, a perpetuïtat, de ple dret i domini sobre tots els homes i dones presents i futurs, habitants i habitadors a la vila de Camprodon, i que l’abat i convent res no hi tinguin ni puguin tenir sobre les dites persones. Que el senyor rei i els seus rebin, per sempre, la meitat del mercat, de les lleues, de la fira de Sant Pere, de l’escrivania, del forn de la vila, dels censos d’aquesta, dels foriscapis i també la meitat i el domini de les cases que hi ha o foren construïdes en qualsevol temps a la referida vila, tot exceptuant-ne les coses de Guillem, prepòsit, que es tenen per a l’almoiner i les que té Jaubert per a la sagristia, de manera que el senyor rei i els seus successors res no hi rebin, i exceptuant-ne, a més, les cases on viu Guillem de Fornells, on només l’abat tindrà ple dret sense que el rei obtingui cap part; però ni l’abat o els seus successors establissin aquestes cases a cens, a perpetuïtat, que el senyor rei i els seus successors rebin la meitat, i l’abat i els seus successors l’altra meitat. Que rebi també el senyor rei la meitat de totes les justícies personals de la vila, és a dir, civils i criminals, i que sigui només el batlle reial, l’encarregat de la justícia dels acusats. Establim, a més, que el senyor rei i els seus disposin, a perpetuïtat, del castell de la vila de Camprodon, és a dir, del lloc on hi ha edificada l’església de Sant Nicolau, amb els murs i fonaments que hi són bastits i edificats i amb tot l’indret que en diuen “el Castell”, més les millores que hi puguin fer; això no obstant, si el senyor rei o algú dels seus, en qualsevol moment, establissin a cens el castell, tot o en part, que l’abat i els seus successors rebin la meitat de dit cens i el senyor rei i els seus l’altra meitat. Disposem que el senyor rei i els seus puguin nomenar i tenir un batlle, perpètuament, a la vila, per les raons esmentades, i l’abat i els seus successors, de la mateixa manera, un altre batlle; que el batlle de l’abat juri fidelitat al senyor rei o al seu veguer, i que el batlle reial ho faci igualment a l’abat de Camprodon, sempre que es procedeixi a la renovació d’abats i batlles. També diem que cap dels dos batlles, sense la presència de l’altre, no pugui endegar una causa o fer una composició, ni rebre diners o altres coses, i que això sigui disposat en sagrament, que haurà de jurar qualsevol dels batlles. Afegim, a més, que només el batlle reial i els seus successors rebin les fermances en les qüestions personals i criminals de tots els homes habitants o habitadors a la vila, amb la presència del batlle de l’abat si es trobés allà; en el procès, però, de la causa, que el batlle del senyor rei hagi de reconèixer les fermances davant el batlle de l’abat i això sigui observat en les causes criminals, personals i civils, en les quals, però, de les que es produïssin a l’interior de la vila, que cap batlle, si l’altre no és present, no pugui rebre fermances, ni fer composicions, ni obtenir-ne res. Semblantment arbitrem que l’abat i successors tinguin a perpetuïtat i rebin l’altra meitat de totes les coses predites i que es contenen en aquest document, i en les quals el senyor rei ha de rebre l’altra meitat —a excepció dels homes i dones que pertanyen de ple dret al senyor rei i als seus— de manera que el senyor rei aprovi i confirmi, per ell i pels seus, per sempre, aquella meitat a l’abat i al convent del monestir de Camprodon i als seus sucessors, per lliure i franc alou, amb el document més solemne. Que el senyor rei, per ell i pels seus, aprovi i confirmi, per tot temps, totes les honors que el monestir de Camprodon té i posseeix i ha de tenir, especialment les de Pi, Miralles, Beget, Romanyà, Palau, Bianya, Puigfrancor i, sobretot, tot el que Guillem de Cervià llegà al monestir, a la parròquia de Sant Cristòfor de Beget; l’honor de Massanet, la de Ledars, la de Malloles, i totes les altres honors que l’església de Camprodon posseeix arreu. Que l’abat i convent disposin, perpètuament, de tots els molins construïts i dels que es podran construir en els rius que discorren pels termes de Camprodon, i que ningú no pugui fer molins en aquests llocs sense el consentiment i voluntat de l’abat del lloc mencionat. Que l’abat i el convent puguin coure el pa del monestir en el forn de la vila, el formatge i la puja, i que l’abat pugui fer un forn al seu monestir on hom pugui coure el pa del monestir però no el dels altres. Que ningú de l’honor de Camprodon no sigui rebut a la vila de Camprodon, per a viure i prestar jurament, sense la voluntat de l’abat i del monestir, especialment, pel que fa als masos de la parròquia de Camprodon; i si algú de l’honor de Camprodon s’hi encomanés a la universitat d’alguna vila reial i després hi tornés per a viure, i estarse a l’honor de dit monestir, que l’abat pugui tractar aquests homes com si fossin propis seus. Que el batlle reial i els homes de Camprodon defensin el monestir de Camprodon de manera que ningú d’aquells no sigui allotjat als masos i bordes del citat monestir. Que el senyor rei no obtingui res de la lleuda de les olles ans romangui exclusivament per al monestir. També disposem que cap frare llec o clergue que resideixi al monestir, no hagi de satisfer la lleuda de mensuratge de les coses que venguin, ni donar caució davant el batlle o el veguer reials, ni satisfer-los el terç, sinó que tot resti en poder de l’abat i monestir citats.
El mateix que dèiem més amunt, respecte dels servents del monestir, a excepció dels casos criminals, als quals s’ha d’imposar la pena de sang.
Que el senyor rei concedeixi, a perpetuïtat, a la vila de Camprodon la celebració de fires anuals que duraran des de la vigília de Sant Joan Baptista fins al final de la seva vuitada, i de les rendes d’aquestes fires, en disposi el senyor rei de la meitat i l’abat de Camprodon de l’altra meitat. Que el senyor rei atorgui i assenyali una vegueria i termes a la vila de Camprodon, tal com els ha donats i assenyalats a la vegueria i terme de la Ral, i que la vila de la Ral no tingui vegueria. També diem que els habitants i residents a la vila de la Ral puguin tornar i residir lliurement a la vila de Camprodon i que el rei i el seu batlle no puguin obligar ningú a residir a la vila de la Ral i a venir a habitar-hi de nou. També establim que a la vila de la Ral no hi hagi, en endavant, mercat ni notaria, i que el senyor rei no hi tingui notari ni mercat ni l’hi faci tenir. Que ni el senyor rei ni els seus successors no puguin alienar mai, en tot o en part, la vila de Camprodon. També diem que els homes de Camprodon, tant els presents com els futurs, prometin a l’abat actual i als seus successors que no causaran cap dany a l’esmentat monestir. Que l’abat tingui horts i boscos, però si algú pretengués poblar terres i horts dels entorns de la vila, que ho pugui fer, i que l’abat no ho pugui contradir ni prohibir; a més, que el senyor rei tingui domini de la meitat de les cases que s’hi construeixin i també la meitat de les acaptes, censos, terços i foriscapis; que l’abat obtingui l’altra meitat. Que l’abat retingui els horts, terres i honors de l’entorn de Camprodon, i que són establerts a cens o per altres contractes, de manera que si els tenidors li neguen l’autoritat o la del seu batlle, que el batlle reial els obligui a donar fermança a l’abat i al seu batlle.
Que Guillem de Fornells, de per vida, disposi de l’escrivania de Camprodon, tal com ho fa ara, amb totes les millores, i que qualsevol escrivà de dita vila, en el temps que hi fos constituït, juri fidelitat al senyor rei i a l’abat del monestir.
Que el senyor rei, per ell i pels cens, satisfaci perpètuament, cada any, a l’abat i al convent del monestir en compensació i per l’alteració dels aspectes mencionats, noranta sesters justos de forments, rebedors a la mesura de Prats i cent-seixanta sesters de civada, dels que es reben a la vall de Prats, i a més, tres-cents cinquanta sous de Barcelona, també anualment, i per sempre, per la festa de Sant Miquel, provinents de les rendes que obté a la vila de Camprodon; en cas que en el dit termini no hagin estat satisfets a l’abat els tres-cents cinquanta sous que aquest o el seu batlle pugui, cada any, retenir i rebre les rendes i eixides que el rei rep a la vila de Camprodon, en tanta quantitat i durant el temps que calgui, fins que s’hagin satisfet els tres-cents cinquanta sous, i que aquestes rendes les obtingui l’abat com a pagament de la suma referida.
Que els homes de Prats transportin el blat i forment al monestir de Camprodon, amb els seus propis mitjans, però l’abat haurà de donar un diner a cadascun dels homes que duguin el blat i forment. Que l’abat pugui rebre garanties i compel·lir, per ell mateix o el seu batlle, els homes que hauran de donar el cens de blat; que el batlle de Prats i els saigs que han de llevar i reunir dit blat i forment, facin semblantment amb els homes que hauran de transportar-lo, i jurin així fer-ho: donar i portar el dit blat i forment a l’abat, tal com s’ha dit abans, jurament que hauran de retre sempre que canviïn els saigs i batlles; finalment, que l’abat no hagi de donar res al batlle i saigs esmentats per raó del decret i reunió del blat.
Afegim, també, que mentre visqui Guillem de Fornells rebi setanta-cinc sous dels tres-cents cinquanta que el senyor rei ha de satisfer a l’abat de les rendes de Camprodon, però un cop mort el mencionat Guillem de Fornells, que l’abat i els seus successors percebin els tres-cents cinquanta sous íntegres, sense cap disminució, tal com es conté més amunt.
Diem, a més, que si l’abat o algú del monestir de Camprodon o de Moissac, personalment o per altri, contravingués quelcom del que s’ha dit, que quedi anul·lada i sense valor l’aprovació i lloança que el rei fa i ha de fer al monestir pel que fa als seus béns de la vila de Camprodon i pels altres béns corresponents al monestir tal com més amunt es conté i com es palesarà en un altre document, per tal que consti amb fermesa en cas que s’arribi a un plet respecte als aspectes mencionats.
Establim que si algú, forà de la vila de Camprodon, delinqueix a la vila, al mercat o a l’interior dels termes de Camprodon, que el batlle hagi de donar-hi fermesa respecte de la primera amonestació de l’abat o del seu batlle i després conclueixi la causa; de tot el que se n’extreurà, l’abat tindrà la seva part, tal com és expressat a dalt.
I Nós, fra Tuiu, abat de Camprodon, d’una part, per nos i els nostres successors, concedim i aprovem, conscientment, totes i cadascuna de les coses que més amunt es contenen, amb la promesa de complir-les amb fermesa i en absolut no contravenir-les. I, nos, Ramon de Pompià, per nos i el senyor rei, lloem semblantment, concedim i amb bon coneixement, aprovem tots i cadascun dels aspectes tractats més amunt, tot prometent, també per nos el senyor rei i els seus successors tenir-ho i complir-ho fermament i no contravenir en cap cosa.
El que ha estat fet a vuit de les calendes de maig de l’any del Senyor de mil dos-cents cinquanta-u.
Signatures de Bernat, bisbe d’Elna; Ramon de Pompià qui ho aprova, de fra Tuiu l’abat de Camprodon, de Bernat l’almoïner; de Mateu, el cellerer; d’Arnau de Vallespirans, monjo; de Pere l’infermer; de Ramon […], monjo infant; de Bernat, monjo; de Bernat, monjo.
Signatura de Jaume, per la gràcia de Déu, rei d’Aragó, Mallorca i València, comte de Barcelona i Urgell i senyor de Montpeller, qui concedim l’esmentada composició, la lloem i la signem; confirmem, de la mateixa manera, les honors de fora de la vila de Camprodon, sempre que no siguin feudals, a excepció de l’honor que Guillem de Cervià llegà al monestir de Sant Pere de Camprodon, a la parròquia de Sant Cristòfor de Beget, que ha de posseir el monestir lliure i franc, segons que és la seva voluntat; a excepció, també, de la meitat de la vila de Camprodon, que volem que posseeixi, a perpetuïtat, lliure i franca, l’esmentat monestir, considerant alhora la nostra retenció que es preveu en el capítol que comença “Diem, a més, que si l’abat de Camprodon o algú del monestir de Camprodon o de Moissac…”; així inclòs per manament del senyor rei, pel seu notari Guillem de Sala, mitjançant Guillem de Roca, a tres de les calendes d’agost de l’any del Senyor de mil dos-cents cinquanta-u, a Lleida, en presència de Guillem de Montcada, Ramon de Cardona, Pere de Montcada, Guillem d’Anglers i Berenguer d’Anglers.
En foren testimonis: Bernat de Cantallops, canonge d’Elna, Andreu Sunyer, Bernat Esteve, jove, de Camprodon, Joan de Costa, A[rnau] Juri, clergue.
Signo Joan de Porqueres, qui ho vaig escriure, per manament de Bernat de Vic, notari públic de Girona, amb lletres que vaig sobreposar a la segona línia, allà on diu “demanava”, i a la línia trentados on diu “els quals”, el dia i l’any esmentats.
Jo Bernat de Vic, notari públic de Girona, concedeixo tot el que s’ha dit."
(Traducció de Joan Josep Busqueta i Riu)
La vall de Ribes dins el regne de Mallorca (1276-1349) i el context Ripollès
Amb el testament de Jaume I (1276) els comtats de Rosselló, Cerdanya, Vallespir i Conflent, junt amb la ciutat de Montpeller, la Vall d’Aran, el Carladès i l’Omeladès, i les illes de Mallorca i Eivissa, foren separats de la corona catalano-aragonesa i constituïren els estats del regne de Mallorca, que fou confiat al seu fill segon, Jaume, el qual esdevingué Jaume II de Mallorca (1276-1311). Tota la vall de Ribes, doncs, pervingué, amb la Cerdanya, als reis de Mallorca. Aquest fet afectà notablement la vida a la comarca, com veurem breument tot seguit. Tanmateix, a la llarga, el que més transcendí d’aquesta guerra fou que la vall de Ribes restà adscrita a la governació dels comtats de Rosselló i Cerdanya, centrada a Perpinyà, que fou creada el 1344 per Pere II de Catalunya-Aragó. Així, la sots-vegueria de Ribes, dependent de la vegueria de Cerdanya amb capital a Puigcerdà, pertanyia a aquella governació.
Als primers anys del regne de Mallorca, el senyor de la baronia de Mataplana, que comprenia una bona part de la vall de Gombrèn, era Ramon d’Urtx, el qual, el 20 de gener de 1279 assistí a Perpinyà a l’acte de prestació d’homenatge de Jaume de Mallorca al seu germà primogènit, el rei Pere II (el Gran), rei al qual Urtx donava suport, pel que sembla. L’emplaçament fronterer de les senyories de Ramon d’Urtx revestien aleshores una importància especial. Recordem que no posseïa només Mataplana i la vall de Gombrèn, sinó també, a més d’altres dominis al Berguedà i a la plana cerdana, Dòrria i la vall de Toses, que requeien ja plenament dins els estats atribuïts a Jaume de Mallorca, raó per la qual, l’any 1284, Jaume de Mallorca, infeudà a Blanca de Mataplana i al seu fill Ramon d’Urtx les jurisdiccions i els imperis del castell de Toses (“in castro de Thosis”). És a dir, els senyors de Mataplana, pels seus dominis, havien de ser súbdits de dos reis diferents entre els quals havia d’esclatar ben aviat el conflicte bèl·lic. No posseïm ací informació suficient per a escatir el paper que tingueren els Urtx-Mataplana en la contesa; sembla, però, que es decantaren pel rei de Catalunya-Aragó.
Mentrestant, els senyors de Mataplana intentaren de fundar una nova població al lloc de la petita vila de Gombrèn, i volgueren també fortificar-la. Per això, Blanca de Mataplana, l’any 1278, atorgà unes franqueses per les quals alliberava de questies, toltes, forces i obres a tothom que acudís a poblar el lloc. A més, els concedia d’altres afranquiments d’exòrquia, intèstia, terç, lluisme i foriscapi. Per cada casa s’hauria de pagar només el cens anual d’una gallina. Els homes haurien de fer host i cavalcada i haurien, també, d’eixir, com els altres homes de la terra, sempre que els fos demanat. Malgrat aquestes franqueses, la població degué créixer molt poc, perquè el 1296 Ramon d’Urtx, senyor de Mataplana, en féu una confirmació i les amplià deslliurant els capmasers de les tragines de blat de Mataplana. Al document signen només sis capmasers.
Si el rei de Mallorca infeudava els seus castells, semblantment feia el rei de Catalunya-Aragó, que l’any 1286 concedí a Bernat Guillem de la Portella el castell de Palmerola, del qual era castlà A. de Palmerola. S’esdevenia això sota el regnat d’Alfons II.
Del temps del regne de Mallorca posseïm un capbreu de la vall de Ribes que fou publicat per Alart i que pel seu interès lingüístic ha estat parcialment reeditat per Paul Russell-Gebbett a la seva obra Mediaeval Catalan Linguistic Texts. Cal datar-lo vers els anys 1283-1284, del temps en què encara tota la vall era de la sobirania del rei de Mallorca, puix que veurem que al cap de pocs anys el castell de Ribes fou ocupat pel rei de Catalunya-Aragó. En reproduïm un breu fragment perquè hom se’n pugui fer càrrec:
“… Encara pren En G. de Ribes al graner de Queral
Al cap de pocs anys, com hem dit, el 1288, el castell de Ribes fou ocupat pel rei Alfons II, el qual actuava en contraatac de la quarta invasió ultrapirinenca (en quatre anys) que el seu oncle Jaume II de Mallorca pretenia d’assolir. Santiago Sobrequés qualifica d’audaç l’entrada del coratjós Alfons a la Cerdanya, aleshores terra enemiga, i continua, basant-se en les Gesta Comitum Barchinonensium i en l’Itinerari d’Alfons: “els catalans devastaran asprament Puigcerdà, Bellver, Llívia i el Capcir, arribaren fins a Vilafranca de Conflent i es retiraren tot seguit després de deixar ben guarnit el castell de Ribes, contra el qual s’estavellà un intent de recuperació posterior de Jaume de Mallorca”, intent que també és descrit a les esmentades Gesta.
El castell de Ribes restà a partir d’aleshores en poder del monarca de la corona catalano-aragonesa. Aquest, que el 1292 era el germà d’Alfons, Jaume II, en plena guerra amb els reis de Mallorca i França trameté delegats per a reconèixer els castells de la frontera. Els comissionats indicaren la conveniència que al castell de Ribes s’hi deixés una guarnició de vint-icinc guàrdies, més trenta a la bastida major, vuit a la torre i vuit, també, a les coves de Ribes; en total, doncs, setanta-un homes armats. Els susdits delegats indicaren que calia, a més, que a Camprodon (a l’església) hi fos establerta una guàrdia de vint-i-tres homes i al castell de Cavallera una altra de dotze homes. A Vilallonga, d’altra banda, s’havia d’instal·lar una guàrdia de cinc homes i a la Roca de Palancà una de deu homes.
Gesta comitum Barchinonensium (final segle XIII)
Transcripció de diversos fragments relatius al castell de Ribes, pres per Alfons II en lluita contra el rei de Mallorca Jaume II.
"8. [De fuga exercitus Gallicorum et aduentu domini regis praesentientis, et destructione ac combustione terrae Cerritaniae, et captione castri de Ripis.] —Verum cum haec destructio et terrae inuasio peruenisset in Castella et Aragonia ad aures domini regis nostri, in guerra praedicti regis Castellae fronteria militum et peditum ordinata, ad Cataloniam properauit, attingere sitiens inimicos; sed ipsius praesentientes aduentum, quantocius recesserunt. Videns autem dominus rex non posse in terram suam pertingere inimicos, in Cerritaniam acies suas uertit; quam, praeter Podium Cerdanum et Beluer et Podim de Liuia et Dalo, solo alia omnia coaequans combussit, sic quod tota Cerritania et Capcir ac fines contingentes easdem usque ad uillam liberam Confluentis globis igneis perierunt. Nunquam in partibus nostris, in blado et aliis tantum excidium est auditum. Patrata igitur combustione et destructione Cerritaniae generali, ad castrum de Ripis totus exercitus est conuersus; quod non post inultos dies ad idem directis machinis fuit captum. Quo capto, et positis ac ordinatis militibus et peditibus in eodem, et constructa etiam bastida quadam iuxta praedictum castrum ut posset securius custodiri, recessit dominus rex abinde cum exercitu suo toto.
9. [De aduentu regis quondam Maioricarum cum exercitu Gallicorum ad bastidam et castrum de Ripis, et fuga eorum timore domini regis nostri.]—Post discessum uero a dicto castro de Ripis domini regis nostri, ilico paucis interiectis diebus, nobilis Iacobus ipsius auunculus, quondam rex Maioricarum et proximo dominus dicti castri, uenit ad uallem de Ripis, collecta militia Gallicorum et peditum armatorum, et incepit dictam bastidam erectis machinis obsidere. Et cum secunda die obsidionis per illos de bastida ex sagittarum et lapidum frequentia plures de exercitu iam perissent, et rumores per quosdam dictus nobilis Iacobus recepisset, quod dominus rex noster ueniret dimicaturus in graui multitudine militum et peditum contra eum, tam ipse quam Gallici aduentum domini regis nostri et sui exercitus merito formidantes licet essent absque comparatione aliqua multo plures, dederunt eadem die ualde subito per abrupta montium terga fugae; et cum in magnis clamoribus et superbia aduenissent, humiliati protinus recesserunt, ueriti faciem domini regis nostri; sed dominus rex noster, qui nobilem auunculum suum et feroces Gallicos deuicerat sine ictu, ipsorum audito discessu rediit Barchinonam."
Louis Barrau Dihigo i Jaume Massó i Torrents: Gesta Comitum Barchinonensium, Barcelona 1925, pàgs. 99 i ss. Final segle XIII.
Traducció
"8. [De la fugida de l’exèrcit dels francesos de la prevista arribada del senyor rei, de la cremada i destrucció de les terres de Cerdanya i de la presa del castell de Ribes.]
Un cop arribada la notícia de la destrucció i invasió de la terra, a les terres de Castella i Aragó, a oïda del rei, senyor nostre, que es trobava en guerra, a les fronteres del rei de Castella, organitzada amb infants i cavallers, es dirigí cap a Catalunya, amb el ferm propòsit d’abordar els enemics; però aquests, pressentint l’arribada, retrocediren immediatament.
En veure, però, el senyor rei, que no podia perseguir els enemics, en llur terra, aleshores adreçà el seu exèrcit cap a Cerdanya, on, a excepció de Puigcerdà, Bellver, el Puig de Llívia i Dalo, s’incendiaren i arrasaren tots els altres indrets, de manera que tota la Cerdanya, el Capcir i els veïns propers, fins a Vilafranca de Conflent, periren en una multitud de focs. Mai, a les nostres contrades hom no havia sentit que es produís una destrucció tan gran en els camps de blat i altres productes.
Finida, doncs, la cremada i destrossa de la Cerdanya, tot l’exèrcit fou conduït cap al castell de Ribes, que fou pres en no gaires dies, un cop s’hagueren instal·lat els enginys de guerra contra aquell.
Un cop capturat, havent situat i ordenat, allà dintre, cavallers i infants, i després d’haver construït una bastida junt al castell, per tal de que fos custodiat amb la més alta seguretat, el senyor rei se’n tornà amb tot el seu exèrcit.
9. [De l’arribada del que fou rei de Mallorques, amb un exèrcit de francesos, a la bastida i castell de Ribes, i de llur fugida temorosos del rei, senyor nostre.]
Pocs dies després de la marxa del rei, nostre senyor, de dit castell, el noble Jaume, el seu oncle, que havia estat rei de Mallorques i, recentment, senyor de l’esmentat castell, vingué a la vall de Ribes amb un exèrcit format de francesos i infants armats, i procedí al setge de la referida bastida després que tingué disposats els aparells.
Havent perdut, però, ja al segon dia de l’atac, bona part de l’exèrcit, a causa de les sagetes i pedres llançades des de la bastida, i a causa, també, dels rumors que rebé el noble Jaume pels quals el rei, nostre senyor, venia a lluitar contra ell, amb una gran quantitat de cavallers i infants, tant ell com la resta de francesos, temorosos de l’adveniment del rei, senyor nostre, i del seu exèrcit, malgrat que n’eren, sense comparació possible, molts més, fugiren espaordits, súbitament, per les parts més abruptes de les muntanyes; i amb tota la supèrbia i grans aclamacions amb què havien arribat, hagueren de tornar-se’n ben humiliats, temorosos de l’actitud del rei, senyor nostre.
Finalment, el rei, senyor nostre, que havia vençut completament el seu noble oncle i els ferotges francesos, sense combatre, tornà cap a Barcelona, després d’assabentar-se de la fugida d’aquells."
(Traducció de Joan Josep Busqueta i Riu)
Consta que l’encarregat d’aquesta zona de la frontera en nom del rei Jaume II de Catalunya-Aragó era Ermengol de Ribes. Els Ribes, doncs, bé que al capbreu abans esmentat els hem trobat actuant en nom del rei de Mallorca, restaren aviat sota fidelitat al sobirà de la Confederació. També lluitaren a favor dels reis de Catalunya-Aragó els Descatllar, senyors del castell del Catllar (Vilallonga de Ter), a la vall de Camprodon. Els senyors del castell de la Guàrdia de Ripoll, en canvi, sembla que observaren una major ambigüitat; si més no, algun d’ells, com Guillem de Canet (fill de Ponç de la Guàrdia i de la baronessa de Canet, que esdevingué primer vescomte de Canet i primer baró de la Guàrdia), havia estat partidari dels reis de Mallorca. Tanmateix, l’any 1313 el rei Jaume II de Catalunya-Aragó esborrà les queixes que tenia contra seu perquè havia lliurat les potestats dels castells de la Guàrdia i de la Roca de Baborers.
És en aquests darrers anys que comentem, al final del segle XIII i durant el regnat de Jaume II, que a Ripoll esclataren les primeres dissensions entre els vilatans i el monestir. Consta que l’any 1296 la població havia elegit uns cònsols per regirse, ço que al cap de pocs dies castigà l’abat, senyor de la vila, que no volia admetre la creació d’un consell municipal. Aquests fets donaren lloc a la festa popular dita del Gall de Santa Caterina, en la qual hom matava un gall a cops, que per al poble representava l’opressió del monestir.
Economia i sistemes de subsistència a les valls de Ripoll, Camprodon i Ribes (segles IX-XIII)
La ramaderia
Una de les fonts de riquesa i de subsistència més antigues de les terres de l’actual comarca del Ripollès ha estat la ramaderia, activitat certament molt important a les altes valls de Ribes i de Camprodon i també a la serra de Mogrony (que, com sabem, era partió de comtats i de bisbats). Ja des de molt antic els comtes que governaren aquestes terres feren concessions de les seves pastures als monestirs. Se’n beneficiaren Sant Joan de les Abadesses, Sant Pere de Besalú, Santa Maria de Ripoll, Sant Pere de Camprodon i Santes Creus. I no solament aquests sinó, també, els batlles i castlans del rei i els mateixos homes de les respectives valls. L’ús de les pastures i el dret de pasturar-hi, preuadíssim, fou, a més, objecte d’alguns plets, com explicarem.
Des d’antic, doncs, les altes muntanyes, més amunt dels prats, dels boscs i, naturalment, dels conreus, (que ocupaven el fons de les valls i, també, s’esglaonaven en feixes), als plans, rases, comes i calms, eren freqüentades per ramats procedents de la plana. Les ramades, vacades, bovades i cavallades passaven l’estiu a muntanya i a l’hivern tornaven a les planes o cortals de les valls. I a les muntanyes hi pasturaven no solament els ramats de monestirs i dels senyors i homes de les valls de Ribes, Camprodon i Ripoll, sinó que també hi venien en transhumància des de ben lluny altres ramats, com ara els del monestir de Santes Creus. La majoria de les carrerades que solquen la serra de Gorrablanc, la d’Ulldeter, Costabona, la de Torre Neules, el Serrat del Mig, la serra de Faitús i la de Fembramorta i, sobretot, les terres que duen a la coma de Vaca i a la coma de Freser, la majoria d’aquestes carrerades, daten d’època immemorial i ben segur que eren usades i força transitades durant els segles del nostre estudi (IX-XIII).
Una de les notícies escrites més antigues que posseïm d’aquestes pastures és de l’any 966. Aleshores, el comte Oliba Cabreta de Cerdanya donà al monestir de Sant Joan “in perpetuum”, és a dir per sempre, el port que s’anomena coma de Vaca i el de la coma de Freser, amb els seus termes i adjacències que eren des de la “serra de Morenz usque ad Colomera et a Podio de Turrinebulis et collo de Penradon usque ad Morens”; el comte els ho donava en franc alou perquè hi pasturessin els seus ramats (“ad pecora vestra pascenda”). Diu el comte que fa aquesta donació per millorar la permuta que féu al monestir de les muntanyes de Milany per les de Camprodon (que el comte donà al monestir de Sant Pere). Una altra menció antiga és de l’any 987, quan Miró, comte de Besalú i bisbe de Girona, donà a Sant Pere de Besalú drets de pastures al terme de Vilallonga.
Que el monestir de Camprodon posseïa drets de pasturatge ho sabem també per la butlla de Benet VIII, de l’any 1017, a favor del cenobi. Entre els nombrosos béns que li confirma esmenta els molins, els drets de pesca i de pastures i les fargues. Respecte d’aquesta darrera activitat i de la pesca, ens hi referirem aviat. El que interessa de remarcar aquí són les pastures.
Cap al final del segle, l’any 1087, el comte de Cerdanya Guillem Ramon, donà al monestir de Ripoll, en alou, l’exclusivitat de pasturar el seu bestiar a les set valls de Núria, citat al document com a Annuria. Per recompensar-los d’aquesta donació, el comte afranquí els homes de la vall de Ribes de pagar lleuda al mercat de Ripoll. Sembla que aleshores Núria era una vall apreciada per la seva situació estratègica i per les carrerades que la unien amb l’Alta Cerdanya.
Els drets exclusius de Ripoll, però, en tot cas, ho foren només per uns pocs anys, perquè el 1170 el rei Alfons el Cast facultà el monestir de Santes Creus perquè els seus ramats poguessin pasturar “a totes les meves calmes de Núria i de coma de Vaca” (“in totis illis calmis meis de Annuria i de Coma de Vaca”). Al cap de pocs anys foren uns senyors de la contrada, Hug de Mataplana, la seva muller i el seu germà que autoritzaren que els ramats del monestir de Santes Creus pasturessin “a tota la nostra terra i a tota la nostra honor” (“in totam nostram terram et in omnem nostrum honorem”). Aquests seus dominis al Ripollès (en posseïen d’altres al Berguedà i a la Cerdanya) aleshores, 173, eren centrats al castell de Mataplana i comprenien tota la vall de Gombrèn (abans del 1240 per l’enllaç de Blanca de Mataplana amb Galceran d’Urtx passaren a ser senyors, també, de tota la vall de Toses).
El 1252 se suscità un conflicte entre els arrendadors de les rendes de la vall de Ribes, tal com els anomena el document, que eren els batlles o castlans de Ribes, i els homes de la vall. Aquests es queixaren a Jaume I que els susdits arrendadors els exigien laudemi dels seus béns i els privaven de tenir deveses on poder pasturar els seus ramats sense la seva llicència. Els homes de Pardines, a més, es queixaven que d’un temps ençà els arrendadors els feien pagar un òbol per cada ovella forastera que tinguessin encomanada. El rei manà a Pere de Vilaragut i a Ramon de Ribes que no permetessin aquesta exacció del laudemi als obtentors de les rendes, ni per raó de les pastures i que ells s’abstinguessin d’exigir els òbols esmentats, i que permetessin als homes de la vall de Ribes de tenir les deveses com fins ara tenien, així com que els restituïssin el que d’aquesta manera els havien cobrat. Aquestes concessions foren confirmades pel rei Ferran el mes de gener de 1413.
L’any 1268 Bernat de Ribes reconeixia els drets de pasturatge que el monestir de Sant Joan de les Abadesses acreditava tenir a Mogrony, Campelles, Pedrera, Ribes, Ventolà, Planès i Planoles.
L’any 1273 sorgí un altre conflicte. Aquesta vegada entre els homes de Queralbs i Sibil·la de Ribes (a qui Jaume I l’any anterior havia llogat les rendes, explets, eiximents i proveïments de la vall de Ribes), sobre els ports de la coma de Vaca i d’altres. Sibil·la fins i tot dugué el plet al tribunal de Ramon de Morer, jutge delegat pel rei, de la qual cosa es queixà l’infant Jaume (el futur Jaume II de Mallorca) des de Perpinyà. L’infant, pel preu de 500 sous melgoresos, establí aleshores als homes de Queralbs i Fustanyà les pastures de les muntanyes incloses en les parròquies esmentades, a canvi d’un cens anual de 50 sous melgoresos. Aquest privilegi fou confirmat l’any 1277. Mentrestant, hi hagué una sentència d’un altre plet sobre pastures. Aquest era entre el monestir de Sant Joan i els homes de Queralbs. El batlle Arnau declarà que el port i la coma de Ferrers eren del monestir, però que els homes de Queralbs esmentats feia molt de temps que hi pasturaven els seus ramats.
Relacionat amb les pastures, cal consignar també que a Núria els segles XIII i XIV hi ha documentat un hospital, per a hostal i recollida dels pastors de la muntanya, a cura de deodonats i d’un prevere o capellà.
Plet entre els homes de la Vall de Ribes i els de Pardines contra els feudataris de Jaume I (10 de novembre de 1252)
"Nos Ferdinandus Dei gratia Rex aragonum Cicilie, Valentie, Mayorice, Sardinie et Corsice, Comes barchinone, Dux Athenarum et Neopatrie ac Comes Rossilionis et Ceritanie, visa quadam carta pergamenea sigillo impendenti munita, cuius thenor aut series sequitur sub hac forma:
Jacobus dei gratia, Rex Aragonum, Maiorice et Valencie, comes Barchenone et vrgelli et Dominus Montipesulani, fidelibus suis Petro de Vilariacuto et Raymundo de Rippis, salutem et gratiam. Ex parte hominum vallis de Rippis nobis extitit intimatum quod emptores reddituum vallis predicte, contra consuetudinem a predictis hominibus semper obtentam, petunt ab eis laudimium de eorum honoribus; et dicunt etiam predictos homines non debere habere deuesias in honoribus suis, ubi possunt depascere eorum bestiarium sine consensu ipsorum vel locum nostrum tenentis. Item ostenderunt nobis quod vos ab hominibus parrochie sancti Stephani de Perdines etiam petitis singulos obolos vobis dandos pro singulis ovibus que eis commendantur ab aliis hominibus extraneis, et hoc a quodam tempore citra; unde mandamus vobis quatenus, si est ita, non permittatis a predictis emptoribus vel ab aliquibus aliis presentibus et futuris petere predictum laudimium ab hominibus supradictis; nec aliquid ratione dictarum pasturarum; et quod vos etiam ab eis predictos obolos ratione predictarum ouium non exigatis; et permitatis ipsos homines dicte vallis, predicta habere et tenere sicut hactenus consueverunt sine aliqua novitate; et desparetis si qua ibi emparastis hominibus supradictis. Datum apud Caucum liberum IIII° idus novembris anno domini M. CC. quinquagesimo secundo."
Jaume Martí i Sanjaume: Dietari de Puigcerdà, vol. 1, apèndix: a. 815-1300, núm. 506, pàgs. 524-525.
Traducció
"Nós Ferran, per la gràcia de Déu, rei d’Aragó, Sicília, València, Mallorca, Sardenya i Còrsega, comte de Barcelona, duc d’Atenes i Neopàtria i comte de Rosselló i Cerdanya, hem vist una carta en pergamí, amb el segell pendent, el tenor o conjunt de la qual es configura com segueix:
“Jaume, per la gràcia de Déu, rei d’Aragó, Mallorca i València, comte de Barcelona i Urgell, i senyor de Montpeller; als seus fidels Pere de Vilaragut i Ramon de Ribes. Salut i gràcia.
Ens ha estat notificat, per part dels homes de la vall de Ribes, que els compradors de les rendes de dita vall, demanaven, contra el costum sempre observat per aquells homes, el lluïsme de llurs honors. A més, afegiren que no hi havia d’haver deveses en llurs possessions, on poguessin pasturar les bèsties, sense el consentiment d’ells mateixos o del nostre lloctinent.
També ens manifestaren que, alhora, vosaltres, exigíeu dels homes de la parròquia de Sant Esteve de Pardines, el pagament de sengles òbols per cadascun dels béns que els eren confiats per altres persones de fora; i d’això, no fa pas massa temps.
Consegüentment, us ordenem, en la mesura que així sigui, que no permeteu als esmentats compradors o a d’altres persones, tant als presents com als futurs, demanar el lluïsme dels predits honors, ni tampoc res pel que fa a les mencionades pastures. De la mateixa manera us manem que no exigiu els referits òbols per raó dels bens, i permeteu que els homes de la vall tinguin i frueixin de les coses predites, tal i com fins ara ho havien acostumat a fer, sense cap novetat; finalment restituiu a aquells homes tot allò que els hagueu pogut arrabassar.
Fet a Cotlliure a quatre idus de novembre de l’any del Senyor de mil dos-cents cinquanta dos.”"
(Traducció: Joan Josep Busqueta i Riu)
Els conreus
Pel que fa a l’agricultura, no posseïm un conjunt tan notable de documents que en parlin com respecte a la ramaderia. A l’agricultura, tanmateix, hom dedicava les terres més baixes de la comarca, el sector comprès al que s’anomena Subpirineu. Naturalment, el que sempre s’ha conreat són els fons de les valls: de les Llosses, de Vallfogona, de Milany. Fins i tot al sector més elevat del Prepirineu, les valls s’han treballat i conreat: la vall de Gombrèn, drenada pel riu Merdàs, i la vall de Sant Joan, regada pel Ter. També la vall de Ripoll ha estat conreada des de sempre. I no solament les valls, els primers replans de les muntanyes, des de la més remota edat mitjana, s’han romput i s’han esglaonat en feixes i bancals. Aquestes feixes graonades es troben sobretot als costers baixos del Ter i del Freser, i han estat sempre d’una gran fertilitat, però molt petites, d’ací que modernament s’hagin anat abandonant. I el conreadís, en lluita contra l’altitud i la irregularitat del terreny, ha arribat, àdhuc, a les valls de Camprodon i de Ribes; els conreus més alts són els de Molló, no gaire lluny del coll d’Ares, utilitzat antigament per a anar al Vallespir, a Fabert, els de Setcases, els de Campelles i els de Queralbs, en altituds que oscil·len entre els 1 300 i els 1 400 m.
Tot i que pels documents hom no en pugui saber res —seguim ara Jordi Bolòs i Víctor Hurtado—, és molt probable que a causa de la humitat del país, d’alta pluviositat, el guaret no fos indispensable. El que potser sí que es feia era una certa rotació de conreus, entre els cereals i, tal volta, farratges o, potser, guixes o veces. El bestiar que tenien els pagesos els proporcionava l’adob per als camps.
Al fons de les valls es devien fer els cereals: segurament poc blat i força ordi, i sègol i civada. I el conreu del blat, bé que de poca extensió, arribava fins i tot a terres tan altes com les de les parròquies de Sant Jaume de Queralbs i Sant Sadurní de Fustanyà, com ho documenta una venda de l’any 1280. En aquesta, P. de Montclar, soldat, ven a Joan Pujol de Puigcerdà i a un altre personatge, per meitats, dos esplets complets de blat, bestiar i altres eiximents que li pertanyen a la parròquia de Queralbs i a la de Fustanyà. D’altra banda, el capbreu de la vall de Ribes, dels anys 1283-1284, esmenta que al graner de Queralbs hi havia forment i civada, el blat que creixia i l’ordi de Queralbs i Fustanyà.
M. Anglada
Al terme de Mogrony es feien també diversos cereals, que un document de l’any 1225 no especifica. Aquest és un pacte entre Hug de Mataplana, senyor del castell de Mataplana, que dominava tot el terme de Mogrony, i l’abat de Sant Joan, Arnau de Corsavell, pel qual convingueren que el prelat havia de rebre el delme del gra, de tota mena de grans, de la parròquia de Sant Pere de Mogrony. Segurament, aquests cereals devien ser una mica de blat, i força ordi, sègol i civada, que són els que tradicionalment s’hi han conreat. Però, a més, el document ens sorprèn perquè parla també del vi: el senyor de Mataplana havia de rebre el delme de tot el vi. És a dir que, malgrat l’altitud i el clima, hi havia vinya i, probablement, en una extensió prou important perquè el senyor laic s’acontentés de rebre’n e! delme, a canvi del delme del blat que havia de rebre l’abat. I de vinya sabem que n’hi havia a Mogrony ja des del segle X, així com a Ventolà, llocs situats força més amunt dels 1 000 m.
De vinya n’hi havia també a la Vallfogona, com ens n’assabenta un instrument de l’any 1263. S’hi diu que el vescomte de Bas reté homenatge a l’abat de Sant Joan pel castell de Milany, tot definint que era un alou del monestir i, afegint-hi, que l’abat hi podia veremar només amb guàrdies, que sense aquests no podria fer-ho (“quod abbas Sti. Johannis potest in valle de Vallefecunda vindimiare cum guardis et quod sunt ponendo quatuor guarde et retrogarde et nullus sine guardis nos potest vindimiare”), la qual cosa ens indica que hi devia haver un cert malestar i disturbis a la contrada, potser contra el monestir de les Abadesses, com sembla que es dedueix d’aquest escrit.
Reportarem, encara, un document força més antic. De l’any 887. En aquest, que és la consagració de la primera església del monestir de Sant Joan, apareix esmentat el vilar anomenat Vinea, és a dir, Vinya, segurament perquè n’hi havia. Un document un xic més tardà, el 901, esmenta un altre vilar dit Vinea. Tots dos han estat localitzats a l’Atlas Històric de Jordi Bolòs i Víctor Hurtado com a situats a la vall de Vallfogona, l’un, el més antic, al nord-oest de Sentigosa, i l’altre molt a prop de la riera de Vallfogona, a la seva dreta, aigua avall de la vila. Però, a més, haurem de referir-nos a d’altres topònims ripollesos: Vinyoles, a la vall de les Llosses, ha de provenir amb força versemblança dels conreus que hi havia: petites extensions de vinya.
Al fons de les valls, com ha estat dit, regats pels rius i rieres, hi havia els conreus principals i, també, com al voltant dels poblets, horts i vergers. Devien regar-los aprofitant l’aigua d’alguna font i segurament també canalitzant l’aigua del riu o de la riera. I d’horts i d’arbres fruiters, que devien asservir poc més que el consum familiar, en data tan antiga com el segle X, en trobem d’esmentats a Engelats i Ribes, d’altra banda indrets força alts, per sobre dels 900 m, com Vidrà, on també n’hi havia.
Els molins fariners
La documentació d’abans del segle XII gairebé no en parla dels molins. Això no obstant, si hi havia conreadís de blat, d’ordi, de civada i de sègol, també hi havia d’haver molins per a moldre’ls, molins fariners, a la pròpia regió. De fet, sabem que n’hi havia al llarg de les valls més importants, com a la del Ter, prop de Ripoll, tot i que l’única cosa que diuen els documents conservats és que hi havia una “villa Molas” (890), com reporten Bolòs i Hurtado. I, prossegueixen aquests autors, sabem de cert que al segle X ja n’hi havia al llarg de la vall de Sant Joan, a la zona de Seguries i a Creixenturri i, tal vegada, també n’hi havia algun a les valls laterals, com la d’Ogassa. Prop de Camprodon i a la vall del Freser més d’un molí devia ser mogut per les aigües dels seus rius. A la vall de Ribes són documentats els molins de Geminella, que Bolòs i Hurtado situen entre Estègal i Armàncies. La susdita Geminella en devia haver estat la propietària o la posseïdora. A la Vallfogona hi havia diversos molins, des de la Tolosa, a ponent, fins prop del Coll de Canes, per on passa el camí d’Olot, a llevant.
I d’aquesta època primerenca, Bolòs i Hurtado assenyalen la venda que fan uns particulars a l’abadessa Emma, de Sant Joan, de dos molins situats al Ritort. Els molins tenien un cap-rec i un ric instrumental, en part de ferro; el seu preu fou de 10 sous. L’any 966 es vengué un molí per 4 sous; tenia el seu cap-rec, la casa del moliner, un verger de fruiters i el seu cobert.
F. Tur
Força més endavant, al segle XII, la documentació comença a ser més explícita, pel que fa als molins. Aquests, durant el feudalisme, foren un monopoli dels senyors jurisdiccionals. A vegades l’explotació es feia per compte del mateix senyor, que rebia dels seus vassalls el dret de les moltures; però, en general, l’explotació dels molins es feia a base d’una concessió a canvi d’un cens anual. Sembla que aquesta darrera era la fórmula que emprava el monestir de Sant Joan en l’explotació dels molins del seu domini. Així, l’any 1123, l’abat Berenguer instituí els censos que cada molí havia de satisfer al monestir de les Abadesses, puix que els pagesos solien defraudar el tribut. De Sant Joan, que en posseïa d’altres, eren els molins que l’any 1176 foren construïts de nou: el de Bernat de Pont, de Seguries, i el de Bernat Cadell. A més, el 1207, Ermetruït, muller de Joan de Riera, donà al monestir els molins fariners situats prop del pont del Ter; segurament, en devia haver estat la concessionària.
Però, no solament Sant Joan de les Abadesses tenia molins al Ripollès, sinó també d’altres monestirs posseïren béns i senyories a la contrada: Santa Maria de Ripoll i, també, Sant Miquel de Cuixà, bé que d’aquest darrer cenobi ens consta que tenia només els molins dominicals de Ribes i de Meferreres per donació testamentària del comte de Cerdanya Guillem Jordà (1102) que els hi havia empenyorat. No sabem quant de temps el cenobi del Conflent els conservà, però del de Ribes (si és que era el mateix) sabem que al final de segle pertanyia al sobirà.
Així, ens consta que el rei Alfons el Cast, pel seu testament de 1194 disposà que pervinguessin a Ripoll, on volia ser enterrat, tots els molins que tenia al terme del Castell de Ribes. Com que el monarca finalment fou enterrat a Poblet (1196), el seu fill i hereu, Pere el Catòlic, arribà a una transacció amb l’abat de Ripoll, per la qual quedaven per al seu monestir els molins de Queralbs, Pardines i Ventolà, mentre que el rei es reservava el molí de sota el castell de Ribes.
Força interessant és un document de l’any 1285 pel qual sabem que la senyora de la vall de Toses, Blanca de Mataplana, i el seu fill, Ramon d’Urtx, donaren “in accapitum”, és a dir a cens o arrendament, per cent sous barcelonesos, dos molins que tenien a la riera de Toses, ço és el molí del Riu i el molí del Prat. Concedeixen, a més, a l’arrendatari que pugui construir un altre molí on vulgui en aquesta ribera, des del coll de Cercovill fins al riu de Querol i de Villano. L’arrendatari els havia de pagar la meitat de tota la moltura i els rèdits que en provenien. Els nobles li havien d’abonar la meitat de les despeses que hi fes per tenir-los aparellats, i pactaren amb l’arrendatari que si algú tingués molins propis només hi podria moldre el seu propi blat; i estatuïren que si els veïns de Toses i d’altres llocs de la seva jurisdicció no portessin el blat a moldre als dits molins, els podria ésser decomissat pel camí o a casa seva i se’l repartirien a mitges els senyors i l’arrendatari.
Els molins drapers i les fargues
De molins blanquers, drapers i torcedors en tenim ben poques notícies. Diu Antoni Pladevall que a Ripoll hi consta la seva existència el segle XII i que al final de la centúria següent hi havia a la població unes cent-setanta persones que treballaven en la preparació i el teixit de la llana, el lli i el cànem. D’altra banda, l’abat Berenguer de Blanes, de Sant Joan de les Abadesses, el 1280, féu construir prop del Ter uns molins drapers. D’aquests molins en sabem per notícies posteriors que eren cedits a cens. Així, el 1309 foren establerts a Muntaner de Miralles, a cens de cinquanta sous. I un capbreu del 1397 diu que hi havia dos molins en un mateix casal, que eren posseïts a cens de cinquanta-cinc sous pel mercader Guillem Marsà i el paraire Andreu Gener. A Gombrèn sembla que ja d’antic hi havia paraires i gent que treballava en la fabricació de flassades.
És estrany, com assenyalen Bolòs i Hurtado, que en una regió rica en minerals, que se sap que hi són explotats des de temps molt antics, en tota la documentació del segle X no es parli de fargues ni de fàbregues, quan en comarques veïnes, com la Garrotxa o Osona, se’n parla. Sabem, a més, positivament, que s’empraven els instruments de ferro (per exemple, per a picar les moles dels molins, etc.), d’ací que es pugui deduir que de fargues n’hi havia d’haver forçosament, bé que els documents no hi facin referència. La notícia més antiga que hem trobat és de l’any 1017; es tracta de la butlla de Benet VIII a favor del monestir de Sant Pere de Camprodon, al qual es confirmen els béns i possessions, així com els drets de pesca, de pastura i les fargues. Si aquest cenobi posseïa fargues, els més antics de Ripoll i de Sant Joan també en devien tenir, lògicament. Al final del segle XII, escriu A. Pladevall, són documentades a Ripoll fargues o fàbregues que produïen eines per a l’agricultura, reixes i armes blanques i, posteriorment, ballestes; el ferro procedia de les mines pirinenques i prepirinenques. Les fargues de Setcases, Llanars, Camprodon i Cavallera són totes documentades molt tardanament, bé que algunes, almenys, havien de ser antigues. Com les de Planoles, Ventolà, Campelles, Ribes i Queralbs. D’una farga que hi havia a Ribes sabem que fou aparellada al començament del segle XV, per un document que cita textualment: “Per occasió de tirar la fusta de aquesta a la farga nouellament construhidora en lo loch de Ribes”, però el text deixa entendre que n’hi havia una altra d’anterior. Finalment, el més segur és que topònims com el de la masia la Fàbrega, a Vallfogona, provinguin d’antigues fargues; el que ja no sabem és a quin període concret es remunten.
Els mercats
Arxiu Mas
A l’edat mitjana, a la comarca del Ripollès hi havia diversos mercats. En línies generals aquests coincideixen amb els actuals, radicats a les poblacions que de sempre han estat centre de les respectives valls.
A la vila de Ripoll, el mercat se celebrava des de molt antic, segurament des del final del segle IX. La primera menció que en tenim és de l’any 938, quan el rei Lluís d’Ultramar concedí al monestir de Santa Maria de Ripoll la tercera part del teloneu i de les justícies del mercat que se celebrava a Ripoll. L’any 1087 el comte Guillem Ramon de Cerdanya, com a compensació d’haver donat al monestir de Santa Maria de Ripoll l’exclusivitat per a pasturar els seus ramats a les set valls de Núria, afranquí els homes de la vall de Ribes del pagament de la lleuda al mercat de Ripoll, concessió que, probablement, el comte degué pactar prèviament amb el monestir, puix que, en tot cas, qui havia de posseir la lleuda del mercat de Ripoll, en tant que dret de regalia, era el comte de Besalú i de Ripoll, que aleshores era Bernat II, no el comte de Cerdanya.
L’any 1118 el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, a petició de l’abat Gregori de Sant Pere de Camprodon, concedí a la vila que s’havia format entorn del monestir el privilegi de celebrar mercat el dilluns. Alhora, l’abat obtingué del comte que no es pogués celebrar cap més mercat des dels colls d’Ares i de Pòrtoles fins al pla de Calm-agra i el coll de Pendís, fet que, assenyala A. Pladevall, convertia ja la vila en un petit centre comarcal. Els límits d’aquesta demarcació del mercat de Camprodon sembla que coincideixen força aproximadament amb els de la vall. El coll d’Ares és la porta del Vallespir, el de Pòrtoles recau entre els termes occidentals amb la vall de Ribes (Pardines), i el pla de Calm-agra és un dels rosts ponentins del massís del Canigó, ja al Conflent. Únicament falta identificar ací el coll de Pendís, que no creiem que sigui el que antigament enllaçava la Cerdanya amb el Berguedà, ja que és massa lluny i, a més, sembla que ací aquest coll de Pendís hauria de ser el límit meridional de la demarcació.
I al cap només de deu anys, el 1128, el mateix comte, Ramon Berenguer III, concedí a l’abat Berenguer de Sant Joan de les Abadesses, i als seus successors, que la vila de Sant Pau de Seguries, que era de la senyoria del monestir, pogués celebrar mercat el dia de la setmana que millor li plagués. Malgrat aquesta concessió, però, i malgrat que al començament del segle XIII l’abat atorgà uns privilegis per atreure nous pobladors a la vila (el 1203 Pere Soler i el 1217 el seu successor, Arnau de Corsavell) aquesta, i amb ella el seu mercat, no prosperà gaire durant l’edat mitjana. Sembla que el nombre màxim de focs que s’aconseguiren, abans de la Pesta Negra, fou de trenta a trenta-cinc, la qual cosa representa aproximadament unes cent cinquanta o cent setanta-cinc persones.
El que trobem més sorprenent és no haver localitzat cap document, ni haver llegit cap referència a Ribes, respecte a l’existència d’un mercat. Ribes era una plaça forta en època medieval i un centre jurisdiccional de la vall (hi havia la sotsvegueria), però no ens consta que s’hi celebrés mercat, malgrat que el que s’hi celebra actualment té categoria de rodal mitjà. ¿Hem d’entendre, doncs, que aquell coll del Pendís de què parlàvem es referia, efectivament, al que separa la Cerdanya del Berguedà i que fins allà arribava l’àrea del de Camprodon? No, no ho veiem gens versemblant, més quan la vall de Ribes, de sempre, ha estat vinculada a la Cerdanya. Els homes de la vall de ribes doncs, més lògicament devien anar a mercat a Puigcerdà que no pas a Camprodon, puix que, a més dels vincles administratius, hi estaven millor comunicats. O, en tot cas, devien anar al mercat de Ripoll, que actualment és el mercat secundari de Ribes.