Esteles discoïdals de Bellpuig. Tres esteles, del nombrós grup de quaranta-cinc, que s’han recuperat en els darrers temps, reutilitzades com a peces de maçoneria.
ECSA-J.Gallart
A la vila de Bellpuig s’ha localitzat darrerament un dels conjunts d’esteles discoïdals funeràries més nombrós i important de les comarques de la Catalunya occidental. Actualment es guarden en una casa particular. No cal insistir aquí en el fet que és a les comarques de l’Urgell, la Segarra, les Garrigues i la Conca de Barberà on aquestes esteles són més nombroses i en aquests moments més ben conegudes gràcies als estudis que darrerament se’ls ha dedicat, tot i que, com en aquest cas, la majoria de troballes s’ha produït de manera fortuïta, o sigui fora del context habitual pel qual havien estat produïdes, fet que ha estat motivat per l’abandonament dels vells cementiris medievals situats a l’interior de les poblacions, al costat de les esglésies medievals, i la seva substitució per nous cementiris ubicats fora dels nuclis urbans.
Aquests modestos monuments funeraris, com ha quedat profusament demostrat ja no sols a Catalunya sinó en altres indrets, se situaven prioritàriament a la capçalera de la tomba (Menchón, 1988-89a, pàg. 270) i sense cap mena de dubte cal dir que la seva funció principal era la de senyalitzar la zona d’enterrament; servien també per a identificar la persona o grup familiar que estava sebollit al lloc, d’aquí que tinguin esculpides una o ambdues cares, i per acabar complien la funció de delimitar l’espai funerari pel que fa a altres enterraments individuals o familiars.
De les quaranta-cinc esteles discoïdals recuperades en l’actualitat, vuit es trobaven incorporades a un dels murs d’una casa situada al carrer de l’Homenatge, núm. 14 (TORRES, 1990, làm. IV), situada a la part alta de la població, pròxima al castell i també a l’església parroquial. La seva posició al mur de la casa feia que estiguessin a la vista, per la qual cosa es recuperaren ja fa temps. El segon grup, format per trenta-set exemplars, estava integrat com a pedres de construcció a les parets de tanca del corral d’una de les cases del carrer de Preixana (TORRES, 1991, pàg. 48), situat a la part baixa de la població, al sud de l’església parroquial i als peus del turó on aquesta s’assenta. Les d’aquest grup es recuperaren quan s’enderrocà l’esmentada paret i despertaren la curiositat de les persones encarregades de l’obra, les quals les conservaren, i se salvaren així de ser llençades a l’abocador.
No cal dir que aquesta no és l’única ocasió en què aquests elements es troben formant part d’edificacions més modernes. En alguns casos com el que ens ocupa, en què externament no eren visibles, es buscava el seu aprofitament com a simple pedra, sense cap altra connotació. Altres vegades s’han incorporat als murs de contenció o d’edificis amb implicacions estètiques i, en aquest cas, s’ha disposat una de les cares cap a l’exterior i en un lloc ben visible. D’altra banda, és força corrent ubicar les esteles als murs de tancament dels cementiris moderns, normalment als angles (Menchón, 1988-89a, fig. 3, i 1989, làm. 2), com si amb elles es pretengués delimitar l’espai funerari. En tots els casos sembla evident que quan se’ls dóna la nova destinació han perdut la primitiva funcionalitat funerària i el seu antic emplaçament ha deixat de ser lloc d’enterrament, tot i que alguns cops podia persistir, en el moment de la seva col·locació, el record de la primitiva funció funerària.
Les esteles de Bellpuig formen un conjunt homogeni quant a forma, tot i que es conserven pocs exemplars sencers. Bàsicament estan constituïdes per una part alta discoidal suportada per un peu troncopiramidal amb la base més o menys ampla, la qual s’enterrava a la capçalera de la sepultura. En molts casos la part conservada és només un fragment del disc, el qual té un diàmetre que oscil·la entre els 30 cm dels exemplars més petits i els 46 cm dels més grans. Els gruixos dels discos també són variables, oscil·len entre 10 cm i 20 cm i els que presenten un gruix més gran no es corresponen sempre amb els que tenen un diàmetre més gran, fet que dóna a aquestes peces una gran esveltesa.
Dues de les esteles que s’han conservat quasi senceres s’aparten una mica de la forma general que hem esmentat abans, que també cal dir que és la més corrent en els exemplars coneguts a les comarques occidentals de Catalunya (Menchón, 1988-89a; Miró, 1986). Totes dues, que tenen com les altres el cap discoïdal i el peu piramidal, presenten als laterals del coll, o sigui a la zona de contacte d’ambdues parts, unes protuberàncies arrodonides a manera d’espatlles, fet que també es dóna en una estela del Llor, tot i que no és gaire habitual (Miró, 1986, fig. 151).
Malgrat que durant un temps indeterminat han estat incorporades, com hem dit, a murs d’edificacions, l’estat que presenten la majoria dels exemplars recuperats és força bo, encara que, com és lògic, algunes parts de la seva superfície tenen adherides restes de l’argamassa del mur. Un fet que confirma el bon estat que presenten és que els motius decoratius es troben encara molt realçats i s’identifica clarament el tipus de piquetejat efectuat pel cisell de l’artesà en efectuar el motiu. La seva mateixa ubicació, d’altra banda, les ha preservades de l’acció erosiva a què els agents atmosfèrics sotmeten aquests tipus de peces quan es troben molt de temps a l’aire lliure, ja que, com tots els exemplars de Bellpuig, estan fabricats en roques sorrenques del país en les seves diverses coloracions (gris, blavós, rogenc, etc.), pedres que es degraden fàcilment quan romanen molt de temps a la intempèrie.
Ja hem dit que cap de les esteles d’aquest grup és sencera a causa de la seva reutilització. En alguns casos per adaptar-les al gruix de les filades es retallaren longitudinalment, i en d’altres, per ajustar-les a l’amplada del mur, se separà el disc del peu i a més es retallà el disc. Per aquest motiu és impossible saber la seva alçada total. Els peus amb tota seguretat també foren incorporats al mur, però en el moment de l’enderroc no es recolliren possiblement pel fet que, en no estar decorats, passaren desapercebuts.
Quasi totes les esteles que configuren el grup de Bellpuig presenten decoració en ambdues cares del disc. Es tracta de motius senzills que ocupen tota la superfície i que, com en altres elements similars, són força il·lustratius de les tècniques escultòriques emprades en la seva factura i al mateix temps aporten dades molt interessants per al coneixement de la religiositat i del simbolisme utilitzat per a la representació social o religiosa dels personatges del món rural.
A l’anvers del disc trobem, en tots els casos que aquesta cara no ha estat repicada amb posterioritat pels motius apuntats abans, la creu com a element decoratiu principal, cosa lògica si hom té en compte la funcionalitat de les peces i que es tracta del símbol per excel·lència de l’Església, evocador del sofriment i la mort de Jesucrist per redimir els homes. La creu en tots els exemplars, a excepció d’un, es troba inscrita dins un bordó perimetral circular d’entre 2 a 4 cm d’amplada. Tots dos, bordó i creu, estan al mateix nivell, en baix relleu, més o menys destacat i aconseguit mitjançant el buidatge de les parts intermèdies situades entre la creu i la bordura amb un cisell o buixarda, acció que ha deixat profundes empremtes, les quals s’observen també, encara que no amb tanta intensitat, sobre els motius decoratius i la mateixa bordura circular perimetral. En algunes esteles aquests buits entre la bordura i la creu estan ocupats també per motius decoratius en baix relleu, fet que es produeix en altres esteles de la zona. La creu en la majoria d’esteles presenta els braços, el peu i el cap units a la bordura de manera que formen una mateixa unitat, i en algunes els pals estan separats del bordó perimetral per unes fines incisions o simplement la creu es troba centrada a l’interior de la zona emmarcada per la bordura. D’altra banda, en dos exemplars trobem que la part baixa de la creu sobrepassa el bordó i ocupa la part alta del peu, però en aquests casos la part de creu que ultrapassa la bordura és incisa, la qual cosa també es produeix en alguna peça de Preixana (Miró, 1986, fig. 141).
La creu de tipus grec és la que trobem amb més profusió a l’anvers de les esteles de Bellpuig, creu que apareix perfectament centrada, més o menys gruixuda i amb el relleu més o menys destacat. Dins d’aquest grup trobem dos exemplars en què els quatre braços de la creu tenen el seu origen en un cercle situat a la part central del disc. D’altra banda, algunes d’aquestes presenten a les quatre zones que es formen entre la creu i la bordura perimetral circular motius decoratius també en baix relleu, principalment les sexfòlies en baix relleu inscrites o no dins d’una circumferència. També hi trobem un cas de sexfòlia incisa, dos exemplars que presenten en baix relleu creus i braços de creus gammades que sobreposats la configuren totalment, motius en angle recte, motius que semblen representar rodes de molí, soles de sabata, idèntics als que apareixen en una estela de Preixana (Miró, 1986, fig. 97), i altres motius indeterminats. Possiblement alguns d’aquests podrien fer referència als atributs de la professió o al cognom del difunt com apunten alguns autors (Miró, 1986, pàgs. 77-89; Menchón, 1988-89a, pàgs. 287-293).
Dues esteles més presenten una creu grega fesa i una altra una creu patent, que té a més la part baixa del peu més estreta, semblant a un exemplar de Preixana (Miró, 1986, fig. 15). Així mateix, en trobem una altra amb una creu pomejada, quatre exemplars que tenen un motiu central en losange d’on sorgeixen els quatre braços de la creu, els quals s’eixamplen en direcció al bordó al qual s’uneixen, dues esteles més tenen una creu en losanges juxtaposats, i una darrera que presenta una creu de Lorena pomejada i que té, a més, com a singularitat, l’absència de l’orla perimetral circular que emmarca totes les altres creus.
Pel que fa als motius decoratius que apareixen al revers de les esteles hem de dir que, com en el cas dels de l’anvers, es troben a l’interior d’un bordó perimetral circular en baix relleu d’unes mesures semblants. El motiu que hi apareix amb més profusió és la sexfòlia efectuada en diverses factures. En primer lloc tenim el grup en què aquesta apareix en baix relleu amb els extrems dels folíols en contacte amb la bordura, situada al mateix nivell. El relleu s’ha aconseguit, en aquest cas, rebaixant els carcanyols situats entre els folíols i la bordura, fet que ha deixat, en la majoria d’exemplars, destacades senyals del cisell o de la buixarda, empremtes que també es poden estendre a la sexfòlia. En segon lloc tenim el grup en què els folíols de la sexfòlia estan rebaixats i la bordura perimetral es presenta marcada per una incisió, de manera que els carcanyols situats entre aquesta i els folíols es troben al mateix nivell. En tercer lloc tenim les sexfòlies que presenten els folíols rebaixats, amb els extrems en contacte amb el bordó perimetral en baix relleu i inscrites, a més, en un hexàgon de costats arquejats i els carcanyols situats entre la part externa de l’hexàgon i la bordura, la qual cosa deixa en relleu una creu de sis braços; una variant de gran bellesa d’aquest model es troba en els exemplars en què els folíols de la sexfòlia estan tallats a doble bisell. I per acabar tenim l’exemplar que a diferència del grup anterior té la sexfòlia i els carcanyols externs en baix relleu i la bordura delimitada per una incisió, la qual cosa provoca que la creu de sis braços estigui enfonsada.
La sexfòlia és sense cap mena de dubte un dels motius decoratius més habituals en les esteles discoïdals funeràries no tan sols de les comarques occidentals de Catalunya, sinó també en esteles aparegudes a Navarra o Castella i en altres indrets, motiu decoratiu que s’ha identificat com l’enfrontament entre la llum i les tenebres.
A més de les sexfòlies descrites apareix un exemplar que presenta una creu grega, un altre amb un motiu floral indeterminat, un tercer que té un quadrúpede, possiblement un bòvid, quatre més on no s’identifica el motiu per l’estat en què es troben i dos restants que tenen com a decoració un mont floronat i un tema constituït per un cercle central d’on sorgeixen raigs, que possiblement representi un motiu solar, molt emprat en la simbologia funerària de tots els temps. Tots aquests motius, que són en baix relleu i es troben centrats a l’interior d’una zona delimitada per un bordó perimetral circular també en baix relleu, tenen connotacions religioses relacionades amb el món espiritual del difunt després de la mort o significats simbòlics relacionats amb l’ofici o el cognom del difunt. Per acabar tenim un exemplar que a diferència dels anteriors presenta com a motiu decoratiu central dues torres amb merlets, realitzat per incisió, tècnica emprada també a la bordura.
D’aquest grup d’esteles trobat a Bellpuig destaca per sobre de tot l’homegeneïtat que presenten a nivell morfològic i decoratiu, així com les similituds que s’observen amb les que han aparegut a les veïnes poblacions de Belianes i sobretot de Preixana, les quals amb tota seguretat han estat fabricades en el mateix taller, la qual cosa podran aclarir estudis posteriors més detallats.
Resta com a incògnita aclarir la procedència original de les peces, la qual s’ha de situar en la necròpoli de l’església parroquial de Sant Nicolau, que ja consta en la documentació del segle XII, i fins i tot en un fossar relacionat amb la capella del castell. L’època en què hem de situar el moment d’ús d’aquest grup d’esteles de Bellpuig s’ha de centrar als segles XIII i XIV, encara que algun exemplar pot ser més tardà per la presència de símbols clarament heràldics.
Bibliografia
- Torres, 1980; Casa-Doménech, 1983, 6; Miró, 1986; Menchón, 1988-89a, 10-11, pàgs. 251-317; 1988-89b, 6-7, pàgs. 48-55; Casa, Jusue, Menchón, 1989, pàgs. 239-254; Menchón, 1989, pàgs. 137-149; 1990, pàgs. 155-176; Torres, 1991, 286-287, pàg. 48.