La creació de les viles al Solsonès

La vila de Solsona

Tot territori d’una certa importància de població tenia un centre econòmic, a voltes també polític i, fins i tot, religiós. Al Solsonès el centre econòmic era al mercat de Solsona, i més tard a les fires que s’anaren creant sucessivament.

L’existència d’una ciutat que ja aglutinava l’activitat econòmica de la comarca en temps antics, degué ser decisòria a l’hora d’escollir aquest centre econòmic que després fou el motor principal de l’aparició de la vila de Solsona.

Però el principal problema és saber si la vila de Solsona sorgí on hi havia hagut la ciutat de Setelsis, entorn del castell de Solsona, al voltant de l’església de Santa Maria o de la unió dels nuclis del castell i de l’església. Tots aquests aspectes no estan gaire clars i cal analitzar-los amb deteniment.

La ciutat de Setelsis

L’antiga ciutat romana de Setelsis, segons el recent llibre d’Antoni Llorens sobre Solsona i el Solsonès, corresponia a l’antic poblat ibèric de Castellvell, on en època romana encara hi havia vida —mossèn Serra i Vilaró cregué que es tractava d’una simple vil·la romana—, i progressivament la població s’anà traslladant al pla. Mossèn Llorens situa aquesta nova ciutat romana als camps de cal Sotaterra, entre la confluència del riu Negre i la riera d’Olmeda o de Lladurs. En aquest lloc es va excavar un important jaciment arqueològic que comprenia unes termes romanes i un forn de terra sigil·lada.

Aquests dos elements no són determinants per a la localització d’una ciutat romana. Fins i tot el forn de terra sigil·lada indica que la ciutat no era en aquell lloc. En canvi, les termes podien ésser en aquest indret, per ésser el més idoni per a aprofitar l’aigua de la Mare de la Font. A més, en aquest sector s’aixecava una església dedicada a santa Eulàlia, i si tenim en compte que tant a Vic com a Barcelona hi havia una església de Santa Eulàlia fora del circuit urbà de la ciutat romana, semblaria que el culte a aquesta santa es feia als afores de les ciutats. Però si no era en aquest lloc, on era?

El lloc idoni és el de la zona de la plaça del Camp, antigament Camp Rodó, a ponent de les muralles medievals, davant el portal del Castell. En aquest sector s’hi celebrava el mercat medieval, i la zona de ponent s’anomenava Paradís, com a possible reminiscència de l’existència d’un temple antic en aquest sector, que Antoni Llorens delimita entre la cruïlla de les carreteres de Torà i de Sant Climent per una banda, i la caserna de la guàrdia civil per l’altra. De fet, és possible que respongués a l’antiga església de Sant Pere, que sembla que cal situar en aquest indret, si bé una mica més a llevant, entorn de l’actual plaça de Sant Pere.

De fet, les dades de què es disposa sobre l’església de Sant Pere la situen com a construïda sota la ciutat de Solsona: “domum Sancti Petri apostoli qui est fundatus subtus urbe Celsona” (980), o prop de la ciutat: “domum Sancti Petri cuius baselika fundata est prope civitate Celsona” (984). El lloc de la plaça de Sant Pere li escau plenament si la ciutat de Setelsis es trobava a la zona del Camp-Paradís.

Per tant, és molt més versemblant que l’antiga Setelsis romana, construïda al pla, fos en aquesta zona del Camp-Paradís i no a cal Sotaterra, on hi devia haver un dels serveis de la ciutat pel fet de poder-hi conduir l’aigua necessària per al seu funcionament.

El castell de Solsona

El castell primitiu de Solsona és de difícil localització, a causa de la confusió que crea l’expressió que sovint apareix en la documentació, que situa l’església de Santa Maria sota el castell de Solsona. Si s’interpreta aquesta expressió de manera genèrica, el castell de Solsona pot situar se a l’actual turó de Castellvell, ja que, si bé entre Castellvell i Santa Maria hi ha molta distància, des de lluny sembla que es trobi sota el castell. Tot depèn de si l’expressió és precisa o molt àmplia.

Un altre lloc proposat per Antoni Llorens és la banda dreta de l’entrada del portal del Castell de les antigues muralles medievals. Aleshores, més o menys, concordaria amb l’afirmació que es fa el 965 que la casa de Santa Maria i la de Sant Pere apòstol eren prop del castell de Solsona. Sant Pere estaria vers migdia i Santa Maria vers llevant.

També podria ubicar-se a la confluència del carrer del Castell amb la plaça Major. Aleshores, l’expressió de sota el castell tindria la màxima concreció. No obstant això, aquesta hipòtesi no té cap suport documental ni de cap altra mena, mentre una ubicació del castell al portal sí que en té.

El castell de Castellvell

Inicialment, al sector de Castellvell només s’hi documenta clarament l’existència d’una Guardiola (1020), les restes de la qual encara es conserven en part, cobertes per les seves runes. No fou fins el 1132 que el bisbe Pere d’Urgell féu donació a Santa Maria de Solsona, de l’església de Sant Miquel, situada al castell de Solsona. Així que semblaria que en el lloc on s’aixecava el temple de Sant Miquel hi havia un castell. No està clar si es tracta de l’esmentada Guardiola o d’un vertader castell, que estaria situat a l’actual emplaçament de Castellvell, mentre que la Guardiola es troba al turó de ponent, amb l’església de Sant Miquel entremig.

Malgrat les afirmacions que s’han fet sobre la construcció d’aquest castell, no es pot deduir la data de la seva erecció, ni es pot creure que tingui relació amb l’existència de l’església de Sant Miquel, ja que aquesta ja és documentada a partir del 1008, i el 1020 se la situa dins els termes de la ciutat de Solsona, senyal, sembla, que el castell de Castellvell no s’havia construït. Únicament es pot deduir que la seva construcció es degué produir entre el 1020 i el 1132.

Dins d’aquest ampli espai de temps, hom pot precisar més. Cal partir de la cessió que el 1057 féu el comte Ermengol III d’Urgell al bisbe Guillem d’Urgell del castell de Solsona, a canvi de la meitat del de Santa Linya. Aleshores el bisbe urgellenc podia tenir motiu suficient per a construir un nou castell, i com que el comte li havia cedit el dret eminent del terme amb els puigs, el bisbe Guillem pogué emprendre la construcció d’un nou castell al puig més alt del terme, la qual cosa no podien fer Ecard Miró de Solsona ni Pere Miró de Ponts, ja que tots dos eren feudataris del castell per aquest ordre: el primer era feudatari directe del bisbe i el segon feudatari dels altres dos per la castlania del castell. Aquesta situació es comprova poc després de la cessió del castell al bisbe urgellenc, si bé es nota que és una confirmació d’una situació anterior a la introducció del bisbe com a senyor eminent, la qual cosa motivà conflictes amb el castlà, que se solventaren dos mesos després de la permuta.

Tampoc no s’ha de creure estranya la particularitat d’existir dos castells en un mateix terme. Aquest cas també es donà a Artés, i generalment era producte de l’existència d’un castell que era el nucli principal (a Solsona seria el castell del Camp) i d’un de satèHit (que seria el de Castellvell). El primer estava encomanat generalment al principal feudatari, en aquest cas a la família Solsona-Torroja, i el castell secundari, que podia ser una simple guàrdia, s’encomanava a un castlà o sots-castlà, en aquest cas a la família Ponts-Puigverd.

Per tant, cal admetre l’existència de dos conjunts defensius que formaven el castell de Solsona. L’un al pla i l’altre al turó més alt del terme. I dues famílies diferents. I en un moment comprès entre el 1020 i el 1132 es complementà la simple guardiola amb un nou edifici defensiu, de l’estructura del qual no sabem res, ja que les construccions posteriors el feren desaparèixer totalment, i només restà l’antiga guardiola que es trobava al turó de ponent.

Formació de la vila de Solsona

El procés de formació de la vila de Solsona fou llarg en els seus prolegòmens. Un mercat, element essencial, es constata com a existent a partir del 1033, quan uns béns situats a Solsona, al mont Lleudà (“Monte Leddano”) afrontaven a migdia amb la casa de Sant Gervàs i amb el mercadal. Aquest mercadal no correspon al mercat de la vila de Solsona, sinó a un altre mercat que s’instal·lava en un descampat entre el riu Negre i el puig de Sant Girivet, on s’aixecava l’església de Sant Gervasi. L’existència d’un mercat relativament lluny de la vila i un altre a prop no és gens estranya, ja que també es donava en el cas de la ciutat de Manresa.

El mercat de la futura vila de Solsona es documenta com existent el 1058, quan el bisbe Guillem d’Urgell vengué a Ecard Miró, feudatari seu pel castell de Solsona, un alou situat en el terme de Solsona, al lloc que es diu Camp Rodó (la plaça del Camp), i una part de l’alou es trobava junt al mercat. El 1088 es torna a esmentar el mercadal com a afrontació d’uns béns propers a l’església de Santa Maria de Solsona. Es fa difícil de creure, però sembla que hi havia dos mercats, l’un al Camp Rodó i l’altre prop de Santa Maria.

Encara que no es coneix gaire bé, entorn del mercadal i del castell de Solsona, situat al lloc anomenat Camp Rodó, degué sorgir un petit nucli de població sota la protecció dels feudataris del castell, els Solsona-Torroja. Al mateix temps, al redós de l’església de Santa Maria se’n formava un altre, gràcies a la carta de franquesa que el comte Ermengol I atorgà l’any 1000 a l’església de Santa Maria de Solsona i al seu prior Ramon, de totes les propietats i béns que es donessin o venguessin a Santa Maria, a fi que ho tinguessin en franc alou. Aquesta concessió es complementà amb la donació que el 1080 féu el vescomte d’Urgell Ramon Miró, amb els seus germans, a l’església de Santa Maria, dels seus drets, que eren la tercera part, en els alous de Solsona, i els drets i serveis que els seus vassalls de Solsona, que habitaven en cases dels vescomtes, estaven obligats a fer. També es donaren cases situades en el circuit sagrat de l’església de Santa Maria, així com les lleudes del mercat que era a les adjacències de Santa Maria. El bisbe Guillem d’Urgell concedí en el mateix document el delme de tots aquests drets.

Aquesta donació degué ésser fonamental per a la posterior formació de la vila, ja que l’església de Santa Maria, representada pel paborde, ostentà la tercera part del domini de la vila. Encara que és possible que la concessió de la tercera part de la lleuda sigui una interpolació posterior, ja que en la còpia del cartulari de la canònica no hi consta.

Les altres dues parts dels drets de la lleuda del mercat degueren conservar-se fins al 1057 en mans del comte d’Urgell, i en aquesta data, el comte Ermengol III les degué traspassar al bisbe Guillem d’Urgell en la permuta que li féu del castell de Solsona. Si bé no es fan constar explícitament aquests drets, posteriorment, el 1180, el bisbe d’Urgell els reclamà al feudatari del castell, senyal que es creia que els havia rebut en aquest moment. No obstant això, els qui feren més ostentació de posseir les dues terceres parts de les lleudes del mercat i altres drets sobre la vila foren els Solsona-Torroja com a principals feudataris del bisbe d’Urgell. A la llarga, però, el deixaren de reconèixer com a senyor eminent, i es comportaren com a vertaders senyors eminents de la vila de Solsona, construint els murs de la vila, concedint franqueses als seus vassalls, promovent la construcció del forn de pa, fent concòrdies amb el paborde Aquests drets haguessin correspost als bisbes d’Urgell com a senyors eminents del castell, però els Solsona-Torroja consideraren que la vila de Solsona era alou seu i només eren feudataris dels bisbes urgellencs pel castell. I al final, ni això.

La vila de Santa Maria

El primer nucli de població que comprenia algunes cases juntes amb una disposició determinada amb la finalitat de crear un clos emmurallat amb els murs exteriors de les cases, es troba primerament entorn de l’església de Santa Maria.

Aquest nucli no és anomenat vila ni sagrera de manera clara. Únicament el 1081 unes cases són situades al circuit sagrat de l’església de Santa Maria. El fet d’estar emmurallat i protegit per un vall es confirma el 1055, quan se citen uns béns prop del riu Negre en el lloc anomenat el vall de Santa Maria.

La vila del castell

Entorn del castell de Solsona, situat al Camp Rodó, també es degué formar un altre petit nucli de població d’estructura semblant al de la vila de Santa Maria, amb l’única variant que aquí, de ben segur, el castell quedava en el circuit de cases, mentre que la vila de Santa Maria possiblement embolcallava l’església.

L’existència del nucli emmurallat del castell es dedueix a partir d’una donació de béns situats més enllà del castell, al vall. El 1133 es torna a citar un vall sota el castell de Solsona. Però enlloc no se citen unes cases, la qual cosa fa que l’existència d’aquest nucli de població sigui més hipotètic que el de Santa Maria.

La vila emmurallada

Tot i que estem mancats de detalls, el context de l’època i el lloc, no permeten creure que els dos possibles nuclis de població, el de Santa Maria i el del castell, tinguessin una muralla comuna. La inexistència d’una vila fortificada es confirma pel fet que en el testament d’Ecard Miró de Solsona-Torroja, del 1085, deixa al seu fill Bernat el castell de Solsona, sense esmentar per res la vila. Senyal que no existia. S’ha d’esperar el segle XII, quan la prosperitat del camp permeté que un nombre considerable de persones s’especialitzés en la confecció d’objectes de consum per a la resta de la població i s’hi pogués comerciar. Aquesta gent, en un nombre considerable, juntament amb molts pagesos i nobles, passaren a habitar en un nucli emmurallat.

El primer indici de l’existència de la vila fortificada es troba el 1108, en la venda que es féu a l’església de Santa Maria de Solsona de tres cases i un hort, situat tot a la vila de Solsona, que afrontava amb una era i amb els casals de Santa Maria i les vies que anaven al mercat. Les notícies posteriors confirmen l’erecció d’un nucli fortificat que fins aquest moment no havia estat anomenat vila. Així, el 1118 es documenten els valls de la zona del Camp i el de Santa Maria, que de fet ja existien anteriorment. El 1133, Bernat Ecard de Torroja definí a Santa Maria de Solsona tots els drets que tenia a les cases que eren al carrer que baixava a l’església fins a la trilla de Santa Maria, i del capdamunt de la vila fins al capdavall.

No hi ha dubte que es tracta d’una vila gran, que anava des del portal del Castell fins a l’església de Santa Maria, i que seguia primerament la carena i davallava posteriorment vers l’església. Aquesta línia de cases, molt difícil d’identificar, podria senyalar la zona de jurisdicció del paborde, però això no és del tot clar.

Directament, no sabem res sobre els promotors, ni sobre el règim jurídic i econòmic que regia a la vila de Solsona al començament, però indirectament se’n poden deduir els promotors. D’una banda fou el paborde de Santa Maria que, com hem vist, havia rebut els drets que tenia el vescomte d’Urgell al terme, en la lleuda, i en cases i vassalls. D’altra banda, el posseïdor de les altres dues terceres parts era el feudatari principal, la família Solsona-Torroja. I per sobre de tots dos hi estava des del 1057 el bisbe d’Urgell, que havia rebut en permuta el castell de Solsona del comte Ermengol III d’Urgell, en plena propietat, si bé no s’esmenta cap dret sobre el mercat, ni cap indici que atorgués de manera clara un domini sobre una vila que encara no existia.

Així, que els promotors reals de la vila de Solsona foren el paborde de Santa Maria i Bernat Ecard de Solsona-Torroja. El primer tingué la tercera part del domini i de les rendes i Bernat Ecard les altres dues parts. Fou, per tant, una vila amb dues senyories: la dels Solsona-Torroja i la dels pabordes de Santa Maria. No obstant això, la proporció fou a l’inrevés en alguna renda, segons la inversió feta per cadascuna de les senyories, com és el cas del forn. En canvi, alguns dominis foren molt flexibles, amb alguna pràctica un xic insòlita, com la que els vassalls dels Torroja poguessin habitar en la part dels pabordes, o que els vassalls d’ambdós senyors poguessin canviar de senyoria sense obstacles. La coexistència de les dues senyories portà a la llarga a unes consuetuds molt peculiars, sobretot perquè aviat passaren a formar part de les constitucions escrites de la vila.

El règim de la vila: les franqueses i les consuetuds

Una vila fortificada només podia subsistir a partir d’un considerable nombre de famílies que contribuïssin a l’erecció de les indispensables muralles i participessin en la seva defensa. Per això era consubstancial a una vila fortificada la concessió de franqueses als habitants preexistents i als futurs.

No es coneix l’existència de la carta de franquesa que segurament es donà en el moment de la creació de la nova vila. Tot i que sembla probable que hagués estat atorgada conjuntament per ambdues senyories, de fet, posteriorment, gairebé totes foren concedides separadament.

Les franqueses i les normes de funcionament de la vila de Solsona no es coneixen fins després de la tercera consagració de l’església de Santa Maria, ocorreguda el 1163. La primera carta de franquesa fou concedida el 1166 —encara que el document s’hagi datat com del 1137— per Ramon de Torroja i la seva muller Gaia, els quals, entre d’altres franqueses, eximiren els seus vassalls dels terços del preu de la venda de les cases de la seva jurisdicció.

El govern d’una vila es fa molt difícil de dividir en dues parts ben separades; per això, ambdós senyors s’havien de posar sovint d’acord en aspectes fonamentals de la vida de la població. Un d’aquests, si bé poc ressaltat, però fonamental en tota vila, era el forn de pa. Per a la construcció d’un forn de pa, el 1167 feren una concòrdia Ramon de Torroja i el paborde de Santa Maria. Aquest forn s’havia de construir al costat del casal on residien els Torroja (statica), que devia ésser l’antic castell convertit en un edifici residencial, mentre que la funció defensiva es devia haver traslladat al castell aixecat a Castellvell. Les rendes del forn no foren repartides segons la part de domini que corresponia a cada senyoria, sinó que el paborde en rebé les dues terceres parts i els Torroja la tercera part restant, la qual, el 1222, fou venuda per Agnès de Torroja al paborde de Santa Maria.

La dècada conflictiva: 1180-1190

La situació feudal del castell i de la vila de Solsona era tan embolicada que, a la llarga, s’havia de fer conflictiva. El senyor eminent del terme havia d’ésser el comte d’Urgell. No està ben clar si en la permuta que havia fet del castell de Solsona havia traspassat la totalitat dels seus drets al bisbe d’Urgell, o si aquest només n’era el senyor alodial i el comte el senyor eminent. De fet, ja veurem com el bisbe d’Urgell pretenia ésser senyor eminent de la vila. Els Solsona-Torroja eren els feudataris del castell i senyors alodials, segons ells, de dues terceres parts de la vila. Els Ponts-Puigverd eren els castlans del castell i no sembla que tinguessin cap dret a la vila —únicament uns altres castlans, els Pinell, tingueren drets al mercat—. Els pabordes de Santa Maria eren senyors d’una tercera part del domini de la vila, mentre que al castell no hi tenien cap dret.

Conflicte bisbe d’Urgell-Torroja

El bisbe d’Urgell havia rebut el 1057, del comte Ermengol III, el castell de Solsona en alou. El mateix any féu una convinença amb el castlà Pere Miró de Ponts, en la qual s’explicitava que el castlà havia de donar potestat del castell a Ecard Miró de Solsona-Torroja. Entre el 1061 i el 1075 Arnau Pere de Ponts jurà fidelitat al bisbe Guillem pel castell de Solsona, sense esmentar per res si es tractava de la castlania o no, i sense fer constar l’existència d’un feudatari entre el senyor i el castlà. En la butlla que el 1099 el papa Urbà II concedí al bisbe d’Urgell, hi consten el castell de Solsona i l’església de Santa Maria de Solsona entre les propietats confirmades. Per tant, els drets dels bisbes urgellencs no eren pas purament teòrics.

El conflicte no esclatà fins el 1180, quan Ramon de Torroja hagué d’acudir a un judici començat a Solsona i continuat a Guissona, per atendre les reclamacions que el bisbe Arnau d’Urgell li feia sobre diversos feus que Ramon de Torroja tenia pels bisbes urgellencs. Entre altres queixes, el bisbe urgellenc reclamà que Ramon de Torroja li negava la potestat de la vila de Solsona, la qual es trobava dins del terme del castell de Solsona, el qual era alou episcopal; el bisbe rebia rèdits sobre el mercat i per altres conceptes, i a més, reclamava els rèdits sobre el forn que havia construït Ramon de Torroja, i el dret de moldre i altres rèdits no especificats de la vila. Ramon de Torroja al·legà que ell tenia la vila de Solsona en alou i que mai no havia promès donar-ne potestat al bisbe, i que del forn no s’havia compromès en res, ni tot ni en part. Els jutges ordenaren que Ramon de Torroja presentés cartes justificatives de com posseïa la vila en alou, i que si no les tenia, havia de donar potestat del forn al bisbe urgellenc.

No consta com finí aquest conflicte, ni els altres conflictes continguts en el document. No obstant això, pels fets posteriors, no sembla que el bisbe aconseguís res dels Torroja, i mai no féu cap acte de senyoria a la vila de Solsona. I si no fos per aquest judici, que fins ara no es coneixia, no es creuria que els bisbes d’Urgell haguessin pretès tenir drets a la vila de Solsona.

Plet entre el bisbe Arnau i Ramon de Torroja (21 de setembre de 1180)

Plet entre el bisbe Arnau d’Urgell i Ramon de Torroja sobre els feus queaquest posseïa i no en volia reconèixer el domini eminent.

"Hec sunt iudicia data inter dominum Urgellensem episcopum A., et R. de Turrerubea, a a cuniccula Berengario de Sancta Fide, et B. de Vallefraosa, et A., capellano de Camarasa, rationibus utriumque auditis sicut inferius continetur. Primum conquestus est dictus episcopus de R. de Turrerubes quod debeat ire placitare ubicumque ipse mandaret in suo secundum usaticum Barchinonensem, quia erat servus solidus vel maius beneficium de eo habedat. Preterea asserebat idem episcopus quod tenebatur ei facere solidantiam et sacramentale quia ita fecerant antecessores sai et tamen si non fecissent ut sine preiuditio partis sue diceretur tenebatur R. ad hoc quia tantum honorem habebat ab eo et ecclesia Urgellensi et tantum beneficium. Ad hoc respondit dictus R. quod nec ipse nec aliquis antecessorum suorum unquam suo sciente fecerat illam soldantiam nec illud sacramentale nec habebat scripta super sacramentali vel solidantia que dictus episcopus asserebat eum habere. ludicaverunt dictia iudices quoniam maius beneficium ab eo et ecclesia Urgellense habebat quamvis diceret se non esse solidum eius quod veniret placitare ubicumque ipse mandaret in suo. Si tamen locum assignatum advenire non posset securus propter propter (sic) capitales inimicitias prestaret ei ducatum episcopus. De sacramentali et solidantia iudicaverunt quod episcopus probaret si posset vel vellet sive autem R. ostenderet scripta de sacramentali et solidantia vel iuraret se non fecissem nec aliquem de genere suo nec habere illa scripta. Item conquestus est episcopus de instrumentis feudorum quos tenebat per ipsum vel per ecclesiam Urgellensi volens sibi ea exiberi quia credebat ea continere aliquid sue utilitatis, et volebat esse certus de servicio quod debebat ei facere propter feudos. Item exibebat multas alias cartas tam de feudis quam de alaudis tam de aliis que ipse dicebat esse multa sibi utilia. Item exigebat expresse aliam cartam de Barbenç quam ipse R. promiserat sibi ostensurum et iusserat etiam R. de Gurb fratrem suum et uxorem suam ut ei ostenderent cum ipse esset iturus Ierosolimam. Ad hec respondit quod non placitaret de alodiis suis in curia eius neque tenebatur ñeque susciperet iudicium super hiis, unde non debent ostendere cartas alodii sui, de carta Barbencii respondit quod non promiserat simpliciter, sed deixerat quod quereret si posset invenire ostenderet, dixit etiam quod episcopus promiserat ei quod si ostenderet cartam nullum dampnum inde pateretur. Ad iudicaverunt quod instrumenta feudorum sine dilatione ostenderet que habebat et iuraret se non amplius habere si episcopus vellet. De cartis et eorum que ipse dicebat esse sua alodia iudicaverunt quod ostenderet eas que continerent aliquam utilitatem episcopi et ecclesie Urgellensis, vel iuraret se non habere eas; et hoc iudicaverunt propter sacramentale fidelitatis quodquisque debet facere potestad secundum usaticum Barchinone, et hoc spectat ad fidem per quam nullus debet occultare utilitatem domini sui maxime quia habuit ea ab ipsa ecclesia. Item iudicaverunt de carta Barbencii tum eadem de causa tum ex promissione eius scilicet quod ostenderet eam vel iuraret se nec habere nec habuisse neque dolo fecisse quod minus haberet nec sciret quis haberet, nec quid continebatur in ea. Item conquestus est episcopus de villa Celsone ubi R. fecerat forciam quam prohibuerat episcopus in inicio permisit tamen R. se daturum potestatem quadocumque episcopus exigeret inde nunc exigebat, nec poterat habere. Et quod deberet ei dari potestas asserebat, multis rationis, tum propter promissionem R. tum quia erat infra terminos castri quod est alodium ecclesie Urgellemsen tum quia partem accipit de redditibus ville et in mercato et in decimis et in aliis Preterea exigebat furnum que R. fecerat in villa Celsone quem debebat ipse habere quia furnum et molendina potestatum sunt nisi ab eis fuerint data vel saltem dicebat se tantam partem habere in furno illo quantum habet in aliis redditibus ville. Ad hec R. quod villam tenebat et diu tenuerat pro alodio suo et nunquam promiserat se daturum potestatem unde non tenebatur ei dare neque raddere furnum neque part furni. Iudicavererunt propter predictas rationes, quod R. ostenderet unde esset alodium eius villa Celsone vel daret potestatem; de furno autem dixerunt quod viderent cartas Celsone et secundum eas discernerent. Item conquestus est episcopus quia P. de Podiovidiri tenebat castrum Celsone per eum et dominicaturas quasdam et erat homo eius cum sacramentali, propter hoc et in despectum eius deseruit sibi feudum et exivit ab ominaticum eius, unde episcopus voluit emparare totum feudum R. Vero occupavit totum feudum, illum renitente episcopo et adhuc tenebat. Respondit R. ad hoc, quod feudum illud pertinebat ad eum per parentelam et fuerat sibi relictum in testamento ab abunculo suo, patre istius Petri de Podioviridi, dicebat etiam sibi esse donatum ab isto p. Episcopus vero dixit quod non credebat esse relictum in testamento neque donatum ab isto p. et si relictum fuisset ei a p. maiore vel donatum ab isto minore non poterat hoc fieri eo nesciente. Item etiam si relictum fuit ei in testamento preiudicavit sibi R. et videtur concesisse eum vidit istum, P. de Podioviridi accipere iam dictum feudum illud et scivit facere hominacitum episcopo Urgellensi, et diu tenere feudum illud per episcopum. Et R. confessus est in iudicio quod quando P. dimisit feudum episcopo et exivit ab ominacione eius consulevat ei quod nullo modo hoc faceret tamen factum est eo invito. Adhuc iudicatum est quod r. redderet episcopo iam feudum et desemparet, et postea episcopus faciet ei directum de iis. Conquestus est R. Turrerubea contra episcopum de senescalcia quam dicebat se habuisse et tenuisse et habere militem, Poncium de Turrerubea collocatum de illa senescalcia et hanc senescaliam dicebat, se habuisse per adquisicionem ab ecclesia Urgellensem, et etiam asserebat se servisse illam senescaliam in propia persona apud se mont Berardo Santio, et tunc habuisse duo coria boum per senescalciam. Et etiam producebat instrumentum factum de senescalcia inter ipsum et dictum Pontium. Respondit episcopus quod nesciebat eum habuisse nec tenuisse nec adquisivisse nec aliquem de suis. Ivdicatum est ad hoc quod R. probaret se tenusisse vel adquisivisse illam senescalciam, et si perfecte posset probare restitueretur ei senescalciam. Item conquestus est R. de feudo quod tenet per episcopum apud Balagarium esse sibi dimin[u]tum ab episcopo et ab aliis senioribus de Balager. Respondit episcopus quod R. ostenderet intrumenta sua, et secundum intrumenta, si aliquid ipse possideret de feudo, illo restitueret ei, et si alii possiderent iuvaret eum ad repetendum. Idem iudicatum est et concessum a iudicibus. Item conquestus est quod amiserat culpa episcopi et mandato valens duo milia solidorum, tenebat N. feudum per ecclesiam Urgelli in Bergitano et B. de Portella aufeberat ei quia non accipiebat per eum. Episcopus autem respondit, quod dixerat ei quod hororem Sancte Marie nunquam acciperet per alium et quod non erat certus illud feudum esse Sancte Marie. Dixit etiam quod R. quereret cartas suas et ipse met episcopus quereret suas et si posset certificari quod illud feudum esset Sancte Marie, iuvaret eum in placita et in guerra et omnibus modis quibus posset et nichi aliud mandavit ei. ludicaverunt indices quod si posset probare R. quod culpa vel mandato episcopi amisisset predicta, et quod feudum pertineret ad ecclesiam Urgelli, restitueret ei espleta amissa et idvaret eum ad recuperandum feudum. Hec iudicia fuerunt data Celssone et recitata Guissone et retracta. Quedam autem eorum approbavit, R. de Torrerubea in quibusdam vero petiit melioracionem, iudices autem habita deliberacione secum dixerunt quod secundum quod eis videbatur, recte iudicaverant, nec videbatur eis quod iudicia essent emendanda vel melioranda in aliquo, et ideo iudicaverunt quod R. firmaret ea per pignora continetur in usaticis quod noluit facere. Et ideo episcopus habuit hoc pro fatigatione et directo inventa in R. de Turrerubea.

Acta est hec XI kalendas octobris anno incarnationis Christi MCLXXXVI.

Sig+num. B. de Sancta Fide, archidiaconus. Sig + num B. de Valfraosa, vicarii domni comitis. Sig+num A. Capellani de Camarasa. Testes R. prior de Gissona. A. de Cami. P. de Grada. B. Sancti Guilelmi. Berengarius de Cardona.

R., presbiter, scripsit.

Original: Arxiu de Seminari d’Urgell (Perdut).

Còpia del segle XVIII: Arxiu Capitular d’Urgell. Pasqual: S.A.C.M. IX, pàgs. 152-154.

Traducció

"Aquestes són les sentències promulgades per l’afer que enfrontava Don Arnau, bisbe d’Urgell, i Ramon de Torroja, per Berenguer de Santa Fe, Bertran de Vallfraosa i Arnau, capellà de Camarassa, un cop escoltades les raons d’ambdues parts, i tal com es conté més avall. Primerament, l’esmentat bisbe va exigir de Ramon de Torroja que havia d’anar a pledejar allà on ell manés del seu territori, tal com preveu l’Usatge de Barcelona, atès que era servidor (vassall) soliu i rebia d’això un gran benefici. A més, afirmava el bisbe que li havia de retre solidança i sagrament, ja que així ho havien fet els seus antecessors i, tanmateix, encara que no ho haguessin fet, de manera que, sense perjudici per la seva part deia que Ramon havia de complir-ho, ja que rebia tant d’honor i tants beneficis d’ell i de l’església urgellenca. A això, respongué dit Ramon, que ni ell ni cap dels seus antecessors en cap ocasió que recordés, no havien retut la referida solidança, ni el sagrament, ni disposava de les escriptures relatives al sagrament o la solidança, que el bisbe assegurava que tenia. Judicaren els esmentats jutges que, efectivament, havia d’anar a pledejar al lloc que el bisbe establís donat que fruïa d’un gran benefici pel bisbe i l’església d’Urgell, i això, per molt que repetís que no era home soliu d’aquest. Si, tanmateix, no pogués acudir al lloc assenyalat amb certes garanties, a causa de les grans enemistats, aleshores que el bisbe li oferís acompanyament. Respecte del sagrament i la solidança, establiren que el bisbe ho provés, si podia o volia, i que Ramon mostrés els documents de solidança i sagrament, o en cas contrari, que jurés que ni ell ni ningú de la seva família no l’havien satisfet mai, així com que tampoc no tenia els documents corresponents. El bisbe va reclamar, també, les escriptures dels feus que aquell tenia per ell i per l’església d’Urgell, tot volent que li fossin mostrades ja que, en la seva opinió, contenien quelcom que li podia ésser útil, i aixi volia assegurar-se del servei que li devia a causa dels feus. També va exhibir nombroses cartes de feus, d’alous i d’altres, les quals, segons ell deia, li eren de molta utilitat. Al mateix temps exigia fortament una altra carta (referent al castell) de Barbens que el dit Ramon havia promès que la hi mostraria i havia ordenat al seu germà Ramon de Gurb i a la seva esposa que la hi mostressin quan aquell marxés cap a Jerusalem. A això va respondre que no pledejaria per motiu dels seus alous en la cúria d’aquell, i que no calia ni era menester cap tipus de judici per raó dels seus alous, les escriptures dels quals no tenien per què ésser mostrades. Quant al document de Barbens, afegí que ell no l’hi havia promès, així tan simplement, ans havia dit que el cercaria i l’hi mostraria si el podia trobar. Referí, alhora, que el bisbe li havia assegurat que l’exhibició del document no li suposaria cap damnatge. Establiren, pel que fa a tot l’esmentat, que exposés, sense dilació, els documents de feus que tenia i que jurés que no en tenia més, si el bisbe ho volia. Quant a les cartes i altres documents que contenien alous seus, segons que manifestava, ordenaren que presentés les que podien ésser d’utilitat al bisbe i l’església urgellenca o, si no, que jurés no posseir-les. I aixi ho establiren, tot recordant el sagrament de fidelitat que qualsevol home ha de retre al seu senyor, segons els Usatges de Barcelona i això respon a la fidelitat per la qual ningú no ha d’obstaculitzar la utilitat del seu senyor, i més encara quan aquella es refereix a la pròpia Església. Pel que fa a la carta de Barbens, dictaminaren, tant per la raó adduïda com per la promesa d’aquell, que la mostrés o jurés no tenir-la, ni haver-la tingut ni haver actuat amb engany en negar-ho, ni saber qui la podia tenir ni allò que s’hi contenia. A més, declarava el bisbe respecte de la vila de Solsona, que Ramon hi havia fet aixecar una fortalesa que el bisbe havia prohibit al començament, però que accedí a permetre-li sempre que Ramon li reconegués la potestat quan li ho exigís; i ara que, justament, li ho reclamava, refusava de fer-ho. Tanmateix afirmava que li havia de reconèixer la potestat per moltes raons: per la promesa de Ramon, perquè era a l’interior dels termes del castell, alou de l’Església d’Urgell, i perquè rebia part de les rendes de la vila, del mercat, els delmes i altres. Així mateix, exigia el forn que Ramon havia fet construir a la vila de Solsona, i que li corresponia a ell ja que el forn i els molins són dels senyors, sempre que no hagin estat atorgats per aquests; o, almenys, afegia, li pertocava la mateixa part en dit forn que en les altres rendes de la vila. Ramon assegurà al respecte que tenia i havia tingut des de temps la vila per alou propi i que mai no havia promès donar-ne domini, i, per tant, no havia de donar ni lliurar el forn ni part de les rendes obtingudes. Arbitraren, pel que fa als problemes anotats, que Ramon mostrés com havia obtingut l’alou de la vila de Solsona o que reconegués la potestat; quant al forn, consideraven que havien de veure els documents de Solsona i, segons llur contingut, decidirien. Declarava, també, el bisbe que Pere de Puigverd tenia el castell de Solsona per ell, així com algunes dominicatures, i que era home seu per sagrament. Donada l’actitud menyspreable d’aquell, que abandonà el feu i l’homenatge degut, el bisbe tractà d’emparar-se del feu, cosa que no pogué fer, ja que Ramon l’havia ocupat tot, oposant-se al bisbe, i encara el retenia. Respongué Ramon tot dient que aquest feu li pertanyia per família: li havia estat lliurat pel testament del seu oncle, pare de l’esmentat Pere de Puigverd, i, a més, li havia estat donat pel mateix Pere. El bisbe, tanmateix, no creia en la cessió testamentària ni en la donació de Pere, i, en el cas que realment hagués estat lliurat per Pere, el major, i confirmat pel petit, això no es podria haver fet sense que ell en tingués coneixença. A més, si li fou lliurat per testament, el propi Ramon s’havia descobert car resultava haver concedit que havia vist com Pere de Puigverd rebia l’esmentat feu i que sabia que retia homenatge el bisbe d’Urgell i que tenia des de feia temps aquell feu pel bisbe. I Ramon confessà en el judici que quan Pere va deixar el feu al bisbe i va abandonar l’homenatge degut, li va aconsellar que de cap manera no ho fes, però que així es féu contra la seva voluntat. Encara fou sentenciat que Ramon retornés al bisbe el feu i el desemparés, i que després el bisbe el compensés. Ramon de Torroja va reclamar contra el bisbe per la senescalia, de la qual ja s’havia aprofitat Bernat Sanç. La senescalia li corresponia per l’adquisició que havia fet a l’Església d’Urgell, i al front de la qual havia col·locat Ponç de Torroja, cavaller. I aleshores rebia un parell de pells de bou per la senescalia. Aportà, també, el document realitzat entre ell mateix i el referit Ponç. El bisbe va respondre que desconeixia que aquest la tingués i posseís o que ell o algun dels seus l’hagués adquirida. Fou establert al respecte que Ramon provés que havia tingut o adquirit la senescalia i si podia confirmar-ho amb seguretat li hauria d’ésser retornada. També declarà Ramon sobre el feu que tenia pel bisbe a Balaguer, tot afirmant que li havia estat pres pel bisbe i per altres senyors de Balaguer. El bisbe manifestà que Ramon mostrés els seus documents i si, segons dites escriptures, li corresponia alguna cosa del feu, ell l’hi restituiria; i si d’altres ho posseïssin ell l’ajudaria a recuperar-ho. Així fou arbitrat i concedit pels jutges. Afegí Ramon que havia perdut, per culpa i manament del bisbe, el valor aproximat d’uns dos mil sous, car tenia un feu per l’Església d’Urgell a Berga que Bernat de Portella li havia arrabassat perquè no l’havia rebut d’aquell. El bisbe, tanmateix, assegurà que li havia dit que mai no rebria l’honor de Santa Maria per altre, però que no era cert que el feu fos de Santa Maria. Va dir, també, que Ramon cerqués les seves cartes i ell mateix tractaria de cercar les seves, i en cas que pogués certificar que el feu era de Santa Maria, aleshores l’ajudaria en la pau i en la guerra i amb tot el que pogués, i, a més, no li exigiria res més. Establiren els jutges que si Ramon podia provar que per culpa i ordenació del bisbe havia perdut les coses predites i que el feu pertanyia a l’Església d’Urgell, li haurien d’ésser restituïts els productes i hom l’havia d’ajudar a recuperar el feu. Aquestes sentències foren promulgades a Solsona, llegides a Guissona i revisades. Així, mentre algunes d’aquestes foren aprovades per Ramon de Torroja, en altres demanava millora. Els jutges, però, havent deliberat, li varen dir que segons que ells veien, havien jutjat rectament, i no els semblava que els judicis haguessin d’ésser esmenats o millorats en cap aspecte. Per tant, establiren que Ramon els signés per garanties, tal com consta en els Usatges, però no ho volgué fer. I així, el bisbe ho obtingué per fadiga de dret aplicada a Ramon de Torroja. Foren atorgades les sentències, a onze de les calendes d’octubre, any de l’Encarnació de Crist de mil cent vuitanta-sis.

Signatures de Berenguer de Santa Fe, ardiaca, de Bertran de Vallfraosa, veguer del senyor comte, d’Arnau, capellà de Camarassa. Foren testimonis: Ramon, prior de Guissona, Arnau de Camí, Pere de Grada, Bernat de Sant Guillem, Berenguer de Cardona.

Ramon, prevere, ho va escriure."

(Traducció: Joan Josep Busqueta i Riu)

Sentència per a la fortificació de la muralla de Solsona (17 de juliol de 1187)

Sentència donada per l’arquebisbe de Tarragona sobre el plet que enfrontava el bisbe d’Urgell i Ramon de Torroja per a la fortificació de la muralla.

"Qum olim controversia fuisset interminabile A. Urgellense episcopum et R. de Turrerubea. Ventum est ad hoc quod R. de Turrerubea, prestata caucione domino suo Urgellense episcopo ut moris habetur, subiit iudicium eius. Tandem auditis hic inde allegacionibus iudices constituti a domino episcopo videlicet B. de Sancta Fide, archidiaconus Urgellense et capellanus de Camarasa, et Bertrandus de Vallefraosa, tulerit sentencia et in scriptis eam redigeret R. de Turrerubea petens emendacione sentencie debere fierei adivit presencia correccionem acciperet. Id circo ego B. Dei dignacione Terrachone archiepiscopus, cognoscens utrum iusta vel iniusta lata sentencia esset pronunciavi iusta fuisse latam fuisse (ratllat) sentencia. Proptrea placuit utrique parti subire cognicionem meam de municere quodam que R. de Turrerubea fecerat in villa de Solsona. Asserebat enim dominus Urgellense episcopus municionem illam diruendam esse, quia contra prohibicione suam facta fuerat infra terminos castri Solsone, quod est alaudium Sancte Marie ecclessie Urgellense. Set R. de Turrerubea est contrario dicebat municionem illam demoliendam non esse tum qui facta fuerat munice illa in alodio suo, quod Ecardus proavus suis emerat ab episcopo Urgellense, tum qui parte illius municeris fecerat scientibus episcopus Urgellense, videlicet B. Sancili et B. Rotgerii et non contradicentibus. Confitebatur tamen R. de Turrerubea quod supradictus episcopus contradicerat ei ne hedificaret ibi. His itaque allegacionibus auditis et inspectis diligenter instrumentis pronunciavi illam municionem diruenda esse que facta fuit per prohibicione et denunciacionem facta a supradicto A. Urgellense episcopo. Set et partem municeris qui facta fuit eodem A. episcopo Urgellense sciente et non prohibente esse demoliendam dummodo episcopus restituat expensas edificiis que facte a R. de Turrerubea fuerit et sit in eleccione et deliberacione episcopi presentis Urgellense edificium demoliri dum modo restituat expensas an manere edificium sine restitucione expensarum. Parte quidem illius edificili qui facta fuit in tempore B. Sancii et B. Rotgerii Urgellense episcoporum, non esse diruenda dicimus si ipsi eam ibi fieri non prohibueret.

Actum est hoc anno ab Incarnacione Domini MCLXXXVII, III idus iulii.

+ Berengarius, Tarrachonensis archiepiscopus. Ego Bernardus, Barchinonensis episcopo, subscribo. Ego Lucas q[]us domini archiepiscopi subscribo hoc. R., ego signo preceptor corde benigno+Tarrachone qui huic interfui adiudicationi. Ego R. de Santo Lawrencio Tarrachone ecclesie canonicus subscribo.

Ego B. de Guardia hoc scripsi mandato et voluntate utrique partis cum die et anno prefixo et hec sentencia fuit in medium promulgata ante fores ecclesie Montisalbi+."

Original: Arxiu Capitular d’Urgell (Perdut).

Còpia del segle XIII: Arxiu Capitular d’Urgell, Líber Dotaliorum, doc. 902.

Traducció

"Una controvèrsia s’allargava sense fi entre el bisbe Arnau d’Urgell i Ramon de Torroja. Però arribà el moment en què Ramon de Torroja, un cop satisfeta la caució al seu senyor, el bisbe d’Urgell, se sotmeté al seu judici. Després que els jutges constituïts pel bisbe Berenguer de Santa Fe, l’ardiaca d’Urgell, el capellà de Camarasa i Bertran de Vallformosa, hagueren escoltat les al·legacions d’una i altra banda, Ramon de Torroja portà i retornà la sentència per escrit, tot demanant que fos esmenada, i així es presentà per a obtenir-ne la correcció. Per tant, jo, Berenguer, per voluntat divina, arquebisbe de Tarragona, havent de considerar la justícia o injustícia de la sentència llegida, vaig pronunciar que era justa i, per això, van haver de consentir ambdues parts la meva resolució sobre la fortificació que havia aixecat Ramon de Torroja a la vila de Solsona. Afirmava, en efecte, el senyor bisbe d’Urgell que la muralla havia d’ésser derruida, ja que havia estat construïda contra la seva prohibició, sota els termes del castell de Solsona, que és un alou de l’església de Santa Maria d’Urgell. Ramon de Torroja deia, contràriament, que aquesta fortificació no podia ésser destruïda, tant perquè fou feta al seu alou, que el seu besavi Escard havia adquirit al bisbe d’Urgell, com perquè féu una part de la muralla, sabent-ho els bisbes Bernat Sanç i Bernat Roger, que no el contradigueren. Tanmateix Ramon de Torroja reconeixia que el bisbe li havia prohibit edificar en aquell indret. Escoltades les al·legacions i observats, amb diligència, els documents, vaig pronunciar que la fortificació que havia estat construïda a desgrat de la prohibició i denúncia del bisbe havia d’ésser derruïda. Pel que fa a la part de la fortalesa que fou aixecada amb el coneixement i sense prohibició del bisbe Arnau d’Urgell, manem que sigui derruïda, això sí, sempre que el bisbe restitueixi les despeses dels edificis fets per Ramon de Torroja, i que quedi a parer de l’actual bisbe d’Urgell la demolició de l’edifici, amb la condició que satisfaci aquestes despeses, o la seva conservació, sense satisfer les despeses. La part d’aquesta construcció que fou feta en temps de Bernat Sanç i de Bernat Roger, bisbe d’Urgell, diem que no sigui destruïda ja que ells no ho varen prohibir.

Tot això ha estat fet durant l’any de l’Encarnació del Senyor de mil cent cinquanta-set, el dia tres del idus de juliol.

Signo Berenguer, arquebisbe de Tarragona. Jo, Bernat, bisbe de Barcelona, subscric. Jo, Lluc () del senyor arquebisbe, subscric. Jo, Ramon, preceptor de Tarragona, he assistit amb benvolença a aquesta adjudicació. Jo, Ramon de Sant Llorenç, canonge de l’Església de Tarragona, subscric.

Jo, Berenguer de Guàrdia, ho he escrit per voluntat i manament d’ambdues parts, el dia i l’any esmentats. La sentència ha estat promulgada davant les portes de l’església de Montblanc."

(Traducció: Joan Josep Busqueta i Riu)

Conflicte comte d’Urgell-Torroja

Aquest conflicte fou motivat per uns fets llunyans i per uns personatges aliens totalment a la vila de Solsona. El motiu fou la negativa del vescomte d’Àger, Ponç III de Cabrera, a reconèixer la potestat del comte Ermengol VII d’Urgell sobre els castells d’Os i d’Àger. Aquesta situació es tornà molt conflictiva, amb lligues de nobles contra el comte d’Urgell. Durant uns anys, el rei Alfons 1 també féu costat al vescomte d’Àger, i passà després al bàndol del comte Ermengol. El conflicte durà fins al 1195, quan el vescomte reconegué la potestat reclamada.

Per la documentació solsonina, es dedueix que els Torroja feien costat al vescomte d’Àger, i que en el moment en què el rei Alfons I abandonà el vescomte d’Àger i féu costat al comte d’Urgell (1190), aquest veié que calia intervenir a Solsona, per tal de protegir els vassalls del paborde contra les possibles accions bèl·liques dels Torroja a causa del conflicte general. Així, el 21 d’agost del 1190 el comte Ermengol VII, amb la seva muller Elvira, concedí al paborde i als seus vassalls protecció i defensa, i els eximí de totes les faltes que haguessin comès. També prometeren no imposar-los cap gravamen, ni obligar-los a fer host ni cavalcades, si no era en defensa de la pau i en cas que el comte utilitzés els vassalls de Ramon de Torroja. Ensems els comtes prometeren que en el cas de tenir guerra amb Ramon de Torroja o amb algun altre enemic, els vassalls del paborde tindrien pau i seguretat dins i fora de la vila de Solsona. A més de protegir els béns de la canònica de Santa Maria situats en el comtat d’Urgell, el comte garantí que els murs de Solsona, que els vassalls del paborde havien construït, estarien segurs sota la seva protecció, contra tot enemic, i que els tindrien sempre en pau.

Amb aquestes concessions, el comte s’assegurava la fidelitat d’una part de la vila de Solsona. Però els vassalls dels Torroja se sentiren marginats i indefensos en el cas d’un conflicte armat entre el seu senyor i el comte. Per això iniciaren converses al marge del seu senyor, a fi d’ésser inclosos en la salvaguarda comtal. Fou el 3 de desembre de l’any 1191 quan el comte amplià als vassalls dels Torroja la protecció que havia concedit als vassalls del paborde. Es féu constar que si el seu senyor, Ramon de Torroja, no acceptava aquest conveni, els seus vassalls gaudirien de seguretat en les seves persones i els seus béns, però no els murs i fortaleses de la vila. En cas de guerra entre el comte i els Torroja, si els seus vassalls de Solsona no prenien el partit del seu senyor, es mantindria la salvaguarda de persones i béns. En el cas que els Torroja tinguessin guerra amb el bisbe d’Urgell —no es devia haver solucionat el conflicte de 1180—, el comte no s’hi sentiria involucrat i no els faria cap mal.

Després, es degué arribar a la pau quan aquesta fou general. Pel que fa a Solsona, no es coneix que el conflicte arribés a esclatar.

Conflicte paborde-bisbe d’Urgell

No només era el senyor laic de la vila de Solsona qui creava situacions conflictives, sinó que el paborde també trencà alguna vegada les normes canòniques que estava obligat a seguir. El motiu fou la necessitat d’ampliar la zona de la vila de Solsona que pertanyia a Santa Maria. Aleshores, el paborde concedí permís per a construir cases en el cementiri de Santa Maria, la qual cosa motivà que en fer-se les trinxeres per als fonaments de les cases es profanés el cementiri. Sembla, però, que el bisbe d’Urgell no tingués cap interès d’evitar aquesta profanació. Fou el papa Alexandre III —no es coneix el denunciant— qui el 1180 ordenà al bisbe d’Urgell que en un termini de quaranta dies fes enderrocar les cases construïdes al cementiri de Santa Maria.

No obstant això, com passava i passa sovint, aquesta ordre no es complí i el cementiri continuà ocupat per les cases aixecades i, possiblement se n’aixecaren d’altres. Fou al principi del segle XIV, quan aquest nucli il·legal fou motiu d’un violent conflicte entre els senyors laics i el paborde, que donà un resultat a la inversa, una destrucció del senyor laic, una ordre de reconstrucció, que, com passa sovint, no es complí.

Al marge de tots aquest conflictes, les relacions entre Ramon de Torroja i el paborde de Santa Maria es mantigueren relativament cordials, ja que l’agost d’aquest any conflictiu del 1191, ambdós personatges feren una concòrdia sobre les cases que Ramon de Torroja havia construït en territori de jurisdicció de l’església de Santa Maria i al cementiri, en contra dels drets senyorials del paborde i de la seva església. Així que els Torroja també s’aprofitaren de la il·legalitat de la construcció de cases al cementiri per a fer-n’hi per als seus vassalls. El conflicte s’arranjà amb l’acord d’ambdues parts de no enderrocar les cases construïdes; Ramon de Torroja hauria de pagar anualment a l’església de Santa Maria quatre lliures de cera, a més de les quatre que ja pagava. D’aquesta manera, la vila de Solsona deixava de tenir una possible línia divisòria entre ambdues senyories.

Després de feta la pau entre els senyors de la vila, el 1195 es féu la pau entre la noblesa urgellenca i el seu senyor, el comte d’Urgell. El mateix any moria Ramon de Torroja, i començà novament la concessió de franqueses. Així, el 1195 el paborde Pere de Castelló concedí als habitants de la seva vila de Solsona la possessió i la disposició lliures dels seus béns, i l’exempció d’intestia i cugucia, excepte a cavallers i a sants. El paborde es reservava la dècima part del preu de les vendes de béns de dins la vila, i el terç de les de fora. Els homes de la vila que rebien les franqueses prometeren ésser bons i fidels als seus senyors. Al final del document —es comprova com n’era de reduïda la zona de la vila corresponent al paborde—, signen, a més del batlle, una dotzena de caps de casa. Faltaria saber si els Torroja tenien gaires més vassalls, per comprovar l’exigüitat de la població de la vila de Solsona al final del segle XII. Però això es fa difícil d’avaluar, ja que podria ésser que els Torroja tinguessin una part de la vila molt més habitada o que els caps de casa que signen només fossin una representació reduïda dels vassalls del paborde.

L’any 1201 els dos senyors de la vila es posaren d’acord per protegir els homes que anessin al mercat de Solsona; per això el paborde Pere, juntament amb Hug de Torroja i el castlà, Ponç de Pinell, i amb el consentiment dels prohoms de Solsona, concediren guiatge a tothom que anés al mercat de Solsona o que en tornés, des del matí del dilluns fins a la nit del dimecres, en una llegua al voltant de la vila, excepte en el cas que es demostrés que eren deutors o fiadors.

Al principi del segle XIII s’inicià un canvi substancial en la senyoria laica de la vila de Solsona. El 1217 es feren els capítols matrimonials entre la pubilla dels Torroja, Agnès de Torroja, i Ramon Folc IV, hereu dels vescomtes de Cardona. Amb aquest matrimoni els vescomtes de Cardona passaren a ésser senyors de la vila de Solsona, i, no se sap com, de gran part del Solsonès, i de tota la vall de Lord.

Aquest canvi no representà de moment cap convulsió important per a la vida de la vila; les relacions amb els pabordes foren, de moment, cordials. El 1222 el matrimoni Torroja-Cardona vengué al paborde de Santa Maria la seva part en el forn de la vila. Llur fill, Ramon Folc V, el 1246 donà un guiatge als vassalls del paborde, on es comprometia a defensar i protegir els béns, les persones i els drets de la jurisdicció de Santa Maria. També establí una concòrdia amb el paborde sobre la manera d’exigir els deutes. Amb aquesta concòrdia començava una llarga i prolífica tanda de concessions, reconeixements i privilegis, que durà la resta del segle XIII i conformà les consuetuds de la vila de Solsona.

Però la coexistència de dues senyories en una sola vila i de diversos interessos a la comarca havia de portar a situacions conflictives que els vescomtes intentaren solucionar a vegades de manera sagnant. Així, el 1258 s’arranjà una situació molt violenta, que havia portat el vescomte a assetjar el paborde, els clergues i els seus vassalls a l’església fins que es reteren. En aquell moment, Ramon Folc reconegué el domini i la senyoria totals sobre l’església i el castell d’Olius. El motiu era la donació de la seva part en el castell d’Olius a Santa Maria de Solsona, feta pel pare del vescomte, el qual no acceptava la donació.

Al cap d’un mes de l’anterior reconeixement, el vescomte féu al paborde diverses concessions, entre les quals destaquen les d’estar lliures d’host i cavalcades i de poder passar d’una jurisdicció a l’altra lliurement. Així començaven a consolidarse unes consuetuds pròpies de la vila de Solsona i alguna de molt peculiar, com la de poder canviar de senyoria. Encara el 1262 el vescomte féu una nova concessió al paborde per la qual podia posar porter a les entrades de la vila de Solsona, per cobrar el delme de la verema dels vassalls del vescomte.

La consolidació de les constitucions de la vila de Solsona començà el 1269 amb l’anomenada Carta dels deu Prohoms, en la qual es recollien les declaracions de deu prohoms de la vila, cinc per cada jurisdicció, a fi d’aclarir certs capítols de la senyoria de la vila que es disputaven ambdós senyors. Els prohoms declararen sobre l’ús i costum dels guiatges, les inquisicions, la justícia de sang, de l’escrivania, la protecció del mercat i el funcionament del forn, entre altres, que el vescomte acceptà i confirmà.

Després d’una dotzena d’anys de silenci, començà novament, ara de manera continuada, la sèrie de confirmacions i concòrdies sobre usos i costums de la vila, generalment avalats per la declaració dels prohoms d’ambdues senyories quan hi havia discrepàncies. La del 1282 tractà sobre el canvi de senyoria i l’exercici de la justícia. La del 1283 versà sobre les actuacions corresponents a la persecució de malfactors forasters, els jueus, la defensa dels béns dels vassalls del paborde, l’host i la cavalcada, la defensa en cas de guerra, les acaptes de blat o de diners, el mercat i la fira, els deutes, la justícia, la carnisseria. El 1285 es tractà sobre la jurisdicció que el vescomte i el castlà tenien al mercat i a les fires. La del 1286 tractà temes ja apareguts i altres de nous, tractà sobre els malfactors forasters, els jueus, la senyoria dels masovers, el canvi de senyoria, l’host i cavalcada, la defensa en cas de guerra, la justícia, deutes, justícia de sang, el forn, les crides.

Amb aquestes concòrdies i confirmacions s’establiren unes àmplies bases jurídiques per a l’exercici d’ambdues senyories per tal d’evitar, en el que fos possible, conflictes greus. Els prohoms de la vila tingueren, des del moment en què els usos i costums foren garantits per escrit, uns instruments sòlids per a delimitar el poder del seu senyor laic. Actualment aquestes constitucions permeten conèixer el peculiar funcionament d’una vila medieval al final del segle XIII, amb la particularitat de tenir dues senyories.

Aquestes concòrdies només reflecteixen la dificultat de delimitar les atribucions de les respectives senyories. No són, per tant, vertaders conflictes violents. Aquests es produïren al començament de segle XIV, entre el paborde, Berenguer de Vilabernat i el vescomte Ramon Folc VI. No obstant això, els anys precedents es continuaren solucionant els conflictes amb concòrdies o amb sentències arbitrals. El 1303 el vescomte féu d’àrbitre entre el paborde i el castlà sobre els drets d’aquest al mercat i a les fires. A l’endemà el vescomte aprovà i ratificà una sentència arbitral sobre el mer i mixt imperi dels homes del paborde, acceptant que corresponia a aquest i no a ell; a més, ratificà totes les concòrdies fetes entre ell i el seu pare amb els pabordes.

Vers l’any 1311 s’inicià un fort conflicte que arribà a una gran violència. El motiu fou la construcció d’uns nous murs de la vila, per a la qual cosa arribaren a un acord el vescomte i el paborde mitjançant diverses escriptures redactades entre el 1309 i el 1310. Al mateix temps, el 1309, el vescomte concedí uns privilegis als seus vassalls. Així, doncs, res no feia preveure el conflicte, però a l’hora de construir els murs, el vescomte, que era el promotor de les obres, aprofità l’ocasió per a ampliar la seva zona, mentre que, en arribar a la del paborde, féu enderrocar les cases que envoltaven el cementiri de Santa Maria, i els murs de la vila es construïren en direcció a l’església, i deixaren fora totes les cases situades entre l’església i el riu, que és la forma actual. A les protestes del paborde, el vescomte respongué amb la força, i assaltà l’església de Santa Maria. El paborde i els canonges fugiren de la vila. El paborde, refugiat al castell de Gerp, intentà fer valer els seus drets primerament per la via religiosa, a través del bisbe d’Urgell. Com que no s’aconseguí fer posar a la raó el vescomte, es recorregué al rei Jaume II, el qual aconseguí que el paborde i el vescomte acceptessin una sentència arbitral que fou donada el 1310, en la qual es reconeixien els drets del paborde i s’obligava el vescomte a reparar els greuges comesos, i es donà el termini de dos anys per a refer la muralla que havia deixat de construir. Si bé el vescomte acceptà la sentència, no complí les seves obligacions quant a la construcció dels murs, i, definitivament, la part desprotegida restà abandonada. Així, indirectament, es complia l’ordre del papa Alexandre III de l’any 1180, que manà que es destruïssin aquestes cases edificades en terreny ocupat pel cementiri.

Així finiren els conflictes entre els vescomtes id els pabordes en aquest principi del segle XIV. No obstant això, més tard, n’hi hagué de nous i més violents, però el motiu no fou el domini de la vila de Solsona, sinó l’intent dels Cardona de vincular la presidència de la canònica a la família.

El règim municipal

Vestigis de mur i la roda del que fou molí de Rocafort.

L. Prat

La culminació del desenvolupament d’una vila arribava en el moment en què s’aconseguia un règim municipal representatiu. Primerament, s’havia de passar per una etapa prèvia de representació restringida, encapçalada per uns prohoms que rebien la confiança de la universitat dels habitants de la vila i que tenien molt poques atribucions, i gens definides.

En els privilegis, convenis i concessions que els respectius senyors feren a la vila de Solsona no s’esmenta cap òrgan representatiu. En el conveni del 1160 encara no s’esmenten els homes de la vila per res. En canvi, en la carta de franquesa que el 1166 concedí Ramon de Torroja, se citen els seus vassalls de Solsona. La carta de franquesa que el paborde féu el 1195, la concedí als homes de tota la seva vila de Solsona, els quals signaren el document encapçalats pel seu batlle. No és fins el 1201, que en el guiatge que concedien el paborde, els Torroja i el castlà, es fa constar que era amb el consentiment i la voluntat dels prohoms de Solsona. A partir d’aquest moment, els prohoms es feren més presents en la vida de la vila. Sobretot intervingueren en els conflictes entre els dos senyors de la vila a l’hora de determinar els usos i costums que regien a la població. Així, el 1246 intervingueren catorze prohoms de part del vescomte i quatre de la del paborde. En la carta de franquesa de l’any 1269, foren cinc per cada senyoria. La del 1282 és subscrita per disset prohoms del vescomte i tretze del paborde. La del 1283 esmenta els prohoms de manera genèrica, però no hi participen com a tals.

L’organització plena no es desenvolupà fins el 2 de febrer de 1338, quan Beatriu, vescomtessa de Cardona, i el seu fill, concediren, a petició de la universitat i dels prohoms, que tinguessin quatre cònsols, dos per cada senyoria, i vint consellers, deu per cada senyoria. El 28 de febrer fou el paborde qui féu una concessió semblant. Pràcticament aquesta estructura no varià. Només sofrí un canvi la forma d’elecció, que passà de la cooptació a la insaculació, i altres aspectes de detall. No obstant això, ambdues senyories mantingueren els batlles respectius, si bé més tard els cònsols podien presentar una terna per al batlle dels Cardona.

El mercat

El mercat era un element imprescindible per a una vila que tingués una certa pretensió d’esdevenir una població important. Sovint el mercat és un element preexistent al moment de l’erecció de la vila. A Solsona existiren dos mercats, com a Manresa. Un d’antic, situat relativament lluny de Solsona, i un altre de més nou, proper a on més tard s’aixecà la vila. Del primer mercat se’n sap molt poca cosa. És citat el 1033, quan uns béns situats a Solsona, al mont Lleudà (actual puig de Sant Bartomeu), afrontaven a migdia amb la casa de Sant Gervasi i amb el mercadal. Aquest lloc on se celebrava un mercat no tenia res a veure amb el que després es documenta prop de Solsona. Aqueix mercat cal ubicarlo prop d’aquesta casa de Sant Gervasi (actualment Sant Girivet), en un indret ben comunicat, com una cruïlla de camins.

El mercat que fou el motor econòmic de la vila de Solsona es documenta a partir del 1058, quan el bisbe Guillem d’Urgell vengué al seu feudatari del castell de Solsona, Ecard Miró, un alou situat al terme de Solsona, al lloc dit Camp Rodó (actualment la plaça del Camp), una part del qual es trobava junt al mercadal. Aquest indret de l’actual plaça del Camp és on se celebrà durant segles el mercat de Solsona. També apareix un mercat al costat de Santa Maria, però es fa difícil d’acceptar l’existència de dos mercats, un del senyor laic i un altre del religiós. Si de cas, en fer-se la vila fortificada es devien fusionar.

Del funcionament del mercat —mercaderies, preus, estructura, llocs de venda, etc— no se sap gairebé res. El 1081 se citen les lleudes del mercat, si bé podria tractar-se d’una interpolació posterior. Per conèixer alguna notícia especial sobre el mercat cal esperar fins el 1201, quan els dos senyors de la vila, el paborde, els Torroja i el castlà, a petició dels prohoms de Solsona, concediren un guiatge a tots els homes que anaven i venien del mercat de Solsona, que fou repetidament confirmat. I el 1303 es concretaren els drets dels castlà al mercat, que afectaven aspectes de control de forasters que hi acudien. Però del mercat no es coneixen detalls anteriors al 1300.

Les fires

Quan la vila es desenvolupava, no en tenia prou amb el mercat setmanal, calia la celebració d’una fira o més. Aquest dret corresponia a l’autoritat comtal, la qual, al mateix temps, concedia un guiatge generós i ampli. Aquesta concessió comtal, que segurament degué existir, no es coneix. Per això cal recórrer a notícies indirectes. Així, en el guiatge concedit el 1201 només s’esmenta el mercat. No fou fins el 1283 quan, en una de les diverses concòrdies que es feren per aquells anys, el vescomte pretenia que el castlà tenia dret a demanar fermances els dies de mercat i de fira. Per tant, en aquest moment ja se celebrava una fira. L’any 1295 ja se citen fires en plural, i així es féu a partir d’aquesta data, senyal que se’n celebrava més d’una.

Sobre les fires no se sap altra cosa que la convocatòria es feia conjuntament per les dues senyories i que el 1319 el vescomte va prometre a la universitat de Solsona que impediria la construcció de cases al camp de la Pereta, que era de la jurisdicció del paborde, a fi que s’hi celebressin les fires pacíficament. És probable que aquestes fossin les mateixes que se celebraven el segle XV per Sant Bartomeu i per Sant Martí —encara que posteriorment se’n celebraren moltes més—, les quals avui es troben reduïdes a les de Sant Josep i Sant Isidre, molt més noves.

Els ciutadans

En el desenvolupament d’una vila, a més de l’element econòmic, és imprescindible la part humana. Com la majoria de les viles, la població de Solsona fou molt heterogènia, però el règim municipal que s’atorgà a la universitat de la vila no tingué diferenciació de mans o estaments. Així, es podria pensar que els interessos dels habitants de la vila foren prou comuns per a no crear greus conflictes dintre dels components de la universitat de Solsona. No obstant això, com arreu, es produïren situacions de monopoli de càrrecs públics per part de certes famílies, la qual cosa se solucionà amb un canvi en la forma d’elecció de les autoritats.

Els eclesiàstics

La relativa petitesa de la vila de Solsona i la gran importància de la canònica de Santa Maria feien que l’estament eclesiàstic tingués un gran pes en la vida de la vila. La composició exacta dels membres de la canònica es troba en la visita que el 1340 féu l’abat de Sant Joan de les Abadesses a la canònica de Solsona com a visitador claustral. L’organització de la canònica en aquell moment reflectia la reforma feta el 1336. La comunitat canonical era de cinquanta-quatre membres entre canonges, familiars i altres integrants. A més, hi havia un nombre indeterminat de sacerdots beneficiats i de capellans que no formaven part de la vida canonical. Per tant, al marge del poder polític que tenia el paborde, l’estament eclesiàstic, encara que no participés de l’organització municipal, havia de tenir un pes econòmic i cultural molt important a la vila.

La noblesa urbana

Aquest grup social és l’únic que es pot considerar com a ben estudiat. A la vila de Solsona s’instal·laren famílies com els Llobera, provinents d’una antiga família de vicaris comtals que es traslladà a Solsona, on exerciren principalment com a mercaders i fundaren un hospital amb el seu nom. Els Vilaró foren una família de cavallers que deixà el seu soli patrimonial per anar a habitar a Solsona, on es troben establerts al començament del segle XIII, i on exerciren diversos oficis importants, com jurisconsults, i administraren diversos feus de la canònica. També els Calders, de la vall de Lord, en el segle XIII es troben residint a Solsona, i sembla que hi tenien una intervenció important. Els Josa s’establiren a Solsona al començament del segle XIII, intervingueren activament en la vila i en la comarca i donaren nom a un carrer. D’altres famílies nobles es troben establertes a la vila de Solsona a partir del segle XIV i en segles posteriors. Amb tot, es pot veure el poc pes específic d’aquest grup social, que estigué més pendent dels beneficis que podia obtenir dels vescomtes o dels pabordes que no d’una activitat plena en la vida econòmica de la vila.

Els mercaders, els artesans i els pagesos

A la vila de Solsona no es pot fer una separació clara en diversos grups econòmics abans del segle XIV. Ni els estudis fets sobre Solsona, ni la documentació conservada, permeten una classificació ben delimitada entre ells. Per tant, no es pot deduir quina era l’activitat econòmica principal: la cuireteria, el tèxtil, el comerç de productes agrícoles. Tota la informació correspon a segles posteriors.

Els jueus

La comunitat jueva a Solsona és poc coneguda en el segle XIII, sobretot per la manca de protocols notarials d’aquesta època. Els jueus a Solsona s’establiren principalment al carrer que actualment s’anomena de Sant Pau i que abans era conegut pel carrer dels Jueus; a més, tingueren cases en altres indrets de la vila. El seu cementiri sembla que cal ubicar-lo proper a l’església de Sant Gervasi, un xic lluny de la vila.

Les poques notícies que es tenen dels jueus residents a Solsona es troben en les concòrdies que es feren entre les dues senyories de la vila que es disputaren el domini d’aquesta comunitat. En la concòrdia del 1283, els prohoms de la vila no aclariren a quina senyoria pertanyien els jueus; uns eren de la senyoria de l’església de Santa Maria i altres del vescomte. El 1286 el vescomte pretenia que els jueus havien d’estar sota la seva senyoria perquè ja ho eren abans que fossin a la vila (sembla que volgués afirmar que provenien de Cardona), mentre que el paborde afirmava que eren de l’església, però que, si ho volien, podien canviar de senyoria com els altres homes de la vila.

L’escrivania

Un servei imprescindible en tota vila important era l’escrivania. Aquesta funció inicialment l’exercia l’autoritat eclesiàstica, sovint els mateixos rectors del lloc. En el segle XII es creà una normativa i foren els respectius senyors els qui atorgaren la concessió per a l’exercici de l’escrivania. A la vila de Solsona, l’escrivania, sense que es conegui cap concessió explícita, corresponia totalment al paborde de Santa Maria. Així ho acceptà el vescomte el 1269, quan aquest pretengué posseir-la per als seus vassalls, i que l’escrivania del paborde només fos per a aquests, però els prohoms de la vila declararen que en temps d’Hug de Torroja, d’Agnès de Torroja i del seu marit, Ramon Folc, els vassalls d’aquests senyors acudien a l’escrivania del paborde. Els prohoms també declararen sobre els preus de les escriptures: un reconeixement de deute costava quatre diners; una escriptura de venda, quatre; uns capítols matrimonials, un sou (dotze diners); i un testament, un sou. I en una concòrdia feta el 1336 entre el paborde Bernat de Riart i els seus canonges, l’escrivania quedà vinculada a l’administració del paborde i era aquest qui havia d’assignar els notaris que havien de regir-la, si bé el canonge sagristà havia de continuar rebent els tres-cents sous de les rendes de l’escrivania. Aquest seria un dels pocs aspectes del domini de la vila que no originaren cap conflicte entre ambdues senyories, llevat de l’esmentat.

La vila de Sant Llorenç de Morunys

La vila de Sant Llorenç de Morunys s’emmarca dins de la segona etapa de creació de viles, sobretot centrades al Prepirineu, amb la finalitat, sembla, de contrarestar la creixent emigració dels homes de la muntanya cap a terres del pla, la qual, si bé era tradicional, a partir de la segona meitat de segle XII s’incrementà extraordinàriament, primerament amb la conquesta de Tortosa i de Lleida, i al segle següent, amb la incorporació de Mallorca i de les terres valencianes a la corona catalano-aragonesa.

Un primer pas per a la creació de la vila fou la introducció de la família vescomtal cardonina en el govern de la vall de Lord. Des del segle XI, l’únic feudatari de la vall era la família Calders del Bages, la qual en alguns moments féu subinfeudacions que no perduraren; el seu domini es concretava més a la vall de Lord Sobirà que a la Jussà, encara que hi tenien algun castell. A les darreres dècades de segle XIII apareix la família Cardona exercint el domini eminent de la vall, i els Calders queden totalment en un segon pla, gairebé com si no existissin.

Segurament que la introducció dels Cardona a la vall de Lord es degué a una cessió del comte d’Urgell als Cardona per algun motiu que es desconeix, però és ben probable que fos com a compensació a un ajut militar prestat pels Cardona als comtes d’Urgell en una de les contínues lluites que tingueren contra els comtes de Barcelona. El cas és que el 1290 el vescomte Ramon Folc ja era senyor eminent de la vall i prenia mesures per conservar i fomentar el poblament amb la creació d’una vila franca.

La fundació d’una vila a la vall de Lord Sobirà anà emmarcada per la concessió d’una carta de població que el vescomte de Cardona, Ramon Folc VI, el 1290 atorgà a una sèrie d’homes que se citaven nominalment, i dels quals només s’ha conservat el nom de tres, i a tots els qui en un futur anirien a viure a la nova pobla de la vall de Lord dita Vilafranca, situada junt al monestir de Sant Llorenç de Morunys. Dels beneficis concedits pel vescomte només es coneix el de pasturar i llenyar al Port de Comte, la llibertat de construir molins i fargues, i que els pobladors serien lliures i francs; mentre, retenia el d’host i cavalcada i algun altre dret que es desconeix.

Set anys més tard, a instàncies del prior de Sant Llorenç de Morunys i de l’abat del monestir de Sant Serni de Tavèrno-les, del qual depenia el priorat, es concretaren les condicions per les quals s’havia de regir el domini de la nova vila que es construïa en terrenys de priorat. Encara que sembla que aquest conveni s’hauria d’haver redactat amb anterioritat a la carta de població, el cas és que es redactà el 1297. Aquest document, si bé s’hi tracten aspectes fonamentals de la vila de Sant Llorenç, no és pròpiament una carta de població, sinó un conveni entre l’abat de Sant Serni de Tavèrnoles i el prior de Sant Llorenç, com a senyors dels terrenys on s’aixecava la vila, i el vescomte de Cardona com a senyor eminent de la vall i promotor de la vila. De fet, no concedeixen res als habitants de la vila, sinó que es regulen el domini i els drets de cadascú. Així, l’abat i el prior cedien al vescomte la llibertat d’aixecar —ja feia set anys que existia— una vila en terres i honors del priorat de Sant Llorenç, que era en franc alou del priorat. Els pobladors haurien de pagar al prior pels patis de les cases un parell de gallines cada any, i es reservava el laudemi de les vendes i alienacions de les cases. El prior retenia la meitat del forn, de les mesures, de les lleudes i dels pesos. Es reservava la justícia sobre els conflictes amb drets del priorat, la totalitat de l’escrivania i dels delmes i primícies. L’abat i el prior donaven al vescomte un pati en el cap del puig de Santa Maria perquè hi pogués construir una torre o fortalesa, més enllà de la vella església de Santa Maria, vers el riu Cardener, per a la conservació i la defensa de la vila, en la qual fortalesa el priorat es reservava estatge. Concedien al vescomte tot l’altre domini: host i cavalcada, el mer i mixt imperi, i tota l’alta i baixa jurisdicció, en franc i lliure alou, sense cap retenció. El vescomte, en compensació a la cessió del lloc per a construirhi la torre, cedí un cens d’un parell de gallines al priorat.

Sarcòfag procedent de l’església de Sant Martí de Llanera, avui a la plaça d’Ardèvol, davant mateix de la torre.