Els castells
Mapa del Solsonès amb la senyalització de totes les fortificacions de les quals tenim notícies anteriors a l’any 1300.
J. Calderer-L. Prat-J. Vigué
Vegeu: Castells del Solsonès anteriors al 1300.
El Solsonès, com a terra fronterera, s’organitzà en termes de castells, sobretot a la zona occidental, on aparegué una línia defensiva que connectava amb els castells d’Oliana, Altés i Ogern, de fora de la comarca; continuava amb els castells de Ciuró (964), Castellar (964), Clarà (992), Madrona (964), Pi-nell (964), la Rata (1028), Miravé (1000), Llobera (1002), Peracamps (1042), Llanera (1033), Vallferosa (1052), Fontanet (1031), Figuerola (986), Pinós (955), Vallmanya (951), Matamargó (1066) i Matadeporros (1050).
No obstant això, no tots aquests castells apareixen els segles X o XI com a tals, sinó que algun és citat només com a terme, sense esmentar l’existència d’un castell, cosa que es féu més tard.
La zona central del Solsonès només disposava dels castells de Clariana (1012), Riner (997), el Joval (1061), Bajona (1061), Alterracs (1000) i Solsona (922). Aquesta zona era de difícil defensa, i per això hi abunden les guàrdies i les torres particulars.
Als contraforts de la serres de Busa i de Querol, tres castells principals controlaven l’accés a les valls de l’aigua d’Ora, del Cardener i de la riera de Lladurs. Eren els castells de Navès (968), Besora (982) i Lladurs (993). Existien, a més, altres castells petits, com el de Tarascó (1050).
La vall de la riera Salada tenia la protecció, a més dels castells d’Ogern i Altés, fora de la comarca, de diversos castells que controlaven les respectives valls laterals. Aquests eren els castells de Torrents (1072), la Llena (1072), Solanes (1062) i Isanta (1073).
La vall de Lord només disposava del castell de Castelltort (872-878), prop de l’aiguabarreig de l’aigua de Valls i el Cardener, i el de Sisquer (1050) que controlava les valls altes de l’aigua de Valls i de l’aigua d’Ora. Mentre, el castell de la Pedra se situava al fons de la vall, i controlava el pas del sector septentrional pel Port de Comte. No devien ésser uns castells termenats com els de la resta de la comarca, ja que no sembla que tinguessin un terme de castell en concret. A més, tota la vall depenia d’un mateix senyor: els Calders primer, i els Cardona més tard com a senyors eminents. Per tant, en l’organització de la defensa, el caràcter geogràfic s’imposava sobre el militar.
En aquest sector apareix un castell anomenat Vall de Lord, citat el 1126, però no està clara la seva existència, ni la seva ubicació.
En el segle XII, davant la inseguretat interior —el perill musulmà ja era llunyà— començaren a aparèixer un seguit de petits castells que defensaven petits termes que generalment corresponien a una parròquia. La llista d’aquest tipus de castells hauria de ser més llarga, i, també, és possible que n’aparegui algun en aquest moment quan ja existia anteriorment. Els castells documentats a partir del segle XII són els de Pampa (1227), Querol (1381), Timoneda (1116), Terrassola (1106), Roca (1225), Meda (1218), Pujol Melós (1109), Ossea (1163), Castelló (1166), Tentellatge (1292) i Sant Climenç (1199).
Aquesta gran dispersió de castells, alguns amb un terme poc poblat, motivà que les famílies senyorials abandonessin aviat el Solsonès i dediquessin la seva atenció a la repoblació de terres de la Marca del comtat d’Urgell, de Berga, de Manresa, o, fins i tot, del de Barcelona. Aleshores aquestes famílies traslladaren la seva residència cap aquestes noves terres, ensems que canviaren de nom. Així, els Riner es traslladaren a Castellfollit de Riubregós i després a Cervera, on prengueren el nom i finalment foren vescomtes de Bas. Els Solsona es traslladaren a Torroja, d’on prengueren el nom. Fins i tot els Ponts canviaren el nom pel de Puigverd.
Mentre que es produïa aquest abandonament de les famílies importants, apareixien famílies autòctones que posseïen castells al Solsonès, en feu dels senyors importants, i que foren els veritables protagonistes de la major part de la història d’aquests castells.
El castell de Solsona
En el moment d’organitzar la repoblació d’un territori, es preveia, generalment, la creació d’un centre polític, militar i econòmic. Algunes vegades aquestes funcions s’atribuïen a un nucli de població que rebia el títol de ciutat i que tenia un gran terme, com són els casos de Roda de Ter al comtat d’Osona i de Manresa al comtat d’aquest nom. Al Solsonès, el centre polític, militar i econòmic se centrà en el territori que havia ocupat l’antiga ciutat romana de Setelsis, però, per raons desconegudes, no rebé la consideració de ciutat, encara que se la citi així en alguns documents que es refereixen —sembla— a les runes de l’antiga urbs de Setelsis i no a una ciutat medieval; el centre fou un castell amb un ampli terme, d’un eix econòmic, que era el mercat, que es documenta a partir del principi del segle XI.
Les notícies sobre el castell de Solsona són tardanes (922), cosa que fa que no sigui ben clara una actuació del comte Guifré en aquest castell, si no és per raons estratègiques que feien que perquè fos efectiva l’ocupació del castell de Cardona, calgués dominar tota la carena del Miracle i la serra de Torregassa, que fa de divisòria de les aigües del Llobregós i del Cardener. Les notícies històriques d’una ocupació de la zona dels voltants de Solsona en època del comte Guifré, no hi són.
En canvi, existeix una notícia, procedent molt possiblement d’un document avui perdut, que reporta la repoblació del castell de Solsona a una actuació del comte Sunifred. Aquesta dada la proporciona Zurita (llibre I, capítol IX) quan diu: “En el año de 973, Borelo conde de Barcelona que se intitula conde y marqués, con la condesa Ledgarda su mujer y su hijo Ramón y la vizcondesa Ermervesa y su hijo Witardo y Sala obispo de Urgel y el vizconde Guillermo, pusieron gente de guerra en frontera en el castillo de Solsona, que estaba poblado en tiempo del conde Seniofredo, y se le confirmaron los términos que le fueron señalados entonces”. Després de Zurita aquesta notícia s’ha anat repetint en diverses obres fins a l’actualitat, ja sigui per donar una data exacta de la repoblació del comte Sunifred o bé per donar-ne simplement la versió de Zurita.
Actualment, però, no es coneix aquesta suposada carta de franquesa o de població del comte Borrell. Sembla clar que Zurita redactà aquesta noticia a partir d’un document que existia en el seu temps, però, com és normal, no ho fa constar explícitament. Únicament es troba un anacronisme en la data, ja que el 973 el bisbe d’Urgell era Guisad II i el vescomte d’Urgell encara era el vescomte Miró que el 977 demanà al bisbe Guisad II que acudís a consagrar l’església de Solsona.
Per trobar una data que pugui admetre la intervenció de tots els protagonistes esmentats, hem de partir del 981, quan actuen el bisbe Sal·la d’Urgell i el vescomte Guillem. I si considerem que aquest Guitard que actua amb la seva desconeguda mare, és el vescomte Guitard de Barcelona, la datació ha d’ésser abans del 985, ja que en l’atac a Barcelona per al-Mansur sembla que ja era difunt. Per tant, la data més versemblant és la del 983, així només hi hauria aquest error tan fàcil de deu anys que tant pot correspondre a una confusió de copista, si el document no era original, a Zurita que llegís la data malament, o als típics errors d’impremta. Aleshores tot seria versemblant. També es pot pensar que la data que concordaria millor pels fets històrics, és la del 986, ja que seria paral·lela a la concessió de la carta de població de Cardona, però els personatges no concorden i el vescomte Guitard ja era difunt. Per tant, és més versemblant la data del 983. De fet, el 10 de gener de l’any 982, el comte Borrell féu una donació a Sant Pere de Graudescales. El 26 d’agost del mateix any, juntament amb la comtessa Ledgarda, donà a un particular unes terres situades al terme de Solsona. Per tant, els comtes es trobaven al Solsonès per aquesta data.
A partir d’aquesta notícia, l’actuació del comte Sunifred al castell de Solsona queda més clara. En un moment indeterminat del seu govern, entre el 897 i el 948, degué atorgar una carta de franquesa als habitants del castell de Solsona i els degué confirmar el terme del castell concedit pel seu pare.
Després, vers el 983, el comte Borrell, amb la seva muller Ledgarda i llur fill Ramon, acompanyat del bisbe Sal·la d’Urgell, del vescomte de Barcelona, Guitard, amb la seva mare Ermervesa, i del vescomte Guillem d’Urgell, confirmà les fran-queses i el terme que havia concedit el comte Sunifred II d’Urgell, sense que puguem deduir si es tractava d’una simple confirmació o si hi hagué, com a Cardona, una ampliació o rectificació de les anteriors.
No obstant això, aquesta concessió de franqueses del comte Sunifred no és cap obstacle perquè el comte Guifré no hagués ocupat anteriorment el castell de Solsona, com és possible que hagués estat.
La custòdia del castell de Solsona, juntament amb el de Riner i el d’Ardèvol, es degué encomanar a Sal·la de Conflent, i posteriorment el domini d’ambdós castells se separà; mentre que el de Solsona passà a una família que inicialment prengué el nom del castell, que canvià posteriorment pel de Torroja, els de Riner i Ardèvol passaren a una branca de la família que prengué el nom de Riner i després canvià pel de Cervera.
Dins el terme de! castell de Solsona aparegué a l’església principal, la de Santa Maria, sense que se’n conegui l’origen, una canònica que fou molt afavorida pels comtes d’Urgell, amb donacions de béns i amb franqueses, la qual cosa motivà que es formés un petit nucli de població entorn l’església de Santa Maria. Fins que en el segle XII es creà una vila fortificada, promoguda conjuntament pels senyors del castell i els pabordes de la canònica de Santa Maria. Aleshores les muralles de la vila substituïren la importància defensiva del castell de Solsona, que es convertí més aviat en un lloc de residència dels seus senyors. La vila de Solsona concentrà una quantitat considerable de població i esdevingué el principal centre econòmic de la comarca, si bé al final del segle XIII es fundà a la vall de Lord una altra vila fortificada entorn del monestir de Sant Llorenç de Morunys, que aglutinà l’activitat econòmica de la vall, però no fou cap obstacle per al desenvolupament de la vila de Solsona. Per a la localització del castell, vegeu l’apartat de la vila de Solsona.
Les guàrdies
En tota organització defensiva no era suficient l’erecció d’un castell que fos el centre defensiu d’un terme, calien unes torres de vigilància que controlessin els camins d’accés al territori defensat. Aquest tipus de torres eren anomenades guàrdies per la funció de vigilància que exercien. La informació sobre aquest tipus de construcció és molt fragmentària, no són objecte de transacció, ni s’esmenten els castells dels quals depenien. Les citacions com a afrontacions, o per haver donat nom a algun lloc, i les escasses restes dels edificis, són els pocs rastres que deixen aquestes vitals construccions.
Ruïnes del castell de Sallent.
L. Prat
És ben segur que tota la carena del Miracle que divideix les aigües del Cardener i del Riubregós devia ésser ocupada per un seguit de guàrdies que controlaven els camins d’accés al centre del Solsonès i a la vall de la riera Salada. Així, tenim que a la zona de la riera Salada es troben documentades una Guàrdia de Castellar (1043) i un coll de Guardiola (1111) com a afrontació d’Ogern. Ja en la zona de la carena del Miracle es trobaven la Guàrdia de Comajuncosa (Peracamps) (1060) (que podria correspondre a l’actual torre de Peracamps, si bé geogràficament els dos llocs no coincideixen), la Guardiola de Madrona (1002) (possiblement l’actual mas de cal Guardiola d’aquest terme) i la Guàrdia de Miravé, i s’ha conservat el topònim Torregassa, en una serra i un mas situats a ponent de Solsona (1042 i 1043). En la descripció del terme de la parròquia de Solsona, feta el 977 amb motiu de la consagració de la seva església, apareix una Guàrdia al mont Lacetà (“ipsa Guardia de Monte Lededano”); per tant, cal situar-la a l’actual puig de Sant Bartomeu, nom actual del mont Lacetà. Per la zona de ponent s’esmenta una desconeguda Guàrdia de “villa Maurone” (vila Amorós), mentre que el 977 uns béns situats al terme de Solsona tenien com a afrontacions orientals unes Guardioles que podrien ser les d’Olius que el 1062 es documenten a tramuntana d’uns béns distribuïts pels termes d’Olius, Joval, Riner i Solsona, que podrien ser aquestes mateixes del mont Lacetà.
A l’interior de la vall de Lord s’ha conservat una guàrdia en un topònim citat al cim de la serra de Busa sobre el coll d’Arques; aquest cim es coneix amb el nom de Guàrdia o Guardiola.
Encara s’ha conservat el topònim Guàrdia o Guardiola en alguns masos o puigs, com el mas Guardiola del terme de Riner. També es té record que fins al segle XVIII, en el puig de Castellvell on s’aixecava el poblat ibèric, en un extrem, hi havia una torre solitària que, per la situació, només podia ser una guàrdia, de la qual es conserva una gran part. Si resseguíssim minuciosament la toponímia trobaríem molts més masos Guardiola o puigs de la Guàrdia.
Així, el Solsonès, com a tot territori fionterer, disposava d’una excel·lent xarxa de vigilància que donava una certa seguretat als habitants que es trobaven a la seva zona de cobertura, en cas de penetració d’un exèrcit enemic. No se sap de cap incursió sarraïna per terres del Solsonès; les que es coneixen segueixen per la vall del Llobregós, o, com la d’hongaresos del 942, per la vall del Segre, després de destruir el monestir de Sant Cristòfol de Salinoves, i d’haver atacat Lleida sense resultat. No es disposa de cap dada que permeti pensar que també penetraren pel Solsonès, encara que és possible que la vall de la riera Salada, en passar per Bassella, no s’escapés de l’atac d’alguna de les ràpides ràtzies que feien a les zones per on passava la via principal que seguia el nucli de l’exèrcit.
Les torres
La torre de Vallferosa, una de les més espectaculars del Solsonès.
L. Prat
La part central i la ponentina del Solsonès es repoblaren a partir d’un territori pràcticament buit. Aleshores, els repobladors, s’escamparen pel territori i crearen explotacions agràries relativament importants gràcies a la seva activitat aprisiadora. Però el Solsonès era un territori fronterer i la xarxa de castells i guàrdies garantia la defensa fins a un cert punt; les explotacions agràries es trobaven molt disperses i els seus propietaris aixecaren unes torres de defensa properes als edificis on vivien. Aquestes torres sovint donaren nom al lloc i fins i tot a tota una parròquia. El nom del propietari d’alguna d’aquestes torres ha pervingut fins a l’actualitat, com la torre d’Ennegó o la torre d’En Dac. La nòmina d’aquestes torres, en gran part recollides per mossèn Antoni Llorens, és més llarga que la de les guàrdies i es concentra, com hem dit, a les zones central i occidental del Solsonès, i molt menys a l’oriental.
Document d’una venda de dos alous feta a Lladurs el dia 12 d’abril de l’any 999. Còpia del segle XI conservada a l’Arxiu Diocesà de Solsona. Hom en trobarà la transcripció i la traducció a Venda de dos alous a Lladurs).
L. Prat
A Castellar de la Ribera es documenta una torre al terme del castell de Clarà (1043). A Clariana, una torre d’Onofre Guisad (1117) i una torre de Cardener (1138), i una torre de Joval al terme de Joval. Al municipi de Lladurs es documenta una torre d’En Dac (999) que encara conserva el nom en una masia del terme. Al municipi de Llanera es troben documentades les torres d’Ollemar (1062) al lloc de Puig-redon, i una que diuen “Meritana”, que es troba en el límit de migdia del castell de Figuerola, i per tant, potser, ja en terme de Torà o de Castellfollit de Riubregós. En el terme municipal de Llobera es documenta una torre d’Ennegó (1029) que ha donat nom a una parròquia amb la forma Torredenegó. També es documenta una torre sense nom (1035) que no se sap si és l’esmentada o la torre d’Ermeniscle (1071), que també es trobava en aquest terme. Al municipi de Navès són diverses les torres que es documenten en llocs inconcrets: la torre del Quer (1043), una a Escòcia (“Escoza”) (1023) i Torre Canuda (segle XIV). Al municipi d’Olius, en el terme de Brics es documenta una torre de Ramon Fruga que posteriorment s’anomenà d’Arnau Fruga (1123). Al municipi de Riner, en els límits entre Su i Ardèvol, es trobava una torre anomenada Vescomtal (1079). En el terme antic de Solsona es trobaven diverses torres: una torre “Mazanela” (1094), una en els confins de Solsona que fou de Bellaró (1061), un mas anomenat Torre Mitjà que tenia una torre (1157), una torre d’Elperic (959), una torre de Bellús fill de Grimald (1003) i una torre de Solsona (1199). En un lloc indeterminat del Solsonès s’aixecava la torre de Marcuz (1001).
Venda de dos alous a Lladurs (12 d’abril de 999)
El matrimoni Guitart i Ermengarda venen a Dac dos alous, l’un situat a Timoneda, consistent en la vila anomenada la Torre i que inclou l’església de Santa Margarida, i l’altre situat a Cirera, Lladurs.
"In nomine Domini. Ego Vuitardus et uxor mea Ermengards. vinditores sumus tibi emptori nostro Dachone per hanch scripturam vindicionis nostre vindimus tibi alaudem nostrum, qui mihi advenit ad me Vuitardo de parentorum vel de comparacione. Et ad me Ermengards per meum decimum et est ipsum alaudem in comitatum orgellitense. In locum vocato intra terminos de Timoneda. Et alium alaudem qui est infra terminos de Ladurce in locum nuncupato Ciresa: Et est alaudem de Timoneda ipsa villa que vocant illa turre cum ipsa cclesia que vocatur Sancta Margarita qui ibidem est sita et est ipsum alaudem kassas. kasalia; ortis. ortalibus, linaribus, cannaharibus, terras et vineas, molendinis silva, arboribus pomiferis vel impomiferis, pratis, pascuis, fontes, aquis, aragaliis, vieductibus vel reductibus, petras mobiles vel inmobiles, qui afrontat in alaudem de Timoneda de parte orientis in ipso campo Odenese. Et de meridie in ipso Puiolo Comitale. Et de parte occiduo in ipso torrente de ipsos Lansarios, et de parte vero circi in ipso torrenta de ipsas Ollas. Et ipso alau de de Ciresa afrontat de parte orientis in ipso torrente qui discurrit per kasa de Ovimia. Et de meridie, in ipso alaude de Sancta Maria. Et de occiduo, in ipso terminio de illa Lena, et de parte circi, in ipso Puiolo Comitale. Quantum infra istas afrontaciones includunt sic vindimus tibi ipsos nostros alaudes quantum ibidem abemus vel abere debuimus, qui superius scripta sunt simul cum ipsa ecclesia cum suis munificenciis vel suos redditos qui ad eam pertinent totum ab intecrum tam cultum quam heremum qualesquecumque voces ibi abemus vel abere debuimus sine ulla reservacione. Hec omnia vindimus tibi propter precio placibili solidos cccc in rem valentem et est manifestum quem vero predictum hec omnia de nostro iure in tuo tradimus dominio et potestate cum exiis et regressiis eorum ad tuum proprium exinde facere quodcumque volueris donandi, vindendi seu commutandi. Si quis ullus homo qui contra hanc carta vindicionis violador aut disrup venerit non hoc valeat vindicare quod requirit set componat tibi ipsos per dictos alaudes in duplo cum omni illorum inmelioracione. Et in antea ista vindicio firma et stabilis permaneat modo vel omnique tempore. Facta ista carta vindicionis .II. idus aprilis anno .III. regnante Radeberto rege filio Ugone, qui fuit dux et postea rex. S +Vuitardus SSS. Sig + num Ermengards, qui hanc carta vindicionis rogavimus scribere et testes firmare. Sig + num Vuilelmo, vicecomite. Sig + num Mirone. Sig + num Olibane. ARGEMIRUS PBR., qui hanc carta vindicionis scripsit et SSS sub die et anno quod supra."
Còpia del segle XI: Arxiu Diocesà de Solsona, pergs., núm. 12.
Joan Serra i Vilaró: Los señores de Portell, Barcelona 1958, pàgs. 86-87.
Traducció
"En el nom del Senyor. Jo, Guitard i la meva esposa Ermengarda som venedors a tu, Dac, el nostre comprador. Així, per aquesta escriptura de venda nostra, et venem l’alou que jo, Guitard, vaig rebre dels meus pares i per compra, i jo, Ermengarda, pel meu dècim. Aquest alou és al comtat d’Urgell, dintre dels termes del lloc anomenat Timoneda. I un altre alou, als termes de Lladurs, al lloc que ara en diuen Cirera. L’alou de Timoneda el conformen la vila anomenada la Torre i l’església de Santa Margarida, emplaçada en aquell indret; un alou que disposa de cases, casals, horts, hortals, llinars, canyars, terres i vinyes, molins, bosc, arbres fruiters i bords, prats, pastures, fonts, aigües, aragalls, viaductes i reductes, pedres transportables o fixes. Dit alou de Timoneda confronta a llevant amb el camp d’Odèn, a migdia amb el Pujol del Comte, a ponent amb el torrent dels Llausars, i a tramuntana amb el torrent de les Olles. L’alou de Cirera confronta a llevant amb el torrent que discorre per la casa d’Ovímia; a migdia amb l’alou de Santa Maria; a ponent amb el terme de la Llena; i a tramuntana amb el Pujol del Comte. Així doncs, tot el que teníem i ara tenim, pel que fa als nostres alous inclosos en aquestes afrontacions t’ho venem tal com consta escrit més amunt, i, a més, hi afegim l’església amb les rendes i béns que li pertanyen, tot íntegrament, ja siguin terres conreades o ermes i tots els drets que hi podem exhibir ara i abans, sense reserves. La venda puja el bon preu de quatre-cents sous en productes valorats; i és prou manifest que traspassem el nostre dret sobre el conjunt al teu domini i potestat, amb entrades i sortides, perquè sigui teu propi i en disposis com vulguis, ja sigui per a vendre, donar o bescanviar. Si algú, però, tractés de violar o destruir aquesta carta de venda, que no pugui reivindicar el que pretenia, ans hagi de compensar-te per dits alous, amb el doble i tota millora. I d’ara endavant, aquesta carta de venda romangui ferma i estable per tot temps i per qualsevol motiu.
Feta la carta de venda a dos dies dels idus d’abril del tercer any del regnat del rei Robert, fill del rei Huc, que primer fou duc i després rei.
Signem Guitard, que subscric, i Ermengarda, els quals vàrem demanar que s’escrivís aquesta carta de venda i que signessin els testimonis. Signen Guillem, vescomte; Miró i Oliva. Argemir, prevere, va escriure i subscriure aquesta carta de venda, el dia i l’any esmentats."
(Traducció: Joan Josep Busqueta i Riu)
A la vall de Lord Sobirà, les torres són escasses, però això no vol dir que no n’hi hagués cap. Es coneix la torre de la Corriu sense documentar, un lloc anomenat de na Torona que es pot identificar amb la Torreta de les Valls del municipi de Guixers. I al municipi de la Coma i la Pedra es conserva part d’una Torre dels Moros prop de l’església de Sant Andreu del Pujol del Racó; també a prop s’aixeca la torre anomenada la Vila, pràcticament sencera fins fa pocs anys, mentre que la torre dels Moros es troba molt més malmesa, on s’aixecava una antiga casa senyorial (“mansione dominica”). Encara que per la seva situació també podien exercir les funcions de guàrdia, tenen més caràcter de mas fortificat que no de guàrdia.
A aquesta llista de torres documentades se n’hauria d’afegir una altra, tant o més llarga, de les que només han deixat el seu nom en un mas o en un topònim. Això permetria comprovar la gran difusió que tingueren els alous amb torre de defensa, i la seva distribució assenyalaria la zona més propensa a sofrir una incursió sarraïna, així com la zona on s’establiren els repobladors que al final del segle IX i al començament del X vingueren a aprisiar el Solsonès, sobretot en els sectors central i occidental.
Les viles rurals
Una perspectiva de l’església de Sant Serni de Vilamantells, situada enmig d’un paisatge captivador.
L. Prat
El tipus de poblament del Solsonès fou essencialment dispers; només la vila de Solsona a partir dels segles XI-XII i la de Sant Llorenç de Morunys a partir del final del XIII, formaren uns nuclis de població de caràcter urbà. El tipus de poblament fou primordialment la vila rural. En el sector oriental, on romangué la població, les viles indiquen més aviat un terme amb diversos masos dispersos. Així, tenen el nom d’un terme: vila de Pampa (959), Vilamantells (1064), vila Timoneda (999) i vila Isanta (990).
D’altra banda, als sectors central i occidental, les viles són més aviat explotacions agràries importants organitzades per un personatge d’una certa categoria amb diverses famílies que exploten les terres que depenen de la vila. Sovint la vila pren el nom del propietari com en el cas de les torres, o només pren una característica del terreny o de la vila. Els exemples recollits per mossèn Antoni Llorenç són abundosos. Al terme de Solsona esmenta una vila de Dolç (“vila de Dulcidio”) (975), una vila Pallaresa (977) (Pallarès de Baix), una vila Altella (1014), una vila de Goltret (1069), una vila Bernat i una vila d’Ató o Odó (1074) (Viladot). A Lladurs documenta una vila Sarri (997), una vila Candeda (1016) i una vila Lluç (1067). A la Salsa troba la vila de Saranna (1025) (Saranyana). A Madrona, una vila prop de l’església de Sant Mamet (1026). A Terraçola, una vila Rubia (1056) (Vilarrúbies) i una vila Musnil (1078). A Castellar de la Ribera, la vila Prinoti (1061) (Villaprinyó), una vila Almosa (1070) i una vila Plana (1070). A Clarà, una vila Genis (1070). A Ardèvol, la vila de Bernat Guifred (1077). A Riner, la vila Putiza (1068) i a Navès una vila d’Arcs (1095) (Viladàs). I moltes més viles de les quals només ha quedat el nom en un mas actual, mentre que en la documentació conservada no hi apareixen o bé el seu nom ha variat substancialment i no és possible identificar-lo. Amb tot, el Solsonès és un dels territoris on els noms de les viles rurals de l’època de la repoblado s’han mantingut més afins a l’actualitat. Possiblement també perquè hi hagué moltes més viles que en altres indrets amb un procés de repoblació del territori semblant.
Les sagreres
El fenomen de les sagreres, com a petits nuclis de població entorn de les esglésies consagrades, que aprofitaven el territori comprès en les trenta o quaranta passes de terreny sagrat entorn de l’església que permetia que tot: persones, edificis i collita fos protegit per l’Església, aparegué a la segona meitat del segle XI seguint l’expansió de la pau i treva de Déu, però al Solsonès pràcticament no es donà. La població continuà mantenint-se dispersa arreu. Únicament sorgiren alguns sagrers, que només eren graners o cellers entorn de l’església per aprofitar aquesta protecció eclesiàstica, però mai no es transformaren en vertaderes sagreres. Així, coneixem alguns sagrers a les esglésies de Pinell i a Miravé (1122). Però aquests sagrers no sembla que mai esdevinguessin vertaders sagrers, com passà en molts altres territoris. Únicament les cases del voltant de l’església de Santa Maria formaren una vertadera sagrera, però aquest nucli de població no prengué aquesta denominació.
Per tant, al Solsonès, ni en el segle XI ni en el XII ni el XIII, no es produí altra reestructuració de l’hàbitat que l’aparició de la vila de Solsona al final del segle XI, i s’anà ampliant en el XII i en el XIII, i al final d’aquest darrer segle es creà la vila de Sant Llorenç de Morunys. La resta de territori restà inamovible en el seu lloc, i preferí suportar la violència feudal i autodefensar-se quan era prou poderós per a fer-ho, que no unir-se els parroquians i crear un petit nucli murallat amb les parets exteriors de les cases embolcallant l’església o bé formar part com un edifici més del conjunt fortificat. Es preferí continuar vivint en el terreny que es cultivava que no anar a viure lluny, si bé segur. L’orografia de la comarca de ben segur que pesava més que la necessitat de defensa. No obstant això, en una època indeterminada, algunes cases s’arreceraren al castell i formaren un petit nucli de població com a Navès, a Castellar de la Ribera i a Cambrils.
Els hospitals
Les primeres notícies d’un hospital al Solsonès se centren entorn de l’església de Santa Maria, on, el 1111, existia un hospital de Santa Maria. En aquest hospital s’hi acollien els pobres i els pelegrins. En la canònica de Santa Maria també existia una infermeria per als canonges i per als familiars del monestir. Aquestes institucions benèfico-sanitàries estaven administrades pel canonge infermer, i les seves rendes estaven clarament diferenciades.
A la vila de Solsona aparegueren altres hospitals en els segles posteriors, promoguts per particulars que feien un quantiós llegat per la seva fundació i la seva dotació. A la resta de la comarca no es coneix cap hospital, ni de camí, encara que és de creure que en algun indret n’hi devia haver, com al camí de la vall de Lord a Solsona o a Cardona, però no hi ha constància documental de la seva existència. Únicament cal esmentar el lloc de Posada, actualment Cases de Posada, que es troba en l’antic camí de Solsona a la vall de Lord seguint el curs del Cardener, i que era un lloc per a reposar, per als vianants, ja que aquest topònim es documenta l’any 997. Hi devia fer més o menys la funció d’hospital de camí. També ha quedat algún topònim que fa referència a un hospital, com el d’Hospitalet de Guilanyà, el qual, bé que no es pot afirmar la seva antiguitat, de ben segur que ha de ser medieval.
Les comunicacions
El pont de Vall·llonga, peça important en la xarxa de comunicacions medievals de la comarca; la seva construcció sembla del final del segle XI.
L. Prat
La xarxa de comunicacions del Solsonès és molt poc coneguda documentalment. Això s’agreuja pel fet que quan s’esmenta una carretera, generalment no s’especifiquen els indrets que comunica. Però amb les restes de ponts o amb les poques dades disponibles es pot reconstruir l’organització viària en època romànica.
En primer lloc, una dada molt puntual informa de l’existència d’una carretera que anava de Solsona a Cardona, ja que en l’acta de consagració de l’església de Solsona del 977, el terme parroquial seguia la carretera que va a Cardona (“strata Cardonense”), i en el mateix document es fa constar que vers ponent existia una altra carretera que podria tractar-se de la que comunicava Solsona amb Llobera i la resta de termes del sector occidental. Aquesta mateixa carretera es documenta el 1108 en el terme de Torre d’Ennegó. La carretera o brancall seguia fins a Su, on es documenta el 1055 una carretera a tramuntana i a ponent de Su. Sens dubte es tracta de l’actual carretera que pel Miracle i Su comunica amb Cardona.
De la carretera de Solsona a Cardona, en sortí una altra que comunicà amb Riner. Així, el 997 unes terres situades a l’apèndix de Solsona afrontaven per la part septentrional amb una carretera que anava a Riner.
La carretera que comunicava Cardona i la zona meridional del Solsonès amb la vall de Lord, es documenta el 1023 en uns béns situats a Escòcia (Navès) que afronten a migdia amb la carretera pública sobirana que va a Preixana (Sant Feliu de Lluelles).
La carretera que comunicava Oliana amb la Valldan es documenta el 1034 quan uns béns situats a An o Valldan afrontaven amb la carretera pública. Aquesta carretera proseguia fins a Cambrils, ja que el 1051, quan es consagrà l’església de Sant Martí de Cambrils, el terme parroquial continuava per la carretera pública que d’Oliana anava fins al Camp de Mors. Encara el mateix terme continuava per una carretera que des del puig Ginebrós anava cap al puig de Campelles, que sembla correspondre a la carretera que comunica Llinars amb el puig de Campelles, sobre d’Odèn i avui camí del Prat Major. Una altra carretera, pel sector de llevant de Cambrils prosseguia cap a Odèn i Canalda, i se’n documenta l’existència l’any 900, quan es consagrà l’església de Sant Julià de Canalda, i una casa i terra de costat de l’església afrontaven amb la carretera.
El sector més meridional es documenta el 1077, a llevant d’Ardèvol, on hi havia la carretera que anava a Pinós, que comunicava la zona de Pinós, Vallmanya i Matamargó amb la vall del Cardener a través de la riera de Salo, i es té constància que es tractava d’un camí ramader que comunicava la Segarra i l’Anoia amb el Berguedà, ja que el 1193 Ramon de Vallmanya concedí permís al monestir de Santes Creus perquè els seus ramats poguessin passar pels termes de Vallmanya i Montmajor.
No es coneix cap document de la carretera que unia Solsona amb la vall de Lord per la vall del Cardener. Aquesta via de comunicació conserva encara dos ponts en bon estat i restes d’altres. El doctor Manuel Riu creu que ja existia a la darreria del segle IX, i que el pont de Vall-llonga correspon a una construcció del final del segle XI o començament del XII. Pel que fa a l’actual pont de Cases de Posada, no creu que sigui una construcció anterior a la darreria del segle XV.
Aquests dos ponts indiquen clarament que aquest camí era de bast, com devien ésser tota la resta de vies de comunicació que hem identificat, malgrat l’emfàtic nom d ’stratas que se’ls dóna. Més tard començaren a aparèixer les vias carrales, com a diferenciació de les que només permetien de transitar-hi a bast.
El 1068 es documenta un pont quan el comte Ermengol IV i la seva muller Adelaida donaren un alou, amb l’església de Santa Maria de Lord, al monestir de Sant Llorenç de Morunys. El terme que descriu, que és el mateix que el de la vall de Lord, del Puig del Tell (“Pugatell”) puja fins al pont de Gravolet, que cal situar sobre la riera de Canalda, del qual no queda cap resta.
Així doncs, malgrat la precarietat de les informacions, es pot refer històricament una gran part de la xarxa viària del Solsonès, encara que, indubtablement, devia ésser més completa.