L’alta organització i l’estructura de la societat noble del Solsonès

Els comtats d’Urgell i de Berga

En el moment de l’inici de la repoblació del comte Guifré, el comtat d’Urgell encara no havia adquirit aquesta denominació; la més utilitzada pels escrivans era de territori o pagus, o, simplement, no se n’esmentava cap, i només figurava el terme del lloc. A partir del començament del segle X es comença a fer esment del comtat d’Urgell i en el primer document conegut de Solsona, del 922, es fa constar que uns béns situats en el terme del castell de Solsona es trobaven al comtat d’Urgell.

Inicialment, tot el Solsonès, amb el castell de Cardona, pertanyia al comtat d’Urgell. Però el fet que el comte Sunyer disposés del Solsonès i de Cardona com a dominicatura pròpia dins del comtat d’Urgell, que depenia del seu germà Sunifred, féu que a la seva retirada del govern, es produís una reestructuració del territori. El comte Sunifred recuperà la major part del Solsonès. El comte de Barcelona es quedà l’important castell de Cardona (no se sap si el de Clariana quedà en una situació semblant), mentre que el comte de Cerdanya obtenia un corredor entre Cardona i Súria per estendre la Marca del comtat de Berga cap a terres sarraïnes. Per aquest motiu, les terres a migjorn de la serra de Pinós passaren a dependre del comtat de Berga, amb els castells de Matamargó, Pinós, Matadeporros i Vallmanya. Així, l’any 961 uns béns donats a Santa Cecília de Montserrat són situats al castell de Coaner, al comtat de Berga, i així mateix ho són uns béns del castell de Pinós citats el 995.

Els límits entre el comtat d’Urgell i el de Berga en el sector oriental, coincideixen en gran part amb els comarcals, només alterats pel garbuix d’enclavaments municipals d’aquest sector. Així, les antigues parròquies del Cint i Correà del municipi de l’Espunyola pertanyien al comtat d’Urgell i a la vall de Lord. Les de Gargallà, Sorba, Lluelles i els termes de Canals de Catllarí i Busa del municipi de Montmajor també pertanyien al comtat d’Urgell; igualment les parròquies de Llinars, del municipi de Castellar del Riu i les de Terrers i de Travil, del municipi de Capolat.

Per tant, és errònia la interpretació que féu mossèn Serra i Vilaró, que afirmà que les parròquies que no s’esmenten en l’apòcrifa acta de consagració de la Seu d’Urgell en el sector meridional del Solsonès pertanyien al comtat i bisbat d’Osona, com eren “el castell de Cardona i els pobles veïns de Sorba, Gargallà, Clariana, Riner i altres”. Senzillament no s’esmentaren perquè si es deixava la frontera sense precisar es feia una sensació d’arcaisme, fet que es dóna al llarg de tota la perifèria del bisbat. A més, aquests pobles són esmentats en diversos documents com a pertanyents al comtat d’Urgell, i fins i tot Cardona.

Els comtes d’Urgell

Inicialment, tot el Solsonès es vinculà al comtat d’Urgell, fins i tot el castell de Cardona i les parròquies de la vall de Lord que actualment depenen de municipis berguedans. El primer comte fou el comte Guifré, del qual només es coneix documentalment la seva actuació a la vall de Lord i a Cardona. En algun altre lloc es pot deduir la seva actuació en la repoblació o en la compra d’alguns béns determinats a partir del moment en que el nét, el comte Borrell, en alienar-los, afirmà que li pervenien dels seus avantpassats, i, per tant, els seus drets s’havien de remuntar al seu avi, el comte Guifré. Aquest és el cas de la venda que el 990 féu el comte Borrell de béns situats a la vila d’Isanta, al lloc de Canalda.

L’actuació del comte Sunyer al Solsonès, com ja s’ha vist, es féu a partir de la dominicatura que hi tenia, però aquesta no sembla que cobrís la totalitat de la comarca actual. La zona de la vall de Lord continuà sota el domini directe del comte Sunifred II d’Urgell, fill del comte Guifré i germà del comte Sunyer. A la resta del Solsonès, el comte Sunifred tingué els seus drets com a autoritat comtal en els llocs que havien estat dominicatura del comte Sunyer.

Després de la retirada del comte Sunyer al monestir de la Grassa vers l’any 947 i la mort del comte Sunifred II el 948, es degué produir una reestructuració del sector. El comtat d’Urgell passà al comte Borrell de Barcelona, però hagué de deixar un corredor pel comtat de Berga entre el castell de Cardona i el de Súria, que comprenia els castells de Vallmanya, Matamargó, Matadeporros i Pinós, a més d’altres castells que pertanyen al Bages i que possiblement pertanyien al comtat d’Osona-Manresa: Salo, Mejà, Coaner i Torroella. Quan se separaren novament els comtats de Barcelona i d’Urgell, tot tornà a la situació anterior, menys el castell de Cardona i possiblement el de Clariana, que quedaren vinculats al patrimoni dels comtes de Barcelona, sense cap relació a un comtat concret. Així continuaren els límits territorials fins a les incorporacions respectives dels comtats de Berga-Cerdanya i d’Urgell al patrimoni dels comtes de Barcelona.

Els comtes d’Urgell tingueren un cert protagonisme en el Solsonès en el segle XI. Després s’anaren retraient a partir que s’allunyaven del propi comtat quan havien acabat la seva expansió territorial.

Els Tarroja.

Les actuacions comtals al Solsonès se centraren, en l’aspecte civil, en les franqueses que el comte Ermengol III (1038-1065) confirmà als habitants de la vall de Lord, i que el seu fill Ermengol IV tornà a confirmar el 1068. Després cessen les confirmacions d’aquests privilegis. A la vila de Solsona, encara que no sembla que en fossin els promotors directes, també concediren alguns privilegis al seus habitants. El 1190 el comte d’Urgell concedí una carta de franquesa i de defensa als habitants del monestir de Santa Maria de Solsona. El 1191 aquestes franqueses es feren extensives als habitants vassalls dels Torroja. Després ja no intervingueren més en la vida de la vila de Solsona.

En l’aspecte religiós, són notòries les donacions que els comtes d’Urgell feren al monestir de Sant Llorenç de Morunys o a la canònica de Solsona. Al monestir de Sant Llorenç, el comte Borrell ja cedí el 971 la seva dominicatura de la cort amb la cel·la de Sant Pere. El comte Ermengol I el 997 donà al monestir la parròquia de Posada. El 1064 foren el comte Ermengol III i la seva muller Adalerta els qui donaren al monestir l’església de Sant Sadurní del Grau. El comte Ermengol IV I la seva muller Adelaida el 1068 cediren al monestir la mola de Lord amb l’església de Santa Maria. Els mateixos comtes el 1084 cediren al monestir l’església de Santa Creu d’Ollers. A partir d’aquest moment cessaren les donacions de béns dels comtes urgellencs al monestir de Sant Llorenç de Morunys.

Respecte a la canònica de Solsona, les atencions dels urgellencs foren més intenses i més llargues. El comte Sunyer fou el fundador en època incerta de l’església de Solsona, que no fou consagrada fins el 977, quan el bisbe Guisad II acudí a Solsona a precs del vescomte Miró d’Urgell, sense que hi assistís el comte Borrell, ni que el vescomte actués en nom del seu senyor.

El comte Borrell no fou gens esplèndid amb la canònica solsonina. Ni assistí, com s’ha dit, a la consagració esmentada, ni es coneix cap donació seva a l’església de Santa Maria. La situació canvià amb el seu fill Ermengol I, i continuà amb els seus successors, que feren quantioses donacions de terres i, sobretot, de moltes de les esglésies que s’anaren incorporant al patrimoni dels comtes d’Urgell, i fins i tot de fora del comtat urgellenc. Aquest canvi començà l’any 1000, quan el comte Ermengol I era al seu palau d’Olius, on acudí el prior Ramon de l’església de Solsona a demanar-li una carta de franquesa, a la qual cosa accedí el comte, el qual li concedí franquesa de tots els castells o masos que en el comtat d’Urgell es venguessin o donessin a l’església de Solsona; així mateix, la franquesa es feia a les robes de seda i de lli. A més, el comte cedí la seva franquesa sobre el lloc de Muntada, del terme d’Olius. A partir d’aquest moment i després d’un període de temps sense cap més donació, les cessions de béns pels comtes urgellencs són freqüents i importants. Fins i tot dos comtes foren enterrats a Santa Maria de Solsona: Ermengol IV i Ermengol V.

L’actitud dels comtes urgellencs de concedir a la canònica solsonina la major part de les esglésies de la Marca del comtat d’Urgell que s’anaren organitzant des de mitjan segle XI fins a l’acabament del segle XII, després de finir la repoblació amb la reconquesta de la ciutat de Lleida, sembla deguda al fet que els comtes volien contrapesar, amb una esplendorosa canònica a Solsona, la canònica catedralicia i la mitra urgellenca. En aquesta fredor de relacions s’ha d’emmarcar el fet de la creació d’un deganat centrat a la canònica de Sant Pere de Graudescales amb el nom de deganat de la vall de Lord, quan semblaria lògic que els bisbes urgellencs l’haguessin centrat a la canònica de Santa Maria de Solsona.

No obstant això, les relacions bisbes-canònica de Solsona no foren sempre fredes, sinó que durant els darrers anys del segle XI algun bisbe féu substancioses donacions a la canònica solsonina. Però posteriorment aquestes cessaren totalment. Fins i tot hi hagué algun conflicte centrat a Balaguer, si bé no sembla que sorgissin conflictes importants entre ambdues institucions religioses. Tampoc els comtes no els tingueren amb la canònica solsonina, llevat de la reticència a fer efectiva la donació del castell d’Olius.

Els comtes de Berga

En el petit territori del comtat de Berga que actualment pertany al Solsonès, els comtes de Cerdanya, com a comtes de Berga, i els únics comtes privatius del comtat de Berguedà, tingueren molt poca intervenció. Dels quatre castells d’aquest sector, els de Matamargó i de Matadeporros foren una possessió en alou dels vescomtes de Cardona, que sens dubte en foren els repobladors. El de Vallmanya fou cedit abans del 951 al monestir de Santa Cecília de Montserrat, i fins a la desaparició de les senyories jurisdiccionals depengué d’aquest monestir primer, i després del de Santa Maria de Montserrat, si bé els comtes en tingueren el domini eminent. Així que només restaren sota domini dels comtes de Berga, el castell de Pinós i el de Vallmanya, com es pot comprovar en apartats dedicats a aquests castells. Els comtes cerdans reberen per aquests castells diversos juraments de fidelitat de tres membres de la família Pinós: dels germans Bernat i Miró Riculf, que només ho feren pel de Pinós, i del fill d’aquest darrer, Galceran de Pinós, que ho féu pels dos castells al comte Guillem Ramon de Cerdanya i més tard al comte Bernat de Cerdanya. Amb la incorporació del comtat de Berga al patrimoni dels comtes de Barcelona desapareixen les notícies sobre el domini comtal en aquesta zona del Solsonès.

Els vescomtes

En els segles IX-X la figura del vescomte era molt important pel fet de substituir el comte en la seva absència, la qual cosa es donà sovint en algun comte, si bé en el cas del de Cerdanya-Urgell no sembla que fos així. L’altra funció, de custodis de la frontera i promotors de la repoblació de la Marca, els donava, a la llarga, molt poder, ja que a més a més de promoure aprisions de caràcter públic, en podien fer de privades, i així es convertien en uns importants terratinents.

En els primers segles, els comtats només tenien un vescomte; posteriorment, quan el càrrec quedà buit de contingut i esdevingué només un títol, n’aparegueren d’altres. Però al Solsonès mai no hi hagué un vescomte propi, malgrat que un treball de J. Serra i Vilaró sobre una família amb molts béns al Solsonès ho pugui fer intuir, ja que l’únic document que cita un membre de la suposada família vescomtal solsonina, correspon, sens dubte, a la família vescomtal urgellesa, que s’anomenà de Castellbò. Per tant, els vescomtes del Solsonès eren els mateixos de la resta del comtat d’Urgell.

Els vescomtes d’Urgell

Les activitats dels vescomtes urgellencs al Solsonès foren molt reduïdes, segons que es dedueix per la documentació conservada. L’única activitat de caràcter públic és la petició que féu el vescomte Miró al bisbe Guisad II d’Urgell el 977 perquè acudís al castell de Solsona a consagrar l’església de Santa Maria. No obstant això, com es veurà més endavant, els vescomtes posseïren una part de la lleuda del mercat de Solsona, la qual cosa confirma que la seva activitat tingué una certa importància, tot i que és difícil d’avaluar. Com a particulars es coneix l’existència de diversos béns familiars situats al terme de Solsona. Els béns vescomtals, a Solsona, potser no tots, foren enfranquits el 1009 pel comte Ermengol I a petició del vescomte Guillem; els béns enfranquits estaven composts de terres, vinyes i cases. Els vescomtes es desprengueren dels seus béns al Solsonès a mesura que es recloïen a l’Alt Urgell i prenien el nom de vescomtes de Castellbò. Així, el 1069 el vescomte Miró Guillem i la seva muller Guilla donaren a Santa Maria de Solsona un alou situat a Solsona, a la vila Goltrec o a Tortelles. El 1081 fou el seu fill, Ramon Miró, vescomte, qui amb els seus germans Renard, Pere i Guillem féu donació a l’església de Santa Maria de Solsona i a la seva canònica de part dels seus alous i de tots els drets i serveis dels seus vassalls de Solsona d’unes cases i un sagrer situat al voltant de l’església de Santa Maria de Solsona. També els donava les lleudes del mercat que se celebrava junt a l’església de Santa Maria.

Amb aquestes donacions, sembla que els vescomtes es desprenien dels seus béns i drets a Solsona, fins i tot de la part de la lleuda del mercat que en algun moment degué concedir el comte, de les cases que havien construït entorn de l’església de Santa Maria, del sagrer que hi tenien i dels drets dels seus vassalls. Així cessen les activitats dels vescomtes d’Urgell al Solsonès.

Els vescomtes de Cardona

La família vescomtal d’Osona-Cardona, des del seu castell de Cardona, aprisià o rebé en feu comtal diversos castells propers o no al de Cardona. Posseïren el de Clariana, el de Matamargó, el de Matadeporros i el de Llanera. Fou en les darreres dècades del segle XIII quan els vescomtes de Cardona tingueren un gran protagonisme al Solsonès amb el casament d’un Cardona amb una pubilla dels Solsona-Torroja i la introducció de la família en el domini superior de la vall de Lord.

Els vicaris comtals

A més dels vescomtes, els comtes tenien necessitat d’uns altres auxiliars en el govern del comtat. Eren els anomenats vicaris comtals, que el comte escollia d’entre els seus fidels, excepte en el cas de la vall de Lord, on els seus habitants tenien el privilegi d’escollir-lo ells d’entre els fidels comtals. Els més importants foren els descendents de Sal·la de Conflent. Els Riner-Cervera reberen o aprisiaren els castells de Riner, Navès i Ardèvol. Els Solsona-Torroja només posseïren el castell de Solsona. Els Ponts-Puigvert el castell de Solsona en feu dels seus parents els Solsona-Torroja, el de Clariana en feu dels Cardona i els de Joval i de Bajona (al Joval), possiblement en feu dels seus parents els Riner-Cervera.

Una altra família important foren els Calders, que prengueren aquest nom del seu castell del Bages. Aquesta família és la primera que es coneix que era senyora de la vall de Lord i el castell de Besora en temps de Guadal Domnuç de Calders, que fou bisbe de Barcelona entre el 1029 i el 1035. Com que pel seu càrrec no podia exercir les funcions de vicari comtal o senior de vall, les infeudà a Arnau Mir de Tost juntament amb el castell de Besora. Això ho recordà Arnau Mir en el seu testament del 1071. De fet, el pare del bisbe, Domnuç de Calders, l’any 1000 ja figurava en el seguici de fidels comtals del comte Ermengol 1.

Una altra família important, però amb pocs béns patrimonials al Solsonès, fou la d’Arnau Mir de Tost. Procedent, sembla, de la família, Arnau Mir de Tost només disposava del castell de Vallferosa. També tingué el castell de Figuera, molt proper, però actualment en terme de Vilanova de l’Aguda (Noguera). Els castells de la vall de Lord i el de Besora els tenia en feu dels Calders.

Una altra família important fou la que inicialment disposava d’un patrimoni reduït al castell de Llobera i que posteriorment es dividí en dues branques, l’una que s’entroncà amb els vescomtes de Cardona i tingué una gran importància a la Segarra i a la Clusa, i l’altra que comprà el castell de Pinell al comte d’Urgell i sembla que ja posseïa el de Miravé. La història d’ambdues branques ha estat minuciosament estudiada per J. Serra i Vilaró, que pretengué demostrar que sant Ramon Nonat en procedia.

A vegades només es coneixen un membre o dos d’una família que té possessions i que després desapareix de la documentació o bé canvia de nom. Aquest és el cas dels senyors del castell de Madrona: el 1002 apareix un Ramon de Madrona, el 1041 es documenta un Gombau de Madrona i el 1085 un Berenguer Gombau que senyoreja al castell de Madrona. I ja no es coneix cap altra referència de la família. Encara es podrien esmentar altres casos semblants.

La petita noblesa

Els vescomtes que tenien béns a la comarca, no hi residiren de forma estable, i els vicaris comtals importants aviat se n’anaren per instal·lar-se a les propietats de la Segarra que adquiriren per cessió dels comtes a fi d’aprisiar-les; fins i tot una branca dels Cervera, actuà com a agent repoblador de l’Espluga de Francolí i d’altres termes de la Conca de Barberà. Això féu que els seus delegats en els castells solsonins, ja fos com a vicaris senyorials, o com a simples castlans, passessin a tenir-los en feu dels seus senyors. Sovint prenien el nom del castell i en semblaven els senyors principals, la qual cosa fa difícil destriar si són o no els senyors eminents.

Aquest tipus de noblesa degué sorgir d’aquests personatges que fan una aparició generalment fugissera, i que sovint deuen ésser fidels comtals de poca importància que només es coneixen quan reben aquest tractament en les seves relacions amb el senyor: el comte. D’una certa importància devia ésser un tal Vidal, que adquirí el petit castell de Figuerola del municipi de Llanera, al seu senyor, el comte Borrell, per donar-lo el 986 a Santa Maria de la Seu d’Urgell. De menys categoria sembla que havia de ser un tal Miró, a qui el 959 el comte Borrell vengué un alou a Solsona i a qui anomenà fidel meu. El 993 un sacerdot i abat anomenat Dacó donà a Santa Maria de la Seu d’Urgell l’església de Santa Maria de Lladurs que havia rebut del seu senyor, el comte Borrell. L’any 1000, el comte Ermengol I concedí una carta de franquesa a un fidel seu anomenat Esclua. El 1002 féu una donació de diversos béns situats al Solsonès a un altre fidel anomenat Isarn. També devia ésser un fidel comtal un tal Ermemir que el 1010 rebé una carta de franquesa del seu senyor el comte Ermengol I. Alguns d’aquests fidels comtals es transformaren en simples pagesos alouers, i alguns altres es degueren especialitzar en el servei d’armes a cavall i passaren a formar part d’aquesta petita noblesa que podia ésser un simple cavaller, o que, a un nivell més alt, podia rebre la infeudació d’una important castlania o d’algun petit castell.

Aquest tipus de noblesa, encara que ja començà a aparèixer al final del segle XI, tingué el seu gran esplet en els segles XII i XIII. En el segle XI es troben documentats: Guillem Isarn de Brics (1093), Guiarem Alletar de Llanera (1040), Arnau d’Isanta (1005) i Sarria de Matamargó (1010).

En el segle XII començen a adquirir importància famílies com les de Ramon Rodlan de Vallferosa (1107), Arnau del Joval (1114), Arnau Guitard d’Altés (1108), Berenguer Miró de Miravé (1172), Arnau de Solanelles (1128), Ramon de Ciuró (1128), Ramon de Riner (1128), Ponç de Castelltort (1193), Pere de Besora (1128), Bertran de Tarascó (1183), Arnau Guillem de Riner (1113), Berenguer de Santdomí (1142), Ramon d’Odèn (1195) i Ramon de Vallmanya (1193).

En el segle XIII es documenten Arnau Berenguer de Besora (1202) i Guerau d’Ardèvol (1222).

El segle XIII adquireix un cert protagonisme una petita noblesa vinguda de fora de la comarca: els Peramola (1227), els Josa (1262) de l’Alt Urgell, els Bellver (1218) de la Segarra, els Brull (1296) d’Osona, els Jorba (1312) d’Anoia i Guillem de Merola (1234) del Berguedà.

Aquesta petita noblesa solsonina no tingué un protagonisme gaire important fora del seu àmbit solsoní o de la vall de Lord. Encara que és poc coneguda l’evolució d’aquesta classe social, no sembla que es produissin ascensions socials importants. Només coneixem l’expansió que feren els vassalls dels Riner-Cervera cap a la Conca de Barberà, sobretot els Su i els Santdomí, si bé no sembla que la seva situació social millorés gaire. Una altra part d’aquesta noblesa s’urbanitzà, tot traslladant la seva residència a la vila de Solsona: els Vilaró, els Llobera, els Besora, els Joval, els Josa.

Molts d’altres continuaren vivint als seus feus, ja fossin castells o simples domus o fortaleses. I, sens dubte, es convertiren en terratinents, i arribaren a transformar-se en simples pagesos, però amb un important patrimoni, que els apropà més a la classe dels antics alouers que no a la de l’antiga noblesa.

Els alouers

Al Solsonès es donà un cas molt particular, la concessió de cartes de franquesa particulars. Aquest fet començà durant el govern del comte Ermengol I. De moment, no se’n coneix cap del temps del comte Borrell. El 997, Ató i la seva muller Genua, donaren a Santa Maria de la Seu d’Urgell un alou que tenien a Solsona i que el comte Ermengol I els havia enfranquit. L’any 1000 el comte Ermengol I concedí una carta de franquesa a un seu fidel anomenat Esclua. El 1010 el mateix comte enfranquí l’alou que tenia un tal Ermemir al terme d’Olius, amb la condició que no havia de reconèixer cap altre senyor que el dit comte. El mateix any el comte vengué béns a un tal Miró amb la franquesa corresponent. El 1016 Isarn vengué la franquesa que el seu senyor el comte Ermengol li havia fet en els seus béns del castell de Madrona, a Miralles. Una altra carta de franquesa la concedí el 1029 el comte Ermengol II a un tal Guillem i a la seva muller Guilla respecte a un alou que tenien a Olius. El 1050 el comte Ermengol III encara féu una concessió més important, una carta de franquesa pel castell de la Llena i per la casa de Vila de Febó a Jaquetz Guillem. El 1065 el comte Ermengol afegí la franquesa als béns que en aquesta data donaren a Sant Esteve d’Olius Mir Guilan i la seva muller Ledgarda. En una venda feta el 1067 de terres a Lladurs, els venedors fan constar que venien els seus béns amb la franquesa.

Aquestes cartes de franquesa són una mostra de les moltes que es degueren concedir, ja que només es coneixen les que en un moment donat anaren a formar part dels arxius de Santa Maria de la Seu d’Urgell o de Santa Maria de Solsona. Molts dels nombrosos masos existents en l’actualitat, degueren rebre cartes de franquesa semblants, si bé no s’han conservat o no es coneixen.

A la zona de la vall de Lord no es coneix cap carta d’aquest tipus, ja que en aquest territori la franquesa era general per tot el terme i no calia una concessió particular. També cal ressaltar la concentració de franqueses als termes de Solsona i Olius, on sembla que el comte tenia un domini més important, segurament per haver estat termes de repoblació comtal.

Aquests beneficis no eren molt importants, però els beneficiaris sovint quedaven exempts de pagar els censos a l’autoritat comtal, els quals generalment no s’expliciten. D’altra banda, els beneficiaris són sempre gent desconeguda, però devien tenir una certa importància per ésser anomenats fidels comtals. Sembla que alguns d’aquests fidels devien ésser cavallers, sense que tinguessin encomanada una funció de govern, i només prestaven un servei d’armes al seu senyor.

No es coneixen les vicissituds d’aquesta classe social; sembla que devien mantenir els seus beneficis econòmics, però fan constar la seva condició d’alouers en els fogatges de la segona meitat del segle XIV, en els quals figuren els alouers d’altres zones. D’altra banda, no sembla que es doni en aquesta comarca una pressió molt forta dels senyors feudals o del poder eclesiàstic, si bé alguns beneficiaris al final cediren llurs propietats a l’església, tot i que sembla que foren pocs.