Situació
Un aspecte d’aquesta necròpoli rupestre, amb les tombes excavades en un esperó rocós.
ECSA-J. Bolòs
Aquesta necròpoli és en un tossal o esperó rocós situat a la dreta del riu de Set, envoltat de camps d’oliveres.
Mapa: 32-16 (416). Situació: 31TCF089928.
El petit tossal on hi ha la necròpoli és a uns 3 km del Cogul, sobre la pista que condueix a l’Albagés.
Necròpoli
A l’esperó rocós, orientat de nord a sud, que ha servit de base a la necròpoli rupestre, almenys hi resten encara vint-i-quatre tombes excavades en el gres. A la part més septentrional hi ha un marge de conreu al peu del qual hi ha una cadolla rectangular i al seu costat una de més petita, fetes al moment d’anivellar la zona per al conreu, molt probablement al segle XVIII. Després, seguint el paleocanal, hi ha una tomba orientada est-oest; a continuació hi ha quatre tombes excavades de manera esglaonada i que tenen els límits molt erosionats, com si s’haguessin aprofitat posteriorment per a la recollida d’aigües. Després s’arriba a la part central de l’altiplà on hi ha el conjunt de tombes més ben conservat i probablement el més conegut, ja que són un total de set tombes de les quals hi ha solament una d’orientada est-oest; seguidament, després d’un característic pi, trobem cinc tombes més, de les quals hi ha dues de lleugerament desviades de la inclinació habitual, però les altres tres, les més llevantines, estan orientades tal com predomina en la major part dels enterraments del Saladar: de nord a sud. Pel pendent occidental hi ha molts blocs de gres que per l’erosió s’han desenganxat del seu emplaçament original en la plataforma del cim; cinc d’aquells blocs tenen també tombes en la seva superfície superior. La majoria tenen la tomba excavada quan el bloc ja era en el lloc actual, ja que la inclinació de la superfície rocosa no coincideix amb la base de les sepultures, les quals són només lleugerament inclinades, cosa que prova que les tombes s’excavaren quan els blocs ja eren desenganxats, els quals des de llavors solament han realitzat un lleuger moviment basculatori i de desplaçament. Solament hi ha un enterrament tallat per la meitat de manera longitudinal, el qual té una part completament aixecada, mentre que l’altre té una posició semblant a la de la resta de tombes que hi ha als blocs desenganxats.
Detall d'una de les tombes.
ECSA-J. Bolòs
Tipològicament predominen les tombes d’extrems arrodonits, mentre que n’hi ha alguna de forma trapezoidal; no n’hi ha cap amb el cap diferenciat. Tenen unes mides que van d’1,80 m a 2 m; l’amplada per la part de les espatlles oscil·la entre 50 i 40 cm, i per la part dels peus, entre 30 i 40 cm. La fondària és d’uns 30 cm de mitjana. Les tombes devien ser cobertes per lloses d’uns 50 cm d’amplada i 5 cm de gruix, segons es dedueix d’alguns fragments que hi ha escampats pel pendent oest. Algunes tenen un encaix d’uns 10 cm d’ample per a facilitar l’ajust de les pedres que fan de coberta.
La necròpoli del Saladar és una de les primeres documentades a les comarques de Lleida. C. Rocafort, quan va donar a conèixer les veïnes pintures murals de la Cova del Cogul, ja va dedicar la seva atenció al cementiri del Saladar, i va afirmar que hi havia unes quaranta tombes, però totalment saquejades; això no obstant, més endavant foren excavades en una expedició de l’Institut d’Estudis Catalans i es localitzaren restes dels sebollits, de vegades més d’un en cada enterrament. A part de la llarga polèmica científica ocasionada al seu dia sobre la datació de les pintures de la Cova del Cogul, s’encetà una de nova sobre la sincronia o no de les sepultures del Saladar amb les properes representacions rupestres. S’ha de reconèixer que el mateix C. Rocafort ja va considerar-Ies com a cristianes, tot comparant-les amb les localitzades a Olèrdola, per exemple. M. Almagro fou qui va deixar solucionada definitivament la datació del conjunt del Cogul. Aquest autor, a més, ja no estudià la necròpoli del Saladar per considerar que no era del període del conjunt de la Cova del Cogul.
Cal, finalment, intentar situar cronològicament la necròpoli del Saladar, cosa difícil de fer amb precisió, com és habitual en aquesta mena d’enterraments excavats a la roca. Majoritàriament aquest tipus de tomba, dita de banyera o d’extrems arrodonits, se situa als segles X i XI, amb la dificultat que té per a moltes zones aquesta datació, ja que corresponen a enterraments de filiació cristiana, per la seva orientació est-oest, però situats en terres islàmiques. La datació donada per a aquests enterraments a l’església de Sant Martí de Lleida, de la segona meitat del segle XII i la primera del XIII, permet solucionar, només en algun cas, aquell problema, ja que altrament obligaria a pensar en l’existència d’importants comunitats mossàrabs, possibilitat, però, que no es pot descartar del tot en algunes de les necròpolis. Aquest podria ser el cas de les tombes dels Torms i de la Granadella, totes amb l’orientació del cap a llevant, que sol ser el més habitual a la zona de la Catalunya Nova. No es pot oblidar que a Andalusia hi ha algun exemple de necròpoli mossàrab a la zona de l’Alozaina, que té l’orientació de les tombes cap al nord, en contra de la pràctica habitual cristiana; podria ser un cas d’aculturació, si més no en la forma externa, dels costums funeraris de la població andalusina. Per tant, resulta evident que l’orientació sud-nord que tenen la major part dels enterraments del Saladar és una singularitat del jaciment, la qual cosa sembla que cal relacionar-la amb una comunitat islàmica; els musulmans, cal recordar-ho, s’enterraven de costat però mirant a l’est. En aquest cas en qüestió el cap estaria majoritàriament a la banda nord, en contra d’allò que passa amb alguna altra necròpoli com ara la de Riba-roja (Ribera d’Ebre) o la de Roters (a la ciutat de València). A favor d’aquest argument hi ha la troballa de ceràmica andalusina del segle XI, relacionada amb un hàbitat del qual es van trobar també sitges i que devia ser destruït en esplanar-se els camps de conreus immediats (Gallart, 1991, pàg. 109). Resta finalment el cas de les tombes orientades a l’est, molt minoritàries, però. Al contrari d’allò que passa al Saladar, hi ha moltes necròpolis amb exemples de canvi d’orientació, però sempre en cementiris d’orientació predominantment est-oest, on només hi ha algunes tombes que es posen sud-nord; en alguns llocs, com ara l’Esquerda, el canvi d’orientació d’alguns enterraments respecte al conjunt de la necròpoli està justificat per l’aprofitament de la diàclasi de la roca per l’excavació de les tombes, que llavors prenen l’orientació nord. Però en altres llocs, com ara a Bellver de Sió, no hi ha explicació clara per a un canvi de sentit semblant d’una tomba respecte de les altres. Això passa també en altres llocs de l’àrea cristiana, com per exemple a Sòria (CASA, 1992, pàg. 412). Al Saladar no és per manca de lloc ni per aprofitar cap accident natural, sinó que el gir de noranta graus respecte de les altres és totalment voluntari. És suggeridor, però a la vegada agosarat, pensar que es pogués tractar d’alguns conversos que continuaren utilitzant el cementiri dels seus pares; seria una mostra total de simbiosi religiosa i cultural. A favor d’això, no s’ha d’oblidar la permanència de poblacions morisques al Segrià fins al segle XVII.
Bibliografia
- Rocafort, s.d., pàg. 332; 1908a, vol. XVIII, núm. 156, pàgs. 65-75; 1908b, vol. XVIII, núm. 162, pàgs. 179-186; Vidal, 1908, pàgs. 544-550; Almagro, 1952, pàgs. 13-25; Bolòs-Pagès, 1982, pàgs. 59-102; Puertas, 1982; Bolòs, Esquerda, Gallart, 1985, XLVI, pàgs. 23-26; Ollich-Vives, 1986, 2, pàgs. 62-71; Cabré-Cugat, 1986-87, 8-9, pàgs. 235-240; Rafel, 1989, pàgs. 171-180; Pascual, 1990, 4, pàgs. 411-414; Gallart, 1991, pàgs. 69-113; Casa, 1992.