Situació
Capçalera, sobrealçada i transformada en èpoques posteriors, de la petita església parroquial.
L’església parroquial de Sant Iscle és situada dins el veïnat de Centenys, pertanyent al municipi d’Esponellà, i al límit de llevant del Pla de Martís.Mapa: L38-12(295). Situació: 31TDG823678.
Des de Banyoles s’hi accedeix per la carretera que va d’aquesta població a Figueres; a 3 km aproximadament, a la urbanització de Malianta, cal prendre a mà dreta la carretera de Fontcoberta i més enllà, a mà esquerra, desviar-se i prendre la carretera local asfaltada i senyalitzada que porta al veïnat i a l’església de Sant Iscle. (JMC-JRM)
Història
El lloc de Centenys, situat sobre el pla d’Espolla, entre Fontcoberta i Esponellà, era conegut el 923 amb el topònim de Cantens i Sentens. El 1362, hom parla de la parròquia de “Sancti Aciscli de Centenys”. En aquest temple era establerta el 1388 la confraria de Sant Valentí. (ASA)
Església
Planta de l’església, ampliada amb capelles laterals i una sagristia.
J. Moner i J. Riera
L’església parroquial de Sant Iscle de Centenys és un edifici d’una nau amb volta apuntada, capçada a llevant per un absis semicircular. La nau ha estat sobrealçada i s’han obert capelles laterals al mur de tramuntana, les quals, juntament amb la sagristia, tapen l’obra original de tota aquesta banda i bona part de l’absis. Una torre campanar de planta quadrada substitueix l’antic campanar de cadireta.
Al fons de l’absis hi ha un finestra de doble esqueixada amb llinda d’arc de mig punt format per una peça monolítica. Al mur de migdia i a la façana de ponent, centrades sobre els dos eixos de la nau, n’hi ha dues d’iguals.
L’aparell dels murs i l’absis és de carreus de pedra travertínica d’Espolla, ben tallats i rectangulars, d’uns 25 × 35 o 25 × 40 cm, amb alguna filada més quadrangular. Els murs laterals i l’absis són coronats per una imposta còncava de quart de cercle.
La portada és constituïda per un arc adovellat de mig punt amb timpà refós sobre una llinda plana, amb una imposta horitzontal al punt de centre.
Per les seves característiques arquitectòniques, hom la pot situar com a obra del segle XIII avançat. (JMC-JRM)
Crist
Imatge de bronze del Crist Crucificat d’escola llemosina, feta al segle XIII i conservada al Museu Arqueològic de Banyoles.
F. Tur
Aquesta imatge del crucificat, coronat i cobert únicament amb el drap de puresa o perizoni, procedeix de Centenys i roman actualment al Museu Arqueològic de Banyoles (Casa Rectoral). La peça fa 18 cm d’alçada i 12,50 cm d’amplada. És de bronze daurat (si bé aquesta capa superficial pràcticament ja s’ha perdut), i d’esmalt buidat de tons blaus a la zona del perizoni.
La gran corona reial acaba en tres merlets, com és comú en bona part de les creus d’orfebreria de tipus llemosí. No hi ha, però, cap decoració ni rebuidats per a encastar-hi pedres precioses.
El cap és lleugerament inclinat cap a la dreta i de forma oval. Hi destaquen els ulls, ressaltats amb gotes d’esmalt negre, mentre que la barba, els bigotis i els cabells que cauen cap a les espatlles només són cisellats. Els braços estirats es dobleguen lleugerament a l’altura del colze, i unes línies estereotipades dibuixen els músculs. Els dits de les mans s’han perdut, però en d’altres obres paral·leles les mans acostumen a estar obertes, vistes frontalment amb la cavitat del clau, i el dit gros separat.
Unes altres línies dibuixen la senzilla anatomia del cos: el tòrax i les costelles, i la panxa que sobresurt lleugerament. El perizoni deixa veure els genolls i cau pels costats fins a l’alçada del centre de la cama. És decorat amb línies verticals, daurades, amb una certa inclinació, que simulen els plecs de la roba sense gaire voluntat de versemblança. El fons està esmaltat de blau de lapislàtzuli, i el cinturó, amb l’extrem penjat, és d’un blau molt clar.
Les cames d’aquesta figura es dobleguen una mica cap endavant, i els peus s’han treballat en relleu sobre un suport trapezoïdal.
De fet, la majoria d’aquests trets són comuns en el crucificats que vingueren al país provinents de Llemotges o, si més no, que van rebre una influència important d’aquest centre. Per la disposició del perizonium, amb el davant pla i caient pels costats, hom el pot relacionar amb els núms. d’inventari 9729, 9730 i 6788 del Museu Episcopal de Vic (si bé aquest darrer encara és més rústic que el que tractem), el núm. 1600 del Museu Marès, el crucifix de Sant Miquel de Cruïlles del Museu d’Art de Girona o els núms. 4100, 65520, 65521 i 12096, entre d’altres, del Museu d’Art de Catalunya. Cal emmarcar la datació d’aquesta peça dins el segle XIII.
Hom desconeix la procedència de la majoria dels crucificats llemosins conservats en el museus catalans, ja que procedien de col·leccions particulars tant de l’àmbit català, com també de la resta de l’Estat i probablement de l’estranger. Aquest fet, juntament amb la repetició constant de les mateixes formes, en dificulta l’estudi i la classificació.
De tota manera, la penetració a la península d’aquesta orfebreria “industrialitzada” és evident per les obres conservades (en documents més tardans es parla de “obra de Llemotges”), que es devien estendre gràcies a les vies de pelegrinatge i mitjançant el comerç(*).
Treballs de restauració posteriors
La restauració de l’església es féu entre els anys 1989 i 1990 per iniciativa de la Generalitat de Catalunya, la Diputació i el bisbat de Girona i l’Ajuntament d’Esponellà. Bàsicament es restauraren les teulades i s’alliberà l’absis romànic de la sagristia i altres elements que el mig amagaven. El rebaix del nivell de les teulades de les capelles laterals va permetre deixar visibles les espidieres que s’obren al mur de fortificació que recorre el perímetre de la nau. (CPO)
Bibliografia
- Constans, 1985, pàg. 80; Monsalvatje, XVI, 1908, pàg. 265.