Situació
Absis de l’església, amb un parament fet de perfecta carreuada, bastit sobre un potent sòcol.
ECSA - A. Roura
L’església de Sant Joan centra i presideix la població d’Oms.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 32’ 36” N - Long. 2° 41’ 50” E.
Per a arribar a Oms a partir de Perpinyà, cal agafar la carretera D-612 fins a Tuïr i després la D-615 fins al coll de Llauró, on cal agafar la D-13. Oms és a 5 km del coll de Llauró per la D-13.
Història
Els Oms.
AFE/PP
Oms és una de les viles més antigues del Rosselló. Se’n tenen referències documentals des del final del segle IX. El fidel Esteve i la seva esposa Anna (neta del comte Berà de Barcelona i Rasés) posseïen béns a Oms (in villa Ulmis), propietats que foren confirmades per un precepte de Carles el Simple l’any 899. Al segle X, Ansemund i la seva esposa Quíxol, senyors de Cameles (i avis del primer vescomte de Castellnou) hi tenien també béns alodials, que van cedir l’any 941 als seus set fills.
Original del terme és el llinatge dels Oms. Oliba d’Oms, present el 1011 en les consagracions de les esglésies de Sant Miquel i Santa Maria de Montoriol d’Amunt, i el seu fill Ponç Oliba d’Oms són uns dels primers representants coneguts d’aquesta família que hom pot trobar en totes les pàgines de la història del Rosselló.
La primera menció de l’església i la parròquia d’Oms es troba en l’acta de consagració de les esglésies de Sant Miquel i Santa Maria de Montoriol d’Amunt de l’any 1011. Sant Joan d’Oms apareix com una de les afrontacions de la parròquia de Sant Miquel de Montoriol d’Amunt. La parròquia d’Oms era una dependència del proper monestir de Santa Maria d’Arles, segons es consigna en la butlla del papa Sergi IV atorgada a l’esmentat cenobi l’any 1011. El 1279 el rector d’Oms feu una deixa testamentària de vint sous per a l’obra de l’església.
Església
Planta de l’església, molt modificada amb l’afegit posterior de capelles laterals.
R. Mallol
L’església parroquial de Sant Joan, avui mig amagada per construccions tardanes, és de nau única coberta per una volta de canó seguit apuntat, coronada a llevant per un absis semicircular obert a través d’un arc presbiteral, també apuntat. La portalada, que s’obre a la façana oest, és formada per quatre arquivoltes en degradació, sense timpà. Els carreus de la portalada són de marbre. L’absis presenta un sòcol i una finestra axial de doble esqueixada amb un arc excavat dins una llinda.
L’aparell de la nau i de l’absis és de pedra tallada, en carreus polits, que palesa les formes pròpies del segle XII.
Un campanar quadrat, a migdia del tram del cor, integrat al recinte del poble, és posterior (potser del segle XIII), com també les quatre capelles laterals de la nau.
Sarcòfag
Sarcòfag amb una part de la coberta de dos vessants que es conserva a l’interior de l’església, amb arqueries trilobades esculpides i al seu interior algun escut llis i un arbre semblant a un om.
ECSA - A. Roura
A l’interior de l’església es conserva un sarcòfag, que al segle XIX havia estat utilitzat de font, datable al segle XIII. És de marbre blanc i fa 100 × 30 × 40 cm, i el gruix de les parets és de 0, 8 cm. Les cares laterals són ornades amb dos arcs trilobats sostinguts per columnes amb capitell; dins l’espai que defineixen les arcades hi ha un escut i un arbre (un om), armes primitives de la família Oms, família que portarà més tard, potser a partir del casament de Beatriu d’Oms amb un Orla-Montescot, un “faixat d’or i de sable”. La cara frontal, emmarcada per una faixa i un llistell, presenta vuit arcades gòtiques trilobades, esculpides en alt relleu. Sota la segona i la setena arcades hi ha un escut ogival sense cap tipus de motiu representat, que potser havia estat pintat. En els angles de la caixa del sarcòfag també hi ha, com a decoració, columnes adossades amb capitell.
De la coberta, de dos vessants, n’ha subsistit la meitat, que també presenta en relleu la figura d’un escut.
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 21-22
- Abadal, 1952, vol. II (II), pàgs. 371-374
- Cazes, 1990, pàg. 40.
Bibliografia sobre el sarcòfag
- Brutails, 1892, pàg. 544
- Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 112.