El marc històric del romànic del Rosselló

Antecedents: del Neolític a la fi del món romà

Durant el període neolític, amb l’adveniment de la ramaderia i de l’agricultura, el Rosselló té una població important. El neolític antic (5500 a 4800 aC), amb la característica ceràmica cardial, és present a la cova de l’Esperit (Salses), a l’abric de la coma Francesca (Salses), i al jaciment subaquàtic de l’illa de la Correja (estany de Salses-Leucata); hom l’ha datat per radiocronologia el 4850 aC i és situat sota més de 2 m d’aigua. El neolític mitjà (4800 a 3500 aC) té abundants vestigis a la cova de Montou (Corbera de les Cabanes): la cultura anomenada de Montboló (Vallespir) o de Montou (4500 a 3500? aC); de la segona fase neolítica s’han localitzat els següents jaciments: el rec de la Millera (Vingrau), la cova dels Golerós (Talteüll), els llocs dits el Monar (Ribesaltes), el Serrat Gros (Ortafà), el rec del Molí (Pollestres), la Devesa i les Vegueres (Pontellà), Sant Miquel (Sant Andreu de Sureda), una zona vora el Tec (a les seves ribes en el terme de Palau del Vidre), les Claperes i la Vall Manya (el Voló). El neolític final (3500 a 2500 aC), caracteritzat per la cultura de Verazà, està ben representat a la cova de les Bruixes (Talteüll), a les Sedes (Parestortes), al Molí Cremat (riba dreta de la Tet, a ponent de Perpinyà), a l’avenc d’Amaga la Dona (Baixàs), a la cabana de la vinya Canut (Elna) i a la cova de la Tortuga (la Vall, Argelers).

Dolmen de la Creu de la Llosa, al terme de Queixàs.

ECSA - J. Ponsich

La cultura megalítica, que correspon al tipus pirinenc, està també ben representada, sobretot a les zones muntanyenques de l’Albera i dels Aspres. Els dòlmens més antics del Rosselló podrien ser datats, aproximadament, vers l’any 2500 aC i els més recents de l’edat del bronze, del 1800 al 1200, o fins i tot el 1000 aC. La cultura campaniforme es troba ben representada en algunes coves de les Corberes. Els dòlmens presenten sovint cúpules i gravats artificials, cruciformes i d’altres menes, de significació ritual incerta.

Al bronze final (segles IX-VIII aC) la cultura predominant al Rosselló és l’anomenada dels Urnenfelder o “camps d’urnes”, introduïda per pobles vinguts d’Europa central i caracteritzada pel nou ritu funerari de la incineració (necròpolis de Millars, de Canet, de la Pava, en relació estreta amb les del Narbonès i de l’Empordà).

Vasos de ceràmica del bronze final (700-600 aC) trobats a la necròpoli de Millars.

ECSA - J.L.Valls

Al final del període (segles VII-VI aC) apareixen els primers objectes de ferro, els quals anuncien l’anomenada primera edat del ferro. Des d’aquesta època, els navegants rodis i, a partir del segle VI aC, els navegants foceus de Massília freqüenten la costa; és significatiu que els primers gèografs grecs hagin anomenat Iberia tota la contrada entre el Roine i els Pirineus, en lloc de fixar el límit als Pirineus, com ja passarà al segle I. Ho testifica Estrabó (Geografia, Llib. III, 4, 19):

“Els autors antics anomenaven Ibèria tot el país situat més enllà del Roine i de l’istme entre els golfs Galàtics (golfs de Lió i de Gascunya), mentre que avui els uns consideren que els Pirineus són el límit d’Ibèria o d’Hispània, dos mots sinònims, i els altres anomenen sols Hispània el país situat ençà de l’Ebre… Els romans han donat a tot el territori el mateix nom d’Ibèria o d’Hispània”.

Ruf Fest Aviè (Ora Marítima), que escrivia al segle IV de la nostra era, però que prenia sistemàticament les seves informacions dels autors més antics coneguts al seu temps, anomena sordi els habitants de l’Albera i de la plana rossellonesa, designats per Mela i Plini amb el terme sardones o sordones (segle I). Aviè, després d’haver descrit el “litoral indicètic” (Empordà), diu:

“Després, finalment, vivia el poble sordó enmig de llocs inaccessibles i, estenent-se fins a la mar Interior, allà on els cims del Pirineu, coberts de pins, s’enlairen, habitava entre caus de feres, i dominava camps i l’abisme de la mar en una gran extensió. Hom diu que, als límits de la terra dels sordons, als flancs del Pirineu, s’alçà, antigament, una ciutat de solar opulent, i que allí els habitants de Massília realitzaven, tot sovint, llurs negocis. Fins a Pirene, però, des de les Columnes d’Hèrcules i des del xuclador de l’Atlàntic i del confí de la costa de Zèfiris, hi ha una singladura de set dies per a una nau lleugera. Després de la serralada pirinenca, jauen les arenes del litoral cinètic, solcades amplament pel riu Roscinus. Aquest sòl, com hem dit, és del país dels sordons. Aquí s’obren molt extensament un estany i un maresme, i els habitants anomenen aquest darrer Sordicè. I, a més de les aigües eixordadores de la mar immensa (car s’encrespa sovint pels vents agitadors, a causa del contorn extraordinàriament ample del seu marge), el riu Sordó aflueix des d’aquest mateix estany”.

No podem comentar aquí en detall aquesta descripció relativament minuciosa i exacta;ens acontentem a subratllar l’interès de la forma adjectiva Sordi cen, subsistent en el text llatí i netament ibèrica. El mateix Aviè, referint-se com sempre a fonts antigues, diu encara:

“...la gent del país anomena Taure (estany del Tau) un maresme pròxim al riu Oranus: la terra ibera i els rudes lígies (o ligurs) són separats pel seu llit”.

Això indica una estabilització de la frontera ètnica, avui perfectament comprovada pels resultats de les recerques arqueològiques. Els sords o sordons eren, doncs, un poble ibèric o, almenys, iberitzat, que parlava i escrivia una llengua ibèrica, com ho mostren els nombrosos esgrafiats de Ruscino (Castellrosselló) i d’Illiberis (Elna), ciutats que existien totes dues ja al segle VI aC. Excavacions arqueològiques ho han demostrat també per a Caucoliberís (Cotlliure), que seria “la conca o port d’Illiberis”, per bé que aquesta ciutat no és citada per primera vegada fins ai segle VII dC. A més, si la Pyrenae civitas d’Aviè, o la Pyrené polis ja mencionada per Heròdot al segle V aC, no és totalment mítica, podria ben bé haver precedit Illiberis i la mateixa Caucoliberis (iri berri vol dir “vila nova” en llengua basca).

Dins la segona meitat del segle IV aC el poble celta dels volques envaí i ocupà el litoral mediterrani a l’oest del Roine i, dividit entre volcae arecomici a l’est (zona del Llenguadoc amb capital a Nimes) i volcae tectosages a l’oest (zona compresa entre Tolosa i Narbona), constituí una potent confederació. Però no sembla pas que dominessin els sords del Rosselló.

Cippus romà dedicat a Gordià III (segle IV), conservat a l’església de Sant Andreu de Sureda, un dels molts testimonis de la profunda romanització del país.

ECSA - Rambol

Els conflictes entre romans i púnics al llarg del segle III aC provocaren, el 218 aC, el trànsit a través del país dels sordons del gran exèrcit d’Anníbal, el qual negocià amb els habitants d’Illiberis (Elna) i de Ruscino (Castellrosselló) una entrada pacífica. Però, després de la caiguda de Cartago al segle següent (146 aC), els romans aconseguiren sense gaires dificultats l’ocupació de tota la regió litoral de la Gàl·lia, dels Alps als Pirineus, amb la qual cosa asseguraven per terra les comunicacions entre Itàlia i la península Ibèrica. L’organització de la Via Domiciana (121 aC) precedí de poc la fundació de la colònia romana de Narbona (118 aC), la qual inicià la progressiva assimilació del país, facilitada pels contactes seculars dels habitants de la costa amb la cultura grega, representada sobretot pels massaliotes i els emporitans. Des del primer segle, Ruscino, esdevinguda la Colonia Ruscino, de dret llatí, fou la capital de la civitas Ruscinonensis, i incloïa els pagi del Rosselló, el Vallespir i el Conflent. Destruïda, o almenys molt disminuïda als segles II i III (probablement a conseqüència de les guerres civils i de la primera invasió germànica dels anys 257-264), fou pràcticament substituïda a partir del segle IV per la nova ciutat, anomenada castrum Helenae o Helena (Elna), en memòria de santa Helena, mare cristiana de l’emperador Constantí; fou, de fet, un vicus eixit de l’antiga Illiberis. Des d’aquell temps, la romanització i la llatinització foren totals, cosa que comportà la definitiva desaparició de l’antic parlar ibèric. La llengua llatina sobrevisqué sense problemes als dos segles de dominació visigòtica (514-721), com també als quaranta anys d’ocupació àrab (721-760).

El període visigòtic

Sarcòfag d’època visigòtica (segle VII) conservat a les dependències de la catedral d’Elna.

cedida per P. Ponsich

Si sabem molt poca cosa, o gairebé res, del període visigòtic al Rosselló, és precisament perquè els quaranta anys d’ocupació àrab foren suficients per a destruir tota memòria arxivística dels temps anteriors. Les poques informacions concerneixen el bisbat d’Elna i procedeixen totes de cròniques hispàniques o de notícies dels concilis de Toledo. Gràcies a la crònica de l’abat Joan de Bíclarum coneixem el nom del primer bisbe d’Elna, del qual diu lacònicament, l’any 571: “Domnus, Helenensis ecclesiae episcopus, clarus habetur”. I, per altres fonts hispàniques, sabem que havia estat monjo del monestir de Dume (Lusitània), fundat per sant Martí, bisbe de Berga. La creació del bisbat d’Elna, com la del de Carcassona, que apareix contemporàniament, seria, doncs, deguda al rei Liuva I, el qual era governador de la Septimània quan fou elegit rei, el 568. Segons l’historiador Argaiz, Domne era encara al cap del bisbat el 586.

De fet, el seu successor, Benenat, subscriví les actes del concili tercer de Toledo, iniciat el 8 de maig del 589, i del concili provincial consecutiu de Narbona, celebrat al novembre del mateix any. Després, Acutul subscriví les actes del concili quart de Toledo (6 de desembre del 633), i encara les del sisè (9 de gener del 638); Vitaric assistí al concili desè de Toledo, celebrat al desembre del 656; Clar es féu representar al concili tretzè (4 de novembre del 683) per un Veremund, abat d’un probable monestir rossellonès, totalment desconegut. Després d’aquests cinc bisbes es produeix una llacuna d’un segle, com a conseqüència de la invasió àrab.

Un document molt discutit, considerat avui com un apòcrif del segle XI o XII, és l’anomenada Divisió de Vamba, on es determinen succintament els límits de les diòcesis del regne visigòtic. Però, tot i que el text sigui apòcrif, és possible que procedeixi de fonts molt antigues, transcrites amb més o menys exactitud; aquí neixen els interrogants que han contribuït a desacreditar les indicacions que conté. De tota manera, pel que fa al bisbat d’Elna, sembla que el text procedeix més aviat d’una font fiable. Diu així: “Elna teneat de Angera usque Rosinolam, de Latiosa usque Lamusam”. Ja fa temps que l’erudit Alart va demostrar que Angera correspon al poble d’Anyer (avui Nyer), a l’alt Conflent (Agnera, 871; Anger, 968, etc.), el qual sembla que antigament havia donat el seu nom a l’alta vall de la Tet (vallis Engara, 847). D’altra banda, Lamusam seria la Muga, sempre límit meridional de la diòcesi, per bé que pertanyi al vessant hispànic. Solament era dubtós el límit septentrional, Latiosa o també Laterosa, el qual, per a nosaltres, correspondria a un lloc anomenat la Llosa, un dolmen, destruït al segle XVI, que marcava el límit entre el poble rossellonès d’Illa i el de Bellestar de la Frontera, del bisbat de Narbona. Quant a la forma Rosinolam, marcaria una evolució lògica, per al segle VII, del terme de Ruscino, esdevingut després Rosilona (segle VIII), Rosciliona o Roscilion (816), i castellum Rossilionem (927). El que més pot fer pensar que el bisbat d’Elna hagi inclòs sempre els territoris (o pagi) del Rosselló, el Vallespir i el Conflent és que tals eren també els límits del comtat visigòtic, calcat versemblantment sobre la civitas Ruscinonensis d’època romana.

Tampoc no se sap res de segur de l’organització eclesiàstica del bisbat i de les seves esglésies. Un document tardà de l’església d’Elna sembla guardar la tradició d’una primitiva catedral dedicada a sant Pere, situada dins la vila baixa. A més, el nom dels dos Sant Feliu (d’Amunt i d’Avall), amb unes esglésies dedicades, l’una a Santa Maria (941) i l’altra a sant Andreu (1077), implicaria l’existència en aquell terme, en temps paleocristians o visigòtics, d’un santuari dedicat a sant Feliu.

L’ocupació àrab (721-759)

Respecte de l’ocupació àrab del territori, el notable arxiver i historiador del Rosselló J.A. Brutails es demanava si “els propietaris d’abans de la invasió musulmana havien conservat llur títol durant l’ocupació i les batzegades de la reconquesta i l’havien fet valer sota el règim franc”. La conclusió a què arriba és més aviat negativa: “ni tan sols un document parla de la persistència de drets adquirits anteriorment a la vinguda dels sarraïns”. Però s’equivocava sobre aquest punt, ja que un text, un de sol, provaria el contrari. L’any 840, el prevere Comendat, amb els seus germans i cosins, donadors de la important vila de Fullà (Conflent) a l’església de Sant Andreu d’Eixalada —és el document de fundació d’aquell monestir— s’aplicaren a precisar, per descartar eventuals recels de l’administració comtal franca, que havien heretat aquell domini familiar “de llurs pares Dexter i Chindiberga, els quals l’havien rebut de llurs avis Salbiric i Chixilo, i aquests del seu besavi Mascarà, el qual l’havia tingut en propi alou tempore quod regnavit Aumar ibn Aumar, regente Narbona”, és a dir cap als anys 747-156. Aquest únic document sembla, doncs, suficient per a provar que els propietaris autòctons havien pogut mantenir les seves possessions, tant en el temps de l’ocupació àrab com en el de la reconquesta franca. Aquest document és, certament, una prova de la persistència de les propietats alodials al llarg del temps, les quals foren relativament nombroses tant al Rosselló com a la Cerdanya.

L’alliberació pels francs

Des de l’any 752, Pipí, rei dels francs, aprofitant les dissensions dels sarraïns de la península Ibèrica i ajudat pels cabdills locals, s’havia apoderat de les ciutats septimanes de Nimes, Magalona, Agde i Besiers i havia posat setge a Narbona, però sense èxit. L’havia blocada de nou des del 757 i, finalment, foren els ciutadans mateixos, revoltats contra la guarnició sarraïna, els qui lliuraren la ciutat als francs, el 759. Tot porta a creure —per bé que faltin testimoniatges precisos— que, des dels anys 759-760, els àrabs, que s’havien mostrat incapaços de socórrer Narbona, es retiraren darrere la barrera dels Pirineus i abandonaren, amb el Rosselló, les darreres terres de la Gàl·lia gòtica, ocupades per ells durant prop de quaranta anys.

L’expedició de Saragossa (778) i les seves conseqüències en el Rosselló i la Septimània

La gran expedido franca portada a terme a la primavera del 778 pel fill de Pipí, Carlemany, cridat de la Tarraconense per alguns valís musulmans en rebel·lió contra l’emir de Còrdova ‘Abd al-Rahman I, ocasiona que dos potents exèrcits franquegessin els Pirineus, passant l’un per l’oest i l’altre per l’est, amb la intenció de convergir a Saragossa. El de l’est, que reunia els contingents d’Austràsia, de Baviera, de Borgonya, de Llombardia, de Provença i de Septimània, travessà el Rosselló en direcció a Barcelona, on l’esperava el valí rebel Sulayman al-A’ràbï. El fracàs de l’expedició davant Saragossa, la retirada i el desastre de la rereguarda, sorpresa pels bascons a Roncesvalls, portà greus conseqüències, sobretot per als hispani, els quals, creguts que s’havien deslliurat de la dominació musulmana, havien col·laborat amb els francs. Tement, no sense raó, la venjança d’Abd al-Rahman, molts dels més compromesos emigraren cap a França. Alguns d’ells foren monjos hispans, els quals anaren a Septimània, encoratjats per la protecció reial i pel potent moviment de reforma monàstica inspirat aleshores per Benet d’Aniana (Vítiza era el seu veritable nom), fill d’un comte got de Magalona.

Tal fou el cas de Castellà, “vingut de les parts d’Espanya, per un camí estret”, al cap d’un petit grup de monjos, fundador, vers 778-80, de Santa Maria de Vallespir (Arles); d’Àtala, fundador de Sant Policarp de Rasés (782), el qual, molt probablement, venia de l’Empordà o del Gironès; potser de Miró, fundador de Sant Andreu de Sureda, a l’entorn de l’any 800, en un primer temps instal·lat a la vall de Sant Martí, sota el castell d’Oltrera, molt a prop de la frontera hispànica; de Sintremund, constructor “a partir del desert” del monestir benedictí de Sant Climent de Reglella (Illa), i, segurament, de molts altres monjos.

Altres fugitius, probablement originaris de la Tarraconense, tindrien un paper important dins el renaixement intel·lectual de la França carolíngia. Aquest fou el cas de Teodulf, proveït per Carlemany, almenys des del 793, del bisbat d’Orleans; va ser enviat com a missus dominicus, amb l’arquebisbe de Lió Leidrat, el 798, a Septimània, per celebrar una audiència general i fou acollit a Narbona, en aquesta avinentesa, “pels seus parents” (consaguineos)’, fou visitador de Carcassona i de Redae, antiga capital del Rasés. Teodulf sempre conservà relacions amb l’alta clerecia de Septimània, particularment amb Nebridi, arquebisbe de Narbona i abat de la Grassa, i amb la major part dels abats de la Narbonesa i de Rasés. Ultra això, Teodulf fou un dels poetes més inspirats del seu temps, autor entre altres obres de l’himne Gloria laus, de tractats teològics, etc. Cal destacar també la figura d’Agobard, nascut vers el 769, i dut infant de la península Ibèrica a França, on, juntament amb l’abat Àtala, fundà el monestir de Sant Policarp de Rasés; fou ordenat prevere el 804 per Leidrat, arquebisbe de Lió, elegit “corepíscop” el 813 i pocs anys després, el 816, fou ordenat arquebisbe de Lió. Fou, així mateix, autor de remarcables tractats de teologia i de moral.

Molt més nombrosos foren evidentment els immigrants laics de totes les condicions, pròcers molt sovint, vinguts amb tot un grup de clients i servidors.

Els aprisiadors

Anvers i revers d’un diner d’argent de Carlemany, encunyat a Narbona entre els anys 781 i 800.

ECSA - M. Crusafont

Per encoratjar i accelerar aquest moviment espontani d’immigració, Carlemany fomentà el sistema de l’aprisió, gràcies al qual tot ocupant d’una terra erma del fisc reial —eren molt nombroses després de l’ocupació àrab— que la cultivés durant trenta anys sense interrupció, n’esdevenia legítim propietari. Un dels documents més importants relatius a aquesta qüestió és el precepte de Carlemany del 2 d’abril del 812, adreçat als comtes Berà (comte de Rasès i, des del 801, primer titular del comtat de Barcelona), Gaucelm (Rosselló), Gisclafred (Carcassona), Odilo (Girona), Ermengar (Empúries), Ademar (Narbona) i Leibulf (Arles de Provença i fronteres marítimes). Hi són mencionats quaranta-dos aprisiadors, establerts en aquells comtats; entre ells cal destacar Castellà, el fundador de Santa Maria de Vallespir, i potser també de la “villa Castellani” (Catllà) al Conflent; un altre fou probablement el pare (de nom innominat) dels germans Wimar i Rado, aprisiador i fundador, en temps de Carlemany, de les villae de Ceret (vicus Sirisidum, o villa Cerceto) i de Vilanova, anomenada més tard (s X) de Rado o Raó, del nom del seu segon fill. Els noms d’alguns aprisiadors mencionats als segles IX i X (com Zoleiman, Zato, Mauro, Maurus, Alderamus, Agar, Abdallandus, Ysmael, Mauregatus, etc.) suggereixen que una part d’aquells exiliats voluntaris eren sarraïns conversos, o compromesos amb els francs, o també descendents de romano-gots islamitzats. Aquest fou probablement el cas del fundador de la villa Agarani (és a dir “de l’Agareni”, fill d’Agar), nom antic del Vernet, al Rosselló, del qual hom encara tenia un record a l’inici del segle X. Entre els més notables del Rosselló es poden citar Wadamir i Witigis, aprisiadors a Tresmals, prop d’Elna, als quals Lluís el Piadós atorgaria, vers el 820, un precepte de protecció; els “fidels” Sumnold i Ricolf, gots, als quals Carles el Calb confirmaria, el 854, béns fiscals al Rosselló (probablement la “villa Gothorum”, o Godor, anomenada al segle XI Malloles, a ponent de Perpinyà), originàriament tinguts per aprisió, en successió de llur avi Sumnold i de llur pare Adefons; les germanes Sigmunda i Florídia, les quals cediren el 869, al bisbe d’Elna Odesind, la terra heretada de llurs pares, aprisiadors a Elna i Cornellà del Bèrcol, entre d’altres llocs.

La creació de la Marca Hispanica (785-812)

A més, l’afluència de refugiats, pertanyents sovint a la flor de la societat hispano-goda, no tardà gens a alimentar dins l’esperit de Carlemany i del seu fill Lluís el Piadós la idea d’un alliberament d’Espanya, tot induint les poblacions cristianes de l’altra banda dels Pirineus a sotmetre’s al poder franc. Es el moment en què els habitants de Girona, que ja s’havien sotmès als francs en ocasió de la gran expedició del 778, lliuraren una vegada més la ciutat a Carlemany, l’any 785. Això implicà, evidentment, l’alliberament dels territoris situats més al nord, com ara Peralada, l’Empordà i, probablement, Besalú; passà sens dubte el mateix amb la Cerdanya i l’Urgell. El Rosselló serví forçosament de base de partença per a aquestes operacions bèl·liques, facilitades pel millorament sistemàtic de les vies de comunicació en direcció als Pirineus, entre elles la Strata Francisca.

Tanmateix, aquesta situació féu reaccionar els musulmans amb una nova ofensiva, llançada contra Septimània per l’emir de Còrdova al-Hakam I l’any 793. Un fort exèrcit àrab, comandat pel general ‘Abd al-Malik, després d’haver intentat, sense èxit, apoderar-se de Girona, travessà de nou els colls de l’Albera i la plana rossellonesa i arribà fins a les muralles de Narbona, on incendià els barris exteriors, abans de llançar-se en direcció a Carcassona. Des de l’any precedent, el rei Lluís, posat per Carlemany al cap del regne d’Aquitània i encarregat de la vigilància de les fronteres meridionals, les havia desguarnides de les millors tropes, amb les quals havia anat a Itàlia per socórrer el seu germà contra els llombards de Benevent. El comte Guillem, cosí germà de Carlemany i duc de Tolosa des del 790, amb els magres contingents que pogué reunir a corre-cuita, lliurà contra els sarraïns, a les vores de l’Orbiel, una batalla acarnissada. Però en ser derrotat per l’exèrcit àrab, hagué de retirar-se dins Carcassona amb els soldats que li restaven. Els àrabs renunciaren a atacar la ciutat i se’n tornaren cap a la península Ibèrica, amb un botí considerable i nombrosos presoners, i destruïren a la tornada, segons sembla, la ciutat d’Urgell. Aquest atac per sorpresa tingué aviat un resultat positiu.

A partir del 797 els francs emprengueren cada any campanyes ofensives més enllà dels Pirineus. Borrell, comte d’Urgell-Cerdanya, alliberà la regió osonenca el 798, fortificà i repoblà Cardona, Casserres i altres punts estratègics i fou nomenat comte d’Osona, fet que demostra la voluntat franca d’annexar definitivament el país. Osca, atacada el 797, fou sotmesa el 799, però recuperada pels musulmans poc després. El 800, el rei Lluís desmantellà Lleida i atacà de nou, sense èxit, Osca.

Finalment, el 801, aconsellat pel comte Guillem, duc de Tolosa, emprengué una campanya decisiva contra Barcelona i el seu valí Sa’dun al-Ru’ayni. Es reuní un gran exèrcit, compost per contingents d’Aquitània, de Gascunya, de Gòtia i també de Provença, de Borgonya i fins i tot de la banda nord de França. Un primer cos, comandat pel rei Lluís en persona, havia de restar en reserva, al Rosselló. Un segon, sota les ordres de Rostany, comte de Girona, era encarregat d’assetjar la plaça. Un tercer exèrcit, confiat al duc Guillem i al comte Ademar, tenia com a finalitat cobrir l’operació més enllà de la vila i aturar l’entrada de tropes de socors. Després de set mesos de setge, Barcelona capitulà i el rei Lluís hi entrà solemnement el dissabte sant, 3 d’abril del 801. El comte Berà, “fill del comte Guillem” (i, molt probablement, d’una mare septimana), fins llavors comte de Rases (i de Conflent), que capitanejava el contingent de Gòtia (o Septimània), fou designat per la guarda de la plaça i Lluís tornà a passar l’hivern a Aquitània, on s’endugué Sa’dun al-Ru’ayni, que Carlemany havia de condemnar a l’exili.

S’havia constituït, doncs, una veritable Marca Hispanica, baluard de defensa al sud dels Pirineus, que fou relligada a les terres del nord per les antigues vies romanes, les stratae franciscae. A partir del 807 i fins el 811 tingueren lloc diverses temptatives, sempre sota l’autoritat de Lluís, dirigides pels comtes Berà, Ademar, Ingobert i Heribert (un altre fill del comte Guillem), per assolir el domini fins a la riba de l’Ebre i apoderar-se de Tortosa. Però no tingueren resultat positiu, i la frontera restà molt de temps fixada al riu Llobregat.

El marquesat de Gòtia (817)

El 817, el rei Lluís creà el marquesat de Gòtia, el qual incloïa, a més dels set comtats septimans (Nimes, Magalona, Besiers, Agde, Narbona, Rasès i Rosselló), els cinc comtats d’Urgell-Cerdanya, Empúries-Peralada, Girona-Besalú, Osona i Barcelona, del qual marquesat investí comte Berà. Malauradament, aquest, víctima d’una intriga, dirigida possiblement pel seu germanastre Gaucelm, comte de Rosselló, fou acusat de traïció el 820 (era partidari de negociar la pau amb els musulmans) i fou destituït del seu càrrec i exiliat al nord de França. Uns comtes francs el succeïren, i la revolta d’Aissó a Osona (826-827), ajudat als confins de la Cerdanya pel fill de Berà, Guillemó, comte de Rasés, i també per un exèrcit musulmà, tingué com a conseqüència la despoblació gairebé total de les terres d’Osona i del Bages.

Bibliografia

  • R. D’Abadal: El paso de la Septimania del dominio godo al franco a través de la invasión sarracena, dins “Cuadernos de la Historia de España” (Buenos Aires), núm. 19, 1953, pàgs. 5-54.
  • B. Alart: La voie romaine de l’ancien Roussillon, dins “Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées Orientales”, (Perpinyà) 1860, pàgs. 131-194.
  • B. Alart: Suppression de l’Ordre du Temple en Roussillon, “Bulletin de la SASEL”, (Perpinyà), núm. 15, 1867, pàgs. 25-115.
  • B. Alart: Notes et documents historiques sur le département des Pyrénées-Orientales, vol. I, 1867 i vol. II, Perpinyà 1868.
  • B. Alart: Privilèges et titres relatifs aux franchises, institutions et propietés communales de Roussillon et Cerdagne depuis le Xléme siécie jusqu ‘à l’an 1660, Perpinyà 1880.
  • B. Alart: Cartulaire Roussillonnais, Perpinyà 1880.
  • B. Alart: Documents sur la langue catalane des anciens comtés de Roussillon et de Cerdagne, París 1881.
  • V. Aragon: Les anciens chñteaux forts des Corbières roussillonnaises (Frontières du Languedoc). Étude d’archéologie historique, Montpeller 1882.
  • H. Aragon: Castell-Rosselló au Moyen Age de 828 à 1600, documents inèdits, dins “Ruscino” (Perpinyà), núm. 5 (1915).
  • Ph. Araguas: Les chàteaux des Marches de Catalogue et Ribagorce (950-110), dins “Bulletin Monumental”, vol. 137-III, Société Française d’Archéologie, París 1979.
  • X. Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981.
  • M. Batlle - R. Gual: Fogatges catalans. Capcir-Cerdanya-Conflent-Rosselló-Vallespir (Recensements du XI au XXème siècles), dins “Terra Nostra” (Perpinyà), núm. 11 (1973).
  • L. Bayrou: Les techniques de constructions des forteresses royales des Corbières Xlllème-XIVème siècles, tesi dactilografiada, Universitat de Tolosa de Llenguadoc, 1978.
  • J. Becat: Atlas de Catalunya Nord, ed. Terra Nostra, Prades 1973.
  • P. Bonnassie: La Catalogue du milieu du Xème à la fin du Xlème siècle: croissance et mutation d’une société, 2 vols., Publications de l’UniversitéToulouse-Le Mirail, Tolosa de Llenguadoc 1975.
  • L. De Bonnefoy: Épigraphie roussillonnaise ou recueil des inscriptions des Pyrénées Orientales, Perpinyà 1856-1863.
  • E. Bonnet: La cathédrale et les cloitres d’Elne, l’abbaye de Saint Michel de Cuxà, l’église de Corneillà de Conflent, dins “Cahiers d’Histoire et d’Archéologie” (Perpinyà) núm. 16 (1932), pàgs. 292-306.
  • M. Bouille - J-F. Brousse: Églises romanes du Roussillon, Perpinyà 1967.
  • J-A. Brutalls: Étude sur la condition des populations rurales du Roussillonau Moyen Age, París 1891.
  • J-A. Brutalls: Notes sur l’art religieux du Roussillon, París 1895 (traducció catalana, Barcelona 1901).
  • J. Calmette: La question des Pyrénées et la Marche d’Espagne au Moyen Age, París 1947.
  • J. Calmette - P. Vidal: Histoire de Roussillon, París 1975 (facsímil de l’edició original del 1923).
  • G. Castellvi: Les chàteaux de l’ancien comté de Roussillon du Bas Empire Romain a l’union du Royanme d’Aragon, Memoire de Maïtrise d’Histoire de l’Art et Archéoíogie, Montpeller 1982-1983 (inèdita).
  • S. Caucanàs: Les ressources hydrauliques en Roussillon du IXème au début du XVème siècle, Universitat de Tolosa-Le Mirail, tesi de doctorat d’història (dactilografiada), 2 vols., 1988.
  • A. Cazes: Le Roussillon sacre, Perpinyà 1990.
  • Corpus des Inscriptions de la France Médiévale, vol. 11 Pyrénées Orientales, (dir: E-R. Labande), Editions du Centre National de la Recherche Scientifique, París 1986.
  • D. Devic - D. Vaissette: Histoire Générale de Languedoc, Tolosa de Llenguadoc 1872-1885.
  • M. Durliat: Le sculpture romane en Roussillon, Ed. de la Tramuntana, Perpinyà 1948-1954.
  • M. Durliat: Histoire du Roussillon, P.U.F., París 1962.
  • M. Durliat: El Rosselló romànic, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1973.
  • J. Freixe: Recherche des localités modernes correspondant avec stations de la voie romaine de Narbonne à Gérone, dins “Revue d’Histoire et d’Archéologie du Roussillon” (Perpinyà), 1900, pàgs. 176-185 i 360-368.
  • G. Galilard: Premiers essais de sculpture monumentale en Catalogue au Xème et Xlème siècles, París 1938.
  • J. De Gazanyola: Histoire de Roussillon, Perpinyà 1857.
  • J. Giralt: Anciennes malsons hospitalières du diocèse d’Elne, dins “Revue Historique et Littéraire du Diocèse de Perpignan” (Perpinyà), 1927, pàgs. 79-82.
  • R. Grau: La région d’Elne à l’époque romaine. Essai de géographie archéologique, dins “CERCA” (Elna), núm. 5 (1959), pàgs. 234-241.
  • R. Grau: La cathédrale d’Elne, dins “Congrés Archéologique de France”, CXIII session. Le Roussillon 1954, París 1955, pàgs. 135-145.
  • D.M.J. Hentry: Recherches sur la voie de Roma en Espagne à travers le Roussillon …, Perpinyà 1820.
  • D.M.J. Henry: Histoire du Roussillon, 2 vols., Imprimerie Royale, París 1835.
  • Liber Feudorum Maior. Cartulario real del Archivo de la Corona de Aragón, (edició a cura de F.X. Miquel i Rosell), 2 vols., CSIC, Barcelona 1945-47.
  • Magnou-Nortier: La société laïque et l’église dans la province ecclésiastique de Narbonne (zone cispyrénéenne) de la fin du VIIIème à la fin du Xème siècle, Université de Toulouse-Le Mirail, Tolosa de Llenguadoc 1974.
  • P. de Marca: Marca Hispanica sive limes hispanicus, París 1688 (edició facsímil, ed. Base, Barcelona 1972).
  • Monsalvatje i Fossas: El obispado de Elna, vol. 23 (tom III) i vol. 24 (tom IV), Imprenta y librería de Ramon Bonet, Olot 1914 i 1915.
  • P. Ponsich: Les votes antiques du Roussillon et de la Cerdagne, a “Colloque: les routes du sud de la France; Colloques du comité des travaux historiques et scientifiques”, vol. I, pàgs. 91-106.
  • P. Ponsich: La cathédrale Saint-Jean de Perpignan, dins “Études Roussillonnaises” (Perpinyà) III, 2-3-4 (1953), pàgs. 137-214.
  • P. Ponsich: Límits històrics i repertori toponímic dels llocs habitats dels antics “països” de Rosselló-Vallespir-Conflent-Capcir-Cerdanya-Fenolledès, dins “Terra Nostra” (Prada), núm. 37, 1980.
  • A. De Pous: Les tours à signaux des vicomtés de Castelnou et de Fenollède au Xlème siècle, Société Française d’Archéologie, París 1949.
  • A. De Pous: Châteaux des Pyrénées-Orientales, Nouvelles Editions Latines, París s.d. (1981).
  • A. Salsas: Un recensement de l’ancien diocèse d’Elne au XIV siècle, dins”Revue d’Histoire et d’Archéologie du Roussillon” (Perpinyà), tom II (1901), pàgs. 55-56.
  • P. Vidal: Le Roussillon Préhistorique, Perpinyà 1922.