El marc geogràfic del romànic del Rosselló

Presentació geogràfica

Mapa de la comarca del Rosselló amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.

El terme Rosselló és un corònim que hom aplica a una plana, a una comarca i a una regió catalana ultrapirinenca que comprèn les comarques del Rosselló pròpiament dit, el Vallespir, l’Alta Cerdanya, el Conflent i la Fenolleda, regió també dita de Perpinyà o Catalunya del Nord. Aquí, no cal dir-ho, utilitzarem el significat de comarca.

La comarca del Rosselló, amb els seus 1.244 km2, és situada entre el Conflent a l’oest, el Vallespir al sud, les terres occitanes al nord i la Mediterrània a l’est. Perpinyà és la ciutat que exerceix de cap de comarca i constitueix, per tant, el centre vital de la Catalunya del Nord.

El nucli del Rosselló és una plana basculada suaument cap a llevant, perfectament emmarcada per un amfiteatre de muntanyes. Al nord, les Corberes, últimes formacions de les serralades prepirinenques septentrionals, uns plegaments calcaris que no solen sobrepassar els 600 m (pic de Bugarach, 1.231 m, ja en terres occitanes), ja que es troben fortament erosionades, i al mig de les quals s’obren grans depressions, sovint argiloses o margoses. En general són uns turons freqüentment mancats de vegetació, as presi difícils, que separen la plana del Rosselló del Llenguadoc.

El Canigó és omnipresenta la plana rossellonesa. Vista de la muntanya des del sector característic dels Terrers i els Orgues, a Illa, prop de la Tet.

ECSA - Rambol

A l’oest limita amb els massissos cristal·lins del Canigó i del roc de Madres, que fan més de 2.000 m, separats per la fossa de Prades, envaïda per la Tet, ja dins el Conflent, i tot un seguit de costers que davallen esglaonadament cap a la plana, dits per extensió els Aspres.

El límit sud és marcat, comarcalment, pel curs baix del Tec, fent divisió amb el Vallespir; geològicament i morfològicament, la plana rossellonenca s’estén més enllà de la riba dreta del Tec, fins als peus de l’Albera.

La Plana és pròpiament una fossa tectònica separada per la falla de la Tet (continuada vers l’oest per les fosses del Conflent i de la Cerdanya) dels massissos de l’Aglí i de les Corberes al nord, i al sud per la del Tec, que fa de llinda amb el roc de Frausa (1.450 m) i l’Albera, gran bloc de materials del sòcol hercinià basculat cap al sud, entre les fosses del Rosselló i de l’Empordà.

Aquesta gran plana d’esfondrament progressiu (depressió herciniana) s’ha anat reblint amb els dipòsits deixats per la mar terciària que s’hi instal·là i amb els més recents del Quaternari, provinents de la serralada pirenaica axial i aportats pel Tec, la Tet i l’Aglí fonamentalment; els gruixos més importants se situen al marge meridional, Canet i Elna, amb 1.800 i 1.150 m respectivament, mentre que al sector occidental, el gruix queda reduït fins i tot a algunes desenes de metres. El rebliment de la Salanca més baixa i de les planes baixes d’Alenyà i de Sant Cebrià data d’època històrica; molt més recent és, en canvi, el rebliment de l’estany de Canet, i en menor grau, del de Salses.

L’activitat tectònica també sembla continuar, almenys fins a temps recents si ens fixem en els marges de la fossa, on els materials al·luvials quaternaris són afectats per fractures paral·leles a les grans falles que la limiten. Un altre indici d’aquesta activitat és el fet del termalisme associat als punts de falla principal: Toès, Vernet i Molig, a la falla de la Tet; a la del Tec, els Banys de la Presta, prop de Prats de Molló; els Banys d’Arles, fora del Rosselló, i els del Voló, quan aquest riu entra a la plana rossellonesa.

Morfològicament i paisatgísticament, a la plana rossellonesa podem diferenciar tres sectors perfectament individualitzats:els Aspres, el Riberal i la Plana Baixa.

Els Aspres ocupen el sector sud-occidental, entre la vall mitjana de la Tet i la vall baixa del Tec; representen de fet l’extrem nord-est dels Pirineus axials i són heretats del Silurià paleozoic. Amb una altitud mitjana de 300 a 500 m, enfonsats passat el Canigó, tornen a enlairar-se a l’angle sud-oest, amb el puig d’Estela (1.738 m). Bé que els Aspres estrictes separen el Rosselló del Vallespir mitjà, el nom comprèn a més les plataformes de sedimentació continental formades pels arrossegalls detrítics que formen els interfluvis, amb nivells entre els 40 i els 140 m, aixecats pels moviments tectònics del final del Terciari i Quaternari. De fet, formen un graó intermedi entre la Plana i el massís de Canigó, i són drenats pel riu del Bolès, un afluent de la Tet, i un del Rard.

El Riberal és la plana al·luvial de la vall de la Tet. Té forma de llengües allargassades que segueixen els cursos fluvials i que s’eixamplen cap a la costa. És format per al·luvions recents de sediment molt fi, renovats per les inundacions periòdiques, que donen lloc a terres profundes, sovint fangoses, que són l’origen de sòls fèrtils aprofitats per a dur a terme una agricultura intensiva. El sector situat a la riba esquerra és molt estret. Limita amb l’abrupta serra que fa de partió entre l’Aglí i la Tet, i s’eixampla de Cornellà de la Ribera en avall. La riba dreta és més ampla i el canal de la Corbera ajuda eficaçment l’agricultura.

La Plana Baixa, també anomenada la Salanca al nord de la Tet,és una plana al·luvial que forma la façana costanera, des del cap de Leucata (Corberes) al nord, fins a la Costa Vermella (l’Albera) al sud. Amb una altitud que no supera els 10 m, deu el seu origen al rebliment de les llacunes originades darrere del cordó litoral que es formà a causa dels corrents marins (recolzat al nord en el petit massís calcari de Leucata i, al sud, al Racó, prop del cap de Biarra) pel treball de l’Aglí, la Tet, el Rard i el Tec.

La sedimentació continental perdura avui dia i subsisteixen a la zona aiguamolls i estanys (Salses i Canet). Es tracta d’unes terres inestables, amb brusques variacions, constituïdes per llots salobreños que voregen els estanys poc profunds, on la sequedat de l’estiu fa pujar eflorescències salines i les inundacions de la tardor fan inflar sobtadament les capes aqüíferes.

Els estanys de Canet (o de Sant Nazari) i de Salses (o de Leucata) constitueixen zones encara no reblertes. Aquest darrer, situat al sud del promontori calcari del cap de Leucata, i al nord del desguàs de l’Aglí, constitueix, amb els seus 80 km2, l’extensió d’aigua interior més gran dels Països Catalans, encara que la part nord ja pertany al Llenguadoc. Té una fondària màxima de 3,5 m, i la seva restinga té una gola temporal, de caràcter natural, i dues d’estables canalitzades, artificials; sortides que semblen haver frenat el rebliment, junt amb el fet de la llunyania de l’Aglí, més al sud, i de la protecció oferta per les Corberes, al nord.

La subsistència de l’estany de Canet sembla que es deu a la protecció que brinda el promontori calcari pliocènic, que s’avança fins a Canet, a les aportacions de la Tet, situades més al nord. Tot i això, res no atura la sedimentació del Rard, que ha format un delta dins de l’estany. L’any 1932 l’estany ocupava uns 9 km2; avui amb prou feines arriba als 4 km2.

A 4 km al NE de Salses, vora l’estany, es troba un estanyol, la font d’Estramar, important surgència amb un cabal sempre per sobre dels 500 1/seg, però que pot arribar a màxims ocasionals de 9 000 1/seg.

La disposició de les unitats estructurals que envolten la plana rossellonesa (el Rosselló, el Vallespir, el Conflent i la Fenolleda)ha obligat la xarxa hidrogràfica a prendre una orientació diferenciada de la resta de la xarxa pirinenca (essencialment concordant amb l’estructura del relleu, és a dir, donant drenatges cap al nord i cap al sud), i força simètrica a la de l’Alt Empordà: els rius s’orienten en direcció SW-NE, obliquament a l’estructura general, però seguint la direcció de les fractures més importants, quasi directament vers la mar.

En conjunt, la xarxa pren la forma d’un ventall que, des del Canigó i els massissos propers, s’eixampla cap a l’est, unificant fisiogràficament la regió i facilitant alhora la comunicació i la penetració de les influències climàtiques mediterrànies.

Aquestes valls curtes i de fort pendent, a causa de la irregularitat de les precipitacions mediterrànies, poden transformarse sobtadament en impetuosos cursos d’aigua que ho arrosseguen tot al seu pas i que causen greus danys.

Els principals rius d’aquesta xarxa són, de nord a sud, l’Aglí, la Tet, el Rard i el Tec, acompanyats de tot un reguitzell d’afluents.

Si bé tots col·laboren al drenatge del Rosselló, inclourem les descripcions de l’Aglí en parlar de la Fenolleda i del Tec en parlar del Vallespir. Aquí, doncs, considerarem la Tet i el Rard com els dos rius centrals del Rosselló.

La Tet neix prop del límit entre el Conflent i la Cerdanya (concretament al municipi d’Angostrina, Alta Cerdanya), a cavall entre la pica del Carlit (2.921 m) i el puig Peric (2.810 m), prop de la divisòria d’aigües entre el Segre i l’Aude. Neix com a emissari de l’estany Blau i dels estanys de puig Peric, i poc més enllà del seu naixement, després de rebre el riu de la Grava i les aigües dels estanys de la Llosa i de l’Esparver, dóna lloc al llac de les Bulloses, pantà construït l’any 1902. Amb una resclosa de 350 m, una amplada de base de 15 m i una alçada de 20 m, emmagatzema 13 milions de m3 sobre els antics aiguamolls de la Bullosa, la Bulloseta i els Ànecs. Continua pel pla dels Avellans i el seu curs resta encaixat fins a Montlluís, on s’acaba l’aparell glaciar de la Tet i on s’eixampla breument al pas d’una antiga glacera a l’altiplà de la Perxa (Cerdanya), partió de les conques de la Tet i del Segre.

A partir d’aquí, ja en terres del Conflent, canvia la direcció per dirigir-se al SW-NE, en cerca del congost de Graus, obert entre llicorelles, tancant la vall d’Engarra, aprofitant la gran vall tectònica (que, provinent de la Cerdanya, integra el Conflent i s’obre vers la plana rossellonenca), formada per importants falles al peu dels massissos de Madres (2.469 m) i de Canigó (2.785 m). Tot i així, el curs epigènic de la Tet s’escola encaixat al sòcol paleozoic, fora del fons de l’eix sinclinal o de les línies de falla, dividint la fossa en compartiments (cubetes de Vernet i de Prada, Conflent).

Als peus del Canigó, a l’anomenada muntanya d’Embullà, l’escolament de les aigües de la Tet desenvolupa una intensa carstificació de les calcàries devonianes que troba al seu pas, obrint diverses cavitats subterrànies de llarg recorregut i formant al voltant de Vilafranca de Conflent el conjunt endocàrstic més important dels Països Catalans, amb més de 60 km de galeries subter rànies i les coves més llargues dels país (cova Lachambre, 25.000m, cova Fullà-Canaletes, 16.000, i cova d’en Gorner, 12.000 m, totes al Conflent).

Pel congost de la Guilera, a Rodes (on travessa els darrers contraforts dels Aspres), deixa el Conflent per entrar al Rosselló, prop d’Illa, a 200 m d’altitud, on forma part del Riberal —riberal de la Tet—, travessant la comarca pel bell mig, entre l’Aglí (nord) i el Rard (sud), fins a Perpinyà, a partir d’on entra a l’ampla plana de la Salanca, per desembocar, després de recórrer 112 km, a Santa Maria la Mar, al nord de Canet.

Les seves valls principals són la de Saorra, de Vernet i de la Castellana, i els afluents, el Cabrils, el Catllà, el Llesco, l’Évol i la riera de Taurinyà per l’esquerra, i el Carançà, el riu de Prats de Balaguer, el Bulès, el Mentet, la Vall Marçana, el riu de Catllà i el Lentillà per la dreta.

El règim és nival a la capçalera, per esdevenir nivopluvial aigües avall, fins a la seva desembocadura, on desguassa 15 m3/seg.

A través de la seva vall s’estableixen les comunicacions Cerdanya-Rosselló mitjançant la carretera de Puigcerdà a Perpinyà (N-116) per Prada i el Tren Groc.

El seu curs alt és aprofitat hidroelèctricament gràcies sobretot a la conca-dipòsit de les Bulloses i al fort pendent de la seva vall (900 m de desnivell en tan sols 15 km), on s’instal·len diverses centrals (pla dels Avellans, Fontpedrosa, Toès, Oleta, Cassanya, amb un salt de 432 m, Vilafranca de Conflent i Vinçà). Les seves aigües també reguen els camps d’hortalisses i fruiters, especialment del Riberal rossellonenc. Els principals canals de regatge són el de Boera al Conflent i els de Corbera, Tuïr, Perpinyà i Vernet al Rosselló.

El Rard neix als Aspres, al peu del coll d’Oms, entre el Vallespir i el Rosselló, i drena aquesta darrera comarca. Al seu curs alt també pren el nom de riera de Montoriol, o de la Galcerana, a Forques.

Seguint direcció SW-NE, travessa el Riberal, on rep per l’esquerra el Canta-rana, el seu principal afluent, que neix al peu del Montner (782 m), també als Aspres. De règim torrencial, desemboca, després de recórrer 35 km, vora Salelles, a l’estany de Sant Nazari, on forma delta.

En parlar del clima, a grans trets, i segons l’altitud, la Catalunya del Nord queda inclosa als dominis climàtics mediterranis de terra baixa i de muntanya mitjana, com també al domini climàtic alpí o d’alta muntanya, allà on s’escau.

Dins les classificacions establertes per X. Martín per als Països Catalans (1992), d’acord amb uns determinats fenòmens característics, el Rosselló pertanyeria al clima de “tramuntana i períodes serens”, amb un vent com a element definidor, la tramuntana. Evidentment existeixen altres fenòmens rellevants, però, sobretot, seria l’alternança de la tramuntana amb períodes de relativa bonança atmosfèrica el tret climàtic que millor definiria la comarca.

Si es tenen en compte altres paràmetres climàtics, el Rosselló gaudeix d’un clima mediterrani de franja septentrional, amb una secada estival a la plana baixa (3 o 4 mesos recullen el 14% de les precipitacions anuals), encara que el mínim sol correspondre al febrer (gener a Perpinyà, amb 21,5 mm); aquesta secada és accentuada a Salses i a la Marenda. L’estació que recull més precipitació és la tardor (40% del total, amb un màxim al setembre de més de 100 mm), normalment en forma de forts xàfecs. Un màxim secundari es presenta a la fi de l’hivern i de la primavera, amb episodis més llargs i menys violents que a la tardor. En total es registren uns 90-100 dies de pluja l’any, i si bé la mitjana anual de precipitació és superior als 600 mm (entre 600 i 690 per a tota la comarca), aquesta pot variar entre els 200 i els 1.000 mm segons l’any, igual que el repartiment estacional, ja que tots els mesos de l’any poden ser secs o es pot produir la màxima secada de l’any a la tardor.

Si repassem la distribució geogràfica, trobem una zona relativament seca, amb una mitjana que voreja els 600 mm, des de Perpinyà a la mar, la Salanca, l’est de les Corberes, la part est de l’Albera i la Marenda, mentre que els Aspres són més humits, amb una progressió de les precipitacions segons l’altitud (Ribesaltes, 706,9 mm/any).

Les temperatures mitjanes anuals van dels 14 als 16°C (15,5°C a Perpinyà), i el gener és el mes més fred (7,7°C a Perpinyà i Millars) i el juliol el més calorós (23,6°C a Perpinyà i Ribesaltes). Les mitjanes màximes també corresponen al juliol (28,8°C a Ribesaltes) i les mitjanes mínimes al gener (2°C a Millars). Del juny al setembre, tota la plana té temperatures superiors als 20°C, i el perill de glaçades és gairebé inexistent al litoral, però manifest tot l’hivern cap a l’interior (22 dies/any a Perpinyà i 3 a Banyuls), i es produeixen regularment glaçades tardanes de primavera cada 3-5 anys.

Els vents són violents, amb un de dominant, la tramuntana, que junt amb el mestral provençal constitueixen els vents més importants de la Mediterrània, per la intensitat (Perpinyà, 35% dels dies de l’any amb vent per sobre dels 54 km/h, i pot arribar als 100 o 120 km/h) i per la freqüència amb què bufa, ja que a Perpinyà, dels més de 300 dies l’any amb vent, 150 són de tramuntana. Davant el cap de Creus, la freqüència de vents de més de 30 km/h és propera al 50%.

La tramuntana és un vent fort, sec i fred, de component nord-oest al Rosselló i al golf del Lleó, que gira al nord a mesura que es dirigeix a latituds més baixes. Sol bufar simultàniament des del Rosselló a les Balears. La tramuntana més forta i extensa es forma a conseqüència de la ciclogènesi de Gènova. Entre la depressió que es forma i l’anticicló de les Açores en el seu desplaçament cap a França, s’estableix un fort gradient de pressió, que dóna lloc a corrents de vent del nord, que, a través del golf del Lleó, s’endinsen a la Mediterrània. Aquest fet es troba reforçat gràcies a la contribució dels efectes orogràfics produïts pels Pirineus, que intensifiquen el gradient de pressió.

La tramuntana, que no troba cap obstacle a les Corberes litorals, també ha contribuït activament al rebliment de les maresmes, començant per aïllar-les de la mar amb llargs cordons dunars.

Aquest vent deixa la seva empremta al paisatge (arbres amb port de bandera, xiprers tallavents, dessecació dels sòls, vigorització d’incendis, etc.), i fins i tot arriba a donar un caràcter especial a la gent que viu sota la seva influència.

La vegetació de la plana i dels baixos turons marginals del Rosselló té caràcter mediterrani i pertany a la regió biogeogràfica mediterrània, domini dels perennifolis i escleròfits, sempervirents de fulla dura i petita com a resposta als principals condicionants climàtics, com són la manca d’un període hivernal intensament fred i l’existència d’un prolongat eixut estival, difícil de suportar per plantes de fulla tendra. Les glaçades són ocasionals i el cicle de les temperatures va lligat a un ritme irregular de pluges, no gaire abundants, que es concentren a la primavera i sobretot a la tardor.

Paisatgísticament, predomina la vegetació llenyosa sobre l’herbàcia, amb una mida de les fulles normalment petita, de color verd fosc i lluent degut al revestiment ceri que les protegeix de la dessecació, o blanquinoses pel toment protector. Un altre fet característic són les masses atapeïdes i compactes per a protegir-se de l’excessiva insolació i de la sequera.

La variació estacional és gairebé inapreciable, tot i que la primavera mostra la florida de diverses plantes.

En aquestes terres, el bosc esclerofil·le d’alzines és la vegetació principal, especialment l’alzinar litoral, el més extens i típic dels boscos mediterranis, en la forma més típica d’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale), i es presenta a la major part del Rosselló.

Es tracta d’un bosc esclerofil·le, presidit per l’alzina (Quercusilex), un arbre de 10-15 m, exuberant i ric en espècies, atapeït de lianes i arbustos sempre verds. Les denses capçades fosques de les alzines creen un ambient fosc, fresc i humit, on conviuen el marfull (Viburnum tinus), l’aladern fals (Phillyrea media), el llentiscle (Pistacia lentiscus), l’arboç (Arbutus unedo), el galzeran (Ruscus aculeatus), el lligabosc mediterrani (Lonicera implexa), l’arítjol (Smilax aspera), l’heura (Hederá helix), l’esparreguera (Asparagus acutifolius) i la rogeta (Rubia peregrina), entre altres.

La falda de la muntanya recoberta de sureda.

MC

Sobre els sòls silícics temperats i relativament més plujosos dels Aspres, pot fer-se dominant una variant de l’alzinar amb marfull, la sureda (Quercetum ilicis galloprovinciale suberetosum), bosc semblant a l’anterior, una mica aclarit i no tan ombrívol i amb l’alzina surera (Quercus suber) com a arbre dominant, revestida d’una gruixuda capa protectora, el suro, capaç de regenerar-se després d’haver estat pelada.

Les Corberes presenten grans superfícies rocoses mancades o aclarides de vegetació de tipus arbori. És el domini de la garriga llenguadociana (Quercetum cocciferae) de terrenys calcaris fissurats i sòls pedregosos secs amb molt poca terra. Procedent de la degradació de l’alzinar litoral o del carrascar és una formació arbustiva baixa i intransitable, absolutament dominada pel garric o coscoll (Quercus coccifera), arbust d’1-2 m, rabassut, de fulles petites glabres i punxants. També s’hi pot trobar el llentiscle, l’aladern, l’arboç, plançons d’alzina, el marfull, el matabou (Bupleurum fruticosum), el galzeran, el lligabosc mediterrani, l’arítjol, la vidiella (Clematis flammula) i ginebres.

Aquesta garriga també es presenta als Aspres, compartint territoris amb l’erm.

El Rosselló és també país de brolles de romaní, àmpliament difoses per tota la terra baixa calcària. Són les formacions vegetals que recullen la major part de les espècies més populars a la geografia mediterrània: la sajolida (Satureja montana), la farigola (Thymus vulgaris), el romaní (Rosmarinus officinalis), etc.

A la línia de costa trobem els ambients litorals, domini de la vegetació psamòfila (de sorra). En aquests, la sal salinitza els sòls de rereplatja o es diposita sobre les plantes i fa impossible la vida de la major part de les espècies de l’interior. L’acció mecànica del vent, augmentada per l’acció corrosiva de la sorra, és també un factor molt important. A les platges, les plantes suporten condicions de sequera i mobilitat del substrat permanentment. L’especialització s’imposa i ha fet prendre a aquestes plantes una presència rígida o espinosa, amb les fulles d’aspecte glauc o blanquinós i un gran desenvolupament del sistema radical (l’esporòbol, el jull de platja, el polígonum marí, el melgó marí, el borró, la corretjola marina, el panical marí, el rave de mar, la bufalaga hirsuta, etc.).

La vegetació de bases salabroses de rereplatja i de sòls salins litorals, on la sal es converteix en factor determinant en la distribució de les espècies i les comunitats vegetals, és representada pels halòfits, part dels quals tenen òrgans suculents. És l’espai de les cirialeres, de les comunitats riques en joncs o plantes junciformes halòfites, dels salicornars, dels salats.

Les llacunes litorals solen ésser voltades de canyissars, amb plantes com el canyís del Rosselló, amb cert valor econòmic, però la pressió de les instal·lacions turístiques litorals ha determinat la destrucció de bona part d’aquest tipus de vegetació.

No podem oblidar la vegetació de ribera, molt artificialitzada, amb l’albareda amb lliri fètid o la verneda amb consolda.

Pel que fa a la fauna, al Rosselló passegen una quarantena d’espècies de mamífers, cap d’ells exclusiu de la comarca. Podem destacar el gat mesquer (Genetta genetta), el teixó (Meles meles), la fagina {Martes foina), la mostela (Mustela nivalis), la guineu (Vulpes vulpes) i el senglar (Sus scrofa).

També hi són representades quatre classes de talpó: el roig, el comú, el muntanyenc i el de tartera (Clethrionomys ssp. i Microtus ssp.), l’eriçó comú i l’africà (Erinaceus ssp.), el talp (Talpa europaea), el liró gris (Glis glis) i l’esquirol (Sciurus vulgaris).

Completen els mamífers mitja dotzena de rates i ratolins i de musaranyes (Sorex ssp., Neomys ssp., Crocidura ssp. i Suncus) i una dotzena de rates-pinyades o rats-penats (Miniopterus ssp., Myotis ssp., Pipistrellus ssp., Eptesicus ssp., Plecotus ssp., Nyctalus ssp. i Rhinolophus ssp.).

Les aus són representades per una vuitantena d’espècies, una dotzena i mitja de les quals no es troben a la resta de la Catalunya del Nord: el camallarg (Himantopus himantopus), el torlit (Burhinus oedicnemus), el comiol camanegre (Charadrius dubius), el repicatalons (Emberiza schoeniclus), la mallerenga de bigotis (Panurus biarmicus), la garsa de mar (Haematopus ostralegus), el teixidor (Remiz pendulinus), la trenca (Lanius minor), la cuereta groga (Motacilla flava), el trist (Cisticola juncidis), el boscaler comú (Locustella luscinioides), la boscarla mostatxuda (Acrocephalus melanopogon), la boscarla de canyar (A scirpaceus), el balquer (A. arundinaceus), el cabusset (Tachybaptus ruficollis), el cabussó emplomallat (Podiceps cristatus), el bitó (Botaurus stellaris), el martinet menut (Lxobrychus minutus), l’agró (Ardea purpurea) i l’arpella vulgar (Circus aeruginosus).

Entre la resta, cal esmentar l’ànec collverd, l’àguila marcenca, l’àguila cuabarrada, el pit-roig, la merla roquera, la merla blava, el pica-soques, la gralla, la gralla de bec groc, el pinsà comú, el passerell i el faisà.

Per acabar, els rèptils i els amfibis són representats per una trentena d’espècies. Hi podem trobar la salamandra (Salamandra salamandra), els tritons pirinencs, palmats i jaspiats (Euproctus ssp. i Triturus ssp.), els dragons comuns i rosats (Tarentola ssp. i Hemidactylus ssp.), el llangardaix ocellat i el verd (Lacerta ssp.), les sargantanes de paret, ibèrica, cuallarga i cendrosa (Podareis ssp. i Psammodromus), els gripaus i les granotes, pintat d’esperons, gripauet comú, corredor, reineta comuna, reineta septentrional i verda (Discoglossus ssp., Pelobates ssp., Pelodytes ssp., Bufo ssp., Hyla ssp. i Rana ssp.), el tòtil (Alytes obstetricans), el vidriol (Anguis fragilis), la bívia tridáctila (Chalcides chalcides) i la tortuga d’aigua (Emys orbicularis).

En l’apartat de les serps hi ha la serp verda i groga (Coluber viridiflavus), la serp blanca, verda i d’aigua (Escapulari ssp., Malpolon ssp. i Natrix ssp.), la colobra llisa meridional i de collar (Coronelía ssp. i Natrix ssp.) i el temut escurçó europeu (Vipera aspis).

L’ocupació humana

La presència de l’home al Rosselló és coneguda a partir de la glaciació Mindel, al Plistocè inferior, quan aquest s’instal·là a la cauna de l’Aragó (Talteüll).

La cauna o cova de l’Aragó es troba a la vall del Verdoble, afluent de l’Aglí, en plenes Corberes. Es tracta d’una cavitat pa leocàrstica de 35 m de llargada i 10 d’amplada màxima. Els sediments quaternaris que hi són acumulats tenen una potència de 13 m, i en aquests va ser trobat l’home de Talteüll (Homo erectus tautavelensis), d’una edat de 450 000 anys. També s’hi han trobat restes de fauna, flora i estris utilitzats per l’home.

Des d’aquest focus es constatarà una progressiva expansió del poblament al llarg de les diferents etapes prehistòriques i de l’inici de l’època dels metalls (jaciments de les gorges del Ròvol, del Mas de la Julieta, de les coves de Montou, d’Embullà, de les Conques, del Molí de Vent, de les Blanqueteres i del Pas Estret, de la font d’en Marc, etc.).

Ja en època històrica passaran pel Rosselló els navegants grecs, els fenicis, els etruscos i altres pobles comerciants. Els romans s’hi assentaren després de la Segona Guerra Púnica (218 aC), conquerint i organitzant el país. El domini visigot comportà un període de decadència, que va acabar amb l’ocupació àrab (721-760). Una vegada expulsats aquests, els francs feren renéixer l’administració, impulsant el repoblament de la zona. Al segle IX es procedeix a l’estructuració dels comtats i comencen a documentar-se la majoria dels nuclis de poblament que més endavant donaran lloc als pobles actuals i als centres administratius.

El poblament als segles X-XII sembla que era un xic superior al que presenten les xifres dels censos del final del segle XIII i el principi del XIV, una vegada ja iniciat el procés de despoblament, el qual continuà i s’agreujà a la fi dels segles XV i XVI (Pesta Negra, guerres i crisi de la segona meitat del s XIV, etc.). Així, en el primer fogatjament general del Rosselló (1365-1370), es compten 7 850 focs (35.000 h) a la comarca, per passar a 8 058 focs (36.000 h)en el cens del 1378 (que inclou localitats que no apareixien en l’anterior). Aquestes xifres es redueixen fins a arribar a prop dels 30.000 h si es descompten les viles del Baix Vallespir incloses.

Els censos del 1385 i el 1480, força incomplets, ja que en el primer hi manca precisament el de Perpinyà, fan palès un fort descens de la població; Perpinyà passarà dels 16.500 h el 1378 a assolir-ne 8.000 el 1480. El cens del 1515 marca una lleugera recuperació, però la població torna a decaure en el cens del 1553, amb 14.000 h.

No es disposa de més censos fins al del 1725-32, amb 7.837 focs (més 1.800 per a Perpinyà), que donen un total per a la comarca de 44.000 h, incloses viles del Baix Vallespir, però se sap que durant aquest període va tenir lloc una recuperació de la població rural i de les petites viles al voltant dels gremis. Aquesta xifra tor-narà a baixar en el cens següent, realitzat el 1740 (39 000 h, també amb viles del Baix Vallespir). El 1755 se sap que Perpinyà acollia 11.300 ànimes.

Alguns censos posteriors donen aquests resultats: 1861, 90.000 h;1886, 117.514 h; 1939, 150.008 h; 1954, 149.607 h; 1962, 172.202 h; 1968, 197.779 h. Hi podem observar un important creixement, sols alentit per la fil·loxera i l’excés de producció vinícola subsegüent (cens del 1901), i aturat per la baixíssima natalitat posterior, sumada als efectes de la Segona Guerra Mundial, tot i la immigració massiva del 1939, catalana en gran part, amb motiu de la guerra civil. A partir del 1954, es donarà un important creixement comarcal (censos del 1962 i el 1968) degut fonamentalment al retorn de jubilats rossellonesos i a la immigració, generalment de jubilats francesos, belgues i espanyols, com també a la repatriació de pieds-noirs, que permetrà superar amb escreix el saldo natural negatiu. Actualment, el ritme s’ha alentit de nou.

Aquesta població es troba repartida molt desigualment. Les densitats més altes es donen a l’entorn de Perpinyà, a la vall baixa de la Tet i a la costa central.

Quant a Perpinyà, algunes dades són: 1965, 86.150 h; 1968, 104.095 h; 1975, 107.971 h; 1982, 111.669 h, i 113.646 h en l’actualitat. Aquesta xifra supera els 140.000 h si hi afegim la seva àrea urbana.

L’economia s’ha basat tradicionalment en l’agricultura (prop de les 3/4 parts de la superfície agrària), especialment a la plana rossellonesa (els treballs de dessecació dels estanys i d’arranjament per al conreu van ser iniciats ja pels templers), que produeix més del 75% del valor agrícola creat a la Catalunya del Nord. Aquesta primera font de riquesa de la comarca es troba supeditada a les possibilitats d’aigua, ja que el vent evapora la provinent de la pluja, a la protecció contra la tramuntana, amb plantacions de xiprers, i a la qualitat dels sòls.

A la Salanca i al litoral, entre la Tet i el Tec, els sòls són predominantment sorrencs, amb conreus que exigeixen terra solta i drenatge ràpid (vinya).

Als Riberals i a la plana baixa, dominen els sòls formats per llims al·luvials, profunds i pesants, especialment aptes per a les hortalisses, els farratges i els arbres fruiters.

Als Aspres i part de les Corberes, els sòls són terraprims, amb domini de les argiles, les margues i els còdols. Al rendiment pobre d’aquests sòls, s’oposa la gran qualitat de la fruita i especialment el raïm que produeixen.

Fins al final del segle XIX s’hi conreaven cereals, llegums, ametllers, oliveres i vinyes, complementats amb la cria de bestiar i l’explotació del suro, però la construcció del ferrocarril (Perpinyà, 1858; Cotlliure, 1866) trencà una economia bàsicament d’autoconsum, i es passà a la plantació massiva de vinyes, molt més rendibles, a costa dels cereals i altres conreus.

La vinya és encara el cultiu predominant a la comarca (prop d’un 70% dels conreus), amb tres tipus de producció: vins de consum corrents de baixa graduació i gran rendiment (Salanca, part del Riberal de l’Aglí i rodalia de Perpinyà); vins amb denominació d’origen “qualitat superior”, generalment negres, que tenen entre 11 i 13 graus (vins de les Corberes del Rosselló, al nord de la Tet i el centre a Ribesaltes, i vins dels Aspres del Rosselló al sud i el centre a Bages), i vins dolços naturals, de graduació elevada, per a aperitius i postres, amb rendiments molt baixos (20 a 30 hl/ha;vins de Ribesaltes, Costes de l’Aglí, Alt Rosselló, Banyuls dels Aspres, etc.).

En segon lloc apareixen les hortes especialitzades en la producció de verdures i hortalisses primerenques i de llegums, sobretot a la vall baixa de la Tet, a banda i banda de Perpinyà i a la regió d’Elna (baix Tec), on cal destacar una constant progressió dels hivernacles a tot el Riberal i la Plana Baixa.

En tercer lloc apareixen els fruiters (presseguers i albercoquers), però en franc retrocés els darrers anys. També presenta cert interès econòmic el canyís que creix prop dels estanys.

La indústria ocupa un segon pla, malgrat els esforços realitzats, si exceptuem la concentrada a l’entorn de Perpinyà. Aquest és el cas del complex de Ribesaltes o de l’intent de connexió amb l’àrea industrial de la Catalunya del Sud, especialment amb Barcelona.

Els seus puntals són la construcció, lligada a les segones residències i al turisme en general, i l’alimentació, fonament almentlligada a la indústria conservera (peix i hortalisses) i a les destil·leries. També hi és representada la química, la fusta, les activitats extractives, els transformats metàl·lics i el paper i les arts gràfiques.

Les captures pesqueres oscil·len entre les 4.000 i les 6.000 tones anuals, majoritàriament de peix blau, essent tradicional la pesca de l’anguila i l’extracció de sal a l’estany de Salses, convertit parcialment, com el de Sant Nazari, en un salinar.

El turisme està esdevenint l’activitat principal, al voltant essencialment de les platges. Iniciat a partir dels anys 1950-60, les seves necessitats urbanístiques han fet que s’envaís gran part dels espais conreats a les zones litorals. Canet, amb balneari, casino i port esportiu, s’ha erigit com a primer nucli turístic.

Per la seva banda, Perpinyà és el mercat regional indiscutible, depassant l’àmbit comarcal per centrar al seu entorn altres mercats subcomarcals.

Els transports francesos, de gran intensitat al nord de la línia Tolosa-Narbona-Montpeller-Marsella, minven molt cap al sud, essent l’eix Narbona-Barcelona vital per al Rosselló, amb la línia de ferrocarril Narbona-Barcelona, l’autopista La Catalana i la carretera N-9. A més, dues carreteres tenen el centre a Perpinyà: la que va fins a Puigcerdà (N-116) per la vall de la Tet i la que porta a Cervera (N-114).

Altres vies de menor grau comuniquen amb Sant Pau de Fenollet (D-117), Canet (D-617) i Tuïr (D-612-A), i completen la xarxa de carreteres.

A part el mencionat ferrocarril, existeix el de via estreta entre Perpinyà i Vilafranca de Conflent, anomenat el Tren Groc, de gran interès turístic, que pujant per la vall de la Tet arriba a la Tor de Querol, on connecta amb la xarxa espanyola a través de Puigcerdà.

Completa la infrastructura de transports l’aeroport de Perpinyà-Ribesaltes, que darrerament ha estès la seva àrea d’influència a terres gironines.

Bibliografia

  • J. Abelanet: Le temps d’avant l’Histoire, dins Le Pays Catalan, sous la direction de J. Sagnes, Pau 1983, tom I, pàgs. 19-70.
  • J.J. Amigó: Éléments pour une flore bibliographique du département des Pyrénées-Orientales et de la principauté d’Andorre, Perpignan 1980.
  • G.Bassouls: Les différents climats des Pyrénées-Orientales, “Bulletin de la Société Agricole Scientífique et Littéraire des Pyrénées-Orientales” (Perpinyà), 1957.
  • J. Becat. P. Ponsich. P. Verdaguer: Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 14, El Rosselló i la Fenolleda, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1985.
  • O. de Bolòs, J. Gosálbez, J. Nuet, J.M. Panareda, O. Riba: Geografia física dels Països Catalans, ed. Ketres, Barcelona 1980 (3a edició).
  • L. Conill: Botanique catalane pratique, Perpinyà 1910.
  • L. Conill: Les richesses végétales des Pyrénées-Orientales, Perpinyà 1924.
  • R. Folch i Guillén: La vegetació dels Països Catalans, ed. Ketres, Barcelona 1981.
  • R. Folch i Guillén (dir): Història Natural dels Països Catalans, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1986-1993.
  • Gaussen: Géographie botanique et agricole des Pyrénées-Orientales, París 1934.
  • Geografia General dels Països Catalans (dir. C. Carreras), vol. I Els rius i la vegetació, vol. II El clima i el relleu, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1992.
  • Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. XIV, El Rosselló i la Fenolleda, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1985.
  • G. Laurent: Les terres salées du Roussillon. Milieu. Végétation. Cultures, Gap 1932.
  • O. Mengel: Agrogéologie du Département des Pyrénées-Orientales, Perpinyà 1934.
  • LI. Solé i Sabarís: Geografia de Catalunya, ed. Aedos, Barcelona 1958.