Situació
Aquesta ermita era situada a la part central del delta del Llobregat, a la banda dreta, i va desaparèixer arruinada per les successives inundacions del riu.
Història
La capella de Sant Pau depenia de la parròquia de Sant Boi de Llobregat. El 1083 és documentada l’obra de la capella de Sant Pere en el llegat (ordi, la meitat dels seus béns i els mobles) d’una dona anomenada Eimerud. Al cap de tres anys, el seu vidu, Ramon Mir, que s’havia tornat a casar, pel seu testament deixa 2 mancusos a la capella. Aquesta degué patir les diverses riuades que causaren estralls al delta, com la del 1143, la del 1267 i la del 1283, any en què és documentat el Mas de Sant Pau, i les del 1315, 1336 i 1369. Si bé el 1371 encara s’esmenta la capella de Sant Pau, després desapareix de la documentació, i només es menciona el veïnat de Sant Pau el 1423 o el lloc dit Sant Pau el 1427, mencions que sembla que haurien d’interpretar-se en el sentit que ja no existia la capella. Entre la fi del segle XV i el començament del XVI degué ser reconstruïda, perquè el 1506 es diu que és situada prop del Mas Godai o Salamó, segurament l’antic Mas de Sant Pau que devia haver pres el nom de la família que l’habitava. L’ermita és esmentada de nou el 1508 i el 1549, però el 1628 ja només s’esmenta el clos de Sant Pau i el 1646 el lloc de Sant Pau, cosa que voldria dir que un altre cop devia haver estat destruïda per les riuades, probablement per la del 1617, una de les més terribles que hi hagut mai al delta del Llobregat. El 1661 Jaume Llobregat i Amell, que posseïa el lloc de Sant Pau i altres terres al Prat, feu el darrer intent, infructuós, per reconstruir-la.
Sembla que inicialment estigué dedicada també a sant Pere, ja que molt sovint apareixen unides totes dues advocacions; això explica el titular de la primera menció del 1083.
Al segle XVI es bastí la primera església parroquial de la població, dedicada als apòstols Pere i Pau.
Talla
Talla policromada d’un sant Pau, conservada avui en una col·lecció particular.
E. Casas
Procedent de la desapareguda capella i conservada ara en una col·lecció particular hi ha una talla romànica de fusta, policromada, de 60 cm d’alçada × 15 d’amplada màxima i 12 de gruix. La imatge representa sant Pau i està treballada en una posició absolutament frontal i hieràtica, amb un cap bastant gran pel que és el cos. Té el darrere pla i els braços doblegats i enganxats al cos. El dret sostenia antigament l’espasa, avui disposada en posició frontal, i l’esquerre sosté un llibre tancat. Va vestit amb túnica verda amb ribets daurats i duu un mantell granat sobre l’espatlla, recollit a la cintura sota el braç dret. El sant conserva bé la mà esquerra, de dits llargs; la dreta és en força mal estat. El rostre denota que la imatge pertany a un moment tardà, a les envistes d’un nou estil, dins del segle XIII. Té una expressió serena que li confereix una certa bellesa, sobretot a la mirada, un front molt ample, afavorit per la calvície, la boca de llavis prims i rectes una mica enclotada i un nas llarg i gruixut. Duu barba acabada en punta. Les orelles, un pèl grans i una mica massa baixes. Té les espatlles estretes i el coll molt ample. El modelatge de la figura es redueix als plecs del mantell o capa, que pengen per la seva esquerra i són recollits sota aquests el del costat dret. La imatge no conserva els peus originals. Per sota de la túnica en sobresurt un, que va ser incorporat en una restauració de la primeria de segle.
Bibliografia
- Palma de Mallorca, 1958, pàgs. 59-62
- Pagès, 1992, en premsa