Situació
Una de les esteles, probablement del segle XIII, del gran conjunt que s’ha conservat procedent del seu fossar vell.
J.M. Miró
L’església parroquial de Santa Maria presideix la població de Preixana, que s’emplaça a 328 m d’altitud, als vessants del tossal del Sitjar.
Mapa: 33-15 (389). Situació: 31TCG366083.
Per a arribar-hi des de Tàrrega, cal agafar la carretera N-II fins a Bellpuig. Des d’aquest poble, una carretera local mena directament a Preixana en un recorregut d’uns 3 km. (JTG)
Història
El lloc de Preixana és esmentat en la documentació des de l’any 1082; tanmateix, la primera referència de l’església parroquial de Santa Maria de Preixana es troba en una relació de parròquies del bisbat de Vic datable al segle XII, abans del 1154. Al final del segle XIII, en les relacions de parròquies i esglésies que contribuïren a la dècima papal els anys 1279 i 1280 al bisbat de Vic i dins del deganat d’Urgell, consta que el rector de l’“ecclesie de Prixana” satisfeu el primer any 30 sous, i el segon 17 sous i 1 diner. Tot i que l’administració de l’església corresponia al bisbe vigatà, l’abadessa de Vallbona, com a senyora jurisdiccional del lloc de Preixana, podia presentar el rector que li semblés idoni per a regir-la.
Les visites pastorals efectuades a aquesta parròquia els anys 1331 i 1332 informen que l’edifici ja es trobava en males condicions. En aquestes visites consta que la parròquia tenia els altars i beneficis de sant Blai, sant Antoni, sant Bartomeu i el cos de Crist. La vinculació de Preixana a la diòcesi de Vic durà fins al segle XVI, concretament fins l’any 1593, que s’integrà, juntament amb moltes altres parròquies d’aquest sector de l’Urgell, al recent creat bisbat de Solsona.
L’actual parròquia de Santa Maria de Preixana és un edifici gòtic d’època tardana, amb una façana amb trets renaixentistes. (ABR-CPO)
Escultura
A Preixana es conserven setanta-quatre esteles discoidals procedents de l’anomenat “cementiri vell”, aterrat el 1927 i recentment netejat de bardissa. El desbrossament i replanament posterior han permès descobrir una munió d’exemplars d’esteles de veritable interès. Aquestes esteles havien estat reaprofitades com a material de construcció en els murs del “cementiri vell”, però procedien del primitiu fossar parroquial, a tocar de l’església parroquial.
Tot seguit descriurem algunes de les esteles més antigues de Preixana, que daten dels segles XII o XIII. La primera té un diàmetre del disc de 41 cm i un gruix de 16 cm, amb una alçada total de 69 cm i una amplada del coll del peduncle de 21 cm. A l’anvers, el disc és decorat en baix relleu per una creu eixamplada que cobreix tota la superfície, de vores convexes, amb l’orla circular simple. El revers és decorat per una creu de quatre braços iguals exempts (abscissos), i una falç, probable símbol de la mort. Tot és tancat per una orla exterior circular simple.
Una altra estela funerària, segurament del segle XIII, té un diàmetre del disc de 37 cm, un gruix de 19 cm, una amplada del coll del peduncle de 18 cm i una alçada total de 68 cm. A l’anvers del disc amb orla hi ha la representació, en baix relleu, d’una creu eixamplada de vores convexes, sorgint de l’orla. Al revers del disc, amb orla incisa, hi ha la figuració en baix relleu d’un motiu, una sella de cavalcar, traçat de manera força esquemàtica. Probablement, l’estela pertangué a un selleter. El disc és escapçat per la part superior i el peduncle té cua d’oreneta.
Finalment, cal destacar una tercera estela funerària, que fa un diàmetre de disc de 35 cm, un gruix de 17 cm, una amplada del coll del peduncle de 21 cm i una alçada total de 63 cm. A l’anvers, treballat en baix relleu, el disc amb orla tanca una creu eixamplada de vores convexes en disposició normal, els braços de la qual sorgeixen d’un centre rodó. Al revers del disc, amb orla circular simple, hi ha una representació, bisellada, que sorgeix d’un centre rodó amb vuit pètals. Al centre hi resta la incisió de la punta del compàs, com també el traç dels radis a les fulles, mostra de l’esquema geomètric de la figura. Val la pena tenir en compte el nombre dels pètals de la figura, ja que el vuit, en la simbologia cristiana, simbolitza la resurrecció futura. El peduncle de l’estela era originàriament de cua d’oreneta; ara és lleugerament trencat. (JMMR)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Rius, 1946, vol. I, pàgs. 227 i 238; Pladevall, 1971-72, fasc. 113-120; Bach, 1991, pàssim.
Bibliografia sobre l’escultura
- Ferrando, 1958, pàg. 188; Bach, 1991, pàgs. 90-93.