Situació
Detall del mur sud de la capçalera, amb una finestra de doble esqueixada.
ECSA-X. Goñi
Les ruïnes d’aquesta antiga església parroquial són al nucli antic de Vilanova de la Barca, poble situat al nord-est de Lleida, al marge esquerre del riu Segre.
Mapa: 32-14 (359). Situació: 31TCG108178.
Per a anar a Vilanova de la Barca des de Lleida cal prendre la carretera C-1313 de Lleida a Balaguer. (CPO-XEC)
Història
El poble de Vilanova de la Barca, dit també Vilanova de Castellpagès (fins al segle XVIII), sembla que substituí el castell i nucli de Castello Pages. La primera menció d’aquest indret és de l’any 1184, amb motiu de la concessió feta per Alfons I a Ramon de Cervera del dret de prendre aigua a la sèquia que anava de Castellpagès a Gebut. Segurament el lloc de Castellpagès restà integrat a la casa templera de Corbins, que l’any 1212 fundà, mitjançant una carta de població i franqueses, una “Villa Nova” entre “Zaguilar et Castro Pagesio”, potser amb la intenció d’agrupar el poblament del marge esquerre del riu Segre, principalment els “hominibus et feminabus de Zaguilar et de Castro Pagesio”; però, sobretot, amb la intenció de crear un nucli al costat d’un pas de barca sobre el riu. Segurament també en aquest moment s’aixecà el temple parroquial de Vilanova de la Barca. L’any 1279 ja es té constància del “capellano de Villanova de Castelpages” en la relació de les dècimes papals. La parròquia de Vilanova de la Barca fou visitada el 1361 i s’incorporà el 1468 a la sagristia de la seu de Lleida, amb la qual cosa els sagristans passaren a ser-ne els patrons.
Els bombardeigs de l’any 1938 malmeteren molt l’església, que després de la guerra fou reconstruïda en un altre emplaçament. (XEC)
Església
Aspecte que ofereixen les ruïnes d’aquesta antiga església, malmesa durant la Guerra Civil Espanyola.
ECSA-X. Goñi
Aquesta església, que amb algunes modificacions dels segles XVI i XVIII havia arribat al segle XX en força bon estat, fou pràcticament enderrocada durant la Guerra Civil Espanyola. Només se’n salvà la capçalera i alguns trossos dels altres murs. El temple no fou reconstruït i resta avui en un estat lamentable, amb la capçalera convertida en magatzem municipal.
El temple original tenia una planta molt particular a causa de les modificacions que, per donar-li més cabuda, li foren practicades amb els anys. Era una església de planta rectangular, de 25 m de llarg per uns 16 m d’ample, amb uns murs gruixuts —de 2 m el del costat de migdia, que sembla l’original— i forts contraforts als angles de la capçalera i als murs laterals (se’n veu un a tramuntana i dos a migdia, encara que aquest costat està molt enderrocat i és difícil precisar-ho). El material emprat en aquests murs és el carreu mitjà de pedra ben tallada i aparellada a trencajunt.
A partir dels elements arquitectònics que resten en peu es pot reconstruir la configuració primitiva de l’església: d’una sola nau amb la capçalera plana i poderosos murs amb contraforts laterals i dos d’angulars a la capçalera. L’interior era cobert amb volta de canó de perfil apuntat amb contraforts. L’església tenia alguna finestra lateral i també n’hi havia al frontispici i a la capçalera, totes d’arc de mig punt i de doble esqueixada. El frontispici devia ser ample i llis —potser flanquejat per contraforts, com a Gardeny— i coronat per un campanar de cadireta.
Del que resta en peu del temple i que pertany a l’edifici antic és especialment interessant la capçalera i el seu sistema de contraforts. És una capçalera plana, formada per un mur ample i despullat, amb la teulada de doble vessant, on resten vestigis d’una cornisa sense permòdols. Al mur sud de la capçalera s’obre una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt.
La capçalera, abans d’anar coberta amb l’actual volta de creueria (possiblement del segle XVI), tenia una volta de canó de pedra, potser apuntada. Els contraforts de la capçalera estan col·locats reforçant els dos angles; són prismàtics de secció quadrada amb coronaments piramidals que arriben a dos terços de l’altura dels murs laterals; a la base formen un sòcol ressaltat d’un metre d’alçada que continua tot al voltant de la capçalera i que potser resseguia també els murs laterals.
Aquest curiós sistema de contraforts resulta insòlit en l’arquitectura romànica del nostre país, però és habitual en les esglésies del migdia francès. El tipus de contraforts de l’església de Vilanova de la Barca, que és el mateix que apareix en l’església de Gardeny, és freqüent en l’arquitectura dels ordes del Temple i de l’Hospital de les regions de la Saintonge i de l’Aunis, estudiada per Anne M. Legras (1983).
Aquests detalls en una església del començament del segle XIII, feta sota la influència del comanador de Gardeny-Corbins, posen en evidència que tal vegada, en la construcció d’aquest edifici, hi van tenir un paper destacat grups de picapedrers occitans. (JFS)
Bibliografia
- Rius, 1946, vol. I, pàg. 120; Font i Rius, 1969-83, vol. I, doc. 236, pàgs. 329-330; Fuguet, 1995, pàgs. 182-185.