Situació
Vista aèria del nucli antic de la vila, on es reconeix en el traçat urbanístic la cellera primitiva, al voltant de la parròquia de Sant Pere, i la segona expansió urbanística, vers el sud, que probablement correspon al segle XIII.
ECSA - Camara J.P. Joffre
La vila de Ceret, capital del Vallespir, és situada a la riba dreta del riu Tec, al centre del baix Vallespir.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 29′ 12″ N - Long. 2° 44′ 58″ E.
Hom arriba a Ceret per la N-115 (del Voló al coll d’Ares) o per la D-618 (del Voló a Ceret, per la riba dreta del Tec). Ceret és a 7 km del Voló, per la primera, i a 8, per la segona. (PP)
Història
El topònim Ceret (vicus Sirisidum, abans del 814; vigo Cerecido, Cerisedo, el 930; Cerseto, el 915, el 1119 i el 1157; vico Ceriteto, el 988; Cireteto, el 1051; Cirset, després del 1070; Cericeto, el 1108; Cersed, el 1103, el 1111 i el 1138; Cerset, el 1138; Ceretum, el 1147 i el 1264; Ceret, el 1359), com ho proven les formes antigues del seu nom fins a mitjan segle XII, no té cap lligam amb el nom ètnic dels ceretes (ceretani), com podria fer creure la grafia actual, la qual no és anterior a mitjan segle XII, per bé que historiadors i erudits ho hagin suposat. Les formes primitives (Sirisidum, Cericet, Cersed, Cerset) suggereixen l’origen del topònim en un bosc o plantació de cirerers (cerasetum), sobretot quan hom sap que aquest conreu és encara el principal del terme de Ceret.
La primera referència del lloc de Ceret es troba en un precepte de Lluís el Piadós, atorgat el 814 a favor de dos aprisiadors, Guimar i Radó. El document precisa que el vicus Sirisidum havia estat organitzat en un lloc deshabitat, en temps de Carlemany, pel pare (el nom del qual no hi apareix) de Guimar i Radó, que hi havia fundat igualment una església dedicada a sant Pere. Per aquest mateix privilegi, l’emperador confirmava als fills el benefici concedit al seu pare per Carlemany.
El llinatge dels Ceret, detentor de la senyoria del terme entre el segle XI i XIII, descendia probablement dels personatges documentats en el precepte de l’any 814. Es tenen referències de força membres d’aquesta família: Gausfred de Ceret (segle XI), el seu fill Guillem Gausfred (1108) i els fills d’aquest, Rotllan i Udalgar (1108); un altre Gausfred de Ceret (1147) i Bernat de Ceret, nebot d’Ermessenda de Millars i de Pere de Domanova (1176); Guifré de Ceret, el qual testà el 1239, i Galceran de Ceret, que ho feu a mitjan segle XIII. Als segles en què els Ceret foren senyors del terme es documenta el castell o torre de Ceret, del qual avui no resta cap vestigi. Probablement es trobava dins el recinte primitiu de la vila. Un document de vers el 1070 ja fa referència a “ipsa torre de Cirset”, mentre que pels anys 1111-12 és documentat el castell de Ceret (castrum de Cersed). D’aquest castell, també se’n tenen notícies els anys 1271, 1283 i 1359.
Vers mitjan segle XIII, la senyoria de Ceret passà, probablement per matrimoni, a la casa dels Vernet i, d’aquí, a Ava, filla i hereva de Ponç IV de Vernet, la qual aportà Ceret en dot al seu espòs Guillem VI, vescomte de Castellnou (1268-84). Aquest transmeté la senyoria al seu fill, Jaspert V, darrer vescomte de Castellnou (1284-1321). La seva filla, Francesca, l’aportà en dot al seu espòs, Pere de Queralt.
Al segle següent, la senyoria de Ceret, el 1321 a mans de tres burgesos de Perpinyà, consenyors (Guillem Roger, Arnau Biure i Ramon Marquès), és atribuïda a Perpenyà Blan per Jaume III de Mallorca, confiscada el 1344 i després restituïda al seu fill Perpenyà Blan II per Pere IV, a partir del 1381. De nou sota domini reial, el 1386 fou integrada al vescomtat de Perellós, acabat d’instituir pel rei Joan I a favor de Ramon de Perellós. Sota el domini del rei Lluís XI de França, Guillem de Caramany, espòs d’Aldonça de Torrelles-Perellós, partidari del partit francès, la conservà fins a la restitució del Rosselló per part del rei Carles VIII de França (1493). Els hereus de les germanes Agraïda i Aldonça de Torrelles-Perellós s’embrancaren en diversos processos; la senyoria de Ceret finalment fou adjudicada a Claudi I de Lanuza, fill d’Agraïda i de Martín de Lanuza, els descendents dels quals la conservaren fins a la Revolució Francesa.
La vila de Ceret adquirí un gran protagonisme a partir del segle XVII. Del 20 de març al 13 d’abril de 1660, se celebraren a Ceret les famoses conferències, on els plenipotenciaris francesos, presidits per Pèire de Marca, i els espanyols, sota la direcció de Miquel de Vallgornera, discutiren asprament les condicions d’aplicació del tractat dels Pirineus i, particularment, els límits precisos entre els dos reialmes. Ceret fou també, deu anys més tard, un dels centres de la revolta dels angelets. (PP)
Nucli urbà
Plànol de l’antiga vila medieval, segons es desprèn del cadastre del 1811, amb indicació de les diferents fases de creixement urbanístic.
A. Catafau
L’observació dels plànols del segle XIX permet de reconstituir almenys tres fases en el desenvolupament de la vila a l’edat mitjana. Primer, entorn d’una església molt més petita que l’actual, es distingeix la disposició de les cases al seu voltant: un nucli interior i un cercle exterior concèntric. Es tracta del traçat fòssil d’una probable cellera primitiva. Té una forma força regular, sobretot a la part nord, mentre que la part sud d’aquesta zona és més desorganitzada perquè hom hi edificà construccions de superfície més gran, segurament posteriors. La plaça del davant de l’església és de ben segur l’emplaçament del primer cementiri parroquial. Si aquesta cellera s’ha conservat tan bé sobre el plànol és sens dubte perquè havia estat fortificada (una part dels murs ha pogut conservar-se al nord) o envoltada d’un fossat (la ronda actual). Aquesta fase podria remuntar-se des dels orígens de la parròquia (segle IX) fins potser al segle XII.
Una etapa posterior del desenvolupament urbà i de la fortificació és la que engloba aquest primer barri al voltant de l’església i l’engrandeix cap al sud, probablement al segle XIII. Es pot distingir força bé la forma oval que hauria d’haver tingut aquest segon recinte, que representava un doblament de la superfície de la vila. La placeta de la font dels Nou Raigs correspon a una de les entrades d’aquest segon recinte.
La porta d’Espanya del tercer recinte murat, molt reformada, des d’on sortia el camí vers els colls del Pertús i de Panissars.
ECSA - A. Roura
Hi ha diversos elements que permeten dissociar aquesta fase de la següent, que acaba amb el tancament de la vila dins un enorme recinte de muralles encara ben visibles avui i que daten potser del segle XIV. En aquest moment la porta que s’obria al costat sud-est del segon recinte va ser canviada de lloc i es traslladà més a l’est (actual porta d’Espanya), amb la qual cosa es trencava el traçat del recinte del segle XIII. Precisament en aquest punt el mur més antic girava cap a l’oest i tancava el poble pel sud. El mur més modern, en canvi, segueix en direcció sud. La placeta d’en Duran, que es troba darrere d’aquesta porta, a l’interior del recinte, correspon a aquesta tercera etapa de desenvolupament. Els quatre carrers nous que inclou aquest darrer recinte són clarament uns carrers característics de barris desenvolupats al llarg de les vies d’accés a la vila: les petites parcel·les que voregen aquests carrers són les cases, sovint amb horts (que poden haver estat edificats al segle XIX mantenint la seva forma allargada). Darrere d’aquesta línia de cases es troben parcel·les molt més grans: vinyes o terres de conreu. Al voltant d’aquestes darreres muralles, cap a l’exterior, s’han desenvolupat els nous barris. (AC)
Església
Detall de l’aparell i d’una espitllera de la torre nord de la porta d’Espanya.
ECSA - A. Roura
Els elements més importants que subsisteixen de les fortificacions de Ceret corresponen essencialment als sectors de llevant i ponent del tercer recinte de la vila, el més tardà. Les muralles medievals de Ceret van ser enderrocades al segle XIX amb l’expansió dels eixamples de la vila, sobretot vers el nord i llevant. Resten, però, diversos i notables elements del recinte fortificat, el perímetre del qual es pot identificar força bé. L’enderrocament va permetre l’estructuració definitiva de la plaça del Barri o plaça de la República, a la sortida de la Porta de França, d’on surt el Carrer Vell (al centre vital de la població), i dels amplis bulevards ombrejats per alts plàtans, com la Passejada, a l’entorn d’extramurs. Entre els altres vials que assenyalen el traçat del recinte hi ha l’Era d’en Rodor (plaça Picasso), el bulevard La Fayette, la plaça dels Til·lers, el bulevard Aragó, la plaça del Castell (o de la Llibertat).
La porta de França al sector de tramuntana, prop de l’angle nord-oest del recinte, és l’element més espectacular que encara resta dret, si bé ha estat parcialment transformada. És la sortida d’intramurs situada al final del carrer del Comerç. L’ampli portal és delimitat per dues altes torres o baluards semicilíndrics, molt potents i destacats. La part superior del conjunt fou modificada al segle XIX d’acord amb els edificis veïns, amb obertures i elements decoratius neorenaixentistes. Això no obstant, als punts on ha caigut l’arrebossat es pot comprovar que les torres mantenen la construcció originària fins a una altura considerable. S’identifiquen algunes espitlleres llargues, emmarcades amb carreus, i l’aparell de grans blocs desbastats, lligats amb morter abundant. Al centre, el portal resta ben conservat. S’obre en una façana perfectament aparellada amb grans carreus escairats i polits. Consta de doble arc de mig punt, de dovelles grans, que deixa l’espai del rastell. El passadís és cobert amb una volta rebaixada feta també amb filades de carreus.
Per l’estructura i l’esquema compositiu, aquesta entrada monumental, entre torres de gran volum, recorda el portal de Sobreportes de Girona (segle XIII o XIV) o les portes una mica més tardanes de la muralla de València, sobretot la Porta de Quart (segle XIV; regnat de Pere III).
La porta d’Espanya i, al seu costat, les Arcades són uns altres sectors que conserven elements de la fortificació, al costat de llevant del recinte, vers el sud-est. La porta esmentada dona a l’Era d’en Rodor i a intramurs hi ha la placeta d’en Duran. Era la sortida de la vila medieval vers els passos pirinencs del Pertús i de Panissars, pel camí que enllaçava amb la via principal (l’antiga Via Do mitia i Via Augusta). Aquest portal devia ser molt semblant a la porta de França; sens dubte pertany a la mateixa època: és flanquejada per torres semicilíndriques parcialment conservades. L’arc del portal és deformat. Les Arcades, més cap al sud, són dos discs grans oberts al parament de la muralla.
Al mateix costat oriental del recinte, més cap a migdia, unes façanes del bulevard La Fayette han conservat un llarg pany de muralla que té una alçada de gairebé 6 m. S’hi aprecia el mateix aparell de grans pedres trencades i algunes sageteres.
S’identifiquen altres vestigis al costat occidental del recinte, on s’ha agençat una gran esplanada. Entre les cases i tanques de patis construïts sobre el traçat de la muralla es veuen alguns fragments reduïts de llenços, que en alguns punts són atalussats. Ja vers l’angle sud-oest resta part d’una torre semicilíndrica i al seu costat un tros de llenç amb espitlleres. En aquest punt es troba el carrer de les Portelles, topònim significatiu.
Altres restes són més dubtoses, i n’hi deu haver diverses d’amagades pels edificis bastits després de l’enderrocament de la fortificació. Per exemple, al costat de tramuntana, seguint la Passejada des de la Porta de França, es troba la porta-passadís de Sant Roc, una probable entrada secundària del recinte, la qual, en tot cas, ha estat completament transformada. (JBH)
Bibliografia
- Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 500, pàgs. 12-16, doc. 526, pàgs. 40-41
- Abadal, 1952, vol. II(II), pàgs. 316 i 318-319
- Ponsich, 1980b, pàg. 76