Situació
Base de la torre campanar d’època romànica, molt transformada en la part superior.
ECSA - A. Roura
L’església parroquial de Sant Pere és al sector nord del nucli antic de la vila.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 29′ 12″ N - Long. 2° 44′ 58″ E.
Per a arribar a l’església cal seguir el mateix itinerari descrit en la monografia precedent. (EBP)
Història
La primera notícia coneguda sobre la vil·la de Ceret i la seva església de Sant Pere data del primer quart del segle IX i fa referència a la seva fundació en temps de Carlemany (768-814). En un precepte datat a Aquisgrà el 29 de desembre de l’any 814, l’emperador Lluís el Piadós confirmà a Guimar i al seu germà Radó la propietat de la vil·la dita vicus Sirisidum, al Vallespir, amb l’església en honor de sant Pere.
S’hi fa constar que la vil·la havia estat construïda o organitzada en un lloc erm, pel pare dels dits germans, a qui l’emperador Carles ja havia concedit aquesta possessió. Ramon d’Abadal comentà que “devia ésser un dels nombrosos preceptes perduts que Carlemany concedí a immigrats hispans”. Els germans Guimar i Radó, l’any 832 obtindrien un altre precepte, del rei Lotari, en el qual se’ls confirmava la possessió de la vil·la de Vilanova; és a dir, Vilanova de Raó (de Radó), al Rosselló. També havia estat aprisiada i construïda pel seu pare, a qui, així mateix, havia estat atorgada per Carlemany.
Amb posterioritat altres documents medievals fan referència a la parròquia de Sant Pere de Ceret.
L’any 1105 el sagristà Ramon Guillem de Montagut i el seu germà Pere Guillem cediren al monestir de Vilabertran uns alous que tenien al terme de la parròquia de Ceret, la qual és anomenada parrochia de Cersed en un altre document de l’any 1138. Altres documents de l’antic arxiu d’aquest monestir parlen de la parròquia de Ceret. De l’any 1161 és un reconeixement jurat fet per Guillem de Buçac que admetia no tenir cap dret sobre la possessió de l’abadia de Santa Maria de Vilabertran situada a la parròquia de Sant Pere de Ceret.
Segons les Rationes decimarum del 1280, havien de contribuir al sosteniment de les croades dos clergues de Ceret, Arnau Dalmau i Arnau de Saissac, i el domer Arnau Roig.
El temple de l’època de Carlemany ha estat reconstruït més d’una vegada. L’actual església de Sant Pere de Ceret és un gran edifici bastit al principi del segle XVIII, barroc classicitzant, d’una nau molt àmplia amb capelles laterals. La seva cúpula s’esfondrà l’any 1737 i va ésser reconstruïda poc després. Conté un bon conjunt de retaules dels segles XVII i XVIII. La portada, al centre del frontis o façana de ponent, prové del temple gòtic anterior. És de marbre blanc, senzilla i elegant, amb arquivoltes en degradació. Segons la inscripció d’una làpida situada al seu costat, data de l’any 1398; és coronada per una decoració, també de marbre, de tipus classicitzant, que ja correspon a l’època de l’edifici actual.
Com veurem a continuació, altres elements conservats a l’església són romanalles d’època romànica. (JBH-EBP)
Església
Al costat de tramuntana de la nau de l’actual església parroquial de Sant Pere hi ha afegida l’alta torre campanar, que és d’origen romànic. Ha estat, però, molt reformada i l’estructura originària només es conserva a la part inferior. Només és visible a la façana septentrional, al parament extern. Pels altres costats el campanar és adossat a l’església fins a una altura considerable.
La torre és de planta rectangular. L’esmentat mur septentrional mostra un basament opac, que a l’altura d’uns 4 m és decorat amb dos parells de grans arcuacions entre lesenes força amples. Els dits arcs cecs tenen unes petites mènsules trapezoidals. Més amunt hi ha el testimoni d’un pis amb un sol finestral centrat a la façana. És una obertura biforada. Els dos arquets són de mig punt i dobles, formant degradació; s’ajunten en una petita mènsula trapezoidal situada sobre el mainell. Aquest mainell és de doble columneta i actualment només és visible a la part externa, ja que l’obertura és mig tapiada. La columneta que s’hi pot veure és de secció octagonal i llisa; el capitell és de forma cúbica, molt petit i també llis, només bisellat als angles; no té collarí.
Una cornisa de cavet sembla marcar l’extrem de l’obra romànica conservada, però això és difícil de demostrar, ja que aquest sector de l’edifici resta cobert d’arrebossat. En tot cas, els dos pisos més alts tenen obertures amb parells d’arcades i ja són d’època postmedieval. També són evidentment tardans els fragments d’aparell visibles i el coronament de merlets de perfil esglaonat.
La part inferior de la façana mostra, als amplis espais on han caigut els arrebossats, un aparell de petits carreus força ben escairats i sense polir. Els de formes allargades combinen amb altres de gairebé quadrangulars, i es disposen força regularment, amb el morter ben visible a les juntures. Hi ha una barreja de tipus de pedra, amb un cert predomini de l’esquist. Les petites dovelles de les arcuacions i les mènsules són totes de pedra sorrenca, la qual cosa proporciona un cert efecte cromàtic.
Cal suposar que el campanar romànic de Ceret s’inscrivia dins els models de l’arquitectura dita llombarda, introduïda a Catalunya entrat el segle XI, com a reflex dels campanili nord-italians. Així ho fa suposar el testimoni de decoració d’arcs cecs i lesenes, tan pròpia d’aquestes construccions. Pel tipus d’aparell també ens inclinaríem a considerar aquest campanar del segle XI. Tanmateix, si considerem el finestral, que no té capitell mensuliforme, sinó un mainell amb fines columnetes i capitells ja més evolucionats, podríem admetre la possibilitat d’una datació dins el segle XII. En aquest cas, com en el del campanar de Sant Salvador d’Arles, podríem pensar que els seus constructors seguiren fidels a unes formes arquitectòniques sorgides feia algunes dècades, al segle anterior.
A més del campanar, l’església reconstruïda al segle XVIII ha incorporat altres restes d’edificacions anteriors a l’actual mur de migdia de la nau, les quals són visibles als paraments exteriors.
Vers el sector oriental del dit mur s’observa un fragment de parament d’uns 6 m de llarg, conservat en uns 4 m d’alçada (sobrealçat per l’obra de gran pedruscall del segle XVIII). L’aparell és de blocs de calcària més aviat grans, bastament escairats, que es disposen amb certa uniformitat. Al centre hi ha una finestra romànica força gran; és de doble biaix i arc de mig punt i ha estat tapiada a l’altura de la unió dels vessants. Resta emmarcada amb carreus i dovelles curtes i força amples, també de calcària, ben tallades i amb poliment. Són simplement decorades amb una profunda línia incisa que ressegueix la forma de l’arc.
Al mateix mur i més cap a ponent, un altre tram de parament és també preexistent a l’obra barroca. Té una llargada d’uns 3,5 m i una alçada de 4 m. És fet amb còdols grans i blocs de pedra escantonats. Hi ha una finestra de doble esqueixada, molt oberta i de grans dimensions, amb l’arc de perfil rebaixat.
El primer dels aparells esmentats, amb la finestra que li correspon, podria ser molt bé un vestigi del temple romànic. El podríem situar hipotèticament als segles XII-XIII. L’altra resta sembla clarament d’època posterior. No és impossible que pertanyi al temple gòtic del segle XIV, com la portalada de marbre que fou reutilitzada a la façana de ponent de l’actual església barroca. Segurament té la mateixa procedència una petita porta situada a l’extrem occidental d’aquest mur de migdia, en la qual hi ha estat gravat l’any 1750; és d’arc apuntat, de gran dovellatge. (JBH)
Epigrafia
Làpida de Berenguera de Vallicrosa, morta el 1283, encastada a l’exterior de l’església.
ECSA - A. Roura
Encastada a l’exterior de l’actual església parroquial, a l’esquerra de la porta petita del sector sud, hi ha una làpida, en força mal estat, que conté l’epitafi de Berenguera de Vallicrosa, morta l’1 d’agost de 1283. S’hi pot llegir el text següent:
1 Anno Domini M Cc Lxxxiii Kalendas A[UGUST]-
2 Iibiit D[Omina] Berengaria De Valcrosa
3 Xor R[Aimundi] Triles Militis De Cereto Cuius
4 Anima Requiescat In Pace Sepe Reco-
5 Rderis Bone Frater Quod Morieris Cum
6 Te Res Pulcra [Blanditur] C[Erne Sepu]-
7 [L]Cra
El text, traduït, diu: “L’any del senyor 1283, a les calendes d’agost, morí la senyora Berenguera de Vallicrosa, esposa de Ramon Trilles, cavaller de Ceret. Que la seva ànima reposi en pau. Recorda sovint, bon germà, que moriràs. Quan et meravellis d’una cosa bonica, esguarda els sepulcres”. A la part inferior del sepulcre, a dreta i esquerra, hi ha dos escuts gairebé illegibles (segurament amb les armes dels Vallicrosa) i al centre una creu patent de grans proporcions. (CPO)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Marca, 1688, cols. 771-772
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 287-288
- Abadal, 1952, vol. II(II), pàgs. 318-319 i 327-328
- Cazes 1990, pàg. 8
- Marquès, 1995, pàgs. 98, 118 i 216
Bibliografia sobre l’epigrafia
- Bonnefoy, 1856-63, pàg. 157
- Corpus des inscriptions, 1986, vol. 11, pàg. 38