Situació
Restes de murs dels habitatges de l’antic poblat.
Arxiu d’Imatges del Museu del Montsià - A. Forcadell
L’antic poblat de Rafalgarí es localitza en un altiplà situat als contraforts septentrionals del tossal d’en Cervera, a la zona central dels Ports de Tortosa.
Mapa: 31-20 (521). Situació: 31TBF645141.
Per la zona est del poblat passa la pista forestal que comunica Fredes amb Beseit; aquesta pista comença al Coll de la Creu (1 240 m d’altitud) i discorre suaument per la zona alta de la serralada fins al poblat de Rafalgarí, on comença una petita baixada fins als plans del mas de Sorolla i del Corral de la Bassa.
Història
Les referències històriques del lloc de Rafalgarí, avui despoblat, són poques i escadusseres. A partir de la conquesta de la ciutat de Tortosa pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV el 1148, s’inicià la colonització i el repoblament de les terres meridionals de Tortosa per les comunitats cristianes amb cessions de territoris i fundacions de nous poblaments. D’aquest moment consten les donacions del territori de Benifassà realitzades pel rei Alfons I els anys 1194 i 1195, i la donació de Pere I l’any 1208. La tinença de Benifassà es formà a partir de la carta de fundació del monestir de Benifassà de l’any 1229, atorgada per Guillem de Cervera i ratificada per Jaume I l’any 1233 a l’orde del Cister; la carta contenia la donació d’un gran domini territorial dins del massís dels Ports, amb els poblats de Bel, la Pobla, Castell de Cabres, Boixar, Coraxar, Fredes, Ballestar, etc. D’acord amb aquest document, l’abat del monestir es convertí en el senyor feudal d’aquest gran territori; la majoria d’aquests drets perduraren fins a la desamortització del 1835.
El 1242 Guillem de Montcada concedí una carta de poblament a Rafalgarí, per la qual donà a tres homes i llurs famílies aquest indret per poblar-lo segons els costums de Tortosa. El 1249, en no prosperar la colonització, Rafalgarí fou donat al monestir de Benifassà. Se sap que el delme que pagaven els pobladors de Rafalgarí era dividit a parts iguals entre el monestir i el bisbat de Tortosa.
Entre el monestir de Benifassà i els templers hi hagué una sèrie de conflictes de domini territorial. L’orde del Temple sempre va mantenir pretensions sobre les noves terres conquerides als sarraïns, argüint els pactes signats amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV l’any 1143. Exigint aquests drets, es va apropiar del lloc de Rafalgarí durant un cert temps. Però, l’any 1250, i per mandat del rei Jaume I, l’assentament fou retornat al monestir. L’esmentat cenobi també va mantenir litigis amb les ciutats de Tortosa i Saragossa pel terme de Rafalgarí l’any 1281. Els plets amb la ciutat de Tortosa per aquest domini van perdurar fins a l’any 1742. La principal causa dels litigis era per l’explotació de la formidable massa forestal que hi havia en aquesta zona, ja que la fusta de Rafalgarí era molt acreditada per a la construcció de vaixells a les drassanes de Tortosa.
No es té cap més notícia del poblat fins el 1504, any en què s’estableixen els estatuts de la baronia de Rafalgarí. Hi ha un escrit, sense data, on s’especifica el pagament que feu el monestir al rector del Boixar per haver anat a administrar els sagraments a Rafalgarí; aquest document ens permet suposar que l’assentament no disposava de parròquia pròpia però, si més no, allotjava una petita capella o una església. De fet, Rafalgarí devia ser un nucli de poblament petit, possiblement de 50 a 100 habitants. L’any 1795 aquest indret consta com a terme municipal deslligat administrativament tant del monestir com de Tortosa, però suposem que la gran majoria de les propietats encara devien pertànyer al monestir, com també alguns drets sobre el municipi.
El poble fou abandonat i cremat durant la guerra del Francès l’any 1808, i no es tornà a habitar. Finalment, les terres que integraven la baronia de Rafalgarí passaren a formar part del terme municipal de la Sénia en la divisió provincial del 1833 i, posteriorment, en la desamortització del 1835.
L’any 1994, organitzat pels Serveis de Joventut catalans i valencians, i coordinat pel Museu del Montsià, es va portar a terme un camp de treball per a joves amb l’activitat, entre altres, de delimitar el despoblat de Rafalgarí.
Vilatge
Actualment es poden veure sobre l’altiplà una sèrie d’estructures complexes en mal estat de conservació —parets, murs i marges— que caracteritzen el lloc, envoltades i cobertes per una espessa vegetació. Tot i això, es poden delimitar clarament unes zones.
A l’extrem nord de l’altiplà es localitza el poblat caracteritzat per una sèrie de murs, a banda i banda d’un carrer central de direcció NW-SE, que delimiten espais interns de manera rectangular —habitatges—. Les parets que tanquen aquests espais per l’W i l’E assenyalen els límits de l’assentament, i li donen una forma rectangular amb els extrems NW i SE semicirculars. L’estat de ruïna de les estructures, juntament amb la vegetació que les cobreix, impedeixen reconèixer clarament aquests espais interns i dificulten la delimitació d’estructures d’hàbitat com també conèixer-ne les dimensions reals i la distribució interna. La zona est del poblat es caracteritza per tenir espais petits, de 2 a 3 m d’amplada, a causa de la vegetació i de la gran quantitat de material enrunat. La zona oest, al contrari, es caracteritza per espais més grans i oberts, i per una bona delimitació externa; limita al S amb un llarg mur de recorregut irregular i d’una gran amplada, compost de pedres calcàries de mida grossa, que resguardava el poble per la zona més accessible.
És interessant l’estructuració de les cases a partir d’un sol mur rectilini, tant a la zona oest com a l’est, i semicircular al NW i SE, amb un sol punt d’accés localitzat al SE.
La zona est, nord i nord-oest del poblat es troba definida per la cinglera, més suau a l’E i pronunciada cap a l’W, i les zones oest i sud són planes. És en aquest lloc, a l’esplanada, localitzat a l’W i S de Rafalgarí, on se situen tot un seguit d’estructures de difícil interpretació. D’una banda, hi ha una sèrie de murs paral·lels (4 en total) d’una gran amplada —d’uns 3 o 4 m— fets de pedres calcàries irregulars i material de construcció en el seu coronament però amb una base ben disposada i definida. Aquests murs s’estenen al S de l’esplanada a manera de marges o murs de tanca. Cap a l’E d’aquestes estructures es localitzen altres murs més petits i irregulars i un mas, d’època més moderna, amb la teulada arruïnada. Aquesta zona es troba repoblada amb pins plantats ara farà uns trenta anys, distribuïts linealment entre els llocs on no hi ha estructures superficials.
Bibliografia
- Chavalera, 1805
- Bayerri, 1939-60, vol. VII
- Forcadell-Folgado, 1994