Resultats de la cerca

Tingué un caràcter quinzenal fins al juliol del 1914 i, els darrers números, una periodicitat mensual La Veu del Canigó és presentada al primer número com una «gaseta de divulgació», adreçada al poble «que es manté al marge de les passions polítiques» Però, en filigrana d’aquesta declaració de principi, emana de la revista una concepció localista i “regionalista” de la catalanitat que s’exacerbà el 1914 « les petites patries sont fondues dans la grande Patrie française » La història, amb un centenar d’articles, més una trentena sobre fets d’actualitat, homes polítics o militars,…

Desenvolupament enciclopèdic És un dels seus llibres més destacats Hi reprèn la utilització de personatges, temes i formes de l’època clàssica grecollatina com havia fet abans i després amb les èglogues de Virgili o les figures de Catul i Ovidi D’entrada, el recull d’Estellés és una subversió de les Horacianes 1906 de Miquel Costa i Llobera, amb tota la seva càrrega de desrealització, classicisme, enyor de Grècia, noblesa, formalisme, universalitat i unitat, però el llibre d’Estellés és el contrari realista, proper, emotiu, irònic, modern, estudiadament informal, popular, localista…

Vida i obra Collaborà amb el negoci del seu pare, que era contractista d’obres 1928-35, i després fou secretari a l’Ajuntament de Palaldà 1935-42 i al dels Banys d’Arles 1942-44 De formació catòlica tradicional, carlista i nacionalista, milità de jove a l’Association Catholique de la Jeunesse Française i a la Ligue d’Action Française de Charles Maurras El 1930 es casà amb una jove barcelonina i esdevingué un convençut defensor del catalanisme, en un període en què es concretava la renaixença política catalana amb la instauració de la Generalitat de Catalunya, i milità activament en el si del…

Cursà estudis de diplomàtica a Madrid i ingressà en el cos facultatiu d’arxivers, bibliotecaris i antiquaris Exercí com a bibliotecari de l’Institut Provincial de Segona Ensenyança de Castelló de la Plana, on ocupà també els càrrecs de director del Museu Provincial de Belles Arts i de cronista de la ciutat D’ideologia liberal, participà en la vida pública local com a collaborador de la premsa i regidor municipal Fou membre corresponent de la Real Academia de la Historia i de la de Bellas Artes de San Fernando La seva obra historiogràfica, malgrat que utilitzà documents arxivístics inèdits i…

Vida i obra Fill de ferrer, estudià al Seminari Conciliar de València i, com molts altres seminaristes, s’allistà a les partides carlistes revoltades el 1872 i resultà ferit un any després a la batalla de Bocairent Retornat a València, cursà els estudis de magisteri i obtingué el títol de mestre d’escola el 1877 Exercí successivament la seva professió a la Pobla de Benifassà 1877-78, Montanejos 1879-80, Nàquera 1880-82, Catadau 1882, Godelleta 1882-84, Benifaió 1884-87, Cullera 1887-96 i Segòvia 1897-1901, on dirigí la revista El Magisterio Segoviano La seva obra historiogràfica és molt breu…

Estudià medicina a les universitats de Múrcia, Barcelona, Madrid i Saragossa 1919-26 El 1924 començà a collaborar amb regularitat en la premsa El Día i, a partir del 1927, alternà el conreu de les lletres amb el de la psiquiatria Coneixedor de l’obra d’Anatole France i profund admirador de la prosa de Marcel Proust les influències del qual es faran evidents sobretot en la seva producció de postguerra, Villalonga viatjà a París el 1929 per ampliar els seus estudis de medicina Un cop establert a Mallorca, en una primera etapa, Villalonga, inquiet i agressiu, freqüentà els ambients més…

Es llicencià en història a la Universitat de València Com a autor del text i de la música de les cançons que canta, es donà a conèixer el 1962 Al vent amb un èxit immediat, que confirmava el seu primer disc 1963 El mateix 1963 guanyà el Festival de la Cançó Mediterrània de Barcelona amb Se’n va anar Sorgit simultàniament i al marge del moviment barceloní de la Nova Cançó cançó , hi aportà un estil personal i discrepant, que es caracteritzava pel lirisme patètic de les lletres i per l’energia de la construcció melòdica el segon disc 1964, amb el Diguem no , li assegurà una popularitat…

Clergue, mestre en teologia i en arts, el 1435 fou nomenat capellà d’Alfons el Magnànim Residí a Nàpols del 1453 al 1466, i en tornar a València ocupà el càrrec de sotssagristà de la catedral Se li atribueix la confecció del text que, ara com ara, és conegut amb el títol de Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim , d’ençà que el 1932 Sanchis i Sivera l’identifiqués com l’autor d’aquell manuscrit que fins llavors es considerava d’autor anònim en les bibliografies valencianes del s XVIII després de l’edició de Sanchis i Guarner també hi ha hagut la de VJ Escartí el 1988 i la de MD Cabanes i…

Vida i obra El 1756 professà en l’orde dels dominicans, i estudià als convents d’Ontinyent i Oriola filosofia i teologia Llegí arts a Ontinyent i fou mestre d’estudiants al convent de Sant Onofre, de València El seu interès per les qüestions erudites el portà a estar en contacte amb personatges com Gregori Maians i, d’altra banda, la seva preocupació per la llengua pròpia del país el dugué a entrar en contacte amb el notari Carles Ros, de manera que Galiana pot ben bé situar-se a cavall entre l’erudició illustrada i les preocupacions més popularistes També, algunes de les seves…

Desenvolupament enciclopèdic Des de la seva aparició ha estat oberta a l’erudició local més solvent i a temes més generals d’història, estudis literaris, lingüística, arqueologia i folklore, sense oblidar la literatura de creació i l’assaig En bona part, els articles s’han centrat en les comarques castellonenques, però també s’hi han tractat temes de la resta del País Valencià La majoria dels treballs històrics de l’època fundacional feien referència a l’època medieval, amb una orientació institucional característica del positivisme Generalment eren estudis monogràfics, basats en materials…