Resultats de la cerca

Introducció Aquesta part dedicada a les arts decoratives de la collecció Art de Catalunya comprèn un extens segment cronològic, més d’un miler d’anys, des dels primers temps de l’Edat Mitjana fins al final del segle XVIII o començament del XIX, és a dir, quan es produeix el traspàs del món modern al món contemporani Inclou, per tant, un ampli ventall d’estils —des de la baixa Antiguitat fins al neoclassicisme— com també una gran diversitat de tècniques i d’especialitats artístiques ceràmiques, mobles, brodats, tapissos, vidres, vitralls, objectes d’or i argent, esmalts, voris, ferros, bronzes…

El patrimoni s’acostuma a definir com el conjunt de béns que una persona, una institució o una comunitat reben de qui els ha precedit Però el Patrimoni, en majúscules, són aquells béns heretats, materials o immaterials, que per consens són considerats representatius i emblemàtics d’un país No és d’estranyar, doncs, que des del moment que es creu que hi ha certs objectes, obres, edificis o fets culturals que cal preservar per a les generacions futures, apareguin persones o institucions encarregades d’aquesta tasca El títol que es proposa per a aquest capítol fa referència al doble significat…

Els bells oficis noucentistes, lluny del propòsit original, podien haver acabat creant una sèrie d’objectes al servei només d’un grup sociocultural L’ Art Déco podia haver estat falsament modern, segons alguns crítics més exiigents El nou racionalisme podia haver estat excessivament purista i minoritari Però tot plegat havia contribuït a la creació d’una cultura i d’un país que, malgrat un parèntesi —la dictadura de Primo de Rivera—, havia assolit una fita per la qual havia lluitat amb tenacitat durant el segle XIX Catalunya començava a ser un país modern La imatge d’una cultura diu molt del…

El 1906 l’arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó publicava a la revista Estilo un text intitulat «Arte decorativo», on criticava obertament el Modernisme sinuós i floral importat de l’estranger, que considerava simplement una moda més que no un estil El 1908, l’arquitecte austríac Adolf Loos publicava el seu text Ornament i delicte , on equiparava el progrés cultural amb la progressiva desaparició de l’ornamentació en tots els objectes quotidians Segons ell, l’ornament significava força de treball malversada i, per tant, temps i capital perduts La relació forma-funció començava a superar la…

La imatge com a complement del text Tal com suggereix Gallego, s’haurien de completar els estudis sobre gravat analitzant els aspectes de la seva incidència social per mitjà de la informació que subministren els reglaments administratius del llibre En aquest sentit, cal remarcar el missatge comú que compartien llibre i estampa, no solament en aquells textos en què la illustració era imprescindible per a la comprensió dels continguts, sinó també en tots els altres llibres que únicament disposaven d’una estampa per a la portada o per al frontispici D’entre els primers cal fer esment, sobretot,…

« En el nostre segle els gravats han arribat a un alt grau de perfecció i els nostres gravadors ens han donat tant gran nombre d’ells sobre tota classe de matèries, que es pot dir amb certesa que s’han convertit en els dipositaris de tot el més bell i més curiós del món » Tant de bo poguéssim fer nostres les paraules amb què l’acreditat teòric francès Roger de Piles glossava els gravadors contemporanis en el seu tractat L’idée du peintre parfait , publicat a París l’any 1699 En absolut es correspon, però, aquest panorama amb el de l’àmbit català, com tampoc no era comparable el nivell dels…

En l’àmbit dels temples cristians, les esglésies, es tendeix a parlar d’ornaments i no pas de decoració Ornaments són les peces d’indumentària amb què es revesteixen els celebrants i també els objectes vinculats als rituals del culte i de la litúrgia Cada un d’aquests té una funció i un simbolisme concrets i, pel seu contacte amb allò sagrat, s’ha tendit des de sempre a enriquir-los i a magnificar-los, convertint-los en objectes preciosos que arriben a conformar un veritable tresor el tresor eclesiàstic L’augment dels tresors de catedrals i monestirs en època medieval i moderna es pot…

El món de la casa, l’àmbit residencial i domèstic, constitueix el principal punt de referència de tota història de les arts decoratives En ell es projecten les actituds i les formes de vida de les persones concretes que l’habiten Però, al mateix temps, la casa té un forta component social i cultural La decoració de la casa abasta preferentment el revestiment mural exterior i interior, el mobiliari dels espais privats i dels espais de representació, com també el parament de la llar la vaixella i els atuells de taula, els vidres, els llums, etc En un altre pla se situarien l’aixovar personal,…

La inèrcia del Barroc tardà, empeltada d’un esperit berninesc ben assumit pels imatgers catalans, continuà amb força en el darrer quart del segle XVIII Tanmateix, el llenguatge escultòric anà depurant-se vers un academicisme classicista que va donar pas a un neoclassicisme ben assumit en l’obra de Damià Campeny, fet al qual no és aliè la seva estada com a pensionat a la Roma dominada per la nova ideologia plàstica del gran escultor Canova La fundació i ulterior desenvolupament de l’Escola Gratuïta de Dibuix de Barcelona, potenciada per la Junta de Comerç, va posar l’accent en uns estudis en…

El segle XVII fou la gran època de l’escultura i en especial de la producció de retaules Els artífexs, la majoria catalans de naixement, entroncaren plàsticament i ideològicament amb els patrons i consumidors Un art d’arrel contrareformista, didàctic i devocional va inspirar els grans programes escultòrics dedicats principalment a les diverses advocacions marianes –Immaculada, Roser, Carme–, a Crist en els misteris del Rosari i als sants patrons o contrareformistes L’evolució estilística a partir d’un naturalisme reformat d’arrel cinc-centista va assolir un alt grau de barroquisme formal,…