Resultats de la cerca
Es mostren 1916 resultats
Proliferació de simúlids: la mosca negra
Larva de mosca negra Simulium erythrocephalum , amb apèndixs filtradors i premandíbules CODE Els insectes coneguts amb el nom de mosca negra pertanyen a l’ordre dels dípters i a la família dels simúlids, uns insectes distribuïts per tot el món, sempre associats a corrents d’aigua El cicle de vida es desenvolupa mitjançant una metamorfosi completa ou, larva, pupa i adult, en la qual les femelles dipositen els ous en cursos d’aigua corrent rius, rierols o en la vegetació del voltant dels ous en surten les larves, que es fixen a la vegetació submergida o al substrat El pas següent és l’aparició…
Respostes de les comunitats de papallones al canvi climàtic
Les papallones són idònies per a detectar els efectes del canvi climàtic sobre els ecosistemes per tres raons principals En primer lloc, com a organismes ectoterms, el seu cicle biològic és molt dependent de la temperatura ambiental En segon lloc, els temps generacionals són molt curts i possibiliten respostes clares quant a les poblacions en l’espai d’una dècada o menys Finalment, el fet de disposar de dades històriques i actuals permet comparar els canvis produïts en la distribució relacionats amb les variacions climàtiques Aquests tres factors han permès documentar alguns canvis notables…
Els estudis sobre papallones nocturnes
L’extensió de la recerca faunística a les comarques del sud de Catalunya ha permès localitzar espècies d’afinitat meridional Un bon exemple és el zigènid Jordanita vartianae , un endemisme ibèric de distribució sudoriental, descobert recentment a les muntanyes de Prades Albert Miquel En l’àmbit de Catalunya, la recerca de lepidòpters nocturns ha estat assumida, els darrers anys, per la Societat Catalana de Lepidopterologia SCL, activa des de l’any 1978, mentre que a la Catalunya del Nord, aquest mateix paper ha estat desenvolupat per l’Associació Rossellonesa d’Entomologia ARE, fundada l’any…
L’estudi dels odonats
Calopteryx xanthostoma és una espècie pròpia del sud de França i la península Ibèrica Pere Luque El coneixement de la fauna de libèllules al territori català arrenca del principi del segle XIX, quan l’apotecari olotí Francesc Xavier de Bolòs i Germà de Minuart Olot, Garrotxa, 1773 - 1844 catalogà alguns dels animals que havia observat pels voltants d’Olot En aquesta llista, formada principalment per vertebrats, l’autor inclou molts insectes, entre els quals apareixen quatre odonats La llista manuscrita de Bolòs data del 1801, però no va ser publicada fins el 1907 en les Notas históricas de…
Els grans grups d’hexàpodes avui
Esquema de les relacions filogenètiques entre els diferents grups d’hexàpodes en què s’indiquen les diferents denominacions que tenen o han tingut algunes de les principals agrupacions d’ordres al llarg de la història de l’entomologia A partir de Gullan i Cranston, 2005 / Gustavo Hormiga, Amadeu Blasco, Eduardo Saiz i Richard Lydekker Recentment, però, hi ha hagut noves aportacions en l’ordenació dels grups d’insectes Una revisió extraordinàriament minuciosa feta a partir de dades moleculars i morfològiques dels grans grups, que va ser publicada en dos treballs de PJ Gullan i PS Cranston, un…
El cranc senyal, l’altre invasor americà
Cranc senyal a la riera Major Des de l’any 2008 es realitzen actuacions de control sobre aquesta població mitjançant captura manual, trampes i pesca elèctrica Gregori Conill El cranc senyal Pacifastacus leniusculus és una espècie americana de cranc de riu La seva àrea de distribució original és situada a la franja occidental de l’Amèrica del Nord, seguint majoritàriament la regió de les muntanyes Rocalloses És una espècie d’aigües fresques, que té preferència per conques fluvials amb aigua abundant, tant cursos ràpids com embassaments o llacs Pertany a la família dels astàcids Astacidae…
El cranc roig americà i altres espècies invasores d’interès econòmic
A diferència del cranc autòcton, el cranc roig americà Procambarus clarkii és una espècie capacitada per a dur a terme desplaçaments fora de l’aigua i això li permet colonitzar masses d’aigua aïllades, com basses, estanys o rieres Gregori Conill El cranc roig americà Procambarus clarkii és, des del punt de vista ecològic i biològic, una espècie invasora i la principal responsable juntament amb l’afanomicosi de la regressió del cranc de riu autòcton de les dues darreres dècades, de la degradació d’hàbitats fluvials i de danys en sectors agrícoles, com els arrossars No obstant això,…
Decàpodes d’aigua dolça: el cranc autòcton
Tot i que el cranc autòcton es troba en rius i rieres de característiques diverses, el seu hàbitat ideal són els cursos d’aigua calcaris, amb aigua durant tot l’any, sense contaminants ni processos eutròfics o anòxics, amb gorgs i amb microhàbitats i substrats heterogenis que ofereixen espais per al refugi diürn i hivernal i espais òptims per a alimentar-se i també amb una bona cobertura de vegetació de ribera, característiques que reuneix el tram de riu de la fotografia Gregori Conill La presència del cranc de riu autòcton Austropotamobius pallipes en cursos fluvials representa un valor…
Consideracions sobre la fauna de decàpodes marins
La Mediterrània era una mar pràcticament tancada, amb una única obertura a l’estret de Gibraltar que la comunicava amb l’oceà Atlàntic, fins que l’obertura del canal de Suez, a la darreria del segle XIX, va permetre comunicar-la amb la mar Roja Aquestes dues connexions, una natural i l’altra artificial, juntament amb les introduccions voluntàries i involuntàries produïdes pels humans, són les que permeten intercanvis faunístics entre la Mediterrània i les mars adjacents i avui dia també directament amb altres de més allunyades La variabilitat climàtica natural juntament amb la induïda per les…
L’artèmia americana
El gènere cosmopolita Artemia ha estat representat a la conca mediterrània només per poblacions de l’espècie A salina i poblacions de soques partenogenètiques diploides i tetraploides, fins que va arribar l’artèmia americana A franciscana , que ha esdevingut invasora i amenaça d’eliminar per competència les espècies i les soques autòctones Detall de l’ovisac de femelles d’ Artemia salina a l’esquerra i A franciscana a la dreta En la primera s’aprecia la cintura que separa l’ovisac, més aviat triangular, del tòrax, i en la segona, la forma de l’ovisac més arrodonida i amb dos vèrtexs acabats…