A diferència del cranc autòcton, el cranc roig americà (Procambarus clarkii) és una espècie capacitada per a dur a terme desplaçaments fora de l’aigua i això li permet colonitzar masses d’aigua aïllades, com basses, estanys o rieres.
Gregori Conill.
El cranc roig americà (Procambarus clarkii) és, des del punt de vista ecològic i biològic, una espècie invasora i la principal responsable (juntament amb l’afanomicosi) de la regressió del cranc de riu autòcton de les dues darreres dècades, de la degradació d’hàbitats fluvials i de danys en sectors agrícoles, com els arrossars. No obstant això, legalment encara no ha estat declarat com a tal. L’increment de les poblacions les darreres dècades ha permès establir a la península Ibèrica diversos nuclis on l’aprofitament del cranc roig americà ha assolit els objectius per als quals va ser introduït a Europa. L’activitat econòmica que genera l’explotació de l’espècie ha fet que s’hagin constituït grups de pressió (lobbies) i que certes comunitats autònomes no estiguin disposades a declarar-la invasora. Això obligaria a no permetre la comercialització de l’espècie i a prendre mesures per a impedir-ne l’expansió i intentar-ne l’erradicació del medi natural. En definitiva, significaria eliminar una activitat econòmica i també una inversió posterior important. Es pot fer la lectura, doncs, que les causes que van portar, ara fa més de trenta anys, a l’inici de la regressió tant del cranc ibèric com de la resta de crancs autòctons europeus ara estan frenant l’aplicació d’estratègies d’àmbit estatal per a actuar en contra del cranc roig americà i en pro de la conservació del cranc autòcton.
La presència del cranc de potes roges, conegut també com llagosta australiana d’aigua dolça, augmenta en el món de l’aquariofília i astacicultura, i és una amenaça creixent per a les poblacions de cranc de riu autòcton.
Gregori Conill.
Perquè els plans de recuperació de cranc ibèric tinguin èxit és imperatiu que s’actuï sobre les espècies invasores. El mateix que va succeir amb el cranc roig americà pot succeir en l’actualitat amb altres espècies en auge internacionalment en l’àmbit de l’aquariofília i l’astacicultura, especialment amb relació a dues espècies de la família dels parastàcids (Parastacoidea) o crancs de riu de l’hemisferi sud, Cherax quadricarinatus i Cherax destructor, originaris d’Austràlia i Nova Guinea, i de les quals ja s’han establert poblacions a Europa. La distribució del cranc roig americà és generalitzada a les conques més importants de Catalunya (Ebre, Llobregat, Besòs, Ter, Fluvià, etc.), sobretot als trams baixos i mitjans, a les zones humides i a les masses d’aigua continental, tant associades als cursos fluvials com aïllades, fruit de l’expansió natural de l’espècie i de desplaçaments voluntaris o involuntaris. Hi ha diverses causes que expliquen la forta expansió de l’espècie relacionades amb la seva biologia. D’una banda, presenta rangs de resistència més amplis que les espècies europees pel que fa a la qualitat de les aigües: anòxia, eutrofització i sequera. És una espècie típica d’aiguamolls, embassaments i aigües pantanoses. De l’altra, té la capacitat de realitzar desplaçaments relativament importants fora de l’aigua. Actualment moltes poblacions de cranc roig americà (especialment les de cotes més altes) es troben molt pròximes a poblacions de cranc autòcton, aïllades tan sols per dics naturals o artificials, o per trams secs. Aquestes zones són extremament sensibles i l’activitat humana pot desencadenar tant el contacte directe com brots d’afanomicosi. En aquestes zones és on se centren majoritàriament les actuacions de control d’espècies invasores mitjançant diverses metodologies: captura manual, captura passiva amb diversos arts o pesca elèctrica.