Resultats de la cerca

El papamosques gris Muscicapa striata es deixa veure fàcilment a les bosquines i zones marginals dels boscos, parat en branquillons descoberts, amb una postura característica, que ens illustra l’exemplar de la fotografia El cap, proporcionalment gros, la positura, la llargada de la cua, la manera de moure-la, el vol ràpid i el bec l’identifiquen com a muscicàpid, mentre que el color gris del dors i el clar de baix li són caràcters distintius, així com un lleuger ratllat al pit, que no s’observa a la fotografia, al qual alludeix el seu nom llatí Ateny 14 cm Enric…

Els trets més característics del liró Glis glis són la seva cua llarga i totalment coberta de pèls llargs i estarrufats, que li donen un aspecte molt particular, i el cercle negre que porta al voltant dels ulls, que destaca del to força uniforme del cos gris marronós al dors i més clar, cremós o blanquinós a la part ventral, amb una línia de separació clara entre ambdues parts Les mesures corporals són les següents 150-193 mm de cap i cos, 120-170 mm de cua, 25-32 mm de peu posterior, 15,7-21 mm d’orella el pes és de 80-185 g, segons l’estació Jordi Muntaner El liró gris…

Àrea de nidificació del còlit gris Oenanthe oenanthe als Països Catalans Carto-tec, original dels autors A tots els Països Catalans és estival comú i abundant durant els passos migratoris, excepte a les Illes, on és un migrador regular, però escàs Nidifica a les Pitiüses i en un nucli reduït a la Serra de Mallorca, mentre al territori continental ho fa majoritàriament a les muntanyes, sobretot de més de 1000 m d’altitud, així com en alguns sectors de clima semiàrid, on és un dels representants típics de l’ornitocenosi de l’estepa mediterrània És absent de les comarques litorals…

Als Països Catalans és un migrador regular, però en un petit nombre, a la costa, i manquen les observacions per a tot el rerepaís A l’hivern és molt escàs i irregular, fora del delta de l’Ebre Els ocells d’aquesta espècie s’observen durant tot l’any al territori estudiat, car els ocells immaturs no reproductors no viatgen a les zones àrtiques on nien, sinó que romanen als quarters hivernals, per la qual cosa, almenys al delta de l’Ebre, s’observa regularment cada any un petit nombre d’ocells estiuejants Els primers ocells en migració postnupcial comencen a arribar a les nostres costes a…

L’àrea de cria d’aquest cabussó s’estén, d’una forma fragmentada, pel N dels EUA, el Canadà, Alaska, l’Àsia nord-oriental i el N del Japó, així com per l’Europa nord-oriental, i arriba fins a Dinamarca per l’W i fins a Turquia pel S Aquesta distribució indica que la Mediterrània occidental no es troba dins la seva àrea d’hivernada Als Països Catalans és un visitant excepcional, a l’hivern, a les zones litorals, i ha estat citat amb seguretat solament 4 cops un exemplar vist durant diversos dies a la badia d’Alcúdia Mallorca al començament de desembre de 1930 un exemplar davant el port de…

Tot i que el cap d’olla gris Grampus griseus és una espècie relativament comuna en totes les aigües temperades i tropicals de tots els oceans, els seus costums í la seva biologia són molt desconeguts És una espècie molt curiosa i sovint s’acosta als vaixells en moviment i neda a la seva proa Les cries presenten la coloració repartida de manera uniforme per tot el dors i els costats, però, a mesura que l’animal envelleix, la part anterior del cos es va aclarint fins arribar al color blanc en els exemplars més vells Eduardo Saiz És un cetaci d’aspecte semblant al del cap…

El peu de rata gris Clavulina cinerea té un aspecte semblant als peus de rata vers ramariàcies, però se’n diferencia pel fet que és més petit i menys carnós, i sobretot pels seus basidis bispòrics, amb dos esterigmes molt corbats És un comestible poc apreciat Manuel Tabarés / SCM Comprenen un sol gènere, Clavulina, de cos fructífer simple o ramificat, amb rames aplanades o crestades amb prominències agudes i nombroses, ben caracteritzat pels basidis, subcilíndrics i només amb dos esterigmes, forts i corbats Comprèn espècies terrícoles, no comestibles El peu de rata gris…

Són líquens de tallus esquamulós, més rarament foliaci, de color gris, blavós o brunenc, amb la cara inferior coberta per un filtre dens de rizohifes Poden presentar isidis, soralis i cefalodis El tallus acostuma a presentar cianofícies del gènere Nostoc , algun cop Psoroma clorococcals, però no té consistència gelatinosa i presenta el còrtex diferenciat Els apotecis, sèssils o immersos, tenen un excípul format per grans cèllules Els ascs tenen un tolus fortament amiloide i les paràfisis rígides les espores són gairebé sempre unicellulars Són líquens de talussos o roques àcides…

La família de les pluteàcies se separa de la resta dels agaricals per caràcters microscòpics el color rosat de les espores, que no són anguloses, i l’anatomia de les làmines, però, en general, les seves espècies tenen les làmines també d’un to rosat i lliures, i viuen sobre femta en descomposició o en sòls rics de matèria orgànica per exemple, palla de gramínies L’espècie de la fotografia, Volvariella = Volvaria speciosa , és abundant, tant a la primavera com a la tardor, en vores de camins i prats Noteu el barret umbonat i molt viscós, i la presència de volva a la base del peu És comestible…

Les lecideàcies Moltes espècies de lecidees han estat separades, principalment pels seus caràcters ascals, de l’antic gran gènere de les Lecidea El tipus del gènere, en sentit estricte, és L fuscoatra , una espècie més aviat mediterrània, que viu sobre roques silícies nitrificades, poc inclinades i ben illuminades Aquí, el tallus és brunenc, però sovint és gris perla varietat grisella Volkmar Wirth Clàssicament, aquesta família comprenia fins fa poc temps els líquens amb apotecis lecideïns o biatorins i espores incolores Com a conseqüència de la creació de grups més naturals,…